divendres, 31 de desembre del 2010

387. Comença la campanya per salvar les balenes de l’Antàrtida

Sea Sheperd, l’organització de defensa dels animals marítims, llença aquest desembre la setena “Operació No Compromís”. Es tracta d’una campanya per mar, de defensa de les balenes a l’Antàrtida. Els vaixells inicien el seu trajecte des de Tasmània a principi de mes cap al santuari de balenes per evitar que aquestes siguin assassinades per la flota japonesa enmig de la indiferència (complicitat?) de la resta d’estats. El president dels pastors del mar, Paul Watson, encapçala les operacions. Japoó el vol empresonar ja que en la sisena campanya van salvar més balenes de les que van caçar els nipons. Més de 500. Aquesta campanya, que es pot seguir per internet, compta amb 3 vaixells i es fa mercès a les donacions recollides a l’organització.

dijous, 30 de desembre del 2010

386. El tribunal suprem fa només un any va rebutjar que el pares escollissin la llengua de l'escola

Si repassem la hemeroteca trobarem una dada insòlita. El mateix tribunal suprem que ara ha decidit prohibir la immersió fa un any va recolzar-la. Llavors va sentenciar que els pares no tenien el dret de decidir la llengua en què educar els fills. Què aquesta era una decisió de les comunitats autònomes. L’argument era indiscutible: si cada pare opta per una llengua el sistema educatiu seria inviable.

La repugnant dependència del sistema judicial espanyol dels partits, PP i PSOE, es veu ara amb tota la seva crueltat. En menys d’un any els 2 partits, enrabiats per la resposta del 10J i els resultats electorals, han ordenat als seus ninots fer sentències en contra de la immersió. El mateix van fer amb els membres del constitucional, nomenats a dit per PP i PSOE. Aquella dotzena d’individus que van decidir que Catalunya no era nació i que els catalans érem “una especie del subgénero de la ciudadanía española”. I que van dir què el català no podia tenir cap preferència. PP i PSOE són els únics responsables; no ho són els tribunals titella nomenats per ells. Aquestes sentències són polítiques, no jurídiques.

dimecres, 29 de desembre del 2010

385. PP i PSOE són darrera de tot plegat

Paroxisme prohibidor. Això és el que estan vivint els darrers mesos els 2 partits nacionalistes espanyols. Com diu Iu Forn: “Queden prohibits els catalans (en general)”. No calen arguments ni legitimitats. Prohibeixen basant-se en l’odi. La xenofòbia, l’odi a l’estranger. No ens enganyem els catalans i els bascos som estrangers pels castellans. I, com són xenòfobs, ens odien. Tot plegat va començar, possiblement, amb la infame llei de partits. Una vegada superada aquella línea, prohibir partits, tot era possible. I des de llavors ha vingut l’amputació i esquarterament de l’estatut, el tancament de TV3 al País Valencià, la persecució del català arreu (reglaments…), prohibicions a tort i a dret com, ara la de la immersió, la de les consultes i la de que el Barça viatgi al mateix dia de partit (!).

Darrera de tot plegat hi ha el PP i el PSOE. Com darrera de la tercera hora de castellà hi havia el PSOE. El tribunal suprem (suprem de què?) és un òrgan utilitzat pels 2 partits que, no oblidem, imposen qui en forma part. El mateix passa amb el constitucional, format per càrrecs nomenats a dit pels 2 partits. Quan ha calgut renovar-lo i no s’han posat d’acord què ha passat?. No s’ha renovat. A l’estat espanyol no hi ha independència judicial. No existeix el tercer poder com denunciava fa uns dies López Tena. Egipte, Uganda, Togo, Nepal, Aràbia Saudí i Bostwana superen Espanya en tots els informes de independència judicial.
No hi ha cap legitimitat. Els mateixos jutges que ara han tombat la immersió la van defensar fa uns anys, Enrique Lecumberri i Celsa Picó. El primer sotmès a CiU i la segona al PSOE. Ara han canviat d’opinió. El mateix tribunal, el novembre de 2009 decretava que els pares no tenen el dret a decidir la llengua de l’escola. És un dret de les CCAA. En menys d’un any han canviat d’opinió d’una manera sorprenent. Han canviat les lleis?. No. El PP i el PSOE han decidit que calia anorrear Catalunya. I el PP i el PSOE formen la majoria a Espanya. Aquí no. I ara es tracta de decidir entre ells o nosaltres. Junts ja no podem compartir res.

dimarts, 28 de desembre del 2010

384. Atemptat terrorista espanyolista a València

Nou atemptat espanyolista a València. Nova impunitat. Cap detingut, com sempre, cap condemna. La violència és terrorisme quan interessa però és “normalitat democràtica” segons el fins ara delegat del govern espanyol al País Valencià, del PSOE.
Fou el dia de Nadal quan uns espanyolistes van atacar la seu de la coalició Compromís a la ciutat de València. Com sempre els mitjans de comunicació espanyolistes van ignorar els fets.
Aquest 2010 s’han produït atemptats terroristes a diverses seus d’Esquerra, a un acte de Solidaritat i contra nombroses entitats valencianes. El darrer cas fou al centre Terra. Tots els atemptats han estat impunes. Com impunes van quedar els atacs, per part de membres de C’anos, a Catalunya Ràdio.
A València, concretament, dos partits són darrera d’aquests atacs: CV i E2000. Se’ls podria aplicar immediatament la llei de partits. No ho faran ja que aquests són dels seus. I la violència dels seus no és terrorisme. És “normalitat democràtica”.

dilluns, 27 de desembre del 2010

383. Solidaritat a les eleccions locals: possibles criteris a seguir


Malgrat els arguments en contra, les persones que van impulsar SI han expressat la voluntat de presentar-se a les eleccions. Fer-ho té un risc però és també una oportunitat si es segueixen uns criteris:

1) Refer la inicial Crida a la solidaritat catalana per la Independència del 20.07.2010 obrint-la a totes les forces municipalistes com es va fer aleshores en base a:
- Dur l’esperit del 10 de juliol als ajuntaments
- Respondre al TC des dels ajuntaments: ajuntaments exclosos
- Denunciar que els problemes de gestió no es poden resoldre per manca de recursos arran de l’espoliació
- Proposar mesures de regeneració democràtica
2) Confeccionar un programa de mínims pivotant en la regeneració democràtica i la defensa de la catalanitat (pe. a les festes majors, subvencions a Bressoles...). En el primer cas denunciar que l’espanyol, és dels 3 estats de l’UE on s’obliga a fer llistes tancades bloquejades a les locals.
3) Prioritzar acords amb forces independentistes (ERC, EPM, CUP). Només presentar-se en solitari en casos extrems. Ampliar el potencial d’ERC i CUP aportant-hi el votant propi de SI que té un perfil nou i on les altres forces no arriben.
4) Apostar per la democràcia directa radical en la gestió municipal duent els debats a la ciutadania, com ha fet la CUP, en assemblees obertes sobre temes cabdals (suports de govern, creació de polígons...).
5) Incidir que la gestió municipal és sovint de limitada autonomia: escoles, asfaltat, clavegueram... i en pocs casos inclou debats de política general dreta/esquerra més propis d’un estat.

És cert que renunciar a les locals és un luxe que no fan altres partits transversals com el Parti Quebecois o l’Scottish National Party. Presentant-se en coalició amb altres forces SI tindrà d’una veu als ajuntaments i oferiria una imatge de generositat i capacitat d’entesa que anul•laria l’efecte negatiu del no-acord amb Rcat. Fent-ho en solitari possiblement reculli un resultat decebedor que generi frustacions innecessàries. En el cas concret de Barcelona, tenint en compte la barrera del 5 % i es va obtenir un 2,89 %, és inviable presentar-s’hi en solitari.

dissabte, 25 de desembre del 2010

382. Baixen les autopistes

Qui no recorda la campanya “Catalunya lliure de peatges”. Fou protagonitzada per ERC com esquer per passar de 12 a 23 diputats. Després va passar el que va passar: no es va eliminar cap i la majoria han augmentat entre 2003 i 2010. Els arguments de CiU abans del tripartit han estat d’allò més variats: no és possible rescatar els peatges és el més comú.  Cal recordar que molts d’aquestos peatges foren per finançar unes carreteres que ja han estat pagades amb escreix. Ara, a més el PSOE i CiU han regalat 80,1 milions d'€ a les empreses concessionàries madrilenyes.

Ara, però, l’EAJ-PNV ha demostrat que sí és possible baixar les autopistes. Poc, cal dir-ho però veurem si el cas català és de rebaixa o augment. Ho ha fet mitjançant la diputació de Bizkaia que ha passat de 1,15 a 0,79 el més rebaixat i de 3,13 a 3,07 el menys. A aquesta rebaixa cal afegir que no s’aplicarà l’agument de l’IPC amb el que la rebaixa és més notable. Cal aclarir que aquestes mateixes carreteres són de franc quan abandonen territori basc i entren en territori espanyol. El dels conqueridors.

divendres, 24 de desembre del 2010

381. La immersió podria desembarcar a Còrsega

L’aprenentatge d’una llengua per immersió ha fet grans progressos a tot el món les darreres dècades. S’ha implantat amb força al Québec, Nova Zelanda, Gal•les o Catalunya. Els seus detractors són acorralats per informes que avalen el mètode. A l’estat francès la immersió ja s’aplica, amb èxit, amb el bretó, el basc, l’alsacià/alemany, l’occità i el català.
A Còrsega, fins fa uns pocs anys el nacionalisme era essencialment polític i havia deixat la llengua de costat. El recent creixement del nacionalisme cors ha portat acompanyada l’aparició de la reivindicació lingüística. Fa 3 anys va néixer Parlemu Corsu i ha fet via: actes infantils, debats, accions reivindicatives… Paral•lelament l’educació bilingüe ha fet un progrés excepcional. Ara Parlemu Corsu s’ha proposat fer un pas més. En declaracions a “La Setmana” han anunciat: “Per a bastir una societat bilingüe no podem acontentar-nos amb l’aplicació del principi de bilingüisme. Per esperar a arribar a un equilibri entre el cors i el francès cal, a vegades, donar prioritat al cors. Per a nosaltres, pel que respecta a l’escola, cal començar per la utilització de la immersió”. Bon Nadal.
Per fer-ho no estaran sols. El nacionalisme cors va obtenir el seu millor resultat a les darreres eleccions i el govern unionista ha donat mostres de sensibilitat com ara aprovar, l’any 2006, un pla de desenvolupament de la llengua corsa. De fet la proposta ha trobat un acolliment positiu ja que la immersió no és nova a l'estat francès on té molt bona premsa pels mètodes educatius. Cal no oblidar que el segon millor col·legi de tot l'estat francès practica la immersió en bretó.
Bon Nadal.

dijous, 23 de desembre del 2010

380. La primera errada de SI

Solidaritat Catalana ha realitzat una trajectòria gairebé impecable en els seus pocs mesos de vida. La gestació, campanya i accions de la coalició han estat, sovint, positives. Però ahir es va equivocar. La roda de premsa per anunciar, de fet, la presentació en solitari a Barcelona és la primera errada de pes. I ho és per varis motius:

- SI no va pactar amb Rcat després de proposar-li unes primàries obertes. Essent coherents hauria de fer una proposta idèntica a ERC. Doncs no, imposa unes primàries exclusives dins de SI on la gent d’ERC no té vot...i en aquestes primàries s’ha d’escollir el candidat que presenti ERC!.
- Condició innegociable: que el cap de llista sigui de SI. Posar condicions innegociables a les negociacions és voler no arribar a acords. Condicionar-ho tot als llocs a repartir dona una imatge d'obsessió amb els càrrecs absurda.
- Solidaritat parla de repartiment de càrrecs quan encara no té ni programa aprovat per a les eleccions municipals.
- La raó donada per U. Bertrán per vetar a J.Portabella és que se’l vincula al tripartit. I això ho diu un diputat que ha votat els darrers 4 anys amb el govern del tripartit...i li diu a un ex company de partit que, els darrers 4 anys, ha estat a l’oposició. Ha aprovat pressupostos, sí, però a l'oposició.
- S’assegura que s’ha consultat els responsables de Barcelona i s’ha arribat a un consens sobre aquestes propostes. Si fos cert ningú ha escollit responsables a Barcelona ni enlloc.
- S’ha anunciat que, en el molt probable cas de que no hi hagi acord, SI es presentarà en solitari a Barcelona. I quan han pres aquesta decisió els adherits de Barcelona?.
- Aquest, les municipals, és un tema primordial per debatre entre tots els adherits de Barcelona. I, de fet, en la mateixa roda de premsa s‘ha assegurat que els adherits de cada localitat decidirien. A Barcelona no. I aquest és l’error més greu de tots. Actuar unilateralment ignorant els qui t’han dut al parlament és un error. Els adherits als partits no haurien d’estar només per “ratificar” sinó per decidir.
Ha estat una errada després de molts encerts. Tothom s’equivoca. Però hi ha temps per rectificar. No imposar condicions draconianes a ERC i fer una coalició a Barcelona, amb primàries conjuntes, que pugui dur l’independentisme a l’ajuntament. El cas contrari, presentar-se en solitari, serà fer fora de l’ajuntament a ERC. Pot ser positiu des d’un punt de vista partidista per SI, però negatiu per l’independentisme.

dimecres, 22 de desembre del 2010

379. Solidaritat a les eleccions locals: arguments en contra

- Pot provocar la implosió de SI. Entrar en debats concrets pot provocar la destrucció d’un moviment transversal amb punts de vista interns molt allunyats
- Pot convertir SI en un partit a l’ús sense els avantatges de ser una coalició entrant en dinàmiques pròpies de partit
- Caldrà dedicar recursos de SI a la gestió local (gestió escoles, clavegueram...). L'èxit d'aquesta gestió, en darrer terme, serà un èxit de l'estat ja que els ajuntaments formen part d'aquest.
- No hi , ara, programa electoral enllà de la regeneració democràtica
- Caldrà gastar recursos financers i humans en un espai molt curt de temps després del fort desgast de les autonòmiques
- Pot provocar la divisió del vot independentista. Ja n’hi ha opcions independentistes a nivell municipal amb anys de feina.
- Serà molt difícil obtenir bons resultats electorals. Impossible millorar els de les autonòmiques. Un partit amb estructura similar a SI com C’anos va fracassar de forma contundent.
- Són unes eleccions on SI no serà tant còmode com a les autonòmiques.

dimarts, 21 de desembre del 2010

378. El nou tripartit comença fent trampa

Per tenir grup parlamentari calen 5 diputats.

SI i C'anos tenen 4 i 3 escons respectivament.
El temps a repartir entre aquests dos partits que no tenen grup és de 30 minuts.
Tots, tots els acords del Parlament autonòmic des de la seva constitució es prenen tenint en compte els escons.
Així va passar quan CiU va perdre en vots però va guanyar amb escons contra el PSOE de Maragall l'any 2003. Des de llavors CiU ha recordat amb insistència que allò que compta són els escons...fins ahir.
La repartició dels 30 minuts s'ha fet a parts iguals i no seguint els criteri dels escons.
Com ha recordat el diputat Alfons López Tena ha estat un "caprici il·legal d'una senyora molt honorable".
Per això SI va recòrrer amb contundents arguments jurídics.
La resposta no ha pogut ser més pueril: tenim raó que SI té més escons i li pertoca més temps...però C'anos van tenir més vots. I per primera vegada a la història el que compta són els vots i no els escons.
Comencen fent trampa els del nou tripartit: CiU, PSOE i PP.

dilluns, 20 de desembre del 2010

377. Solidaritat a les locals: arguments a favor

SI va néixer com una crida als partits existents en defensa de la independència. En no rebre cap resposta es va crear com un moviment, transversal, per recollir l’esperit del 10J i del moviment de les consultes. L’eix programàtic era la proclamació unilateral de la independència al parlament. Els resultats electorals no han permès fer-ho obtenint 4 dels 68 diputats necessaris. La qüestió, ara, és debatre què fer mentrestant?. La idea inicial era presentar-se només a les eleccions autonòmiques doncs només des del parlament es pretenia proclamar la independència. S’ha descartat, específicament, fer-ho a les estatals. El debat que es presenta és sobre la conveniència de fer-ho a les locals. N’hi ha pros i contres.
Els arguments a favor podrien ser:
- SI emana de les consultes locals i pot aprofitar les eleccions locals per portar el seu esperit als ajuntaments.
- Crear dinàmiques de treball locals aproparà el projecte als ciutadans i les ciutadanes i inserirà l’independentisme arrelant-lo a nivell local
- SI afrontarà problemàtiques quotidianes enlloc de debats eteris
- S’aconseguirà tenir electes, i per tant eines al servei de la causa, a noves institucions
- Durà la regeneració democràtica als ajuntaments on és més necessari
- Els ajuntaments poden ser eines independentistes: com els ajuntaments exclosos de la constitució o el paper d’aquestos en la proclamació de la república el 1931
- Ajudarà a visualitzar la marca “SI” no només com el “partit de Laporta”
- Manté la tensió dels i les militants amb activisme durant la campanya i després apropant-se als problemes de gestió.

diumenge, 19 de desembre del 2010

376. Adoptabcn.cat, una bona campanya

Des de l’ajuntament de Barcelona (PSOE, ICV/EUiA) s’ha activat la campanya “adoptabcn.cat”. És una iniciativa de l’Àrea de Medi Ambient que gestiona, de forma molt eficient, Iniciativa. L’ajuntament és governa en 6 àrees, similars a les conselleries i és de destacar que una d’específica sigui la de medi ambient.

El programa “adoptabcn.cat” és un programa d’adopció responsable d’animals coordinat pel Centre d’Acollida d’Animals de Companyia de Barcelona. Aquesta entitat ajuda a recuperar animals perduts i, també, a adoptar. El centre és des de setembre en obres de millora finançades per l’ajuntament. S’hi poden adoptar animals de forma temporal, mentre fan les obres o definitiva. Per internet es pot consultar la base de dades. També es pot col•laborar com a voluntari/a amb el centre ajudant a cuidar o passejar els gossos escrivint a opab@bcn.cat.

dissabte, 18 de desembre del 2010

375. CiU i PSOE regalen 80 milions d'€ a les autopistes de Madrid

U. Les concessionàries d'autopistes de Madrid són participades per Abertis, Sacyr, Caja Madrid i Ferrovial. Són empreses oligàrquiques espanyoles.

Dos. Les autopistes de Madrid ingressen menys del que preveien. O van preveure o han gestionat malament. És el seu problema.
Tres. El novembre CiU presenta una esmena als pressupostos per “compensar” les concessionàries. És aprovada per PSOE, PP i CiU.
Quatre. El desembre, per assegurar les ajudes, aquestes s'introdueixen en la llei del Servei Postal Universal que és aprovada independentment dels pressupostos, amb els vots de PSOE i CiU.
Cinc. Les ajudes, ja aprovades, suposaran 80 milions d'€.

Algú de CiU pot il·lustra-nos dels motius d'aquesta actitud patriòtica espanyola?.
Aquestes ajudes les ha decidit un PSOE que és d'esquerra i CiU que és nacionalista català?.
Per cert Núria Gisper fou escollida presidenta del parlament amb una altra coalició "transversal": CiU, PSOE, PP i C'anos.
Això és la transversalitat. La seva.

divendres, 17 de desembre del 2010

374. Estrena de ‘Caracremada’

El 10 de desembre es va estrenar “Caracremada”. De fet ja s’havia pre estrenat a Berga, Figueres i Venècia. És una pel•lícula difícil i arriscada, pels molts silencis, del nou director (és la seva òpera prima) Lluís Galter centrada en la vida als boscos del resistent anti franquista. Se n’han distribuït només 10 còpies. Ramon Vila Capdevila rep així un reconeixement merescut. Fou el darrer maquis actiu. Quan la CNT, l’any 1951, va decidir el replegament dels seus guerrillers Ramon Vila va decidir continuar, en solitari, la lluita. Havia estat un activista de la CNT abans de la guerra. Acabada aquesta va incorporar-se a la resistència francesa. El van detenir els nazis però va evadir-se. Des de llavors va continuar una vida dedicada a fer nombrosos atacs, emboscades i sabotatges. Representa, en essència, la figura del guerriller hàbil. Les muntanyes del Bages, Berguedà i el Pirineu foren el seu refugi i teatre d’operacions. Actualment es fa una ruta amb el seu nom. Caracremada va respondre a la brutalitat de la dictadura franquista amb la seva mateixa moneda. La guàrdia civil el va matar en una emboscada al Bages el 7 d’agost de 1963. Una curiositat exemplifica que aquells contra els qui lluitava Caracremada són avui dia encara hi són: «En un poble vam tenir algun problema per obtenir els permisos de rodatge per la senzilla raó que Caracremada havia mort l'avi de l'actual alcalde», comentà el director.

L’any abans que Caracremada fos assassinat J.A. Samaranch deixava de ser regidor falangista a l’ajuntament de Barcelona iniciant la seva carrera fulgurant en el règim i passant a ser procurador a Corts. Allà coincidí amb el comte de Godó, també diputat franquista (de 1958 a 1971) i president de La Vanguardia de 1931 a 1987. Junts van promoure la fira de Barcelona i el saló nàutic. Vivim en una societat que homenatja Samaranch, llegeix el diari dels Godó i oblida a Caracremada. Aquesta pel•lícula ajuda, una mica, a fer justícia.

dijous, 16 de desembre del 2010

373. El PP no ha tret els seus millors resultats

Una de les lectures més esbiaixades de les eleccions autonòmiques a la CAC ha estat que el PP ha tret els seus millors resultats. La seva cap de llista, filla de guàrdia civil, ha tornat a mentir: "El PPC ha aconseguit un resultat històric, el més gran de la nostra història democràtica a Catalunya. El millor resultat que haguéssim pogut esperar".
L’any 1995 el PP va obtenir 420.000 a les autonòmiques. Aquesta vegada s’ha quedat en 385.000. En termes absoluts és òbvi que no ha avançat gaire en 15 anys.
Potser, però, es refereixen al resultat percentual. Ja ho tenen això, els polítics, que sempre veuen enllà de la resta de mortals. Però el 1995 el PP va arribar a un meritori 13,08 %. Ara s’ha quedat en un 12,33 %.
Queda una darrera opció: dir que té més diputats que mai. Ha tret 18 escons front els 17 de 1995. Cal recordar, però, que el PP abans era AP i el seu antecessor polític era Centristes de Catalunya-UCD. Aquesta força, l’any 1980, també va obtenir 18 escons. Quatre anys més tard tots els seus vots van ser captats per AP.

dimecres, 15 de desembre del 2010

372. Barcelona podria acceptar animals al transport públic

Tots els grups de l’ajuntament de Barcelona, menys els espanyolistes del PP, han aprovat demanar a l’Entitat Municipal del Transport que els animals de companyia puguin accedir al transport públic. La mesura afectaria al metro i el bus i ara es demana una normativa específica. Actualment només hi poden accedir els gossos pigall i els animals que hi caben en una bossa.

Darrera d’aquesta iniciativa hi ha ERC. El seu regidor Jordi Portabella va comprometre’s a impulsar les modificacions necessàries i ara ha complert la seva promesa. A més ha aconseguit el suport de PSOE, ICV/EUiA i CiU.

dimarts, 14 de desembre del 2010

371. La responsabilitat de Nacionalistes d'Esquerra en l'actual esfondrament d'ERC

El Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) és el degà dels partits independentistes moderns i va teoritzar gran part del marc teòric de l’actual independentista. Entre 1977 i 1979 el PSAN es va dividir en dos sectors:
- El primer, dirigit per Josep Guia, no va acceptar el nou marc emanat de la constitució espanyola. De la seva iniciativa van sorgir l’MDT i Catalunya Lliure. Avui PSAN i Guia formen part de la coalició SI.

- El segon sector del PSAN va acabar promovent Nacionalistes d’Esquerra (NE). La seva voluntat era entrar ser dins les institucions i gestionar amb l’esquerra nacionalista espanyola que, en el fons és una aliada enlloc de ser-ho els altres nacionalistes catalans.
NE va obtenir 45.000 vots el 1980 que el 1984 van baixar a 36.000. Després va dissoldre’s. L’any 1987 els seus quadres dirigents van integrar-se a ERC on acabaríen fent-se amb la direcció.
No és casual conèixer alguns dels dirigents i fundadors de NE: Josep Huguet, Josep-Lluís Carod Rovira, Ernest Benach, Jordi Carbonell i Josep Bargalló. Curiosament són les persones que han gestionat ERC els darrers anys, artífexs dels dos tripartits on han tingut papers importants.
El model de NE per antonomàsia era Euskadiko Ezkerra. De fet NE era la “còpia catalana”. Doncs bé: Euskadiko Ezkerra va acabar partida en dos: un sector va integrar-se al PSOE el 1993, l’altre va entrar a Eusko Alkartasuna. Una van prioritzar ser “Euskadiko”, els altres ser d’”Ezkerra”.

dilluns, 13 de desembre del 2010

370. Nicaragua també prohibeix les corrides de toros


El 2 de desembre el parlament de Nicaragua va aprovar una potent legislació en defensa dels animals. Segueix la línia de l’abolició de les curses de braus a Catalunya o de l’acord de govern als Països Baixos. La “Llei per a la protecció i benestar dels animals domèstics i dels animals salvatges domesticats” és un text a celebrar. Les penes contra qui cometi crims contra els animals seran jutjades pel Codi penal amb penes de presó. No només es persegueix la crueltat sinó que inclou mesures de protecció pels equins molt usats en les zones rurals i estén la protecció dels animals salvatges (que ja existia) també als domèstics i als salvatges domesticats. Des de feia 5 anys organitzacions locals amb l’ajuda de la Societat Mundial per a la Protecció Mundial (WSPA) s’havien mobilitzat per aconseguir aquesta fita. El seu treball demostra que les coses, si es lluita, es poden canviar.

Les “excepcions” a la cultura tradicional són dues: els rodeos i els combats de galls. Per aprovar amb gran majoria (74 a 5) la llei s’ha hagut de cedir en aquests 2 temes. En canvi el “toreo” queda prohibit en una nova victòria dels qui pensen que és una costum aberrant. De fet es prohibeix expressament matar o ferir els braus per entreteniment. Al PP i C’anos se’ls hi gira feina. Ho denunciaran al tribunal consitucional?.

diumenge, 12 de desembre del 2010

369. Un grup feroès guanya l’Eurovisió de les llengües minoritzades

El Liet International és l’equivalent al festival d’Eurovisió de les llengües minoritzades. L’edició d’enguany es va celebrar a finals de novembre a An Oriant (Bretanya). Fins ara s’havia realitzat a Frísia (Països Baixos). La propera edició se celebrarà a Udin (Friül). Els guanyadors han estat els feroesos Orka. Aquest grup ha tingut el mèrit d’incloure a la cançó, “Rumdardrongurin”, diversos instruments fets per ells mateixos. Cal apuntar que la llengua feroesa no té ni 50.000 parlants. Això sí tenen més protecció per part de Dinamarca que la majoria de llengües minoritzades europees.

En segon lloc van quedar un dels grups punters en llengua asturiana, Xera, amb la peça “Tierra”. Aquesta peça barreja elements de folk i música electrònica. Xera ja té publicats dos àlbums.

dissabte, 11 de desembre del 2010

368. Bolívia nacionalitza les pensions i en rebaixa 8 anys l’edat

El parlament bolivià ha aprovat una gran reforma de les pensions. Fins ara l’edat de jubilació era de de 65 anys. Amb la reforma passa a ser de 58. I no només això. Fins ara eren l’espanyol BBVA i la suïssa Zurich qui gestionaven les pensions dels i les bolivianes. Amb la reforma aprovada les pensions seran nacionalitzades. A més els treballadors autònoms, en especial els camperols, gaudiran de millor tracte i els miners i les mares podran jubilar-se encara abans. La reforma, com és habitual, és ignorada per la premsa de casa nostra...molta d’ella a sou del BBVA que serà un dels damnificats. En canvi no deixaran de posar en portada qualsevol absurda notícia per ridiculitzar Evo Morales. I sí ignoraran que ha estat l’únic en rebre les organitzacion socials, principalment indis com ell, que s’han mobilitzat fa uns dies a Cancun en defensa del clima.

divendres, 10 de desembre del 2010

367. L’independentisme a les autonòmiques de 2010

 L’any 2006 a les eleccions autonòmiques es van presentar dues opcions independentistes: ERC i PRC. Van sumar 422.000 vots, el 14,2 %. Aquesta vegada se n’han presentat quatre. Han sumat 367.000 vots i el 11,8 %. En escons s’ha passat de 21 a 14. Efectivament el vot s’ha reajustat a la baixa.
La paradoxa és que l’independentisme és avui el moviment social més potent de la societat catalana. Ho demostra que la participació a les consultes independentistes ha superat tots els partits, menys CiU i això que encara no s’han celebrat a moltes localitats com Barcelona.
Hi ha dos motius bàsics del retrocés, menor de l’esperat, electoral. El primer és que les eleccions autonòmiques no són un referèndum sobre independència. Pot haver més independentistes, sí, però les opcions que vulguin representar-los poden utilitzar aquesta idea per a dur a terme altres polítiques del “mentrestant”. Això ha passat amb ERC. El segon motiu és la divisió fratricida: SI i Rcat éren projectes gairebé idèntics i, no pocs vots nuls ho han estat per un motiu: duien, alhora, les butlletes de Reagrupament i Solidaritat.
Un bon anàlisi pot ser l’històric. Els arbres no deixen veure el bosc. L’any 1988 no hi havia cap formació independentista al parlament. ERC era federalista, tot i que es va obrir a persones properes a l’independentisme. Va obtenir 110.000 vots federalistes, autodeterministes i independentistes. Amb el 4 % tenia només 6 escons. Quan els independentistes van prendre la direcció al congrés de Lleida (1989) la premsa va anunciar la fi d’ERC com a partit parlamentàri. Colom i Carod van liderar un procés d’aglutinació (FNC, AUP, Catalunya Lliure, ADOC, RNE,..) per evitar-ho. Just abans de les eleccions de 1992 “La Vanguardia” anunciava que el projecte estava fora del parlament. Deia que el votant tradicional d’ERC no havia assumit el gir independentista. I llavors va passar el miracle: ERC va duplicar vots fins a 210.000 fregant el 8 % i obtenint 11 escons. Des de llavors l’independentisme ha anat creixent. I ara ja no és només ERC ni tant sols al parlament. Enmig d’una crisi organitzativa brutal marcada pels errors d’ERC, la divisió SI/Rcat, l’aparició de la CUP…s’han aconseguit uns resultats electorals notables. La diferència és que el 1988 CiU era una roca i ara és un gegant de fang amb molt vots independentistes que no perdonaran segons què.

dijous, 9 de desembre del 2010

366. S'aprova la nova llei a favor del gal·lès

Dimarts 7 de desembre es va aprovar la nova llei sobre el gal·lès. Si la de 1993 introduia mesures de favor en el sector públic l'aprovada ara les estén al sector privat. La llibertat no pot ser excusa per degradar una llengua a un segon nivell. La llei ha costat gairebé 3 anys de feina. Molts més si tenim en compte els que la Societat per la Llengua Gal·lesa fa que la demana. Com és habitual no s’ha aconseguit  tot el que es demanava però la BBC no ha dubtat de qualificar el text de “històric”. Un comissionat vetllarà pel compliment de la llei, es crearà un tribunal per la llengua gal·lesa i s’investigaran els casos en que els drets dels locutors de la llengua celta siguin alterats. El parlament gal·lès ha aprovat aquesta llei mercès a l’acord entre els laboristes i el Plaid Cymru. A vegades, pactar, serveix per treure’n alguna cosa.

dimecres, 8 de desembre del 2010

365. Dues victòries electorals valencianes

Enric Morera, màxim dirigent del Bloc, Agustí Cerdà, màxim dirigent d’ERPV, Mònica Oltra, dirigent de Compromís i diputada d’EUPV, Toni Gisbert, coordinador d’Acció Cultural del País Valencià, Adel Francès d’Intersindical Valenciana, la majoria de dirigents de l’Associació Tirant Lo Blanc i Ximo Bosch, portaveu de Jutges per la Democràcia tenen una cosa en comú: a la universitat van militar al BEA.El Bloc d’Estudiants Agermanats (BEA) acaba de celebrar 25 anys. El diari “Levante” els ha descrit com “la primera victòria pels derrotats de la batalla de València”. El BEA ha estat fonamental per transformar la universitat valenciana en un referent de valencianisme i ús desacomplexat de la llengua. De fet la universitat valenciana ha estat un rocafort enmig de la marejada espanyolista que, des de l’arribada del franquisme, ha intentat desvalencianitzar les comarques del sud.
El 25 de novembre es van celebrar eleccions a la Universitat de València i el BEA les va guanyar de forma clara. Un sindicat del PP regalava vals de paella a canvi de vots. Tota una metàfora. El BEA va obtenir 17 claustrals (en tenia 15) front els 14 de Campus Jove (que tenia 22) proper al PSOE. Els grups propers al PP van obtenir 10 i 4 claustrals respectivament. A Contracorrent 6 i el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, independentista, va passar de 4 a 5 claustrals. Estudiantes por la Libertad, sindicat dels blavers espanyolistes, ha quedat sense cap claustral.
A principis de desembre també s’han celebrat les eleccions sindicals a l’enseyament públic del País Valencià. El sindicat referencial del valencianisme ha guanyat...per setena vegada!. La Intersindical Valenciana (STEPV) ha aconseguit passar de 70 a 73 delegats. En segon lloc ha quedat CCOO amb 33, els que ja tenia. Lluny queden sindicats menors com Anpe i UGT. Com a curiositat USO, sindicat que està filtrejant amb els qui volen la supremacia del castellà, s’ha quedat amb 2 delegats. Són els que ja tenia.

dimarts, 7 de desembre del 2010

364. Concert per la Bressola

Coincidint amb la publicació del nou disc ‘+ cançonetes per a la Bressola’ es celebrarà un concert de presentació. Serà el 15 de desembre al Petit Palau, de Barcelona, i ja són a la venda les entrades que valen 18,00 €. El disc es vendrà en exclusiva a Abacus i FNAC pel nadal. Hi intervenen Lluís Gavaldà, Mazoni, Gerard Quintana i els gitanos nord-catalans Tekameli.

dilluns, 6 de desembre del 2010

363. Suïssa aprova expulsar estrangers que cometin delictes greus

El novembre de 2009 Suïssa va aprovar, en referèndum, prohibir els minarets. La mesura va provocar forta polèmica. Va estar impulsada per l’UDC/SVP que ha passat a ser d’un partit marginal al principal partit helvètic. Fou una mesura, més aviat estètica com la de prohibir el burka a Catalunya on ningú el du. Un any després, lluny d’apaivagar-se el impacte d’aquella decisió l’UDC/SVP ha tornat a la càrrega. Ha recollit 210.000 signatures per convocar un nou referèndum. El 28 de novembre es va votar la possibilitat d’expulsar alguns estrangers condemnats per delictes greus. Violació, homicidi, robatori, tràfic de blanques o ús indegut de prestacions socials. La proposta ve rebre el rebuig de tot l’arc parlamentari excepte l’UDC/SVP. De fet la resta de partits van presentar una opció suau: analitzar cas per cas la possibilitat de l’expulsió. L’UDC/SVP no va voler cedir i va mantenir l’alternativa de l’expulsió automàtica.

La participació va superar el 52 %, molt més del normal en aquestes consultes. Finalment va vèncer el sí a l’expulsió automàtica pel 53 %. I ho va fer a 20 dels 26 cantons. Els promotors de la iniciativa afirmen que és "un primer pas cap a més seguretat". Tot plegat crea un precedent que donarà molt que parlar a nivell de legislació internacional.

diumenge, 5 de desembre del 2010

362. Campanya a favor de Ràdio Arrels, de Catalunya Nord

Ràdio Arrels, fundada el 1981 per un grup d’activistes culturals nord-catalans, ha esdevingut una peça fonamental per l’impressionant redreçament de Catalunya Nord. La crisi econòmica i, sobretot, no haver cobrat una subvenció compromesa per la Generalitat d’amunt (PSOE, ERC, ICV/EuiA) l’han deixada en una situació difícil.

La ràdio manté l’estatut de ràdio associativa això vol dir que renuncia als recursos publicitaris. És una fórmula pròpia de l’estat francès que finança l’emissora (com altres 600) directament o mitjançant els consells regional i regional.
Ara, Ràdio Arrels ha endegat una campanya de recollida de recursos per poder mantenir el seu nivell i superar les dificultats financeres: A l’estat francès podeu fer els ingressos a 17106 00024 02898942000 09 i a l’estat espanyol a 2100 0191 11 0700033715.

dissabte, 4 de desembre del 2010

361. Berria s’estén a Iparralde

Berria és el successor del malaguanyat Egunkaria. Aquell diari, l’únic escrit íntegrament en basc, que els espanyols van tancar judicialment. En molts aspectes Berria ha superat el seu antecessor i el poble basc ha fet d’un entrebanc una oportunitat. Ara la direcció de Berria ha anunciat que dona un pas més i editarà un suplement específic per Iparralde. Iparralde és la part d’Euskal Herria sota administració francesa i, en moltes zones, s’hi conserva en bon estat la llengua. “Ipar Euskal herriko Hitza” serà el nom de la nova publicació focalitzada en Euskadi Nord on els partits bascos duen dues dècades de creixement i cada vegada més infants aprenen la llengua a l’escola mercès a escoles públiques o les de Seaska que fan immersió. Aquestes darreres malauradament han rebut una forta retallada dels recursos que rebien de la part sud. La retallada l’ha decidit el PSOE.

divendres, 3 de desembre del 2010

360. David Pérez, el pro taurí espanyolista, perd el seu escó

Una altra de les bones notícies eleccions de diumenge ha estat que el diputat del PSOE, David Pérez, ha perdut el seu escó. Des d'aquest blog s'ha insistit en la demagogia i xuleria del ja ex-diputat. El seu paper en el debat sobre l'abolició dels toros fou força repulsiu. La barreja d'espanyolisme, suposada modernitat i toros va provocar maldecaps a més d'un. Inoblidables les seves paraules: "hi ha un treball coordinat molt seriós entre el PSOE, PP, Ciutadans i una part de CiU, amb els integrants de la Plataforma Defensa de la Festa , la Federació Taurina i l'empresa . És un equip guanyador, l'hi asseguro. Aquesta ha estat una de les claus de la victòria (...) crec que seguirem anant a la Monumental". I profètica la frase:
“li asseguro que el PSOE votarà en bloc, ja que en ponència vota una única persona i seré jo”.
Finalment cal recordar que el PSOE va donar llibertat de vot en un gest honorable i els pro-taurins es van perdre. Com ara ha perdut el PSOE més espanyolista de la història. Pérez, doncs, ha tingut un mal any. Ara podrà dedicar el seu temps lliure a escoltar flamenc, la seva gran passió i anar a veure com assassinen braus. O potser cerca feina a l'empresa privada.

dijous, 2 de desembre del 2010

359. Joan Ferran: l’inquisidor frustrat

Joan Ferran i Serafini (1951) és l’exemple més contundent de persona que només pot viure de la política. De fet mai ha treballat i això sol ja és prou evident. Deixem a part el seu passat per organitzacions anarquistes, inclosa la CNT, i la seva participació en accions armades com ara el segrest d’un banc a l’estat francès i analitzem el seu historial més recent.
El personatge en qüestió du divuit (18 !) anys essent diputat en una mostra clara del seu altruisme. Amb persones així no és estrany que els partits s’oposin a la regeneració democràtica, a les llistes obertes o als mandats limitats. Una proposta que Laporta ja va aplicar-se asi mateix en el Barça.
Quan ha intentat realitzar alguna tasca una mica més complicada que cobrar el sou de diputat el senyor Ferran va convertir-se en primer secretari de la federació de Barcelona del PSOE. La seva gestió va ser brillant en extrem. En ser nomenat el PSOE tenia 313.000 vots i el 45 % a l’ajuntament de Barcelona. Quan va ser “convidat” a abandonar el càrrec el PSOE havia baixat a 182.000 vots i el 29 %.
Arran de la seva pèsima trajectòria el citat senyor, nacionalista espanyol, va optar per fer-se un nom insultant el nacionalisme català. L’objectiu era tot allò que sonés a català. Així s’ha fet famós per crear el concepte de “crosta nacionalista” referint-se als professionals de TV3. Després l’ha intentat perfeccionar amb la “crosta catalaneta” sense tant èxit. Arran de la manifestació de l’1 de desembre va intentar fer-se un forat amb la “Llei Ferran”. Si una nació té 7 milions d’habitants i una manifestació aplega 100.000 manifestants això significa que els 6.900.000 són en contra de la manifestació.
La mala notícia és que Ferran ha tornat a ser reelegit i superarà dues dècades essent diputat. De fet ja camina cap al quart de segle. Demà, però donarem la bona notícia.

dimecres, 1 de desembre del 2010

358. Resultats de l'enquesta "A qui penses votar?"

L'enquesta realitzada en aquest blog sota la pregunta "A qui penses votar?" ha recollit 97 vots. Moltes gràcies als i les que hi heu participat. SI ha guanyat amb el 51 % (50 vots) seguida de Reagrupament amb 24 sufragis (24 %).La tercera opció més votada ha estat la guanyadora de les eleccions autonòmiques, CiU, amb 12 vots que suposen també el 12 %. ERC amb 6 vots (5 %) i Des de Baix amb 4 vots (4 %) ha ocupat els darrers vots. Ningú ha votat per ICV/EUiA o un partit unionista. Finalment una persona (1 %) ha afirmat que s'abstindria o votaria en blanc.

dimarts, 30 de novembre del 2010

357. El mercat medieval de Vic, una excusa per celebrar els resultats electorals

Una de les sorpreses de les eleccions autonòmiques fou el resultat de SI a Vic. Resulta aclaparador com una candidatura nova ha pogut convertir-se en segona força, de cop, a la capital d'Osona. Fins i tot ha superat al PSOE. A aquests grans resultats de SI, prop d'un 11 %, cal afegir que ERC s'ha apropat al 8 % i Reagrupament que obté més del 3 %. Com han canviat els temps respecte al 1988 quan l'independentisme ni era present i la llavors federalista ERC obtenia un justet 9 % mentre Alternativa Verda (avui integrada a SI) no arribava al 1 %. Vic s'ha convertit així, en punta de llança de l'independentisme amb les consultes, el lipdub o els resultats de diumenge amb un 22 % pels independentistes.


Uns dels lemes més aconseguits dels independentistes bascos és el de “Jaia eta borroka”, festa i reivindicació o lluita. Doncs aquest llarg cap de setmana també podem combinar ambdues coses anant a Vic. S'hi celebra el Mercat Medieval entre el 4 i 8 de desembre. Hi trobarem artesans tradicionals, recreacions medievals, teatre i música al carrer, parades d'alimentació, tavernes, espectacles, exhibicions... L'entrada és de franc. Precisament Reagrupament celebrarà dissabte, a Vic, una assemblea on decidirà per on orientarà el seu futur. Serà una decisió important per la política catalana doncs Rcat ha obtingut 40.000 vots i és la novena força tot duplicant els resultats de la desena.

dilluns, 29 de novembre del 2010

356. CiU guanya, SI irromp

Cal felicitar CiU per un resultat extraordinari. Des de l’any 1984 cap candidatura no creixia en un nombre tant gran d’escons: 14. El màxim havia estat ERC, l’any 2003, amb 11. CiU no té majoria absoluta. L’ha tinguda a tocar però l’entrada de SI l’ha allunyat. De tota manera la divisió del parlament la hi dona de facto. Ha estat una victòria esperada, contundent i legitimada per una participació notable. No es pot dir que fos alta quan 4 de cada 10 persones no han anat a votar i els vots blancs són sisena força amb un 4,23 %. Una majoria clara de votants ha volgut que CiU gestioni, en solitari, la crisi econòmica i la desposta a la infame sentència del TC. CiU ha sabut rendabilitzar majoritàriament el 10J i ha fet del concert econòmica la seva promesa electoral en la que desenes de milers de persones hi han confiat.

Els partits catalans, no sucursalistes, obtenen 76 escons front 56 de les sucursals als que caldria sumar els 3 de l’ultraespanyolisme català. Avui hi ha 86 diputats a favor del dret de l'autodeterminació front 49 que potser s'hi oposen (bé F. Carreras ideòleg de C'anos és a favor i per això UPD es va presentar a part). A més l’espanyolisme rep un cop perdent 130.000 vots i 5 escons fregant el seu mínim històric.

L’independentisme paga la seva absurda divisió en un retrocés en escons: 7. En canvi, en vots, només perd 50.000 sufragis que passen a CiU. L’electorat independentista ha castigat, amb duresa excessiva, el segon pacte d’ERC amb el PSOE. Esquerra perd la meitat dels seus vots. I com es distribueixen?. A grans trets CiU en capta un 25 % i Rcat un 20 %. És meritori el resultat reagrupat gairebé sense mitjans i amb la sola figura de Carretero obtenir 40.000 vots. Han treballat i bé. Però és SI qui aconsegueix recollir la meitat dels vots que perd ERC. Les enquestes de “La Vanguardia” s’equivocaven. Així és SI qui evita que els votants decebuts d’ERC, però que no creien en la seva escissió, vagin a CiU o l’abstenció.
Tot plegat permet SI d’irrompre al parlament de forma sorprenent. Des de la restauració del parlament mai cap formació, en només 4 mesos, s’ha creat i ha entrat al parlament. I ho ha fet de forma gairebé heroica:
- amb una campanya de difamació mai vista contra una sola persona
- amb un concurrent ideològic gairebé idèntic i una divisió del vot independentista a favor de la DUI
- ignorada pels mitjans de difusió, que no de comunicació, que només hi publicaven notícies tergiversades o negatives
- apostant, per sobre de tot, en internet com a mitjà de comunicació
- en un temps rècord. S’ha fet en 4 mesos (C’anos es va forjar en un 15 mesos)
Amb tots els elements en contra (divisió, mitjans, temps...) era impossible entrar al parlament. Però, parafrasejant Mark Twain: la gent de SI no sabien que allò que pretenien era impossible. I precisament per això ho han aconseguit.

diumenge, 28 de novembre del 2010

355. Loreenna McKenitt acarona el vent que remou la cibada

Aquesta setmana s'ha publicat el darrer àlbum de la canadenca Loreena McKenitt. El seu títol té un suau aroma d'Irlanda: “The wind that shakes the barley” o el vent que remou la cibada. L'any 2006 Ken Loach va aconseguir la Palma d'Or amb una pel•lícula amb el mateix títol que recollia la lluita dels irlandesos per la independència l'any 1920. La coincidència no és casual.

McKenitt és canadenca tot i que sovint se la considera escocesa o irlandesa, les nacionalitats dels seus pares. Aquest és el seu novè disc d'estudi i retorna a les arrels celtes del seu inici. Anteriorment ha fet excelses aproximacions a la música de l'Àsia Central a “An ancient muse” (2006) i la música àrab com a “The mask and the mirror” (1997). En el nou disc hi apareixen, altre cop, instruments com el llaüt àrab, el celo, el violí, l'arpa que ella toca de forma excepcional i la viola de roda. Aquest darrer instrument, força comú a Occitània, dona uns tocs gairebé èpics a algunes cançons.
McKenitt va tenir una brillant carrera fins 1998 quan el seu company va morir en un accident. El colp anímic rebut va suposar gairebé una dècada de silenci trencat amb “An ancient muse” i altres col•laboracions com ara a la banda sonora de “Tinkerbell”, la popular campaneta de Disney.

dissabte, 27 de novembre del 2010

354. Un nou atac nord-coreà sacseja Àsia Oriental

Com en altres ocasions publiquem un article del company Àlex Calvo, professor de relacions internacionals de l'European University, sobre la realitat internacional. Aprofitem per dir que aquest és un blog obert a col·laboracions amb els i les que volgueu. L'article recull dues interessants hipotesis sobre l'atac. Interessants i preocupants.

L’atac d’artilleria dimarts contra la illa de Yeonpyeong, al Mar Groc, ha situat un cop més la Península Coreana a les capçaleres dels diaris. Tot i que no és ni molt menys la primera provocació nord-coreana els darrers anys, destaca per la seva magnitud i l’existència de víctimes civils. Coincideix a més a més amb una sèrie de factors, com ara unes maniobres conjuntes entre Corea del Sud i Estats Units i la petició de Seoul que Washington torni a desplegar armes nuclears tàctiques per a defensar el seu territori.

Columnes de fum provocades pel bombardeig (font: www.dailymail.co.uk).
ATAC AMB ARTILLERIA CONTRA LA ILLA DE YEONPYEONG
Cap a les 14:30, hora local, de dimarts l’artilleria nord-coreana atacava la petita illa, poblada majoritàriament per pescadors. Uns 200 projectils foren esmerçats en l’atac, amb el resultat de dos marines sud-coreans i dos civils morts, i diversos ferits, tant personal militar com habitants locals. Unes 100 cases foren danyades o destruïdes. Yeonpyeong es una de les illes situades immediatament al sud de la Línia de Demarcació Septentrional (NLL, Northern Limit Line), establerta per l’ONU com a frontera marítima provisional entre les dues Corees després de l’armistici que va posar fi als combats de la Guerra de Corea (1950-1953).
Les aigües de la NLL, no reconeguda per Pyongyang, han estat l’escenari de nombrosos incidents els darrers anys. El més destacable sens dubte fou l’atac d’un submarí nord-coreà contra la corbeta ChonAn el març, enfonsada amb greus pèrdues humanes.
FEBLE REACCIÓ SUD-COREANA I NORD-AMERICANA
Com per desgràcia sembla ser la norma, l’atac nord-coreà ha conduït solament a una resposta simbòlica i a les protestes habituals en aquests casos. Seoul va reaccionar ordenant un contraatac limitat de la seva artilleria, que va llençar uns 80 projectils, i una concentració d’avions de caça F16 a la zona. Washington ha desplegat el portaavions USS George Washington, per a prendre part en unes maniobres conjuntes ja programades. Sembla ser que s’ha oblidat el comentari de Winston Churchill a la seva obra “The Story of the Malakand Field Force” que a l’est de Suez solament es respecta la força, mai la feblesa. Una imatge de feblesa és precisament la que dóna la comunitat internacional quan tolera les repetides provocacions nord-coreanes, tant en l`àmbit nuclear com convencional. Pyongyang s’ha acostumat a sortir-se’n amb la seva cada cop que llença algun atac o duu a terme algun assaig nuclear o amb míssils, reforçant la seva posició a la taula de negociacions i obtenint contrapartides econòmiques o polítiques.
EL PROBLEMA DE FONS: UNA GUERRA INACABADA
Més enllà de la naturalesa concreta de cada episodi de tensió o incident amb ús de la força, es projecta encara sobre la Península Coreana l’ombra d’una guerra no acabada, d’un conflicte tancat en fals i congelat, que amenaça en tornar a escalfar-se en qualsevol moment.
En efecte, malgrat la valentia del President Truman a l’hora de desplegar tropes l’estiu del 1950 per a aturar l’agressió comunista que va estar a punt de posar fi a l’existència de la República de Corea, la seva destitució l’any següent del General MacArthur va suposar renunciar a la victòria i conformar-se amb unes incòmodes taules. La preocupació principal de Truman era evitar que una guerra regional en un teatre considerat llavors secundari (com va dir el general Omar Bradley, era “la guerra equivocada en el lloc equivocat, en el moment equivocat, i amb l’enemic equivocat”) desemboqués en la Tercera Guerra Mundial, no oblidem que el 1949 la Unió Soviètica havia assajat la seva primera bomba atòmica. En canvi per al brillant general MacArthur, que havia destruït les forces nord-coreanes després de desembarcar a Inchon, l’objectiu no podia ser altre que la victòria.
Més enllà dels mèrits respectius, és evident que avui, seixanta anys després, la destitució del general MacArthur continua passant factura. Avui, caiguda la Unió Soviètica i amb una Xina caracteritzada per un espectacular creixement econòmic i una forta creença en la seva superioritat racial, Corea ja no és “el lloc equivocat” ni Beijing “l’enemic equivocat”.
L’OMBRA DE BEIJING ÉS ALLARGADA
Això ens ha de dur per força a una reflexió: quin és el paper de la Xina a la darrera crisi, i més en general en l’enfrontament que es viu entre les dues Corees?
Oficialment, Beijing és part de la solució, i concretament peça clau de la “solució regional”, expressió tant sovint emprada quan els arbres no ens deixen veure el bosc. De fet la diplomàcia xinesa s’ha afanyat en oferir el seu condol a les víctimes, fer una crida a la calma, i presentar-se com el “gran germà” a qui altres països hauran de recórrer per força si volen evitar una escalada del conflicte. La realitat però és molt diferent.En primer lloc, si els comunistes coreans van sobreviure al desembarcament d’Inchon, imposant finalment un retorn al Paral•lel 38 com a frontera entre les dues Corees fou gràcies a la intervenció xinesa.
En segon lloc, la supervivència posterior del regim, malgrat el fred i la gana a que sotmet la població, és inexplicable sense el suport polític i econòmic xinès. Finalment, és precisament xinès l’origen del programa nuclear nord-coreà. Com s’esdevé amb Pakistan, Beijing ha facilitat l’accés a l’arma nuclear de règims que li permeten per una banda mantenir sota amenaça permanent rivals com la India o el Japó, i per altra li garanteixen l’accés a les aigües obertes del Pacífic i l’Índic.
L’ACCÉS AL MAR: UN DELS GRANS OBJECTIUS DE BEIJING
Quin és l’interès de Beijing en mantenir Corea dividida i la seva meitat nord a la seva esfera d’influència?. Per una banda afeblir una possible potència regional, Corea, històricament refractària (com Vietnam, plenament reconciliat amb Estats Units davant l’expansionisme de Beijing) a la dominació xinesa, així com evitar un apropament de les forces nord-americanes desplegades a la zona. També però assegurar-se un accés al Mar del Japó, accés que l’expansió russa del segle XIX va bloquejar. No oblidem que Corea del Nord i Rússia comparteixen frontera, evitant que el territori xinès arribi fins a les aigües obertes del Mar del Japó. Els darrers anys Beijing ha arribat a una sèrie d’acords amb Pyongyang per a adquirir concessions sobre ports com Rajin, construint les infraestructures necessàries per a connectar-los a les grans xarxes ferroviàries i de carreteres xineses. Aquestes connexions són vitals per al desenvolupament econòmic de Manxúria i el Nord-est de la Xina, doncs sense sortida al mar les seves empreses es trobarien condemnades a podrir-se en un cul de sac geoeconòmic. En un món globalitzat, qui no està connectat senzillament no existeix. Juntament amb la seguretat, són les dues grans preocupacions de tot govern.
Comença a parlar-se de “colonialisme” per a descriure aquesta política xinesa cap a Corea del Nord.
RÚSSIA I COREA DEL SUD
No és però la Xina l’única potència interessada en els ports nord-coreans. Històricament Rússia ha cercat l’accés a ports lliures de gel al Pacífic, i el 2008 va acordar amb Pyongyang la renovació de la línia ferroviària, d’uns 50 quilòmetres de longitud, entre Rajin i l’estació de Khasan. Això suposaria la possibilitat de connectar els ferrocarrils transsiberià i transcoreà, facilitant per exemple les exportacions d’hidrocarburs russos a Corea del Sud i el Japó. Un altre projecte en que Rússia estaria interessada seria precisament un gasoducte fins a Corea del Sud a través de territori nord-coreà.
Per altra banda el gran objectiu geoeconòmic de Seoul per a les properes dècades consisteix en esdevenir el gran hub logístic d’Àsia Nordoriental, de forma comparable al paper de Hong Kong i Singapur al Sud-est Asiàtic. Això exigeix bones relacions amb Rússia, i naturalment posar fi a les tensions amb Pyongyang. Es tractaria bàsicament de convertir-se en el punt de partida de la nova Ruta de la Seda, quina configuració exacta és una de les grans batalles geopolítiques del nostre segle.
Tot això és important tenir-ho en ment perquè malgrat que sovint Moscou faci la impressió de seguir la política de Beijing a la regió, Rússia té també un gran interès, compartit amb Corea del Sud, Japó, i Estats Units, en evitar que Corea del Nord esdevingui una colònia xinesa i proporcioni a Beijing accés incondicional a aigües obertes.
DUES POSSIBLES POLÍTIQUES DAVANT COREA DEL NORD
Quines són doncs les opcions sobre la taula de les potències democràtiques i marítimes davant d’un Pyongyang cada cop més agressiu?.Tenint en compte que el gran objectiu ha de ser evitar la caiguda definitiva de Corea del Nord en mans xineses i l’accés directe de Beijing a aigües obertes (per la qual cosa cal recolzar també Taiwan, evitant la seva finlandització o Anschluss, i adoptar una actitud pragmàtica davant Birmània), se’ns presenten dues possibilitats.
La primera és reprendre les hostilitats i acabar la feina que Truman no va permetre concluir a MacArthur. Atès que la superioritat aliada és incontestable i que és molt dubtós que la bomba nuclear de Pyongyang sigui operativa, això hauria de permetre reunificar la Península.
La segona és signar un tractat de pau amb Pyongyang, donar garanties de supervivència al règim, pactar-hi una obertura econòmica gradual, i posar en marxa els projectes d’infraestructures que desemboquin en una Corea del Nord multivectorial, connectada al món no solament mitjançant territori xinès.
Qualsevol altra política, com la seguida fins ara de barrejar sancions econòmiques amb retòrica buida, solament pot servir per a perllongar la incertesa i afavorir els interessos geopolítics xinesos.
Àlex Calvo, Professor de relacions internacionals, European University.

Acte final de Solidaritat (SI): fotos d'una nit inoblidable

A vegades les imatges valen més que les paraules. I avui és així.

divendres, 26 de novembre del 2010

353. Com Ciutadans però al revès

Acaba la campanya electoral de les autonòmiques catalanes amb varies tendències: CiU guanya sense majoria absoluta tot i tenir-ho tot a favor, el PSOE pot obtenir una derrota històrica i l’independentisme massa entregat al PSOE pot perdre la meitat dels escons en una derrota similar a la que va patir el BNG gallec per recolzar al mateix PSOE. Iniciativa, PP i C’anos es mantenen amb variacions menors. El cas del darrer partit és paradigmàtic:

- Gairebé sense militants i creat artificialment per alguns mitjans va aconseguir entrar al parlament amb 3 diputats.
- Han fet una acció política mono temàtica contra el català.
- S’han barallat a mort fins al punt que dels 3 només queda un diputat i els altres dos van abandonar per crear les seves pròpies formacions.
- El seu portaveu té l’aspecte d’un naufrag i a vegades s’expressa com un drogoaddicte amb mono.
- S’han estimbat a les eleccions europees, estatals i locals.
I malgrat tot es mantindran amb una tendència a l’alça aprofitant el retrocés del PSOE. A més han aconseguit reobrir del debat sobre la llengua reorientant el discurs del PP català i, en menor mesura, el del PSOE. En aquest darrer és d’agraïr la fermesa del president Montilla davant les temptacions lerrouxistes de David Pérez o J. Ferran.
Tot plegat fa pensar en la importància per l’independentisme d’obrir bretxa al parlament. Amb només 3 diputats pots condicionar el debat, existeixes i pots plantar cara. Imaginem López Tena debatent, amigablement, amb individus com M. Iceta, O. Pujol o el propi Cañas. Vam tenir un tast al debat de l’UPF. O imaginem Laporta davant Mas, Montilla o Sánchez Camacho?. CiU o ERC no actuaran de la mateixa manera amb SI al parlament com el PSOE o el PP no ho han fet amb C’anos. Ja el propi Rivera ha dit que seria mala notícia l'entrada de SI al parlament.
C’anos té un espai reduït car l’electorat espanyolista és relativament menor a Catalunya. En canvi SI tindria un recorregut enorme si, com es preveu, CiU no pot aconseguir el concert ni redreçar la crisi econòmica. D’aquí un any, per exemple, vencen els bons al 4,75 %. D’on sortiran els diners?.
A Flandes el partit independentista N-VA (Nova Aliança Flamenca) va obtenir un escó, justet amb un 3,1 %, a les eleccions de 2003. El 2010 va guanyar les eleccions belgues amb 27 escons. No és cap casualitat que l’N-VA fos l’únic convidat internacional a la 1ª conferència nacional de Solidaritat.

dijous, 25 de novembre del 2010

352. L’independentisme ha renunciat, en part, a Barcelona

Hi ha 4 candidatures que recolzen la independència davant l’atzucac que vivim avui dia: Esquerra, Solidaritat, Reagrupament i Des de Baix. La cinquena, el BSC, ha arribat a la situació paradoxal de presentar-se per Lleida i, al mateix temps, defensar l’abstenció.
Aquesta ha estat una campanya electoral molt fluixa. Només els esforços titànics de PxC, SI i Rcat per donar-se a conèixer han trencat un motlle ja establert. Un possible error comú a les candidatures independentistes ha estat centrar el seus esforços fora de la ciutat de Barcelona. Evidentment hi ha hagut presència. A Sant Martí, per exemple, Solidaritat ha realitzat 3 actes prou importants. Reagrupament ha mogut el seu escenari mòbil per alguns barris i Des de Baix ha realitzat actes només a 4 districtes. Esquerra ha estat generalment absent dels barris.
Sobta que els grans caps de llista de les formacions independentistes no han estat presents al cap-i-casal; prioritzant la seva presència a altres comarques. Des de Baix ha centrat els seus esforços on tenia implantació: Garraf, Baix Llobregat i el Vallès. Reagrupament va optar per una candidata de perfil baix. Carandell no ha estat a l’alçada. La formació grana ha demostrat ser poc més que una escissió d’ERC i els qui van protagonitzar la marxa d’Esquerra han encapçalat les llistes. Carandell ha fet un lloable esforç però els actes barcelonins, en general, han tingut unes desenes de seguidors en una ciutat de milió i mig d’habitants. Carretero, que ha dit reiteradament que recela de Barcelona, no ha acompanyat a la seva candidata i ha aparegut poc per la capital. Si Rcat no tenia gaire possibilitats, la campanya l’ha deixat sense cap.

Esquerra ha seguit un model similar. Reagrupament va omplir l’auditori i ERC el palau de la música. Tret d’això la campanya dels republicans a Barcelona ha partit de la base de donar per perduda la capital. Solidaritat ha comés la mateixa errada. Un sol acte central amb Laporta a Barcelona és poc. Tret de les visites als mercats Laporta no ha aparegut per Barcelona. Cert que l’han suplert altres membres de la llista, transversals i de pes important, com López Tena, Isabel Clara Simó o Bertrán però la campanya de Laporta s’ha centrat en altres comarques. I també que l'han encertat, i molt, amb els actes a universitats. En canvi a Barcelona, tot i que SI ha estat la que ha fet un esforç major, amb actes a tots els districtes, han estat actes de format mitjà sense el cap de llista. L’avantatge de SI i Esquerra, amb tot, és que els seus candidats són coneguts i això els permetrà, a priori, accedir al parlament.
En tot cas, fora bó que l’independentisme reflexionés que en un sol bloc de pisos de Barcelona poden viure-hi més persones que a poblacions de moltes comarques. Per sort, el món no s’acaba el 28 de novembre i Barcelona Decideix pot fer part del treball en que les candidatures independentistes no han reeixit.

dimecres, 24 de novembre del 2010

351. La partitocràcia mostra la seva putrefacció

L’estat de putrefacció de la partitocràcia a la comunitat autònoma de Catalunya ha arribat a un estat preocupant. CiU i PSOE han protagonitzat el darrer episodi. Després de setmanes fent veure que l’altre no volia un debat a 2 arriben a un acord que sabien il•legal: els debats s’han d’acordar 5 dies abans. La situació ha arribat a un nivell que la JEC ha tingut que intervenir-hi. No sense abans fer una nova mostra de prostració: la Junta de Barcelona ha tingut que demanar opinió a la de Madrid que, amb bon criteri, ha respost que era una decisió catalana. Quan aquesta s’ha pres des de Barcelona CiU i PSOE han recorregut …a Madrid !.

A l’espectacle denigrant que ens ofereixen CiU i PSOE cal afegir la resta de partits parlamentaris: quan resten exclosos del debat posen el crit al cel dient que “Catalunya és plural” però ells mateixos exclouen la resta de formacions que s’hi presenten. A més han imposat uns blocs electorals que com recull un informe del propi Consell Audiovisual és una excepció a tot Europa. Només l’estat francès té un sistema tant tancat, opac i deplorable com el dels blocs electorals de minutatge. Però fins i tot a l’hexàgon el sistema és més flexible.
Tot plegat tenint en compte que aquests partits s’han pujat un 9 % el que cobren de l’erari públic per fer la campanya i s’han repartit a compte el 30 %. Tots estem pagant els anuncis dels ultra espanyolistes nus, els adhesius de Super Montilla, els videojocs del PP matant independentistes o la valentia de la gent d’ERC per regalar dues vegades la Generalitat al PSOE.

De totes les forces avui fora del parlament sembla que només Solidaritat té opcions reals d’entrar-hi. Com diu un dels seus candidats: 'la partitocràcia impedeix la pluralitat d'opcions i que els ciutadans puguin escollir amb coneixement entre tota l'oferta electoral'. Fora bó que aquesta coalició esdevingués veu dels sense veu. Per exemple renunciant al seu temps en els blocs electorals, exigint la reducció de les despeses electorals pagades amb diners públics o forçant debats oberts a forces extraparlamentàries.

dimarts, 23 de novembre del 2010

350. Quinze motius per donar suport a Solidaritat

1.-  Joan Laporta, té un ressò mediàtic inqüestionable. Amb ell els boicots informatius a l’independentisme són inviables. A més aporta una capacitat de gestió i ajuda a internacionalitzar el conflicte. Parla clar i s’allunya del críptic polític habitual.
2.- L’equip dirigent amb persones d’èxit: el propi Laporta al Barça, López Tena amb les consultes d’Osona i Garrotxa, Arqué i Bertrán també amb les consultes o Strubell amb la Comissió de la Dignitat. Un equip de guanyadors enlloc del catalanisme victimista i que tot ho veu impossible.
3.- Solidaritat no ha atacat la resta de l’independentisme i s’ha fet una crida expressa a no fer-ho. No s’ha respost als atacs rebuts d’altres formacions.
4.- El programa és senzill, de fet és un manifest allunyat dels macro-programes, mai complerts, de les formacions clàssiques que ningú llegeix. És transversal ideològicament.
5.- El procés d’elecció de candidats força més democràtic d’allò a que estem acostumats.
6.- El programa polític molt similar al de Reagrupament: aconseguit la independència mitjançant una declaració unilateral del parlament i regenerar la política catalana. Aquesta part del discurs pot ser la pedra de toc en el cas, probable, de no obtenir majoria absoluta.
7.- El compromís de treballar de forma comuna amb la resta de forces independentistes dins el parlament.
8.- El compromís d’evitar un nou tripartit i, per tant, de pactar amb el partit unionista més perillós: el PSOE.
9.- La voluntat de no pactar amb ningú que no proclami la independència.
10.- La sorprenent capacitat d’aixecar una formació política en un trmestre, fer eleccions internes i actes multitudinaris a Taradell, Manresa, FigueresMollerussa, que han arribat a omplir el teatre Bartrina de Reus o la plaça major de Vic. Posteriorment aquesta rauxa no ha disminuït ans al contrari com demostren els recents actes a l'UB amb 400 estudiants, a l'UPF amb 600, a Salt amb 250 persones, les 400 a St Feliu de Guíxols i també a Badalona, a Vilanova amb 300 o les més recents 800 de Tarragona i 700 de Granollers.
11.- La voluntat de recollir l’esperit de la manifestació del 10 de juliol enlloc d’oposar-s’hi per un cert purisme. Cal estar amb la gent i no vint passos davant d’ells.
12.- La extraordinària capacitat de captar sectors de CiU i ERC. És en les seves bases on es troben la majoria d’independentistes i Solidaritat ha sabut pescar a les dues bandes sense problema. I fins i tot d’altres formacions.
13.- La campanya brutal contra la figura de Joan Laporta acusant-lo de fer excessiva despesa tot i reconèixer que no va agafar ni un € del club. Una campanya orquestrada pels grans poders que avui s'enriqueixen de la dependència de Catalunya.
14.- Una política clara de prioritzar la independència de Catalunya sense oblidar la resta dels Països Catalans. Sense caure en la indiferència d'altres formacions o la implantació  en el que Llorenç Planes ha definit com un "camí nou". En aquesta línia s'inscriuen els acords amb Unitat Catalana i el PSAN.
15.- La capacitat d'arribar a acord amb altres formacions creant una coalició plural amb el PSAN, el PRC, Els Verds-Alternativa Verda, Democràcia Catalana i gent del CCSI i d'Estat Català i que ha impulsat Catalunya Nació Independència.
I, sí, seria interessant veure López Tena plantant cara dialècticament als portaveus de PP, C'anos i PSOE. I, ni que fos per una vegada, sentir el significat de la paraula dignitat.

dilluns, 22 de novembre del 2010

349. Les propostes d'Alternativa de Govern

Alternativa de Govern és la formació encapçalada per Montserrat Nebrera qui fou diputada del PP. El seu gran error, possiblement, ha estat personificar en excés la seva formació. El seu programa, eminentment liberal, abraça els elements de la dreta clàssica: individu, família, comunitat. AdG és de les poques formacions unionistes disposada a debatre l’opció de la independència enlloc de blasmar-la sense cap argument raonable. En aquest sentit, però, és d’agraïr el seu posicionament: “No és el nostre aquest debat, el del futur polític de Catalunya, tot i que a Alternativa de Govern creiem que una comunitat d’individus lliures, amb independència de criteri, pot decidir quina mena de forma política adopta. I en tindrà tot el dret, justament per haver conquerit la seva llibertat de criteri. Hores d’ara no és així i per tant, és molt difícil destriar la veritat i l’interès entorn la realitat econòmica i social que s’obriria amb la constitució de Catalunya com a Estat independent.”

On AdG ha aportat molt aire fresc és en la regeneració democràtica. Denúncia amb claredat les aberrants subvencions que reben partits i sindicats. Per quin motiu tu has de finançar el PSOE i el PP?. No tenen militants?. També pretenen revisar el paper de l’eficiència i la raó de ser de les empreses públiques. Una proposta ben clara és la de fer gratuït el càrrec de regidor a un miler de municipis catalans. Estalvi. 25.000 milions d’€ més del que suposa l’espoliació anual que Catalunya pateix. L’eix ideològic d’AdG es centra en eliminar les subvencions als partits i una llei electoral catalana. En aquesta els electes no seríen sotmesos al grup parlamentari, seríen arrelats al territori com al Regne Unit i tindríen limitació en el temps. Així s’evitaríen casos aberrants com el de la crosta partitocràctica encarnada per en Joan Ferran (PSOE), diputat des de 1992: dues dècades!.