dissabte, 31 d’agost del 2013

598. Els encerts de la cadena humana




La mobilització en forma de cadena humana ha estat un encert per molts motius i caldria felicitar-se als organitzadors, l’Assemblea Nacional Catalana. Si ara la preocupació és que s’omplin els diferents trams, la realitat és que el format ha aconseguit evitar problemes i afavorit visualització.

Els problemes de representació habituals a les manifestacions (lemes, pancartes, disposició dels blocs...) han quedat anul·lats pel propi format. El protagonisme, i aquest sembla el major encert, està essent dels i les voluntaris/es que recorreran el país per omplir els trams. Això deixa a tothom al mateix nivell i serveix de vacuna contra les patums que acostumen a barallar-se per sortir a la foto. Difícilment (res és impossible) es repetiran les tristes imatges dels cops de colze per agafar les pancartes i aparèixer a primera fila dels messies que pul·lulen per aquesta terra. També ha quedat arraconat el debat sobre els manifestos als que ens tenen acostumats els intel·lectualòides pels que l’independentisme és seure al despatx a redactar textos i no trepitjar el carrer.

La visualització ja està essent un èxit. El nombre de periodistes estrangers que s’han desplaçat a Catalunya les darreres setmanes ho anuncia. La curiositat pel fenomen de la cadena és màxima. No tant per si s’omplirà, ja que es dona per fet, sinó per com s’ha organitzat. I aconseguir que els periodistes vinguin aquí és ja un èxit. El sol fet de veure les estelades penjant als balcons els trenca el tòpic que aquest moviment és de dalt a baix. Aquest és el gran repte, demostrar que és un gran moviment popular, sense lideratges  exclusius, de base, un moviment que s’agafa de mà en mà.

dilluns, 26 d’agost del 2013

597. Ozymandies o la vana vanitat




Hi va haver homes que es van creure déus.
En la seva extrema fragilitat,
es van convèncer que tot allò amb lluentor era un sol,
en la seva vanitat van pensar que les reverències rebudes
eren adoracions merescudes, no simples genuflexions.
I així com Ramsès II, van alçar temples
Emulant-se com a creadors.

Tots duem dins aquell faraó ple de megalomania,
avui només una mòmia decrèpita amb el rostre embriac d’absurd;
però no tots tenim un Shelley a l’ànima que ens recordi,
amb un sonet suau, però precís,
que no som més que Ozymandies.

Al capdavall,
per ser déu cal donar a llum vida,
privilegi reservat a la feminitat
que no tenien aquells que es creien déus.

I vanitat deriva de vana.
No en va.