L’independentisme ha fet un enorme ascens de forma irregular, amb ascensos i
descensos durant la darrera dècada. Amb una perseverança envejable. El derrotisme clàssic
del nacionalisme català, el de 1714, de 1869, el de Prats de Molló, de
1939, ja dona per descomptada la derrota. I això, paradoxalment, el
converteix en invencible. Desanimar el catalanisme és impossible per què
sap, des de l’inici, que l’estat té totes les eines per guanyar. La
perspectiva dels darrers 20-30 anys ens permet veure clarament com s’ha
avançat de forma innegable, potser per això els opinadors a sou han
preferit fer una anàlisi del darrer any ignorant tot el que s'ha avançat des d'octubre de 2017 i centrant-se en el que hi ha hagut alguns
retrocessos
Hi ha tres grans retrocessos. El primer és el patiment humà de les persones represaliades. A l’exili, a presó, confinades, multades, pegades o amenaçades per veïns. Un preu que s’està pagant, que genera ràbia i que ha provocat, humanament, que la solidaritat cap a les persones reprimides passi per davant de les reivindicacions polítiques. La repressió espanyola, per via policial, als tribunals, amb encaputxats impunes, agressions i insults constants dels polítics de Madrid, provoca un sentiment de desencís afegit.
El segon retrocés és intern. Durant un any hi ha una crítica ferotge “als polítics” per no haver complert. No és cert però és còmode. Es va fer el referèndum i es va complir. Es va arribar fins on es podia arribar sense perdre el crèdit internacional. Les victòries judicials a Europa haurien estat impossibles si, per exemple, s’hagués tret la bandera espanyola de la Generalitat. Ara cal agafar-ho on es va deixar però el referèndum es va prometre i es va fer, per part d’ERC, el PDeCAT i la CUP. I foren aquelles persones, que ara se les critica ja fa un any, les qui ho van fer. El següent pas era internacionalitzar la causa, com s’està fent. Però haver anat més enllà requeria un control territorial que no es tenia (es té ara?) i una clara voluntat de que “ni un pas enrere” no fos només un eslògan. No tant per les persones mortes sinó per tenir centenar de persones preses. Cal recordar que mentre les forces d'ocupació espanyoles registraven seus, a les protestes molts independentistes de forma naïf els hi duien flors... es podia defensar així una DUI? I un país que ha estat incapaç, fins ara, de dur a terme la insubmissió fiscal o de tirar endavant el “No vull pagar” dels peatges ha de madurar més per afrontar, sense alt risc de perdre, un embat repressiu de la magnitud que hi hauria hagut si, el 28 d’octubre, s’hagués fet efectiva la independència. Per guanyar cal ser conscient de les teves forces i aplicar-les quan l’altra és més feble. Ara Espanya és més feble que fa un any i en aquest sentit s’ha avançat, el problema, el tercer retrocés, és que les nostres forces no han guanyat musculatura.
El tercer retrocés ha estat la ruptura de la unitat d’acció independentista. La decisió d’ERC de trencar Junts pel Sí, unida a l’incompliment de restaurar Carles Puigdemont com a President, afegida a tàctiques divergents, declaracions i articles setmanals (Joan Tardà, Sergi Sol et al) contra una part de l’independentisme acusant-lo de purista o hiperventilat per seguir reclamant el que es reclamava el 2017, ha dut a un atzucac. El gir d’Òmnium s’uneix a aquesta divisió que és el més greu retrocés. L’u d’octubre ningú preguntava de quin partit eres, no hi havia etiquetes ni partidisme, que és, ara per ara, el risc més alt per deixar d’avançar. Una causa nacional no pot ser mai partidista i fora bo que la unitat, sinó orgànica, sí d’acció fos la prioritat absoluta abans de que grans ideòlegs ens proposin mobilitzacions massives. Les mobilitzacions sense un full de ruta no deixen de ser escenificacions buides per anar fent. I fins i tot aquí han d’amagar la realitat: s’ha continuat avançant.
Hi ha tres grans retrocessos. El primer és el patiment humà de les persones represaliades. A l’exili, a presó, confinades, multades, pegades o amenaçades per veïns. Un preu que s’està pagant, que genera ràbia i que ha provocat, humanament, que la solidaritat cap a les persones reprimides passi per davant de les reivindicacions polítiques. La repressió espanyola, per via policial, als tribunals, amb encaputxats impunes, agressions i insults constants dels polítics de Madrid, provoca un sentiment de desencís afegit.
El segon retrocés és intern. Durant un any hi ha una crítica ferotge “als polítics” per no haver complert. No és cert però és còmode. Es va fer el referèndum i es va complir. Es va arribar fins on es podia arribar sense perdre el crèdit internacional. Les victòries judicials a Europa haurien estat impossibles si, per exemple, s’hagués tret la bandera espanyola de la Generalitat. Ara cal agafar-ho on es va deixar però el referèndum es va prometre i es va fer, per part d’ERC, el PDeCAT i la CUP. I foren aquelles persones, que ara se les critica ja fa un any, les qui ho van fer. El següent pas era internacionalitzar la causa, com s’està fent. Però haver anat més enllà requeria un control territorial que no es tenia (es té ara?) i una clara voluntat de que “ni un pas enrere” no fos només un eslògan. No tant per les persones mortes sinó per tenir centenar de persones preses. Cal recordar que mentre les forces d'ocupació espanyoles registraven seus, a les protestes molts independentistes de forma naïf els hi duien flors... es podia defensar així una DUI? I un país que ha estat incapaç, fins ara, de dur a terme la insubmissió fiscal o de tirar endavant el “No vull pagar” dels peatges ha de madurar més per afrontar, sense alt risc de perdre, un embat repressiu de la magnitud que hi hauria hagut si, el 28 d’octubre, s’hagués fet efectiva la independència. Per guanyar cal ser conscient de les teves forces i aplicar-les quan l’altra és més feble. Ara Espanya és més feble que fa un any i en aquest sentit s’ha avançat, el problema, el tercer retrocés, és que les nostres forces no han guanyat musculatura.
El tercer retrocés ha estat la ruptura de la unitat d’acció independentista. La decisió d’ERC de trencar Junts pel Sí, unida a l’incompliment de restaurar Carles Puigdemont com a President, afegida a tàctiques divergents, declaracions i articles setmanals (Joan Tardà, Sergi Sol et al) contra una part de l’independentisme acusant-lo de purista o hiperventilat per seguir reclamant el que es reclamava el 2017, ha dut a un atzucac. El gir d’Òmnium s’uneix a aquesta divisió que és el més greu retrocés. L’u d’octubre ningú preguntava de quin partit eres, no hi havia etiquetes ni partidisme, que és, ara per ara, el risc més alt per deixar d’avançar. Una causa nacional no pot ser mai partidista i fora bo que la unitat, sinó orgànica, sí d’acció fos la prioritat absoluta abans de que grans ideòlegs ens proposin mobilitzacions massives. Les mobilitzacions sense un full de ruta no deixen de ser escenificacions buides per anar fent. I fins i tot aquí han d’amagar la realitat: s’ha continuat avançant.
