dimecres, 28 de novembre del 2012

572. Deu apunts sobre els resultats electorals

- Que ERC superi per primer cop al PSOE i quedi segona força és un missatge contundent al món. Primera i segona força del Parlament són majoria i són independentistes.
- CiU ha estat la clara guanyadora dels comicis. Treu més del doble a la segona força en vots (el PSOE). A més suma més escons que tot l’unionisme junt 50 per 48 de PSOE,PP i C’anos. CiU ha reculat exclusivament per les retallades o els casos de corrupció, no pel seu gir sobiranista.
- El creixement de vots d’ERC ha estat espectacular: 277.000 seguit de 168.000 de C’anos, els 128.000 d’ICV i 126.000 de la CUP.
- L’unionisme sumava 49 escons, ara en suma 48 molt més radicalitzats i aïllats del gruix de la societat. A més territorialment es concentren a Barcelona.
- La divisió de l’independentisme ha provocat que el total dels 46.000 vots de SI i gran part dels de CUP (a Girona, Lleida i Tarragona) no tinguin representació. Això suposa una bossa auxiliar de 80.000 vots independentistes que es poden activar en propers comicis i ara han quedat sense representació degut a la divisió. ERC en pot ser la més gran beneficiada si és capaç de fer ponts amb SI. - Un cas aberrant és Girona on CUP i SI sumen 20.500 vots que queden sense representació. Això suposa un 5,95 % i un escó que es queda ICV.
- Fins i tot l’unionisme a Catalunya és genuïnament català; que UPD quedi amb el 0,44 % i per sota del Partit Pirata o el PACMA demostra que l’espanyolisme a Catalunya ha de tenir un “posat” autòcton malgrat ser radicalment anti català.
- Existeix un gruix de prop de 800.000 persones a Catalunya que viuen com colons  en ghettos.  Volen fracturar la societat vivint com si fossin a Espanya. Aquesta gent no atenen a raons, són espanyols ètnicament i de cor. Són els quillos, audiència de Tele 5, gent que sempre parla castellà, sense ideologia política, molts del R. Madrid. A Irlanda del Nord  se’ls anomena lleialistes (branca radical de l’unionisme) per la seva lleialtat a la metròpoli. Van venir aquí enviats per fer el que fan. Ja hi eren a principi de segle XX atiats per Lerroux. Fins i tot van tenir la batllia de Barcelona. Amb aquesta gent no cal discutir, viuen en l’odi i la rancúnia de ser una minoria colonitzadora. Cal derrotar-los a les urnes. I el 25 de novembre van ser derrotats. Cal continuar.
- ICV-EuiA suposa una incògnita per molts analistes polítics. Partidària del referèndum, autodeterminista, no queda clar que votaria. El seu electoral es pot dividir entre independentistes i unionistes. Tornant a Irlanda del Nord s’assimilaria a l’Alliance Party. I possiblement tingui el seu mateix destí. Ara ha aprofitat la caiguda del PSOE i la crispació social però el seu recorregut està molt limitat. El seu objectiu és prioritzar el debat social. Cal recordar, però, que al seu capdavant hi ha persones com R. Romeva o R. Gomà amb clares aspiracions sobiranistes.
- SI ha desaparegut malgrat una molt bona gestió al Parlament. Al fet de la ruptura amb el seu líder i fundador, J. Laporta, cal afegir-hi una política d’aliances absolutament nefasta donada la seva pròpia feblesa. En tot cas la figura d’Alfons López Tena apunta a tenir un proper clau en el procés. Si és ERC o CiU qui el captin en sortiran reforçats.
- Aquests comicis han tingut una participació del 70 %. La representativitat del Parlament és ara inqüestionable. És la Catalunya real on el 65 % dels diputats/des volen un referèndum i un 54 %, com a mínim, votaran sí.

dilluns, 26 de novembre del 2012

571. El tomb ideològic de CiU és l’element clau de les eleccions

Les eleccions autonòmiques de 2012 a Catalunya han suposat un manteniment de la correlació de forces entre catalanisme i espanyolisme respecte al 2010 però un canvi de fons profund, irreversible.
El 2010 foren escollits 14 diputats/des de 135 amb un programa independentista. CiU, amb un programa autonomista pel pacte fiscal amb Espanya en va obtenir 62. Ara el conjunt de partits que proposen la independència al seu programa (CiU, ERC, CUP) han sumat 74 escons. La transformació ideològica de CiU és l’element clau de les eleccions amb transcendència històrica. A més, internament es temia una sagnia de vots cap a forces amb una proposta moderada com el federalisme. No ha estat així. CiU ha conservat el 92 % del seu electoral tot i la òbvia radicalització ideològica. I la fuita no ha anat a parar als federalistes sinó a la també independentista ERC.
És obvi que CiU ha reculat en escons i això pot provocar que Mas perdi força dins la coalició, aquest és el gran perill. Però la majoria que conformava amb ERC i forces menors independentistes és intacta. De fet el retrocés de CiU és per la seva política anti social i no pel gir sobiranista.Encara més, la majoria a favor de fer una consulta, la majoria autodeterminista venç clarament als opositors a la consulta: 2.140.000 front 1.282.000 vots. I aquesta, de fet, era la pregunta de les eleccions: fem un referèndum?. Un 60 % és a favor, un 35 % en contra.

Dit tot plegat no hi ha una clara majoria independentista. L’independentisme venç amb 1.772.000 vots a l’unionisme que n’obté 1.283.000. En percentatge el resultat és 50 % a 35 %. Encara no és prou. L’independentisme ha crescut 207.000 vots però l’unionisme ha aconseguit mobilitzar 205.000 nous votants i aguantar l’estirada. El repartiment entre sigles és poc relevant ja que els blocs mantenen una estabilitat, ja fa molts anys, notable. És cert que el bloc catalanista ha donat un tomb ideològic cap a l’independentisme: l’any 1988 no hi havia un sol diputat escollit amb un programa independentista, ara en són 74. També l’unionisme s’ha radicalitzat i PP-C’anos sumen més que el PSOE. Això és bo, molt bo. Com més tensin el debat més possible serà la independència. Que els unionistes radicals creixin és clau per a que ho faci l’independentisme; són vasos comunicants. I la diferència de 490.000 vots a favor de l’independentisme deixa entreveure que, si hi ha consulta guanyarà el sí. Partint d’aquesta base cal que guanyi per una majoria major. I per això cal treballar dur amb arguments. Això serà apassionant.

diumenge, 18 de novembre del 2012

570. Anàlisi de les 4 propostes electorals sobiranistes

La incertesa, però, prové sobretot de la saturació de llistes independentistes. De fet és difícil triar entre tanta oferta i es sospita que la demanda no estarà a l’alçada. Un gran nombre d’independentistes hores d’ara encara no té clar a qui votarà. Són unes eleccions on es fa difícil escollir. Fins i tot vost independentistes deriven cap a ICV que juga com mai a "la puta i la ramoneta" sobre la qüestió emulant a l'Alliance Party d'Irlanda del Nord.

L’opció majoritària sembla que és CiU. Al seu electoral tradicional, habituat a l’anomenat “joc de la puta i la ramoneta” s’hi afegeix ara un gruix encisat per la dialèctica de Mas. No només dialèctica, Artur Mas ha fet un gir notori amb uns discursos ben trabats i una proposta clara: celebrar un referèndum amb o sense permís de Madrid. A més ha fet una hàbil vinculació de crisi econòmica amb dèficit fiscal i una política internacional notable. Tot plegat suma un balanç més que atractiu pel votant independentista. Això ha fet que Reagrupament i Democràcia Catalana demanin el vot per CiU. En el cas de Dcat ho fa també per ERC. Malauradament l’historia de giragonses de CiU no complementen un escenari gaire galdós. Mas dona la sensació d’anar sol, sense partit o fins i tot amb l’oposició de l’UDC de Duran. Mas és el mateix que va dir que mai pactaria amb el PP amb qui ha comptat per governar i hi governa encara a la Diputació. A més els fets dels darrers dos anys han estat una brutal política de retallades socials que havien afeblit el govern ara miraculosament ressucitat amb la proposta sobiranista. Són clares les sospites que CiU ha escenificat un gest per recuperar-se eelctoralment. Encara més que qualsevol proposta de diàleg del PP serà acceptada, qualsevol. I això aturaria en sec el procés sobiranista. De fet la majoria de votants de CiU, segons les enquestes, creuen que Mas va de farol per aconseguir, simplement, més diners de Madrid.

ERC ha fet un gir poc clar. Ha aconseguit, això sí, recuperar la posició de partit hegemònic de l’independentisme. Ha aturat la sagnia i afronta les eleccions amb optimisme. Lluny queden, però, els 23 escons que va arribar a tenir. Les enquestes li donen entre 15 i 17. Això suposa poc més que recuperar els qui tenia SI i algun més provinent del desgavell en que ha entrat el PSOE. Els motius són obvis: ERC treu rendibilitat de l’anomenada “onada sobiranista” amb un discurs complementari al de CiU però des de l’esquerra. El gir cap a la moderació (acceptació del pacte fiscal, col·locació de pantalla gegant a St Vicenç dels Horts per veure la “roja”, distanciament de SI o CUP, castellà oficial a la Catalunya estat) suposa un creixement electoral. Però ERC no només no ha renunciat al segon tripartit, no només no l’ha criticat sinó que no ha reconegut que fou un greu error tàctic. De fet la majoria de la direcció que el va dur a terme ha estat a primera línia tota la legislatura i encara ara es manté en un pla important. En són exemples Oriol Amorós o Anna Simó. El “canvi” que havia de fer Junqueras no ha estat tal. De fet aquests dos anys de legislatura ERC no ha aportat gaire res a la política parlamentària.

L’aparició de SI a nivell parlamentàri ha estat una alenada d’aire fresc. Si hom vota pel que els partits han fet  i no pel que prometen que faran SI en surt clarament vencedora. Uns exemples:
- Presentació de la Llei de la independència
- Descobriment del cas de les motxilles de la Diputació guanyant el cas als tribunals i destapant la trama de corrupció del PSOE-ICV i ERC a aquesta institució.
- Proposta de reducció de sous de diputats/des autonòmics/ques
- Proposta de reducció de dietes absurdes com la de les diputats que viuen a Barcelona
- Renúncia a vehicles oficials i altres privilegis
- Suport incondicional a la lluita contra els peatges abusius arribant al punt de retornar els teletacs (gest al que es van negar el diputat de Dcat, els d’ERC i els de CiU que donaven suport a la campanya).
Aquesta encertada política institucional ha contrastat amb una pèssima gestió interna. Tres exemples. SI va obtenir 100.000 vots front 40.000 de Reagrupament. Immediatament després de les eleccions SI no només no va cercar la sinergia amb Rcat sinó que el va menysprear com aliat tàctic. De la suma de les dues formacions (ideològicament idèntiques) va passar-se a l’enfrontament. En segon lloc la ruptura amb Joan Laporta, per inflexibilitat mútua, ha deixat SI sense un necessari cap visible que garantia uns vots imprescindibles per entrar al Parlament. Finalment, com ja es va advertir des d’aquest blog la gestió de les locals fou nefasta. SI, sense cap trajectòria es va llençar a presentar llistes a les municipals de forma concurrent a CUP (que no s’havia presentat a les autonòmiques). Una part de SI optava llavors per no presentar-se i demanar el vot per la CUP. Aquests tres fets han tancat SI sobre ella mateixa enlloc d’activar el seu potencial innegable.

La CUP ha triat el pitjor moment per presentar-se. Les gairebé nul·les possibilitats d’entrar (a excepció de Girona) i la manca de solidesa del projecte a nivell de comunitat autònoma aconsellaven no fer-ho. De fet la CUP és un projecte netament municipalista i des de les seves files sempre s’havia dit que no es faria el salt a no ser que fos clarament consolidat. Els sectors més veterans de la CUP, per exemple al Barcelonès i a Osona, han estat bandejats en favor d’un sector molt ideologitzat i convençut d’un pes que no és real. De fet sembla com si la CUP volgués tornar a SI el cop que va rebre a les municipals més que entrar al Parlament, un Parlament sense competències on la majoria de propostes de la CUP no són viables. La bona gestió a nivell municipal no amaga que la candidatura ha estat incapaç de bastir sinergies amb sectors externs a l’extrema esquerra i que ha decidit presentar-se un mes just abans de les eleccions. La seva decisió només té una certesa: a Barcelona possiblement deixarà fora a SI.

dimecres, 14 de novembre del 2012

569. Incapacitat de les opcions independentistes




L’independentisme català afronta les eleccions amb tanta esperança com incertesa. Esperança ja que per primera vegada la qüestió de la secessió és la pedra angular del debat polític. A més, els posicionaments d’Artur Mas fan creure que aquest ha endegat un procés cap a l’estat propi (associat o no al Regne d’Espanya). La incertesa prové més de l’estructura organiztativa que dels resultats. Ningú descarta hores d’ara una victòria sobiranista sobre l’unionisme. La qüestió rau en les proporcions. L’espectacular resultat a les eleccions basques deixa el sostre molt alt tot i que, certament, l’EAJ/PNV no ha presentat una proposta tant sobiranista com Mas.

La reunió per bastir una llista electoral única va fracassar ostensiblement. La CUP ni hi va anar. De la resta només SI van enviar delegats de primer nivell i la proposta d’ERC fou clarament dirigida a no arribar a cap pacte. La incapacitat d’aquestes formacions, cap d’elles amb més de 8.000 militants, per bastir acords és una prova de que l’independentisme polític partidista no està capacitat per generar sinergies a nivell social. El sectarisme s’ha fet fort a cada sigla. Això ha reforçat el paper de CiU capaç de sumar persones tant distants com ex diputades del PP o ex dirigents del PSOE  al projecte sobiranista.

Un mínim acord que se li podia exigir a ERC-SI i CUP era presentar llistes comunes a Lleida i Tarragona on la divisió provocava que els escons se’ls quedin PP o PSOE. Ni això. SI i CUP han optat per presentar-se tot i no tenir CAP possibilitat. A Barcelona la situació no és millor. En aquesta circumscripció s’entra amb un ridícul 3 %. Doncs segons les enquestes SI podria obtenir un 2,5 % i CUP un 2,4 % quedant ambdós fora del Parlament i llençant a la brossa prop d’un 5 % de vot independentista. En definitiva en aquestes eleccions és difícil elegir.

diumenge, 11 de novembre del 2012

568. A Perpinyà, per l'ensenyament del català















El 10 de novembre unes 600 persones vam manifestar a Perpinyà (Rosselló) "Per l'ensenyament del català. Altres anys el nombre de manifestants havia superat les 2.000 persones, cert. També és cert, però que el moviment nord- català no havia pogut commemorar el Tractat dels Pirineus durant alguns anys per manca de suports. Ara la situació és ben inversa. La solidessa del moviment és notable. Catalunya Nord Decideix aplega una pluralitat d'activistes, a més hi ha diverses propostes polítiques (Unitat Catalana, CDC o ERC)  i col·lectius culturals (mestres, escoles...). Del sud cal destacar una notable representació de la CUP i Arran. Aquest darrer moviment ha unificat Maulets i la CAJEI.
La manifestació va acabar amb una marxa de torxes, molt emotiva, i un concert.

dimarts, 6 de novembre del 2012

567. Eleccions plebiscitàries, constituents o autonòmiques

Les eleccions autonòmiques anticipades tenien tres possibles escenaris:
1) Eleccions plebiscitàries. Una vegada fracassada la via autonomista representada per la ficció del “pacte fiscal” plantejar un referèndum per la via dels fets. En aquest cas, donat que el Regne d’Espanya prohibeix fer un referèndum, mostra clara del seu tarannà anti democràtic, el mateix govern podia convocar-lo per la via dels fets: unes eleccions plebiscitàries amb dos bàndols: el sí a la independència i el no.
2) Eleccions constituents. Arran de la manifestació de l’onze de setembre de 2012 endegar un procés cap a un nou estat. Aquest suposa que una cambra constituent inicii la constitució de l’estat propi. En aquest cas no es pregunta al poble si cal endengar el procés sinó que s’inicia directament.
3) Eleccions autonòmiques. El govern es sent feble o ha fracassat i, o bé renuncia a governar o bé fa un procés electoral per sortir reforçat.

En el primer cas les eleccions serien un referèndum encobert com ja va advertir el propi govern estatal. És obvi que no ha estat així doncs, no només no s’han presentat dos blocs sinó que tant l’unionisme com l’independentisme s’han dividit ad eternum.
En el segon cas cada partit aprofita les eleccions per presentar la seva llista i tenir més pes en el procés constituent. El nou parlament resultant acordaria els passos d’aquest procés que culminarien en unes eleccions plebiscitàries. Tal i com s’han presentat les eleccions es fa difícil veure si hi ha un procés constituent en marxa. Les propostes electorals no van en aquest sentit ni tant sols per part de la coalició que ha convocat les eleccions.
Tot i que els dies posteriors a la manifestació, i la convocatòria d’eleccions, semblava que aquestes tindrien un caràcter plebiscitari o, si més no constituent, els fets ens estan apropant a unes eleccions on el govern simplement cerca de sortir reforçat. Després de la pluja de decisions anti socials conegudes amb l’eufemisme de retallades el govern pot, no només, no retrocedir en suports parlamentaris sinó que ampliar-los.