diumenge, 31 d’octubre del 2010

328. Hug Roger III i Reagrupament

A Gerri de la Sal (Pallars Sobirà), Reagrupament va realitzar la una jornada per recordar Hug Roger III. Rcat ha dissenyat una campanya original amb actes a localitats petites on normalment la resta de formacions no s’hi atansen. Això fa que els seus actes atreguin poc públic però és gent que possiblement no aniria a les viles més grans per escoltar el missatge independentista. Les eleccions, a priori, es guanyen a les grans concentracions urbanes, però Rcat ha optat per una opció amb menys rèdits electorals a canvi de major proximitat. Ha arribat a fer actes a tots els pobles d’algunes comarques.


Hug Roger III (1435-1503) va ser el darrer comte de Pallars. Arran de la guerra civil catalana (1462-72) va enfrontar-se als reis de la dinastia Trastàmara, Joan II i després Ferran II. La seva figura simbolitza les lluites intestines de Catalunya al segle XV. Els remences, el conflicte entre la noblesa i el rei i la lluita entre la Busca i la Biga. Un conflicte civil lamentable entre catalans amb execucions pel mig. Tot plegat ens recorda que els enfrontaments entre catalans venen de lluny.
L’enfrontament entre el rei Joan II i la Diputació General de Catalunya o Generalitat, representant als braços militar i religiós, davant del rei va donar lloc a la guerra civil. La Generalitat va arribar a oferir la corona a Enric IV de Castella o Pere el Conestable, de Portugal. Hug Roger III fou nomenat capità general dels exèrcits de la Generalitat. Va executar 12 remences sense judici i la seva duresa va fer que quedès exclòs de la capitulació de Pedralbes (1572). El 1482 va tornar-se a revoltar protagonitzant diversos fets d’armes pel Pallars i Aran. El 1486 va perdre totes les seves terres i va refugiar-se entre els francesos.

dissabte, 30 d’octubre del 2010

327. Campanyes institucionals per l’alsacià i l’occità

L’estat francès acaba de recolzar dues campanyes en defensa de les anomenades “llengües regionals”. La primera a Alsàcia on l’ensenyament en alemany i en el dialecte alsacià progressa de forma espectacular. La campanya combina el francès i l’alsacià i afirma que saber alemany i alsacià són dues vegades més de probabilitats de trobar feina. Els consells regionals, la regió i el ministeri d’educació l’han presentat conjuntament amb un web molt complet.

A Occitània s’ha llençat un altre web similar i la campanya “Aprenem l’occitan”. Es presenta la llengua com un “present d’amor” i es donen un fum de raons (comunicar-se amb els avis, trobar lloc de feina, acompanyar l’escolarització dels fills si la fan en occità...) per aprendre-la. Ja es fan 270 cursos subvencionats per consells regionals, ajuntaments i entitats militants. Aquesta campanya viu la seva quarta edició. A més l’Institut d’Estudis Occitans (IEO) fa mig any que ha obert un servei d’ocupació en occità. Grups supremacistes francesos van posar el crit al cel dient que demanar aquest requisit era discriminatori però ben aviat s’ha esvaït la polèmica i el servei és a ple rendiment amb més de 120 ofertes. Cal pensar que els anys 80 ningú podia treballar en occità per tant el salt endavant és significatiu. Si saps la llengua, ara, trobes feina.

divendres, 29 d’octubre del 2010

326. Els 436.000 vots decisius : el seu orígen

226.000 nacionalistes a l'abstenció
* El 2003 ERC va obtenir el seu millor resultat autonòmic: 544.000 vots independentistes. La meitat d'aquests eren de la seva base habitual; però la resta provenien d'ex votants convergents (CiU va perdre 150.000) i uns 120.000 provenien de l'abstenció.
* El 2006 ERC va perdre 130.000 vots. Van tornar bàsicament a l'abstenció doncs CiU també va perdre 96.000. Esquerra va retenir 140.000 vots que li havien arribat de CiU.
* Entre els dos, entre 2003-06, van enviar a l'abstenció 226.000 votants. Són gent que havien votat en clau nacional catalana abans; però van preferir abstenir-se abans que tornar votar CiU o ERC. Aquest és un nínxol de votants als que es dirigeixen Rcat o SI.

210.000 votants d'ERC que no votaran ERC
* I encara hi ha més: com a mínim el 50 % dels votants d'ERC l'any 2006 no repetiran el seu vot. Són aproximadament 210.000 persones.
* Molts venien de CiU. Van assumir el primer tripartit i el 2006 van tornar a fer confiança a Esquerra. Ara ja en tenen prou. Potser es tapen el nas i tornen a votar-los com a mal menor.
* Altres són nous votants independentistes que no van passar per CiU i han estat decebuts per Esquerra. Si troben una alternativa no s’abstindran i es poden retrobar amb els 226.000 abstencionistes nacionalistes dels que parlàvem: això suma uns 436.000 vots nacionalistes sense destí clar.
Continuarà amb una segona part: les opcions que tenen i els escenaris possibles.

dijous, 28 d’octubre del 2010

325. Maulets de València celebra 20 anys de militància admirable

Els maulets foren els valencians que, a la guerra de Successió, van recolzar l'arxiduc Carles d'Austria i les llibertats nacionals front el centralisme borbònic. L'any 1988 un grup de joves propers a l'MDT-PSAN va crear una organització independentista reprenent aquest nom històric. En un primer moment van actuar com a joventuts de l'MDT-PSAN, després de Catalunya Lliure i finalment en solitari. L'any 1988 Maulets es va fusionar amb les JIR que éren els joves propers a l'MDT-IPC. Cap a l'any 2000 van recolzar a les CUP i des de fa uns anys han iniciat una línia d'actuació conjunta amb CAJEI i Endavant.
Aquest cap de setmana Maulets celebra la 20ª edició de la "festa per la independència" a València, comarca de L'Horta. La secció comarcal de L'Horta ha estat, des d'un inici, una de les més potents de l'organització. Moltes persones, avui militant a altres moviments, van iniciar la seva activitat a Maulets de València. En aquest món polític on veiem la política en minúscula (cas Pretòria, Millet i Convergència, les fundacions d'UDC, 750 casos de possible corrupció als ajuntaments de l'estat espanyol), els Maulets de València fan política en majúscula. En un ambient hostil, amb prohibició d'actes (com la pròpia festa) per part dels governs del PP, crítiques des de la premsa o atacs per part de l'extrema dreta espanyolista. I és en aquest escenari quan l'acció, contínua des de fa més de 20 anys, de varies generacions de Maulets a València i L'Horta és admirable.
Maulets, a València, ha realizat accions notables com la campanya que va denunciar l'assassinat d'un dels seus membres, Guillem Agulló, la recent campanya dels 300 anys d'ocupació o la creació de l'AEN, primer sindicat independentista d'estudiants que en pocs anys va convertir-se en referent. Avui l'AEN ja no existeix: es va fusionar amb el BEI per donar lloc a un dels sindicats d'estudiants valencians més potents: el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans. També les manifestacions, on mai falten des de 1989, pel 9 d'octubre, enguany agredida per un grup d'espanyolistes, i del 25 d'abril. Fins i tot quan ACPV no ha convocat ho han fet ells. El 2005 va crear-se una secció sub-comarcal per l'Horta sud al voltant de Torrent, Alcàsser i Catarroja.

La primera festa per la independència es va celebrar el 1990 al barri del Carme. L'any 2007 l'ajuntament del PP ja en tenia prou i va prohibir-la literalment. Maulets no va claudicar i va traslladar la festa a Castelló de la Ribera. Enguany, es farà al barri de Benimaclet. Clourà amb un concert on el grup La Gossa Sorda presentarà el seu no disc.

dimecres, 27 d’octubre del 2010

324. Salt endavant de Solidaritat al Clot

Decepció profunda per a qui, la nit abans, s’havia dedicat meticulosament a arrencar tots els cartells que anunciaven l’acte de SI al Clot. La sala de l’Orfeó Martinenc va omplir-se amb 120 persones.

No callaran Emili Valdero qui va explicar que per aconseguir la independència calen 68 diputats catalans. En canvi per aconseguir el concert econòmic calen 234 diputats espanyols, la dissolució del seu parlament, eleccions i un referèndum a tot l’estat. Tot plegat una “pel•lícula de ciència ficció tipus màtrix”. El camí de la sobirania en canvi passa per 68 diputats que la proclamin. En el conflicte d’interessos que s’origini Catalunya no estarà sola. El món sap que hi és: el Barça és un dels clubs del món més coneguts, 25 milions de turistes passen per la nostra terra cada any i les noves tecnologies relaten en directe les notícies. Europa occidental no pot permetre’s cap conflicte armat després de més de 50 anys de pau. La resolució del conflicte només podrà ser per la via democràtica: un referèndum.

Tampoc van poder callar Hèctor López Bofill qui va definir SI com a moviment de base sorgit arran de la manifestació del 10 de juliol que, 3 dies després fou menystinguda per tots, tots, els partits parlamentaris. Va definir Espanya com un “tigre de paper” que fa perillar el nostre benestar. La pregunta, va dir, no és si cobraré la pensió amb la independència. És si la cobraré seguint a l’estat espanyol. Un estat, va dir, que en 190 anys només ha canviat la constitució democràticament una vegada, el 1992, per canviar només dos mots.


Ni van callar a Uriel Bertran un dels portaveus de les consultes sobre la independència. Tot, va dir, va canviar el 13 de setembre a Arenys. Fins llavors la independència perdia a totes les enquestes. Un any i escaig després venç a totes. Què ha passat?. Que ara el nostre poble hi creu i SI és d’aquest poble. Un poble que, en global, es beneficiaria de la independència. En canvi l’autonomia beneficia uns pocs. Dos exemples. A una Catalunya independent hi hauria peatges?. No. A qui beneficien els peatges?. A Abertis, és a dir, a uns pocs, a La Caixa. A qui beneficien els bons de la Generalitat?. Als bancs que han posat unes comissions del 3 %. Tot plegat no ens surt de franc: fa 30 anys Catalunya era el primer territori en renda per càpita de l’estat. Ara és el dotzè. Ho continuem permetent?. Ahir unes desenes de persones, en acabar, l’acte van decidir que no. I es van adherir a Solidaritat Catalana. Altres marxaven xiuxiuejant “jo els votaré”. Un poble s’està aixecant.

dimarts, 26 d’octubre del 2010

323. Primera prioritat, ara, derrotar el PSOE

El PSOE de Catalunya ha decidit presentar aquestes eleccions com un pols entre unionisme/independentisme. Els qui fa 4 anys parlaven d’aparcar el debat identitari i centrar-lo en la gestió volen fer a l’inrevés. Montilla insisteix sempre que pot. Ha cridat per enèsima vegada a un "combat polític de primer ordre" contra aquells que promouen l'independentisme o li donen ales amb les seves actuacions. "Som adversaris dels que volen dividir Catalunya o separar-la d'Espanya". Hom es pregunta que deuen sentir els militants d’ERC en escoltar aquestes paraules de l’home que han fet president. Almenys, però, els militants hi tenen alguna cosa a dir. La sensació és pitjor pels milers de votants que van confiar en el partit de Macià i han vist el seu vot utilitzat per fer president Montilla. Per cert, pel president Montilla, Macià era un partidari de la unitat d’Espanya. I no envermelleix en dir-ho.
En tot cas, però, hem d’agafar el repte. Si el PSOE vol combat de primer ordre, combatre l’independentisme i ser el nostre adversari ho serà. La prioritat d’aquestes eleccions ha de ser derrotar el PSOE. Això no vol dir abandonar cap altra prioritat però si tenir clara la primera. El 28 de novembre hi haurà moltes lectures però la primera ha de ser si l’home que vol combatre l’independentisme segueix sent el president d’aquest país. I si el seu partit pateix la derrota més humiliant de la seva història a unes eleccions autonòmiques.

dilluns, 25 d’octubre del 2010

322. Sobre la 1ª convenció de SI



















































































Més d'un miler de persones van assistir ahir a la 1ª convenció nacional de SI. Allà es va aprovar el manifest electoral doncs no tindrà programa. Un encert tenint en compte que els partits acostumen a aprovar llargs textos programàtics que no compleixen. El manifest és un text de 20 fulls resultat de més de 900 esmenes la majoria acceptades. El debat fou més lèxic que ideològic. Només cal pensar que l’esmena més debatuda (i aprovada) fou substituir “espoli” per “espoliació”. El missatge ideològic va quedar aprovat: declaració unilateral de independència, regeneració democràtica amb mesures concretes i, en el cas probable de no obtenir majoria, denúncia sistemàtica dels dèficits de l’autonomisme. Per tant el debat no ha estat sobre substantius sinó sobre adjectius. I aquests, els més usats ahir, foren transversalitat i territorialitat.

- Transversalitat. Els diferents partits de la coalició van intervenir (fins a 2 vegades en un error organitzatiu) per mostrar el primer tret: Catalunya Nació Independent, format per membres del Comitè Català de Solidaritat Internacionalista, el Partit Republicà Català, Alternativa Verda, el PSAN i Democràcia Catalana. També constants referències a la figura del liberal Ramon Trias Fargas. Totes les ideologies i, per sobre d’elles, allò que uneix: independentisme.
- Territorialitat. El segon element fou la territorialitat, la unitat dels Països Catalans. SI es planteja la independència de la comunitat autònoma com a objectiu. Això no treu que vulgui promoure, en el futur, les condicions d’accés a la sobirania de la resta de territoris de parla catalana. Discursos contundents de Josep Guia del PSAN, ovació més que notable per Núria Cadenes, presentació de l’acord amb Unitat Catalana per Brice Lafontaine, delegació del PSM mallorquí i referències en el discurs de Laporta.
Laporta va cloure un acte massa llarg (va acabar vora les quatre) amb un discurs valent i creïble. No va llegir, no va repassar un llistat d’idees, aquestes van brollar amb constants referències als discursos fets pels qui el van precedir. Aquest sol fet demostra que Laporta va improvisar una llarga i brillant intervenció. I quan a un dirigent polític no li escriuen els discursos ni els du apresos és que es creu el que es diu. Laporta fou convincent denunciant la narcotització social; fins i tot un cert masoquisme dels catalans. Ho fou quan va respondre a Montilla que pretén anar fent complir l’estatut d’amagat amb un “Els catalans anem amb el cap dret i no d’amagatotis”. I ho fou quan va afirmar “Jo no vull que els meus fills siguin independentistes. I aquesta és la nostra responsabilitat”.  Havia de ser el plat fort de la convenció i no va decebre gens.
De la resta d’intervencions destacar la de Jam Jambon, flamenc de l’N-VA, afirmant que “la independència no és el problema, és la solució”. O les constants referències a la pròpia força com a de López Tena en el sentit que “som un nus que es fa més fort com més ens estiren”. Amb tot, les intervencions possiblement van tenir un to massa eufòric parlant de massa escons. Ahir SI va fer una demostració de força. Al Palau hi ha espai per a 1.300 persones. La sala, que impressionava, va ser gairebé plena en molts moments, molta gent als passadissos i al bar (com no!), adherits que marxaven i d’altres que entraven. Amb tot, l’acte no va ser excepcional. SI ha presentat, en només 3 mesos, uns credencials raonables però li manca encara força feina per esdevenir referent de l’independentisme. Té condicionants per ser-ho. Una militància transversal, potser massa freda ahir fruit de la manca de cultura de partit, un lideratge col•legiat amb persones brillants i ha sabut recollir complicitats amb forces que durant 3 dècades no s’havien mai arrenglerat junts. El cas del PSAN i Unitat Catalana són simptomàtics però n’hi ha més. S’ha fet molt en poc temps. El millor que faria la militància, però, és entendre que no calen més generals sinó més soldats. I ahir es va veure més dirigents que partit, potser perquè l’organització és massa tendre i no està travada. Per ajudar, com va recordar Uriel Bertran, el president Montilla ha donat un mes extra per a preparar les eleccions. Caldrà aprofitar-lo.

diumenge, 24 d’octubre del 2010

321. Cécile Corbel, la nova musa de la música bretona

Fa 40 anys l’arpa cèltica agonitzava en l’oblit a Bretanya, la única nació celta sota administració francesa. Llavors fou redescoverta per Alan Stivell que l’ha dut als escenaris més importants del món. Stivell ha fusionat l’arpa amb tecno, pop, rock i músiques ètniques. Des de llavors han sorgit noves generacions d’arpistes autòctons.
Corbel prové d’un petit vilatge del Cap Sizun/Ar C’hab, un lloc fantàstic de l’extrem de la Cornualla bretona on hi radica un lloc preciós anomenat Point du Raz (famós per protagonitzar moltes fotos del seu far enmig d’onades). Aquesta regió no s’ha de confondre-la amb la britànica on es parla el còrnic. El nom és comú ja que còrnics de les Illes van repoblar aquesta zona.
La jove música bretona s’inspira, i molt, en la canadenca Loreena McKennitt. Ha publicat 4 àlbums de notable èxit i just comença una gira per Alemanya. Canta en francès, bretó, anglès, gaèlic irlandès, turc i japonès.
Ara Corbel ha agafat força nomenada per què ha composat la banda sonora del film d’animació japonès “Karigushari no Arrietty”. Al principi li van proposar de fer una cançó però ha acabat confeccionant tot l’àlbum on barreja sons nipons amb celtes.


dissabte, 23 d’octubre del 2010

320. Una setmana plena de bones notícies

Aquesta ha estat una setmana més que positiva. Diumenge, a Morella, la presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, feia un discurs que podem qualificar d’històric. Ascensió Figueres, considerada propera al PP, afirmava: “aquest curs és un prova més de la línia d'aproximació de tot allò que ens uneix: dues cultures germanes, la catalana i la valenciana, amb els seus dos patrimonis propis i una llengua que compartim i enriquim amb la seua diversitat (…) jornades com aquestes haurien de servir per a arraconar, qüestions que, a un costat i un altre de l'Ebre, ens han separat durant massa temps, més per una falta de comprensió que per la voluntat de superar velles traves lingüístiques". Va definir el curs com una eina que "fomenta, estudia i difon la llengua que compartim". Mai fins ara l’AVL s’havia posicionat de forma tan clara. Aquest gest certifica, si no ho estava ja, la defunció institucional del blaverisme. No és un fet menor, fa una anys algunes conselleries de la Generalitat van arribar a estar en mans de secessionistes que hi van imposar una de les seves, moltes, normatives. UV obtenia més de 200.000 vots; ara agonitza.
Unitat Catalana
També del sud ens arribava la notícia del primer acte de SI al País Valencià. Fou a Vinaròs i demostra que aquest projecte no es mou només per vots sinó per conviccions. L’acte es va fer amb el PSAN que ha decidit donar suport a la coalició independentista. I precisament ahir SI ens oferia una altra bona notícia. Un acord de reciprocitat amb Unitat Catalana. El degà partit nord-català, fundat el 1986 i amb regidors a Perpinyà, serà el referent de SI a Catalunya Nord i SI serà el referent d’UC a la comunitat autònoma de Catalunya. Precisament avui, a Prats de Molló es commemora l’intent d’alçament de Francesc Macià qui, segons Montilla, era un partidari d’Espanya. En aquest marc es presenta la iniciativa Catalunya Nord Decideix. Aquesta nova entitat pretén promoure consultes populars per obtenir un estatut institucional nou per les comarques del nord.
Entremig Ignasi Guardans era fulminat del seu càrrec. L’ex eurodiputat de CiU s’ha guanyat a pols aquest final. Decebut per la seva substitució per Ramon Tremosa va intentar guanyar-se un espai criticant el nacionalisme català. Li van donar el càrrec que volia i ara l’han cessat. Altres unionistes continuen les seves batusses. Dimissions dins la PxC i més hemorràgies a C’anos. Un sector demana el vot en blanc, l’altre es passa a UPiD i ara un nucli s’integra al PP.
I una darrera bona notícia ha estat el posicionament clarament independentista del comunicador Justo Molinero. Ho és per que demostra com persones que fa uns anys s’oposaven al sobiranisme han evolucionat cap aquest. Molinero afirmava que era proper a CDC però no li agradava el sector independentista. Ara s’ha allunyat de CDC precisament perquè ha madurat la idea independentista. Un segon motiu important: en poques nacions sotmeses persones arribades de primera generació es declaren independentistes. Potser Escòcia és l’altre cas excepcional. És un fet molt significatiu de que hi ha un gruix de gent, d’ascedència espanyola, que està arribant a conclusions independentistes des de la reflexió. I aquesta sí que és una gran notícia perquè llavors és quan s’omplen els carrers de Barcelona, una tarda de juliol, d’estelades. Molts dels que les duen parlen castellà però pensen en català. I la balança cau del nostre costat.

divendres, 22 d’octubre del 2010

319. Els partits parlamentaris es pujen un 9 % les subvencions...i per avançat

Els partits parlamentaris de Catalunya rebran de la Generalitat 11,6 milions d'euros com a subvenció a fons perdut per fer la campanya de les eleccions autonòmiques. Hi suquen tots: CiU, PSOE, ERC, PP, ICV-EUiA i C'anos. Possiblement sigui necessari que tots, els qui voten i els abstencionistes, paguem les enginyoses campanyes d’aquests partits som la de “Començar il·lusiona”, per part d’una força que ha estat 23 anys al govern, o la de Super Montilla que no té nom. Potser es necessari pel manteniment de la democràcia i que els partits no caiguin en mans de lobbys de rics que els manipulin. Però la notícia té 2 afegits que són de mal gust:
1) L’any 2006 només es van repartir 9,5 milions. Això suposa un augment del 9,2 % en uns moments en que es rebaixen sous als funcionaris, es congelen les pensions i la Generalitat està en fallida i ha d’emetre bons a un preu abusiu. No hauria estat una mesura justa congelar les subvencions?.
2) Un 30% de la subvenció la rebran per avançat. Les subvencions que finalment rebran han de ser proporcionals als resultats que obtinguin a les eleccions. Això vol dir que si C’anos queda fora del parlament, de moment, ja haurà sucat. És evident, però, que amb més diners menys possibilitats de quedar fora. I aquests pretenien regenerar la política?.
De moment els de sempre a cobrar: CiU rebrà 765.000 euros; el PSOE, 671.000; ERC, 506.000; PP, 447.000; ICV-EUiA, 429.000 i C'anos, 33.000 euros. L'any 2006, CiU va rebre 2,5 milions; el PSOE, 2,2 milions; ERC, 1,7 milions; el PP, 1,5 milions; ICV-EUiA, 1,4 milions i C'anos, 110.000 euros.
Això no sembla joc net. Hi ha la temptació de dir que tots són iguals, però no és així. Per exemple els regidors de la CUP de Vic van renunciar al seu sou i l’han destinat a fins socials com posar un autobús nocturn a la festa major.

dijous, 21 d’octubre del 2010

318. Un argument de pes contra la unitat de Rcat i SCI

La unitat de l’independentisme ha quedat com una quimera. Molts independentistes de CiU, a punt d’aconseguir el govern autònom, seguiran a la coalició. A ERC encara s’entesten a defensar l’estratègia pactista amb el PSOE i es burlen de els nous projectes transversals. Ridao ha estat clar: són 'personalistes, improvisats i messiànics' i ha assegurat que la gent 'és prou intel•ligent com per discernir'. L’independentisme rupturista té una tàctica pròpia de lent creixement i ja té prou problemes per coordinar el seu món de sigles: Maulets, CAJEI, Endavant (OSAN), CUP, MDT…
Al menys es podia demanar que el nou independentisme, partidari de la declaració unilateral i la transversalitat fos capaç d’unir-se. No ha estat així. Hi ha Força Catalunya, Reagrupament, Solidaritat i fins i tot el que va restar de la CNS. Al menys els darrers dies els principals pols, Rcat i SCI, han atret alguns actors menors com el PRC, Alternativa Verda, o el BSC. Arribats en aquest punt ens podem preguntar si la unitat era beneficiosa. La resposta és que sí i que podia afavorir un bon resultat electoral. La no-unitat ha provocat una gran desmobilització, desencís i que molta gent hagi abandonat.
Ara bé, plantejem-nos 2 coses:
1.- La unitat no s'ha aconseguit per diferències ideològiques o personals?. Dos mai es poden ajuntar si un no vol.
2.- Suposem que hi ha un pacte. Surt escollit un grup parlamentari independentista de Rcat/SCI amb 6 diputats. Un mes després 3 van per un costat i 3 per l'altre. Es perd el grup i es dona una imatge pitjor que no presentar-se junts. Això no seria un ridícul històric?.
Fins ara era raonable defensar la unitat. Però si no es poden posar d'acord és millor que no fem el ridícul dins el parlament. Potser que el projecte en global surt perdent però si es fa un acord fictici i en fals encara es perdrà més. Així ens ho van demostrar el Bloc i EUPV al País Valencià. Una vegada al parlament es van barallar i van dilapidar el projecte. Si no poden anar junts triem el que ens assembli millor. Però no abandonem.

dimecres, 20 d’octubre del 2010

317. Ells no barrejen esport i política

Els darrers 7 anys hem vist una sorprenent campanya acusant la directiva del Barça de “barrejar esport i política”. Ho deien a Espanya i també a Catalunya, per exemple des del grup Godó. La idea era que Laporta no amagava la catalanitat del club i la defensa dels trets de la identitat catalana. Un d’ells el dret a tenir seleccions pròpies, l’altre el dret a la independència. Això era política.

De sobte, però, aquells mateixos que bramaven contra Laporta fan un alllioli entre el mundial de futbol i un fervorós patriotisme. És evident, per ells, que l’estat espanyol té dret a tenir una selecció pròpia. Això no és política. També que Catalunya, no té dret a tenir una selecció. Tot i que aquesta selecció (Valdés, Xavi, Puyol, Piqué, Bojan, Capdevila...) podria guanyar el mundial. És evident, per ells, que Espanya té dret a la independència. Això no és política. També que Catalunya no té aquest dret.
Onejar la bandera espanyola és fer política. És la bandera que va imposar Franco anulant la bandera republicana. Els crits de molts seguidors de la selecció estatal són polítics com “Espanya 1 i no 51”. Atacar les seus d’Esquerra a, Sants, Lloret i Sant Vicenç dels Horts és fer política. Ells són els primers en barrejar ambdues coses. No criticaven Laporta per fer-ho. El van atacar perqué va tenir el valor de prendre partit per Catalunya.
L’editorial de “Crònica” és, en aquest punt, fou molt encertada: “aquests dies constitueixen un magnífic exemple del que se sol anomenar "nacionalisme banal". Locutors, redactors i comentaristes de tota mena donen per fet que la seva audiència és espanyola, se sent espanyola i va amb la selecció espanyola. D'aquí les constants locucions del tipus "hem guanyat", "hem arribat a la final", i similars. Contínuament, s'apel•la a un "nosaltres" que no és un altre que Espanya, la nació-Estat a la que tota persona "normal" hi pertany.”

dimarts, 19 d’octubre del 2010

316. L’estat francès reconeix una nova TV en bretó

Brezhoweb va néixer el 2006 com un canal de televisió per internet. Mensualment feia les emissions “webnoz” (nits a la web en bretó) que, sorprenentent, van tenir un èxit notable. Aviat va començar a emetre més de 4 hores diàries i els seus continguts es podien triar per internet Amb aquesta graella de programació s’ha fet un lloc en l’audiovisual bretó...en llengua bretona.
Ara, l’estat francès, acaba de reconéixer Brezhoweb com una cadena convencional fet que li suposarà notables suports institucionals. A més emetrà en els 5 departaments bretons, els 4 oficials i el cinquè que els col·laboracionistes dels nazis van separar de la resta de la nació.

dilluns, 18 d’octubre del 2010

315. Resultat de l’enquesta “Rcat i SI aniran junts a les eleccions?”

L’enquesta que s’ha fet en aquest blog sota la pregunta “Creus que Reagrupament i Solidaritat aniran junts a les eleccions?” ha quedat tancada per raons òbvies: el 15 d’octubre va finir el plaç per presentar les coalicions. Malgrat els esforços fets, la resposta és no. Durant totes les setmanes de l’enquesta va anar guanyant l’opció del sí. La setmana passada la situació va fer un tomb i es va imposar el no. Les opinions dels dirigents de les dues forces no deixaven gaire espai.
Consumada la no coalició només queda l’esperança que alguna de les dues forces es retiri en favor de l’altra almenys a fora de Barcelona. Això, però, demana un esforç de generositat que la majoria d’humans no ens podem permetre. Ara només cal esperar que s’imposi la cordialitat entre els dos tot i els articles, els comentaris saturadors d’alguns reagrupats per internet no donen gaire motius a l’esperança. Rcat és la força més petita i menys mediàtica i és, fins a cert punt, raonable que sigui qui més rondini. Ara, però, hauria de saber qui és l’adversari.
Reagrupament vol tirar endavant sol, malgrat haver-se compromès a anar amb Laporta. Hi té tot el dret. Solidaritat ha sabut integrar grups menors però no ha posat les condicions per fer-ho amb Rcat. La responsabilitat és dels dos. Ara bé, és evident que les direccions d’ambdues formacions no es trobaven còmodes treballant en comú. Fer-ho per separat potser els afeblirà electoralment però és possible que els dinamitzi molt més internament.
En política 2+2 no són 4. En tenim molts exemples. La recent coalició a les estatals entre IU, PSM, ERC, Entesa i UM va obtenir 25.000 vots el 2008. Quatre anys abans n’havia obtingut 50.000 per separat. Al País Valencià IU i Bloc van obtenir 195.000 vots el 2007 junts i 267.000 quatre anys abans per separat. Si les direccions de Rcat i SI no tenen el mateix perfil potser els seus votants tampoc.
A l’enquesta han votat 78 persones. Un 53 % creia que no anirien junts a les eleccions, un 40 % creia que sí i un 7 % no li importava gens. Un molt, molt, sincer agraïment a tots i totes les que heu participat a la consulta.

diumenge, 17 d’octubre del 2010

314. CiU té el què volia però no com volia

Cap persona pública catalana ha donat tants moments de felicitat, a tanta gent, durant tant de temps com J. Laporta. I malgrat això ha sofert un atac constant amb una moció de censura inclosa impulsada per l’ex candidat de CiU, O. Giralt, qui ni paga els seus treballadors. Ahir, per primera vegada en la història, es va demanar responsabilitats penals a una directiva. Malgrat mesos de filtracions la votació fou molt ajustada: 29 vots. Hi va haver més socis que van votar no o en blanc que no els qui van votar sí. Important en una decisió “històrica” segons Rosell. El mateix que vol màxima democràcia però ha prohibit que ningú més es faci soci, que Laporta es defensés i no dona la oportunitat als 199.000 socis restants de votar una decisió històrica. 468 dels 200.000 socis envien Laporta als tribunals. No per corrupció, com sí està imputat Rosell, ni per haver-se enriquit; simplement per que la Junta creu que la despesa no era “ètica”. Això ho determinen els tribunals?. A la directiva anterior li reclamen menys de 50 milions d’€. La del Madrid va gastar-se 94 només en C. Ronaldo, per comparar magnituds.

Quan Laporta va arribar al Barça els ingressos eren de 130 milions. Ara són de 440 milions. Laporta va gastar però sobretot va invertir. La diferència és bàsica. La despesa s’aplica en l’any corrent, la inversió s’amortitza. Per obtenir més ingressos cal invertir més. Però el revengisme i les intencions polítiques de no entenen de números. Rosell ja té el que volia però no com volia. 29 vots és massa poc. De fet no és ni majoria qualificada. Per CiU el resultat és encara més decebedor. Amb el cas Palau reobert, sabent-se que Millet finançava CDC, amb la fundació d’Unió als tribunals, ara han fet de Laporta un màrtir. I a aquest país li encisen els màrtirs condemnats injustament. Abans d’ahir Laporta era un perill electoral a eliminar. Avui és una amenaça confirmada. No va robar, potser va gastar massa, però el que és segur és que va fer el millor Barça de la història. I quan guanyes, per exemple, has de pagar primes als jugadors.

Els qui justifiquen l’ajustat vot d’ahir i la proposta de Rosell s’haurien de preguntar una cosa. Per quin motiu fins i tot Rosell va abstenir-se de la seva proposta?. Cal pensar que si els membres de la junta que van votar “sí” hagueren fet el mateix que ell; avui no tindríem el Barça fracturat ni enviaríem a la justícia espanyola al president més catalanista del Barça. De moment la cosa no els hi ha sortit bé. Els comentaris d’ahir a diaris tant poc independentistes com La Vanguardia o El Periódico testimonien que hi ha una corrent popular a favor de Laporta i contra l’actitud de Rosell. Laporta ha comès errors (faltaria més!) però se’ls ha de comparar amb els seus encerts. Ahir es va aprovar una acció de responsabilitat. Sí, Laporta va ser el responsable de retornar la catalanitat, sense complexos, al club, de triplicar els ingressos i d’aconseguir èxits esportius mai vistos. Si Rosell no aconsegueix, com a mínim igualar-lo, seguirà el mateix camí?. De moment va proposar un pressupost amb pèrdues de 21 milions, ha contractat assessors a 6000 € i un director general que cobrarà fins a 600.000.
Una darrera pregunta: si Laporta hagués entrat a militar a CiU, ahir s’hauria votat l’acció de responsabilitat?.

dissabte, 16 d’octubre del 2010

313. A-ha es va acomiadar dels Països Catalans

El grup noruec A-ha va celebrar ahir el seu concert a Barcelona emmarcat dins la gira 'Ending On A High Note Farewell Tour 2010'. La gira pretén ser “un comiat que acabi amb bona nota”. A-ha, entre 1985 i 2009, han editat nou àlbums d’èxit notable. Ja duen venuts 36 milions de disco. Són la banda més popular de Noruega. El seu estil és el new wave basat en un ús delicat o trepidant del sintetitzador. Cançons com “Take on me”, “The sun always shines on TV”, la de la banda Sonora de James Bond, “The living daylights”, “Crying in the rain” o “Lifelines” els van fer ascendir a les més altes esferes musicals. El seu darrer disc “Foot of the mountain” ha seguit l’estela dels anteriors amb el falsetto del cantant, Morten Harkett” I peces dinàmiques barrejades amb altres de melangioses. El seu so és impecable.

Ara s’acomiaden amb aquesta gira però els 3 components ja duen anys en carreres en solitari. Harkett du 4 àlbums (2 d’ells en llengua noruega) i Furuholmen n’ha editat 2 més col•laborant força amb Coldplay fins al punt que ha creat el nou grup Apparatijik amb el baixista de Coldplay. El comiat és raonat: “"Hems viscut, literalment, la gran aventura d’un conte de nens, mercès a una carrera més llarga i premiada del que ningú podia imaginar. Això ens dona la oportunitat d’involucrar-nos en altres aspectes significants de la vida, como ara causes humanitàries, política, o el que sigui, per suposat, mitjançant el camp de l’art i la música."

divendres, 15 d’octubre del 2010

312. Companys estaria orgullós de nosaltres


Tal dia com avui, a trenc d'alba, l'espanyolisme va afusellar Lluís Companys, president de la Generalitat. No ho va fer només el feixisme, molts dels que van participar no eren feixistes sinó simplement espanyolistes. Ni sabien què era feixisme. La demostració és que encara avui aquella gent, com l'actual govern estatal del PSOE o l'oposició del PP, no volen anular el judici fet per unionistes espanyols. Ni volen demanar perdó com si ha fet Alemanya per la seva participació per la detenció a Bretanya del nostre president.
Franco va morir al llit. Companys es va dessagnar al fossar de Montjuïc. Els hereus de Franco són avui entre nosaltres. Aquest monstre anomenat Espanya ha estat l'únic de tota Europa en afusellar el president d'un govern democràtic i d'un club de futbol. Amb totes les barbaritats de la segona guerra mundial no hi ha un fet similar. I això ha patit el poble català. Allò normal hauria estat la nostra fi com a poble. Però no ha estat així. Els homenatges a Companys no només es fan avui. Es fan enraonant en català cada dia, el vàrem fer el 10 de juliol, a la diada, a les moltes consultes populars que s'han fet per centenars de pobles. És un homenatge constant, i fent-ho li donem on fa més mal als qui van afusellar-lo. Ells són els de les prohibicions, com ahir mateix Montilla, nosaltres som els de Companys, els de la llibertat. Quan a un poble li afusellen un president el més normal és que s'agenolli. Nosaltres seguim dempeus i Montilla haurà de suportar un bany de democràcia a la consulta de Barcelona i el 28N.
Companys estaria orgullós de nosaltres.

dijous, 14 d’octubre del 2010

311. Bones i males (PSOE) notícies pel basc a l’estat francès

El govern autonòmic basc, del PSOE, ha decidit reduir de forma notable les ajudes a la llengua basca al País Basc Nord (Iparralde). La decisió ha estat aplaudida des del PP que recolza, externament, el govern. Per a UPD, amb un sol escó, encara fan curt i caldria eliminar completament aquestes ajudes. La quantitat destinada a Seaska, la federació d’ikastoles (escoles de immersió en basc) passarà de 1,1 milions a 400.000 euros “si hi queda romanent”. Per tant la retallada podria ser major.



No tot són, però males notícies. Una ciutadana basca, Claire Haran, de Baiona ha donat per a Seaska un gran edifici emblemàtic al centre de la ciutat. Conegut com “hotel dels bascos” representarà un pulmó per a l’entitat que fa una immensa feina per la llengua. De fet el basc és una de les llengües “regionals” amb més pes dins l’ensenyament de l’estat francès envejada per l’occità o el bretó.

dimecres, 13 d’octubre del 2010

310. Cinc partits reclamen l’autonomia de Catalunya Nord

El 26 de setembre es van reunir a Donibane Lohizune (País Basc francès) 5 partits polítics per analitzar la proposta de reforma territorial del govern francès. Els 5 partits van emetre una declaració comuna on observen que la resposta del govern és global tot i trobar-se amb escenaris diferents. Administrar la mateixa medicina a Catalunya Nord que a Alsàcia és absurd i durà al fracàs. Les propostes, diuen, tendeixen a retrocedir en la descentralització i la democràcia local. Amb la excusa de la simplificació i la bona gestió s’aposta per mesures que reforcen el centralisme, problema real de l’estat francès.

Entre els exemples posats hi ha la supressió dels “pays” a Bretanya i País Basc Nord (Iparralde) que serien com les comarques d’ací. Tot i això hi ha aspectes positius com l’anàlisi de les fusions a Alsàcia o Savoia (avui dividides en 2 departaments cada una) o la reunificació de Bretanya. Finalment reclamen la conversió dels departaments basc i català en col•lectivitats amb estatut particular. Aquesta figura ja existeix a Còrsega i s’assimila a una autonomia de poders limitats.
Els signants de la declaració són Unser Land d’Alsàcia, Parti Breton/Strollad Breizh de Bretanya, Convergència Democràtica de Catalunya Nord, Ligue Savoisienne i el Partit Nacionalista Basc d’Euskadi Nord.

dimarts, 12 d’octubre del 2010

309. La pena de mort al Japó

En la línia de les col·laboracions en aquest blog, el professor de relacions internacionals de l’European University Àlex Calvo envia un article sobre un tema gens conegut: la pena de mort al Japó:
El nomenament com a ministre de justícia de Keiko Chiba el juny d'enguany, part del primer gabinet de l'actual primer ministre Kan, va provocar una certa sorpresa, en tractar-se d'una figura oposada a la pena de mort. Al Japó l'execució d'aquesta pena exigeix la signatura del titular d'aquest ministeri.


Malgrat ser-hi contrària, Chiba va signar i presenciar dues execucions, però també va obrir per primera vegada a la premsa les instal•lacions on es duen a terme, en un gest que buscava forçar un debat públic sobre un aspecte poc conegut del país del Sol Ixent. Amb poc mes de quatre mesos al càrrec, Chiba ha estat substituïda a mitjans de setembre després d'haver perdut el seu escó al Senat a les eleccions de l'onze de juliol. En certa manera, podem dir que aquest és el seu llegat, doncs gràcies a ella coneixem més detalls sobre la pena capital al Japó.


Algunes dades sobre la pena capital al Japó
Nombre anual d'execucions.
És variable, i no mostra una tendència clara. Enguany solament n'hi ha hagut dues, mentre que l'any passat foren set i el 2008 quinze. Alguns anys no n'hi ha hagut cap, per exemple al trienni 1990-1992, mentre que el rècord correspon a l'any 1960 amb trenta-nou.
Mecanisme emprat
A principis de l'era Meiji es feia servir tant la forca com la decapitació amb espasa, però en reformar-se el Codi Penal a mitjans d'aquell període es va eliminar aquest darrer, en considerar-se cruel.


Poblacions on tenen lloc les execucions
Set centres de detenció, a les ciutats de Sapporo, Sendai, Tokio, Nagoya, Osaka, Hiroshima, i Fukuoka, disposen de sala d'execucions.


Com tenen lloc les execucions?
El reu és informat el mateix matí que serà executat. Els funcionaris del centre de detenció l'acompanyen de forma successiva a través de tres sales. La primera és la sala-capella, on pot rebre assistència religiosa a càrrec d'un sacerdot budista, xintoista, o cristià, i redactar el testament. A continuació hi ha l'avantsala, on també pot ser acompanyat pel sacerdot. Finalment trobem la sala d'execucions, on és penjat.
Abans de ser penjat el reu és emmanillat i se li posa una bena als ulls. També se li lliguen les cames. A una sala lateral hi ha tres botons que són premuts simultàniament per tres funcionaris, de manera que no sàpiguen qui ha obert la comporta al terra que fa que el reu sigui penjat.


Què se'n fa dels cadàvers?
Els funcionaris esperen cinc minuts per a que un metge confirmi la mort del reu, llavors retiren la corda i col•loquen el cadàver a un taüt.
La família és immediatament informada de l'execució, i rep el cadàver o les seves cendres si ho demana. Segons fonts del Ministeri de Justícia, hi ha força famílies que no ho fan.
A més a més de la família del reu, la de la víctima també és informada de que s'ha dut a terme l'execució.


Què en pensa l'opinió pública japonesa de la pena de mort?
Segons una enquesta duta a terme pel Secretariat del Consell de Ministres el desembre del 2009, un 85,6% dels nipons hi són favorables, mentre que els partidaris de l'abolició es limiten a un 5,7%.


Quan es poden dur a terme les execucions?
Ha de ser en dies feiners, és a dir que no sigui cap de setmana ni festius, i a més a més del 29 de desembre al 3 de gener és inhàbil a aquests efectes.


Què fan els reus condemnats a mort mentre esperen l'execució?
Entre la sentència i els corresponents recursos i l'execució poden passar mesos o anys. Durant aquest temps els condemnats a mort segueixen una rutina diferent del de la resta de reclusos. Al centre de detenció de Tokio es lleven a les 0700, fan tres àpats al dia, i se'n van al llit a les 2100. Els dies festius i els caps de setmana dormen trenta minuts extres. Ocupen cel•les individuals, i fan exercici mitja hora cada dia i es poden banyar diversos cops a la setmana.
No estan obligats a treballar, però si ho desitgen ho poden fer per a diverses empreses. Entre les activitats lúdiques de que gaudeixen hi ha diverses sessions de vídeo al mes, així com partides de shogi i go (jocs de taulell tradicionals al Japó).
Primera visita de la premsa a les instal•lacions on s'executa la pena capital
Com hem comentat, el principal llegat de l'ex-ministra de justícia Keiko Chiba ha estat obrir per primer cop a la premsa les portes de les instal•lacions on s'executa la pena de mort. Concretament foren les del centre de detenció de Tokio, i la visita tingué lloc el 27 d'agost.
Durant la visita els periodistes foren autoritzats a fotografiar les instal•lacions, sent les imatges publicades pels principals rotatius nipons. Adreçant-s'hi en acabar la visita, Chiba va declarar que "He decidit mostrar la sala d'execucions perquè he pensat que donaria al públic alguna cosa per a discutir sobre la pena de mort".

La pena de mort al país del sol naixent

dilluns, 11 d’octubre del 2010

308. Rosell: espanyolisme, CiU, corrupció i odi

Ja han passat més de 100 dies per poder tenir una opinió sobre la nova política de Sandro Rosell. S’ha rodejat de persones influents de l’alta burguesia catalana alguns d’ells que es neguen a parlar català, com Javier Bordas. Altres amb vincles amb tot un seguit de persones imputades o condemnades per corrupció com Javier de la Rosa, Lluís Prenafeta, Diego Prado y Colon de Carvajal i els Albertos com és el cas d’un vicepresident procedent dels governs de CiU. De fet se’l coneix com “l’home invisible de CiU”. El vincle amb la coalició autonomista s’amplia al propi Rosell, el seu pare, Jaume Rosell, és un dels fundadors de Convergència.
Passant als fets, Rosell té poques coses a l’actiu: el fixatge de Mascherano i haver-se fet soci d’Òmnium Cultural. En canvi té un passiu excessiu pel poc temps que és president:
- Nacionalment ja hem vist que la seva acció ha estat nefasta.
- Esportivament no ha fet gaire res. El seu entorn criticava l’any passat que la plantilla del primer equip era curta. Rosell ha venut 5 jugadors i n’ha fixat 2. L’altre el va fitxar l’anterior directiva.
- Econòmicament ha desprestigiat l’entitat fent veure que corre perill. Si això fos veritat allò darrer que cal fer quan no tens diners és dir-ho doncs ningú te’n deixarà. Ell sap que no és veritat i que el Barça fa 7 anys estava enfonsat i ara factura més que mai a la seva història (el “cercle virtuòs”). La resposta de Xavier Sala Martín, ocultada per la premsa, aclareix els errors (involuntaris) de Rosell.
- Socialment ha suspès el president d’honor de l’entitat sense cap més motiu que les seves preferències personals. Possiblement no calia nomenar-lo. Si així fos tampoc calia fer el mateix però a l’inrevés.
- Políticament, en contra del que va dir, s’ha significat recolzant les mesures antisocials del govern del PSOE curiosament recolzades per CiU.
- Mediàticament ha creat un diari dedicat exclusivament a atacar l’anterior directiva i ocultar els errors indicats. En el límit del paroxisme es dedica a filtrar informació que paguen tots els socis. Enlloc de saber-la pel club es regala a un mitjà de comunicació donant-li avantatge empresarial.

- Emocionalment enlloc d’intentar unificar la massa social ha guiat la seva presidència per l’odi i la rancúnia. El primer que va fer fou posar una denúncia a Laporta. Des de llavors la seva guia ha estat atacar en tot la Junta anterior. Una junta que va agafar el club en fallida i el va dur a obtenir més de 50 títols, els majors ingressos de la seva història i la major cohesió social fins i tot integrant al que havia de ser secretari esportiu de Bassat com entrenador confiant-hi plenament. Tot plegat fou parodiat de forma excel•lent per “Crackòvia” mostrant l’obsessió de Rosell per Laporta.
Així s’ha estrenat el nou president aclamat per la premsa unionista i en especial pel grup Godó. El mateix que aclamava Franco des de La Vanguardia Española, va aclamar Samaranch o lloa la monarquia. En canvi, els mateixos mitjans oculten que Rosell és imputat per cobrar comissions il•legals al Brasil.

diumenge, 10 d’octubre del 2010

307. Més Maniobres orquestrals a l’obscuritat després de 14 anys

Gairebé tothom ha escoltat, sense saber-ho, alguna cançó d’Orchestral Manoeuvres in the Dark (OMD). Un grup anglès a vegades duet, a vegades quartet o fins a sextet que va revolucionar amb les seves melodies trepidants o dolces. El seu pop, basat en el sintetitzador es va fer famós amb “Enola Gay” dedicada a l’avió que va bombardejar Hiroshima, “Joan of Arc (Maid of Orleans)”, “Souvenir”, “Messages” o l’excelsa “(Forever) live and die”.




Després de set àlbums amb melodies pop la majoria del grup va abandonar el projecte criticant el gir comercial. Andy MacCluskey va seguir tot sol. El més normal és que hagués fracassat però encara 3 discos amb cançons més que notables com “Sailing on the seven seas”, “Pandora’s box”, “Universal”, “The Black Sea” o “Victory waltz”. L’any 1996, però, les guitarres eren de moda en el pop britànic i les bandes basades en el sintetitzador semblaven obsoletes. Va tancar la paradeta.
Fa 3 anys que OMD va retornar als escenaris amb el format de major èxit: quartet de veu, baix, sintetitzador, percussió i el saxo del pintor Martin Cooper. Des de llavors han fet varies gires sols, amb el grup de new wave China Crisis i amb Simple Minds. Finalment, a finals de setembre, van publicar el seu onzè àlbum i el primer junts des de 1986. El seu títol és “History of the modern”. La crítica l’ha rebut com un “pobre retorn” doncs no té aquelles tonades màgiques dels vuitanta però és un disc interessant. Suposa una revisió actualitzada de la música d’OMD un pop fresc sense ser estúpid, uns ritmes cadents sense ser repetitius i un cert gust de passat sense semblar antic.

dissabte, 9 d’octubre del 2010

306. Sobre l’acord de govern als Països Baixos i Evo Morales

Fa pocs dies s’ha signat un acord de govern entre 3 partits holandesos: els liberals, els democrata-cristians i el Partit de la Llibertat. (PVV) Aquest darrer és encapçalat per Geert Wilders. Va marxar el 2004 del VVD que és un partit conservador-liberal, una mena de CiU. No prové, doncs, de l’extrema dreta. La premsa, però, acostuma a titllar el seu moviment com a xenòfob i d’extrema dreta. El seu partit ha passat de 9 a 24 escons obtenint més del 15 % dels vots.
Si analitzem l’extens i concret acord de govern neerlandès trobem quelcom més que un reduccionisme a les etiquetes habituals. Wilders es caracteritza per una exagerada oposició a l’islamisme que té el seu origen en els viatges que va fer per estats àrabs on va viure de primera mà l’absència de democràcia. Aquesta posició li va costar la vida a Pim Fortuyn que fou assassinat. El programa acordat inclou mesures per la limitació a la immigració: reduir a la meitat l’arribada d’estrangers, prohibir el burca al carrer, el vel entre policies i funcionaris de justícia, limitació del passaport condicional de 5 anys als estrangers qui cometin delicte o expulsió a aquells condemnats a més de 12 anys.
Aquesta, però, és una part de l’acord. La resta són mesures com:
- Menys despesa improductiva: reduir 800 milions d’€ la despesa en defensa, reduir de 100 a 75 els senadors, de 150 a 100 els diputats, retallar funcionariat estalviant en total 18.000 M d’€. Reduir els diners en que es subvencionen els mitjans públics,
- Més despesa productiva o social: construcció de noves carreteres a tot l’estat, increment de 1.000 M d’€ per la tercera edat, increment de 2.500 policies.
- Protecció dels animals: crear un cos de 500 policies encarregats de la protecció animal, implantació de polítiques contra la crueltat amb els animals.
- Més llibertats: no prohibir el tabac als cafès i augmentar fins a 130 el límit de velocitat. També menys llibertats com limitar l'accés als cafès on es pot consumir droga.
També el PVV ha evitat que els altres 2 partits establissin la jubilació als 67 anys i al final es quedarà als 66 (era als 65).
La qüestió és que de les moltes mesures potser una desena part parlen d’immigració. La resta, lloables o discutibles, no ho fan. En canvi, la nostra premsa posa l’etiqueta de xenòfob o extrema dreta i prou. És un periodisme fàcil però que no informa.
N'hem tingut una altra mostra recent. El govern d'Evo Morales, a Bolívia, ha decidit rebaixar l'edat de jubilació dels 65 als 58 anys. Just a l'inversa de l'estat francès que l'augmenta o els propis Països Baixos. Fem un joc?. Cerqueu si cap diari ha recollit la notícia. La sorpresa és que no hi ha notícia. En canvi el propi Morales dona una puntada de peu a un jugador en un partit de futbol. Doncs ja tenim notícia recollida a tota la premsa del règim: del PSOE català, l'espanyol, i de la de CiU

divendres, 8 d’octubre del 2010

305. Dues noves webs interessants

Tot just acaben d'aparèixer dos nous espais a la xarxa amb una visió nacionalment interessant. "L'independentista" pretèn ser un nou diari digital. Pels seus continguts sembla que vol cobrir aquest espai des de l'òrbita de Solidaritat Catalana per la Independència. Així s'afegiria als que es vincula a CiU com "El Singular", a ERC com "Directe", a UDC com "El matí", a l'independentisme rupturista com "Llibertat.cat" o a Reagrupament com "Som notícia".
També ha aparegut recentment l'espai de "Compromisaris Compromesos". La seva sola aparició demostra que la massa social del Barça està essent fracturada per un president encegat per qüestions més personals i polítiques que de gestió. La web segueix la línia de les declaracions del capità del Barça, Xavi, en que denunciava que s'havia estat injust amb Joan Laporta. També inclou una crítica a l'actual gestió, basada en la revenja i "l'espanyol és l'idioma en que tots ens entenem".

dijous, 7 d’octubre del 2010

304. Sandro Rosell = desnacionalització del Barça

El nou president del Barça, Sandro Rosell, va prometre despolititzar l'entitat. Com tot electe li calien 100 dies de gràcia. Ja els ha complert. El que no ha complert és la seva paraula. Enlloc de despolititzar el Barça l'ha desnacionalitzat. De fet ja es pot dir que l'està intentant espanyolitzar. Nacionalment Rosell està essent nefast:
• El seu primer viatge institucional ha estat per agenollar-se literalment davant el president d’Extremadura. Un individu que s’ha dedicat a amenaçar i atacar Catalunya durant el seu mandat.
Ha incomplert els estatuts del club imposant el castellà en la trobada de penyes “para que todos nos podamos entender”. Ara preveu revisar l’estatut lingüístic del club. Recentment s'ha negat a contractar els habituals traductors del català per estalviar però s'acaba de saber que contracta assessors a 6.000 € nets al mes.
Ha eliminat la senyera de la plana web del Barça.
Ha imposat el castellà amb els pares dels jugadors d’infantil.
• Ha convocat (intencionadament?) per primera vegada un partit coincidint amb la manifestació reivindicativa de la Diada.
Es nega a rebre l’entitat Barcelona Decideix tal i com va acordar el club.
Per tot plegat els espanyolistes radicals han tornat al Camp Nou on han afirmat que ara sí que s’hi senten còmodes.
Per tot plegat ja s'ha organitzat un moviment de base per tal de fer front al que sembla una ofensiva clarament política.

dimecres, 6 d’octubre del 2010

303. La transversalitat, en diferents partits, de l’independentisme flamenc

Fa 50 anys a Flandes no hi havia cap partit independentista. Allò més proper era el moviment de la societat civil “Vlaams Volks Beweging” (VVB) creat el 1956. A nivell polític el màxim eren les propostes federalistes de la Volks Unie (VU). Poc a poc però, la nació neerlandòfona, ha anat desvetllant-se. Cal apuntar que Flandes no té llengua pròpia sinó compartida amb Holanda: el neerlandès. En canvi ningú qüestiona que sigui una nació.

Trobem les primeres propostes independentistes en la fundació del Vlaams Blok, l’any 1979, escindit de la VU arran de l’entrada d’aquesta en el govern estatal. Amb els anys el Blok adopta una ideologia d’extrema dreta. Durant molt temps la única opció de votar independentista era el Blok que va obtenir 65.000 vots el 1981.
Si els independentistes eren minoria els partidaris d’augmentar l’autogovern de Flandes van anar augmentant. Això va provocar dures negociacions amb Bèlgica i reformes constitucionals federalistes. El bloqueig belga a moltes de les reclamacions de Flandes, però, va acabar provocant l’aparició d’independentistes de tot color.
El primer pas fou la dissolució de la VU i la creació de la Nieuw Vlaams Alliantie el 2001 amb un programa de centre dreta independentista. El que podia haver estat l’independentisme d’esquerra, Spirit, va optar per coaligar-se al partit socialista i apostar pel federalisme. Spirit és l’aliat d’ERC a Flandes.
Després l’elecció d’Yves Leterme com a dirigent dels democratacristians flamencs. Leterme, que arribà a president de Flandes, és conegut per la seva postura nacional basada en la idea que Bèlgica no té valor “intrínsec”.
També entre els liberals s’escindia una ala independentista, el VLOTT, d’Hugo Coveliers el 2005 Aquest partit es va coaligar al Blok. Per les mateixes dates Jean-Marie Dedecker, marxava del partit liberal i fundava la Llista Dedecker amb una aposta independentista moderada.
I finalment ha aparegut el Vlaams—Socialistische Beweging amb un programa d’extrema esquerra.

Poc a poc, doncs, l’independentisme va cobrint tot el ventall electoral. Hi manca, encara avui, una esquerra flamenca provinent del partit socialista i poca cosa més. Ja n’hi ha liberals, democristians, conservadors, extrema esquerra i extrema dreta. Possiblement quan es completi tot l’espectre ideològic Flandes pugui ser independent.

dimarts, 5 d’octubre del 2010

302. Laporta a Òmnium: no fou proper a la gent sinó un més d’ells

Ahir Òmnium va quedar petit per rebre a Joan Laporta. No es va tractar d’escoltar-lo, que també, sinó de parlar amb ell. Durant 2 hores va escoltar i respondre a totes les preguntes que li feia un públic que, a voltes, semblava una colla d’amics. El candidat de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) es va mostrar còmode, valent i va fer riure nombroses vegades a l’auditori. No era proper a la gent, era un més.

El discurs oficial centrat en l’espoli econòmic amb un fum d’exemples com que amb l’espoli actual es farien 15 escoles cada dia o que aquest dèficit es limita a la resta d’estats: 2,5 entre estats dels EUA, 4 % a Alemanya, 2% al Canadà o a Austràlia. A Catalunya és del 10 % i sense límit.
Sobre llengua?. Oficialitat pel català i un estat políglota mercès als més diners que tindrà. “Es una qüestió de diners” repetia. Dels nostres sentiments se’n riuen però quan parlem de calers la cosa va de debò.
Boicot post-independència?. L’estat català crearà un fons per ajudar a les empreses afectades mentre duri.
Immigració?. L’objectiu és la dissolució dels diversos col•lectius en la ciutadania catalana. La imatge que ve al cap és la dels EUA.
Països Catalans?. La idea es estendre la plenitud nacional arreu de la nació. Però el 28N les eleccions són a les 4 províncies. No va oblidar els valencians que l’acompanyen a les llistes com López Tena, Clara Simó o Solà.
Sobre el manifest electoral va refusar estendre’l sobre valors. Els valors, va dir, han de tenir llibertat de consciència. SI és progressista, va dir, però la majoria de polítiques (MAT, Ascó, TGV, reforma laboral...) no es decideixen aquí.

Fins a 3 vegades van demanar-li la unitat amb Reagrupament. Laporta la va descartar. Ha passat el moment. Som en una cursa electoral on cada minut dedicat a aquest tema és perdre el temps. Va reconèixer que Rcat havia treballat molt bé però ell va reflexionar força, abans d’implicar-se políticament i una vegada decidit sempre va dir que ho faria amb el seu propi projecte. El motiu el va raonar bé: no volia ser la titella de ningú, ni assumir com a propi l’històric d’un altre projecte, ni en allò més bó però tampoc en allò negatiu.
Quan la Muriel Casals va cloure el debat, Laporta semblava com al principi. Fins i tot va dir que, si volíem, ell es quedava fins a les dues. En ser preguntat sobre les bases de CiU i ERC va ser clar. No cal que renunciïn a la seva militància, només cal que el dia 28 votin SI. Després ja veuran els canvis. Finalment una senyora va dir-li que no havia escoltat res de nou amb el seu discurs. Laporta, somrient, va dir-li que la diferència no era el discurs, sinó que allò que ell deia ho compliria. “la diferència és que no pot dir que el que jo he dit no ho he complert (...) ja he liderat grans canvis i les enquestes, a 2 setmanes, no em donaven cap opció”. Ara, diu, serà en aquest gran canvi: els millors anys de la història de Catalunya i els de les nostres vides.

dilluns, 4 d’octubre del 2010

301. Cinc clatellots per la imatge internacional de l’estat espanyol

L’estat espanyol viu moments difícils. La seva imatge internacional es degrada dia a dia. Acabem de tenir 5 exemples de camps diversos:


- Decadència econòmica: la prestigiosa agència de qualificació Moody’s acaba de rebaixar la qualificació d’aquest estat. Això vol dir que no val la pena invertir en Espanya doncs creix el risc de que no retorni els diners. Al mateix temps el Wall Street Journal” publica un video de 18 minuts (!) on ridiculitza l’estat espanyol i remarca que té l’atur més alt de la UE barrejant-ho amb la identitat pròpia dels espanyols. En la mateixa línia s’ha sabut que la productivitat de l’estat ha caigut de manera extraordinària: del lloc 33è al 42è perdent 9 posicions!.
- Desprestigi com a democràcia: és molt difícil que el Tribunal internacional de drets humans condemni un estat per tortures. Ara, per segona vegada, ha condemnat l’estat espanyol per ocultar un cas de possibles tortures. Haurà d’indemnitzar un pres basc amb 23.000 €. La demostració de la llibertat de premsa entre els unionistes: gairebé cap diari, català o espanyol, ha publicat la notícia. Quan el mateix tribunal va confirmar la llei de partits els mateixos diaris va lloar el mateix tribunal.
- Menyspreu als seus elements identitaris: el parlament europeu acaba d’aprovar eliminar les ajudes a les curses de braus. Per fer-ho han retirat del pressupost les subvencions a la cria dels animals destinats a morir torturats.
La resposta dels espanyols, enmig d’una crisi oberta per la retallada en inversió social i en sous, quina és?. Presentar el vaixell de guerra més gran de la flota estatal en tota la seva història. Ha costat 360 M d'€.
Quan un règim s’enfonsa acostuma a fer aquestes coses per demostrar una  força que ja no té.

diumenge, 3 d’octubre del 2010

300. Èxit de l'acte de SI a Poble Nou


Unes 200 persones van assistir ahir a l’acte de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) al Poble Nou. Hi van intervenir adherits del districte, Emili Valdero i Uriel Bertran. Alfons López Tena es va disculpar per malaltia. Una sala especialment atenta va escoltar la riuada de motius per crear un estat propi segons Valdero. Va fer-ho amb un discurs econòmic però planer. També va incidir en els elements de regeneració i els mecanismes per dur-ho a terme. Limitació dels informes, limitació de dietes, llistats de quines són les empreses més contractades per la Generalitat, llistes obertes o les oficines territorials dels diputats. També va recordar que per aprovar l’estatut calien 176 diputats espanyols i no es va aconseguir. Com s’ho pensen fer ara, CiU o ERC, per aconseguir els 234 que calen per aprovar el concert econòmic?. En canvi per aconseguir la independència calen, només 68 diputats. No va demanar esforços ni riscos als assistents. Els riscos, va dir, els assumirem nosaltres, els diputats. En canvi, organitzar un referèndum sota la legalitat espanyola suposaria un risc per a tots els implicats.
Bertran va cloure l’acte parlant de l’enorme suport que havien rebut les consultes per la independència. També els motius que l’havien dut a abandonar ERC tot impulsant SI. Va dir que havia estat la millor decisió de la seva vida política ja que trobava una il•lusió enorme allà on anava. “Veure aquesta sala fa goig” va dir. També va recordar que Marta Ferrusola havia dit que ella era independentista però no ho veuria. En tot cas els seus nets. Bertran va demanar als assistents, entre rialles, que féssim un esforç per regalar-li a Ferrusola el seu desig i deixar-li veure la independència.
En acabar-se l’acte hi planava un dubte: quina altra força política podria fer un acte així fora de campanya electoral a Can Felipa?. O cap o ben poques.




dissabte, 2 d’octubre del 2010

299. Assemblea conjunta de les bases de Reagrupament i Solidaritat

L’aplec d’Arenys va visualitzar una fredor entre els assistents i els dirigents de Reagrupament i Solidaritat. El que un any abans éren aclamacions ara són dubtes. Quan es reclama la unitat entre les dues forces l’argument més usat és que tots els unionistes no van units. És cert.
La qüestió és que no es demana la unitat entre tots els independentistes. L’esquerra independentista (i l’ordre de les paraules no és casual) s’organitza a ERC, prioritzant legítimament pactes amb el PSOE per sobre de tot. També hi ha l’independentisme rupturista que, en un acte de maduresa, han decidit no presentar-se a les autonòmiques. Els gradualistes continuen majoritàriament a CiU esperant que el “peix al cove” al final ompli el cove. Fins i tot hi ha independentistes a Iniciativa que prioritzen l’acció social o d’altres, molts, abstencionistes actius.
Per tant és un argument falaç que es demani la unitat de tots els independentistes. El que s’està demanant és la unitat entre 2 projectes bessons basats en la declaració unilateral i la regeneració democràtica. Cap diferència ideològica justifica l'alt risc de presentar dues candidatures idèntiques.
Precisament la diferència que argumenten és a l’hora de decidir les llistes. En aquest aspecte competeixen per veure qui ha estat més obert i democràtic. Si realment són tant moviments de base com pretenen, enlloc de distanciar-se en com escullen les llistes, consultarien a les seves bases sobre un tema tant important. Reagrupament, per exemple, va consultar els associats per decidir el nom de la candidatura. Fou un mètode fàcil i efectiu. Per què no consultar ara?. El mateix ha fet Solidaritat. Ha fet un immens esforç per escollir els candidats i en canvi no és capaç d’organitzar una votació per internet o una assemblea on els adherits votin si volen, o no, una coalició?.

De moment militants de base d'ambdues formacions ja han convocat una assemblea conjunta al Fossar de les Moreres dimarts dia 5. L'actor Joel Joan ha anunciat el seu suport a la iniciativa.

divendres, 1 d’octubre del 2010

298. Les primàries d'UPD

El partit ultra unionista Unió, Progrés i Democràcia celebra eleccions primàries el dissabte 2 d'octubre. Aquesta formació, bàsicament escindida del també nacionalista espanyol PSOE, té una minsa presència a Catalunya. Al País Valencià competeix amb formacions d'extrema dreta ja fa anys implantades i a les Illes amb l'omnipresència del PP.
La seva feblesa a Catalunya té 3 motius: manca de militància, la coincidència amb Ciutadans i les discussions internes. Enmig d'un cert secret, fa uns dies ha arribat a Barcelona un equip de màrqueting procedent de la metropoli per a preparar les eleccions. A Catalunya no en sabem. S'hi estaran 2 mesos i...cap a casa. UPD té un discurs basat en la supremacia del castellà i de la unitat espanyola. Allò més greu és que aquest discurs emana de la constitució espanyola que els nostres partits parlamentaris han decidit acatar.
Al contrari que C'anos, el seu germà bessó ha optat per un procediment molt democràtic per escollir els seus candidats. Les eleccions primàries són una mostra de valentia dels qui es presenten. En aquest cas són 5 candidats, que no és poc. El procediment és molt més democràtic que el de C'anos que ha ungit el seu líder com a candidat sense cap consulta a les bases.
És un fet notable que noves formacions com la pròpia UPD, Alternativa de Govern o Solidaritat Catalana facin propostes tant radicalment democràtiques. És una demostració que el sistema de partits té un problema. L'eix nacional condiciona el debat polític però després d'aquest eix hi ha una reforma pendent: la democratització dels partit polítics per passar d'una partitocràcia a una democràcia. UPD no ofereix un canvi radical en aquest sentit però que la seva militància esculli els candidats és una bona notícia.