diumenge, 31 de gener del 2010

98. Balaña: toros sí però català no

Què tenen en comú la defensa dels toros i l’oposició al cinema en català?. La resposta és Balañá.

Els Balañá són a l’ombra de la campanya pro-taurina per interessos clars: són els propietaris de la Monumental de Barcelona. I aquesta és la única plaça de braus encara operativa al Principat.
Són també els qui propulsen la campanya de les sales de cinema contra la llei del govern. Una llei, cal dir-ho, que simplement permetrà que la meitat del cinema sigui en català front l’actual 97 % a 3 %. I encara hem millorat. Quan era a la Plataforma per la Llengua vaig idear l’adhesiu sobre el cinema amb els percentatges. En aquell temps la proporció era de 98 % a 2 % i així se’n va fer les primeres tirades. Amb aquest adhesiu pensàvem que tothom veuria clarament que hi havia una clara desigualtat. Era el 1998. Per tant han passat 12 anys per a evidenciar-la. I encara hi ha qui no veu la desigualtat. Ni tant sols els partidaris del bilingüisme com C’anos partit que, com ha exposat la CAL, és finançat...per Balañá.


L’origen d’aquest clan espanyolista és a Sants. Curiosament “Don Pedro”, el fundador, va començar militant en la catalanista UFNR però ben aviat va canviar de bàndol. Fou regidor durant la república (aliat a Lerroux) i en el franquisme. El 1927 ja dirigia la monumental que va acabar comprant el 1947. El seu fill, però va preferir dedicar-se a un altre sector i el seu pare li va regalar una sala de cinema. Amb l’arribada del franquisme van optar pel col•laboracionisme dur. La primera cursa de braus de la post-guerra es va fer a la Monumental. Els diners recollits foren donats per Balañá al general franquista Orgaz per, suposem, finançar les seves causes humanitàries al Camp de la Bota. Don Pedro va finir el 1965 després poc després d’assistir a un partit del seu estimat RCD Espanyol. Cada any va fer una cursa de braus per recollir diners pels damnificats per la guerra. No cal dir de quin bàndol.
El fill, també Pedro, va continuar l’obra i s’ha implicat també en el negoci teatral. Actualment regenten nombrosos cinemes a Barcelona: Aribau club, Aribau multicines, Bosque, Club Coliseum, Glories, Gran Sarrià, Palau Balaña, Rex I Urgell. La web del grup és, evidenment, monolingüe en castellà. A més tenen diversos teatres com el teatre Borràs, Tívol, Club Capitol. De places de braus no tenen només la Monumental sinó també la de Palma i, fora del nostre país a Linares i Jérez (de la que n’ha cedit la gestió).
Hi ha qui diu que la protesta dels cinemes és per interessos comercials. No seria cap bajanada, però, pensar que actuen per intenses conviccions espanyolistes. De currículum no en manca.

97. Sondeig sobre l'occità al metro de Tolosa

La introducció de l'occità al metro de Tolosa continua generant un pols. Com a continuació d'altres informacions sobre el tema o propostes de ciberactivisme, fa menys d'una setmana que el diari digital de la vila "mondina" ha encetat un sondeig sobre el tema (visible al mig de la portada a la part dreta). 
De moment la victòria dels defensors de mantenir l'occità és clara amb més del 85 %. Cap vot, però, sobra. El prestigi que li ha reportat a l'occità la presència al metro a la capital és enorme.

Pot semblar excessiu donar tant de pes a aquest tema però són els petit passos els que fan les grans caminades. A més sempre és millor persistir que abandonar a mig camí. 

dissabte, 30 de gener del 2010

96. Dictada occitana a 43 viles

Avui se celebra la “Dictada Occitana”. És convocada a 41 viles occitanes i dues del nostre país: Barcelona i Alcúdia, prop de València. A la primera ciutat serà la 13ª edició i l’organitza el CAOC. Al País Valencià són ja a la 5ª edició de la mà del CIRDOC-V.

La dictada és un dictat en occità. Hom llegeix un text literari que és escrit en l’occità per la gent de la vila. Hi va gent gran que han après a escriure-hi fa poc o mainada que l’aprèn a l’escola. Simultàniament se celebren jocs, concerts, balls i xerrades per promoure la llengua occitana en una jornada llarga de convivència.
L’occità és la llengua més similar al català i és parlat al sud de l’estat francès (Aquitània, Auvernha, Lemosin, Lengadòc, Miègjorn-Pirinèus, Provença, Ròse Aups i Charanta), una desena de valls d’Itàlia i a la Valh d’Aran. El seu renaixement és avui innegable i una mostra és la dictada.
Nascuda com una iniciativa local a Castras l’any 1998 s’ha anat estenent de forma impressionant i en pocs anys ha superat la quarantena de dictats simultanis aplegant milers de persones. Al seu voltant s’han teixit grups i associacions locals que treballen per la llengua tot l’any.
Des de l’any passat les institucions regionals occitanes han finançat el web “Porta d’Òc” que és un bon referent per apropar-se a la realitat de la nació veïna. En ocasió de la dictada ens ofereixen la possibilitat de fer-la en línia.

divendres, 29 de gener del 2010

95. Reagrupament es presentà a la Vila Olímpica

Més de 80 persones van assistir a la presentació de Reagrupament a la Vila Olímpica el 28 de gener. Hi van participar Emili Valdero i Toni Strubell. El primer va explicar els objectius fonamentals de l’associació. Pel que fa a la independència va parlar de l’espoli fiscal que pateix Catalunya i la poca millora que suposa el nou sistema de finançament. La “millora” és d’uns 2.200 milions d’€. L’autonomia, però, ha de retornar 800 en concepte de pagaments avançats de l’any anterior que no s’han concretat en veure’s reduïda la recaptació per la crisi. A més el PSOE ha eliminat el impost sobre el patrimoni. Suposava 500 milions que recaptava la Generalitat. Per tant la “millora” es redueix de forma notable. El mateix ponent va detallar les propostes de regeneració. Un exemple el trobem als Estats Units on 48 del 51 estats no permeten que els electes contractin a parents seus ...fins a tercer grau.

Strubell va centrar-se en la situació peculiar del nostre país profundament afectat per la dependència a un estat hereu del franquisme. Va fer notar que l’únic implicat en el cas de les fosses comunes és precisament l’únic jutge que les ha volgut obrir o el ridícul d’exposar una constitució a Brussel•les amb l’escut franquista. Amb el símbol falangista inclòs. Davant de tot això va parlar dels signes de desvetllament nacional: les consultes, les manifestacions de la PDD o la implicació de milers de persones, entre ells intel•lectuals de prestigi, a Reagrupament. Mentre els partits tenen clars problemes de desafecció i de militància, l’associació ha aconseguit en poc temps superar els 3.300 membres i fer més de 200 actes de presentació. El context, a més, no era fàcil. Com va fer notar Jordi Sànchez, coordinador de Sant Martí, s’ha fet enmig d’una clara opacitat informativa. Opacitat que és comprensible, va dir, en una formació que vol trencar amb l’estat actual i vol posar les bases d’un nou sistema polític. És evident que, amb aquestes premisses, ningú implicat en el sistema actual donarà cap facilitat.
Una nació és com una flama que es manté encesa. Poc a poc, van sorgint flames a moltes viles i barris del país. Ahir s’aixecava la flama a la Vila Olímpica. Simultàniament Reagrupament realitzava actes a Calella i Sant Cugat. De nosaltres dependrà fer d’aquestes flames una cadena de torxes que faci foc nou.

dijous, 28 de gener del 2010

94. Per què disminueix la nòmina enlloc de pujar?

El gener els salaris incorporen un augment. Enguany la sorpresa arriba quan es rep l’ingrés. De pujada res: disminució. Com pot ser?.

És la pujada d’impostos, injusta i indiscriminada, que ha fet el govern espanyol. Mentre les nòmines han augmentat un 0,8 % (per l’IPC), les retencions s’han incrementat de forma desproporcionada.
Què són les retencions?. La part de la nòmina que no arribem a cobrar mai. Se la queda l’estat a compte de la renda. Així quan arriba el moment de fer la renda no has de pagar...has anat pagant en còmodes venciments cada mes. Amb l’eliminació dels 400 € de deducció s’ha pujat el que paguem de renda a tots. Com menys cobra una persona l’augment és més notori: 400 sobre 1.000 és molt més que 400 sobre 4.000. Com menys cobres l’augment d’impostos ha estat més alt.
Els qui tenen finques llogades esperen també que els rebuts que cobrin augmentin. Aquest any disminueixen. Als pensionistes els hi passa el mateix. Als professionals que emeten factures també. Els qui tenen estalvis veuran com, tenint el mateix plaç fix els interessos que cobraran seran menys. Espanya passa el platet. I els catalans paguem. I de més, com sempre. Els preus a Catalunya han crescut un 1,2 % però les nòmines, en general, prenen com a referència l’IPC estatal: 0,8 %. Ens pugen els sous un 0,8 % però els preus reals han crescut un 1,2 %. En una Catalunya independent els sous pujarien l’IPC català que no és del de Cuenca.
I aquestes mesures les ha pres un govern d’esquerres que, paral•lelament ha baixat l’impost que paguen les societats del 25 % al 20 %. La diferència entre dretes i esquerres és cada cop més un fi bri de boira que molts ja no sabem distingir.

dimecres, 27 de gener del 2010

93. Recull d'expressions nord-catalanes


El cantant i periodista Gérard Jacquet ha aconseguit amb “Le petit dico d’aquí” un èxit editorial a Catalunya Nord. L’any 2008 va publicar el primer volum del que es van vendre 12.000 exemplars a la Catalunya Nord. Donat aquest resultat l’abril de 2009 va publicar-se un segon volum.

No és una obra per a puristes de la llengua. Són dos llibres, el segon inclou un CD, sobre els girs dialectals del francès parlat a Catalunya Nord. Evidentment les expressions deriven del català i permeten veure fins a quin punt la nostra llengua ha fet forat davant un gegant com el francès. Aquest conjunt extens d’expressions catalanes incrustades en el francès són, també, la identitat catalana que perviu. Jacquet, amb 3 discs publicats, condueix una programa de a France Bleu Roussillon on sovint parla d’aquestes expressions que sonen pertot a Prats de Molló, al Conflent o a Cotllliure.
L’editor, com no, són les Edicions El Trabucaire. Pels que sou del nord es pot obtenir a gairebé totes les llibreries inclosa la FNAC de Perpinyà. Pels del sud és disponible a la llibreria Laie de Barcelona. El seu preu és de 20,00 €.

dimarts, 26 de gener del 2010

92. Ascó: abocador de residus francesos (i Madrid a cobrar)

El debat no és nuclear sí o no. Fins i tot els partidaris de l’energia nuclear haurien d’estar en contra de crear un abocador a Ascó. L’energia nuclear és en crisi: l’urani s’acaba i les energies renovables creixen. Tenim un exemple al Regne Unit on s’acaben de projectar crear camps eòlics al mar que suposaran el 25 % de l’energia britànica.

El debat és el dret d’Espanya a construïr un abocador a Catalunya. Com bé ha dit el president de la Generalitat, Catalunya aporta el 40 % de l’energia nuclear de l’estat. Però el president no té ni veu ni vot en aquest afer, d’això se’n diu dependència. El dret d’Ascó a presentar-se queda en entredit quan la majoria de regidors que han votat tenen interessos professionals a la nuclear. Per quin motiu la resta de la Ribera d'Ebre no té dret a decidir sobre l’abocador d’Ascó?.
El preu de la dependència. La situació és més greu: quin interès ocult té la metropoli en fer l’abocador a la colònia. En primer lloc treure del seu territori els residus nuclears que, en contra del que diuen “experts” a sou, tenen vida per milers d’anys. Avui hi ha un sol abocador a Andalusia i el que sobra s’envia a França on es paga un lloguer de 60.000 €/dia. En segon lloc evitar protestes entre els espanyols doncs sempre dona cert gust enviar la brossa als catalans. Però el tercer motiu és ben ocult.
França no sap on posar els seus residus. L’estat francès té 19 centrals nuclears de les que 8 són a Occitània. Els verds van obtenir els millors resultats de la seva història a les passades europees. França té un problema amb el residus. Oficialment és prohibit treure’ls de les fronteres per una directiva de l'UE de 2005, però només té 3 abocadors. On va la resta?. Com ha denunciat Greenpeace durant anys, França els envia d’amagat a Rússia qui els acull com a urani empobrit. Fa només 2 dies Greenpeace va aturar un tren que anava a Rússia. Dos grups es van encadenar a la via i un tercer la va bloquejar amb un vehicle. El tren duia 500 tones de residus nuclears. El govern rus probablement ho acollirà "sense cap afany de lucre".

Espanya pot cobrar-li a França pels residus i deixar-los a Catalunya. I que hi té a veure això amb Ascó. Doncs molt. Si es construeix l’abocador, l’estat espanyol podrà acollir els residus de les 8 centrals que hi ha al sud de França. Aprofitant la nova xarxa ferroviària del TGV el transport es pot fer ràpid fins Ascó. Serà molt més barat que enviar-ho a Rússia. Oficialment França vendrà “urani empobrit” o llogarà l'espai però en realitat Catalunya servirà d’abocador nuclear d’allò que Espanya ni França no volen. Espanya faria un negoci rodó.
Aquesta tardor hi ha eleccions. Uns partits demanen el vot amb la il•lusió de gestionar una autonomia sense cap poder com Ascó ha demostrat. D’altres demanen el vot per construir un estat català amb política energètica pròpia. Pensem-hi dues vegades abans de votar.

91. Cursa dels indis cheyenne per recordar la tragèdia de 1879

El 8 de gener de 1879 un grup de cheyennes va escapar d’un fort militar de Nebraska. Preferien morir de fred que de fam i empresonats. Duien diversos anys combatent les tropes federals i arribant a acords sistemàticament incomplerts per Washington. Havien estat confinats a Fort Robinson però allà la meitat van morir de fred, malalties i el maltracte rebut per l’exèrcit nord-americà incloent assassinats d’indis desarmats.

El grup de fugitius el dirigia Motšêške Ôhnêxahpo, ganivet despuntat en cheyenne. També conegut com Dull Knife és considerat el William Wallace dels cheyennes. La meitat dels fugitius foren reduits en poques hores. Un grup de 18 nois amb 14 dones foren atrapats per 150 soldats que van massacrar-los. Només 8 van sobreviure. Malgrat tot, Dull Knife va aconseguir, mercès a aquesta fugida, negociar una reserva. És l’actual reserva Cheyenne de Montana.


Del 8 al 15 de gener de 2010, entre la neu, un centenar de nens i joves cheyenne van realitzar l’onzena cursa espiritual de Fort Robinson. L'organitza el moviment Yellow Bird. Van creuar 400 milles (una milla són 1,6 quilòmetres) des de la Northern Cheyenne Reservation. Van creuar els estats de Nebraska, Dakota del Sud, Wyoming i Montana. En alguns paratges foren acollits per centenars de persones. En pocs anys la cursa s’ha anat estenent fora de la reserva i avui arriba on van instal•lar-se altres grups de cheyenne, com els qui van derrotar Custer a Little Big Horn. La batalla on els ianquis van ser derrotats i van morir “amb les botes possades”.
La nació cheyenne té avui uns 12.000 membres principalment a Montana i Oklahoma. Un d'ells fou el primer senador indi dels Estats Units.

dilluns, 25 de gener del 2010

90. La unitat del jovent independentista a Manresa


Dissabte 23 de gener es presentava a Manresa Jovent de l’Esquerra Independentista (JEI) que unifica les assemblees locals de Maulets i la CAJEI. La capital del Bages, doncs, és la primera en tenir un moviment unificat de joves de l’independentisme rupturista.

És una bona notícia i va més enllà de l’àmbit local. La unitat entre Maulets, amb una forta implantació al País Valencià, i la CAJEI, amb 40 assemblees principalment al Principat, suposaria una embranzida important d’aquest sector de l’independentisme ja que són bastant complementaris. Per exemple; Maulets té seccions a Catalunya Nord i les Balears on la CAJEI no existeix i en canvi la CAJEI s’ha implantat en pocs anys a moltes poblacions del Principat.
Cal fer notar que ambdues organitzacions tenen idearis gairebé idèntics però venen de procedències diferents. De moment la seva unitat d’acció, els darrers anys, ja ha suposat un salt qualitatiu per a l’anomenada “Esquerra Independentista”. Així és com s’anomena aquest sector rupturista i d’extrema esquerra independentista. En tot cas sempre és bo que l’independentisme, del caire que sigui, superi el seu fraccionament. No hi sobra ningú.

diumenge, 24 de gener del 2010

89. Els Estats Units i Haití

Amb desastres naturals com el d’Haití es veu la fragilitat de la societat. Com és de fàcil trobar-nos en una situació com la de les pel•lícules de “Mad Max”. Amb tot, el món es mou per ajudar un estat desfet on res, ja abans, funcionava.

El sentit comú demana una intervenció contundent. L’ONU es mou amb la seva lentitud habitual. En canvi els Estats Units d’Amèrica han impulsat una reacció brillant. Les crítiques de l’estat francès i el veneçolà et deixen garratibat. Veneçuela és al costat i enlloc de volcar-se en ajudar, inicia una croada contra els EUA on aventura que el terratrèmol l’han provocat els ianquis fent una prova submarina.
El govern nord-americà ha desplegat l’exèrcit de forma eficaç, ha desbloquejat l’aeroport permetent que arribessin avions amb ajuda i comença a organitzar la distribució amb un cert ordre. Sorgeix el dubte si un president republicà ho hagués fet. El cas de Nova Orleans ens diu que no. Però les administracions demòcrates sempre han mostrat una responsabilitat que va més enllà de les seves fronteres. Hi ha casos recents durant l’administració de Clinton en els processos a Irlanda o Palestina. O la intervenció sobre Belgrad, per aturar l’agressió a Bòsnia, quan Sèrbia es negava a reconèixer-li la independència. L’UE va debatre durant mesos què fer. Els EUA van intervenir de forma decidida. La guerra es va acabar i Bòsnia és avui un estat independent. Criticar els qui fan quelcom mentre tu no fas res, sempre és més fàcil que fer alguna cosa.

dissabte, 23 de gener del 2010

88. Tarragona, l'abocador nuclear d'Espanya

1) A l’estat espanyol n’hi ha 8 centrals nuclears. Tres són a la demarcació de Tarragona. Una proporció molt alta per un territori molt petit. A més hi ha situada la petroquímica del Tarragonès.
2) El ministre d’indústria, J. Montilla, el mateix que va provocar el tancament de TV3 al País Valencià, va decidir que calia un cementiri nuclear a l’estat espanyol.
3) El Parlament de Catalunya va pronunciar-se contra la instal•lació de cap cementiri nuclear.
4) CiU ha fet explícit que és a favor de l’energia nuclear i el seu alcalde a Ascó es presentarà com a candidat a acollir el cementiri.
5) ICV demana que CiU aturi el seu batlle però obvia que la decisió és conjunta del govern local on també hi ha el PSOE.
6) L’estat espanyol, per variar té tot el poder de decisió. El Parlament de Catalunya, també per variar, no hi té res a dir. Com a mínim caldria que la Generalitat tingués dret a vetar tal decisió. Ni això.



Castigar encara més la zona de Tarragona convertint-la en un deixalleria nuclear del sud d’Europa és un fet cruel. Evitar-ho no és només qüestió de la gent de Tarragona, ho és de tots els catalans. Catalunya ha acollit 4 centrals nuclears. A Andalusia no hi ha ni una sola central nuclear. És una broma macabra del PSOE amb la connivència/ambigüitat de CiU. Catalunya no és l’abocador nuclear d’Espanya. Manifestació demà.

87. CiU i PSOE ens ensenyen que NO ÉS la regeneració democràtica

Dijous vam viure un episodi especialment trist al parlament autonòmic. La proposta de fer una auditoria a l’ajuntament de Moià va ser refusada amb els vots de CiU i el PSOE. Minuts després la de fer una auditoria a l’hotel Miramar de Barcelona fou refusada amb els vots del PSOE i CiU.

J. Montràs (CiU) ha estat 31 anys controlant la hisenda local de Moià. Un cas més de regeneració en els càrrecs. Moià té un deute de 20 milions d’€, dels més alts del Principat. Com els seus impostos municipals. Les acusacions de clientelisme i corrupció han anat creixent des de 2006. El PSOE creu que no cal investigar-ho.
L’ajuntament de Barcelona té el 10 % de l’hotel Miramar. Les obres han ascendit a més de 30 milions d’€ per fer un hotel. Les sospites sobre l’afavoriment a la concessió d’obres són clares des de 2006 i s’han demanat diferents informes. Un d’ells l’ha demanat el propi ajuntament de Barcelona. CiU creu que no cal investigar-ho.
CiU i el PSOE sembla que han teixit durant tres dècades una xarxa clientelar. Una teranyina protegida per uns mitjans de comunicació afins que, ahir, van tapar aquest nou cas d’omertà. I aquests acusen Carretero i Laporta d’italianitzar la política catalana!. No és el primer cas d’omertà :
- On ha anat el 3 %?.
- Han tirat de la manta Pujol i el president de la Fundació de CDC?.
- Han investigat els famosos informes ficticis de la Generalitat i l’ajuntament ?.
- I el cas Pretoria que implica dirigents de PSOE i CiU?.
- O el cas Palau d’on, sembla, els dos bàndols van cobrar?.
Només X. Trias va gossar criticar CiU per la seva actitud. Això l’honora tant a ell com deixa en evidència els qui callen. Quan vinguin eleccions CiU que no ens vingui amb la cantarella de que ells són l’alternativa al PSOE. No ho són. Per tot això caldria una regeneració de la política catalana. Explicar-ho comença a ser fàcil. Regeneració democràtica és evitar que passin coses d’aquestes i, si succeeixen, denunciar-ho.

divendres, 22 de gener del 2010

86. Una multitud planta cara al PP en defensa del gallec


Per a poder retornar al govern gallec, el PP va generar una gran campanya contra el decret d’ensenyament que establia una paritat horària entre gallec i espanyol. Curiosament, l’havia aprovat el propi PP quan era el govern. La gent del PP, aquesta que “no s'ocupa dels problemes identitaris sinó d’allò que preocupa realment a la gent”, va finançar una sèrie de grups suposadament bilingüistes. D’aquell bilingüisme castellà/espanyol. En definitiva la supremacia del castellà. Reivindicaven 2 coses: que els pares decidissin en quina llengua estudiava la mainada i que el decret del 50 % fos anul•lat. La cosa va sortir bé. El PP va tornar al govern. Immediatament va tancar les “galescolas”. Es tractava d’escoles infantils on el gallec tenia prioritat. Després el PP va presentar un nou decret on preveia un ensenyament trilingüe 33 % (anglès, espanyol, gallec). Per tant, tornar a reduir al 33 % el gallec.



Posteriorment una sentència del TS gallec va establir que els pares no poden triar la llengua en que s’escolaritza els seus fills. Primera derrota dels supremacistes castellans. El PP ha tirat endavant amb el decret per reduir el gallec de l’educació però s’ha trobat de cara amb un moviment popular concretat en la plataforma unitària “Queremos galego”. Hi són els sindicats (CCOO, UGT i el nacionalista CIG) i els partits PSOE, BNG o IU.  Ahir va emergir “la veu de la multitud”. Entre 30.000 (segons la policia) i 50.000 persones van concentrar-se a Santiago sota el lema “Paremos o decretazo contra o galego”. Hi van confluir fins a 160 autobusos. Paral.lelament hi havia concentracions a Lugo, Vigo i fins i tot Brussel.les. Al mateix temps una vaga a l’ensenyament va arribar al 70 % de seguiment. Fins i tot la premsa oposada al nacionalisme gallec ha destacat l’èxit de la protesta. Davant el caire de la protesta el propi president de Galícia s’està pensant de retirar l’aplicació del decret i deixar el 50 %.  Els supremacistes castellans esperaven que el gallec fos expulsat de l’ensenyament i ara acusen el PP d’haver-los traït i utilitzat. En canvi el galleguisme, desanimat per la supeditació del BNG al PSOE durant els 4 anys de govern s’ha reactivat.

dijous, 21 de gener del 2010

85. Tibet: en falten mil


Fa ja gairebé 2 anys de l’alçament popular al Tibet. Aquesta nació té una relativa sort de ser coneguda. La seva ocupació recent i el suport d’algunes personalitats com Richard Gere li han donat un reconeixement mediàtic raonable. Si no ets als mitjans de comunicació avui dia no existeixes. Hi ha altres nacions que pateixen un ostracisme terrible (Balutxistan, Kurdistan, Txetxènia, Cabinda, Caixmir, Manipur...) malgrat sofrir una repressió brutal. Sobta, a vegades, com un incident ínfim a Palestina té un ressò brutal i la matança de desenes de civils txetxens o caixmirs són literalment ignorades.

Tibet és en una situació millor. Malgrat això, les repercussions d’aquella revolta han estat mediàticament poques. La Xina va detenir 6.000 civils tibetans pels incidents. Alguns ho foren per distribuir octavetes a favor del Dalai Lama o fins i tot alguns nómades per dur la bandera tibetana. Posteriorment foren torturats. En una desena de casos s’ha sabut que fins la mort. Altres 120 foren assassinats pels carrers per les forces d’ordre xineses. Alguns centenars més encara són a presó.
El fet que denuncien ara les organitzacions tibetanes és que més de 1.000 persones resten, des d’aleshores, desaparegudes. Sobta que un govern tant controlador com el xinès no pugui respondre on són aquestes persones. Sobta encara més que estats tant preocupats dels drets humans i que tant s’oposen a la violència, com l’espanyol o el francès, callin de forma vergonyant. És molt fàcil fer boicot comercial a la petita Cuba; però a la Xina, matar li surt de franc.

dimecres, 20 de gener del 2010

84. Anarquistes i, tanmateix, imperialistes

L’anarquisme és una ideologia més plural del que sembla. Una gran part d’anarquistes amaguen el seu profund imperialisme sota un mantell d’universalitat. Es tracta de dir que les nacionalitats sense estat són invents de la burguesia. Són aquells pels qui el cas Millet és un cas de la burguesia “catalana” però els casos de corrupció espanyols són “del sistema”. El darrer cas el trobem a Tolosa de Llenguadoc on la CNT local s’ha afegit a l’oposició a l’ús de l’occità al metro que ha resistit totes les ofensives en contra. Per cert l'occità continuarà al metro i la majoria de persones que havia protestat han reconegut que era més aviat per motius tècnics. En l’octaveta adjunta, els de la CNT es mofen del “patuès” com anomenen la llengua occitana. La llengua, la universal, és la francesa. Un grup occitanista els ha respost amb l’octaveta a color on els anomena “anarco-cretins”. Casos similars trobem en molts anarquistes del nostre país incapaços ni tant sols de parlar la nostra llengua. La menyspreen i la consideren un element retrògrad. El castellà, en canvi, és universal. Són anarquistes, sí, però també imperialistes.





Com deia, però, l’anarquisme és més plural que tot això. Com el maquis Quico Sabaté que distribuïa propaganda en català en ple franquisme, els anarquistes que hi ha dins el moviment independentista occità “Libertat”o l’exemple de la CGT que, fa poques setmanes unien les seves revistes, en la nostra llengua, de Catalunya i Balears.  En tot cas no ens hauríem de deixar enganyar per els falsos discursos d'universalisme de gent que, en el fons, no són contra les nacions. Són contra les nacions sense estat. O és que la CNT de Tolosa demana l'esperanto al metro?.

dimarts, 19 de gener del 2010

83. Tres bones notícies (temporals) per a la nostra llengua

La darrera setmana, la llengua catalana ha aconseguit superar tres proves al menys de forma temporal:

- Derrota dels supremacistes castellans als tribunals. Els supremacistes castellans són aquells que consideren el castellà una llengua superior, suprema, respecte a les altres i la volen imposar arreu. Aquells que no tenen prou amb la supremacia social, econòmica, numèrica...encara graten allà on creuen que la llengua superior no ho és. De fet els qui van posar la demanda ja han adoptat el mateix nom que els supremacistes blancs dels EUA del Ku Klux Klan (KKK). Astuts ells, però, han preferit canviar la K per la “C” castellana i es fan dir CCC. Doncs bé, com ja havia passat a Galícia, han perdut als tribunals i el TSJC (13.01.2010) ha avalat el model escolar català i ha refusat el recurs. La batalla, però, no s’acaba aquí doncs els supremacistes ja han anunciat un recurs al suprem.
- Catalunya Nord continuarà rebent la TV en català. Malgrat que el dia 12 de gener es va produir l’apagada analògica a la zona gironina, i per defecte a la nord-catalana, Catalunya Nord podrà continuar rebent el senyal analògic. La Generalitat finalment ha evitat que es perdés el senyal en una acció ràpida i eficient. I el mateix ha aconseguit per a la Franja de Ponent!. La batalla, però, no s’acaba aquí doncs ara han començat les negociacions per a aconseguir que l’estat francès permeti l’arribada de la TDT en català.
- La llei del cinema. Aprovada ja pel govern autonòmic (12.01.2009) i que suposarà que la meitat de les projeccions siguin en la llengua pròpia del país. Incomprensiblement CiU l’ha considerat “excessiva”.  Això, i el vot de CiU a favor de la llei de l'audiovisual que destrueix el teixit audiovisual català per a afavorir les Tv privades espanyoles, són incomprensibles. I malgrat això ningú, a la coalició, ha alçat la veu. La batalla del cinema, però, tampoc s’ha acabat aquí doncs la llei inicia el tràmit parlamentari. Després del fiasco de la llei de les vegueries o de la llei electoral, que mostren una forta incapacitat de la càmera legislativa catalana (duem 7 anys per aprovar ambdues lleis!!) no hi ha cap garantia que la llei s’aprovi. Malgrat això caldria felicitar el conseller Treserras pel seu valor i la seva tasca global.
Catalunya nord vol la TDT catalana

dilluns, 18 de gener del 2010

82. "Mercès" per tancar Egunkaria


Ha estat un procés únic a Europa. Quan van clausurar el diari Egunkaria (1990-2003) molta gent va sentir impotència i ràbia. Havia costat molt crear un diari en llengua basca. De fet només havia existit un durant uns mesos de l’any 1937. Mantenir-lo era un difícil exercici d’equilibris però tots els que hi havia darrera creien que la llengua basca s’ho mereixia. Fa unes setmanes “La Vanguardia” ens cridava a defensar la dignitat de Catalunya. Ho feia en llengua castellana, la única que vol utilitzar. Cap poble té dignitat si ignora la seva llengua esclavitzada i usa la de l’amo. Vaig visitar l’Egunkaria fa una pila d’anys (la foto testimonia la pila d’anys!), s'hi respirava una enorme il·lussió, però aquell diari era, més que una altra cosa, dignitat. De la de debò.

Deien els irlandesos que “Cada paraula en gaèlic és com una bala disparada en la lluita per la llibertat irlandesa”. El diari Egunkaria molestava no pel que deia. Molestava per que era l’únic íntegrament en llengua basca, la més antiga d’Europa. No els hi va importar ni això. En realitat l'acta del jutge afirmava que com ETA té com a objectiu expandir l'ús del basc per arribar a la independència el diari col·laborava amb els objectius d'ETA. De fet ja havien tancat l’altre que publicava parcialment en basc.

El diari, finançat per subscripció popular, fou clausurat sense contemplacions, els seus directius empresonats durant 30 mesos i molt possiblement torturats com han denunciat al Tribunal dels drets humans. No es va salvar ni un boli. Tot va desaparèixer. El més absurd és que fa 2 anys que la fiscalia va retirar TOTS els càrrecs reconeixent que no hi havia cap motiu per tancar el diari. Aquest desembre ha començat el judici per culpa de la fanàtica acusació particular d’un grup proper al PP. En un altre acte de indignitat l'actual govern basc (PSOE-PP) s'ha limitat a dir que el procés ja du 7 anys i s'ha fet una mica llarg. El 19 de desembre desenes de milers de persones es manifestaven a Bilbao per a recolzar els imputats pel cas Egunkaria.  Aquesta setmana diversos actes de solidaritat s’organitzen a la nostra nació. Concretament a Reus, València, Barcelona, Palma i Girona.
I malgrat tot li hem de donar les gràcies a l’espanyolisme. Del tancament d’Egunkaria va nèixer Berria (el nou). Aquest diari ha obtingut uns resultats molt millors que el seu antecessor que tirava 15.000 exemplars. En anuncis i subscriptors que ja arriben als 24.000. D’ells n’hi ha 400 als Països Catalans. Van matar un diari relativament feble i així van fer néixer un diari fort. Dels seus cops sovint neix la nostra força.

diumenge, 17 de gener del 2010

81. Vila-real 1706: no oblidem


Durant la guerra de succesió Castella, aliada amb França, va aconseguir convertir els diferents regnes sobirans peninsulars en els seus súbdits. Fins llavors s’havia parlat d’Hispania, incloent-hi Portugal, o de les Espanyes on castellans, catalans, bascos... col.laboraven en igualtat. Des de llavors tots es van sotmetre a les lleis i llengua de Castella. Naixia Espanya.

No fou fàcil pels castellans forjar un estat unitari i centralista. La guerra fou llarga i dura. Un dels episodis d’aquesta es va donar a Vila-Real (Plana Baixa). El 12 de gener de 1706 l’exèrcit franco-castellà va aturar-se a la vila per sotmetre-la. Va incomplir un armistici previ i van saquejar la ciutat. Va trobar una gran resistència dels maulets locals. Entre les dues de la tarda i la vesprada els espanyols van sotmetre Vila-real a un atac brutal. Derrotats els austracistes, van iniciar una gran repressió. En poques hores van arribar a matar el 10 % de la població. Mai després han mort tanta gent de Vila-real en un sol dia. Posteriorment van cremar la ciutat. La lluita no fou en va: mentretant un exèrcit de catalans i britànics aprofitava i alliberava la ciutat de València.
Divendres 15 de gener l’Associació Cultural Socarrats va realitzar una marxa sota el so de la dolçaina fina a la Torre Motxa. Aquesta és el darrer vestigi de l’antiga muralla. L’escriptor i gran expert sobre el tema Antoni Pitarch hi va fer un parlament. El 6 de febrer entregaran a Maria del Mar Bonet el premi “Socarrat/da Major”.


Tanmateix ahir 16 de gener de 2010 prop d’un centenar de persones van fer una cercavila sota el lema “Tenim memòria. 1706. No oblidem” convocats per l’Esquerra Independentista de la Plana, una nova estructura que aplega les seccions comarcals de Maulets, Endavant, la COS o CAJEI. Posteriorment a la cercavila es va fer un dinar. És de ressenyar que durant una dècada no s’havia fet cap acte independentista a Vila-real però aquest és el segon any consecutiu que es convoca. Les coses, sembla, canvien a millor.

dissabte, 16 de gener del 2010

80. Breu balanç de 6 mesos de Reagrupament




Ahir van presentar-se les properes actuacions de Reagrupament. L’associació compta amb més de 3.300 adherits i es va fer pública l’adhesió del batlle d’Arenys de Munt, Carles Móra qui es va fer conèixer arran de la primera consulta per la independència el 13 de setembre. L’associació propugna una llista electoral a les autonòmiques del Principat amb 2 eixos: independència de Catalunya i regeneració democràtica. Escollirà candidats el 21 de març. Sobta com alguns periodistes han preguntat, altre cop, si J. Carretero serà “el candidat”. Tenen tant al cap la partitocràcia que escull candidats a dit que no acaben d’entendre que el candidat l’escolliran els i les militants en assemblea.

En mig any, sense cap més recurs que la voluntat dels seus associats, ha bastit una estructura notable, tot i que certament amateur. Una de les seves característiques és la manca de “polítics professionals” ni alliberats, suplerta pel voluntariat. Això provoca mancances front partits rics en recursos, que sovint agafen de l’erari públic. Al mateix temps, però, dona un doble valor a les seves accions.
Per a situar realment la tasca que Reagrupament ha fet en només 6 mesos valgui la següent llista d’actes preparats, tot sovint, per gent que mai havia estat en política. Són alguns dels 200 actes que ha celebrat. És una llista aproximada i ni molt menys exhaustiva:


02.06.2009 Barcelona-Sants 800 persones
25.06.2009 Manresa 150 persones
28.06.2009 Olot 50 persones
29.06.2009 Mataró 200 persones


09.07.2009 Igualada 250 persones
13.07.2009 Figueres 125 persones
15.07.2009 Mollerussa 200 persones
20.07.2009 L’Hospitalet 250 persones
28.07.2009 Constantí 50 persones
30.07.2009 Valls 70 persones


19.08.2009 Puigcerdà 350 persones
19.08.2009 Bellver de Cerdanya 150 persones
20.08.2009 Camprodon 150 persones


01.09.2009 Sarral 70 persones
02.09.2009 Vic 300 persones
04.09.2009 Palafrugell 180 persones
09.09.2009 La Seu d’Urgell 80 persones
09.09.2009 Montroig del Camp 40 persones
11.09.2009 Barcelona 400 persones acte homenatge al General Moragues, 600 al dinar
12.09.2009 Llançà 70 persones
18.09.2009 Tortosa 150 persones
24.09.2009 Terrassa 115 persones
25.09.2009 Tremp 130 persones
29.09.2009 El Vendrell 100 persones


06.10.2009 Lleida 500 persones
07.10.2009 Granollers 300 persones
08.10.2009 Torredembarra 80 persones
22.10.2009 Barcelona-Poble Nou 250 persones
23.10.2009 Terrassa 270 persones
26.10.2009 Balaguer 150 persones
29.10.2009 Barcelona-Sagrada F. 120 persones
31.10.2009 Nova York 40 persones


03.11.2009 Valls 300 persones
05.11.2009 Barcelona-Les Corts 150 persones
11.11.2009 Badalona 250 persones
11.11.2009 Banyoles 180 persones
15.11.2009 Vilanova Vallès 40 persones
18.11.2009 Vilanova 180 persones
18.11.2009 St Quirze Vallès
19.11.2009 Cornellà Llobregat
19.11.2009 Botarell
20.11.2009 Sta. Coloma Farners 350 persones
25.11.2009 Barcelona-Sarrià 120 persones
26.11.2009 Llagostera 120 persones
27.11.2009 Artesa de Segre
27.11.2009 Buenos Aires 30 persones
27.11.2009 Barcelona-Sant Andreu 200 persones


02.12.2009 Barcelona-St Martí 35 persones
11.12.2009 Perpinyà 25 persones
15.12.2009 Vic 60 persones
16.12.2009 Barcelona-Sants 120 persones
17.12.2009 Capellades 50 persones
22.12.2009 St Celoni 50 persones



I la llista continua a partir d’avui a St Pere de Vilamajor, Palau d’Anglesola, Reus, L’Escala,.... La independència és possible el problema és que molts no s’ho creuen. Com diu un molt bon comentari de V. Ramoneda a la web del propi Reagrupament: “És com el domador de puces que les tanca dins un vidre. Les puces salten per marxar però es troben que xoquen amb el vidre i, al cap del temps ja no xoquen, ja que no salten més enllà. El domador treu el vidre però les puces no s'escapen doncs es pensen que encara hi és. Això els hi passa a molts catalans, encara.”

divendres, 15 de gener del 2010

79. Sting torna a defensar l’Amazones

A finals dels anys vuitanta el cantant Sting i el cap dels indis kayapo de Brasil, Raoini Metyktire es van fer famosos per oposar-se a una presa en territorio kayapo de l'Amazones. Dues dècades més tard la parella ha tornat amb el mateix objectiu: oposar-se a la planta hidroelèctrica del riu Xingu al Brasil que costarà 17 bilions de $. Se la coneix amb el nom de Belo Monte. L’obra deixarà sense hàbitat 14.000 indis i serà una punyalada al cor de l’Amazones.

Sting va protagonitzar una roda de premsa a Sao Paulo a finals de novembre. Dies després del govern brasiler anunciava que retarda l’inici de l’obra un any. Després d’aquesta primera victòria diverses organitzacions com Rainforest Foundation o International Rivers estan coordinant-se per aturar el projecte.

dijous, 14 de gener del 2010

78. Esquerra vol tornar a ser planeta

ERC ha presentat la campanya “Puigcercós 2010, Catalunya decideix” dirigida a copsar l’opinió de 140.000 persones de cara a confeccionar el programa a les autonòmiques. Sempre és una bona iniciativa que els partits polítics s’obrin a la ciutadania per tal d’entendre les seves opinions i amb aquesta campanya o la de l'Esquerra que t’escolta el partit republicà ho està fent.

La pregunta estrella és “Estàs d'acord que la celebració d'una consulta sobre el futur de Catalunya sigui el primer compromís d'Esquerra a la propera legislatura?”. Sobta, ara, aquesta pregunta quan ERC ha pactat 2 governs i no ha posat cap condició. En els dos casos va regalar el govern a canvi de cap compromís electoral. On és la “Catalunya lliure de peatges”?. O la immersió a secundària?. I la independència ocultada les dues darreres legislatures? o les “Mans netes” amb una oficina antifrau eternament a punt d’operar mentre la justícia va empresonant batlles i algun ex-diputat?.
Quan J. Carretero va publicar l’article “ERC, de planeta a satèl•lit” (gener 2007) ja advertia encertadament de l’estat de submissió d’Esquerra a canvi de pràcticament res. El més important: a canvi de no complir cap compromís electoral. Té crèdit encara ERC després de 2 pactes?. Potser sí, però la campanya sembla més aviat un brindis al sol. La raó és que, si les enquestes no fallen, el tripartit finalment recollirà electoralment el premi a la seva gestió innocua: no sumarà. Per tant, ERC sap que només podrà pactar amb CiU. També sap que CiU podrà governar en solitari sense pactar. Per tot això si imposa la condició de fer un referèndum sap que no tindrà a ningú a qui exigir-li o, en tot cas, serà a CiU. I CiU ja ha dit que de referèndum res de res. Per tot això és molt fàcil ara treure pit però sembla una mica ridícul quan durant dues legislatures ERC ha estat el partit que tenia la clau del govern i no ha exigit a ningú res.

ERC vol tornar a ser planeta i això és bo. Però potser és massa tard. Potser ja és fora d'òrbita. En tot cas aquesta campanya sembla la primera victòria de Reagrupament, doncs ara Puigcercós pren com a pròpia la posició que defensava Carretero el 2007. I que la direcció d’ERC considerava purisme!. El poble jutjarà si ha rectificat a temps o està fent un posat oportunista onejant l’estelada ara que venen eleccions. I de posats oportunistes ja hem patit massa anys per no estar escaldats.


dimecres, 13 de gener del 2010

77. Ahir començava l'any 2.960 per a molts residents a Catalunya

Ahir 12 de gener començava l’any 2960 dels berbers, el Yennayer. Els berbers s’anomenen imazighen, berber deriva de bàrbar. Foren la nació més potent al Magreb fins a l’arribada dels àrabs. Fins i tot tres dinasties de faraons van ser berbers, com Massinissa o Jugurta que van combatre els romans. La cultura amazic és tant antiga que té un alfabet propi. La Cabília és una regió berber d’Algèria i un rocafort del sentiment nacional. La nació berber, Tamazgha, és avui la nació sense estat més gran d’Àfrica.

El règim dictatorial argelí, recolzat per les potències occidentals, és un règim que viu del terror. El fet que ens vengui els recursos naturals a bon preu als occidentals li suposa carta blanca en tot tipus d’actes reprobables. Mentre la nostra dreta viatja a Cuba, ofegada pel bloqueig econòmic, a denunciar el tracte als drets humans s’oblida d’Algèria que és molt més a prop. Sempre és més fàcil atacar al feble.
Per a commemorar l’any nou el Moviment per l’Autonomia de la Cabília (MAK) va convocar dues marxes a Vgayet i Tizi-Ouzou dues ciutats de la Cabília. L’autonomisme dels berbers ha estat estrictament pacífic. No té altra via, atrapat entre un règim sanguinari i la brutal guerrilla islamista que fa dues dècades que castiga Algèria. I malgrat la por en la que viuen els berbers, ahir fins a 10.000 persones van manifestar-se seguint el MAK. Les 4 demandes eren: autonomia, identitat, seguretat i la fi de la repressió gratuïta.


Paralel.lament, la setmana passada els berbers de Marroc començaven a poder rebre el nou canal “Tamazight” que emetrà un 70 % en els diferents dialectes berbers. Des de l’any 2001 el rei del Marroc, tant inflexible amb el Sàhara, ha cedit a les demandes culturals berbers creant un institut per a la cultura amazic entre altres mesures. El nou canal de televisió és un pas endavant definitiu per a consolidar una cultura que s’apropa ja als 3.000 anys d’existència i és més antiga que totes les que hi som veïnes.
Els berbers són una de les poblacions més nombroses de Catalunya però sovint són confosos com a marroquins àrabs. Un 80 % dels marroquins residents al Principat són berbers i uns 12.000 amazic són a les nostres aules. A una desena d’escoles des de 2005 es fan classes d’amazic en horari extraescolar. L’estat espanyol no ha estat tant permissiu: l’any 2003 va prohibir l’ús del berber en la campanya electoral de Melilla. El model català i el model espanyol, com gairebé sempre, diferents.

dimarts, 12 de gener del 2010

76. Petits passos de la llengua bretona


El primer dia de l’any es coneixia el naixement d’una nova revista literària en llengua bretona, a l’estat francès. Es tracta de “Nidiad” que vol dir “aquell qui crea”. El lema de la publicació és “Dieubomp ar spered ha dieubet e vo pep tra” que en català significa “Alliberem l’esperit i cada cosa serà alliberada”. Tindrà caràcter trimestral i l’han creada un grup de joves.

L’any 2009 s’ha acumulat les bones notícies per aquesta llengua celta de l’estat francès. Entre elles que els alumnes escolaritzats en bretó ja superen els 13.000 o que els articles de la wikipèdia en bretó han superat els 30.000. A més el govern del Partit Socialista francès i els autonomistes de la Unió Democràtica Bretona han invertit 6 milions d’€ per la llengua. Tot plegat no està gens malament per una llengua que, segons diu alguna gent, és morta.

dilluns, 11 de gener del 2010

75. Saura financia Iniciativa ... des del govern

És relativament conegut que les fundacions dels partits polítics sovint es dediquen a organitzar petites activitats amb l’objectiu principal de servir com a justificació per a rebre subvencions públiques. Posteriorment aquestes subvencions es deriven als partits. Serveixen per a finançar les grans activitats d’aquests. Els partits no generen prou recursos per a finançar-se, per això recorren a sistemes com aquest. Quan es desvetlla algun cas poc digerible socialment com el de la fundació de CDC rebent recursos del Palau de la Música o la del PSOE de Caixa Catalunya (presidida per N. Serra) llavors la partitocràcia simula propòsit d’esmena. La llei de finançament de partits sempre surt a la llum. Dies després una fumarada i tot oblidat.

Tal i com informa l’associació Reagrupament en base a una informació del Diari de Girona s’ha sabut que el conseller J. Saura va repartir les subvencions a les fundacions dels partits de forma peculiar. Més de la meitat dels recursos destinats, un 54 %, els va regalar a fundacions de la seva formació (Iniciativa per Catalunya Verda- Esquerra Unida i Alternativa). Suposem que el criteri utilitzat era el de la llargària del nom. Com més llarg té el nom un partit més subvencions. No serà en base a la representativitat doncs ICV representa menys del 5 % del cens. I això no és tot, el mateix diari gironí explica que Convergència ha rebut 7.000 € per “revisar la memòria” o UDC una quantitat similar per “llacunes de la memòria històrica”.
Regeneració democràtica significa que els partits tendeixin a l’auto finançament, les seves fundacions no rebin cap subvenció pública i s’acabi amb aquest sistema corcat de dalt a baix. És bastant preocupant que la meitat de la població no voti a cap d’aquests partits però en canvi hagi de finançar les seves activitats.

diumenge, 10 de gener del 2010

74. Campanya per la TDT en català a Catalunya Nord

Catalunya nord vol la TDT catalana

L'apagada analògica a Catalunya Nord era prevista per l'abril. De cop i volta s'ha sabut que serà el proper dimarts 12 de gener. Demà passat. El pas cap a la TNT (TDT en francès) suposa la fi de la tele en català.  A Catalunya Nord s'hi podran rebre 22 versions de France 3 o el canal Al Jazeera però cap dels 10 canals de TV en català.
Des de Catalunya Nord s'ha fet una crida a recolzar la campanya "Catalunya Nord vol la TDT catalana" on se pot signar. Ja duen 1500 suports.  L'objectiu és fàcil: que Paris atribueixi una freqüència digital per a una TV en català com ha fet a Còrsega i que la resta de canals catalans siguin visibles mitjançant la TDT. Just 350 anys de l'amputació política de la nostra nació amb una frontera imposada ara pretenen fer una segona amputació televisiva. Per la memòria dels qui fa 350 anys s'hi van oposar, de la dels Angelets de la Terra, no els hi posarem gens fàcil. La lluita serà llarga.

73. Victòria judicial dels indis navajo


Un jutge de Salt Lake City va revocar el 5 de gener el permís que la minera Peabody’s tenia per explotar les terres índies de Black Mesa. El permís durava fins 2026 i així podem veure quina és la magnitud de la decisió. Black Mesa, a Arizona, és un territori de les nacions diné (o navajo) i els hopi. Des de fa una dècada ambdós pobles lluiten aferrissadament contra l’explotació minera de la seva terra i l’enverinament de l’aigua. S’han creat diversos grups militants que han establert campaments de protesta, celebrat rituals religiosos i recollit 15.000 signatures. Han fet marxes i han protestat davant la convenció demòcrata contra les relocalitzacions. Per aquest procés els indis són literalment deportats fora de les seves terres. La majoria d’ells són ancians.


Una d’elles, Roberta Blackgoat, ha estat un exemple d’enorme dignitat negant-se a ser relocalitzada de totes totes. L’anciana índia va declarar que “Si perdem aquesta terra, perdem les nostres ànimes, les nostres raons de ser”. Va morir el 2002 veient que una part important de hopi i diné havien estat deportats.

Al seu voltant van sorgir grups militants com Black Mesa Indigenous Support, Sovereign Diné Nation o Black Mesa Water Coalition. La acció més recent ha estat una caravana el passat novembre que va cloure amb la plantació de jardins a les terres en conflicte. La lluita als tribunals ha estat aferrissada i la victòria obtinguda ha provocat un esclat d’alegria entre els militants navajo i hopi així com entre els ambientalistes blancs. Aquesta notícia, a més, s’afegeix a una similar i recent a Canadà.

dissabte, 9 de gener del 2010

72. Si Berlusconi no fa res bé, per què guanya les eleccions?

La figura de Berlusconi és repetidament blasmada pels nostres polítics, sobretot d’esquerra, com el paradigma d’un demagog corrupte. Fins i tot quan ha estat agredit físicament els comentaris sorneguers han estat de mal gust. No m'agrada Berlusconi però provoca curiositat com una persona així ha estat 3 vegades escollit president de l’estat italià. Certament sembla una figura corrupta, egòlatra i obsessionat amb les dones. Als seus 73 anys s’han destapat les seves festes a Sardenya amb prostitutes, els seus comentaris masclistes provoquen vergonya aliena. Costa d’entendre que hagi bastit el seu imperi mediàtic, bancari i de construcció de forma ètica. I malgrat tot ha obtingut uns resultats electorals històrics de forma repetida. Alguna cosa déu fer bé ja que afirmar que els italians són estúpids i per això el voten és un argument pueril.

Al voltant de la seva figura s’ha forjat una coalició (Popolo della Libertà i Lega Nord) que governa Itàlia amb alguns encerts que són ocultats sistemàticament:
- supressió de l’ICI (imposto comunale sugli immobli), el nostre IBI, sobre el primer habitatge entenent que aquest és una necessitat i per tant no es pot gravar.
- Acordar amb entitats bancàries per allargar els préstecs amb interès variable. Tanmateix pel decret anticrisi de novembre de 2008 l’estat assumeix la diferència d’aquestes hipoteques que superi el 4 % i aboleix les despeses notarials.
- Abolició dels 10 € per visita al metge que suposi diagnòstic o especialista
- Bonus d’ajuda a famílies que tenen entre 15.000 i 22.000 € d’ingressos; suposa una ajuda a 8 milions de famílies. Ajudes per pagar la llum i el gas a famílies necessitades i ancians (Carta Acquisti)
- Congelació de les tarifes per potenciar al transport públic
- Federalisme fiscal (aprovat el 29.04.2009) mercès a la Lega Nord
- Possibilitat de cobrar l’atur de cop si es vol crear una empresa o fer d’autònom
- Abolició de l’impost de successions.


A aquestes decisions cal afegir el ministeri de les reformes, en mans de la Lega Nord, que ha revolucionat l’estructura de l’estat fent-la més àgil i eficaç, per exemple:
- Mesures per aturar l’absentisme laboral entre els funcionaris augmentant el control: el 2007 l’absentisme va arribar a 2.177.000 casos. El 2008 es va reduir un 41 % a 1.272.000.
- Anulació de 28.000 lleis aprovades entre 1861 i 1948 i que continuaven vigents suposant el seu manteniment 200 € anuals.
- Reducció dràstica de la burocràcia: eliminant les institucions petites o sobreres, obligant a reduir un 50 % les despeses d’impressió de l’administració (la Gazetta Ufficiale apareix ja només en format electrònic…)
- Premis a la productivitat dels funcionaris
- Obligació de fer públic els currículums, sous i dades dels funcionaris amb nomenament polític o d’alt nivell
Berlusconi és un personatge difícil de defensar però la gestió del seu govern té encerts i l’atur a Itàlia voreja el 8 %. Els qui l’ataquen des de l’estat espanyol i Catalunya, especialment el PSOE, tenen el dubtós mèrit d’haver passat del 7 % d’atur del 2007 al 19 % avui. A l'estat espanyol gairebé un de cada 5 ciutadans és a l’atur. A l'italià no arriba a 1 de cada 10. A l’estat espanyol el preu de les Rodalies ha augmentat un 6 %, l’absentisme del funcionariat és rampant, l’IBI grava de la mateixa manera el primer habitatge com la resta de propietats (a Barcelona ha augmentat un 8,5 %), la pujada d’impostos d’enguany és aberrant i afecta a famílies amb més ingressos i amb menys.

Un darrer exemple: com a mesura davant la crisi les empreses italianes han de pagar l’IVA només quan cobren les factures que han emès. A l’estat espanyol han de pagar l’IVA quan les emeten, cobrin o no. Així moltes empreses no poden pagar les nòmines doncs no cobren les factures i, en canvi, han de pagar l’IVA. És una mesura fàcil però no s’ha pres. Per això Berlusconi guanya les eleccions. Independentment de la seva vida personal, el seu govern ha pres mesures lògiques i els resultats són a la vista. Els qui es burlen d’ell tenen un 19,4 % d’atur. Ell té un 8,3 %.

divendres, 8 de gener del 2010

71. El reialme oblidat, de Jordi Savall


Jordi Savall presenta per primer cop el 9 de gener el seu espectacle “Le royaume oubliée” (el reialme oblidat en català, Lo reialme doblidat en occità) a Carcassona. L’obra se subtitula “La tragèdia càtara/la croada contra els albigesos” i hi fan cap La Capella Reial de Catalunya i els instrumentistes d’Hespèrion XXI. Savall (Creu de St Jordi i medalla d'honor del parlament) és descrit pel diari francès “L’Express” com una “star de la música antiga”. L’obra recull 30 anys de les seves recerques per refer la música càtara i occitana amb la recreació d’una atmosfera amb instruments de l’època i textos poètics en occità. S’hi barregen la bellesa de la cultura trobadoresca i la violència de l’atac francès i les seves persecucions. Cal recordar que Carcassona és més a prop de Barcelona que aquesta de Madrid. Els preus varien entre els 10 € i els 25 €. El proper concert és a Blanhac el dia 11 i el dia 29 arriben al nostre país, concretament a Vinaròs per interpretar "Lux feminae".


Savall ha concedit una entrevista a L’Indépendant, principal diari de Catalunya Nord, on afirma: “A Occitània, es va produir en aquell moment de la història una sort de genocidi espiritual. És una invasió, el saqueig d’una regió amb l’aprovació de Roma. La inquisició que hi va seguir, és una organització d’una eficàcia que no és comparable amb la que els alemanys han aplicat als jueus amb la solució final. Tenim una visió crítica sobre aquell moment de la història que ha restat massa temps amagada rera un cartell.” Els principals diaris com “Midi Libre” o “L’Indépendant” han recollit l’estrena de “Le Royaume oubliée”.

dijous, 7 de gener del 2010

70. Qui hi ha darrera moltes guerres?

Sense armes no hi hauria guerres. Sense guerres no hi hauria morts. Les guerres no sorgeixen per atzar. Hi ha uns motius i, sovint, hi ha interessos ocults al darrera. Una manera fàcil de saber a qui interessa les guerres és saber qui ven armes. La revista “Time” publicava fa uns mesos un estudi sobre el tema. Els grans exportadors d’armes del món són:


Estat                         % d’exportació mundial d’armes      Compradors
Estats Units (EUA):   31 %               Corea Sud, Israel, Emirats Àrabs
Rússia                   :   25 %               Xina, India i Veneçuela
Alemanya              :   10 %               Turquia, Grècia i Sud Àfrica


Les conclusions són preocupants: Russos i estadounidencs són interessats en mantenir els conflictes. Si la qüestió palestina es ressol, Israel deixarà de comprar armes a Washington. Si ho fa la qüestió del Caixmir; India deixarà d’armar-se per part de Rússia i si Turquia arribés a un acord pacífic amb els kurds, llavors Alemanya deixaria de vendre-li armes.
Recentment han donat al premi Nobel de la Pau al president dels Estats Units, l’estat que fabrica i ven més armes del món (una tercera part !). Per tant és el que treu més suc del negoci de matar. Quina lògica té tot plegat?. Els EUA són admirables per moltes coses però són, avui dia junt amb la dictadura de Putin a Rússia, uns dels màxims responsables de les guerres.

dimecres, 6 de gener del 2010

69. Regal de reis: poema de Lorca en occità

Un present per epifania: un gran poeta, Lorca, en una llengua bella, l'occità. Aprofitant que "Letras d'Òc" ha tornat a editar el "Romancero gitan" que el 1979 va traduïr a l'occità Max Roqueta reproduïm un dels seus poemes:


Los cavals son negres,
las ferraduras son negras,
sus las capas reluisson
de tacas d'encra e de cira.
Tenon, per aquò non ploran,
de clòscas fachas de plom.
Amb son arma de cuòr lis
arriban per lo camin.
Espatloses e nuochencs,
per ont alenan comandan,
silenci de gome escura
e de paurs de sorra fina.
Passan, se vòlon passar,
e rescondon dins sa tèsta
una vaga astronomia
de pistolets en idèia...

dimarts, 5 de gener del 2010

68. Quico Sabaté, el darrer maquis, assassinat fa 50 anys


El 5 de gener de 1960 moria a Sant Celoni Quico Sabaté, el darrer maquis. Era un militant anarquista de L’Hospitalet que va militar a la FAI i va acabar la guerra a la Columna Durruti. En finalitzar la guerra va ser acollit a la Catalunya Nord i va poder reunir la seva família. L’any 1944, però, es va reincorporar a la lluita formant un partida de maquis especialment eficient amb accions a la pròpia Barcelona durant 15 anys. Això el va portar a ser considerat “enemic nº 1ª” pel règim nacionalista espanyol.

La seva darrera acció fou una incursió per tractat d’alliberar un company pres. Tota la partida fou acorralada a un mas gironí. Sabaté fou l’únic que va escapar. Va creuar nedant el Ter, en ple hivern en dies com avui, i fugí en tren, malferit, fins que el maquinista el va denunciar. Va saltar del tren a Sant Celoni on fou assassinat. Ja mort, els espanyolistes li van desfigurar la cara a trets. Avui descansa a la vila del Baix Montseny on cada any des de 1995 se li ret un homenatge. Com a curiositat Gregory Peck va interpretar a Sabaté en una pel•lícula l’any 1964.
Diverses entitats han declarat el 2010 Any Quico Sabaté amb un extens programa, que fa un digne honor a la seva figura. També l’ajuntament de L’Hospitalet, del PSOE, ha preparat alguns actes en el seu record i ahir, Vilaweb, ens sorprenia dedicant la nit temàtica a la seva figura. Pot semblar poc, comparat amb els honors que han rebut franquistes com C. Sentís o J.A. Samaranch. Precisament aquest darrer, rebia ahir la notícia que 1.300 intel.lectuals de tot el món demanaven que se li retirés la presidència del COI.
El sistema polític autonomista català, derivat de la transició, va optar per oblidar figures com Facerias o Sabaté. I va preferir lloar els seguidors del dictador espanyolista com Samaranch o l’actual cap d’estat. Quaranta anys de dictadura unionista, espanyolista i feixista, van fer molt de mal. Però hem començat a revertir-ho.



dilluns, 4 de gener del 2010

67. Laporta sí, però no sol


El gestor català més eficaç dels darrers temps
J. Laporta apostarà, potser, per presentar-se a les properes eleccions autonòmiques de Catalunya. Ho anuncia avui i tria un diari reputadament genocida per fer-ho. No era el millor mitjà.
Laporta no aclara com es presentaria. Alguns llegeixen que ho farà en un partit nou. La lectura real és que no descarta cap opció però li sedueix crear un partit nou. Laporta ha estat, possiblement, el gestor català més eficaç dels darrers temps. La seva acció al front del Barça, la primera institució catalana del món, ha estat molt bona. Ha vinculat el club a projectes com Unicef, no ha vengut patrimoni, ha invertit bé, gastat millor i ha aguantat un atac brutal de l'statu quo inclosos els mitjas de comunicació. Laporta ha exclós els Boixos Nois de l'estadi, ha impregnat de catalanitat desacomplexada el club, ha aconseguit els títols més importants de la seva històri. I ho ha fet amb Guardiola, a qui ell va posar com entrenador contra l'opinió de tothom, i sense ell: Rijkaard fou entrenador en la primera etapa i amb notable èxit. Ningú recorda com va agafar el club en bancarrota esportiva i econòmica?. Laporta ha fet feliç molta gent durant molt temps i això és molt difícil.
Un salmó que molesta al sistema
Però Laporta sembla arrogant, personalista, i té sortides estrambòtiques. Sembla que el seu egoisme el perd i que no sap treballar en equip. És una persona que no agrada al català mitjà que se sent més còmode amb un peix bullit com a president que no amb un salmó que neda a contracorrent. I Laporta neda contracorrent. La seva carrera política seria fàcil afegint-se al PSOE o CiU però ha optat per enfrontar-se al sistema unionista i ara incomoda a aquest. Les crítiques de tot el sistema partitocràtic ho demostren:
C'anos, PP i EUiA l'insulten directament amb uns arguments deplorables com que és un "Berlusconi amb barretina". I què vol dir això?. Paraules buides. ICV lamenta que no sorgeixin líders sindicals: potser el motiu és que els líders sindicals vuien a costa del sistema?. ERC diu que no necessitem messies. Tampoc necessitàvem Judes quan ells van entregar Catalunya al PSOE. Des de CiU i PSOE s'esforcen en fer-se valer com projectes polítics sòlids front aventurismes. La pregunta és: qui ha acreditat més resultats: Mas, Montilla o Laporta?. I una segona: aquests partits, sovint corruptes, poden jutjar a algú?.
ERC i CiU han tocat sostre
Des d'un punt de vista nacional ERC i CiU han tingut sengles oportunitats per a demostrar la seva vàlua. Han governat i han desaprofitat aquesta oportunitat. Venent-se per 20 milions d'€ en uns pressupostos, els primers, i pactant d'esquenes a tothom l'estatut amb Zapatero els segons. Possiblement ja no mereixen cap més oportunitat. Ambdos partits han tocat sostre en demostrar de què són capaços i, a més, han entrat en una deplorable guerra entre ells que ha estat a punt d'esfonsar-nos com a país. Fins a la creació de Reagrupament una part important del nacionalisme vivia en un desànim descoratjador. Convergents i republicans diferiran d'aquesta opinió, defensaran el seu projecte però la sensació és que ells no trencaran el dic que ens separa de la llibertat. Sense la seva incompetència avui no hi hauria un "cas Laporta".
L'independentisme necessita a tothom però...
Laporta opta per enfrontar-se al sistema dependentista i això el fa creïble. Li seria molt fàcil acabar com a secretari d'estat per a l'esport però ha optat per enfrontar-se amb ells. No és un Ignasi Guardans. L'independentisme no va sobrat de res. Necessitem a tothom i, amb tots els seus defectes, també a Laporta. El problema és que només en Laporta no és prou. Molta gent ha treballat per la independència els darrers 30 anys i Laporta no és cap "geni de la làmpada". Sol, sense estructura, sense militants a qui sotmetre's en votacions, sense acceptar unes normes democràtiques per escollir candidats, no anirà enlloc. L'adversari és massa fort.

Per la Diada vaig veure Laporta a la manifestació. La gent l'aclamava però també a molts altres com a Joan Carretero, en Joel Joan, la gent d'Arenys... Si l'hagués convocat ell en solitari la manifestació hagués estat un fracàs. Convocada per varies entitats i Reagrupament com a únic partit  fou un gran èxit. Si Laporta opta per anar sol potser serà escollit diputat. Però si s'afegeix a un moviment unitari per la independència, llavors l'autonomisme estarà tocat de mort. Faci el que faci, però, caldria estar-li agraïts per haver popularitzar la causa independentista com mai abans s'havia vist.

66. Victòria dels indis cree que eviten una mina a Canadà

Durant 4 anys una tribu d’indis cree, s’ha oposat a l’obertura d’una mina en el seu territori. Aquesta tribu viu en l’actual Ontario, a Canadà. La seva lluita ha estat aferrissada arribant a ser empresonats.
L’empresa Platinex pretenia obrir una mina de platí dins el seu territori. Davant seu tenia uns 500 indis sense recursos però amb un intens amor cap a la terra. El 14 de desembre de 2009, l’empresa minera va acceptar una compensació del govern d’Ontario i ha retirat el projecte de la mina en territori indi a canvi de 5 milions de $. Un altre David ha derrotat a Goliat. Una altra utopia és, avui, realitat.


El cas de KI.
Inici del conflicte
Kitchenuhmaykoosib Inninuwug ó Big Trout Lake és una comunitat oji-cree principalment cree. Són només uns 500 indis amb una reserva a Ontario (Canadà). Fa més de 4 anys l’empresa Platinex va començar el procés per fer una mina en terres tradicionals, però no oficials, dels indis. Era especialment important car fins llavors no s’havien limitat molt les explotacions a Ontario per sobre del paral.lel 51.
Als tribunals
KI va litigar 18 mesos amb un cost de 700.000 $. Platinex va respondre amb una demanda de 10 bilions però la cort suprema d’Ontario va ordenar a Platinex que tenia el deure a consultar els indis en 9 mesos abans de fer cap exploració. El maig de 2007 finien els 9 mesos i no s’havia arribat a cap acord. Sorprenentment el jutge va decidir que ja s’havia complert el deure de consulta. Començava un llarg procés en que KI s’ha gastat 500.000 $ quedant en bancarrota. Aquest fou el motiu pel que el 25.10.07 van acceptar la decisió judicial i no van recórrer.Paral.lelament a les accions judicials els militants indis van realitzar nombroses accions de protesta. L’estiu de 2006 van fer marxa de 1200 milles des de la seva reserva fins a Ottawa, un any després aixecaven un gran teepee (tenda típica índia) de 9 metres davant el parlament d’Ottawa amb el lema “Drets nadius ara” i el suport de grups ecologistes internacionals.
La repressió contra els indis
En intentar començar els treballs militants indis van impedir-ho i foren detinguts inclòs el cap Donny Morris i una àvia de set nets. El 17.03.08 foren condemnats a 6 mesos i són empresonats 6 dirigents de la tribu per oposar-se físicament a que Platinex iniciés les explotacions a les seves terres tradicionals (però fora de la reserva). A més va multar-los greument sabent que la comunitat era en fallida i no podia pagar. Anishinabek Nation aliança d’indis d’Ontario trenca llavors les converses amb el govern d’Ontario. Tanmateix van realitzar-se diverses protestes sota el lema global de “no hi ha justícia en les terres robades”, R.F. Kennedy els va donar suport el maig de 2008 així com un seguit de grups internacionals (Rainforest Action Network, Wildlands League, Greenpeace, Ovide Mercredy, Anglican Council of Indigenous Peoples,,...) aconseguint el seu alliberament 3 mesos abans. Legalment l'empresa havia guanyat però moralment molta gent es va preguntar com podia ser que 500 indis fosin tractats d'aquella manera a la seva terra. La policia destruint un foc sagrat dels cree davant de la presó va escenificar que Canadà era, en molts aspectes, un estat encara colonial.
I la victòria
A finals de l’estiu de l’any 2009 va còrrer la notícia que les màquines de la empresa minera anaven a entrar a iniciar les prospeccions. Els militants van anunciar que tornarien a evitar-ho físicament amb el cap Morris al davant. Platinex va aturar-se i el govern d’Ontario va començar a cercar una sortida negociada. El desembre la tribu rescollia Morris com a cap i es preparava per donar una nova batalla de resistència. Uns dies després es feia públic que Platinex retirava el seu projecte miner.