dijous, 29 d’abril del 2010

170. A Viladecavalls, el poble que vota com tot Catalunya: 89 % per la independència però 15 % de participació

Viladecavalls és un poble situat al Vallès Occidental, a la vora de Terrassa. La seva particularitat, tal i com destacava fa uns anys “La Vanguardia” és que té un nucli antic similar a l’anomenada Catalunya interior i unes urbanitzacions, principalment Can Tries, La Planassa i Can Corbera, poblades per immigrants espanyols procedents dels barris de la pròpia Terrassa, Sabadell i Barcelona. El còctel dona una demografia similar a la del global de la Catalunya autònoma.

En general Viladecavalls s’apropa molt als resultats del Principat. Si repassem, per exemple, els resultats a Viladecavalls en les darreres eleccions autonòmiques (2006), veiem que els números són similars als resultats obtinguts, al conjunt de Catalunya. Si a Catalunya van votar un 56% dels i les ciutadans/es, a Viladecavalls la participació fou del 55’1%. Els partits van calcar resultats:CiU obté 31’5% a Catalunya i 31’8 a Viladecavalls. El PSOE, 26’8 i 26’3 ERC obté 14 % a Viladecavalls i 13’4 a Catalunya. Els resultats del PP són similars 8,6 % a Viladecavalls i 10,6 % a la CAC i els d’ICV també: 11,3 i 9,5 %. La conclusió és clara: Viladecavalls és un bon banc de proves o laboratori polític. I resulta que el 25 d’abril de 2010 a Viladecavalls van convocar un referèndum sobre la independència de Catalunya. L’opció independentista va vèncer amb un 89 % dels vots:
Vots Sí: 821 (89,23%)
Vots No: 75 (8,15%)
Vots Blanc: 22 (2,39%)
Vots Nuls: 2 (0,21%)
La participació, però, va ser del 15,56 %. Com a la resta de poblacions inclou al cens de votants els majors 16 anys i les persones immigrades sense dret a vot a les eleccions espanyoles. És cert que l’independentisme va vèncer l’unionisme. A les darreres eleccions locals el PSOE va obtenir 500 vots i el PP 160. En canvi a les autonòmiques les forces unionistes arribaven a 1.100 vots i a les estatals el PSOE i el PP sumen 2.500 vots. Conclusió: no hem arribat…però hi som a prop.

dilluns, 26 d’abril del 2010

169. Comencem a ser-ne molts

Les xifres de les consultes sobre la independència comencen a ser espectaculars. Les consultes s’han celebrat a 461 poblacions, hi han votat unes 500.000 persones i el sí ha obtingut un resultat extremadament contundent: més del 90 %. Com diu de forma excel.lent l’editor de Ràdio Catalunya: l’independentisme es confirma com la primera força del país. Cap moviment polític pot reunir més de 60.000 voluntaris ni generar els fets que s’han produït els darrers mesos.
I cal subratllar-ho: de forma absolutament pacífica i cívica. Això malgrat que Mas acusi l’independentisme de dividir la societat; quan molta gent de CiU ha recolzat de forma entusiasta les consultes. I Montilla parli de la independència amb un to despectiu que només mereixeria, en tot cas, la seva persona. Per cert, com a “bon demòcrata” Montilla ahir no va anar a votar a defensar la seva opció unionista. No hi havia càrrecs en joc.


Hi ha dades que han de fer reflexionar: a Girona han votat 16.000 persones i l’alcaldessa del PSOE ho és amb 11.000 vots. A Olot han votat 7.100 persones a favor de la independència…el PSOE governa amb només 2.000 vots. A Igualada el govern PSOE-ICV té el suport de 6.300 persones mentre ahir van votar per la independencia 7.100, a Manresa el PSOE té l’alcaldia amb 7.000 vots mentre ahir 11.400 persones van votar per la independència.
I tot plegat :
1) sense cap mitjà de comunicació a favor, enmig de l’ostracisme. Sabem que per sortir a les portades és més fàcil que quatre persones col.loquin un cotxe bomba que no que 250.000 votin per la independència.
2) incloent dins els votants als joves d’entre 16 i 18 anys i els immigrants; ambdós sense dret a vot a les eleccions “oficials”.

L’independentisme és ara la primera força el país. S’han acabat els anys de “la minoria independentista” tot i que com bé diu l'Albert és trist observar els titulars dels diaris subvencionats. Ara sabem que som molts, que cada vegada que anem pel carrer i ens creuem amb 10 persones, com a mínim, dues d’elles són dels nostres.
Ara sabem que guanyarem però ens cal trobar el camí per fer-ho.

diumenge, 25 d’abril del 2010

168. El Sant Andreu es proclama campió a Alacant

Quan encara manquen dues jornades per disputar la Unió Esportiva Sant Andreu s’ha proclamat campió del grup tercer de la Segona Divisió B. Aquest grup és el que aplega els equips dels Països Catalans. De fet l’equip quadribarrat va aconseguir el títol mercès a la victòria a Alacant per un 0-1. Fa només uns dies va golejar els veïns de la Gramanet 0-5.

L’equip Barcelona, presidit per Joan Gaspart, és immers en una operació de captació d’accionistes (el darrer en fer-ho el periodista Pere Escobar) per convertir-se en el segon equip de Barcelona. Seria una bona notícia car l’Espanyol ha optat per convertir-se en un equip “metropolità” de l’àrea Cornellà - El Prat i mesurar les seves campanyes només en regalar punts als equips de Madrid i obsessionar-se en fer-li la guitza al Barça.
El Sant Andreu va treure l’estanquera, que Franco havia obligat a posar, del seu escut fa només uns anys mercès a la proposta del president Gaspart ratificada pels associats. L’equip, entrenat pel basc Nacho González i amb jugadors excepcionals com Lanzarote, afronta ara una fase d’ascens apassionat per acompanyar el Girona i el Nàstic a Segona A.
Esperem que no passi com l’any 1992 quan un sospitós arbitratge a Lugo va evitar que l’equip andreuenc passegés la seva samarreta pels camps peninsulars.

dissabte, 24 d’abril del 2010

167. Hui a València: Ja n'hi ha prou, som Països Catalans

Corrupció política galopant amb el propi president de la Generalitat implicat, destrucció del barri d'El Cabanyal de la ciutat de València, especulació, censura política pròpia de monarquies bananeres com el cas de l'exposició del MuVIM, clausura de repetidors de televisió, persecució cultural, incompliment flagant de la llei de normalització lingüística, ignorància d'una vintena de sentències reconeixent la unitat de la nostra llengua....

Amb el lema 'Ja n'hi ha prou', Acció Cultural del País Valencià ha convocat, la manifestació que commemora el 25 d'Abril de 1707. Té el suport, a més, d'una part significativa de la societat civil, aquella que no viu dels delmes que li regala el PP: Col·lectiu No a la Corrupció, Salvem el Cabanyal, Xúquer Viu, Associació d’Actors i Actrius Professionals Valencians, Plataforma en Defensa de la Llei de la Dependència, la Plataforma Cívica per la Transparència i la Pluralitat de Canal 9, CCOO , Intersindical Valenciana, UGT, Ca Revolta i la Societat Coral el Micalet.

Paral.lelament a la marxa hi haurà la que convoca l'Esquerra Independentista (Endavant, CAJEI, Maulets, SEPC, COS, Alerta Soldària) sota el lema "Som Països Catalans" que, ja ahir, va convocar un acte a la universitat de València. A més, la Coordinadorad'Assemblees de Joves de l'Esquerra Independentista ha convocat una manifestació a Vila-real (Plana Baixa) i un dinar. També ACPV ha realitzat, els darrers dies actes fora de la capital com a Castelló, Dénia, Gandia, Sueca, Xàtiva, Simat de Valldigna, Llíria...

dijous, 22 d’abril del 2010

166. El PSOE suprimeix la delegació a Euskadi Nord d'Euskal Telebista

El 31 de març finalitzaven els contractes de les dues empreses que cobrien la realitat del País Basc Nord (sota administració francesa) per a Euskal Telebista. Feia 20 anys que Euskal Telebista informava sobre aquelles contrades. Hi havia expectació sobre que faria el govern espanyolista. Ras i curt: prescindir dels seus serveis de manera que els bascos del sud ja no sabran que passa al nord del seu país. La delegació d’ETB a Baiona ha estat suprimida pel PSOE. Cada jorn durant 6 minuts els bascos del sud podien conèixer la realitat dels del nord; fins i tot moltes informacions sobre el sud de l’estat francès sistemàticament ocultades pels mitjans espanyols que ignoren que passa enlloc d’aquesta frontera vergonyosa. Era la realitat d’allò que diuen que a Europa no hi ha fronteres.

Però al PSOE això li molesta, vol fronteres i les posa al mapa del temps i a l’hora cobrir la informació. En realitat la informació sobre Iparralde li donava un afegit a ETB, un model propi, tant important per a configurar un mitjà de comunicació que no es limiti a repetir el que diu Efe o Europa Press que són hispanocèntriques. Això li donava un públic propi. En canvi, com ha fet a TV3, el PSOE, ha regionalitzat la TV autonòmica basca tancant-la a les fronteres de l’autonomia. Això empobreix.
A fi de comptes, diuen, Euskadi Nord no és Espanya, oi?. I si no és Espanya no existeix als ulls ultra nacionalistes de PSOE i PP. Per això defensen amb ungles i dents les fronteres. I són ells qui ho fan.

dimarts, 20 d’abril del 2010

165. La independència divideix la societat però els partits no. Oi, senyor Mas?

Diu Artur Mas que la independència divideix la societat. Aquest argument li serveix per a no donar-hi suport. Davant d’aquesta argumentació caldria preguntar-li al candidat ciuenc què, en política, no divideix la societat. No és, la política, l’art de dividir la societat?. De fet els partits polítics, com el seu, es diuen així perquè són “parts” d’un tot, la societat. I partir, d’on deriva partit, és dividir. Si seguim l’argument de Mas ell no hauria de fer cap proposta política, ja que totes divideixen la societat.


Hi ha un fet, però, que disculpa Mas: sap que menteix i que utilitza un argument només assimilable per babaus. El que pretén és captar el votant desencisat del PSOE. Aquest votant és autonomista i espanyol, li provoca urticària la independència i assumeix la catalanitat com un mal menor supeditat a l’espanyolitat. A aquesta gent es dirigeix Mas. Són votants del PSOE però els ha tocat la crisi i en culpen el PSOE. És normal, ja que aquest partit governa als ajuntaments, diputacions, Generalitat i estat. Mas vol els seus vots per governar; i arribar al govern és l'única obsessió d’aquest gran perdedor.


No tot val per guanyar. Mas vol guanyar sobre la base de no obrir gaire la boca, aprofitar els error externs, desdibuixar el seu ideari i, si cal, estripar-lo. A CiU hi ha independentistes i Mas els menysprea de forma evident. L’acusació de dividir la societat, pròpia de C’anos o de l’UPiD, és també un atac contra ells. Mas probablement guanyi les eleccions però per governar cal alguna cosa més. I a ell sempre li ha mancat. Només cal revisar la seva carrera política. Ha perdut en totes, totes, les eleccions on s’ha presentat com a candidat. Les vegades que va fer-ho per ser alcalde de Barcelona i les dues com a president autonòmic. Quan algú té l’ADN de perdedor el mínim que pot fer és cercar complicitats en lloc d’atacar alguns dels qui podrien donar-li suport. Ara, però, serà molt difícil que cap independentista se senti còmode donant suport a Mas. Mas és l’alternativa per a fer fora el PSOE de la Generalitat, fet necessari, però per a poca cosa més. I ara ens cal molt més que un canvi a la Generalitat quan ens estant ofegant com a poble.

dilluns, 19 d’abril del 2010

164. Campanya contra l’exclusió de l’occità al festival de Carcassona

El Festival de Carcassona se celebra cada estiu amb un notable èxit de public I amb més de 100 actuacions. Cada any l’ajuntament reserva un 10 % d’aquestes a la llengua occitana. A les recents eleccions locals el candidat del Partit Socialista va compometre’s a recolzar amb més força la llengua pròpia. Així, va rebre el support d’artistes occitans i fins i tot va integrar a la seva llista la formació occitanista País Nòstre. A la manifestació del passat 24 d’octubre el batlle, Jean-Claude Perez, va marxar a primera fila.

La sorpresa ha arribat fa uns dies quan al programa del festival d’enguany ha eliminat, del tot, l’occità. De 110 actuacions ni una de sola incorpora aquesta llengua. Les protestes s’han escampat arreu amb notable ressò a la premsa local. Les principals formacions occitanes (Partit Occitan, País Nòstre, Libertat) s’hi han afegit així com gran part de la creixent legió d’artistes occitans.
La protesta es vehicula ara a una petició per incloure l’occità al festival.

PER L’OCCITAN A CARCASSONA
"Lo Festenal de Carcassona se tendrà ongan del 19 de junh al 15 d’agost. Es un dels grands eveniments artistics e toristics del Miègjorn. Suls 110 espectacles, mai de 75 son a gratis. Ça que la, la programacion que ven de se decidir fa pas aparéisser un sol espectacle occitan. Las reaccions del mitan occitanista son estadas immediatas.

L’Institut d’Estudis Occitans d’Aude se ditz " aterrat " a la lectura del programa : " sus 110 espectacles retenguts, n’i a pas un qu’es occitan ". Segon l’IEO 11, la decision del programa foguèt votada a l’unanimitat per d’elegits qu’exprimiguèron mantuns còps lor sosten a la lenga e a la cultura occitanas e que participèron a las manifestacions " Anem Òc ! " de 2005 e de 2009. L’IEO 11 s’indigna : " cossí aqueles engatjaments se pòdon revirar en una mesura d’exclusion, quand los artistas occitans prepausan d’espectacles de qualitat dins tots los domenis : cant, musica, conte, teatre, dins la mira de participar al dialògue e a l’escambi entre las culturas ? ". L’IEO 11 joslinha que Carcassona es la sola granda vila de la region Lengadòc-Rosselhon a prepausar un ensenhament bilingüe public e una Calandreta. Davant aquela contradiccion, l’associacion demanda als elegits que prengan en compte l’occitan, mai que dins l’ensenhament, dins la vida sociala, per contribuir al desvolopament e a l’espandiment culturals de Carcassona."
"En 2005 e 2009, lo moviment occitan aviá causit Carcassona per manifestar per la defensa e la promocion de la lenga occitana en s’apiejant sul simbòl fòrt que representa la vila dins l’istòria, la cultura e l’actualitat del país d’Òc.
Sèm fòrça malcorats de descobrir qu’aquel simbòl èra bufèc dins la mesura ont lo Festival d’estiu organizat per la municipalitat novèla se caracteriza per l’auséncia totala d’espectacle occitan, al contra de las promessas faitas.
Convidam la Vila de Carcassona a trapar dins los melhors delais los mejans de corregir aquel biais de faire contrari a l’expression d’una cultura viva e divèrsa e negatiu pel devenir de la lenga occitana. Mostratz-vos dignes de Trencavèl, d’Aquiles Mir, de Renat Nèlli e tantes e tantes…."

divendres, 16 d’abril del 2010

163. La vergonyosa elecció d'Enric Marín

Ahir vam assistir a una altra pàgina vergonyosa de la nostra autonomia i del govern format per PSOE, Iniciativa i ERC...amb la participació decisiva dels darrers. Sense ells res d’aquests darrers anys de vergonya hagués estat possible. Esquerra amb 21 diputats tenia la única clau del govern. Podia haver decidit el futur de Catalunya, haver fet una oposició independentista responsable com va fer l’SNP escocès o fa actualment l’N-VA de Flandes. Va optar per pactar amb els enemics de la independència i els resultats són visibles .

El Parlament nomenà aquest dijous Enric Marín i Otto nou president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) després de la dimissió d'Albert Sàez. El resum és senzill:
Primer: A. Sàez, president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals marxa de sobte per anar-se’n al diari filo-socialista “El Periódico”. Aquest gest demostra ja el seu nivell d’equanimitat: zero.
Segon: El tripartit opta per un altre republicà, E. Marín, pel càrrec. Com no obté els suports necessaris establerts per la llei passa al tercer pas, el de la ignomínia.
Tercer: el tripartit unilateralment canvia la llei perquè no calguin dos terços del Parlament per elegir el substitut d'un membre dimissionari.
Quart: Es vota i Marín és escollit president de la Corporació.
CiU, amb raó, ha criticat el procés mentre PSOE-ERC-ICV diuen que així evitaven la ”paràl.lisi” de la Corporació. Seguint aquest argument es podria escollir, demà mateix, un nou tribunal constitucional. Seguint aquest argument no cal consens per a res. Tot queda paral.litzat si, enlloc de cercar el consens imposes candidats de perfil partidista. I Marín el té, només cal recordar el seu molt recent contra Laporta i Reagrupament Independentista en un article agressiu. Ahir va cobrar el que li pertocava per fer-ho.
No tot, però, és negatiu: en menys de mig any hi haurà eleccions.

dijous, 15 d’abril del 2010

162. Les pensions dels diputats espanyols

Ara que es planteja, des de l’estat espanyol, ampliar als 67 anys l’edat de jubilació dels catalans del sud, caldria aclarir quines són les condicions de jubilació dels diputats espanyols.

Els diputats i senadors del l’estat espanyol tenen dret al 100 % de la pensió màxima...amb 11 anys treballant. Encara més: amb 7 anys s’enduen el 80 % de la pensió màxima segons recull el capítol primer del BOGC en els seus articles 2 i 3. No és l’únic privilegi d’una casta que mai, a la història, ha reduït els seus privilegis en res. Ni crisi ni històries. Hi ha molts exemples com que l’estat paga la seguretat social dels diputats o senadors que perdin l’escó abans dels 55 anys i no trobin cap altra ocupació.
Quan el govern del PSOE ha proposat ampliar les condicions de jubilació això no ha afectat els diputats. Les pensions dels mortals depenen de la seguretat social i les de la casta depenen del pressupost del congrés per un giravolt legal. Surten del mateix lloc però és blinden i es fa veure que no. En el reglament de les pensions dels diputats, aprovat el 2006, es garanteix cobrar la pensió més alta. En el cas de que un senador o diputat no hi arribi les Corts espanyoles s’ocupen de pagar el complement.
Si un membre de les càmeres mor i fou diputat o senador més de 7 anys la seva parella i fills reben una ajuda equivalent a dos mesos per cada any d’exercici.
Cap d’aquestes condicions es modificarà ara amb la crisi. Els diputats guanyen fins a 18.000 € al mes però a això s’ha sumar les dietes de fins a 120 € al dia (150 si surten fora de l’estat), 250 € al mes per a taxis...En tot l’any 2010 només hi haurà 45 sessions a la cambra...i a la majoria ni tant sols es presenta un terç dels diputats espanyols.

dimarts, 13 d’abril del 2010

161. Egunkaria, una sentència que no fa justícia








Sergi Lòpez (actor): “El tancament d'Euskaldunon Egunkaria és una prova més del franquisme que arrosega l'estat espanyol".

Mònica Terribas (periodista): "El tancament d'Egunkaria és, entre d'altres coses, absurd."

La sentència d’ahir sobre el tancament de l’únic diari en llengua basca que existia el 2003, “Euskaldunon egunkaria” és una victòria tant monumental com insuficient. Monumental perquè desmunta en només una trentena de planes les tesis de l’unionisme radical. Fa més d’una dècada que el senyor Garzón va llençar la idea de “tot és ETA”. Sobre aquesta base a Euskal Herria s’ha produït una veritable cacera de bruixes sobre tot allò que era basc. S’han tancat ràdios, diaris, partits, moviments juvenils, suspesos ajuntaments… Tot ha valgut. El mateix Garzón ara pateix les conseqüències d’aquesta retallada de les llibertats. I s’ho ha guanyat a pols. Els qui el defensen ara, callaven quan ell era l’inquisidor. Com deia molt bé V. Partal la fi d’aquest jutge no ha de significar cap pena sinó una deliciosa batussa entre espanyolistes. Ara aquella tesi. Cal dir que amb aquesta tesi es va cometre l’atac més brutal que ha patit la llengua basca des del franquisme. Els jutges espanyols van arribar a intervenir les coordinadores d’alfabetització en basc (AEK). Pot haver quelcom de més inofensiu que alfabetitzar?.

La victòria és també per les persones, com el brillant Martxelo Otamendi, que han patit aquest llarg procés de 7 anys. Més que possibles tortures, quedar-se sense feina i veure destruït un projecte magnífic com era Egunkaria. També és una victòria de la perseverancia, dels qui han fet de Berria un diari encara més fort i dels qui, també des de la nostra nació, han alçat la veu en defensa del diari. En canvi, queden en entredit els qui han callat, també des dels Països Catalans, en un procés clarament abusiu. En paraules de la sentència: “artifici”, “tesi preconcebuda”, “prejudici” o “mera especulació”. I aquí, gent que es diu nacionalista, ha callat durant 7 llargs anys. Finalment és una victòria pel sistema judicial espanyol, clarament posat en entredit per les seves darreres sentències. Al menys hi ha prou seny com per no passar línies roges o, si es passen, saber tornar a enrera.
Però és una victòria insuficient. El mal ja està fet. I ni una indemnització ho pagarà. La premsa en basc, encara incipient, ha quedat assenyalada amb el dit, estigmatitzada. Hi ha persones que han patit un calvari: possibles tortures, empresonament, congelació de comptes, pèrdua de llocs de treball amb tots els efectes familiars que comporta. No pot ser que s’hagin clausurat sense motiu diversos mitjans (Egin, Egin Irratia, Egunkaria) i tot quedi impune. Tampoc pot ser que els acusadors (Dignitat i Justícia i l’AVT) continuïn dient que la indemnització serà usada per ETA. No pot ser que ara es digui que s’ha fet justícia. Justícia és indemnitzar Egunkaria i posar els mecanismes per a que coses així no tornin a passar. Un dels mecanismes és dissoldre l’anomenada Audiència nacional que és un veritable tribunal d’excepció impropi d’un estat europeu.

dilluns, 12 d’abril del 2010

160. La premsa en gaèlic reneix de les cendres

La situació de la premsa escrita en gaèlic irlandès va arribar a ser desesperada. L’únic diari en aquesta llengua, “Lá núa” va tancar a finals de 2008. Es publicava des de 1984 a Irlanda del Nord on va néixer com un setmanari i des de llavors va anar creixent. Només mig any després tancava el setmanari “Foinse”. Des del moviment de defensa del gaèlic, Pobal, es definia la situació com a terrible. En només mig any el gaèlic s’havia quedat sense cap publicació escrita d’abast nacional. Encesa l’alarma els activistes per la llengua van posar-se a treballar.

Primer, a principis de 2009, els treballadors de “Lá núa” des de Belfast van començar a publicar per internet el servei de notícies “Nuacht 24que ben aviat es va transformar en un nou setmanari. Eoghan O’Néill, antic editor de “Lá núa” i periodista de la BBC Ulster en va tenir un paper molt important. Després, el novembre, fou el diari “Irish Independent” que va reactivar la capçalera “Foinse” com un suplement setmanal que es donava de franc amb l’edició dels dimecres del diari. Se’n fan 150.000 exemplars.
El darrer pas es va produir el pro passat 26 de març quan va sortir al carrer un nou setmanari, “Gaelscéal” amb 32 planes. L’estat irlandès va fer un concurs previ per trobar editor i recolza el setmanari amb 1.600.000 €. “Gaelscéal” es distribuirà per tota l’illa, tant sota sobirania irlandesa com britànica. El nou setmanari ha rebut el suport de figures de la televisió irlandesa i l’esport. Dies abans del seu naixement es celebrava el “Rith” la primera cursa per la llengua irlandesa. Ha recorregut 1.600 quilòmetres tot recorrent 250 poblacions tant de l’estat lliure d’Irlanda com dels 6 comtats administrats pels britànics. La cursa és inspirada per la Korrika basca.

dijous, 8 d’abril del 2010

159. Programa sobre l’occità a Catalunya a la TV francesa

Diumenge 11 d’abril a France 3, a dos quarts de dotze s’emetrà el programa “Viure al País occitan” en occità. La major part del programa tindrà com a tema central `L'òc oficial en Catalonha' o “L’occità oficial a Catalunya”. L’emissió es podrà seguir posteriorment a la graella d’internet.
Aquest programa es televisa cada setmana íntegrament en occità per a tota la regió del Llenguadoc i la Catalunya Nord. En català té una versió mensual presentada per Elsa Panades i que és altament recomanable per conèixer de ben prop la realitat nord catalana.
L’emissió de diumenge presentarà als espectadors occitans els avenços que ha fet recentment l’occità a l’autonomia catalana en referència a Aran. També inclourà un reportatge sobre Nadau que és un veritable fenomen a nivell musical a l’estat francès.

dimarts, 6 d’abril del 2010

158. FNAC de Niça: respecte o imposició d’una bandera

El centre FNAC de Niça va organitzar el mes de març un concurs de fotografies. Finalment, el 18 de març, es va donar el premi “políticament incorrecte” a la fotografia on apareixia un home en actitud clarament menyspreant la bandera francesa. El jurat va decidir que “la fotografia per la seva traducció impactant del tema, sense cap intenció de mancar al respecte a la bandera francesa”. Alguns grups d’extrema dreta francesa van protestar just enmig d’un inútil debat sobre la “identitat nacional” impulsat per Sarkozy. Finalment la FNAC ha decidit retirar la fotografia.

Recorda, aquesta actitud, a la dels extremistes islamistes que persegueixen als caricaturistes de Mahoma. En canvi, als Estats Units d’Amèrica hi ha un extrema reverència a la bandera nacional però, al mateix temps, hom té dret a cremar aquesta bandera. A casa nostra, per exemple, unionistes espanyols van cremar banderes catalanes quan el R. Madrid va guanyar la lliga fa uns anys. Ningú va moure ni un dit ja que era el seu dret. En canvi l'estat espanyol va reaccionar segrestant el setmanari “El Jueves” per una caricatura sobre uns prínceps que ningú ha escollit, sanciona amb amb 2 anys de presó cremar el seu drap i va perseguir amb vehemència els qui van cremar uns papers on apareixia la família real. Eren papers. El respecte es guanya, no s’imposa. Ni França ni Espanya se l’han guanyat.

dijous, 1 d’abril del 2010

157. Llista Dedecker, un exemple per Laporta?

El senador Jean-Marie Dedecker va marxar el 16 d’octubre de 2006 del partit liberal flamenc en oposició amb la línia que duia. En poques setmanes va aixecar un nou partit conegut com Ljist Dedecker que va presentar el 19 de gener. Per a sorpresa general, a les eleccions del 19 de maig de 2007 va obtenir el 6,5 % dels vots amb 5 diputats i un senador escollit. L’any 2009 va repetir l’èxit entrant al parlament flamenc amb un 7,6 % i 8 escons a més d’aconseguir una acta d’eurodiputat. El programa del nou partit, és evidentment liberal però es diferencia del partit liberal. Inclou mesures per aturar la creixent corrupció de la partitocràcia belga així com l'opció per aconseguir independència de Flandes. Aquest darrer aspecte no és excloent i es basa més en la millora de la gestió que en el nacionalisme clàssic. Al nou partit s’hi van aplegar persones procedents del nacionalisme flamenc (N-VA), socialistes (SP.A), liberals (VLD) o fins i tot de la dreta extrema (VB).


Independentment de la seva ideologia, la irrupció de la Llista Dedecker al panorama polític flamenc, va venir precedida d’enquestes que no li donaven representació, d’un fum de comentaris sorneguers sobre la inviabilitat del projecte i d’atacs a la personalitat de Dedecker: personalista, autoritari…les urnes ho van desmentir. El fastigeig per una classe política desprestigiada i l’anhel flamenc de crear un estat va fer que 300.000 persones votessin la seva llista.
Amb totes les diferències, que n’hi ha moltes, el cas Dedecker demostra que una nova força política té espai quan les velles han corcat el sistema. I cal recordar que a Flandes el vot és obligatori.