dijous, 2 de desembre de 2010

359. Joan Ferran: l’inquisidor frustrat

Joan Ferran i Serafini (1951) és l’exemple més contundent de persona que només pot viure de la política. De fet mai ha treballat i això sol ja és prou evident. Deixem a part el seu passat per organitzacions anarquistes, inclosa la CNT, i la seva participació en accions armades com ara el segrest d’un banc a l’estat francès i analitzem el seu historial més recent.
El personatge en qüestió du divuit (18 !) anys essent diputat en una mostra clara del seu altruisme. Amb persones així no és estrany que els partits s’oposin a la regeneració democràtica, a les llistes obertes o als mandats limitats. Una proposta que Laporta ja va aplicar-se asi mateix en el Barça.
Quan ha intentat realitzar alguna tasca una mica més complicada que cobrar el sou de diputat el senyor Ferran va convertir-se en primer secretari de la federació de Barcelona del PSOE. La seva gestió va ser brillant en extrem. En ser nomenat el PSOE tenia 313.000 vots i el 45 % a l’ajuntament de Barcelona. Quan va ser “convidat” a abandonar el càrrec el PSOE havia baixat a 182.000 vots i el 29 %.
Arran de la seva pèsima trajectòria el citat senyor, nacionalista espanyol, va optar per fer-se un nom insultant el nacionalisme català. L’objectiu era tot allò que sonés a català. Així s’ha fet famós per crear el concepte de “crosta nacionalista” referint-se als professionals de TV3. Després l’ha intentat perfeccionar amb la “crosta catalaneta” sense tant èxit. Arran de la manifestació de l’1 de desembre va intentar fer-se un forat amb la “Llei Ferran”. Si una nació té 7 milions d’habitants i una manifestació aplega 100.000 manifestants això significa que els 6.900.000 són en contra de la manifestació.
La mala notícia és que Ferran ha tornat a ser reelegit i superarà dues dècades essent diputat. De fet ja camina cap al quart de segle. Demà, però donarem la bona notícia.

4 comentaris:

  1. Un personatge sinistre i d'una talla moral minúscula. Elements com aquest parlen de democràcia però es perpetuen al poder com els dictadors que tan bé coneixem.

    ResponElimina
  2. Quina és la bona notícia? La seva renúncia, per desgràcia, crec que no. De què viuria llavors?! Desconeixia aquest passat a la CNT. Com canvia la poltrona!

    ResponElimina
  3. Ricard: descripció dura però força real.
    Albert: aquests són els anarquistes que no tenen pàtria però són espanyols fins la medul·la.

    ResponElimina
  4. http://www.radiocatalunya.ca/noticia/25162/

    ResponElimina