dimecres, 12 de setembre del 2012

562. La Diada de la horrible bellesa






La manifestació d’enguany de la Diada ha estat un somni col·lectiu. Especialment pels qui, des de fa més de 20 anys ens manifestem per Barcelona cada onze de setembre. Cal pensar que, a principis dels anys noranta les manifestacions aplegaven entre 3.000 i 5.000 persones. Les convocava la Crida (no explícitament independentista) i les faccions de l’MDT. Després s’hi van anar incorporant ERC, la gent que ara és EUiA i més recentment les plataformes com Sobirania i Progrés. No ha estat un camí de pujada; hi ha hagut daltabaixos. De fet quan et trobaves a algú per la Diada (en molts casos només el veies aquell dia) i el comentari habitual era “Som sempre els mateixos” o "no jo crec que som uns 2.000 més" i el clàssic "El Fossar està a petar"... quan tothom sap que el Fossar s'omple amb un miler de persones o menys. El dubte de si el moviment avançava o retrocedia sempre planejava a la Diada. Ahir el dubte va saltar pels aires.
Les manifestacions massives de 2006 (dret a decidir), 2007 (infraestructures) O 2010 (estatut) van tenir molta presència independentista però no eren independentistes. La de la diada ha estat la primera manifestació convocada per la independència d’aquesta magnitud. Dubte resolt, el moviment avança.
A part de l’element quantitatiu hi ha dades que destaquen d'altres:
- la transversalitat, la barreja de classes, aquell inter classisme bàsic que l'independentisme dels vuitanta i noranta no havia entès, també la d'edats emergint aquelles edats més avançades que mai es mobilitzaven per una causa que veien impossible. I també de llengües amb un nombre cada cop major de castellanoparlants en les concentracions independentistes.
- la fi de la por, causada per la derrota en sis guerres seguides, per una repressió ferotge de l'estat espanyol durant quatre dècades i el terrorisme espanyolista encara avui actiu i amagat pels mitjans convencionals. Quan una nació perd la por no té límits. I està passant això.
- el simplisme del missatge es vivia en els lemes. S'han acabat els absurds debats bizantins sobre com ha de ser la independència, com arribar-hi i el paper dels gurús. La independència és un estat propi i s'arriba exigint-la. Això és clar i s'entèn.
- el moviment social, a vegades Sobirania i Progrés, a vegades la PDD, ahir l'ANC, versàtil, àgil, sense hiper estructures és el que pot canalitzar el moviment independentista sense els ferratges dels moviments polítics.
- la moda exemplificada per l'esgotament de les estelades. La primera que vaig tenir fou cosida per la mare d'un amic explicant-li que era un símbol del Barça, quan ho descobrí la dona ens va amenaçar de denunciar a la policia per terrorisme. Ara les estelades es venen als quioscs, als llocs del voltant de la Sagrada Família i als comerços xinesos. Està de moda ser independentista.
- La presència d'ICV que es qui decanta la majoria social al Parlament junt amb els sindicats majoritaris (CCOO i UGT) que són peces claus per a aturar o promoure el neolerrouxisme al Principat. I també del sector del PSOE català que pot fer implosionar el partit.
- La posició del PSOE espanyol exemplificada en les posicions dels diaris 'Público', 'El País' (bàsic llegir la seva editorial) o 'El Periódico' era un dels reptes de la marxa. Aquest darrer cas amb "Golejada independentista" suposa un canvi de paradigma. Finalment han fet un gir aperturista que permetria aïllar definitivament al PP com a únic que s'oposa a una solució democràtica al conflicte.
- la repercussió internacional possiblement ha estat l'element més fonamental. Hem passat de rondinar perquè TV3 només deia un breu de la mani independentista de la Diada a portades a la BBC, la "Marea humana" que deia Le Monde o ser la notícia destacada del Wall Street Journal. Això té un preu difícil de calcular. I és clau. Com la tasca feta per Help Catalonia d'internacionalització.

Hi ha també elements negatius, tot i que necessaris. L'independentisme ha renunciat al marc nacional dels Països Catalans de forma definitiva. Potser el reprendrà quan passem de independentistes a independents però ahir, a Barcelona hi havia independentistes de València i Catalunya Nord. I això convé no oblidar-ho.
Finalment passa entre els nous i les noves independentistes com entre els seguidors del Barça més joves: sembla que sempre fem mobilitzacions multitudinàries i això és bufar i fer ampolles. No serà així. El procés passarà per fases, divisions, cruïlles i potser retrocesos. No tenim la majoria. I si la tenim en de pensar que no és així, cal guanyar cada vot, debatre amb tothom i convèncer a qui calgui que necessitem la independència. Un unionista pot passar a ser un abstencionista si té dubtes. En cap cas hem de perdre l'esperit de perseverància d'aquestes tres dècades. El 11.09.2012 molts vam presentir que la utopia no era impossible. Alguns vam plorar quan, per primer cop, vam tenir la sensació que la viurem. I serà un dia, com deia Yeats, d'una "horrible bellesa".