diumenge, 21 de maig de 2017

683. 12.000 persones es manifesten per l'oficialitat del gaèlic a Irlanda del Nord

El cercle blanc sobre fons vermell va inundar el centre de Belfast, que ahir, més que mai, va tornar a ser Beal Feirste, el seu nom original, en gaèlic irlandès. El nou logo de l'emergent moviment per l'oficialitat del gaèlic s'ha fet enormement popular als carrers i a les xarxes socials. Aquesta eina ha servit per a arribar a sectors joves que, fins ara, restaven allunyats del moviment per la llengua massa vinculat a grups tradicionalistes com Conradh na Gaeilge. El lema és clar 'Acht na Gaeilge anois!' (Llei per al Gaèlic ara). Sota aquesta divisa, el nou moviment An Lá Dearg (El dia vermell) va convocar una de les major mobilitzacions a favor de la llengua a Irlanda del Nord.

Entre els manifestants hi havia membres del Sinn Féin com John Finucane qui va destacar que "avui, sobretot, demostrem que és falsa la tesi del DUP (partit unionista pro britànic, majoritari a Irlanda del Nord) de que només un grapat de persones, poques, estan a favor d'una llei per a la llengua irlandesa" .De fet la marxa va iniciar-se al Cultúrlann McAdam ÓFiaich, veritable pulmó que ha revitalitzat la vida gaèlica a la ciutat. Des dels anys seixanta, quan sis famílies van decidir recuperar al gaèlic a Belfast i van crear una "Gaeltacht" o zona on s'hi parla el gaèlic com a mitjà principal de comunicació. Avui, tot i que minoritari es torna a parlar de forma diària i com a llengua materna. Entre els manifestants del 20 de maig hi havia famílies que han recuperat de la llengua.

Un element essencial en la recuperació del gaèlic han estat les escoles. La primera escola en gaèlic va obrir el 1970 a Belfast per a ser reconeguda, oficialment, catorze anys més tard. Des de 1978 funcionen llars d'infants en gaèlic i l'any 2000 va crear-se l'oficial Comhairle na Gaelsclaíochta per a gestionar l'escolarització per immersió en llengua gaèlica. Actualment 5.000 alumnes aprenen en gaèlic a prop d'un centenar d'escoles tot i que només existeix un institut de secundària, o Gaelcholáiste. Molts d'aquestes alumnes marxaven el 20 de maig pels carrers de la capital nord-irlandesa en un clam que demana un pas més: oficialitzar la llengua pròpia d'Irlanda. Tenen a favor l'entusiasme i el creixement demogràfic front el mur unionista. En contra que els unionistes veten cada petit pas que dóna la llengua gaèlica a nivell institucional.


dilluns, 15 de maig de 2017

682. França prohibeix a uns pares posar el nom en bretó al seu fill per dur la lletra "ñ"


Ja s'ha iniciat una campanya a les xarxes socials anomenada 'Les prénoms bretons de nouveau interdits en 2017'. En poques hores 2.000 persones han signat la petició on reclamen al ministeri de justícia francès que desfaci l'aberrant prohibició. La premsa hexagonal francesa, sovint indiferent a la persecució de les minories, s'ha fet ressò del cas. El "colonialisme interior" que denunciava l'occità Robèrt Lafont, emergeix de forma grotesca.
Fañch no és Fañch
Els pares del nounat van decidir anomenar-lo ´Fañch´, Francesc en bretó. Dos dels grans escriptors en llengua bretona, Fañch Peru i Fañch Boudig, també duien aquest nom, com el cantant Yan–Fañch Kemener Però el registre civil va comunicar que el nou Fañch, nascut el 11 de maig, no pot anomenar-se així. El 12 de maig van rebre la comunicació prohibint aquest nom: l'estat francès no reconeix la lletra "ñ". Aquesta existeix en bretó on produeix la nasalització de la vocal precedent. Si l'ortografia francesa no la reconeix simplement no existeix. És la mentalitat jacobina, lingüicida de París.

Els pares estan sorpresos i la societat bretoparlant consternada. Le negació més absoluta queda en evidència mentre l'estat francès es presenta com "el país dels drets de l'home". Aquesta situació amb Fañch, però, no és cap novetat. Malauradament. La població bretona ha tingut que lluitar amb ungles i dents per drets tan elementals com dur un adhesiu amb "BZH" (sigles de Bretanya) al cotxe o defensar la toponímia autòctona.


Una situació recurrent, el cas dels Goarnic

El 1966 la revista ‘Time’ feia un reportatge sobre la família Goarnic. Mireille i l’escultor de Pont-Aven Jean-Jacques Le Goarnic o Goarnig tenien 12 fills els anys 1950s i 1960s. Van decidir batejar-los amb noms bretons. Havien format part de la colònia de Keranna a París però van retornar a Bretanya. En el cas dels 6 primers no hi va haver pas problema: Garlonn, Patrig, Katell, Gwenn, Yann i Morgann. A partir del setè l’estat es va negar a reconèixer als noms: Adraboran, Maiwenn, Gwendal, Diwezha, Sklerijenn i Brann. No foren registrats i, oficialment, no existien: no podrien casar-se, votar o tenir drets sanitaris. París es basava en la llei de 1803 per la què limitava l’elecció de noms arran del desgavell causat per la llibertat de noms decretada per un decret de la revolució de 1792. La parella no va cedir i, amb el suport d’Alain Guel i Glenmor, va denunciar el “racisme pur i simple” dels francesos. “Aquests infants no tenen drets. Són entitats inexistents. Els hi ha estat refusada l’admissió a les escoles. Han estat perseguits (bullied) i ridiculitzats. És terrible. Tot el què volem és una solució humana i ningú amb capacitat oficial sembla interessat”. El 1966 els francesos van canviar la llei permetent tots els noms que no fossin ofensius. Com no era retroactiva els Goaric van continuar fora de la llei. Els anys 1970s la parella va dur el cas a la Cort de La Haia al·legant el tractat de 1532. El tribunal va acordar que els 6 infants eren “ciutadans euroeeus de nacionalitat bretona” malgrat que l’estat francès no els hi donés la ciutadania. El New York Times va recollir la notícia. Finalment el gener de 1976 l’estat francès va acordar la restitució de tots els drets als fills dels Goarnic. El més jove tenia 12 anys i el més gran 19.
La família Etienne

Un cas similar fou la família Etienne que es va negar a dur els fills a l’ensenyament francès defensant que els educaria a casa en bretó. París va respondre durament afirmant que el darrer en decidir sobre l’educació dels infants era el propi estat. Guy Etienne va plantejar un pols a l’estat educant en bretó als seus fills a casa seva. Armand ar C’halvez, més moderat, va basar-se en les experiències de Gal·les, Frísia o Schleswig i va intentar promoure el bretó a l’escola catòlica de Plouezeg. Va ensenyar 8 hores a la setmana fins que l’església va accedir a que l’estat fos qui dictés el currículum escolar i l’ensenyament va quedar reduït a 1 hora a la setmana. L’església va va retirar C’halvez del seu lloc i l’experiència va quedar avortada.

Ni adhesius

Un segon front és amb els adhesius que algunes persones posen als seus vehicles amb les lletres ‘BZH’ (Acrònim de Breizh en bretó). L’idea de BZH és de 4 joves de París, Erwan Nicol, Hervé Gilbert, Jean-Claude Le Normand i Marcel Courtial que comencen a fabricar-los, els anys 1960s per als vehicles. El seu èxit és tal que el govern ho considera una campanya organitzada per provocar-los. El primer en ser detingut és Gérard Verdeau, director de la revista ‘Breiz Santel’ (Santa Bretanya) el 13 de gener de 1967 que es nega a arrencar la pegatina. ‘Breizh Santel’ era una entitat i revista, fundada el 1952, en defensa del patrimoni religiós bretó. El procés a Verdeau el 17 de febrer determina que un adhesiu no pot destorbar la seguretat pública i que la postura del prefecte era il·legal; per tant el ministeri públic havia de pagar les despeses. El govern respon amb un edicte on prohibeix la sigla BZH als vehicles a partir del 7 d’agost de 1967. “És prohibit posar als vehicles automòbils o remolcs signes distintius dels que la natura, composició, formes, colors, dimensions, caràcters així com el o els símbols siguin susceptibles de crear una confusió amb els signes distintius oficialment admesos”. El 24 de setembre a Roazhon hi ha una segona detenció pel mateix tema. L’entitat Sked que reparteix adhesius editats per ella mateixa presenta la defensa contra una llei abusiva. En signe de protesta cada vegada més persones es posen el Bzh i a les festes de Cornualla de 1968 miles de músics de biniou es posen braçalets amb les tres lletres, negres sobre fons blanc. La policia opta per fer els ulls grossos davant l’absurda prohibició i els jutges per no considerar il·legal (l’edicte era interpretable) un adhesiu que cada cop es fa més popular fins a ser habitual a la majoria de cotxes bretons.

Negar la llengua, la base de tot

Hi ha d’altres casos com la protesta contra la base de l’exèrcit francès a Lanveur, Kerlouan a la costa nord de Brest el 1974 que va aixecar força protestes. Un grup, Kelc’h Sevenadurel Ar Vro-Bagan, va endegar una campanya de pintades essent enxampats cinc joves en plena acció. El seu judici, el 10 de juny de 1974, va ser un al·legat nacionalista. Tres dels cinc inculpats es van negar a parlar en francès i van haver de ser traduïts per un inspector policial jubilat. Fou la primera vegada que es va reconèixer el dret a parlar bretó si més no de facto. En el judici els militants van denunciar la nefasta influència de l’armada i com destruïa la vida rural bretona. Al mateix temps un estudiant de sociologia va fer els seus exàmens en bretó a Roazhon passant a l’acció després de moltes peticions. La universitat va optar per fer traduir les proves, escrites i orals, per Per Denez per evitar entrar en un nou conflicte judicial.

diumenge, 11 de desembre de 2016

681. Mor el periodista algerià Mohamed Tamalt després de 166 dies d'una vaga de fam ignorada

Mohamed Tamalt ha mort aquest matí a Alger. Duia 166 dies en vaga de fam. El blogger i periodista va iniciar la seva protesta el 28 de juny a la presó d'El Harrach. El dia abans havia estat detingut per administrar un perfil a la xarxa social facebook on informava de la corrupció dels responsables del govern algerià.

El dia 11 de juliol un tribunal el va condemnar a pagar una multa de 1.700 € per "ultratge" i "insult a la persona del president d'Algèria". El recurs presentant pels seus advocats va ser refusat el 9 d'agost i confirmada la sentència. A finals d'aquell mes va empitjorar la seva salut fins el punt que va ser traslladat a un hospital a Alger. Allà ha mort aquest matí enmig d'un enorme silenci sobre el seu cas i una abismal injustícia.

Tamalt residia a Londres però el govern algerià va aprofitar una visita a la seva família per a detenir-lo. Només Amnistia Internacional, de moment, ha reclamat una "investigació independent" sobre els fets.


dimecres, 27 d’abril de 2016

680. Dues victòries del moviment anti-esclavista de Mauritània

El moviment activista contra l'esclavitud a Mauritania té dos motius per celebrar. En primer lloc els presos que mantenien una vaga de fam han abandonat la protesta després d'aconseguir drets que els hi eren negats. Biran Dah Abeid, Brahim Ramdhan Bilal i Sow Djiby han aconseguit el dret a rebre visites tres dies a la setmana, accés a les parts de la presó on hi hagi sol, a escoltar la ràdio i a veure la televisió. Els seus casos seran transferit al tribunal d'apel·lació.

Abeid i altres dos dirigents de l’Iniciativa pel Renaixement de l’Abolicionisme-Mauritania (IRA-M) foren condemnats a dos anys de presó el 15 de gener. Aquesta vegada se’ls acusava d’organitzar la “Caravana de la llibertat”. Una sèrie d’actes pel país reclamant l’abolició de l’esclavitud. El propi Abeid ha estat condemnat a mort l’any 2012 per cremar l’Abrégé de Khlil, un text musulmà que accepta l’esclavitud com un fet consuetudinari. Els activistes abolicionistes foren detinguts el novembre de 2014 i alguns esperen judici. Abeid va culpar el govern autoritari d’explotar la majoria negra i perseguir els “haratine”. Els seus arguments no van servir de res i fou transferit a la presó d’Aleg on, el 23 de gener, va començar una vaga de fam contra les seves condicions de presó que ara ha abandonat.

La segona notícia positiva va arribar el 12 de març quen el tribunal de Nuakchott va decretar la llibertat de tres activistes anti-esclavitud. Saad Ould Louleid, Yacoub Ould Moussa i Mariem Mint Cheikh Dieng eren acusats d'organitzar una protesta sense permís contra l'esclavitud i de formar part de l'IRA-M. Foren detinguts el 24 d'octubre de 2.014 amb aquests càrrecs i han de ser alliberats en breu després de passar gairebé cinc mesos a la presó.

Un estat racial i racista

Mauritània va ser el darrer estat del món en abolir l’esclavitud. Fins a l’any 1981 va ser legal. De fet, en aquest estat situat al sud del Marroc l’esclavitud és actualment quotidiana. No se sap del cert el nombre d’esclaus però les xifres passen d’un mínim de 150.000 fins a la molt creïble quantitat de 680.000 persones. Una cinquena part de la població.

Mauritània és un estat basat en criteris ètnics, racials. Un terç de la població la conformen els anomenats “beidane” són coneguts com a “moros blancs”. Els moros són el resultat de la barreja de la població autòctona bereber i els àrabs arribats a partir del segle VIII. Aquests moros blancs controlen tota la societat mauritana sense deixar espai a la resta de la població. Aquesta està formada en un 40 % pels “haratine”. Se’ls coneix com a “moros negres” i són els resultat de la barreja entre els “beidane” i la població negra esclavitzada. Més que per criteris ètnics els “haratine” conformen una casta inferior que viu de feines agrícoles als oasis. Molts d’ells encara continuen avui dia esclavitzats.

El tercer grup humà maurità són els “kewris”. Per aquest nom es coneix la població de raça negra de mauritana: wòlof, soninke, tukulor i, sobretot, els 700.000 fulani que conformen un 18 % de la població. Des de fa dècades aquests grups lluiten, fins i tot amb les armes, contra una greu discriminació racial que afavoreix la casta àrab. En aquestes lluites fins a 60.000 kewris van fugir al veí Senegal on milers encara viuen com a refugiats.



Biran Dah Abeid

Acció directa contra l’esclavisme

Malgrat que l’esclavitud fou abolida aquesta ha continuat sense ser perseguida. Els grups de defensa dels haratine, des dels anys setanta, han alertat de la seva continuïtat. Com a resposta dels diferents governs autoritaris àrabs han rebut la tortura o l’execució. L’any 1995 es va crear el grup SOS-Esclaus però actualment és l’IRA-Mauritania, sorgida de l’anterior, qui encapçala l’oposició contra l’esclavatge. Aquest acrònim significa Iniciativa pel Renaixement de l’Abolicionisme, el grup fou fundat l’any 2008 per Biran Dah Abeid i ha protagonitzat diverses campanyes contra l’esclavitud. La seva lluita és no violenta. La pròpia mare d’Abeid va ser esclava el pare fou alliberat com un acte de gràcia. Fou ell qui va aconseguir que es processés judicialment l’any 2007 tres dones per tenir esclaus. Va ser la primera vegada que l’esclavitud va anar a judici.

Abeid va concebre l’IRA com una “organització de lluita popular”. Ha estat detingut diverses vegades junt amb militants del seu grup per apuntar a propietaris d’esclaus. Sovint realitzaven accions on acusaven a persones de tenir esclaus i exigien la seva llibertat. En general els qui acabaven a presó eren els membres del grup abolicionista. No fou fins a l’any 2011 quan van aconseguir l’empresonament d’un propietari d’esclaus. En canvi fou Abeid fou enviat a la presó tres mesos i l’esclavista només nou dies. Malgrat això l’IRA-Mauritània ha aconseguit que siguin empresonats una vintena de propietaris d’esclaus els darrers quatre anys.


Tot plegat poden semblar notícies del segle XIX però no, passa al segle XIX.

dissabte, 16 d’abril de 2016

679. Mor un saharaui en vaga de fam contra les tortures provocades per la policia marroquina

El pres polític sahrauí Brahim Saika, de 31 anys, llicenciat universitari amb màster en sociologia, va morir ahir a un hospital d'Agadir (Marroc). Saika era un dels membres de la Coordinadora d'aturats sahrauís. La policia de Mohamed VI el va detenir el passat 1 d'abril al sortir del seu habitatge a la ciutat de Gulemin. La seva detenció es va produir en el moment que intentava dur a terme una protesta pacífica per cridar l'atenció sobre la situació dels aturats sahrauís. Immediatament va ser portat a la comissaria on el  van torturar durant hores. Brahim va decidir llavors començar una vaga de fam per protestar pel maltractament a què estava sent sotmès i que és la forma comuna en què són tractats els presos polítics sahrauís.

Arran dels efectes de les tortures de la policia marroquina, e 6 d'abril, el seu estat de salut s'havia deteriorat molt. Va ser ingressat, ja greu, a l'hospital de Gulemin, per després ser traslladat a l'hospital provincial d'Agadir. Allà va romandre en un estat d'extrema gravetat fins la seva mort en el mateix hospital després de nou dies d'agonia. L' Asociación de Familiares de Presos y Desaparecidos Saharauis (AFAPREDESA) va fer una crida davant de la gravetat del pres però el governmarroquí es va negar a moure un sol dit. Una mostra de la crueltat marroquina Brahim va ser emmanillat al llit de l'hospital des del primer dia, fins al moment de la seva mort. Cal recordar que el Regne del Marroc és el primer soci comercial del Regne d'Espanya i el segon en inversions. Una potent comunitat marroquina viu a Catalunya: un de cada cinc estrangers residents al nostre país és marroqui. En xifres absolutes es tracta de 240.000 persones que viuen d'esquena, sinó donant clarament suport al govern marroquí en la seva política absolutament repugnant envers el Sàhara Occidental.

Les autoritats sanitàries de l'hospital es neguen a realitzar-li una autòpsia que certifiqui el motiu de la seva mort, tot i la reiterada petició dels seus familiars.

Brahim Saika ja havia patit una altra detenció al 2008 quan era estudiant a la universitat de Marràqueix. Després de conèixer-la defunció de Brahim Saika desenes de sahrauís han sortit al carrer a diverses localitats saharauis sota ocupació o directament marroquines. A Agadir, Gulemin, Rabat i Smara s'han realitzat protestes per aquest nou assassinat d'un sahrauí per part de les autoritats d'ocupació marroquines. Fa només dos mesos, el 4 de febrer  cinc marroquins van linxar literalment el jove saharaui Mohamed Lamine Haidalla a Agadir. El crim racista va acabar amb la mort del xicot tres dies després. Les autoritats àrabs no van escoltar cap reclamació i ni van cercar els culpables. Els saharauis són principalment berbers, ja sigui directament o bé berbers arabitzats.

divendres, 1 d’abril de 2016

678. Quatre mesos de malson pels oromo

El Parlament Europeu ho ha denunciat. Amnistia Internacional ho ha reportat. Human Rights Watch l'ha condemnat. Però tot això no ha variat, gens ni mica, l'escenari repressor del govern etíop contra la població oromo. I ja són quatre els mesos de malson que viuen els oromo. Són incomptables els casos de denúncia de desaparició, sobretot d'estudiants, de detencions arbitràries i de manifestacions dissoltes mitjançant una violència desproporcionada. A Etiòpia, el govern hereu del règim marxista-leninista no entén el monopoli de la violència com l'eix de la balança. Al contrari, el seu monopoli de la violència s'utilitza precisament per decantar la balança.

Un origen ni etíop 'strictu sensu'
No és la primera vegada que els oromo, grup ètnic majoritari, són objecte de les ires de la resta d'etíops. De fet el mateix terme de etíops resulta borrós. Quan els oromo van arribar a l'actual Etiòpia per primera vegada des del sud, l'any 1.573, els amhara, tigré o tigrinya desenvolupaven una civilització hereva de l'antic Egipte i el regne d'Aksum. La matriu d'aquesta civilització era la llengua ge'ez, avui extinta, i de la que descendeixen les dues últimes llengües esmentades. Els interessos dels oromo, pastors nòmades animistes, van xocar amb aquesta cultura cristiana ortodoxa i sedentària. Una cultura que, al cap i a la fi, va permetre a Etiòpia ser l'únic país africà que no es va sotmetre a la colonització europea. Amb l'excepció, és clar, del breu domini feixista italià.

De dictadura en dictadura
Després de set segles de convivència més que difícil, les últimes dècades els enfrontaments s'han intensificat. La insurgència del Front Nacional d'Alliberament Oromo (ONLF), des de 1971, va servir per enderrocar el règim marxista-leninista del Derg, hegemònic entre 1974 i 1991, que bevia d'un notable supremacisme dels tigre i tigrinya. Però quan aquest es va ensorrar, el 1991, va ser substituït per un règim també comunista, basat en Mao i Enver Hoxa, i també en les ètnies esmentades. Per als oromo va canviar tot molt poc, més enllà d'una promesa, no complerta, de federalització. L'eix del nou govern va tapar el seva etnocentrisme tigrinya dirigit pel TPLF amb unes sigles estèticament '' pan etíops '': EPRDF. Però poc va modificar-se. I les tensions es van anar acumulant, l'ONLF va ser exterminat a força de matances i és avui un fantasma del que va ser.

Un alçament popular
El novembre de l'any passat, el govern etíop, va anar un pas més enllà en el seu menyspreu cap a aquesta minoria oromo que habita a les portes de la capital, Addis Abeba. Amb l'anomenat 'Master Plan', va anunciar l'expropiació de les terres dels camperols oromo en els suburbis de la ciutat per ampliar-ne la mateixa. El pla incloïa l'expulsió a cap part de la població local. Amb escasses possibilitats d'evitar aquest pla, però amb poc a perdre essent els pàries de la societat etíop, els oromo van sortir als carrers. Al gener el govern va anul·lar el pla però les protestes continuen contra el maltractament de la població oromo. Des de llavors es compta més de 200 les persones assassinades pel govern, segons HRW. Els detinguts són centenars, potser milers, però l'opacitat del règim a penes permet saber-ho. Com es desconeix el parador i la situació de Bekele Gerba, dirigent del Congrés Federalista Oromo, a la presó des del 23 de desembre però aïllat del món exterior. Un món que tot just s'interessa de refugiats o guerres quan els té a les portes. I els oromo moren a Etiòpia, això queda lluny.

Publicat a El Periódico en català i en castellà, a Geopolítica i a Nueva Revolución.

dilluns, 14 de març de 2016

677. Els drusos continuen el pols amb el govern sirià

El 23 de febrer el moviment independent drus Sheikh al-Karama, els Senyors de la Dignitat, denunciava la detenció del xeic (sheikh) Anas Abu Hala. Com a resposta, el moviment drus va capturar, armes en mà, un sergent de les forces de seguretat del govern sirià. El governador de Suweida, província del sud de Síria, de majoria drusa, es va negar a alliberar el xeic. Sheikh al-Karama va respondre aixecant controls a la seva zona d'influència i detenint 20 membres de les forces sirianes pro governamentals.
 
Neutrals enmig d'una guerra fratricida
 
Sheikh al Karama és un grup neutral en el conflicte civil sirià. Aquest moviment es centra únicament en la defensa de les comunitats druses. Rep el suport de la comunitat drusa d'Israel. El seu cap, el clergue Wahid Balous, va emergia com a líder popular. El seu discurs condemnava la deixadesa d'Assad cap els drusos al mateix temps que advertia de l'aliança dels opositors a aquest amb els islamistes d'Al Qaida.
 
L'assassinat del líder
 
La creixent tensió entre la comunitat drusa i el govern sirià va esclatar finalment el 4 de setembre. Un doble atemptat perfectament calculat va matar Waheed Balous. Dos cotxes bomba van esclatar simultàniament a Suweida provocant 26 morts, entre ells el clergue. Impossible que cap grup pogués preparar una acció similar sense la complicitat del govern sirià, acusat d'accions similars al Líban. La comunitat drusa va reaccionar immediatament i va acusar al govern dels assassinats.
 
Van iniciar-se protestes a Suweida, fou assaltat l'edifici de les forces de seguretat, enderrocada l'estàtua dedicada al pare d'Assad i exigida la retirada de l'exèrcit. Les forces de seguretat van actuar amb contundència limitada. Van reprimir les protestes però no van acabar d'esclafar el moviment drus des senyors de la dignitat. Sense el líder era previsible la seva dissolució. Encara més, un dels generals més valorats Issam Zahreddine, "el lleó de la guàrdia revolucionària, va assistir als funerals de Balous. El propi Zahreddine, un mite vivent entre els lleials a Assad pels seus èxits militars, és drus. Mort Balous, la ràbia drusa va disminuir notablement.
 
Eppur si muove
 
Malgrat tot els Sheikh al-Karama no es van dissoldre. Ni es van desarmar. De fet, setmanes abans de la mort del seu cap van crear la "Bandera del lleopard" (Bayrak al-Fahd) una milícia pròpia per oposar-se, alhora, al govern i l'oposició. Bona part del seu armament el paga la puixant comunitat drusa a Israel on els membres d'aquesta confessió participen per exemple a les IDF en igualtat de condicions que els jueus. Bayrak al-Fahd es va presentar l'onze d'agost a Mazraa on els drusos van alçar-se contra les tropes d'ocupació franceses. 
 
Un dels objectius és defensar, armes en mà, la seva decisió de no prendre part a la guerra civil siriana ni a respondre a l'allistament obligatori. De fet, el germà de Wahid, Rafaat Balous, l'ha substituït i refet el grup. Rafaat va apuntar directament a Assad com a responsable de la mort del seu germà. I el cap de seguretat del règim) a Suweida va respondre que "cal matar, sobre el terreny, a Sheikh al-Karama; una força armada agressiva que ha de ser eliminada". Arran d'aquestes amenaces, els drusos van activar les seves pròpies patrulles. El fet d'actuar també contra la delinqüència comuna els ha aportat un notable prestigi dins de la seva comunitat. La policia del règim es centra en els "crims" polítics deixant massa marge pels lladres a Suweida. No només lladres, els segrestos per obtenir rescat han crescut de forma notable. Els mateixos membres de Sheikh al-Karama han explicitat que no tothom a la part governamental és corrupte. "Hi ha alguns oficials de l'estat que tenen intencions profundament patriòtiques, que serveixen als interessos populars i de la pàtria." Al capdavall els drusos, en general, coincideixen en termes polítics amb la línia del govern sirià. Són àrabs, defensors d'un nacionalisme àrab tout court, d'una Síria pluri confessional i lligada a les tradicions. Però discrepen de l'alt grau de corrupció del govern i del centralisme sobre Damasc que està afectant, en definitiva, a la seva vida diària. Moriran per defensar la seva terra però no per mantenir els privilegis d'un grup familiar.  El xeic (sheikh) Anas Abu Hala i Rakan al-Atrash han estat finalment alliberats. A canvi el grup drus ha deixat en llibertat la vintena de detinguts. 
 
Sheikh al-Karama ha demostrat que no ha mort amb l'atemptat contra el seu líder, s'ha refet i ha guanyat credibilitat dintre de la comunitat de Suweida on Assad continua essent seguit per la majoria. Els drusos són a un creuament de camins. A base de matar els seus dirigents, i Waheed Balous era un líder en majúscules, no se'ls farà triar el camí del règim.
 
Publicat a Directe.cat 

676. Rith, la cursa pel gaèlic irlandès, mostra la vitalitat d'una llengua que torna




El 4 de març, va arrencar la cursa la Rith 2016, que travessa Irlanda en favor del gaèlic. Aquesta edició recorre 2.600 quilòmetres, per acabar el 14 de març de Dublin / Baile Átha Cliath. Rith significa 'córrer' en gaèlic, una llengua que, tot i ser oficial a la República d'Irlanda, es troba en una situació greu, especialment pel que fa al seu ús quotidià. Es calcula que a l'illa el gaèlic és la primera llengua d'unes 130.000 persones però més d'un milió tenen coneixements, en diversos graus, de gaèlic irlandès.

El cens de 2006 va mostrar que 85.000 persones usaven el gaèlic diàriament a part de les que ho feien al sistema escolar on és obligatori. Aquell any un milió dues-centes mil persones van afirmar que el feien servir de forma escolar. Cinc anys després les xifres havien crescut a 94.000 persones i un milió tres-centes mil. A part del sistema escolar públic, des de 1972 ha emergit el moviment associatiu de les Gaelscoil. Utilitzen la immersió i es basen en acció comunitària. En l'any de la fundació n'hi havia 11. Avui són 376 escoles a les que cal afegir les noves Naíonraí, llars d'infants promogudes pel mateix moviment, Gaelscoileanna, que gestiona en total més de 50.000 alumnes, en immersió pagada pels propis pares. I creixent.
Malgrat això el gal·lès i no el gaèlic és la llengua celta que manté un nivell d'ús més estès malgrat no tenir estat com si, parcialment, té el gaèlic.

Enguany han participat 50.000 persones. La Rith néixer el 2010 i se celebra cada dos anys. Està emmarcada dins una altra iniciativa, en aquest cas anual, anomenada Seachtain na Gaeilge (La Setmana del Gaèlic). El creixent nombre d'escoles en immersió, al sud i al nord, ofereixen una alta gamma d'actes i suport a la setmana per la llengua i també per la Rith. Els qui no puguin participar en persona però vulguin col·laborar poden fer-ho comprant ciber-quilòmetres a la web de Rith. L'èxit de participació de la cursa ha estat absolut i ha arribat als 32 comtats que composen Irlanda, tot incloent-hi els sis que, encara avui, estan sota administració britànica i on la llengua no és oficial.

Publicat a Directe.cat

dissabte, 16 de gener de 2016

675. Un municipi d'Astúries declara oficial el gallec

El gallec és parlat a divuit municipis de la Comunitat Autònoma d'Astúries, vint-i-cinc de Lleó, cinc de Zamora i tres d'Extremadura. En total són unes 70.000 les persones que parlen modalitats del gallec que, sovint, no són reconegudes per la legalitat oficial. Una legalitat, l'espanyola, que habitualment viu d'esquena a la realitat sigui política, econòmica o cultural. Una legalitat que per exemple nega el dret a l'autodeterminació, que desenvolupa una xarxa radial de TGV, la segona més gran del món o que nega la existència de llengües sinó la seva unitat. Un exemple és la plana web de l'Agència Tributària on hi apareixen, separades, la versió de la mateixa en català i valencià essent gairebé idèntiques. Però la legalitat espanyola, massa sovint, no entén de lògica sinó d'imposició.

Un exemple més és l'asturià, llengua pròpia d'Astúries que no és reconeguda oficialment per la legalitat espanyola. Una legislació manifestament injusta. És una llei el mitjà per prohibir una llengua? És just prohibir una llengua? És una legislació que prohibeix llengües justa? S'ha d'obeir una llei manifestament injusta? Aquestes preguntes emergeixen enmig d'un debat on els que prohibeixen voluntats, neguen realitats i imposen condicions bramen amb la llei a la mà. La llei mai pot servir per imposar jerarquies entre humans, pobles o llengües. I això fa precisament la llei espanyola.

El municipi d' A Veiga va decidir el onze de gener reptar la llei amb la lògica. Veiga no es pot anomenar pel seu nom tot i que la llengua gallega és hegemònica. S'ha de dir Vegadeo, com s'anomena en castellà. Ho diu la llei. Tant és que tothom, al poble, parli d'A Veiga. El topònim és gallec com el de la resta de pobles de la comarca de Navia on 40.000 persones parlen gallec. I A Veiga, governada pel PSOE, és el primer que es decideix a declarar oficial la llengua pròpia.

Fora de Galícia només Veiga de Valcárce, a Lleó, va declarar oficial el gallec fa quinze anys però l'ajuntament va acabar retirant la declaració. A canvi, la Comunitat Autònoma de Castella i Lleó va construir-hi una residència per a gent gran. Al Bierzo es calcula que hi ha 25.000 parlants i a la zona de Portelas 1.500. A Lubián, a Zamora, es va declarar oficial el gallec l'any 2006 i així segueix sent-ho.

La zona més allunyada de Galícia on el gallec és parlat és la Vall de Xálima, a Càceres, Extremadura. Són els municipis de Valverde do Fresno, As Ellas i San Martiño de Trebello coneguts conjuntament com Os tres lugaris. El gallec, allà, és anomenat A Fala de os tres lugaris i unes 5.000 persones el parlen actualment.

En conjunt es coneix com a "galego exterior" el conjunt de zones galego-parlants fora de Galícia. I no formen part de la mateixa comunitat autònoma, on la llengua sí és legal, per un atzar còsmic. Foren integrades a d'altres comunitats per una decisió política: la divisió provincial decretada per Espanya el 1833 i que s'ha mantingut invariable des de llavors, sorda a demandes que clamen el cel com Treviño. Incapaç d'adaptar-se a una realitat socio-lingüística tant clara com que Navia, per exemple, tot i ser d'Asturies tingui com a oficial la llengua gallega. Al capdavall el propi terme província ja mostra una mentalitat: prové del mot llatí pro-vincere, els territoris dels vençuts.

divendres, 27 de novembre de 2015

674. The Cure a Barcelona el 26 de novembre

D'aquí un any, The Cure torna a visitar Barcelona. Serà el 26 de novembre al Palau Sant Jordi. Les darreres visites s'havien fet en el marc de festivals (Benicàssim o el memorable del Primevera Sound). Però ara, després de 7 anys, sense fer.ho, tornen amb una gira pròpia. Els teloners seran The Twilight Sad, un grup que ha publicat quatre discos acceptables (per exemple cançons com There's a girl in the corner o Last January) però no especialment meritoris.

The Cure realitza dues gires, una europea i una americana. Repetirà la formació que va visitar Barcelona l'u de juny de 2012 i va tocar tres hores seguides. Incloent-hi la darrera incorporació, el guitarrista de David Bowie, Reeves Gabrels qui ha aportat una notable solidesa al directe del grup i l'ha retornar al so inicial.

Entrades disponibles a partir del 3 de desembre.