dimecres, 27 d’abril de 2016

680. Dues victòries del moviment anti-esclavista de Mauritània

El moviment activista contra l'esclavitud a Mauritania té dos motius per celebrar. En primer lloc els presos que mantenien una vaga de fam han abandonat la protesta després d'aconseguir drets que els hi eren negats. Biran Dah Abeid, Brahim Ramdhan Bilal i Sow Djiby han aconseguit el dret a rebre visites tres dies a la setmana, accés a les parts de la presó on hi hagi sol, a escoltar la ràdio i a veure la televisió. Els seus casos seran transferit al tribunal d'apel·lació.

Abeid i altres dos dirigents de l’Iniciativa pel Renaixement de l’Abolicionisme-Mauritania (IRA-M) foren condemnats a dos anys de presó el 15 de gener. Aquesta vegada se’ls acusava d’organitzar la “Caravana de la llibertat”. Una sèrie d’actes pel país reclamant l’abolició de l’esclavitud. El propi Abeid ha estat condemnat a mort l’any 2012 per cremar l’Abrégé de Khlil, un text musulmà que accepta l’esclavitud com un fet consuetudinari. Els activistes abolicionistes foren detinguts el novembre de 2014 i alguns esperen judici. Abeid va culpar el govern autoritari d’explotar la majoria negra i perseguir els “haratine”. Els seus arguments no van servir de res i fou transferit a la presó d’Aleg on, el 23 de gener, va començar una vaga de fam contra les seves condicions de presó que ara ha abandonat.

La segona notícia positiva va arribar el 12 de març quen el tribunal de Nuakchott va decretar la llibertat de tres activistes anti-esclavitud. Saad Ould Louleid, Yacoub Ould Moussa i Mariem Mint Cheikh Dieng eren acusats d'organitzar una protesta sense permís contra l'esclavitud i de formar part de l'IRA-M. Foren detinguts el 24 d'octubre de 2.014 amb aquests càrrecs i han de ser alliberats en breu després de passar gairebé cinc mesos a la presó.

Un estat racial i racista

Mauritània va ser el darrer estat del món en abolir l’esclavitud. Fins a l’any 1981 va ser legal. De fet, en aquest estat situat al sud del Marroc l’esclavitud és actualment quotidiana. No se sap del cert el nombre d’esclaus però les xifres passen d’un mínim de 150.000 fins a la molt creïble quantitat de 680.000 persones. Una cinquena part de la població.

Mauritània és un estat basat en criteris ètnics, racials. Un terç de la població la conformen els anomenats “beidane” són coneguts com a “moros blancs”. Els moros són el resultat de la barreja de la població autòctona bereber i els àrabs arribats a partir del segle VIII. Aquests moros blancs controlen tota la societat mauritana sense deixar espai a la resta de la població. Aquesta està formada en un 40 % pels “haratine”. Se’ls coneix com a “moros negres” i són els resultat de la barreja entre els “beidane” i la població negra esclavitzada. Més que per criteris ètnics els “haratine” conformen una casta inferior que viu de feines agrícoles als oasis. Molts d’ells encara continuen avui dia esclavitzats.

El tercer grup humà maurità són els “kewris”. Per aquest nom es coneix la població de raça negra de mauritana: wòlof, soninke, tukulor i, sobretot, els 700.000 fulani que conformen un 18 % de la població. Des de fa dècades aquests grups lluiten, fins i tot amb les armes, contra una greu discriminació racial que afavoreix la casta àrab. En aquestes lluites fins a 60.000 kewris van fugir al veí Senegal on milers encara viuen com a refugiats.



Biran Dah Abeid

Acció directa contra l’esclavisme

Malgrat que l’esclavitud fou abolida aquesta ha continuat sense ser perseguida. Els grups de defensa dels haratine, des dels anys setanta, han alertat de la seva continuïtat. Com a resposta dels diferents governs autoritaris àrabs han rebut la tortura o l’execució. L’any 1995 es va crear el grup SOS-Esclaus però actualment és l’IRA-Mauritania, sorgida de l’anterior, qui encapçala l’oposició contra l’esclavatge. Aquest acrònim significa Iniciativa pel Renaixement de l’Abolicionisme, el grup fou fundat l’any 2008 per Biran Dah Abeid i ha protagonitzat diverses campanyes contra l’esclavitud. La seva lluita és no violenta. La pròpia mare d’Abeid va ser esclava el pare fou alliberat com un acte de gràcia. Fou ell qui va aconseguir que es processés judicialment l’any 2007 tres dones per tenir esclaus. Va ser la primera vegada que l’esclavitud va anar a judici.

Abeid va concebre l’IRA com una “organització de lluita popular”. Ha estat detingut diverses vegades junt amb militants del seu grup per apuntar a propietaris d’esclaus. Sovint realitzaven accions on acusaven a persones de tenir esclaus i exigien la seva llibertat. En general els qui acabaven a presó eren els membres del grup abolicionista. No fou fins a l’any 2011 quan van aconseguir l’empresonament d’un propietari d’esclaus. En canvi fou Abeid fou enviat a la presó tres mesos i l’esclavista només nou dies. Malgrat això l’IRA-Mauritània ha aconseguit que siguin empresonats una vintena de propietaris d’esclaus els darrers quatre anys.


Tot plegat poden semblar notícies del segle XIX però no, passa al segle XIX.

dissabte, 16 d’abril de 2016

679. Mor un saharaui en vaga de fam contra les tortures provocades per la policia marroquina

El pres polític sahrauí Brahim Saika, de 31 anys, llicenciat universitari amb màster en sociologia, va morir ahir a un hospital d'Agadir (Marroc). Saika era un dels membres de la Coordinadora d'aturats sahrauís. La policia de Mohamed VI el va detenir el passat 1 d'abril al sortir del seu habitatge a la ciutat de Gulemin. La seva detenció es va produir en el moment que intentava dur a terme una protesta pacífica per cridar l'atenció sobre la situació dels aturats sahrauís. Immediatament va ser portat a la comissaria on el  van torturar durant hores. Brahim va decidir llavors començar una vaga de fam per protestar pel maltractament a què estava sent sotmès i que és la forma comuna en què són tractats els presos polítics sahrauís.

Arran dels efectes de les tortures de la policia marroquina, e 6 d'abril, el seu estat de salut s'havia deteriorat molt. Va ser ingressat, ja greu, a l'hospital de Gulemin, per després ser traslladat a l'hospital provincial d'Agadir. Allà va romandre en un estat d'extrema gravetat fins la seva mort en el mateix hospital després de nou dies d'agonia. L' Asociación de Familiares de Presos y Desaparecidos Saharauis (AFAPREDESA) va fer una crida davant de la gravetat del pres però el governmarroquí es va negar a moure un sol dit. Una mostra de la crueltat marroquina Brahim va ser emmanillat al llit de l'hospital des del primer dia, fins al moment de la seva mort. Cal recordar que el Regne del Marroc és el primer soci comercial del Regne d'Espanya i el segon en inversions. Una potent comunitat marroquina viu a Catalunya: un de cada cinc estrangers residents al nostre país és marroqui. En xifres absolutes es tracta de 240.000 persones que viuen d'esquena, sinó donant clarament suport al govern marroquí en la seva política absolutament repugnant envers el Sàhara Occidental.

Les autoritats sanitàries de l'hospital es neguen a realitzar-li una autòpsia que certifiqui el motiu de la seva mort, tot i la reiterada petició dels seus familiars.

Brahim Saika ja havia patit una altra detenció al 2008 quan era estudiant a la universitat de Marràqueix. Després de conèixer-la defunció de Brahim Saika desenes de sahrauís han sortit al carrer a diverses localitats saharauis sota ocupació o directament marroquines. A Agadir, Gulemin, Rabat i Smara s'han realitzat protestes per aquest nou assassinat d'un sahrauí per part de les autoritats d'ocupació marroquines. Fa només dos mesos, el 4 de febrer  cinc marroquins van linxar literalment el jove saharaui Mohamed Lamine Haidalla a Agadir. El crim racista va acabar amb la mort del xicot tres dies després. Les autoritats àrabs no van escoltar cap reclamació i ni van cercar els culpables. Els saharauis són principalment berbers, ja sigui directament o bé berbers arabitzats.

divendres, 1 d’abril de 2016

678. Quatre mesos de malson pels oromo

El Parlament Europeu ho ha denunciat. Amnistia Internacional ho ha reportat. Human Rights Watch l'ha condemnat. Però tot això no ha variat, gens ni mica, l'escenari repressor del govern etíop contra la població oromo. I ja són quatre els mesos de malson que viuen els oromo. Són incomptables els casos de denúncia de desaparició, sobretot d'estudiants, de detencions arbitràries i de manifestacions dissoltes mitjançant una violència desproporcionada. A Etiòpia, el govern hereu del règim marxista-leninista no entén el monopoli de la violència com l'eix de la balança. Al contrari, el seu monopoli de la violència s'utilitza precisament per decantar la balança.

Un origen ni etíop 'strictu sensu'
No és la primera vegada que els oromo, grup ètnic majoritari, són objecte de les ires de la resta d'etíops. De fet el mateix terme de etíops resulta borrós. Quan els oromo van arribar a l'actual Etiòpia per primera vegada des del sud, l'any 1.573, els amhara, tigré o tigrinya desenvolupaven una civilització hereva de l'antic Egipte i el regne d'Aksum. La matriu d'aquesta civilització era la llengua ge'ez, avui extinta, i de la que descendeixen les dues últimes llengües esmentades. Els interessos dels oromo, pastors nòmades animistes, van xocar amb aquesta cultura cristiana ortodoxa i sedentària. Una cultura que, al cap i a la fi, va permetre a Etiòpia ser l'únic país africà que no es va sotmetre a la colonització europea. Amb l'excepció, és clar, del breu domini feixista italià.

De dictadura en dictadura
Després de set segles de convivència més que difícil, les últimes dècades els enfrontaments s'han intensificat. La insurgència del Front Nacional d'Alliberament Oromo (ONLF), des de 1971, va servir per enderrocar el règim marxista-leninista del Derg, hegemònic entre 1974 i 1991, que bevia d'un notable supremacisme dels tigre i tigrinya. Però quan aquest es va ensorrar, el 1991, va ser substituït per un règim també comunista, basat en Mao i Enver Hoxa, i també en les ètnies esmentades. Per als oromo va canviar tot molt poc, més enllà d'una promesa, no complerta, de federalització. L'eix del nou govern va tapar el seva etnocentrisme tigrinya dirigit pel TPLF amb unes sigles estèticament '' pan etíops '': EPRDF. Però poc va modificar-se. I les tensions es van anar acumulant, l'ONLF va ser exterminat a força de matances i és avui un fantasma del que va ser.

Un alçament popular
El novembre de l'any passat, el govern etíop, va anar un pas més enllà en el seu menyspreu cap a aquesta minoria oromo que habita a les portes de la capital, Addis Abeba. Amb l'anomenat 'Master Plan', va anunciar l'expropiació de les terres dels camperols oromo en els suburbis de la ciutat per ampliar-ne la mateixa. El pla incloïa l'expulsió a cap part de la població local. Amb escasses possibilitats d'evitar aquest pla, però amb poc a perdre essent els pàries de la societat etíop, els oromo van sortir als carrers. Al gener el govern va anul·lar el pla però les protestes continuen contra el maltractament de la població oromo. Des de llavors es compta més de 200 les persones assassinades pel govern, segons HRW. Els detinguts són centenars, potser milers, però l'opacitat del règim a penes permet saber-ho. Com es desconeix el parador i la situació de Bekele Gerba, dirigent del Congrés Federalista Oromo, a la presó des del 23 de desembre però aïllat del món exterior. Un món que tot just s'interessa de refugiats o guerres quan els té a les portes. I els oromo moren a Etiòpia, això queda lluny.

Publicat a El Periódico en català i en castellà, a Geopolítica i a Nueva Revolución.

dilluns, 14 de març de 2016

677. Els drusos continuen el pols amb el govern sirià

El 23 de febrer el moviment independent drus Sheikh al-Karama, els Senyors de la Dignitat, denunciava la detenció del xeic (sheikh) Anas Abu Hala. Com a resposta, el moviment drus va capturar, armes en mà, un sergent de les forces de seguretat del govern sirià. El governador de Suweida, província del sud de Síria, de majoria drusa, es va negar a alliberar el xeic. Sheikh al-Karama va respondre aixecant controls a la seva zona d'influència i detenint 20 membres de les forces sirianes pro governamentals.
 
Neutrals enmig d'una guerra fratricida
 
Sheikh al Karama és un grup neutral en el conflicte civil sirià. Aquest moviment es centra únicament en la defensa de les comunitats druses. Rep el suport de la comunitat drusa d'Israel. El seu cap, el clergue Wahid Balous, va emergia com a líder popular. El seu discurs condemnava la deixadesa d'Assad cap els drusos al mateix temps que advertia de l'aliança dels opositors a aquest amb els islamistes d'Al Qaida.
 
L'assassinat del líder
 
La creixent tensió entre la comunitat drusa i el govern sirià va esclatar finalment el 4 de setembre. Un doble atemptat perfectament calculat va matar Waheed Balous. Dos cotxes bomba van esclatar simultàniament a Suweida provocant 26 morts, entre ells el clergue. Impossible que cap grup pogués preparar una acció similar sense la complicitat del govern sirià, acusat d'accions similars al Líban. La comunitat drusa va reaccionar immediatament i va acusar al govern dels assassinats.
 
Van iniciar-se protestes a Suweida, fou assaltat l'edifici de les forces de seguretat, enderrocada l'estàtua dedicada al pare d'Assad i exigida la retirada de l'exèrcit. Les forces de seguretat van actuar amb contundència limitada. Van reprimir les protestes però no van acabar d'esclafar el moviment drus des senyors de la dignitat. Sense el líder era previsible la seva dissolució. Encara més, un dels generals més valorats Issam Zahreddine, "el lleó de la guàrdia revolucionària, va assistir als funerals de Balous. El propi Zahreddine, un mite vivent entre els lleials a Assad pels seus èxits militars, és drus. Mort Balous, la ràbia drusa va disminuir notablement.
 
Eppur si muove
 
Malgrat tot els Sheikh al-Karama no es van dissoldre. Ni es van desarmar. De fet, setmanes abans de la mort del seu cap van crear la "Bandera del lleopard" (Bayrak al-Fahd) una milícia pròpia per oposar-se, alhora, al govern i l'oposició. Bona part del seu armament el paga la puixant comunitat drusa a Israel on els membres d'aquesta confessió participen per exemple a les IDF en igualtat de condicions que els jueus. Bayrak al-Fahd es va presentar l'onze d'agost a Mazraa on els drusos van alçar-se contra les tropes d'ocupació franceses. 
 
Un dels objectius és defensar, armes en mà, la seva decisió de no prendre part a la guerra civil siriana ni a respondre a l'allistament obligatori. De fet, el germà de Wahid, Rafaat Balous, l'ha substituït i refet el grup. Rafaat va apuntar directament a Assad com a responsable de la mort del seu germà. I el cap de seguretat del règim) a Suweida va respondre que "cal matar, sobre el terreny, a Sheikh al-Karama; una força armada agressiva que ha de ser eliminada". Arran d'aquestes amenaces, els drusos van activar les seves pròpies patrulles. El fet d'actuar també contra la delinqüència comuna els ha aportat un notable prestigi dins de la seva comunitat. La policia del règim es centra en els "crims" polítics deixant massa marge pels lladres a Suweida. No només lladres, els segrestos per obtenir rescat han crescut de forma notable. Els mateixos membres de Sheikh al-Karama han explicitat que no tothom a la part governamental és corrupte. "Hi ha alguns oficials de l'estat que tenen intencions profundament patriòtiques, que serveixen als interessos populars i de la pàtria." Al capdavall els drusos, en general, coincideixen en termes polítics amb la línia del govern sirià. Són àrabs, defensors d'un nacionalisme àrab tout court, d'una Síria pluri confessional i lligada a les tradicions. Però discrepen de l'alt grau de corrupció del govern i del centralisme sobre Damasc que està afectant, en definitiva, a la seva vida diària. Moriran per defensar la seva terra però no per mantenir els privilegis d'un grup familiar.  El xeic (sheikh) Anas Abu Hala i Rakan al-Atrash han estat finalment alliberats. A canvi el grup drus ha deixat en llibertat la vintena de detinguts. 
 
Sheikh al-Karama ha demostrat que no ha mort amb l'atemptat contra el seu líder, s'ha refet i ha guanyat credibilitat dintre de la comunitat de Suweida on Assad continua essent seguit per la majoria. Els drusos són a un creuament de camins. A base de matar els seus dirigents, i Waheed Balous era un líder en majúscules, no se'ls farà triar el camí del règim.
 
Publicat a Directe.cat 

676. Rith, la cursa pel gaèlic irlandès, mostra la vitalitat d'una llengua que torna




El 4 de març, va arrencar la cursa la Rith 2016, que travessa Irlanda en favor del gaèlic. Aquesta edició recorre 2.600 quilòmetres, per acabar el 14 de març de Dublin / Baile Átha Cliath. Rith significa 'córrer' en gaèlic, una llengua que, tot i ser oficial a la República d'Irlanda, es troba en una situació greu, especialment pel que fa al seu ús quotidià. Es calcula que a l'illa el gaèlic és la primera llengua d'unes 130.000 persones però més d'un milió tenen coneixements, en diversos graus, de gaèlic irlandès.

El cens de 2006 va mostrar que 85.000 persones usaven el gaèlic diàriament a part de les que ho feien al sistema escolar on és obligatori. Aquell any un milió dues-centes mil persones van afirmar que el feien servir de forma escolar. Cinc anys després les xifres havien crescut a 94.000 persones i un milió tres-centes mil. A part del sistema escolar públic, des de 1972 ha emergit el moviment associatiu de les Gaelscoil. Utilitzen la immersió i es basen en acció comunitària. En l'any de la fundació n'hi havia 11. Avui són 376 escoles a les que cal afegir les noves Naíonraí, llars d'infants promogudes pel mateix moviment, Gaelscoileanna, que gestiona en total més de 50.000 alumnes, en immersió pagada pels propis pares. I creixent.
Malgrat això el gal·lès i no el gaèlic és la llengua celta que manté un nivell d'ús més estès malgrat no tenir estat com si, parcialment, té el gaèlic.

Enguany han participat 50.000 persones. La Rith néixer el 2010 i se celebra cada dos anys. Està emmarcada dins una altra iniciativa, en aquest cas anual, anomenada Seachtain na Gaeilge (La Setmana del Gaèlic). El creixent nombre d'escoles en immersió, al sud i al nord, ofereixen una alta gamma d'actes i suport a la setmana per la llengua i també per la Rith. Els qui no puguin participar en persona però vulguin col·laborar poden fer-ho comprant ciber-quilòmetres a la web de Rith. L'èxit de participació de la cursa ha estat absolut i ha arribat als 32 comtats que composen Irlanda, tot incloent-hi els sis que, encara avui, estan sota administració britànica i on la llengua no és oficial.

Publicat a Directe.cat

dissabte, 16 de gener de 2016

675. Un municipi d'Astúries declara oficial el gallec

El gallec és parlat a divuit municipis de la Comunitat Autònoma d'Astúries, vint-i-cinc de Lleó, cinc de Zamora i tres d'Extremadura. En total són unes 70.000 les persones que parlen modalitats del gallec que, sovint, no són reconegudes per la legalitat oficial. Una legalitat, l'espanyola, que habitualment viu d'esquena a la realitat sigui política, econòmica o cultural. Una legalitat que per exemple nega el dret a l'autodeterminació, que desenvolupa una xarxa radial de TGV, la segona més gran del món o que nega la existència de llengües sinó la seva unitat. Un exemple és la plana web de l'Agència Tributària on hi apareixen, separades, la versió de la mateixa en català i valencià essent gairebé idèntiques. Però la legalitat espanyola, massa sovint, no entén de lògica sinó d'imposició.

Un exemple més és l'asturià, llengua pròpia d'Astúries que no és reconeguda oficialment per la legalitat espanyola. Una legislació manifestament injusta. És una llei el mitjà per prohibir una llengua? És just prohibir una llengua? És una legislació que prohibeix llengües justa? S'ha d'obeir una llei manifestament injusta? Aquestes preguntes emergeixen enmig d'un debat on els que prohibeixen voluntats, neguen realitats i imposen condicions bramen amb la llei a la mà. La llei mai pot servir per imposar jerarquies entre humans, pobles o llengües. I això fa precisament la llei espanyola.

El municipi d' A Veiga va decidir el onze de gener reptar la llei amb la lògica. Veiga no es pot anomenar pel seu nom tot i que la llengua gallega és hegemònica. S'ha de dir Vegadeo, com s'anomena en castellà. Ho diu la llei. Tant és que tothom, al poble, parli d'A Veiga. El topònim és gallec com el de la resta de pobles de la comarca de Navia on 40.000 persones parlen gallec. I A Veiga, governada pel PSOE, és el primer que es decideix a declarar oficial la llengua pròpia.

Fora de Galícia només Veiga de Valcárce, a Lleó, va declarar oficial el gallec fa quinze anys però l'ajuntament va acabar retirant la declaració. A canvi, la Comunitat Autònoma de Castella i Lleó va construir-hi una residència per a gent gran. Al Bierzo es calcula que hi ha 25.000 parlants i a la zona de Portelas 1.500. A Lubián, a Zamora, es va declarar oficial el gallec l'any 2006 i així segueix sent-ho.

La zona més allunyada de Galícia on el gallec és parlat és la Vall de Xálima, a Càceres, Extremadura. Són els municipis de Valverde do Fresno, As Ellas i San Martiño de Trebello coneguts conjuntament com Os tres lugaris. El gallec, allà, és anomenat A Fala de os tres lugaris i unes 5.000 persones el parlen actualment.

En conjunt es coneix com a "galego exterior" el conjunt de zones galego-parlants fora de Galícia. I no formen part de la mateixa comunitat autònoma, on la llengua sí és legal, per un atzar còsmic. Foren integrades a d'altres comunitats per una decisió política: la divisió provincial decretada per Espanya el 1833 i que s'ha mantingut invariable des de llavors, sorda a demandes que clamen el cel com Treviño. Incapaç d'adaptar-se a una realitat socio-lingüística tant clara com que Navia, per exemple, tot i ser d'Asturies tingui com a oficial la llengua gallega. Al capdavall el propi terme província ja mostra una mentalitat: prové del mot llatí pro-vincere, els territoris dels vençuts.

divendres, 27 de novembre de 2015

674. The Cure a Barcelona el 26 de novembre

D'aquí un any, The Cure torna a visitar Barcelona. Serà el 26 de novembre al Palau Sant Jordi. Les darreres visites s'havien fet en el marc de festivals (Benicàssim o el memorable del Primevera Sound). Però ara, després de 7 anys, sense fer.ho, tornen amb una gira pròpia. Els teloners seran The Twilight Sad, un grup que ha publicat quatre discos acceptables (per exemple cançons com There's a girl in the corner o Last January) però no especialment meritoris.

The Cure realitza dues gires, una europea i una americana. Repetirà la formació que va visitar Barcelona l'u de juny de 2012 i va tocar tres hores seguides. Incloent-hi la darrera incorporació, el guitarrista de David Bowie, Reeves Gabrels qui ha aportat una notable solidesa al directe del grup i l'ha retornar al so inicial.

Entrades disponibles a partir del 3 de desembre.


dissabte, 24 d’octubre de 2015

673. Sis manifestacions simultànies, avui, per les llengües de l'estat francès


El motor ha estat la de Montpelhièr (Occitània) convocada per la Coordinacion 'Per la lenga occitana' que aplega diverses entitats. Aquestes alerten de la invisibilització de la llengua amb només 10 hores l'any d'emissions televisives en occità i un marginal 0,6 % d'escolars que aprenen l'occità. La Coordinacion està impulsada per l'IEO i les escoles Calandreta que van aplegar el 2012 unes 30.000 persones a Tolosa. A part de la manifestació hi haurà animacions tota la jornada. Un autocar sortirà de Barcelona pel preu de 40 € cap a la marxa. Es pot reservar plaça al 93 284 36 34.

El mateix 24 d'octubre es realitzarà simultàniament, a les dues, una manifestació a Karaez(Carhaix) en aquest cas convocada per la federació Kevre Breizh. En el marc de la mobilització 'Deomp de'i'  que ja ha convocat manifestacions similars el 2012 i 2013. El dia abans, a Kemper, es realitzarà un debat transversal sobre el futur de la llengua i cultura bretones.

Finalment es realitzaran concentracions, més modestes, a Baiona, Estrasburg, Metz i a Aiacciu (Ajaccio). La basca sortirà a les cinc de la tarda convocada per Deiadar i Euskal Konfederazioa que ja van aplegar 6.000 persones el 2.012. A Alsàcia l'organitzen ICA i Culture et Bilinguisme Alsace. A la Lorena l'organització és a a càrrec de Gau un Griis, mentre a illa de Còrsega la concentració, com ja va passar el 2.014, la farà Parlemu Corsu demanant la "Cuuficialità" (Cooficialitat) com al País Basc Nord.

dimecres, 7 d’octubre de 2015

672. Bretanya es mobilitzarà els dies 14 i 15 per Catalunya

La primera mobilització serà a La Baule (en bretó Ar Baol). No és una localització aleatòria. En aquesta població del sud de la Bretanya fou descobert i detingut per la Gestapo nacional-socialista el President Companys. Posteriorment les autoritats alemanyes van entregar el President a les autoritats nacional-catòliques de Franco. Així es complia la llei, una idea sobre la que insisteix reiteradament Mariano Rajoy, actual president del govern espanyol pel Partido Popular. Precisament aquest partit va fundar-lo un ministre del propi Franco i encara avui es nega a condemnar el franquisme i no ha demanat perdó per l'execució de Companys, com si han fet França i Alemanya. una execució que es va fer complint la llei, una llei assassina, injusta. Massa sovint llei no és sinònim de justícia a l'estat espanyol.

La concentració a La Baule no és la primera. Se'n va fer una l'any 2.010 i una segona tres anys més tard, de suport a la Via Catalana. A la platja de la població es va desplegar una enorme gwen-ha-du, la bandera bretona, en solidaritat amb el procés sobiranista català. Yez Breizh i el Col·lectiu Breizh Catalunya han organitzat aquesta concentració i la del dia següent. Serà a la capital històrica bretona; Nantes (en bretó Naoned). Administrativament, avui, no forma part de Bretanya tot i que la societat civil demana des de fa dècades un referèndum de reunificació. Foren les autoritats col·laboracionistes amb els nacional-socialistes les qui el 1944 van separar Nantes de la resta de Bretanya. Curiosament França s'ha fartat de condemnar aquelles autoritats però manté les seves decisions quan són en detriment de la nació bretona. L'acte de Nantes vol aplegar "els demòcrates bretons" que vulguin mostrar el seu suport al President de Catalunya citat per la justícia espanyola en un procés delirant: haver posat urnes per votar. En nom de la llibertat d'expressió i la democràcia, Bretanya, vol estar al costat de Catalunya.

dilluns, 28 de setembre de 2015

671. Deu claus sobre la primera victòria electoral independentista

1)     El canvi és qualitatiu, no quantitatiu

El gran canvi d’aquestes eleccions no és quantitatiu sinó qualitatiu. L’any 1995 CiU i ERC van sumar un 51 % dels vots. PSOE i PP van sumar prop d’un 39 %. ICV un 10 %. Déu anys després, Junts pel Sí i CUP han sumat prop del 49 %, PSOE, PP i C’s un 40 % i ICV-UDC un 11 %. Els agregats són molt similars però el contingut no. La gran diferència es troba en que, fa 10 anys, CiU representava, políticament, el que avui representa UDC.

2)     CDC s’ha transformat en independentista sense desgast
La transformació de CiU en una força netament independentista s’ha fet amb un desgast mínim i amb un manteniment de vot: la CiU autonomista i pactista més l’ERC independentista van sumar el 1995 1.625.000. Ahir el Junts pel Sí independentista va arribar a 1.616.000. Una transformació ideològica sense desgast que ha liderat Artur Mas de forma neta, sacrificant les pròpies sigles i una còmoda majoria parlamentària. La dissidència al seu lideratge dins de CDC ha estat nul·la, i dins de la coalició s’ha saldat amb l’expulsió del parlament de la meitat d’UDC que no va voler acompanyar-lo en el gir independentista.

3)     El 92 % de CiU ha resultat independentista
A les darreres eleccions, del 2012, quan CiU es va presentar amb un programa pel “dret a decidir” va obtenir 1.112.000 vots. Ara, quan el sector oposat a la independència s’ha presentat en solitari ha obtingut 102.000 sufragis. El 92 % restant ha continuat votant Junts pel Sí. De fet, el 2012 CiU i ERC van sumar 1.608.000 vots però només ERC es presentava com independentista. Ara han sumat 1.617.000 vots.

4)     Ascens constant de l’independentisme en 10 anys

L’ascens de l’independentisme català ha estat una constant. L’any 1995 sumava 305.000 vots (ERC), el 2010 360.000 (ERC, SI, RCat), el 2012 va arribar al seu rècord amb 670.000 (ERC, CUP). Tres anys després ha aconseguit 1.950.000 vots (JpS, CUP). També l’unionisme espanyolista ha crescut tot i que en menor proporció; fa 10 anys obtenia 1.225.000 vots (PSOE i PP), ahir 1.600.000 (PSOE, PP, C’s). I és normal; com més desacomplexat és l’independentisme més aflora l’unionisme, més nacionalista es torna. Cauen les caretes. L'independentisme ha dinamitat l'oasi.
 


5)     El pactisme acorralat
Qui s’ha enfonsat és l’opció de la indefinició, del pactisme, del sí però no. CiU, el PSOE català i ICV en van ser clares representants. Aquestes opcions van sumar 2.435.000 vots l’any 1995. Déu anys després CDC ha abandonat aquesta via, el PSOE ha optat per brandar la bandera espanyola i negar-se a un referèndum. Només ICV i UDC han mantingut les seves posicions i no han arribat ni als 470.000 vots. Cada cop hi ha menys espai per a la indefinició sobre un estat català, cada vegada som més a prop d’un referèndum vinculant on només hi ha un sí i un no com a opcions. De fet, de com es decantin aquests 470.000 votants pot dependre el resultat.

6)     Cau el mite de la “majoria silenciosa”
Amb els resultats d’ahir, el més proper a un referèndum, la participació va ser del 77 %. La més gran des de 1982. Va caure el mite de la “majoria silenciosa”  Les llistes del sí, inequívoc, van obtenir 1.952.000 vots. Les d’un no, clar, 1.600.000. De fet, si veiem la variació respecte al 2012 ens trobem que JpS i CUP han augmentat 274.000 vots restant-hi del 2012 els 102.000 d’UDC: passen de 1.678.000 a 1.952.000. El bloc unionista passa de 1.350.000 a 1.600.000, per tant creix 250.000. L’augment de participació afavoreix per igual als dos blocs. La “majoria silenciosa” era una altra mentida.

7)     Primera victòria independentista

L’independentisme català ha guanyat, per primera vegada, unes eleccions. En 10 anys s’ha multiplicat per 6. I té una majoria parlamentària per impulsar la creació d’un nou estat. Es poden fer malabarismes amb els vots absoluts. I ho fan en especial els qui no van voler fer un referèndum el 9N. Els qui prohibeixen una consulta amb un sí o no. No hi ha la certesa de que guanyi el sí en un referèndum però menys encara que ho faci el no.


8)     El resultat del plebiscit: 2.108.000 pel sí, 1.911.000 pel no
 Hi va haver 467.000 sufragis a llistes que no es definien clarament; el “Sí/No” format per ICV-EUiA-Podemos i UDC. Seria just repartir-les a meitat doncs han especificat que no formaven part de cap dels dos bàndols. Però si ho fem en una proporció de 2/3 a favor del no i 1/3 a favor del sí (per la procedència territorial del vot) ens trobem que el plebiscit va atorgar 2.108.000 vots al sí i 1.911.000 al no. 52,45 % a 47,55 %.

9)     Acabar amb el dret a veto de la important minoria unionista
L’unionisme aconsegueix un resultat notable: 1.600.000 però insuficient. El 46 % dels vots unionistes (PP, PSOE, C’s) es concentra a només dues comarques. El bunker del vot etnicista que vota indistintament PP, PSOE o C’s per què no és racional ni ideològic sinó sentimental. Aquesta és la gran batalla a lluitar, no fracturar el país sense permetre que aquesta minoria continuin exercint un dret a veto.

10) El PP pot rematar la feina
El diari belga 'Le Soir' titula avui la seva editorial 'Catalunya: Madrid no pot continuar refusant negociar'. Però Madrid refusarà tota negociació. Tots coneixem prou Catalunya com per saber que si el mini-Estatut no hagués estat passat pel ribot de guerra i la humiliació de l'anomenat constitucional, avui, de cap manera l'independentisme hauria passat de 24 a 72 escons en 3 anys. Però ho van fer. Per això una majoria absoluta del PP el desembre, o encara millor, majoria relativa depenent del suport dels Ciudadanos, serà el que pot rematar la separació definitiva. Mentretant, els independentistes mantenint aquesta ferma serenitat i unitat en la diversitat. Això és el que no suporten. El que no suportava Aznar quan va dir "antes se romperá Cataluña". Doncs serà que no. Com es cridava ahir a l'acte de Junts pel Sí: un-sol-poble.

Publicat a Directe.cat