dijous, 31 de març del 2011

441. Fundació Catalunya Estat lliura 20.000 € a Barcelona Decideix













La Fundació Catalunya Estat va organitzar, ahir a Barcelona, un acte per lliurar 20.000 € a Barcelona Decideix. L’acte fou una mostra d’eficiència organitzativa en tots els aspects: rebuda, espai temporal, espai físic… La Fundació és el resultat de la malaurada ruptura del Cercle Català de Negocis (CCN) arran dels insults que el seu president va formular contra els promotors de SI i en defensa de Reagrupament. En aquell moment, abans de les autonòmiques, Carner va trencar l’esperit del CCN: un grup d’empresaris a favor de la independència i que no prendrien partit. La Fundació ja té 21 patrons que han fer aportacions importants, segons va explicar Jaume Vallcorba, a l’entitat. I ahir aquestes aportacions van tenir el millor dels destinataris possibles: Barcelona Decideix. Unes 120 persones foren testimonis de l’entrega a l’escriptor Alfred Bosch i la responsable internacional de Barcelona Decideix, Anna Arqué. Entre el públic l’alcaldable de SI, Santiago Espot, el president de la federació de Barcelona de CDC i el president de Democràcia Catalana, Joan Laporta. Aquest darrer fou l’únic diputat present a l’acte. Compartí la primera filera amb els promotors de la Conferència Nacional del Sobiranisme, el filòleg Antoni M. Badia Margarit, l’ex alcalde de Badalona Joan Blanch i el doctor Oriol Domènech. La Fundació donarà de parlar. El gest d’ahir és dels que marquen una fita. No tantes paraules i més fets. La Fundació prepara actes territorials que ja han començat a Blanes, La Garriga o Calaf. L’eix central del seu treball serà “les raons econòmiques de la Catalunya Estat”. A part dels prohoms i patrocinadors és oberta a adherits i simpatitzants.

dimecres, 30 de març del 2011

440. Els 12 passos que han finit amb la coalició Solidaritat

1) Solidaritat neix com una crida a les forces catalanistes a unir-se en un front comú per proclamar la independència. Seguia la idea de la Solidaritat de 1907: sumar. 2) D’aquella crida només Reagrupament, PSAN, PRC i EV-AV responen afirmativament. Al primer se l’obvia per no acceptar primàries. Amb la resta es fa una coalició. 3) Amb una campanya excel•lent SI obté més de 100.000 vots i 4 escons amb la imatge de Laporta com a cap visible. 4) Immediatament SI s’endega una ofensiva parlamentària magnífica encapçalada per l’omnipresència de López Tena i Bertran. 5) Paral•lelament es fa un procés per convertir la coalició en un partit: amb una confusió de noms i demanant al ministeri de justícia el canvi de nom del partit pel de la coalició. 6) Finalment s’escull una direcció amb uns estatuts possiblement massa durs. El procés culmina al congrés de Manresa on és exclosa tota persona no afí a Tena i Bertran. Exclosa perquè la llista “oficial” és recolzada per l’aparell de comunicació de SI. Un cas obvi: l’elecció de la responsable d’internacional on Arqué és apartada en benefici de Clara Simó...que ni parla anglès. 7) La nova direcció, sense el partit preparat, promou que SI es presenti a les municipals fet que no constava a la crida inicial. A més no es promouen pactes de coalició excepte en casos puntuals. 8) A Barcelona es convenç, amb molt d’esforç, a 110 adherits que voten sí a presentar-se, sols o en coalició, a la ciutat. Molts d’ells pensen que es farà una coalició independentista. Immediatament es fa públic que s’ha decidit presentar-se en solitari i no es negocia amb ERC a qui es posaven condicions de soci majoritari essent clarament minoritari. Des de SI el motiu per no negociar és clar: ERC no vol pactar amb SI i no vol ni iniciar negociacions. 9) Laporta de fet es queda sense partit, ni cap càrrec a la direcció. El seu paper parlamentari, voluntàriament o no, és gairebé nul. Exigeix que, a Barcelona, si cal presentar-se sigui en una coalició unitària car cal un 5 % i és la idea inicial de SI. Cal no oblidar que SI neix demanant una coalició amb, entre d’altres, ERC que aquesta va menysprear. Ara és ERC qui demana un acord doncs Portabella accepta primàries. 10) SI no pacta, ja no amb Esquerra, sinó amb ningú. La prova és que SI s’oposa a la llista unitària fins i tot a Girona de CUP i Rcat on no hi ha ERC. 11) Laporta va per lliure, negocia a part de SI ignorant-hi els processos democràtics interns. Accepta la proposta d’ERC i RCat a Barcelona. De fet no abandona la coalició que es va presentar a les autonòmiques, demana que se li respecti una opinió divergent de cara a les municipals. 12) La nova direcció de SI no és d'acord amb el criteri a Laporta diu que ell els ha traït. A partir d'aquí SI es trifurca. La immensa majoria continua com a SI afrontant, amb molt valor, unes eleccions de resultat possiblement advers però amb una il·lussionant activitat parlamentària. Un sector minoritari segueix a Laporta que reactiva Democràcia Catalana (DCat). Un tercer sector, de tamany encara incert, marxa a casa sense entendre ben bé si eren tant importants aquestes municipals com per esberlar el projecte. I aquest és el veritable drama: quan els independentistes se'n van a casa farts de que les organitzacions que els diuen representar es mirin el melic.

dimarts, 29 de març del 2011

439. Atac frontal contra el basc per part del PSOE: administració, sanitat i Consell Assessor

El PSOE, amb l’ajuda del PP, ha donat un pas més en l’atac, frontal, cap a la normalització lingüística basca. Els aliats d’ERC, de qui en Joan Ridao se sent tant orgullós, han aconseguit que l’euskera passi de competència obligatòria a mèrit. Així serà a partir d’ara a l’administració autonòmica. També han aprovat un decret de sanitat on els criteris lingüístics com a servei desapareixen. Amb tot plegat no n’hi havia prou. El PSOE ha nomenat a Jon Juaristi com a membre de ple dret del Consell Assessor de l’Euskera. El problema és que l’individu en qüestió, ex militant d’ETA i del PSOE, viu a Alcobendas i ha declarat que no usava el basc “ni per demanar l’hora”, que havia acceptat entrar al Consell Assessor “per riure se’n”, que la llengua basca és “una llengua del passat” i que “el futur de l’euskera m’és indiferent”. Un perfil molt adequat pel càrrec. Fins i tot ja se sap quin serà el proper pas dels genocides popular-socialistes: eliminar el criteri d’exigència de basc per a repartir les llicències radiofòniques.

diumenge, 27 de març del 2011

438. Concentració, ahir, contra el tancament de Som Ràdio












Som Ràdio ha estat un dels projectes més innovadors dins de l'independentisme. Des de fa 8 mesos fa les seves emissions on intervenen persones de tot l'espectre independentista i fins i tot de fora. Un exemple la festa tecno per la independència que va convocar amb CUP, JNC, ERC i SI. Som Ràdio s'ha guanyat un espai, poc professionalitzat però amb molt d'entusiasme. Per mantenir-se calia un suport popular que ha estat insuficient. Tot ia això el projecte podia continuar amb programes de debat, sobre ufologia, música,... Ara els responsables de l'emissora han anunciat que han de tancar. Apunten a un responsable directe: les pressions del PSOE. Ahir es va realitzar una concentració a la Plaça Sant Jaume en suport a Som Ràdio. No hi érem tots però tots els que hi érem sabíem que defensavem quelcom més que una ràdio. I el PSOE sap que ha tancat més que una emissora. Si Som Ràdio fos Somos Radio dirigida al públic "llatí" amb música de bachata o salsa el PSOE no l'hagués tancat. L'hagués subvencionat. Després en Joan Ridao ens diu que no han de rectificat res i els 7 anys de suport al PSOE han estat legitimats a les urnes.

dissabte, 26 de març del 2011

437. Gal•les aconsegueix més sobirania

El referèndum del 5 de març va ser aprovat amb un 63 % dels vots. Cal tenir en compte que quan es va plantejar la consulta sobre la devolution, l’any 1997, el sí va guanyar només pels pels. La victòria ha estat relativitzada, però, per una participació feble : 35 %. Sigui com sigui la nació celta que millor conserva la seva llengua (de fet està recuperant parlants) ha aconseguit més sobirania. Concretament obté competències suplementàries i ja no li caldrà l’autorització londinenca per aprovar nova legislació. Un altre pas cap a la subsidiarietat i la descentralització que defineix Europa els darrers 30 anys. Per cert, la consulta ha estat gràcies a que el Plaid Cymru ha vengut car el seu suport als laboristes.  Altres partits, quan són decisius, prefereixen regalar aquest suport.

divendres, 25 de març del 2011

436. L’UMP, partit de Sarkozy, nomena un secretari per les llengües regionals

El nomenament és una demostració de la importància que el tema ha adquirit a l’estat francès els darrers anys. Després de segles de prostració i dècades de indiferència el gir des de fa uns anys és evident. L’UMP, unió per la majoria presidencial, és un partit conservador presidencialista fet al voltant de la figura de Sarkozy. Actualment és al govern a l’estat francès. L’escollit per la secretaria de llengües regionals serà el bretó Marc Le Fur. Home proper a Sarkozy ha estat impulsor de la modificació de la constitució francesa per a que reconegués altres llengües de l’estat com el bretó o el català. Le Fur lluita ara per aconseguir una llei de protecció d’aquestes llengües. També per una modificació de l’anomenada llei Toubon que permeti senyalització en llengües que no siguin el francès. El senat ja hi ha donat suport.

Curiosament el 19 de març es va celebrar una concentració a Paris en defensa de la llengua francesa que alguns sectors veuen amenaçada. Els organitzadors denuncien que França s’està convertint en un “protectorat anglo-saxó” i que han de suportar “la presència de l’anglès arreu”.

dijous, 24 de març del 2011

435. Per què, al meu parer, s’ha trencat Solidaritat?

És evident que n’hi ha arguments de pes per continuar amb Solidaritat: la tasca del grup parlamentari ha estat memorable i diligent, s’ha creat una estructura eficient de la coalició amb força presència territorial, s’han aprovat mesures encertades com l’entrega de part de les remuneracions dels càrrecs electes a la coalició o la no acumulació de càrrecs (només els institucionals). El secretari d’organització ha aixecat del no res una organització potent. De fet el treball parlamentari de SI és, avui, el seu màxim actiu.
Han sorgit també dubtes sobre SI. El principal que s’ha desviat molt de la declaració fundacional. De coalició ha passat a partit. De unitat independentista poca: no s’ha fet ni un gest cap a RCat des del 28N fent-los caure en l’òrbita d’ERC, només en 5 casos de 100 s’ha arribat a algun pacte. L’excusa és que ERC (a qui es va dirigir la crida fundacional de juliol per anar junts) no és prou independentista. Excusa que decau quan a Girona CUP i Rcat han pactat. SI ha preferit anar sola.
També s’han acumulat càrrecs. El diputat i cap del grup parlamentari és també secretari general. Això seria impossible, per exemple, al PNB basc. S’ha exclòs el sector proper a DCat, un dels partits de la coalició, amb una gestió de facebook lamentable molt poc curosa en les formes. Laporta va ser utilitzat com a imatge per captar vots. Laporta va utilitzar l’excel•lent formació de Tena i l’organitzativa de Bertran i Valdero per tenir equip. Quan es fa un equip tothom s’utilitza. Allò mínim que cal demanar és respecte. Ningú, a SI, té dret a exigir a Laporta que segueixi uns criteris que no ha votat i que van contra la crida fundacional. Va aportar el que se li va demanar. Ara té dret a opinar i actuar diferent. Precisament per això va fer el seu propi partit que va aportar a una coalició que, legalment, va cloure el dia després de les eleccions. També és cert, però, que mentre SI ha realitzat uns procediments democràtics per decidir les seves actuacions Laporta ha actuat de forma unilateral i sense consultar, de fet, ni a DCat.
Solidaritat no va parlar de les eleccions municipals ni en la fundació ni en la campanya. SI és transversal i prou plural per a permetre que algun dels seus components opini diferent i actuï en conseqüència sense suposar una ruptura. Això l’havia fet gran. El contrari no seria una coalició sinó un partit monolític on no es respecta que un dels membres cregui que presentar-se en solitari a Barcelona és suïcida. Les persones que creuen que ara, a Barcelona, cal una llista unitària no poden continuar a SI. I això empobreix la pluralitat d'un projecte que es vol unitari i obert.

dimecres, 23 de març del 2011

434. Duran i Lleida: 30 anys vivint d’Unió i d’un llefiscós espanyolisme

Duran i Lleida ha aconseguit erigir-se protagonista dels primers dies del govern dels millors. Té mèrit d'haver-ho fet sense formar-hi part. Per situar el personatge, amb cert regust sinistre, que dirigeix Unió cal veure d'on ve. Duran va començar com a fidel seguidor del Movimiento franquista però amb la transició va canviar de bàndol a secretari general d'Unió de Joves el 1977. Des de 1982 és president d'UDC (de la direcció que es fa anomenar comitè de govern). Només en un breu parèntesi entre 1984 i 1987 no va ocupar aquest càrrec. Duran du 3 dècades (!!!!) dirigint el seu partit. Mai, en tot aquest temps s’ha presentat sense l’aixopluc de CDC enlloc. El seu partit gairebé virtual ha viscut endollat al treball que sí feien la gent convergent. Duran representa moltes coses però en cap cas regeneració, treball, transparència i renovació. En tot aquest període sempre ha defugit cap responsabilitat que suposés feina efectiva. Només al darrer govern Pujol fou conseller de governació un breu període. Però va dimitir en saber que havia perdut la pugna amb Artur Mas per succeir Jordi Pujol. Molt ètic.


Situat el caràcter renovador, poc aferrat a la direcció del partit i treballador del personatge podem endinsar-nos a les seves idees. Duran fa anys que ens regala atacs contra la idea de la independència amb els arguments més puerils dignes:
- Ha rebutjat la independència amb l'argument banal que el seu pare viu a Aragó,
- S'ha oposat a debatre sobre l'independentisme
- Ha conjecturat que Europa no reconeixeria la independència de Catalunya ignorant casos com Croàcia, Eslovàquia, Lituània o Kosovo,
- S'ha “indignat “si CDC s'apropava a ERC o recolzava un referèndum pel 2014,
- Ha recolzat la monarquia espanyola destacant la seva utilitat i poc cost(???)
- Ha alertat que debatre sobre l'independentisme fracturava la societat
-  Ha defensat postures molt més unionistes que les de sectors del PSOE o fins i tot del PP
A nivell intern s'ha dedicat a purgar els sectors sobiranistes d'Unió. El cas més recent és forçar la dimissió del president d'Unió de Joves de Girona acusant-lo de independentista o les lamentables maniobres de Duran en la confecció de la llista de la capital gironina. Duran ha arribat al mínim nivell de moralitat al justificar que Joana Ortega falsifiqués el seu currículum. Quan algú du 30 anys dirigint un partit sense treballar li és difícil distingir el que és bo i dolent. En una resposta merescuda Alfons López Tena li ha explicat a Duran la diferència. El text de Tena és tant dur com real i situa Duran a la seva alçada moral.
Possiblement amb el terrabastall i divisió entre els partits independentistes dels darrers mesos Convergència s'està veient reforçada com a alternativa seriosa per molts independentistes. De fet són molts els cops d'ullet de CDC cap a l'independentisme. I és d'agrair. Però mentre CDC no sigui capaç de treure's la por de prescindir de l'UDC de Duran no pot presentar-se com a opció seriosa per cap independentista.
I l'UDC de Duran, simplement, no està a l'alçada del partir històric de Carrasco i Formiguera.
De fet n'és la seva antítesi.

dilluns, 21 de març del 2011

433. Concert contra les mines d'urani al Gran Canyó

El 26 de març es farà un concert a Flagstaff, a Arizona, amb un fum de grups indis. El més destacat és Blackfire, un trio de música punk-rock que introdueix elements nadius. Els seus integrants són tots tres diné (navajos). El cartell és potent i la causa també. Les prospeccions mineres d’urani al Gran Canyó són cada vegada una amenaça més real per les tribus que hi viuen. En especial els havasupai una de les darreres nacions índies que ha conservat, de forma gairebé íntegra, la forma de vida dels seus ancestres. La zona amenaçada, Red Butte, és sagrada pels havasupai.
El concert s’emmarca dins la campanya Stop uranium minning però ja fa temps que els havasupai són en lluita per defensa de les seves terres. El 2009 van protagonitzar una marxa i van aconseguir que el govern nord-americà aturés les prospeccions per 2 anys. Ara els 2 anys ja han passat.

diumenge, 20 de març del 2011

432. Joana Ortega, la mentida com a eina per arribar on sigui

L'actitud de Joana Ortega legitima la mentida com a eina per aconseguir objectius. Ara, per exemple, tots els pares poden declarar que viuen just al costat de l'escola que volen pels seus fills. De fet poden declarar tot allò que els faci guanyar punts. Si els descobreixen haurà estat un error sense importància. Podem deixar de pagar el transport públic en un oblit perdonable. El més repulsiu del cas Ortega no és la seva absoluta manca d'escrúpols sinó l'actitud condescendent de Duran i Lleida o la indiferència d'Artur Mas. La carta del primer provoca repulsa.
A Alemanya el ministre de defensa, Karl-Theodor zu Guttenberg dimitia fa només uns dies. Motiu?. Haver copiat una tesi doctoral. I va dimitir essent un dels ministres més valorats.
Precisament Ortega i Bozal van donar la nota en prometre els seus càrrecs afegint la frase “amb l'ajuda de déu”. Ara s'ha sabut que mentia quan prometia en base a una titulació falsa.
Anirà a l'infern ?.

dissabte, 19 de març del 2011

431. No cal unir tots els independentistes en un partit però sí aquells pels que la independència és la prioritat

El sociòleg S. Cardús va apostar fins el darrer moment per Reagrupament en les darreres eleccions. Ara el terrassenc ens fa una nova predicció:

cal treure's definitivament del cap la idea que l'independentisme ha de ser unitari, perquè afortunadament és ideològicament divers i no serà gràcies a un únic partit independentista que arribarem a port. No cal fer un gran partit independentista, sinó tenir molts independentistes a tots els partits.” Sobta que en només 3 mesos el sociòleg hagi canviat tant de postura. Reagrupament precisament va néixer en la idea que l’independentisme ha de ser unitari. Ara Cardús fa un gir de 180º.
L’independentisme català és la força més emergent del panorama polític i per això protagonitza debats i portades. És notícia, bona o dolenta, perquè és important. Ara el debat és:
1) Cal unir tots els independentistes.
2) Cal tenir independentistes repartits pels partits.
Fins ara havíem tingut la segona opció. Hi havia independentistes a CiU, ERC, PSOE o ICV. Sempre en minoria com va demostrar ERC quan va arribar a 23 diputats i l’ala més esquerrana va forçar un govern de coalició amb el PSOE enlloc d’apostar per un govern amb CiU basat en la idea nacional o bé quedar-se a l’oposició. Així ho va fer l’SNP escocès: mai col•laborarem amb unionistes en un govern. Els de CiU es vanten de tenir “més independentistes que ningú” però a l’hora de la veritat s’esfumen. El cas de la JNC, amb la seva estelada onejant al logo és paradigmàtica. Què tenen d’independentistes avui els ex secretaris generals de la JNC A. Batalla, J. Xuclà o L. Recoder?. De què serveix que CDC sigui plena de'ex membres de la JNC, suposadament independentistes, si el partit no ho és?.
L’escenari que proposa Cardús és el que hem tingut fins ara. En canvi la idea d’unir els independentistes, de forma transversal, és nova. Neix cap el 2005 i es fa bola de neu amb grups com Catalunya Acció, Reagrupament, les consultes independentistes i Solidaritat. Com a nova idea, en gestació, ha tingut una evolució amb sotragades. Però ha obtingut, en poc temps, 140.000 vots a les eleccions autonòmiques. La qüestió no és aplegar tots els independentistes en un sol partit però sí reunir, en un sol partit o coalició, totes les persones per les que la independència és la prioritat absoluta. Calen independentistes repartits pels partits, per ells la independència és necessària però no suficient. Però sense una força que prioritzi la independència per sobre de tot els independentistes de CiU sempre seran minoria. Els independentistes d’ERC tindran els Puigcercós/Ridao (mai marxaran?) de torn, agenollats davant l’esquerra que sempre els hi serà prioritària. De la resta millor no parlar.
Ja n’hi ha independentistes a la majoria de partits però només un partit amb la prioritat independentista pot ser l’esperó que trenqui la cotilla unionista que mana a les diferents direccions. A Escòcia hi ha independentistes a varis partits però només la gent de l’SNP la prioritza, el mateix passa a Flandes amb l’N-VA i al Québec amb el PQ. Al Tímor fou el FRETILIN, un front independentista, qui va aconseguir la independència i al Sudan del Sud l’SPLM, un moviment transversal que unia tots els independentistes. Així va passar també a Lituània amb Sajudis.
Cardús potser hauria de mirar enfora abans de treure conclusions. Si seguim la seva teoria (escatainada per sectors de CiU i ERC) podem tenir un 40 % de independentistes a tots els partits i que ni es noti. A no ser que hi hagi un altre partit que tingui un 100 % de independentistes. I ERC va demostrar que no ho era, de fet ja només és “Esquerra”.
Sense un partit pel que la independència sigui una prioritat de res servirà que la resta estiguin plens de independentistes. Però calen 17 partits independentistes?.

divendres, 18 de març del 2011

430. Trobada de casals independentistes a Sabadell

La proliferació de casals independentistes al Principat de Catalunya ha estat una de les millors notícies per a l'independentisme rupturista les dues darreres dècades. Dels primers casals barcelonins, a Sants, Les Corts i Nou Barris a la situació actual hi ha un salt quantitatiu important. Els casals van sorgir a principis dels noranta davant la incapacitat organitzativa de la sopa de sigles resultant de diverses escissions i ruptures. El que les organitzacions polítiques eren incapaces de fer ho van començar a fer les bases.

Aquest dissabte se celebra a Sabadell la trobada de casals populars dels Països Catalans. L'organitza el Casal Can Capablanca (que fa uns dies va celebrar la seva novena calçotada) amb un programa molt interessant on hi intervindran casals de València, Sant Celoni, Badalona, Mallorca, Lleida, Tortosa, Gràcia,...

dijous, 17 de març del 2011

429. L'estat espanyol rep 3 clatellades judicials d' Europa

L'estat espanyol ha patit 3 derrotes judicials allà on el seu control sobre el tercer poder no hi arriba. La primera fou a finals de setembre quan el Tribunal Europeu de drets humans va determinar que un pres basc, Mikel San Argimiro, havia estat detingut, incomunicat i possiblement torturat. El pres va denunciar tortures però l'estat espanyol es va negar a investigar-les. El Tribunal va ordenar al Regne d'Espanya a pagar 23.000,00 € al detingut per no haver realitat una “investigació efectiva” de la denúncia de les tortures. Una sentència idèntica es feia pública el 9 de març de2011 arran de la denúncia d'Aritz Beristain. Altre cop es condemna els espanyols amb la mateixa xifra.

La tercera sentència es feia pública abans d'ahir. El mateix Tribunal condemnava l'estat espanyol per haver violat la llibertat d'expressió. En aquest cas fou Arnaldo Otegi qui fou condemnat a 1 any per “injúries al rei” per dir que era “cap suprem de l'exèrcit espanyol i responsable dels torturadors”. Es dona la circumstància que el tribunal superior basc va fallar a favor d'Otegi però el suprem va capgirar la sentència. El constitucional ni tant sols va acceptar el recurs. Ara el Tribunal Europeu dels Drets Humans ha condemnat al Regne d'Espanya a pagar 23.000,00 € a Otegi per viola la llibertat d'expressió.
Què hagués passat si "El Jueves" hagués recorregut el seu segrest al Tribunal dels Drets Humans?. I si els periodistes als que es va obligar a delatar qui cremava fotos del monarca a Girona?. I el cas Rubianes?. S'acaba la impunitat dels espanyols. 

dimarts, 15 de març del 2011

428. La lluita per la llengua revifa l'independentisme al Quebec

Tota la política lingüística a favor del francès al Quebec emana de la llei 101. A nivell d'ensenyament el francès és la llengua preeminent. L'anglès té un paper marginal a l'escola pública i un grapat d'escoles privades (sense cap ajuda pública) ho són en anglès. Només els més rics poden pagar aquestes escoles.
L'arribada d'una forta immigració al Quebec, però, ha fet créixer la demanda d'anglès a l'escola. A aquest fet s'afegeix que les escoles privades en anglès van ajudar a finançar la campanya electoral del Partit Liberal. Ara aquest els ha tornat el favor amb una llei (anomenada 115). El text suposa que qualsevol infant amb 3 anys cursats a una escola privada en anglès pugui demanar continuar la seva escolarització en anglès...a l'escola pública. De fet obre la porta a que es crei un ensenyament públic en anglès al Quebec. De pas les escoles privades es lucren amb els 3 anys que cobraran a uns preus exorbitants. La llei fou votada enmig d'un ambient enrarit i manifestants a favor del francès que veuen en el text “l'enterrament de la llengua francesa”.
Pauline Marois, presidenta del Partit Quebecoise, a l'oposició, s'ha compromès a abrogar la llei 115. Ha recordat que els quebequesos no van aprovar la constitució canadenca de 1982 en la que es basa la nova llei. La imposició de l'anglès està revifant les aspiracions independentistes del Quebec. Aquestes van quedar adormides després de l'ajustada derrota del segon referèndum però una agressió directa a la llengua, cor de la identitat quebequesa, està despertant manifestacions espontànies i donant arguments als independentistes front els federalistes del Partit Liberal. Un partit, per cert, amb una mala gestió en sanitat, educació i els serveis públics en general. De fet, els darrers mesos les concentracions independentistes quebequeses han viscut un veritable reviscolament.

diumenge, 13 de març del 2011

427. L’aparell de comunicació del govern de CiU o l’habitació dels germans Marx

L’aparell de “comunicació” del govern ciuenc, el dels millors, comença a semblar l’habitació dels germans Marx o, com diem a casa nostra, un guirigall.

El portaveu del govern és en Quico Homs. S’entén que un portaveu comunica però a Homs li cal tenir un secretari de comunicació: Josep Martí.
Martí és el marit de Susana Bouis qui serà nova directora general de la funció pública, també fou subdelegada del govern espanyol a Catalunya sota el govern d’Aznar. Martí va treballar pel mateix govern.
El problema és que Martí, sembla, tampoc comunicarà prou bé.
Per tot plegat s’ha nomenat Jordi Cuminal director general de comunicació. Aquest ha rebut crítiques per la seva suposada incapacitat.
Dubtes raonables que ha confirmat nomenant un “adjunt al director general de comunicació”, Jordi Moreso.
Tot plegat ha servit per a que Homs afirmi que el govern...no comunica bé!.
No serà per manca de personal.

divendres, 11 de març del 2011

426. Jornades catalanes a Irlanda

L’ambaixada dels Països Catalans a Irlanda organitza unes jornades a Béal Feirste (Belfast) i Baile Átha Cliath (Dublin). Seran els dies 12 i 13 de març. Entre els actes programats hi ha una exhibició castellera, una altra de dansa i una actuació musical. Aquesta darrera serà oberta i possiblement acabarà amb una barreja amb la tradicional música celta d’Éire. També hi haurà una xerrada sobre la situació de la llengua. A Irlanda del Nord, des de fa anys, existeix una petita però activa comunitat independentista catalana que ha realitzat diversos actes d’agermanament amb nuclis republicans. Possiblement els més vistosos han estat els murals on la bandera republicana s’abraça amb l’estelada. Ara també han optat per promoure la cultura catalana sense renunciar a reclamar l’autodeterminació.

dijous, 10 de març del 2011

425. Encontro Irmandiño es transforma en nou partit polític

La tercera assemblea d'Encontro Irmandiño es va celebrar els dies 18 i 19 de febrer. La corrent interna del BNG dirigida per Xosé Manuel Beiras va decidir transformar-se en partit polític. Aquest partit s'inscriurà dins el front de partits gallecs, el Bloque Nacionalista Galego (BNG). La fórmula del BNG, gairebé única a Europa, és d'una flexibilitat màxima. Inclou partits marxistes, de centre, socialdemòcrates i des de fa tres dècades conviuen en certa harmonia. En el BNG cada partit manté la seva estructura i col•labora amb la resta dins el front. Unitat en la diversitat.

Xosé Manuel Beiras, possiblement un dels millors dirigents polítics de les darreres dècades, dirigirà l'Encontro amb una executiva formada per 30 militants. Els motius del naixement d'EI són la manca de criteri del BNG i la supeditació de “la unitat d'esforços” a una direcció monolítica. Volen recuperar l'esperit del BNG dels primers quinze anys abandonant l'institucionalisme dels darrers temps. Aquest s'ha traduït en clars retrocessos electorals. El nou partit pretèn “impulsar la dinamització i participació de la societat civil de cara a la defensa dels interessos de la majoria social front la dictadura del feixisme financer”.
Encontro Irmandiño va néixer l'estiu de 2007 com a corrent dins el BNG promovent l'assemblearisme (eliminat per l'actual direcció), la democràcia interna i la vinculació amb la societat. EI ha estat molt crític amb la supeditació del BNG envers el PSOE que ha acabat duent al daltabaix electoral. I no és un moviment menor: 9 dels 50 consellers nacionals del BNG foren escollits de la llista d'Encontro Irmandiño.



dimarts, 8 de març del 2011

424. De què ha servit Solidaritat?

Els darrers mesos m’he implicat a fons en el projecte de la coalició Solidaritat Catalana per la Independència. La campanya electoral ha estat meravellosa en tots els sentits, he conegut persones magnífiques i va ser coronada per un èxit històric en la política catalana. Un gaudi. Mai s’havia obtingut un resultat així en tant poc temps. Tot plegat amb pals a les rodes com la bruta campanya periodística contra Joan Laporta o l’absurda duplicitat de Reagrupament. Només ells no veien el que els hi anava a passar.

De tot plegat em queda haver conegut molts veïns, en el sentit literal, que pensen com jo. No persones virtuals sinó homes i dones que dedicaran els propers anys a lluitar per la independència. Al districte de Sant Martí s’ha creat un grup humà fantàstic que anirà més enllà de SI. Després de col•laborar en la campanya en molts aspectes i en especial en la gestió dels webs locals he estat escollit coordinador del districte. Al web actual es pot veure tot el que vam arribar a fer.
Ja fa temps, però, que vaig dir que presentar-se a les eleccions locals era una greu errada de Solidaritat. Com diu Granollacs no era un bon camp de batalla. Fer-ho, a més, com un bloc monolític sense contemplar la diversitat interna està essent la causa d’una crisi incerta. Ara bé, qui ha dut al parlament la llei sobre la independència?. Només per aquest fet ha valgut la pena l’esforç. La coalició SI ha entrat en crisi per varis motius, un d’ells és que els seus integrants pensen i no es limiten a ratificar fent veure que escullen. Potser cal pensar menys per no tenir divisions.
SI ha trencat un mur, el de l’autonomisme frustrant de CiU i l’independentisme sotmès a l’esquerra d’ERC. Ha sorgit un nou espai on la independència no es sotmet a res. Un espai que pot pactar amb ERC puntualment com fan Reagrupament o Democràcia Catalana. I pactar no vol dir integrar-se com s'ha interpretat erròniament. DCat o RCat han pactat puntualment però no entren a ERC. Un espai que també pot optar per una via pròpia com fa el partit (que no coalició) SI. Un espai que, amb unes formes o d’altres, pot ser punta de llança. I Solidaritat, les consultes o Reagrupament, sobretot, han servit per posar en contacte moltes persones que fins ara no es coneixien.
Hi ha, des de CiU i ERC, algunes persones que fan sorna del que passa amb SI. Poca broma. En només 3 mesos les persones que van fer SI van aconseguir 4 diputats. A ERC li ha costat 80 anys tenir-ne 10. Sobre CiU ningú qüestiona la seva solidessa interna. El motiu potser són milers de persones cobrant, des de fa anys, el corresponent sou del partit o del càrrec institucional a canvi de callar el què pensen. Ha generat més debat ideològic SI en uns mesos que CiU en 3 dècades. De fet, per exemple, la proposta estrella de CiU la va fer el malaurat Trias Fargas. I quants anys fa?.

dilluns, 7 de març del 2011

423. Perpinyà crea un servei municipal pel català

Fins ara era l'Institut Font Nova qui promovia la llengua catalana a Perpinyà. Des de principis de gener serà una institució oficial anomenada 'Servei d'Afers Catalans'. L'equip de l'institut continuarà la seva feina amb el regidor Jaume Roure, com a responsable. Roure és electe d'Unitat Catalana partit que representa Solidaritat Catalana a  la Catalunya Nord. La integració del Servei dins l'ajuntament li dona una major representativitat oficial ja que esdevé un servei municipal. Hi treballaran 12 persones per fer traduccions, implementar la presència pública, formar funcionariat en llengua catalana o continuar amb els cursos d'adults. El següent repte és la creació del 'Voluntariat per la llengua' on voluntaris/es fan converses amb persones que volen aprendre la nostra llengua.

dimecres, 2 de març del 2011

422. Una altra bona iniciativa transfronterera

Els dies 12 i 13 de febrer es van celebrar les Trobades transfrontereres de Cultur Pro a Palafrugell. Una trentena d’estudiants de llengua francesa i catalana van formar-hi parelles lingüístiques i van fer diverses activitats. L’eix de la trobada fou el món del suro. Aquesta iniciativa, en el marc de la política transfronterera europea impulsada per l’UE ha estat realitzada per les universitats de Perpinyà, Girona, Lleida i la Xarxa Vives d’Universitats. La Xarxa és una de les grans fites del nostre país doncs aplega la majoria d’universitats dels Països Catalans.
El mateix cap de setmana el nou Servei d'Afers Catalans de Perpinyà i l'Escola Oficial d'Idiomes de Figueres també van organitza un intercanvi lingüístic amb una xifra similar de joves. Hi ha 6 trobades similars programades.

dimarts, 1 de març del 2011

421. Les quatre columnes de la tenacitat

Pocs dies després que es retirés l'estàtua de la victòria espanyolista que hi havia a la Diagonal, diumenge es van restituir les quatre columnes de Puig i Cadafalch. El catalanisme tendeix a llepar-se les ferides i no veure la seva força. No hi ha cap nació sense estat, a excepció d'Irlanda del Nord, Escòcia o Flandes, amb tanta força com Catalunya. I cal recordar que les dues primeres han gairebé perdut les seves llengües. I malgrat això molts catalans van pel món lamentant-se de la lenta decadència nacional.
Els gestos simbòlics que estem vivint escenifiquen, però, que no només no retrocedim sinó que avancem. Són ells els qui perden. Les columnes en són un exemple majestuós, gairebé arrogant, de la força que té aquest poble. Fins i tot en un cas de flagrant victòria hi ha qui es lamenta d'una placa. Sempre hi ha un però.
Certament ERC ha tingut, des de l'ajuntament un important paper en el seu alçament. Però aquest cop cal felicitar Enric Padrosa qui, al capdavant de la Xarxa, i gairebé en solitari ha realitzat 9 anys de campanya per una utopia que semblava impossible. I que des de diumenge presideix una muntanya on el 26 de gener de 1641 els catalans vam derrotar els espanyols.
Hem vençut moltes vegades.
I ho estem tornant a fer.