dimarts, 30 de novembre del 2010

357. El mercat medieval de Vic, una excusa per celebrar els resultats electorals

Una de les sorpreses de les eleccions autonòmiques fou el resultat de SI a Vic. Resulta aclaparador com una candidatura nova ha pogut convertir-se en segona força, de cop, a la capital d'Osona. Fins i tot ha superat al PSOE. A aquests grans resultats de SI, prop d'un 11 %, cal afegir que ERC s'ha apropat al 8 % i Reagrupament que obté més del 3 %. Com han canviat els temps respecte al 1988 quan l'independentisme ni era present i la llavors federalista ERC obtenia un justet 9 % mentre Alternativa Verda (avui integrada a SI) no arribava al 1 %. Vic s'ha convertit així, en punta de llança de l'independentisme amb les consultes, el lipdub o els resultats de diumenge amb un 22 % pels independentistes.


Uns dels lemes més aconseguits dels independentistes bascos és el de “Jaia eta borroka”, festa i reivindicació o lluita. Doncs aquest llarg cap de setmana també podem combinar ambdues coses anant a Vic. S'hi celebra el Mercat Medieval entre el 4 i 8 de desembre. Hi trobarem artesans tradicionals, recreacions medievals, teatre i música al carrer, parades d'alimentació, tavernes, espectacles, exhibicions... L'entrada és de franc. Precisament Reagrupament celebrarà dissabte, a Vic, una assemblea on decidirà per on orientarà el seu futur. Serà una decisió important per la política catalana doncs Rcat ha obtingut 40.000 vots i és la novena força tot duplicant els resultats de la desena.

dilluns, 29 de novembre del 2010

356. CiU guanya, SI irromp

Cal felicitar CiU per un resultat extraordinari. Des de l’any 1984 cap candidatura no creixia en un nombre tant gran d’escons: 14. El màxim havia estat ERC, l’any 2003, amb 11. CiU no té majoria absoluta. L’ha tinguda a tocar però l’entrada de SI l’ha allunyat. De tota manera la divisió del parlament la hi dona de facto. Ha estat una victòria esperada, contundent i legitimada per una participació notable. No es pot dir que fos alta quan 4 de cada 10 persones no han anat a votar i els vots blancs són sisena força amb un 4,23 %. Una majoria clara de votants ha volgut que CiU gestioni, en solitari, la crisi econòmica i la desposta a la infame sentència del TC. CiU ha sabut rendabilitzar majoritàriament el 10J i ha fet del concert econòmica la seva promesa electoral en la que desenes de milers de persones hi han confiat.

Els partits catalans, no sucursalistes, obtenen 76 escons front 56 de les sucursals als que caldria sumar els 3 de l’ultraespanyolisme català. Avui hi ha 86 diputats a favor del dret de l'autodeterminació front 49 que potser s'hi oposen (bé F. Carreras ideòleg de C'anos és a favor i per això UPD es va presentar a part). A més l’espanyolisme rep un cop perdent 130.000 vots i 5 escons fregant el seu mínim històric.

L’independentisme paga la seva absurda divisió en un retrocés en escons: 7. En canvi, en vots, només perd 50.000 sufragis que passen a CiU. L’electorat independentista ha castigat, amb duresa excessiva, el segon pacte d’ERC amb el PSOE. Esquerra perd la meitat dels seus vots. I com es distribueixen?. A grans trets CiU en capta un 25 % i Rcat un 20 %. És meritori el resultat reagrupat gairebé sense mitjans i amb la sola figura de Carretero obtenir 40.000 vots. Han treballat i bé. Però és SI qui aconsegueix recollir la meitat dels vots que perd ERC. Les enquestes de “La Vanguardia” s’equivocaven. Així és SI qui evita que els votants decebuts d’ERC, però que no creien en la seva escissió, vagin a CiU o l’abstenció.
Tot plegat permet SI d’irrompre al parlament de forma sorprenent. Des de la restauració del parlament mai cap formació, en només 4 mesos, s’ha creat i ha entrat al parlament. I ho ha fet de forma gairebé heroica:
- amb una campanya de difamació mai vista contra una sola persona
- amb un concurrent ideològic gairebé idèntic i una divisió del vot independentista a favor de la DUI
- ignorada pels mitjans de difusió, que no de comunicació, que només hi publicaven notícies tergiversades o negatives
- apostant, per sobre de tot, en internet com a mitjà de comunicació
- en un temps rècord. S’ha fet en 4 mesos (C’anos es va forjar en un 15 mesos)
Amb tots els elements en contra (divisió, mitjans, temps...) era impossible entrar al parlament. Però, parafrasejant Mark Twain: la gent de SI no sabien que allò que pretenien era impossible. I precisament per això ho han aconseguit.

diumenge, 28 de novembre del 2010

355. Loreenna McKenitt acarona el vent que remou la cibada

Aquesta setmana s'ha publicat el darrer àlbum de la canadenca Loreena McKenitt. El seu títol té un suau aroma d'Irlanda: “The wind that shakes the barley” o el vent que remou la cibada. L'any 2006 Ken Loach va aconseguir la Palma d'Or amb una pel•lícula amb el mateix títol que recollia la lluita dels irlandesos per la independència l'any 1920. La coincidència no és casual.

McKenitt és canadenca tot i que sovint se la considera escocesa o irlandesa, les nacionalitats dels seus pares. Aquest és el seu novè disc d'estudi i retorna a les arrels celtes del seu inici. Anteriorment ha fet excelses aproximacions a la música de l'Àsia Central a “An ancient muse” (2006) i la música àrab com a “The mask and the mirror” (1997). En el nou disc hi apareixen, altre cop, instruments com el llaüt àrab, el celo, el violí, l'arpa que ella toca de forma excepcional i la viola de roda. Aquest darrer instrument, força comú a Occitània, dona uns tocs gairebé èpics a algunes cançons.
McKenitt va tenir una brillant carrera fins 1998 quan el seu company va morir en un accident. El colp anímic rebut va suposar gairebé una dècada de silenci trencat amb “An ancient muse” i altres col•laboracions com ara a la banda sonora de “Tinkerbell”, la popular campaneta de Disney.

dissabte, 27 de novembre del 2010

354. Un nou atac nord-coreà sacseja Àsia Oriental

Com en altres ocasions publiquem un article del company Àlex Calvo, professor de relacions internacionals de l'European University, sobre la realitat internacional. Aprofitem per dir que aquest és un blog obert a col·laboracions amb els i les que volgueu. L'article recull dues interessants hipotesis sobre l'atac. Interessants i preocupants.

L’atac d’artilleria dimarts contra la illa de Yeonpyeong, al Mar Groc, ha situat un cop més la Península Coreana a les capçaleres dels diaris. Tot i que no és ni molt menys la primera provocació nord-coreana els darrers anys, destaca per la seva magnitud i l’existència de víctimes civils. Coincideix a més a més amb una sèrie de factors, com ara unes maniobres conjuntes entre Corea del Sud i Estats Units i la petició de Seoul que Washington torni a desplegar armes nuclears tàctiques per a defensar el seu territori.

Columnes de fum provocades pel bombardeig (font: www.dailymail.co.uk).
ATAC AMB ARTILLERIA CONTRA LA ILLA DE YEONPYEONG
Cap a les 14:30, hora local, de dimarts l’artilleria nord-coreana atacava la petita illa, poblada majoritàriament per pescadors. Uns 200 projectils foren esmerçats en l’atac, amb el resultat de dos marines sud-coreans i dos civils morts, i diversos ferits, tant personal militar com habitants locals. Unes 100 cases foren danyades o destruïdes. Yeonpyeong es una de les illes situades immediatament al sud de la Línia de Demarcació Septentrional (NLL, Northern Limit Line), establerta per l’ONU com a frontera marítima provisional entre les dues Corees després de l’armistici que va posar fi als combats de la Guerra de Corea (1950-1953).
Les aigües de la NLL, no reconeguda per Pyongyang, han estat l’escenari de nombrosos incidents els darrers anys. El més destacable sens dubte fou l’atac d’un submarí nord-coreà contra la corbeta ChonAn el març, enfonsada amb greus pèrdues humanes.
FEBLE REACCIÓ SUD-COREANA I NORD-AMERICANA
Com per desgràcia sembla ser la norma, l’atac nord-coreà ha conduït solament a una resposta simbòlica i a les protestes habituals en aquests casos. Seoul va reaccionar ordenant un contraatac limitat de la seva artilleria, que va llençar uns 80 projectils, i una concentració d’avions de caça F16 a la zona. Washington ha desplegat el portaavions USS George Washington, per a prendre part en unes maniobres conjuntes ja programades. Sembla ser que s’ha oblidat el comentari de Winston Churchill a la seva obra “The Story of the Malakand Field Force” que a l’est de Suez solament es respecta la força, mai la feblesa. Una imatge de feblesa és precisament la que dóna la comunitat internacional quan tolera les repetides provocacions nord-coreanes, tant en l`àmbit nuclear com convencional. Pyongyang s’ha acostumat a sortir-se’n amb la seva cada cop que llença algun atac o duu a terme algun assaig nuclear o amb míssils, reforçant la seva posició a la taula de negociacions i obtenint contrapartides econòmiques o polítiques.
EL PROBLEMA DE FONS: UNA GUERRA INACABADA
Més enllà de la naturalesa concreta de cada episodi de tensió o incident amb ús de la força, es projecta encara sobre la Península Coreana l’ombra d’una guerra no acabada, d’un conflicte tancat en fals i congelat, que amenaça en tornar a escalfar-se en qualsevol moment.
En efecte, malgrat la valentia del President Truman a l’hora de desplegar tropes l’estiu del 1950 per a aturar l’agressió comunista que va estar a punt de posar fi a l’existència de la República de Corea, la seva destitució l’any següent del General MacArthur va suposar renunciar a la victòria i conformar-se amb unes incòmodes taules. La preocupació principal de Truman era evitar que una guerra regional en un teatre considerat llavors secundari (com va dir el general Omar Bradley, era “la guerra equivocada en el lloc equivocat, en el moment equivocat, i amb l’enemic equivocat”) desemboqués en la Tercera Guerra Mundial, no oblidem que el 1949 la Unió Soviètica havia assajat la seva primera bomba atòmica. En canvi per al brillant general MacArthur, que havia destruït les forces nord-coreanes després de desembarcar a Inchon, l’objectiu no podia ser altre que la victòria.
Més enllà dels mèrits respectius, és evident que avui, seixanta anys després, la destitució del general MacArthur continua passant factura. Avui, caiguda la Unió Soviètica i amb una Xina caracteritzada per un espectacular creixement econòmic i una forta creença en la seva superioritat racial, Corea ja no és “el lloc equivocat” ni Beijing “l’enemic equivocat”.
L’OMBRA DE BEIJING ÉS ALLARGADA
Això ens ha de dur per força a una reflexió: quin és el paper de la Xina a la darrera crisi, i més en general en l’enfrontament que es viu entre les dues Corees?
Oficialment, Beijing és part de la solució, i concretament peça clau de la “solució regional”, expressió tant sovint emprada quan els arbres no ens deixen veure el bosc. De fet la diplomàcia xinesa s’ha afanyat en oferir el seu condol a les víctimes, fer una crida a la calma, i presentar-se com el “gran germà” a qui altres països hauran de recórrer per força si volen evitar una escalada del conflicte. La realitat però és molt diferent.En primer lloc, si els comunistes coreans van sobreviure al desembarcament d’Inchon, imposant finalment un retorn al Paral•lel 38 com a frontera entre les dues Corees fou gràcies a la intervenció xinesa.
En segon lloc, la supervivència posterior del regim, malgrat el fred i la gana a que sotmet la població, és inexplicable sense el suport polític i econòmic xinès. Finalment, és precisament xinès l’origen del programa nuclear nord-coreà. Com s’esdevé amb Pakistan, Beijing ha facilitat l’accés a l’arma nuclear de règims que li permeten per una banda mantenir sota amenaça permanent rivals com la India o el Japó, i per altra li garanteixen l’accés a les aigües obertes del Pacífic i l’Índic.
L’ACCÉS AL MAR: UN DELS GRANS OBJECTIUS DE BEIJING
Quin és l’interès de Beijing en mantenir Corea dividida i la seva meitat nord a la seva esfera d’influència?. Per una banda afeblir una possible potència regional, Corea, històricament refractària (com Vietnam, plenament reconciliat amb Estats Units davant l’expansionisme de Beijing) a la dominació xinesa, així com evitar un apropament de les forces nord-americanes desplegades a la zona. També però assegurar-se un accés al Mar del Japó, accés que l’expansió russa del segle XIX va bloquejar. No oblidem que Corea del Nord i Rússia comparteixen frontera, evitant que el territori xinès arribi fins a les aigües obertes del Mar del Japó. Els darrers anys Beijing ha arribat a una sèrie d’acords amb Pyongyang per a adquirir concessions sobre ports com Rajin, construint les infraestructures necessàries per a connectar-los a les grans xarxes ferroviàries i de carreteres xineses. Aquestes connexions són vitals per al desenvolupament econòmic de Manxúria i el Nord-est de la Xina, doncs sense sortida al mar les seves empreses es trobarien condemnades a podrir-se en un cul de sac geoeconòmic. En un món globalitzat, qui no està connectat senzillament no existeix. Juntament amb la seguretat, són les dues grans preocupacions de tot govern.
Comença a parlar-se de “colonialisme” per a descriure aquesta política xinesa cap a Corea del Nord.
RÚSSIA I COREA DEL SUD
No és però la Xina l’única potència interessada en els ports nord-coreans. Històricament Rússia ha cercat l’accés a ports lliures de gel al Pacífic, i el 2008 va acordar amb Pyongyang la renovació de la línia ferroviària, d’uns 50 quilòmetres de longitud, entre Rajin i l’estació de Khasan. Això suposaria la possibilitat de connectar els ferrocarrils transsiberià i transcoreà, facilitant per exemple les exportacions d’hidrocarburs russos a Corea del Sud i el Japó. Un altre projecte en que Rússia estaria interessada seria precisament un gasoducte fins a Corea del Sud a través de territori nord-coreà.
Per altra banda el gran objectiu geoeconòmic de Seoul per a les properes dècades consisteix en esdevenir el gran hub logístic d’Àsia Nordoriental, de forma comparable al paper de Hong Kong i Singapur al Sud-est Asiàtic. Això exigeix bones relacions amb Rússia, i naturalment posar fi a les tensions amb Pyongyang. Es tractaria bàsicament de convertir-se en el punt de partida de la nova Ruta de la Seda, quina configuració exacta és una de les grans batalles geopolítiques del nostre segle.
Tot això és important tenir-ho en ment perquè malgrat que sovint Moscou faci la impressió de seguir la política de Beijing a la regió, Rússia té també un gran interès, compartit amb Corea del Sud, Japó, i Estats Units, en evitar que Corea del Nord esdevingui una colònia xinesa i proporcioni a Beijing accés incondicional a aigües obertes.
DUES POSSIBLES POLÍTIQUES DAVANT COREA DEL NORD
Quines són doncs les opcions sobre la taula de les potències democràtiques i marítimes davant d’un Pyongyang cada cop més agressiu?.Tenint en compte que el gran objectiu ha de ser evitar la caiguda definitiva de Corea del Nord en mans xineses i l’accés directe de Beijing a aigües obertes (per la qual cosa cal recolzar també Taiwan, evitant la seva finlandització o Anschluss, i adoptar una actitud pragmàtica davant Birmània), se’ns presenten dues possibilitats.
La primera és reprendre les hostilitats i acabar la feina que Truman no va permetre concluir a MacArthur. Atès que la superioritat aliada és incontestable i que és molt dubtós que la bomba nuclear de Pyongyang sigui operativa, això hauria de permetre reunificar la Península.
La segona és signar un tractat de pau amb Pyongyang, donar garanties de supervivència al règim, pactar-hi una obertura econòmica gradual, i posar en marxa els projectes d’infraestructures que desemboquin en una Corea del Nord multivectorial, connectada al món no solament mitjançant territori xinès.
Qualsevol altra política, com la seguida fins ara de barrejar sancions econòmiques amb retòrica buida, solament pot servir per a perllongar la incertesa i afavorir els interessos geopolítics xinesos.
Àlex Calvo, Professor de relacions internacionals, European University.

Acte final de Solidaritat (SI): fotos d'una nit inoblidable

A vegades les imatges valen més que les paraules. I avui és així.

divendres, 26 de novembre del 2010

353. Com Ciutadans però al revès

Acaba la campanya electoral de les autonòmiques catalanes amb varies tendències: CiU guanya sense majoria absoluta tot i tenir-ho tot a favor, el PSOE pot obtenir una derrota històrica i l’independentisme massa entregat al PSOE pot perdre la meitat dels escons en una derrota similar a la que va patir el BNG gallec per recolzar al mateix PSOE. Iniciativa, PP i C’anos es mantenen amb variacions menors. El cas del darrer partit és paradigmàtic:

- Gairebé sense militants i creat artificialment per alguns mitjans va aconseguir entrar al parlament amb 3 diputats.
- Han fet una acció política mono temàtica contra el català.
- S’han barallat a mort fins al punt que dels 3 només queda un diputat i els altres dos van abandonar per crear les seves pròpies formacions.
- El seu portaveu té l’aspecte d’un naufrag i a vegades s’expressa com un drogoaddicte amb mono.
- S’han estimbat a les eleccions europees, estatals i locals.
I malgrat tot es mantindran amb una tendència a l’alça aprofitant el retrocés del PSOE. A més han aconseguit reobrir del debat sobre la llengua reorientant el discurs del PP català i, en menor mesura, el del PSOE. En aquest darrer és d’agraïr la fermesa del president Montilla davant les temptacions lerrouxistes de David Pérez o J. Ferran.
Tot plegat fa pensar en la importància per l’independentisme d’obrir bretxa al parlament. Amb només 3 diputats pots condicionar el debat, existeixes i pots plantar cara. Imaginem López Tena debatent, amigablement, amb individus com M. Iceta, O. Pujol o el propi Cañas. Vam tenir un tast al debat de l’UPF. O imaginem Laporta davant Mas, Montilla o Sánchez Camacho?. CiU o ERC no actuaran de la mateixa manera amb SI al parlament com el PSOE o el PP no ho han fet amb C’anos. Ja el propi Rivera ha dit que seria mala notícia l'entrada de SI al parlament.
C’anos té un espai reduït car l’electorat espanyolista és relativament menor a Catalunya. En canvi SI tindria un recorregut enorme si, com es preveu, CiU no pot aconseguir el concert ni redreçar la crisi econòmica. D’aquí un any, per exemple, vencen els bons al 4,75 %. D’on sortiran els diners?.
A Flandes el partit independentista N-VA (Nova Aliança Flamenca) va obtenir un escó, justet amb un 3,1 %, a les eleccions de 2003. El 2010 va guanyar les eleccions belgues amb 27 escons. No és cap casualitat que l’N-VA fos l’únic convidat internacional a la 1ª conferència nacional de Solidaritat.

dijous, 25 de novembre del 2010

352. L’independentisme ha renunciat, en part, a Barcelona

Hi ha 4 candidatures que recolzen la independència davant l’atzucac que vivim avui dia: Esquerra, Solidaritat, Reagrupament i Des de Baix. La cinquena, el BSC, ha arribat a la situació paradoxal de presentar-se per Lleida i, al mateix temps, defensar l’abstenció.
Aquesta ha estat una campanya electoral molt fluixa. Només els esforços titànics de PxC, SI i Rcat per donar-se a conèixer han trencat un motlle ja establert. Un possible error comú a les candidatures independentistes ha estat centrar el seus esforços fora de la ciutat de Barcelona. Evidentment hi ha hagut presència. A Sant Martí, per exemple, Solidaritat ha realitzat 3 actes prou importants. Reagrupament ha mogut el seu escenari mòbil per alguns barris i Des de Baix ha realitzat actes només a 4 districtes. Esquerra ha estat generalment absent dels barris.
Sobta que els grans caps de llista de les formacions independentistes no han estat presents al cap-i-casal; prioritzant la seva presència a altres comarques. Des de Baix ha centrat els seus esforços on tenia implantació: Garraf, Baix Llobregat i el Vallès. Reagrupament va optar per una candidata de perfil baix. Carandell no ha estat a l’alçada. La formació grana ha demostrat ser poc més que una escissió d’ERC i els qui van protagonitzar la marxa d’Esquerra han encapçalat les llistes. Carandell ha fet un lloable esforç però els actes barcelonins, en general, han tingut unes desenes de seguidors en una ciutat de milió i mig d’habitants. Carretero, que ha dit reiteradament que recela de Barcelona, no ha acompanyat a la seva candidata i ha aparegut poc per la capital. Si Rcat no tenia gaire possibilitats, la campanya l’ha deixat sense cap.

Esquerra ha seguit un model similar. Reagrupament va omplir l’auditori i ERC el palau de la música. Tret d’això la campanya dels republicans a Barcelona ha partit de la base de donar per perduda la capital. Solidaritat ha comés la mateixa errada. Un sol acte central amb Laporta a Barcelona és poc. Tret de les visites als mercats Laporta no ha aparegut per Barcelona. Cert que l’han suplert altres membres de la llista, transversals i de pes important, com López Tena, Isabel Clara Simó o Bertrán però la campanya de Laporta s’ha centrat en altres comarques. I també que l'han encertat, i molt, amb els actes a universitats. En canvi a Barcelona, tot i que SI ha estat la que ha fet un esforç major, amb actes a tots els districtes, han estat actes de format mitjà sense el cap de llista. L’avantatge de SI i Esquerra, amb tot, és que els seus candidats són coneguts i això els permetrà, a priori, accedir al parlament.
En tot cas, fora bó que l’independentisme reflexionés que en un sol bloc de pisos de Barcelona poden viure-hi més persones que a poblacions de moltes comarques. Per sort, el món no s’acaba el 28 de novembre i Barcelona Decideix pot fer part del treball en que les candidatures independentistes no han reeixit.

dimecres, 24 de novembre del 2010

351. La partitocràcia mostra la seva putrefacció

L’estat de putrefacció de la partitocràcia a la comunitat autònoma de Catalunya ha arribat a un estat preocupant. CiU i PSOE han protagonitzat el darrer episodi. Després de setmanes fent veure que l’altre no volia un debat a 2 arriben a un acord que sabien il•legal: els debats s’han d’acordar 5 dies abans. La situació ha arribat a un nivell que la JEC ha tingut que intervenir-hi. No sense abans fer una nova mostra de prostració: la Junta de Barcelona ha tingut que demanar opinió a la de Madrid que, amb bon criteri, ha respost que era una decisió catalana. Quan aquesta s’ha pres des de Barcelona CiU i PSOE han recorregut …a Madrid !.

A l’espectacle denigrant que ens ofereixen CiU i PSOE cal afegir la resta de partits parlamentaris: quan resten exclosos del debat posen el crit al cel dient que “Catalunya és plural” però ells mateixos exclouen la resta de formacions que s’hi presenten. A més han imposat uns blocs electorals que com recull un informe del propi Consell Audiovisual és una excepció a tot Europa. Només l’estat francès té un sistema tant tancat, opac i deplorable com el dels blocs electorals de minutatge. Però fins i tot a l’hexàgon el sistema és més flexible.
Tot plegat tenint en compte que aquests partits s’han pujat un 9 % el que cobren de l’erari públic per fer la campanya i s’han repartit a compte el 30 %. Tots estem pagant els anuncis dels ultra espanyolistes nus, els adhesius de Super Montilla, els videojocs del PP matant independentistes o la valentia de la gent d’ERC per regalar dues vegades la Generalitat al PSOE.

De totes les forces avui fora del parlament sembla que només Solidaritat té opcions reals d’entrar-hi. Com diu un dels seus candidats: 'la partitocràcia impedeix la pluralitat d'opcions i que els ciutadans puguin escollir amb coneixement entre tota l'oferta electoral'. Fora bó que aquesta coalició esdevingués veu dels sense veu. Per exemple renunciant al seu temps en els blocs electorals, exigint la reducció de les despeses electorals pagades amb diners públics o forçant debats oberts a forces extraparlamentàries.

dimarts, 23 de novembre del 2010

350. Quinze motius per donar suport a Solidaritat

1.-  Joan Laporta, té un ressò mediàtic inqüestionable. Amb ell els boicots informatius a l’independentisme són inviables. A més aporta una capacitat de gestió i ajuda a internacionalitzar el conflicte. Parla clar i s’allunya del críptic polític habitual.
2.- L’equip dirigent amb persones d’èxit: el propi Laporta al Barça, López Tena amb les consultes d’Osona i Garrotxa, Arqué i Bertrán també amb les consultes o Strubell amb la Comissió de la Dignitat. Un equip de guanyadors enlloc del catalanisme victimista i que tot ho veu impossible.
3.- Solidaritat no ha atacat la resta de l’independentisme i s’ha fet una crida expressa a no fer-ho. No s’ha respost als atacs rebuts d’altres formacions.
4.- El programa és senzill, de fet és un manifest allunyat dels macro-programes, mai complerts, de les formacions clàssiques que ningú llegeix. És transversal ideològicament.
5.- El procés d’elecció de candidats força més democràtic d’allò a que estem acostumats.
6.- El programa polític molt similar al de Reagrupament: aconseguit la independència mitjançant una declaració unilateral del parlament i regenerar la política catalana. Aquesta part del discurs pot ser la pedra de toc en el cas, probable, de no obtenir majoria absoluta.
7.- El compromís de treballar de forma comuna amb la resta de forces independentistes dins el parlament.
8.- El compromís d’evitar un nou tripartit i, per tant, de pactar amb el partit unionista més perillós: el PSOE.
9.- La voluntat de no pactar amb ningú que no proclami la independència.
10.- La sorprenent capacitat d’aixecar una formació política en un trmestre, fer eleccions internes i actes multitudinaris a Taradell, Manresa, FigueresMollerussa, que han arribat a omplir el teatre Bartrina de Reus o la plaça major de Vic. Posteriorment aquesta rauxa no ha disminuït ans al contrari com demostren els recents actes a l'UB amb 400 estudiants, a l'UPF amb 600, a Salt amb 250 persones, les 400 a St Feliu de Guíxols i també a Badalona, a Vilanova amb 300 o les més recents 800 de Tarragona i 700 de Granollers.
11.- La voluntat de recollir l’esperit de la manifestació del 10 de juliol enlloc d’oposar-s’hi per un cert purisme. Cal estar amb la gent i no vint passos davant d’ells.
12.- La extraordinària capacitat de captar sectors de CiU i ERC. És en les seves bases on es troben la majoria d’independentistes i Solidaritat ha sabut pescar a les dues bandes sense problema. I fins i tot d’altres formacions.
13.- La campanya brutal contra la figura de Joan Laporta acusant-lo de fer excessiva despesa tot i reconèixer que no va agafar ni un € del club. Una campanya orquestrada pels grans poders que avui s'enriqueixen de la dependència de Catalunya.
14.- Una política clara de prioritzar la independència de Catalunya sense oblidar la resta dels Països Catalans. Sense caure en la indiferència d'altres formacions o la implantació  en el que Llorenç Planes ha definit com un "camí nou". En aquesta línia s'inscriuen els acords amb Unitat Catalana i el PSAN.
15.- La capacitat d'arribar a acord amb altres formacions creant una coalició plural amb el PSAN, el PRC, Els Verds-Alternativa Verda, Democràcia Catalana i gent del CCSI i d'Estat Català i que ha impulsat Catalunya Nació Independència.
I, sí, seria interessant veure López Tena plantant cara dialècticament als portaveus de PP, C'anos i PSOE. I, ni que fos per una vegada, sentir el significat de la paraula dignitat.

dilluns, 22 de novembre del 2010

349. Les propostes d'Alternativa de Govern

Alternativa de Govern és la formació encapçalada per Montserrat Nebrera qui fou diputada del PP. El seu gran error, possiblement, ha estat personificar en excés la seva formació. El seu programa, eminentment liberal, abraça els elements de la dreta clàssica: individu, família, comunitat. AdG és de les poques formacions unionistes disposada a debatre l’opció de la independència enlloc de blasmar-la sense cap argument raonable. En aquest sentit, però, és d’agraïr el seu posicionament: “No és el nostre aquest debat, el del futur polític de Catalunya, tot i que a Alternativa de Govern creiem que una comunitat d’individus lliures, amb independència de criteri, pot decidir quina mena de forma política adopta. I en tindrà tot el dret, justament per haver conquerit la seva llibertat de criteri. Hores d’ara no és així i per tant, és molt difícil destriar la veritat i l’interès entorn la realitat econòmica i social que s’obriria amb la constitució de Catalunya com a Estat independent.”

On AdG ha aportat molt aire fresc és en la regeneració democràtica. Denúncia amb claredat les aberrants subvencions que reben partits i sindicats. Per quin motiu tu has de finançar el PSOE i el PP?. No tenen militants?. També pretenen revisar el paper de l’eficiència i la raó de ser de les empreses públiques. Una proposta ben clara és la de fer gratuït el càrrec de regidor a un miler de municipis catalans. Estalvi. 25.000 milions d’€ més del que suposa l’espoliació anual que Catalunya pateix. L’eix ideològic d’AdG es centra en eliminar les subvencions als partits i una llei electoral catalana. En aquesta els electes no seríen sotmesos al grup parlamentari, seríen arrelats al territori com al Regne Unit i tindríen limitació en el temps. Així s’evitaríen casos aberrants com el de la crosta partitocràctica encarnada per en Joan Ferran (PSOE), diputat des de 1992: dues dècades!.

dissabte, 20 de novembre del 2010

348. Suede visita les capitals europees ...i Barcelona

Suede fou un dels grups més importants dels anys noranta a Europa. Emmarcats primer en l’anomenat brit pop van derivar cap al rock alternatiu amb elements propis com el glamour o l’androgínia. Brett Anderson va donar que parlar al dir que era un bisexual que no havia tingut relacions homosexuals i les portades dels seus àlbums jugaven a l’ambigüitat. Van editar cinc àlbums (més un sisè de cares B molt reconegut) amb una guitarra potent, percussió vibrant i tocs de teclats. La seva elegància contrastava emb el grunge de Nirvana que triomfava en aquella època. Van fer himnes com “So young”, “New generation”, “Trash” o “Saturday night” i cançons sensibles com “Black or blue”, la impressionant “The asphalt world” o “The power”.

Els primers àlbums tenien un toc obscur que es va aclarir al final amb “Head music” (2000) i “A new morning”. Esgotats (el teclista va abandonar per fatiga crònica) van dissoldre’s. Anderson va col•laborar amb l’antic guitarra del grup, Bernard Butler, amb qui s’havia barallat durament, en un solitari disc de “The tears” i després ha editat 3 àlbums en solitari molt notables.
Després d’una dècada de silenci han decidit fer una gira per les principals capitals europees: Londres, París, Estocolm, Berlin, Brusel•les i Barcelona. Es dona la circumstància que Barcelona és la única ciutat que visitaran que no és capital d’estat…de moment. Actuen a Razzmatazz (que es nega a tenir versió en català del seu web) el 26 de novembre amb un preu de 30 €. Les entrades són esgotades.

divendres, 19 de novembre del 2010

347. Brillant exposició del CCN a l'acte de SI a la Vila Olímpica

Dimecres Solidaritat Catalana per la Independència (SI) va organitzar un acte amb el Centre Català de Negocis (CCN) al barri de la Vila Olímpica de Barcelona. Jaume Gómez, del CCN, va fer-hi una exposició brillant seguint l'argumentari del CCN amb un expositor d'imatges. Per molt que es repeteixi, la sagnia que pateix Catalunya per part de l'estat espanyol és d'una dimensió tal que hi podríem estar parlant cada dia. Valguin alguns exemples:
- Extremadura ocupa la penúltima posició entre les 17 comunitats en el rànking de pagar impostos. Una vegada aplicada la “compensació inter territorial” (eufemisme de l'espoliació) passa a ser la primera en rebre inversions.
- Catalunya és l'únic territori europeu amb barracons escolars. Una escola costa 4 milions d'€. Amb el que se'n va a Madrid cada dia es podrien fer 15 escoles diàries.
- Extremadura té un funcionari per cada quatre habitants: un 26,4 % de la població és funcionària. La mitjana europea és del 10 % i a Catalunya del 9,6 %.
- La connexió ferroviària de mercaderies per Catalunya s'ha descartat, des de Madrid, per fer-la per Aragó (Canfranc). És una obra faraònica d'un cost brutal a 1.000 metres d'alçada i foradant els Pirineus de forma salvatge. A la part occitana acaba al territori gascó de les Landes (Lanas en occità). Per tot plegat té l'oposició local i europea. Madrid, en canvi, es nega a fer la connexió per la costa catalana.
- L'aeroport de Ciudad Real, absolutament inútil, va costar 1.100 milions d'€ gairebé com el de Barcelona. La Caixa de Castella La Manxa, que el va finançar, va petar i fou rescatada per l'estat.
- Quan Nissan Renault va anunciat l'ERO de 1.680 persones a la planta catalana el govern espanyol va anar a negociar a París. Van sortir molt contents amb 500 milions en inversions...que es van fer a la planta de Valladolid!.

La independència és possible. Permetria reduir fins el 20 % l'impost de societats i un 7 % l'IRPF augmentant el consum. Ja en el segle XXI s'han independentitzat quatre nacions: Kosovo, Ossètia del Sud, Montenegro i Abkhàzia. Per fer-ho només cal una declaració del parlament. CiU i ERC sempre han sumat la majoria parlamentària (68 escons) que permetria fer-ho. Ambdues van refusar l'oferta del CCN de recolzar-los a canvi de fer la declaració. En canvi SI i Reagrupament han apostat per aquest programa polític. La presentació del CCN és realment excel·lent, possiblement d'allò millor que ha fet l'independentisme català les darreres dècades.

dijous, 18 de novembre del 2010

346. Campanya electoral ofegada per la partitocràcia

Qui participa en la campanya electoral té sovint una sensació: és al límit de cometre un delicte. Només es pot repartir propaganda allà on la misteriosa Junta Electoral Central decideix. No es poden penjar cartells fora dels plafons destinats a aquest objectiu. En molts casos aquests plafons són impossibles de trobar. Posar un cartell suposa una multa i les policies locals fan un esforç per perseguir els abnegats militants. Per explicar el projecte, repartir propaganda, cal anar on hi ha les persones. Per exemple un centre comercial. Immediatament apareixen guàrdies de seguretat advertint-te que és prohibit. Un exemple el narra el secretari d’Alternativa de Govern però tothom que faci campanya ho ha viscut.
Tothom?. No. Els adherits als partits parlamentaris tenen un altre escenari. Els cartells els hi enganxen empreses especialitzades, les pancartes també. Tenen, a més, una subvenció que paguem tots. Aquesta campanya se l’han augmentada un 9 % respecte al 2006. Per més Inri s’han repartit, a compte, el 30 %, del que els hi correspondrà si obtenen bons resultats. I si no?. No se sap. Hi ha molts més exemples però el més aberrant és el dels blocs electorals televisius que denuncien, cada dia, els periodistes de TV3. Per cert, fora bó que algun dels partits que vol entrar al parlament anunciés que, en cas d’entrar, denunciarà aquests blocs. Com també és aberrant que cada dia emetin els anuncis dels partits de sempre al mateix horari i els de la resta per la matinada.
En diuen democràcia però la veritat és que 6 partits han creat un entramat per protegir-se en un pur estil dictatorial. I el dia 28 sortiran a lamentar-se de que la participació ha estat molt baixa.

dimecres, 17 de novembre del 2010

345. Yo votaré a Joan Laporta

Xavier Sala-i-Martín, diverses vegades candidat al premi Nobel d'economia, professor d'economia de la Universitat de Columbia, consultor del Banc Mundial i de l'FMI i assessor del World Economic Forum de Davos.
Yo votaré a Joan Laporta
Si las encuestas no vuelven a fallar estrepitosamente, faltan sólo 11 días para que se acabe la pesadilla y el peor gobierno de la historia de Catalunya abandone la poltrona. Todo apunta a que el tripartito no sumará y no podrá volver a imponer su nefasto gobierno. Por un lado, parece que ICV se mantendrá, a pesar de que, con un minoritario 9% de los votos, ha impuesto un antidemocrático chantaje ideológico cuyo exponente más claro ha sido coser a multas a los que circulaban a 80 km/h con un argumento medioambiental que nadie ha conseguido demostrar.
También predicen que ERC se hundirá en el abismo electoral, lo cual es lógico dada la traición sistemática a sus principios a cambio de 30 miserables monedas de poltrona.
El probable descalabro del PSC es mucho más interesante. Al fin y al cabo, la mayor catástrofe económica, social y política del país ha sucedido mientras los socialistas tenían el monopolio absoluto del poder: gobernaban todos (repito, ¡todos!) los grandes ayuntamientos del país, las diputaciones, la Generalitat y el gobierno de España. El absolutismo socialista ha presidido la mayor caída del PIB, el mayor aumento del paro, el mayor endeudamiento de la Generalitat en las peores condiciones financieras, el mayor aumento de la pobreza, el mayor deterioro institucional y el mayor ejercicio de censura de los medios (hay que“arrancar la crosta nacionalista de TV3 y Catalunya Radio”, dijo el portavoz del PSC, Joan Ferran antes de despedir a los líderes de audiencia Antoni Bassas, Jordi Basté, Toni Clapés y Jaume Barberá; “Barbeta estás muerto y no lo sabes!”, amenazó el quijotesco Rucio director de comunicación de Montilla, Antonio Bolaño, aprendiz de profesor Moriarty a la poste abandonado por sus colegas por su radicalismo y su falta de talla). Por suerte, ese abuso y esa incompetencia llegarán a si fin el 28N.
Nos queda Artur Mas, a quien las encuestas dan como ganador. Mas será un buen presidente. A diferencia de Montilla, tiene estudios, es capaz, inteligente, honrado y trabajador. No tiene el carisma de Pujol, pero seguramente será mucho mejor gestor. En circunstancias normales yo votaría a Mas. Pero las actuales no son circunstancias normales. Son circunstancias especiales. La hora de la buena gestión ha pasado. Es la hora de evitar que haya mayorías absolutas, es la hora de echar a los socialistas del poder y es la hora de la valentía. Por esas razones, yo no votaré a Artur Mas. Me explico.
Que una fuerza política tenga mayoría absoluta es malo. La frase de lord Acton “el poder corrompe y el poder absoluto corrompe absolutamente” queda demostrada con lo que ha pasado con poder absoluto de los socialistas en Catalunya en los últimos años. Tampoco fueron buenas las mayorías absolutas del PP en los noventa o de CIU en los ochenta. Votar a CIU en un momento en que parece que está al borde de la mayoría absoluta es un error.
La pregunta es: y si no tiene mayoría absoluta, ¿con quien se va a aliar CIU? Me consta que hay una importante corriente dentro del partido que apuesta por una coalición postelectoral PSC i CIU. Lo mismo pasa con los poderes facticos económicos y mediáticos: quieren la “sociovergencia”. Pero como ya he explicado, creo que es de la máxima importancia que los socialistas sean expulsados de la Generalitat: tienen demasiado poder en ayuntamientos, diputaciones y gobierno de España. Votar CIU no garantiza esa expulsión. La única manera de garantizar que ni CIU tenga mayoría absoluta ni que CIU dependa del PSC, es que dependa de otra fuerza nacionalista. Eliminada ERC por su manifiesta traición a sus propios ideales, sólo nos quedan Solidaritat Catalana (Joan Laporta) y Reagrupament (Joan Carretero).
Lo que nos lleva al tercer tema: la valentía. La decisión del tribunal constitucional ha cerrado toda opción de mejorar dentro del marco constitucional por lo que, en este momento, no hay que pensar en una buena gestión sino en tomar decisiones comprometidas y valientes. CIU es un partido esencialmente cobarde porque tiene demasiados flancos y demasiadas deudas. Necesitamos personas nuevas y valientes.
En este sentido, mi candidato es Joan Laporta. He trabajado con él durante siete años y les puedo asegurar que, digan lo que digan los medios antilaportistas, Joan Laporta es absolutamente honesto, de la máxima integridad, extraordinariamente inteligente y, además, es la persona más valiente del mundo. ¿Quién, sino, se hubiera presentado a estas elecciones pudiendo haberse sentado en el sofá, saboreando las 69 copas conseguidas con el Barça, degustando las mieles del triplete y de las seis copas, sabiendo que la política conllevaría el boicot de los medios convencionales y la aparición todo tipo de noticias distorsionadas, intencionadamente negativas, cuyo único objetivo es evitar que obtenga representación parlamentaria?
Yo he visto a Joan Laporta enfrentarse al todopoderoso Florentino Pérez para fichar a Samuel Eto’o, un jugador que nos dio no una sino dos Champions. Nota: mientras Laporta ha sido Presidente, Florentino no ha ganado ni un solo título de futbol importante, ¡ni uno! Yo he visto a Laporta enfrentarse a Zapatero, a la UEFA y a la FIFA para defender los intereses del Barça. Con una valentía que a veces daba hasta miedo.
Esa es la valentía que necesitamos. Ya está bien de quedar bien, de pedagogía, de seny, de ser la parte moderada del debate y de cumplir las reglas impuestas por otros. Jordi Pujol dijo hace unos días que ya no encontraba argumentos contra la independencia. President: ¡es que a lo mejor no los hay!. Y cuando no hay argumentos, uno debe pasar a la acción. Para ello, se necesitan líderes sin deudas y con la valentía suficiente de pasar a la acción. Por eso, el 28N votaré a Solidaritat Catalana. Yo votaré a Joan Laporta.

Jo votaré en Joan Laporta
Si les enquestes no tornen a fallar estrepitosament, falten només 11 dies perquè s'acabi el malson i el pitjor govern de la història de Catalunya abandoni la poltrona. Tot apunta al fet que el tripartit no sumarà i no podrà tornar a imposar el seu nefast govern. D'una banda, sembla que ICV es mantindrà, encara que, amb un minoritari 9% dels vots, ha imposat un antidemocràtic xantatge ideològic l'exponent del qual més clar ha estat cosir a multes als quals circulaven a 80 km/h amb un argument mediambiental que ningú ha aconseguit demostrar. També prediuen que ERC s'enfonsarà en l'abisme electoral, la qual cosa és lògic donada la traïció sistemàtica als seus principis a canvi de 30 miserables monedes de poltrona.
El probable daltabaix del PSC és molt més interessant. Al cap i a la fi, la major catàstrofe econòmica, social i política del país ha succeït mentre els socialistes tenien el monopoli absolut del poder: governaven tots (repeteixo, tots!) els grans ajuntaments del país, les diputacions, la Generalitat i el govern d'Espanya. L'absolutisme socialista ha presidit la major caiguda del PIB, el major augment de l'atur, el major endeutament de la Generalitat en les pitjors condicions financeres, el major augment de la pobresa, la major deterioració institucional i el major exercici de censura dels mitjans ("cal arrencar la crosta nacionalista de Tv3 i Catalunya Radio", va dir el portaveu del PSC, Joan Ferran abans d'acomiadar als líders d'audiència Antoni Bassas, Jordi Basté, Toni Clapés i Jaume Barberá; “Barbeta estàs mort i no ho saps!”, va amenaçar el quixotesc Rucio director de comunicació de Montilla, Antonio Bolaño, aprenent de professor Moriarty a la pal abandonat pels seus col•legues pel seu radicalisme i la seva falta de talla). Per sort, aquest abús i aquesta incompetència arribaran a si fi el 28N.
Ens queda Artur Mas, a qui les enquestes donen com a guanyador. Mas serà un bon president. A diferència de Montilla, té estudis, és capaç, intel•ligent, honrat i treballador. No té el carisma de Pujol, però segurament serà molt millor gestor. En circumstàncies normals jo votaria a Mas. Però les actuals no són circumstàncies normals. Són circumstàncies especials. L'hora de la bona gestió ha passat. És l'hora d'evitar que hi hagi majories absolutes, és l'hora de foragitar els socialistes del poder i és l'hora de la valentia. Per aquestes raons, jo no votaré a Artur Mas. M'explico.
Que una força política tingui majoria absoluta és dolent. La frase de lord Acton “el poder corromp i el poder absolut corromp absolutament” queda demostrada amb el que ha passat amb el poder absolut dels socialistes a Catalunya en els últims anys. Tampoc van ser bones les majories absolutes del PP en els noranta o de CIU en els vuitanta. Votar a CIU en un moment en què sembla que està a la vora de la majoria absoluta és un error.
La pregunta és: i si no té majoria absoluta, amb qui pactarà CIU?. Em consta que hi ha un important corrent dins del partit que aposta per una coalició postelectoral PSC i CIU. El mateix passa amb els poders fàctics econòmics i mediàtics: volen la “sociovergència”. Però com ja he explicat, crec que és de la màxima importància que els socialistes siguin expulsats de la Generalitat: tenen massa poder en ajuntaments, diputacions i govern d'Espanya. Votar CIU no garanteix aquesta expulsió. L'única manera de garantir que ni CIU tingui majoria absoluta ni que CIU depengui del PSC, és que depengui d'una altra força nacionalista. Eliminada ERC per la seva manifesta traïció als seus propis ideals, només ens queden Solidaritat Catalana (Joan Laporta) i Reagrupament (Joan Carretero).
El que ens porta al tercer tema: la valentia. La decisió del tribunal constitucional ha tancat tota opció de millorar dins del marc constitucional pel que, en aquest moment, no cal pensar en una bona gestió sinó a prendre decisions compromeses i valentes. CIU és un partit essencialment covard perquè té massa flancs i massa deutes. Necessitem persones noves i valentes.
En aquest sentit, el meu candidat és Joan Laporta. He treballat amb ell durant set anys i els puc assegurar que, diguin el que diguin els mitjans antilaportistes, Joan Laporta és absolutament honest, de la màxima integritat, extraordinàriament intel•ligent i, a més, és de les persones més valentes del món. Qui, sinó, s'hagués presentat a aquestes eleccions podent haver-se assegut en el sofà, assaborint les 69 copes aconseguides amb el Barça, degustant les mels del triplet i de les sis copes, sabent que la política comportaria el boicot dels mitjans convencionals i l'aparició tot tipus de notícies distorsionades, intencionadament negatives, l'únic objectiu de les quals és evitar que obtingui representació parlamentària?.
Jo he vist Joan Laporta enfrontar-se al totpoderós Florentino Pérez per fitxar a Samuel Eto'o, un jugador que ens va donar no una sinó dues Champions. Nota: mentre Laporta ha estat President, Florentino no ha guanyat ni un sol títol de futbol important, ni un!. Jo he vist Laporta enfrontar-se a Zapatero, a la UEFA i a la FIFA per defensar els interessos del Barça. Amb una valentia que de vegades donava fins a por.
Aquesta és la valentia que necessitem. Ja està bé de quedar bé, de pedagogia, de seny, de ser la part moderada del debat i de complir les regles imposades per uns altres.
Jordi Pujol va dir fa uns dies que ja no trobava arguments contra la independència. President: és que potser no els hi ha!. I quan no hi ha arguments, un ha de passar a l'acció. Per a això, es necessiten líders sense deutes i amb la valentia suficient de passar a l'acció. Per això, el 28N votaré a Solidaritat Catalana. Jo votaré en Joan Laporta.

dimarts, 16 de novembre del 2010

344. Tots els independentistes tenen "pegues".

Ahir parlàvem de les crítiques de puristes i unionistes al suport de Maria Lapiedra a SI. El cas, però, no és només aquest. Els darrers anys són desenes les figures conegudes de la societat catalana que aposten per l'independentisme. El canvi ha estat brutal. Tots però, pels unionistes i pels puristes, tenen pegues: Joel Joan només ho fa per subvencions, Carretero és malcarat, Laporta encarna la setena plaga, Carod va pactar amb ETA, Puigcercós és un sectari, Colom un aprofitat, els de les CUP són amics dels bascos, Canut és de l'espanyol, Llach avorrit, Barrera o Broggi són massa grans...Tota formació independentista és objecte de burla i llavors sembla que el vot útil independentista sigui...no votar independentista. Hi ha qui sembla una d'aquelles sectes jueves esperant el messies pur que els dugui a la independència levitant per sobre de la resta d'humans.

Ningú sobra a l'independentisme. Un estat ha de tenir de tot; actrius, trostkistes, catòlics, evangelistes, economistes, comediants i lladres. Precisament el que els preocupa és que l'independentisme s'està normalitzant i s'escuden en criticar els arbres per amagar el bosc que ha crescut els darrers anys. El darrer cop que han rebut és que un president del Barça sigui independentista i que l'entrevisti el New York Times i que aquest diari parli amb normalitat d'un estat català independent. Però segur que el NYT també té alguna "pega".

dilluns, 15 de novembre del 2010

343. El valor de Maria Lapiedra

Maria Lapiedra, de nom real Maria Pasqual, de Les Borges Blanques, ha participat, desinteressadament, a un acte de SI a Begues. L'enrenou generat ha estat lamentable. En primer lloc no és cert que SI hagi "fixtat" l'actriu eròtica. Simplement ha anunciant que anava a l'acte i recolzaria Solidaritat com abans ho havia fet amb ERC i les consultes. En segon lloc si una persona es dedica al cinema eròtic sembla que ja no pot tenir idees polítiques encara que, com és el cas, sigui llicenciada en filologia catalana. Només poden opinar els Montilla o Mas de torn que no han treballat, ni pensen fer-ho mai. És una visió de la democràcia vomitiva. A més d'un posicionament moralista que algú s'hauria de fer mirar.
És un orgull que Maria Lapiedra tingui el valor de defensar la independència de Catalunya i és d'admirar que ho faci guanyant-se la vida a Espanya. Tothom ho faria?.

diumenge, 14 de novembre del 2010

342. Sàhara: la incompetència espanyola

El conflicte del Sàhara ha tornat a l’actualitat arran del salvatge assalt marroquí al campament de protesta d’Al-Aiun. Una vintena de morts saharians i una desena de les forces d’ocupació són testimoni de la duresa dels xocs. Hi ha 700 saharians empresonats i, en aquest precís instant, algun d’ells està patint tortures per part de la policia reial marroquina. Novament es demostra la incompetència de la potència colonial, el Regne d’Espanya, absolutament incapaç de gestionar la descolonització. Tota Àfrica fou descolonitzada amb més o menys encert però sense deixar un conflicte obert com al Sàhara. Només hi ha alguna excepció com ara Casamance, Cabinda o l’Illa de Bioko, novament amb els espanyols com a protagonistes.  

dissabte, 13 de novembre del 2010

341. La feina de CDC amb els nous catalans

Aquesta setmana s'ha anunciat l'alta d'uns 60 militants de CDC. Allò que els uneix és que s'han afiliat al partit nacionalista de la mà de la sectorial d'immigració. Aquesta és encapçalada per Àngel Colom i Èric Bertrán. Ja el setembre van convocar un acte, al Fossar de les Moreres, amb centenars d'immigrants que van recolzar Convergència. Fer proselitisme del nacionalisme català entre persones nouvingudes sempre és difícil i per això la tasca que realitza aquesta sectorial té doble mèrit. Ells utilitzen els termes de “nous catalans” reprenent la fórmula de Paco Candel. A poblacions com Sant Feliu de Codines, per exemple, gent de CDC participa a les festes de la comunitat pakistanesa que, en aquell cas concret, és de religió cristiana. Evidentment darrera de tota aquesta feina, no sempre agraïda, hi ha un interès partidista però no es pot negar que també hi ha una feina molt important que beneficia Catalunya en el seu conjunt. I és d'agrair.

divendres, 12 de novembre del 2010

340. Diumenge, ajudar el Sàhara és molt fàcil

Diumenge,a les festes del Clot-Camp de l’Arpa es comencen a recollir aliments i productes dep primera necessitat pel Sàhara. Es farà al parc del Clot. Es posa en marxa, així, la 17a caravana catalana d’ajut humanitari per al poble saharauí. És d’aquelles iniciatives que no surten als mitjans. En canvi, si els solidaris amb el Sahara assaltesin el consulat marroquí tindríen portades assegurades. En aquesta societat el treball solidari per ajudar els altres s’oculta mentre la violència s’amplifica. La caravana és una manera, fàcil, d’ajudar un poble castigat per la història.

No és la única iniciativa en aquest sentit. Malauradament el conflicte torna a l'actualitat.  Hi ha les concentracions que l’Associació d’Amics del Poble Saharaui va realitzar dijous a les quatres capitals provincials catalanes o la manifestació de l’Associació d’Amics del Poble Saharaui de les Illes Balears el mateix dia a Palma. Abans, dilluns 8 va fer a València una concentració la Federació d’Associacions de Solidaritat amb el Poble Saharauí del País Valencià. Precisament al País Valencià es van recollir 85.000 kilos d’ajuda humanitària en la darrera caravana que foren enviats als 200.000 refugiats dels camps de Tinduf.

dijous, 11 de novembre del 2010

339. L’estat espanyol entra al top ten d'estats en risc de fallida

La Cumulative Probability of Default (CDP) és un índex que avalua les probabilitats de fallida d'un estat. El llistat oficial d’estats amb més/menys risc se'l coneix com a Informe de risc de deute sobirà o CMA Global Sovereign Credit Risk. S'elabora actualitzant dades dels darrers 5 anys de la CDS. I què és la CDS?. La Credit Default Swap és una assegurança que es contracta en comprar deute. Com més inversors contracten el CDS vol dir que més persones creuen que hi ha risc de que no cobraran.
El desembre de 2009 l'estat espanyol era al lloc desè del llistat de CDS, és a dir, molt inversors contractaven assegurança en comprar deute públic espanyol. Malgrat això només era al lloc 34 de riscos de fallida mercès a que es fa amb la mitjana de dades dels darrers 5 anys.
El darrer llistat d'estats en possible fallida no va portar bones notícies pels espanyols: han passat, en 9 mesos, del lloc 34è al 21è. I això que es fa una mitjana dels darrers 5 anys. Espanya té més risc de fallida que Kazakhstan, Costa Rica o Rússia. Aquest, però, és el llistat definitiu del tercer trimestre de 2010. CMA, qui elabora els informes oficials, envia actualitzacions periòdiques mentre no emet els informes definitius. Doncs bé, fa uns dies ha enviat als seus abonats una actualització on l'estat espanyol ja és el novè estat amb més probabilitats de fallida. Només és darrera de Grècia, Veneçuela, Irlanda, Argentina, Portugal, Pakistan, Ucraïna i Dubai.
Recentment SI ha fet un video on compara la situació actual de Catalunya amb la de matrix. Hi ha una realitat virtual feta pels mitjans on només és viable continuar dins l'estat espanyol. El secretari general de CiU s’ha abonat declarant que la independència no és possible. Dona dos motius: el primer és que el seu pare viu a la comunitat autònoma d’Aragó. És un argument força consistent si el comparem amb el segon: que Espanya no voldria i això, sembla, ens hauria de fer por.
Vivim en un estat suposadament fort que hem de témer. Aquest estat, en fallida tècnica, és el que ens ha de fer tanta por?. Dels prop de 200 estats que hi ha al món l’espanyol és el nové amb més probabilitats de fer fallida. Sembla més aviat un tigre de paper. El dia 28 podríem començar a esquinçar-lo votant ERC, SI o Rcat. L'alternativa a això és continuar dins un estat en probable fallida. Amb totes les conseqüències que això tindrà a nivell social i econòmic. O catalans lliures o porcs espanyols.

dimecres, 10 de novembre del 2010

338. La CUP de Molins reparteix part del sou de regidor a entitats

És possible fer política sense aprofitar-se'n de la política. La Candidatura d'Unitat Popular n'està fent mostres clares. A Vic, la CUP, va destinar part dels ingressos dels regidors a posar un autobús públic nocturn a la festa major. Des de 2008 la CUP de Molins de Rei ha destinat part del sou del regidor de la candidatura al Baix Llobregat al concurs “Millorem Molins". Les entitats presenten un projecte i es reparteixen dos premis de 1.250 € i 1.000 €. La darrera vegada van guanyar el casal de joves i l'associació de pessebristes. L'any 2009 l'equip de govern municipal va reduir el sou d'Àlex Maymó, el regidor de la CUP, un 40 %. Els regidors del govern se'l van reduir entre un 6 i un 9 %. El govern és format per ICV, CiU i ERC. Malgrat això no han aturat la iniciativa de la CUP que cal felicitar.

dimarts, 9 de novembre del 2010

337. La nova presidenta de Catalunya Nord també es va manifestar pel català

Dissabte es va celebrar, a Perpinyà, la manifestació que commemora l'amputació de Catalunya i la incorporació d'algunes comarques a l'estat francès. Arran d'una vaga que va evitar l'arribada de sud-catalans, es va desfer un enigma. Deien, els francesos, que la manifestació no atrauria mai ningú sense ajuda de gent del sud. Segons Vilaweb hi va haver unes 2.000 persones, altres mitjans com Nació Digital, La Clau o el Front Nacional els xifren en un miler. L'Independant, anomenat popularment “Le-dependent” els xifra en 500. Són, si fa no fa, les xifres habituals una mica menors, potser, però que demostren que el catalanisme a Catalunya Nord el fan persones d'allà i desmenteix la teoria exògena.

Un segon element fou l'aparició de cartells del grup Terra i Poble una escissió identitària del Front Nacional ara vinculada al nou partit Nova Dreta Popular. Ja fa anys que aquests grups intenten fer un missatge “regionalista” però aquest cop han anat més enllà. No han participat a la manifestació, on no se'ls accepta, però han encartellat tot el recorregut de la marxa amb els seus lemes “Resistència i reconquesta”. Això ha provocat les ires de l'extrema dreta més pro-francesa, el Front Nacional, que ha definit la manifestació com “Euro-regionalisme antifrancès” i “separatisme català” obviant que la majoria de reivindicacions, dissabte, eren culturals.
Catalunya Nord té un govern propi, el consell general de Pirineus Orientals, que forma part de la regió Llenguadoc-Rosselló. El seu president era G. Freche, un individu peculiar. La seva mort recent ha provocat que el cap del consell, C. Bourquin favorable al català, el succeeixi al capdavant del govern regional. La nova presidenta del consell general serà Hermeline Malherbe-Laurent, una dissident del PS. Com recull l'Independant la flamant nova presidenta va optar, dissabte, per acompanyar els manifestants en defensa de la cultura catalanes. Com diu el diari: “una senyal d'una acció més forta a favor del català'”. De moment, un signe clar que el català, al nord, no para de guanyar aliats de famílies polítiques ben diverses.

dilluns, 8 de novembre del 2010

336. Amb Convergència no hi ha independència

Hi havia una vegada un músic. Cap dels instruments que podia tocar, però, el convencien. Va dedicar-se a conrear patates. Ell assegurava que era músic i se’n reia dels pagesos; però no tocava cap instrument. Era músic o pagés?.


Ara apareixen, com bolets, persones que asseguren amb vehemència el seu independentisme. Alhora defensen, amb l’arrogància de qui aposta a cavall guanyador, l’opció de CiU per a les eleccions. Molts d’ells han descobert CiU, casualment, quan les enquestes els hi són favorables. Entre aquest públic fa fortuna la frase “Sense Convergència no hi ha independència”. Frase que és tant certa com dir “Sense un cel vermell no hi ha independència”. La frase és falsa per un motiu clar: si la invertim a “Amb Convergència no hi ha independència” ens trobem amb una frase real. Convergència és el primer partit de Catalunya des de fa 3 dècades, ha tingut majories absolutes i de independència res de res.
Tornant al pagès/músic hi ha molts autonomistes que es diuen independentistes però no els agrada cap “instrument independentista”. Tots tenen pegues: CUP, Rcat, SI, ERC...Llavors opten per conrear patates afirmant que els que es dediquen a la música són uns desorganitzats. Sempre és més fàcil conrear patates que tocar música. Però queda tant bé dir que ets músic!.
CiU deixa en evidència aquests independentistes que veuen en CiU “la” solució i es burlen de la divisió independentista amb la fe del convers. El secretari general de CiU diu queCatalunya com a nació sobirana no és possible. Afegeix que CiU té una “ànima hispanista”. El portaveu de CiU al parlament insisteix dient que la independència és una temeritat (...)que abocaria el país a una nova frustració”. Mas s’ha oposat diverses vegades a la independència. Llavors que queda?. El conill del concert que va aparèixer fa unes setmanes. Però SI i Rcat van demostrar que calia reformar la constitució. Llavors CiU renuncia abans de començar la cursa electoral i ja parla de l’enèssim “pacte fiscal”. Més del mateix dels darrers 30 anys.
CiU té una estratègia de poder ben legítima. El que no és acceptable són els suposats independentistes que volen donar lliçons d’efectivitat als altres independentistes tot recolzant CiU. Quan CiU té el poder el fa servir per qualsevol cosa menys per la independència. Només un exemple: una de les poques capitals que governa la coalició és Tortosa. Un casal independentista ha recollit 2.000 signatures contra el monument franquista més gran que hi ha a Catalunya, el de la batalla de l’Ebre. El govern de CiU va tombar la proposta: encara no “és prioritària”... només han passat 40 anys des de la mort del dictador.


Per tot plegat han sorgit iniciatives com “Un vot independentista a CiU és igual a un vot llençat a la paperera”, la campanya d’Acte de Sobirania o #votaindependencia que demanen el vot per ERC, Rcat o SI. Ja sabem que CiU guanyarà però, si van tant sobrats per què ho han de fer amb vots independentistes?.

diumenge, 7 de novembre del 2010

335. L'actual estat amb menys corrupció fa un segle era part del que, avui, és el més corrupte

Finlàndia, Dinamarca i Nova Zelanda són els 3 estats menys corruptes del món. Rússia és, en canvi, un dels més corruptes. Es dona la circumstància que, fa menys d'un segle Finlàndia formava part de l'estat rus. Sense haver aconseguit la independència Finlàndia formaria part de l'estat més corrupte del món...essent el menys corrupte !.



Aquesta paradoxa ens il·lustra del que passaria amb Catalunya. Essent dependents d'Espanya internacionalment se'ns identifica com ells. Som corruptes com ells ja que no tenim mecanismes propis de combatre la corrupció. Hem de suportar una justícia que deixa en llibertat corruptes confessos com Fèlix Millet pel sol motiu que podria enfonsar tota la classe política local. A l'estat espanyol hi ha 750 regidors i alcaldes imputats per corrupció. A més, internacionalment formem part d'un estat considerat un PIGS (porc) per la seva lamentable situació financera. Independents seríem el quart estat de la UE. És evident que, qui ara mana, intentarà mantenir la xarxa de corrupció i continuar amb una Catalunya regió d'Espanya. Però ens hem de proposar trencar amb les seves xarxes mediàtiques, econòmiques i polítiques per convertir Catalunya en Finlàndia. El que és una temeritat és continuar formant part de Rússia quan pots ser Finlàndia.

dissabte, 6 de novembre del 2010

334. Les mesures de Finlàndia contra la corrupció

Un blocaire resident a Islàndia ha detallat les eines que utilitza l'estat finès per combatre la corrupció. És un text clar que es pot resumir en:


1) Les compres de l'administració s'han de fer a preu de mercat. Cada compra ha de tenir 3 ofertes prèvies de proveïdors diferents. Les despeses, doncs, s'han de justificar no com fan els espanyols.
2) Qualsevol decisió d'un funcionari públic ha de ser transparent a qualsevol persona excepte les de seguretat. No hi ha confidencialitat com la que ha argumentat el president de la Generalitat per regalar, a canvi de res, 3 milions d'€ a Iñaki Urdangarín o els actuals informes de la Generalitat.
3) Transparència total en els ingressos de tots els ciutadans. I tots vol dir sense excepció. Avui dia és impossible saber, per exemple, quant guanya la primera dama del govern amb 10 càrrecs a l'esquena o el que guanya el cap d'estat que avui és "secret d'estat" malgrat els esforços innegables d'IU i ERC.
4) No hi ha alcaldes (excepte a la capital) sinó un consell elegit per la població i que nomena un funcionari amb experiència i que pot ser acomiadat en cas de mala gestió. Seria impossible la successió d'alcaldes ineptes que ha patit Barcelona, una Rita Barberà triturant València o un cas Pretòria.
5) No existeixen càrrecs de confiança. Per exemple els secretaris d'estat són funcionaris de carrera i no pertanyen a cap partit polític tot el contrari que a l'estat espanyol o a Catalunya on tot director general ha de dur el carnet a la boca i no justificar cap mèrit. A Finlàndia els partits escullen els càrrecs després d'unes proves de capacitació.
6) Els càrrecs de l'administració es nomenen per mèrits obtinguts i no per pertinença o afinitat a partits. Això permet qualsevol accedir-hi. A l'estat francès s'aplica un model elitista on els funcionaris surten majoritariament de l'ENA (una escola especial només per a èlits) previ pas per partits.
7) Direccions col·legiades des del nivell local fins al consell de ministres. No hi ha un individu que decideix per tots fugint del presidencialisme que pateixen els catalans del nord amb Sarkozy o, com va explicar Carretero, que un conseller es llevi destituït de sobre pel rampell del president de la Generalitat de sobte.
8) Proporcionalitat en les penes. Les multes es posen tenint en compte els ingressos de cada infractor.

divendres, 5 de novembre del 2010

333. Els 436.000 vots decisius: els 3 escenaris

A partir d’aquí hi ha tres escenaris:

1) Que CiU torni a il•lusionar a ex votants amb una nova aposta autonomista. SI i Rcat serien testimonials. CiU obtindria el resultat de 1992: 1.300.000. Això són més de 60 escons.

2) Si es dividissin en parts iguals, CiU guanyaria 145.000 vots, la mateixa xifra s’abstindria, i Rcat o SI es repartirien aquesta mateixa xifra. Com?:
a) En el cas que SI s’imposés amb claredat (100.000 a 45.000) podria aspirar a 4-5 escons. Com més clarament SI s’imposés a Rcat més opcions de diputats ja que el més difícil és obtenir representació.
b) En el cas d’empat el més possible es que ambdós quedessin fora del parlament amb 70.000 vots.

Però l’enquesta de Rac1 (la que més va encertar l’any 2006) apuntava que les proporcions no són idèntiques entre SI i Rcat:
- SI té una intenció de vot directa de 1,8 % mentre Rcat no té ni la meitat: 0,8 %.
- Entre els ex votants d’ERC, que tindran la clau d’aquestes eleccions, és SI qui atrau majoritàriament el seu vot en el primer Racòmetre (en el segon gairebé empaten): un 12,1 % fins i tot més que CiU (9,6 ) i més que Rcat (4,4 ). CiU capta vot procedent del PSOE i abstencionista, però és SI qui capta el d’ERC. Si Solidaritat és capaç d’evidenciar la via morta de CiU o d’arribar als abstencionistes llavors podria arribar a superar els 110.000 vots. Això va suposar 6 diputats a ERC el 1988 amb una participació del 59,4 % més alta de la que ara es preveu.

3) Una altra opció, doble, és que CiU no convenci els seus ex electors i el 10J no es manifesti en abstenció. Seria un escenari on SI i Rcat podrien repartir-se vora de 300.000 votants.
L’entrada de l’independentisme transversal al parlament depèn ara mateix de 436.000 votants decebuts de CiU i ERC. Depèn que no s’abstinguin fastigejats per la divisió entre SI/Rcat i depèn que no vegin a CiU com un mal menor. Tot plegat tenint en compte que si aquests 436.000 votants es posessin d’acord en plantar cara a l’autonomisme i optar per una sola opció estaríem parlant de més de 20 escons.

dijous, 4 de novembre del 2010

332. Trobada cultural del Matarranya plena d'aniversaris

Diumenge 7 de novembre Maella acull la 20ª trobada cultural del Matarranya. L’organitza la incansable Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) i rep el suport de l’ajuntament i l’Institut Ramon Muntaner. Entre els actes hi ha una cercavila i la celebració dels 10 anys de vida i 100 números de la revista “Temps de Franja”. S’hi presentarà el llibre “Melodia provençal” de Tomàs Bosque qui fa 30 anys que no canta en públic. Ho farà a Maella. I a Alcanyís una setmana després. També hi actuarà n’Anton Abad, el cantautor més popular de la Franja.
Tot plegat una jornada plena que, de ben segur passa inadvertida als mitjans. Els mateixos que en canvi, han destacat la recent creació d’un partit minúscul, L’VIA, que basa la seva ideologia en l’anticatalanisme. Des de Catalunya tendim a amplificar el grapat d’espanyolistes radicals que hi ha a Aragó i a ignorar els milers de defensors de l’aragonès i el català i què han guanyat la batalla legal, de denominació i política de carrer. Un d’ells ha escrit un article molt interessant sobre el nou grupuscle espanyolista.