367. L’independentisme a les autonòmiques de 2010

 L’any 2006 a les eleccions autonòmiques es van presentar dues opcions independentistes: ERC i PRC. Van sumar 422.000 vots, el 14,2 %. Aquesta vegada se n’han presentat quatre. Han sumat 367.000 vots i el 11,8 %. En escons s’ha passat de 21 a 14. Efectivament el vot s’ha reajustat a la baixa.
La paradoxa és que l’independentisme és avui el moviment social més potent de la societat catalana. Ho demostra que la participació a les consultes independentistes ha superat tots els partits, menys CiU i això que encara no s’han celebrat a moltes localitats com Barcelona.
Hi ha dos motius bàsics del retrocés, menor de l’esperat, electoral. El primer és que les eleccions autonòmiques no són un referèndum sobre independència. Pot haver més independentistes, sí, però les opcions que vulguin representar-los poden utilitzar aquesta idea per a dur a terme altres polítiques del “mentrestant”. Això ha passat amb ERC. El segon motiu és la divisió fratricida: SI i Rcat éren projectes gairebé idèntics i, no pocs vots nuls ho han estat per un motiu: duien, alhora, les butlletes de Reagrupament i Solidaritat.
Un bon anàlisi pot ser l’històric. Els arbres no deixen veure el bosc. L’any 1988 no hi havia cap formació independentista al parlament. ERC era federalista, tot i que es va obrir a persones properes a l’independentisme. Va obtenir 110.000 vots federalistes, autodeterministes i independentistes. Amb el 4 % tenia només 6 escons. Quan els independentistes van prendre la direcció al congrés de Lleida (1989) la premsa va anunciar la fi d’ERC com a partit parlamentàri. Colom i Carod van liderar un procés d’aglutinació (FNC, AUP, Catalunya Lliure, ADOC, RNE,..) per evitar-ho. Just abans de les eleccions de 1992 “La Vanguardia” anunciava que el projecte estava fora del parlament. Deia que el votant tradicional d’ERC no havia assumit el gir independentista. I llavors va passar el miracle: ERC va duplicar vots fins a 210.000 fregant el 8 % i obtenint 11 escons. Des de llavors l’independentisme ha anat creixent. I ara ja no és només ERC ni tant sols al parlament. Enmig d’una crisi organitzativa brutal marcada pels errors d’ERC, la divisió SI/Rcat, l’aparició de la CUP…s’han aconseguit uns resultats electorals notables. La diferència és que el 1988 CiU era una roca i ara és un gegant de fang amb molt vots independentistes que no perdonaran segons què.