dissabte, 27 de novembre de 2010

354. Un nou atac nord-coreà sacseja Àsia Oriental

Com en altres ocasions publiquem un article del company Àlex Calvo, professor de relacions internacionals de l'European University, sobre la realitat internacional. Aprofitem per dir que aquest és un blog obert a col·laboracions amb els i les que volgueu. L'article recull dues interessants hipotesis sobre l'atac. Interessants i preocupants.

L’atac d’artilleria dimarts contra la illa de Yeonpyeong, al Mar Groc, ha situat un cop més la Península Coreana a les capçaleres dels diaris. Tot i que no és ni molt menys la primera provocació nord-coreana els darrers anys, destaca per la seva magnitud i l’existència de víctimes civils. Coincideix a més a més amb una sèrie de factors, com ara unes maniobres conjuntes entre Corea del Sud i Estats Units i la petició de Seoul que Washington torni a desplegar armes nuclears tàctiques per a defensar el seu territori.

Columnes de fum provocades pel bombardeig (font: www.dailymail.co.uk).
ATAC AMB ARTILLERIA CONTRA LA ILLA DE YEONPYEONG
Cap a les 14:30, hora local, de dimarts l’artilleria nord-coreana atacava la petita illa, poblada majoritàriament per pescadors. Uns 200 projectils foren esmerçats en l’atac, amb el resultat de dos marines sud-coreans i dos civils morts, i diversos ferits, tant personal militar com habitants locals. Unes 100 cases foren danyades o destruïdes. Yeonpyeong es una de les illes situades immediatament al sud de la Línia de Demarcació Septentrional (NLL, Northern Limit Line), establerta per l’ONU com a frontera marítima provisional entre les dues Corees després de l’armistici que va posar fi als combats de la Guerra de Corea (1950-1953).
Les aigües de la NLL, no reconeguda per Pyongyang, han estat l’escenari de nombrosos incidents els darrers anys. El més destacable sens dubte fou l’atac d’un submarí nord-coreà contra la corbeta ChonAn el març, enfonsada amb greus pèrdues humanes.
FEBLE REACCIÓ SUD-COREANA I NORD-AMERICANA
Com per desgràcia sembla ser la norma, l’atac nord-coreà ha conduït solament a una resposta simbòlica i a les protestes habituals en aquests casos. Seoul va reaccionar ordenant un contraatac limitat de la seva artilleria, que va llençar uns 80 projectils, i una concentració d’avions de caça F16 a la zona. Washington ha desplegat el portaavions USS George Washington, per a prendre part en unes maniobres conjuntes ja programades. Sembla ser que s’ha oblidat el comentari de Winston Churchill a la seva obra “The Story of the Malakand Field Force” que a l’est de Suez solament es respecta la força, mai la feblesa. Una imatge de feblesa és precisament la que dóna la comunitat internacional quan tolera les repetides provocacions nord-coreanes, tant en l`àmbit nuclear com convencional. Pyongyang s’ha acostumat a sortir-se’n amb la seva cada cop que llença algun atac o duu a terme algun assaig nuclear o amb míssils, reforçant la seva posició a la taula de negociacions i obtenint contrapartides econòmiques o polítiques.
EL PROBLEMA DE FONS: UNA GUERRA INACABADA
Més enllà de la naturalesa concreta de cada episodi de tensió o incident amb ús de la força, es projecta encara sobre la Península Coreana l’ombra d’una guerra no acabada, d’un conflicte tancat en fals i congelat, que amenaça en tornar a escalfar-se en qualsevol moment.
En efecte, malgrat la valentia del President Truman a l’hora de desplegar tropes l’estiu del 1950 per a aturar l’agressió comunista que va estar a punt de posar fi a l’existència de la República de Corea, la seva destitució l’any següent del General MacArthur va suposar renunciar a la victòria i conformar-se amb unes incòmodes taules. La preocupació principal de Truman era evitar que una guerra regional en un teatre considerat llavors secundari (com va dir el general Omar Bradley, era “la guerra equivocada en el lloc equivocat, en el moment equivocat, i amb l’enemic equivocat”) desemboqués en la Tercera Guerra Mundial, no oblidem que el 1949 la Unió Soviètica havia assajat la seva primera bomba atòmica. En canvi per al brillant general MacArthur, que havia destruït les forces nord-coreanes després de desembarcar a Inchon, l’objectiu no podia ser altre que la victòria.
Més enllà dels mèrits respectius, és evident que avui, seixanta anys després, la destitució del general MacArthur continua passant factura. Avui, caiguda la Unió Soviètica i amb una Xina caracteritzada per un espectacular creixement econòmic i una forta creença en la seva superioritat racial, Corea ja no és “el lloc equivocat” ni Beijing “l’enemic equivocat”.
L’OMBRA DE BEIJING ÉS ALLARGADA
Això ens ha de dur per força a una reflexió: quin és el paper de la Xina a la darrera crisi, i més en general en l’enfrontament que es viu entre les dues Corees?
Oficialment, Beijing és part de la solució, i concretament peça clau de la “solució regional”, expressió tant sovint emprada quan els arbres no ens deixen veure el bosc. De fet la diplomàcia xinesa s’ha afanyat en oferir el seu condol a les víctimes, fer una crida a la calma, i presentar-se com el “gran germà” a qui altres països hauran de recórrer per força si volen evitar una escalada del conflicte. La realitat però és molt diferent.En primer lloc, si els comunistes coreans van sobreviure al desembarcament d’Inchon, imposant finalment un retorn al Paral•lel 38 com a frontera entre les dues Corees fou gràcies a la intervenció xinesa.
En segon lloc, la supervivència posterior del regim, malgrat el fred i la gana a que sotmet la població, és inexplicable sense el suport polític i econòmic xinès. Finalment, és precisament xinès l’origen del programa nuclear nord-coreà. Com s’esdevé amb Pakistan, Beijing ha facilitat l’accés a l’arma nuclear de règims que li permeten per una banda mantenir sota amenaça permanent rivals com la India o el Japó, i per altra li garanteixen l’accés a les aigües obertes del Pacífic i l’Índic.
L’ACCÉS AL MAR: UN DELS GRANS OBJECTIUS DE BEIJING
Quin és l’interès de Beijing en mantenir Corea dividida i la seva meitat nord a la seva esfera d’influència?. Per una banda afeblir una possible potència regional, Corea, històricament refractària (com Vietnam, plenament reconciliat amb Estats Units davant l’expansionisme de Beijing) a la dominació xinesa, així com evitar un apropament de les forces nord-americanes desplegades a la zona. També però assegurar-se un accés al Mar del Japó, accés que l’expansió russa del segle XIX va bloquejar. No oblidem que Corea del Nord i Rússia comparteixen frontera, evitant que el territori xinès arribi fins a les aigües obertes del Mar del Japó. Els darrers anys Beijing ha arribat a una sèrie d’acords amb Pyongyang per a adquirir concessions sobre ports com Rajin, construint les infraestructures necessàries per a connectar-los a les grans xarxes ferroviàries i de carreteres xineses. Aquestes connexions són vitals per al desenvolupament econòmic de Manxúria i el Nord-est de la Xina, doncs sense sortida al mar les seves empreses es trobarien condemnades a podrir-se en un cul de sac geoeconòmic. En un món globalitzat, qui no està connectat senzillament no existeix. Juntament amb la seguretat, són les dues grans preocupacions de tot govern.
Comença a parlar-se de “colonialisme” per a descriure aquesta política xinesa cap a Corea del Nord.
RÚSSIA I COREA DEL SUD
No és però la Xina l’única potència interessada en els ports nord-coreans. Històricament Rússia ha cercat l’accés a ports lliures de gel al Pacífic, i el 2008 va acordar amb Pyongyang la renovació de la línia ferroviària, d’uns 50 quilòmetres de longitud, entre Rajin i l’estació de Khasan. Això suposaria la possibilitat de connectar els ferrocarrils transsiberià i transcoreà, facilitant per exemple les exportacions d’hidrocarburs russos a Corea del Sud i el Japó. Un altre projecte en que Rússia estaria interessada seria precisament un gasoducte fins a Corea del Sud a través de territori nord-coreà.
Per altra banda el gran objectiu geoeconòmic de Seoul per a les properes dècades consisteix en esdevenir el gran hub logístic d’Àsia Nordoriental, de forma comparable al paper de Hong Kong i Singapur al Sud-est Asiàtic. Això exigeix bones relacions amb Rússia, i naturalment posar fi a les tensions amb Pyongyang. Es tractaria bàsicament de convertir-se en el punt de partida de la nova Ruta de la Seda, quina configuració exacta és una de les grans batalles geopolítiques del nostre segle.
Tot això és important tenir-ho en ment perquè malgrat que sovint Moscou faci la impressió de seguir la política de Beijing a la regió, Rússia té també un gran interès, compartit amb Corea del Sud, Japó, i Estats Units, en evitar que Corea del Nord esdevingui una colònia xinesa i proporcioni a Beijing accés incondicional a aigües obertes.
DUES POSSIBLES POLÍTIQUES DAVANT COREA DEL NORD
Quines són doncs les opcions sobre la taula de les potències democràtiques i marítimes davant d’un Pyongyang cada cop més agressiu?.Tenint en compte que el gran objectiu ha de ser evitar la caiguda definitiva de Corea del Nord en mans xineses i l’accés directe de Beijing a aigües obertes (per la qual cosa cal recolzar també Taiwan, evitant la seva finlandització o Anschluss, i adoptar una actitud pragmàtica davant Birmània), se’ns presenten dues possibilitats.
La primera és reprendre les hostilitats i acabar la feina que Truman no va permetre concluir a MacArthur. Atès que la superioritat aliada és incontestable i que és molt dubtós que la bomba nuclear de Pyongyang sigui operativa, això hauria de permetre reunificar la Península.
La segona és signar un tractat de pau amb Pyongyang, donar garanties de supervivència al règim, pactar-hi una obertura econòmica gradual, i posar en marxa els projectes d’infraestructures que desemboquin en una Corea del Nord multivectorial, connectada al món no solament mitjançant territori xinès.
Qualsevol altra política, com la seguida fins ara de barrejar sancions econòmiques amb retòrica buida, solament pot servir per a perllongar la incertesa i afavorir els interessos geopolítics xinesos.
Àlex Calvo, Professor de relacions internacionals, European University.

2 comentaris:

  1. Aquest de Corea és un tema que m'interessa molt. Fa temps que conec coreans que varen venir a Catalunya per a establir-s'hi i obrir negocis com gimnasos, restaurants, tèxtil... i em van explicar la por amb la que vivien al seu país a causa del fanatisme comunista dels seus veïns. La meva opinió és que tard o d'hora hi hagi algun enfrontament important i el món tingui un altre conflicte. Espero equivocar-me.

    ResponElimina
  2. Realment espero que t'equivoquis. La sensació era que el règim del nord era a punt de caure però ara es demostra que no. Com diu l'article de l'Àlex Calvo Rússia i Xina hi odrien tenir molt a veure.

    ResponElimina