diumenge, 23 de febrer del 2014

612. La mentida amb raó

"Hi ha diversos ulls. Fins i tot l'Esfinx té ulls, i com a resultat hi ha diverses veritats, i com a resultat no hi ha veritat." Així definia Nietzsche la veritat. I si bé aquesta depèn de cada ull, la realitat es pot simular fins a fer-la irreconeixible.
Fa uns dies, el diari 'La Razón' ens sorprenia amb "la seva" veritat. En un article ens revelava que la Generalitat havia "muntat" una complexa xarxa de 25 associacions "per promoure l'independentisme". Així, sense cap prova ni descriure la seva font excepte un fantasmal "informe (…) arribat a la direcció nacional del PP". Com si els informes arribessin per mediació de l'Esperit Sant o inspiració divina.
La tesi de l'espanyolisme és que l'emergència de l'independentisme català té el seu origen en un esquema piramidal. Sorgeix de dalt cap a baix, impulsat per unes elits que manipulen la societat catalana, tancada a la caverna de Plató i víctima d'un engany.
L'article apunta directament a Help Catalonia. Afirma que "hi ha un suport institucional fort, que és la base que dóna consistència a tot l'entramat" i "és més que probable que la majoria es financin amb recursos públics, a través de subvencions i de convenis". Reconeix que organitzacions com Help Catalonia "juguen amb força a les xarxes socials, fins i tot a nivell internacional." Aquest és potser l'eix de la qüestió.
Help Catalonia va ser creada fa més de tres anys per la societat civil. Es nodreix d'ella i la formen persones dels més dispars perfils socials i econòmics. No té finançament de cap mena. De fet, Mans Netes ja va denunciar l'entitat, que va respondre oferint 100 vegades el que hagués rebut a la mateixa Mans Netes. Resultat: el sindicat ultradretà va retirar la demanda.
Help Catalonia està formada íntegrament per persones voluntàries que dediquen part del seu temps i esforç a internacionalitzar la causa catalana, els seus objectius, les seves causes, els seus orígens, en cinc llengües. La seva difusió internacional per les xarxes socials ha significat la irrupció d'una veu civil, centrada, plural i sense vincles politicoeconòmics. Aquí radica que sigui element de referència a l'exterior: la seva credibilitat. Aquestes persones podrien estar dedicant el seu temps a altres tsques però el que irrita l'espanyolisme és que el moviment és de baix cap a dalt. Com descrivia la mateixa organització, som "voluntaris, voluntaris i únicament voluntaris de diverses nacionalitats".
La veritat té múltiples formes, però defensar que el moviment independentista català és un suflé cuinat per elits és un error. Especialment si es tracta d'un conjunt de carquinyols. Esperar que es refredin com si fossin una sopa només portarà a l'engany i, en definitiva, a no comprendre res del que està passant. Mentir no és una desraó, és utilitzar la raó per enganyar.

Article publicat a 'El Periódico'

dilluns, 17 de febrer del 2014

611. Sardenya : impressionants expectatives electorals dels independentistes



Bona part de la feblesa del moviment polític nacional sard ha estat la seva incapacitat organitzativa. L’eterna divisió interna al Partit Sard d’Acció (PSd’Az), més personalista que ideològica, ha acabat congelant-ne l’acció política: de 1989 a 1999 el partit va tenir fins a vuit secretaris generals producte de constants crisis. Així el partit va passar de 10 escons regionals el 1989, amb un 12,5 %, a 3 el 1999 amb un 4,5 %. Posteriorment ha estabilitzat el vot com va demostrar l’any 2009 amb un 4,3 % dels sufragis i mantenint la seva presència al parlament sard.

A partir dels anys noranta el vot sardista s’erosiona i decau progressivament. A les eleccions de 1994 els nacionalistes obtenen 47.000 vots (5 %) i els independentistes uns 11.000 (1 %). A les regionals de 2004 els independentistes sumaven 15.000 vots i prop del 2 %, els nacionalistes 70.000 i el 8 %.

Però l’escenari ha fet un gir inesperat els darrers mesos. Els darrers sondatges arriben a apuntar a un resultat excepcional de Sardegna Possibile amb més del 20 % dels vots. El més sorprenent és que la segona força seria Movimento Zona Franca amb el 17 %. Doncs bé: Sardegna Possibile és una llista encapçalada per l’escriptora Michela Murgia amb un programa independentista mentre el MZF té també una posició independentista i la lidera Gigi Sanna. Les forces italianes passarien per primera vegada a no ser hegemòniques. El tercer lloc seria pel PD, esquerra estatalista, però fins i tot així en coalició amb les formacions independentistes històriques: indipendèntzia Repùbrica de Sardigna (aquesta en una gran sorpresa car mai havia pactat amb cap formació estatal) i Rosso Mori. La quarta formació seria el PDL afí a Berlusconi i fins ara al govern. Comptarà amb el suport delprincipal partit nacional sard fins ara, l’històric PSd'Az. Encara hi ha més: Unidos apunta a superar el 5 % dels vots i ser al parlament. Aquesta nova formació la lidera Mauro Pili, ex membre de Forza Italia i ara també partidari de la sobirania illenca.

Aquesta “revolució de vellut” té les seves arrels amb el tradicional abandonament de l’illa per part de Roma si exceptuem les polítiques industrials agressives del període feixista (Carbonia, per exemple). Que Alitalia doni un pèssim servei i sigui superada en molt per RyanAir en prestacions ho té molta a veure. Però això ja passava fins ara. El canvi important és que, excepte PD i PDL la resta de formacions estatalistes simplement no es presenten a unes eleccions on es preveu una alta abstenció. Si a la resta de l’Estat la protesta contra el sistema l’ha encapçalada el còmic Beppe Grillo a Sardenya el sentiment de ràbia cap a la incompetència dels polítics tradicionals l’està encapçalant l’independentisme.

Hi ha, per, un element fonamental de canvi. Les formacions que ara lideren l’independentisme són noves, transversals i força des ideologitzades. Com a exemple, Sardigna Natzione, degana de l’independentisme serà la primera vegada que no es presenta en vint anys. La pròpia Murgia no va anunciar que volia fer política fins el passat 3 d’agost de 2013 i la seva “coalició” és un moviment personal on només Progettu República és un moviment polític tradicional (es tracta d’una escissió d’iRS). La coalició no és tal sinó una nova formació personalista amb un discurs ecologista i anti casta.

Similar és la proposta del Movimento Zona Franca del veterà Giggi Sanna un professor altament respectat que proposa “una completa ruptura envers el sistema de partits tradicionals que han saquejat la nostra terra econòmicament i moral”. Sense suport de partits polítics el nou moviment suposa una partida des de zero.


dissabte, 8 de febrer del 2014

610. Prohibir les races: Políticament correcte però absurdament irreal


A finals de maig l’estat francès va decidir prohibir el mot “raça” de la seva legislació. A decisió va en la línia del que s’anomena políticament correcte, un llenguatge asèptic més curós de la forma que del fons. I allò políticament correcte esdevé pensament únic per por a l’ostracisme. Pocs són els intel·lectuals o periodistes que s’atreveixen a fer front a la imposició d’un llenguatge correctament irreal.

Negar les races és negar la realitat. La por al racisme, entès com aquell moviment que es basa en la superioritat d’una raça sobre una altra, du a una absurditat. El racisme se’l combat amb fets, no amb paraules. Se’l combat evitant que una cambra representativa com el Senat dels EEUU enllocde representar la pluralitat de la seva societat sigui un cau de rics anglo saxons (WASP) cada cop més rics. No prohibint paraules. De fet negant el mot raça s'arriba a la paradoxa que es nega l'existència del racisme i, legalment, no se'l pot perseguir. Gairebé ningú avui dia defensa la superioritat d’una raça sobre una altra. En canvi no són poques les persones que neguen l’existència de les races en base al bombardeig mediàtic on certes paraules són prohibides. Les races existeixen, s’hi transmet un ADN del que som hereus i transmetrem. Això no ens fa millors però sí ens fa diferents.