dimarts, 27 de setembre del 2011

517. Les 4 ofensives espanyolistes fracassades per imposar el castellà a l’escola (2): el recurs de 1984

2) El recurs del PSOE a la llei de normalització. Davant la victòria de CiU de 1984 aquests sectors es van aixoplugar a l’òrbita del PSOE. Aquest partit va optar sovint per un discurs etnicista contra el nacionalisme amb personatges sinistres com Josep M. Sala. Fou el govern del PSOE qui va recórrer la Llei de Normalització Lingüística de 1983 per evitar que la Generalitat fos autoritat en els casos de denúncia de discriminació i per evitar que conèixer el català fos requisit per ser funcionari. Van perdre i el 1987 el TC va donar la raó a Catalunya.

dimecres, 21 de setembre del 2011

516. Les 4 ofensives espanyolistes fracassades per imposar el castellà a l’escola(1): els 2.300

Deia un company, en Jordi Abril, que aquest país té memòria de peix. Sobta com ens poden sorprendre fets que hem viscut fa relativament poc. La terrible ofensiva dels espanyolistes contra el català a l’escola ni és nova ni surt del no res. Sembla, però, com si ara el model d’immersió estigués sota un setge temible d’un creixent nombre de castellanistes. I no és així ni molt menys.

1) Els 2.300 que no eren tants. Si prenem com a referència el franquisme és evident que la població no va estar, durant 40 anys gaire a favor de la immersió. Tampoc era recomanable estar-hi. Arribada la transició, els primers intents per l’escola en català van comptar amb l’oposició dels “18 regidors del no” a l’ajuntament de Barcelona. Imaginem ara que 18 regidors s’oposessin, no ja a la immersió, sinó a l’ensenyament en català?. El 1981 trobem la campanya endegada pel manifest dels 2.300 i l’Associació Cultural Miguel de Cervantes. Van aixecar molta polseguera mediàtica però el seu fracàs va ser que van aconseguir l’efecte contrari: va néixer la Crida a la Solidaritat com a resposta, Terra Lliure va passar de grupuscle a moviment mercès a l’atemptat contra un dels dirigents del manifest i el PSA, partit anti-català que tenia 2 escons i 72.000 vots el 1980 es va dissoldre.

dimecres, 14 de setembre del 2011

515. Com ho tenen de pelut els supremacistes que volen espanyolitzar l'escola

Acabava l'entrada anterior preguntant què passaria si no només es deixés escollir (com ja es fa) als pares sinó que s'instaurés de forma generalitzada un sistema de línies. En tenim dos exemples.
El primer és el valencià on existeixen línies en cada llengua. Els pares trien estudis en valencià...i el govern fa cas omís i no hi ha més que classes en castellà. 125.000 alumnes en aquest curs s'han quedat sense estuidar en la llengua que van triar. El cas més interessant, però seria com ha gestionat la qüestió l'administració absca els darrers 30 anys.
Podem veure que va passar a Euskadi on hi ha quatre models que han evolucionat molt des de la seva creació. Molt. L’opció de castellà vehicular (amb una assignatura en basc) va passar de ser un 64 % de les matriculacions el 1983 a un 13 % a l’actualitat. A infantil ja és per sota del 5 % i cada cop més escoles l’estan eliminant quedant com un model residual. Com residual és el model X de tot en castellà amb un 0,7 %. En canvi el model d’immersió ja arriba al 62 %. El 1982 era del 11 %. El 24 % fan el model d’educació bilingüe. Les xifres de creixement del model d’immersió mostren un creixement espectacular. Els grups espanyolistes, residuals, denuncien que l’oferta existeix sobre el paper però les escoles estan eliminant el model A (castellà) i el fan inviable per certa gent que prefereix estudiar en basc a desplaçar-se. Allò dels reglaments...








dimarts, 13 de setembre del 2011

514. Tres farses dels dos bàndols sobre la immersió

La darrera ofensiva contra el model educatiu català conté no poca demagògia. És evident que la successió de sentències judicial espanyoles contra l’autogovern emana de la majoria ultra del sistema judicial estatal imposada a partir de 1996 pels governs del PP. No ha canviat res més que el fet que els jutges que ara tenen el poder decisori van ser situats al seu lloc pel PP i ara interpreten els textos legislatius de forma ultra jacobina i nacionalista. L’efecte és la sentència sobre l’estatut o les recents contra la immersió. Avui dia és difícil ser jutge i equànime a l’estat espanyol. El principal problema que podria tenir el model educatiu no són sentències d’ancians tardo franquistes sinó una contestació social emergida del no res. I això no existeix.

1) La primera farsa és dir que el català és la llengua vehicular única de l’escola. En primer lloc estem parlant només de primària. A secundària no s’aplica cap immersió. En segon lloc a una quantitat notable d’escoles la majoria de classes es fan en castellà. En tercer lloc, i aquí rau la gran fal•làcia, el català no és la “única” llengua vehicular. El sistema permet que cada família pugui triar el castellà com a llengua vehicular. Això implica que els seus fills rebran llibres i classes en castellà i ells, com a família, les comunicacions en la mateixa llengua. Una altra cosa és que, com ha passat a Tarragona (la província on normalment hi ha més suport al moviment contra la immersió) on només 8 de les 112.300 famílies hagin optat per segregar els seus fills. De fet el 1993 es va aplicar aquest dret a Salou amb un resultat clar: els pares hi van acabar renunciant l’any següent.

2) La segona farsa és dir que la justícia modifica el sistema. La justícia no té cap competència escolar i només demana que un dret que existia s’apliqui. Catalunya no perd cap batalla legal doncs el castellà ja era vehicular. No només això sinó que la competència de gestió és exclusiva de la Generalitat. L’estat està molt limitat com es va veure amb la tercera hora del castellà (2008). Com deia Romanones: “Vostès facin la llei, que jo faré el reglament”. I tal com està consolidada la xarxa escolar resulta inviable aplicar una doble línia a Catalunya sense un cert suport social. I no el tenen: dues de les tres famílies que han fet la demanda són de fora de Catalunya, de Múrcia i Madrid. El reglament permet optar pel castellà, és clar, però quedant apartat del gruix de la comunitat. És com, enlloc d’optar per una aula d’acollida reclamar una aula d’atenció especial per a tarats que no poden aprendre res que no sigui en castellà. Pocs pares volen això pels seus fills a part de què ja pocs, de per se, volen una educació monolingüe que exclourà els seus fills del mercat laboral en el futur.

3) La tercera farsa és el conjunt d’arguments dels espanyolistes. Com ha quedat dit el sistema ja garanteix el castellà vehicular però ningú l’agafa. Fer bandera de dir que no hi ha aquesta opció és d’una demagògia vomitiva. Un argument que sovint usen és que una gran massa espera amb ganes una educació en castellà però els dolentots “nacionalistes catalans” no els deixen. Cau pel seu propi pes que si 8 de 112.300 famílies a Tarragona van demanar aquesta opció la gran massa no existeix. Però encara que s’instaurés el model que pretenen els nacionalistes espanyols qui garanteix què passaria?. Ho podem veure amb l'exemple basc...però serà un altre dia.



divendres, 9 de setembre del 2011

513. Bones notícies per l’occità

La llengua occitana continua rebent un creixent suport per part de les institucions. Un suport inimaginable fa només 20 anys. A Migdia-Pirineus, per exemple, el govern regional ha realitzat una enquesta sobre l’ús i percepció de la llengua. El juny es van fer públics els resultats que mostren un gran suport a l’occità, l’any 2009 uns resultats similars es van obtenir a Aquitània. Aquesta regió votava el 27 de juny un nou pla per impulsar la “lenga”. Mesures similars es van prendre el 2008 però han estat revisades i augmentades. Mesures centrades en potenciar la transmissió i la socialització mitjançant ensenyament, mitjans i vida social. Un dels punts és fer trilingüe les comunicacions del govern regional: entitats del govern o els trens que són competència regional. També negociaran una nova convenció amb el rectorat per augmentar l’escolarització de i en occità. El suport a les ràdios occitanòfones, que ha tingut molt d’èxit, es manté i el 7 de juliol es va presentar la Federacion de Mèdias Interregionals Occitans a Bordèu.
Tampoc es queda enrere el Llenguadoc que el 2 de juliol va convocar l’Amassada per debatre noves mesures en defensa de la llengua. Es dona el fet que el responsable regional és el català Marcel Mateu qui ha negociat també la salvació de la Bressola de Càldegues. Paral•lelament el Consell General de Pirineus Atlàntics i l’Acadèmia de Bordèu han editat 20.000 fulls explicant els avantatges del bilingüisme , el departament de Gèrs ha fet una altra enquesta on un 50 % de la població diu conèixer, poc o molt, l’occità i 74 % el valoren com una riquesa, un 90 % volen preservar-lo com a patrimoni cultural. Una enquesta similar presentada el 21 de juny pel departament de Tarn mostra dades molt similars i una bona percepció de la llengua: un 73 % volen que s’ensenyi a l’escola.
I finalment l’u de juliol el Consell General dels Pirineus Atlàntics anunciava un augment de les subvencions a l’Institut Occitan (InÒc) del 25 % després de la baixa de l’any anterior, el nou president socialista també s’implicava en potenciar l’ensenyament i garantia el suport a les ràdios. Tot plegat es tradueix en fets. Per exemple a Besièrs una escola en occità ha fet, per primer cop, un casal d’estiu per infants en occità. Encara més important, el 30 de juny la Comunitat d’Aglomeració de Pau, que aplega 14 ajuntaments, va decidir assumir la competència de política lingüística . Immediatament han sorgit tot d’idees per potenciar els ja existents, i exitosos, cursos per a adults, senyalització bilingüe o suport a les fileres d’occità. Una vila ben llunyana, Coarasa, als Alps, ha aconseguit el primer certificat “Òc per l’occitan” per tenir cursos, documentació, senyalització, web i els noms de carrers en occità. Mentretant continua negociant-se l’obertura de més escoles en occità el proper curs per exemple a Cuçac (Gironda) o La Ròca Timbaut (Òlt e Garona) on els pares ja han organitzat classes al carrer per reclamar, pels seus fills, el que ells no van tenir: classes en la llengua dels seus avis.

dijous, 8 de setembre del 2011

512. L’Oficina Pública de la Llengua Basca, com exemple

Les ajudes de la Generalitat a la llengua a Catalunya Nord, en alguns casos han arribat a xifres com els 338.000 € l'any 2005, 625.000 l'any 2008 o els gairebé 3 milions per construir l'institut de secundària de La Bressola del 2009. El nou govern ha fet una retallada que ha voltat el 10 %. Aquesta ha suposat problemes per Ràdio Arrels (ja en problemes pel no pagament de les ajudes promeses pel tripartit) o la Bressola de Càldegues. Es dona el fet curiós que CDC de Catalunya Nord va arribar a fer una graellada en el suport d’aquesta escola.
Al contrari que a Catalunya Nord, a Iparralde, la regió basca de l’estat francès funciona des de fa una década l’Oficina Pública de la Llengua Basca (OPLB). Ha fet una tasca enorme i centralitza dinàmicament les ajudes a l’euskera. En el cas català s’ha criticat sovint que aquestes se centren excessivament en la Bressola deixant sense atendre altres àrees. Doncs l’OPLB té un pressupost de 3,4 milions d’€. L’any 2007 era de 1,7 €. El progrés és notable. I d’on surten aquests diners?. Doncs 460.000 € del govern basc del sud, 740.000 de governs municipals bascos, 740.000 de l’estat francès , 860.000 de la regió Aquitània i 860.000 més del departament de Pirineus Atlàntics. I en que s’empren?. Doncs l’OPLB ocupa 20 persones que actuen d’agents públics a favor de la llengua (a part dels agents finançats per governs locals). I fan bé la seva feina doncs actualment un 40 % de la mainada a Iparralde és escolaritzat en una escola bilingüe o per immersió. Tot plegat fa que la llengua, també al nord. Estigui recuperant terreny i sobretot prestigi.

dimarts, 6 de setembre del 2011

511. Els amazighen de Líbia

A l’estat libi hi viuen, o vivien, uns 162.000 imazighen o berbers. Des de l’inici de la guerra civil a uns 50.000 han hagut de patir els efectes d’un conflicte on sovint són carn de canó, un conflicte entre clans àrabs i arabòfons. Per tot plegat 50.000 amazigh s’han refugiat a Tunísia on, com a Líbia, no tenen cap dret reconegut. Tot i la situació precària que troben a la zona d’acollida es dona la circumstància que són rebuts per una població majoritàriament imazighen. I aquests els consideren com a “convidats”. En concret a Djerba, Tettawan i Douiret.