579. Dead Can Dance a Madrid i Lisboa

Dead Can Dance ha anunciat noves actuacions. Donat que el concert d'octubre de 2012 a Barcelona va omplir i va deixar moltes persones sense poder-hi anar és una bona oportunitat. L'espectacle basat en el darrer àlbum 'Anastasis' es podra veure a la Península Ibérica el proper maig. Lisa Gerrard i Brendan Perry seran al Teatre Circ Price de Madrid (a la vora de l'estació del TGV) el 26 de maig de 2.013  i al Coliseu de Lisboa el 28 del mateix mes. El juny visitaran tres ciutats italianes (Florència, Roma i Pàdua) Suïssa, Austria i Eslovènia. La mini gira acabarà a Polònia amb tres actuacions més.
Precisament fa unes setmanes que s'ha fet públic que Gerrard ha guanyat el premi de l'APRA Screen Music Awards per la banda sonora de 'Burning Man', pel·lícula australiana de Jonathan Teplizky.
Traducció del poema 'Amnesia'.
 

578. Suede anuncia nou àlbum, concert i regala 'Barriers'

El grup britànic Suede va publicar el seu darrer disc l'any 2002. Si exceptuem l'aventura de Brett Anderson amb Bernard Butler de 2005, amb el format del duet The Tears, el grup havia desaparegut durant una dècada.  L'excepció fa uns anys va ser una gira europea que va passar per Barcelona.Anderson ha publicat en aquest periòde fins a quatre àlbums intimistes amb un to melangiós lluny del glam rock de Suede. El darrer 'Black Rainbows' ja referenciat a aquest blog. 

Suede anunciava un nou àlbum el passat 7 de gener titulat 'Bloodsports'. Oficialment és el sisè però en realitat és el setè ja que normalment no es recull el doble disc de 1997 'Sci-fi lullabies' que, en molts aspectes és el millor del grup amb himnes com 'Europe is our playground', 'Modern boys' o la immensa 'My darkstar'.

Descrits com a titans del britpop el nou àlbum apareixerà el mes de març. El mateixos Anderson l'ha definit com: "Tracta de la luxúria, tracta de la persecució, del joc sense fi de l'amor carnal. Va ser possiblement el disc més difícil que hem fet, però sens dubte el més satisfactori. Per mi les seves deu cançons furioses han recuperat del que nosaltres mateixos sempre hem tractat sobre el tema: el drama, la melodia i el soroll ".

Paral·lelament Suede ha ofert de franc el que serà el primer single de 'Bloodsports' titulat 'Barriers' i ha anunciat un concert a Londres el proper 30 de març.
El 16 de gener Suede anunciava la llista de cançons de l'àlbum.

577. Recull de protestes #idlenomore

La campanya va començar a Saskatchewan quan 4 activistes índies van convocar una mena de seminari contra les mesures de la llei C-45 el novembre de 2012. El van anomenar “Idle no more” que ve a significar “No anem més a ralentí”. Una de les característiques de la llei és que anul·la moltes mesures de protecció medi ambiental que sovint són vinculades a les mesures de protecció indígenes. En van seguir més trobades i els indis canadencs van decidir passar a l’acció. Primer concentracions, marxes i lip dubds amb els tambors. Després mesures més dures com bloqueigs de vies de trens o carreteres. Les concentracions es convocaven amb el hashtag de twitter #idlenomore , la protesta que obté més ressò la protagonitza la cap tribal d’Ontario Theresa Spence amb una vaga de fam.

Les principal accions de la mobilització #idlenomore fins el moment han estat
15.12.2012 : Sandy Bay (Manitoba) bloqueja l’autopista Trans-Canada
18.12.2012: Driftpile bloquegen carreteres
21.12.2012: La tribu Aamjiwnaang comença un bloqieg de ferrocarril en suport a Spence. No el desmantellaran fins que el primer ministre accepti reunir-se amb Spence.
Desembre: Desenes de mobilitzacions espontànies (flashmobs) a centres comercials fetes per indis urbans amb tambors rituals. El més gran el 20.12.2012 a Saskatchewan amb 2.000 persones. Un dels més destacats del de Toronto (foto).

30.12.2012: Jornada de suport amb Spence; durant 3 hores es bloqueja la línia principal de ferrocarril canadenc a l’alçada d’Ontario.
06.01.2013: Bloqueig del pont Dehcho a la província de NWT. El dia abans bloquegen Algonquin Highway 117.
El suport exterior ha estat creixent. Els indis dels Estats Units han realitzat desenes d’actes de suport solidari, a Colorado, per exemple hi va haver 4 detinguts. Amnistia internacional va emetre un comunicat de suport amb la protesta d’Spence el 3 de gener conjuntament amb altres organitzacions canadenques. El 6 de gener es realitzava una concentració dels combatius Mohawk d’Akwesasne a la frontera entre Canadà i els EEUU que obliga a tancar l’International Bridge. Les protestes es compten ja per desenes.

576. Què és #idlenomore ?

 

La campanya #idlenomore s’ha anat estenent per tot Canadà, de fet per tot el món. L’origen d’aquest moviment de protesta és la llei C-45 impulsada pel govern conservador d’S. Harper. Aquesta és una llei òmnibus. Amb aquest terme es coneixen lleis que engloben diverses mesures inconnexes com ara un calaix de sastre.

La llei C-45 inclou la supressió de la majoria d’acords reconeguts pels Tractats amb les nacions índies del Canadà. Quan els europeus van arribar a l’actual Canadà van usurpar la majoria de recursos territorials. Aquest robatori va tenir una forma legal quan les nacions índies, minoritzades quantitativament, culturalment anorreades, alcoholitzades i militarment sotmeses van acceptar els acords proposats pels britànics. Els tractats són les formes legals per les que les nacions indígenes van traspassar la titularitat de la immensa part de Canadà a canvi de certs drets. No són privilegis, són un acord fet en condicions clares de inferioritat.

Els tractats garanteixen la titularitat dels indis sobre alguns territoris en forma de reserva, un grau d’autogovern i unes ajudes pel desenvolupament. El govern de dreta considera que els governs indis no s’han sabut gestionar i anul·la el seu autogovern. Una situació similar a la que els imperialistes espanyols pretenen amb l’autonomia catalana: suspendre-la afirmant que ha estat mal gestionada. L’argument decau quan se sap que el govern colonial (sigui el canadenc o l’espanyol) no és que excel·leixi en la seva gestió.

La premsa pro conservadora ha reaccionat a la protesta publicant suposats malbarataments per part d’alguns caps indígenes. Les xifres poden dur a conclusions errònies. La premsa liberal conservadora vol fer veure el cost altíssim de mantenir comunitats índies allunyades de les grans ciutats. La seva proposta és òbvia, traslladar-los als suburbis, desarrelar-los i quedar-se amb les seves terres on continuar explotant-les.

575. La vaga de fam de Theresa Spence

Theresa Spence és la cap de la tribu Attawapiskat d’Ontario. Els Attawapiskat són indis cree que viuen isolats en condicions molt dures com ja va denunciar l’UNESCO el 2004. Sumen 2.800 persones de les que prop de 1600 viuen a la reserva al nord d’Ontario. No van tenir escola pròpia fins el 1979. Van formar part dels signants del Tractat 9 (1930) amb Canadà.  Molts dels seus membres han mantingut la forma de vida tradicional índia amb certs trets nòmades. De fet els tipis es van usar fins als anys 1960 de forma normal i activitats com la cacera continuen fent-se fins al punt que les formes de vida tradicional no només han perviscut sinó que s’han reactivat. La majoria de contacte amb l’exterior és per via aèria.

L’any 2011, per tercera vegada en 3 anys, la cap Spence va fer una crida d’emergència pels múltiples problemes de la comunitat. Ja el 2007 l’ONU havia denunciat els problemes de toxicitat i salubritat per uns habitatges més que deficient i els indis van fer bloqueigs de protesta en veure com mentre ells vivien en condicions terribles s’invertien bilions de dòlars en la veïna mina DeBeers Victor.

El govern canadenc actual no només ha limitat les ajudes sinó que ha acusat el govern tribal de malbaratar els recursos que obté. El dia 11 de desembre de 2012 Spence va endegar una vaga de fam. A demanda és que la rebi el president del govern canadenc impulso de la llei C-45. El govern ha respost que ja ha fet molt gastant 130 milions de $ des de 2006 construint una escola i 60 cases. A finals d’any es va celebrar una jornada de protesta a nivell canadenc en suport a la cap índia.

574. Una sublim Anàstasi

Anastasis, en català Anàstasi, significa en grec la resurrecció. El seu ús es va popularitzar sota l’imperi bizantí i els seus debats cristològics. Títol evocador per a l’àlbum que significa la resurrecció del duet Dead Can Dance. El primer des de 1996, el primer després d’una llarga separació entre dos genis que han brillat com estels per separat però emanen una força planetària en quan s’apleguen. Anastasis també té el sentit de passar d’un estat a un altre, del dolor al plaer, de l'oblit al record, del somni a la realitat...

A principi d’estiu Dead Can Dance van regalar on line el disc ‘Live happenings’ que recollia 8 peces tocades en directe. Era l’avantsala d’Anastasis un àlbum pletòric de 8 talls que transporten a un nou món i ha recollit unes critiques magnifiques. La portada són uns gira-sols morts, just abans de la resurrecció en una imatge en blanc i negre prenyada de grisos. El disc serà un pal pels marxosos de la salsa i el merengue però té una força emocional indubtable. No es pot escoltar ni una ni cinc vegades per captar els múltiples matisos que té. És un àlbum en la línea darkwave lluny de l’estil ètnic del darrer disc d’estudi (Spiritchaser). Brendan Perry ha imposat els seus criteris per sobre de Lisa Gerrard en termes instrumentals fet que ha afavorit que Gerrard no hagi creat un altre disc que passaria per una BSO. És un disc que calma, emociona i provoca plaer a parts iguals, sense estridències però sense deixar un sol segon a la manca de creativitat.

El disc s’obre amb ‘Children of the Sun’, obra clarament de Brendan Perry, una percussió profunda acompanyada de tocs de sintetitzador i la veu severa de Perry, de tant en tant electroxocs d’una secció de vent llunyana, els cors de Gerrard. Ella aporta un joc meravellós de yangqin, un dulcimer xinès de la que simplement és la millor intèrpret mundial. Aquest instrument brilla especialment a la segona peça: ‘Anabasis’. Aquest títol retorna a les reminiscències gregues car fa referència a l’Anàbasi que va escriure Xenofont per descriure la retirada dels deu mil mercenaris grecs al servei de Cir en la guerra civil persa. L’acompanyament de percussió és extremadament suau i relaxant, en aquest sentit cal destacar l’ús del bodhrán en tot el disc aportant un toc elemental de la cultura celta. A ‘Anabasis’  la veu de Lisa Gerrard excelsa, hipnòtica, i el sitar dona els tocs orientals precisos en una cançó de fons persa. Segueix ‘Agape’ una cançó greco turca dirigida pel violí i el yangqin on torna a cantar Lisa Gerrard amb la seva veu deliciosa que transporta enllà de l’horitzó. El terme àgape, del grec, fou usat pels cristians de la Baixa Edat Mitjana i l’Imperi Bizantí per descriure l’amor pur de déu, l’amor sense resposta. El terme havia tingut connotacions sexuals que els cristians van eliminar i també va entendre’s com una mena de menjar en comunitat similar a l’eucaristia. En anglès avui s’assimila a Amor. La música creixent provoca una situació de tensió que emula més el significat primitiu, sexual, del terme, que l’amor pur cristià. Els llaüts segueixen un diàleg múltiple coronat pel cant contralto de Gerrard amb la seva idioglòssia característica.

Arribats a aquest punt sembla que toca descendir quan apareix ‘Amnesia’. Les vuit notes repetides de piano, amb una severitat gairebé insultant provoquen un tens recolliment, una elegància arrogant i una sensació única de pau. Si el piano volés sol seria excels, el joc de cordes insistent es clava al cervell deixant-lo en blanc. El cinquè tall és ‘Kiko’. Novament sota la direcció vocal de Gerrard aporta les referències àrabs necessàries en un disc de clara vocació oriental. La corda n’és la màxima protagonista i altre cop el yanqin xinès. La barreja la converteix en la millor peça del disc. ‘Opium’ és la més pretenciosa potser per la seva percussió, clarament industrial, una veu de fosca caverna de Perry, els violins orquestrals li donen un toc elegant però és la que té menys sentiment de totes.

‘Anastasis’ clou amb dues cançons ben diferents. ‘Return of the She-King’ és una obra suprema, amb clara pretensió mística on la veu doblada de Gerrard la converteix en una vestal moderna coronada per campanes de l’Eden i un sintetitzador gairebé èpic. L’aparició de Perry cap al minut 5 corona la peça més celebrada per la crítica. La fusió de les dues veus anuncia el retorn de Dead Can Dance als penya segats en una tarda plujosa on les roques canten la solitud.  ‘All in good time’ és un tall sense ritme on bàsicament Brendan Perry es dedica a declamar. Possiblement en aquesta cançó el de menys és la música mentre el poema que parla del temut Mar dels Sargassos conegut per la desaparició de molts vaixells, la manca de vent i les seves algues assassines que apressen les hèlixs pas previ a matar els vaixells.

En resum els dos integrants de DCD han arribat a una maduresa absoluta en termes musicals i lírics. Com aquelles parelles que, després de voltar pel món, es retroben i viuen una segona relació on se suma l’excitació de la joventut amb el dens bagatge de les experiències viscudes. En definitiva han sabut viure, madurar. En termes de l’escriptora nord-americana Susan Sontag: "La por a envellir neix de reconèixer que no s’està vivint la vida que es voldria. Equival, en un sentit, a insultar al present". Per això aquesta obra és un viatge iniciàtic a saber madurar.

Per a saber-ne més: 1 2 3 4 5  

573.On refugiar-se quan s'acabi el món el 21 de desembre?

Segons el calendari maia el món s'acaba el 21 de desembre d'enguany.

Doncs ha començat a còrrer que hi ha un lloc, al menys, on la vida es perpetuarà. És a Occitània i conegut en occità com Puèg Bugarag. De fet ara mateix les places de bunker a la muntanya sacra ja costen 35.000 € al mes. I no és broma. Bugarag (Bugarach en francès, al veí departament de l'Aude) ha rebut una onada de peticions i els 200 habitants fins i tot estan molestos. Les pedres de la muntanya es venen per internet a 1.500 € el kilo.

No manquen llegendes en aquest indret així com històries d'OVNIS. Per fer-ne només un tast, la muntanya rep visites sovint d'ufòlegs i a una vila dels voltants (Esperasan) fa anys que un centre ufològic recull dades de testimonis que han vist fenòmens extra terrestres al voltant del Puèg. En segon lloc, des de temps immemorial se sap que la muntanya és la porta cap a altres móns i dimensions; en concret permet accedir a un món soterrani que guardaria els arxius de l'Atlàntida. I anem a la tercera: la muntanya guarda, alhora!!, el Sant Grial i l'Arca de L'Aliança. Tot plegat ha fet que Bugarag aculli un fum de místics i esotèrics que fan que els habitants locals, més aviat prosaics, estiguin fins els nassos.

El Puèg Bugarag és geogràficament excepcional. Envoltat de valls que el fan encara més alt tot i no arribar a 1.230 metres, acaba les muntanyes de les Corbièras. La seva alçada provoca que sovint atragui bancs de núvols o broma que el fan més màgic. Geològicament és cert que és un massís ple de cavitats i galeries per on, al capvespre, mentre la broma engalana les roques, hi passa el vent. I quan el vent bufa als intestins del Puèg ressona un so que permet creure en OVNIS, el Graal i fins i tot en que la fi del món, allà, no arribarà.

572. Deu apunts sobre els resultats electorals

- Que ERC superi per primer cop al PSOE i quedi segona força és un missatge contundent al món. Primera i segona força del Parlament són majoria i són independentistes.

- CiU ha estat la clara guanyadora dels comicis. Treu més del doble a la segona força en vots (el PSOE). A més suma més escons que tot l’unionisme junt 50 per 48 de PSOE,PP i C’anos. CiU ha reculat exclusivament per les retallades o els casos de corrupció, no pel seu gir sobiranista.

- El creixement de vots d’ERC ha estat espectacular: 277.000 seguit de 168.000 de C’anos, els 128.000 d’ICV i 126.000 de la CUP.

- L’unionisme sumava 49 escons, ara en suma 48 molt més radicalitzats i aïllats del gruix de la societat. A més territorialment es concentren a Barcelona.

- La divisió de l’independentisme ha provocat que el total dels 46.000 vots de SI i gran part dels de CUP (a Girona, Lleida i Tarragona) no tinguin representació. Això suposa una bossa auxiliar de 80.000 vots independentistes que es poden activar en propers comicis i ara han quedat sense representació degut a la divisió. ERC en pot ser la més gran beneficiada si és capaç de fer ponts amb SI. - Un cas aberrant és Girona on CUP i SI sumen 20.500 vots que queden sense representació. Això suposa un 5,95 % i un escó que es queda ICV.

- Fins i tot l’unionisme a Catalunya és genuïnament català; que UPD quedi amb el 0,44 % i per sota del Partit Pirata o el PACMA demostra que l’espanyolisme a Catalunya ha de tenir un “posat” autòcton malgrat ser radicalment anti català.

- Existeix un gruix de prop de 800.000 persones a Catalunya que viuen com colons  en ghettos.  Volen fracturar la societat vivint com si fossin a Espanya. Aquesta gent no atenen a raons, són espanyols ètnicament i de cor. Són els quillos, audiència de Tele 5, gent que sempre parla castellà, sense ideologia política, molts del R. Madrid. A Irlanda del Nord  se’ls anomena lleialistes (branca radical de l’unionisme) per la seva lleialtat a la metròpoli. Van venir aquí enviats per fer el que fan. Ja hi eren a principi de segle XX atiats per Lerroux. Fins i tot van tenir la batllia de Barcelona. Amb aquesta gent no cal discutir, viuen en l’odi i la rancúnia de ser una minoria colonitzadora. Cal derrotar-los a les urnes. I el 25 de novembre van ser derrotats. Cal continuar.

- ICV-EuiA suposa una incògnita per molts analistes polítics. Partidària del referèndum, autodeterminista, no queda clar que votaria. El seu electoral es pot dividir entre independentistes i unionistes. Tornant a Irlanda del Nord s’assimilaria a l’Alliance Party. I possiblement tingui el seu mateix destí. Ara ha aprofitat la caiguda del PSOE i la crispació social però el seu recorregut està molt limitat. El seu objectiu és prioritzar el debat social. Cal recordar, però, que al seu capdavant hi ha persones com R. Romeva o R. Gomà amb clares aspiracions sobiranistes.

- SI ha desaparegut malgrat una molt bona gestió al Parlament. Al fet de la ruptura amb el seu líder i fundador, J. Laporta, cal afegir-hi una política d’aliances absolutament nefasta donada la seva pròpia feblesa. En tot cas la figura d’Alfons López Tena apunta a tenir un proper clau en el procés. Si és ERC o CiU qui el captin en sortiran reforçats.

- Aquests comicis han tingut una participació del 70 %. La representativitat del Parlament és ara inqüestionable. És la Catalunya real on el 65 % dels diputats/des volen un referèndum i un 54 %, com a mínim, votaran sí.

571. El tomb ideològic de CiU és l’element clau de les eleccions

Les eleccions autonòmiques de 2012 a Catalunya han suposat un manteniment de la correlació de forces entre catalanisme i espanyolisme respecte al 2010 però un canvi de fons profund, irreversible.

El 2010 foren escollits 14 diputats/des de 135 amb un programa independentista. CiU, amb un programa autonomista pel pacte fiscal amb Espanya en va obtenir 62. Ara el conjunt de partits que proposen la independència al seu programa (CiU, ERC, CUP) han sumat 74 escons. La transformació ideològica de CiU és l’element clau de les eleccions amb transcendència històrica. A més, internament es temia una sagnia de vots cap a forces amb una proposta moderada com el federalisme. No ha estat així. CiU ha conservat el 92 % del seu electoral tot i la òbvia radicalització ideològica. I la fuita no ha anat a parar als federalistes sinó a la també independentista ERC.

És obvi que CiU ha reculat en escons i això pot provocar que Mas perdi força dins la coalició, aquest és el gran perill. Però la majoria que conformava amb ERC i forces menors independentistes és intacta. De fet el retrocés de CiU és per la seva política anti social i no pel gir sobiranista.Encara més, la majoria a favor de fer una consulta, la majoria autodeterminista venç clarament als opositors a la consulta: 2.140.000 front 1.282.000 vots. I aquesta, de fet, era la pregunta de les eleccions: fem un referèndum?. Un 60 % és a favor, un 35 % en contra.

Dit tot plegat no hi ha una clara majoria independentista. L’independentisme venç amb 1.772.000 vots a l’unionisme que n’obté 1.283.000. En percentatge el resultat és 50 % a 35 %. Encara no és prou. L’independentisme ha crescut 207.000 vots però l’unionisme ha aconseguit mobilitzar 205.000 nous votants i aguantar l’estirada. El repartiment entre sigles és poc relevant ja que els blocs mantenen una estabilitat, ja fa molts anys, notable. És cert que el bloc catalanista ha donat un tomb ideològic cap a l’independentisme: l’any 1988 no hi havia un sol diputat escollit amb un programa independentista, ara en són 74. També l’unionisme s’ha radicalitzat i PP-C’anos sumen més que el PSOE. Això és bo, molt bo. Com més tensin el debat més possible serà la independència. Que els unionistes radicals creixin és clau per a que ho faci l’independentisme; són vasos comunicants. I la diferència de 490.000 vots a favor de l’independentisme deixa entreveure que, si hi ha consulta guanyarà el sí. Partint d’aquesta base cal que guanyi per una majoria major. I per això cal treballar dur amb arguments. Això serà apassionant.

570. Anàlisi de les 4 propostes electorals sobiranistes

La incertesa, però, prové sobretot de la saturació de llistes independentistes. De fet és difícil triar entre tanta oferta i es sospita que la demanda no estarà a l’alçada. Un gran nombre d’independentistes hores d’ara encara no té clar a qui votarà. Són unes eleccions on es fa difícil escollir. Fins i tot vost independentistes deriven cap a ICV que juga com mai a "la puta i la ramoneta" sobre la qüestió emulant a l'Alliance Party d'Irlanda del Nord.

L’opció majoritària sembla que és CiU. Al seu electoral tradicional, habituat a l’anomenat “joc de la puta i la ramoneta” s’hi afegeix ara un gruix encisat per la dialèctica de Mas. No només dialèctica, Artur Mas ha fet un gir notori amb uns discursos ben trabats i una proposta clara: celebrar un referèndum amb o sense permís de Madrid. A més ha fet una hàbil vinculació de crisi econòmica amb dèficit fiscal i una política internacional notable. Tot plegat suma un balanç més que atractiu pel votant independentista. Això ha fet que Reagrupament i Democràcia Catalana demanin el vot per CiU. En el cas de Dcat ho fa també per ERC. Malauradament l’historia de giragonses de CiU no complementen un escenari gaire galdós. Mas dona la sensació d’anar sol, sense partit o fins i tot amb l’oposició de l’UDC de Duran. Mas és el mateix que va dir que mai pactaria amb el PP amb qui ha comptat per governar i hi governa encara a la Diputació. A més els fets dels darrers dos anys han estat una brutal política de retallades socials que havien afeblit el govern ara miraculosament ressucitat amb la proposta sobiranista. Són clares les sospites que CiU ha escenificat un gest per recuperar-se eelctoralment. Encara més que qualsevol proposta de diàleg del PP serà acceptada, qualsevol. I això aturaria en sec el procés sobiranista. De fet la majoria de votants de CiU, segons les enquestes, creuen que Mas va de farol per aconseguir, simplement, més diners de Madrid.

ERC ha fet un gir poc clar. Ha aconseguit, això sí, recuperar la posició de partit hegemònic de l’independentisme. Ha aturat la sagnia i afronta les eleccions amb optimisme. Lluny queden, però, els 23 escons que va arribar a tenir. Les enquestes li donen entre 15 i 17. Això suposa poc més que recuperar els qui tenia SI i algun més provinent del desgavell en que ha entrat el PSOE. Els motius són obvis: ERC treu rendibilitat de l’anomenada “onada sobiranista” amb un discurs complementari al de CiU però des de l’esquerra. El gir cap a la moderació (acceptació del pacte fiscal, col·locació de pantalla gegant a St Vicenç dels Horts per veure la “roja”, distanciament de SI o CUP, castellà oficial a la Catalunya estat) suposa un creixement electoral. Però ERC no només no ha renunciat al segon tripartit, no només no l’ha criticat sinó que no ha reconegut que fou un greu error tàctic. De fet la majoria de la direcció que el va dur a terme ha estat a primera línia tota la legislatura i encara ara es manté en un pla important. En són exemples Oriol Amorós o Anna Simó. El “canvi” que havia de fer Junqueras no ha estat tal. De fet aquests dos anys de legislatura ERC no ha aportat gaire res a la política parlamentària.

L’aparició de SI a nivell parlamentàri ha estat una alenada d’aire fresc. Si hom vota pel que els partits han fet  i no pel que prometen que faran SI en surt clarament vencedora. Uns exemples:

- Presentació de la Llei de la independència

- Descobriment del cas de les motxilles de la Diputació guanyant el cas als tribunals i destapant la trama de corrupció del PSOE-ICV i ERC a aquesta institució.

- Proposta de reducció de sous de diputats/des autonòmics/ques

- Proposta de reducció de dietes absurdes com la de les diputats que viuen a Barcelona

- Renúncia a vehicles oficials i altres privilegis

- Suport incondicional a la lluita contra els peatges abusius arribant al punt de retornar els teletacs (gest al que es van negar el diputat de Dcat, els d’ERC i els de CiU que donaven suport a la campanya).

Aquesta encertada política institucional ha contrastat amb una pèssima gestió interna. Tres exemples. SI va obtenir 100.000 vots front 40.000 de Reagrupament. Immediatament després de les eleccions SI no només no va cercar la sinergia amb Rcat sinó que el va menysprear com aliat tàctic. De la suma de les dues formacions (ideològicament idèntiques) va passar-se a l’enfrontament. En segon lloc la ruptura amb Joan Laporta, per inflexibilitat mútua, ha deixat SI sense un necessari cap visible que garantia uns vots imprescindibles per entrar al Parlament. Finalment, com ja es va advertir des d’aquest blog la gestió de les locals fou nefasta. SI, sense cap trajectòria es va llençar a presentar llistes a les municipals de forma concurrent a CUP (que no s’havia presentat a les autonòmiques). Una part de SI optava llavors per no presentar-se i demanar el vot per la CUP. Aquests tres fets han tancat SI sobre ella mateixa enlloc d’activar el seu potencial innegable.

La CUP ha triat el pitjor moment per presentar-se. Les gairebé nul·les possibilitats d’entrar (a excepció de Girona) i la manca de solidesa del projecte a nivell de comunitat autònoma aconsellaven no fer-ho. De fet la CUP és un projecte netament municipalista i des de les seves files sempre s’havia dit que no es faria el salt a no ser que fos clarament consolidat. Els sectors més veterans de la CUP, per exemple al Barcelonès i a Osona, han estat bandejats en favor d’un sector molt ideologitzat i convençut d’un pes que no és real. De fet sembla com si la CUP volgués tornar a SI el cop que va rebre a les municipals més que entrar al Parlament, un Parlament sense competències on la majoria de propostes de la CUP no són viables. La bona gestió a nivell municipal no amaga que la candidatura ha estat incapaç de bastir sinergies amb sectors externs a l’extrema esquerra i que ha decidit presentar-se un mes just abans de les eleccions. La seva decisió només té una certesa: a Barcelona possiblement deixarà fora a SI.