dissabte, 26 de juliol del 2014
629. Los últimos mandeos, un pueblo que se extingue
Los mandeos son los seguidores de la doctrina religiosa de San Juan Bautista a quien consideran el Mesías. Sus creencias son gnósticas, los seguidores de la gnosis no se salvan, como los cristianos, por la fe, sino por el conocimiento divino (manda significa conocimiento). Esto permite al hombre salvarse por sí mismo mediante la mística, la ética y ritos; no depende todo de la divinidad. Su libro sacro es el 'Ginza Rba'. La poligamia es aceptada y, como el resto de los gnósticos, consideran que el alma es presa del cuerpo.
La religión Mandea es milenaria aunque muy minoritaria. Los mandeos huyeron del actual Israel hacia Mesopotamia los dos siglos posteriores a la muerte de Cristo. Allí han sobrevivido conservando creencias y su lengua, el mandeo, que es un dialecto del arameo. Siempre han vivido cerca de los ríos para favorecer el acto místico más importante de su doctrina: el bautismo purificador.
Después de veinte siglos se han encontrado inmersos en el escenario de guerras modernas sufriendo una persecución doble. La persecución en Irak fue especialmente cruel ya que la intervención de los EEUU acabó con la tolerancia religiosa del gobierno baaista de S. Hussein. Los Mandeos fueron objeto de un genocidio que los obligó a convertirse, morir o huir. Los 60.000 mandeos que había en Irak marcharon hacia Occidente y a Siria. Actualmente quedan menos del 10% de la cifra anterior a 2003. Se les considera los últimos gnósticos y los últimos esenios.
Muchos fugitivos fueron hacia Siria donde también gobernaba el partido Baas marcado por la tolerancia religiosa. Allí pudieron vivir unos años hasta que las milicias rebeldes, otra vez armadas por los EEUU, se rebelaron contra Asad imponiendo el Islam a golpe de fusil. Por eso los mandeos piden el regreso al statu quo en Siria. Posiblemente, sin embargo, ya es demasiado tarde y las comunidades de mandeos más importantes empiezan a ser las de la diáspora en Irán pero también en Canadá, EEUU y Australia. Allí, a buen seguro, su cultura milenaria es amenazada de muerte. Curiosamente también los cristianos de Siria y la minoría kurda se han posicionado como los mandeos, en contra de los rebeldes que están decapitando y ejecutando las minorías étnicas y religiosas rompiendo el frágil equilibrio que el gobierno del Baas mantenía.
Article publicat a "El Periódico"
dissabte, 19 de juliol del 2014
628. Obama visita la reserva sioux d'Standing Rock
El president Barack Obama va visitar dissabte 14 de juny la reserva sioux d'Standing Rock. És la tercera vegada en 76 anys que un president dels Estats Units visita territori indi. Obama, com ja parlàvem l'any 2.009, és conegut com Àliga Negra. El president dels Estats Units fou adoptat l’estiu del 2007 per una parella d’ancians de la tribu crow que el van batejar com a Àliga Negra. Ell mateix va dir fa que "Només a Amèrica podria, el fill adoptiu d’uns indis crow, arribar a president dels Estats Units d’Amèrica (USA)”.
Durant la campanya a president Obama es va comprometre a fer una trobada amb els caps de les nacions índies i va complir. La “Tribal Nations Conference & Interactive Discussion with Tribal Leaders” s’ha celebrat del 5 de novembre de 2009 a Washington convertint-se en la reunió més gran de caps tribals de la història.
En el seu discurs Obama va ser contundent afirmant: "No heu d'abandonar la vostra cultura per formar part de la família americana". I va lloar als pow wow (festivals de cultura índia) com a quelcom més que un esdeveniment cultural
la reserva d'Standing Rock és entre Dakota del Nord i Dakota del Sud, és la sisena més gran dels EEUU i l'habiten les tribus sioux, lakota, dakota. Actualment té uns 8.000 habitants i hi va viure-hi el gran teòric indi Vine Deloria Jr.
diumenge, 6 de juliol del 2014
627. Bryan Ferry ahir a Barcelona, la maduresa amb estil
El músic britànic va visitar la Ciutat Comtal als 68 anys. Ferry passa per una etapa de crisi creativa que ha suplert versionant cançons de Dylan o adaptant-ne d'altres al jazz. A Barcelona no va optar per imposar aquestes noves peces, de gust dubtós, sinó en repassar de forma pletòrica el seu llegat. I no només en solitari sinó amb Roxy Music. De fet va demostrar que, en part, ell era Roxy Music doncs amb una banda molt jove va recuperar l'essència de la mítica banda. Escoltar 'Virginia Plain' com si davant hi foren Eno o Manzanera només ho pot fer Ferry. Una banda on va destacar la saxofonista Jorja Chalmers amb una força impulsiva i la bateria Cherisse Osei d'una potència gairebé que gairebé no es podia assimilar. Punt i a part les dues ballaristes-coristes negres, ballant de forma mimètica i amb un colorisme indiscutible.
El concert fou clarament massa breu, no va tenir ni bisos, no fou un torrent (a excepció d'Osei i els tocs de Chalmers) però fou una cascada mil·limètricament preparada, sense gairebé descansos entre cada tall i per a plaer del públic, sense concessions al present. Fou un viatge al passat i l'edat del públic no era pas jove però va acabar dempeus i ballant. De fet el recinte, l'Auditori del Forum, aconsellava estar-se a la butaca però a partir de 'Love is the drug' gran part dels i les assistents van anar cap a l'escenari com si foren adolescents, d'altres ballaven com si fos una discoteca i fins i tot algunes parelles ballaven a braçades mentre Ferry cantava el mític 'Jealous guy'.
La veu del cantant en plena forma. Adesiara seia al teclat i al final fins i tot va tocar l'harmònica en dues peces. Encarnava la maduresa en el sentit més estricta; com diu l’escriptora nord-americana Susan Sontag: "La por a envellir neix de reconèixer que no s’està vivint la vida que es voldria. Equival, en un sentit, a insultar al present". Hi va haver moments fantàstics com el 'Kiss and tell' o la famosa 'Slave to love' de Nou setmanes i mitja, versions pobres com la de 'More than this' o 'Oh yeah (There's a band playing on the radio)', en especial la de 'Take a chance with me', força decebedora a nivell de guitarres. Hi va haver també màgia en estat pur. En aquest darrer apartat cal citar el break amb la instrumental 'Tara' on va brillar Chalmers,'Reason or Rhyme' d'un dels darrers àlbums, 'Olympia', majestuosa amb Ferry als teclats, i les excepcionals 'Avalon', glam es estat pur, d'una elegància arrogant; i el 'Jealous guy' per cloure una vetllada que, acabat el concert, convidava a acabar la nit a la vora del Mar, amb un fanalet.
La majoria de cròniques destaquen el glamour i l'elegància de Ferry, amb la seva clàssica americana de Louis Vuitton, en aquesta gira; però possiblement el fet més sorprenent és com ha sabut combinar musicalment el seu llegat amb un grup de músics joves sense renunciar gens a la seva estètica (que sovint apassiona més que el fons). Ferry és sobretot un músic excepcional, que sigui guapo, i ho és, elegant, i ho és, i un dandy, no hauria d'amagar que sap dur la música allà on l'ànima pot volar.
Vídeos del concert:
Slave to love
Oh yeah (There's a band playing on the radio)
Reason or Rhyme (amb Ferry als teclats)
Take a chance with me
Casanova (tall breu davant l'escenari)
Avalon
Crònica de BTV
Crònica a Nació Digital
Subscriure's a:
Missatges (Atom)