'Al cel, Déu no ens preguntarà perquè vam pecar; ens preguntarà per què no ens en penedim'
Shenouda III, anterior Papa copte (1971-2012)
La història comença com una novel·la de Dan Brown, amb un assassinat ple d'interrogants i amb implicacions simbòliques i religioses. L'abat-bisbe copte del Monestir de Sant Macari Anba Epifani fou trobat mort el 29 de juliol en un "mar de sang" al monestir situat al desert occidental egipci, a Wadi al Natrum, prop de Líbia. La detenció, el 20 d'agost, de dos monjos acusats del crim Wael Saad (Isaiah al-Makary, els monjos adopten un nou nom en entrar a la comunitat monàstica) i Remon Rasmi Mansour (Faltaous al-Makary), després de descartar 400 investigats ha estat un terratrèmol per l'església copta. El primer ha confessat el crim que ha sacsejat la comunitat monàstica més gran de l'Orient. El segon s'ha intentat suïcidar. El motiu del crim haurien estat "diferències" entre els dos monjos i el seu abat.
El Papa copte Tawadros II, Patriarca Ortodox d'Alexandria, ha decidit aquest agost acabar amb la permissivitat i manca de disciplina amb els monjos del desert. El crim ha estat la gota que ha fet vessar el got. Tawadros II dirigeix la part més gran dels coptes ortodoxos, un 90 % de la comunitat cristiana egípcia, mentre la minoria, un 10 %, són encapçalats per Ibrahim Isaac Sadrik, en comunió amb Roma des de 1442. Mentre Sadrik encapçala una comunitat de 160.000 fidels Tawadros Ii ho fa amb una de 18 milions. L'Església Copta Ortodoxa d'Alexandria, va reconèixer els baptismes de la de Roma l'any passat (i Roma ho va fer amb la copta) ha renunciat de forma recent al monofisisme (que Jesucrist només va tenir una natura divina) i té un ascendent més que notable a les esglésies etíop, separada el 1959, i eritrea, el 1998, que sumen prop de 50 milions de fidels. La llengua litúrgica és el copte, llengua derivada de l'antic egipci faraònic. De fet Champollion va servir-se de la llengua copta per a desxifrar els jeroglífics i la llengua demòtica usada a l'Antic Egipte de Djoser, Kefren, Hatsehpsut, Tutmosis i Akhenaton.
Fou a Egipte on van néixer els monestirs cristians. La gran persecució patida en el segle III va generar que per una part augmentessin els apòstates però també va provocar l'aparició dels anacoretes com Pau l'Ermità (228-342), Antoni Abat (251-356), Hilarió (291-371) o Panoni (287-346). El primer fou un ric egipci de Tebes considerat el primer ermità. L'any 250 fugir al desert escapant de la persecució i va viure-hi, segons la tradició, fins als 113 anys. Hauria mort l'any 342 sense ser assassinat. En la cova on va viure s'alça, actualment, el Monestir copte de Pau l'Anacoreta aixecat al segle V. L'any 270 Antoni Abat, també egipci, va abandonar també els seus béns i es va retirar al desert on es considera que va fundar el moviment eremita. Fou el més conegut dels ermitans egipcis i, segons la llegenda, va reunir-se una vegada amb Pau l'Ermità i fou ell qui, en un segon viatge, va trobar-lo mort. Amb vint anys hauria vengut els seus bens, els hauria repartit entre els pobre i s'hauria retirat a una cova sepulcral. Només va sortir del desert l'any 311 Antoni va sortir del desert per combatre la dissidència ariana (Jesuscrist només tindria natura humana) a Alexandria. A mesura que arribaven més anacoretes va fugir desert en dins per viure en una rigorosa solitud i patint llegendàries temptacions. Van seguir-lo d'altres eremites i els va acabar organitzant en comunitats simples però ell mai s'hi va afegir. El monestir de Sant Antoni, el més antic del món, va ser fundat per ell mateix al Mar Roig cap a l'any 300. És un centre copte de primer ordre i diversos dels seus monjos han acabat essent Papes coptes. De la vintena de monjos que hi havia l'any 1960 avui en són prop de 120.
Hilarió de Gaza va començar la seva vida d'ermità al desert egipci, cap a l'any 310, per a marxar després a Gaza i més tard a Xipre. Renunciant a les seves riqueses i en una extrema pobresa feia cestos per a sobreviure i se li van atribuir nombrosos miracles. El quart dels grans ermitans fou Pacomi, considerat el fundador del monacat. Pacomi (287-346) era un soldat romà, de l'antiga capital egípcia Tebes, que l'any 317 es va amagar a un temple en ruïnes de Serapis (déu sincrètic greco-egipci), a Egipte. A la zona existien els “lavra”, precedents dels monestirs. Es tractava de cel·les per anacoretes que vivien en una solitud relativa i es trobaven ocasionalment sinó en comunitats creades per l'asceta Macari. Quan Pacomi va veure que se li afegien més anacoretes va proposar una norma comuna amb una estructura jeràrquica, amb un abat, i la missió de treballar a part de pregar. Entre 318 i 323 va establir el primer monestir i en poc temps un centenar de monjos se li van unir. La fórmula va tenir èxit i, al morir, ja existien 11 monestirs, dels quals dos de femenins, als deserts egipcis. La seva norma fou recollida pel grec Basili de Cesàrea (330-379), qui visità a Pacomi, a 'Ascetica', encara avui guia el monasticisme a les esglésies ortodoxes.
Entre les moltes dones que es van afegir a la vida anacoreta va destacar l'egípcia Sinclètica d'Alexandria. També de família benestant va donar els seus béns als pobres i va marxar al desert per viure amb la seva germana a una cripta. Va atraure nombroses dones que són anomenades les “Mares del Desert” i va morir cap a l'any 350. En aquella època “el desert semblava una ciutat” doncs milers de cristians s'havien establert per viure com anacoretes o en els primers monestirs.
L'assassinat Bisbe Epifani i el Papa Tawadros II
Precisament el Monestir de Sant Macari ha estat epicentre de les tensions internes de l'església copta. El predecessor de Tawadros II, Shenouda III, encara té partidaris de l'ala conservadora que s'oposen a les reformes de l'actual Papa. Shenouda III ja va enfrontar-se a Matta El Meskeen, precisament abat de Sant Macari, qui va recuperar el citat monestir el 1969 i va advocar per obrir l'església amb ecumenisme, no fer política i centrar-se en el penediment. Shenouda, escollit el 1971, el va confinar al desert i va prohibir els seus textos. Anba Epifani era un deixeble d'El Meskeen pel que el seu assassinat pot tenir molt a veure en l'enfrontament entre les ales conservadora i oberturista de l'Església. De fet el Monestir era independent de la jerarquia eclesial fins el 2009 quan Shenouda III va agregar-lo i hi va desplaçar setanta monjos conservadors entre ells els dos assassins d'Epifani qui fou escollit el 2013 just un any després de morir Shenouda III. Malgrat això el crim podria ser per motius personals car la víctima va denunciar, el febrer, a un dels assassins, Isaiah al-Makary, per saltar-se les regles monàstiques i, per exemple, rebre d'altres religiosos a la seva cel·la i crear una facció interna a Sant Macari.
Ara, Tawadros II, s'ha vist obligat a reformar una institució prestigiosa però caduca. El Comitè d'Afers Monàstics del Sacre Sínode ha estat debatent una reforma que s'ha concretat en 12 decrets. No s'acceptaran nous novicis durant un any, els monestirs que no estiguin reconeguts per l'Església seran denunciats públicament i no se n'obriran de nous, durant tres anys no s'ordenarà com a sacerdot a cap monjo, els monjos i monges coptes no podran aparèixer als mitjans de comunicació ni tenir perfils a les xarxes socials, ni desplaçar-se enlloc sense autorització dels abats. Les persones laiques no podran assistir a les litúrgies dels monestirs. Anba Rapahel, bisbe a El Caire, ha estat el primer en donar exemple i ha clausurat els seus perfils a les xarxes socials. S'ha donat fins el 16 de setembre a les monges i monjos coptes per a que desactivin els seus perfils.
Font
Ancalaf, Llaitul i acte de l'Aliança Territorial Maputxe, activa des de 2005 i que el 2017 va passar a al resistència violenta
