dimarts, 25 d’agost del 2015

667. Una ocupació maputxe a una institució ja dura més de 10 dies

La CONADI (Corporación Nacional de Desarrollo Indígena) va ser creada per l'estat xilè l'any 1.993 en el marc d'un gir per trencar amb el tradicional menyspreu cap als pobles indígenes. La CONADI, en si mateixa, no té gaire pes en el conflicte entre la nació maputxe i l'estat xilè. Amb prou feines, i bona voluntat, du a terme una tasca assistencialista per a les comunitats indígenes del país com els propis maputxe, aimara, o els kawesqar.

El 17 d'agost uns 60 maputxes, pertanyents a 11 comunitats de l'Araucània, van ocupar les dependències de l'entitat exigint, entre altres punts, una reunió amb el ministre de Desenvolupament Social, Marco Barraza. 






El llistat de comunitats implicades és més que notable. El moviment militant nacional maputxe ha optat els darrers anys per mobilitzar-se des de la base. No és una opció estratègica sinó tàctica. La repressió que els diferents governs xilens van dur a terme contra les organitzacions nacionals maputxe ho ha provocat en gran part. En un primer moment sobre el Consejo de Todas las Tierras, avui en gran part desfet i dedicat a accions més gestuals que efectives. Després a la Coordinadora Arauco Malleko, veritable motor del moviment de desobediència civil maputxe fundada l'any 1.998. Model d'organització de base efectiva, capaç de fer ocupacions de terres, un discurs polític trellat, i enfrontar-se amb els temuts carabineros xilens. No pas una policia habitual sinó reformada de la policia dictatorial xilena. A Xile no hi va haver ruptura sinó transició des de la dictadura. I quan en un estat no es trenca amb la dictadura, transició és un eufemisme de reforma controlada pel poder.

La Coordinadora Arauco Malleko té la seva direcció empresonada o amagada. Des de finals de la dècada anterior va quedar enfangada en una repressió que no podia afrontar.  Va ser llavors quan les pròpies comunitats van agafar la responsabilitat de reivindicar el que era seu: l'Araucania. Els maputxe van reprendre la que es coneix com la guerra més llarga de la història: la guerra d'Arauco iniciada el 1.536.
La resposta foren assassinats de militants o de civils amb absoluta impunitat, desallotjaments violents, empresonaments i una legislació antiterrorista absolutament desproporcionada. Els passats mesos de març a maig alguns d'aquests presos van protagonitzar una llarga vaga de fam.

La violència de l'estat xilè és insostenible per a les comunitats rurals maputxe condemnades a malviure sense els seus recursos. Els seus boscos són gestionats per empreses forestals en mans d'oligarquies formades per descendents dels colons europeus. Les seves valls usades per hidroelèctriques com Endesa, les hi han robat a canvi de res. Les mobilitzacions d'aquest mes d'agost han recordat els assassinats, fa sis anys, dels camperols indígenes Jaime Mendoza Collío i fa dos anys del militant Rodrigo Melinao. Ambdós formaven part de comunitats que eren en un procés de reivindicació de terres. A part de l'ocupació de la CONADI hi ha hagut manifestacions a Temuco o Concepción. Els propi funcionariat de la CONADI ha reconegut que no s'estan entregant les terres promeses a les comunitats i s'han unit a les protestes.

Les diferents comunitats han emès un comunicat on expliciten les seves reivindicacions principals:
- La desmilitarització del territori maputxe
- La devolució del territori ancestral.
L'actual govern xilè, d'esquerra, continua amb la política de segregació racial, d'humiliació i extractivisme contra les comunitats maputxe. Enmig de la indiferència mundial. "Totes les  paraules del Govern de Bachelet, es converteixen en res en el moment que el seu Govern ens reprimeix i colpeja." la violència contra els maputxe no existeix, potser per que volen quedar-se a les seves terres i viuen lluny de les fronteres d'Europa. Però el seu drama és, amb el dels wayúu, un dels pitjors de Sud Amèrica. I tenen el valor de lluitar. De continuar fent ocupacions de predis (finques rurals) per sobreviure, sabent que seran expulsats a cops i trets pels qui tenen les armes. De fet, els qui van guanyar la guerra. Sovint són els qui pregonen la pau tenint el monopoli de la violència.

dimecres, 5 d’agost del 2015

666. El trenclaclosques de la guerra civil a Líbia i el paper tuareg

El conflicte entre els tuareg i els tebu, a Líbia, cada vegada s'enquista més. El 30 de juny dos tuareg foren brutalment assassinats per membres de l'ètnia tebu quan les darreres setmanes els combats havien disminuït.

Dues ètnies enemigues

Els tebu són una minoria de la família lingüística Níger. Coneguts també com a tubús o toubou, són pastors nòmades de raça negra i viuen a l’extrem sud a les muntanyes Tibesti. Des de 1954 tenen negat el dret a ciutadania i van ser perseguits per Gaddafi. No hi ha ni xifres de quantes persones poden ser.

Els tuareg de Líbia són entre 17.000 (0,03 %) i 60.000 (1 %). Oposats a les milícies de Misrata van ser lleials a Gaddafi i adversaris dels Germans Musulmans. Gaddafi no va complir les promeses cap als tuareg i finalment fou enderrocat l'any 2.011. La comunicat tuareg va quedar dividida. Abu Baker Issa va crear una milícia autòctona per defensar el sud de Líbia dels diferents bàndols, en especial dels tebu. Tot i l'alto el foc del passat
2 de juny donat que "la vida a Ubari és impossible. No hi ha hospital, ni aigua, ni menjar".

Una guerra dins d'una guerra

Des de 2012 els tebu, que havien donat suport als rebels contra Gaddafi, van iniciar una guerra contra els àrabs libis i els tuareg. El setembre de 2014 van expulsar els tuaregs de l’oasi d’Ubari. Aquesta població, que tenia 35.000 habitants, és des de fa 10 mesos escenari d'una guerra dins de la guerra civil líbia. Els tebu han aconseguit acorralar als tuareg però aquests resisteixen sense recursos. De fet no tenen on anar. Les darreres setmanes han
matat Abu Baker Issa en una emboscada.

En un principi els dos sectors van abstraure's de la guerra civil líbia però en solitari cada vegada eren més febles i han acabat alineant-se amb els diferents sectors. Actualment els sectors de la guerra civil líbia són:

1) Govern de Trípoli
És en mans dels islamistes dels Germans Musulmans (moviment prohibit a Egipte) i el Consell General Nacional amb Abdulhakem Belhaj i Nuri Abu Sahmain com a homes forts. Islamistes. Recolzat en les milícies de l’Aliança de l'Alba (Fayer) i en especial les Brigades de Misrata. Tenen el suport de Qatar, Turquia, Itàlia.

2) Govern de Tobruk
El maig de l’Aliança Karama (Dignitat) s’insurreccionà contra els islamistes sobretot a Bengasi. Dirigida pel general de Gaddafi Jalifa Haftar organitza unes eleccions (amb 10 % de participació i boicot berber) creant la Cambra de Representants de Líbia. Té el reconeixement internacional i el suport d’Egipte, EAU, Aràbia Saudita i França. Aliat a Brigades de Zintan (prop de Trípoli) i les Brigades Cirenàiques.

3) L'Estat Islàmic

En realitat aquesta facció és l'hereva del moviment Ansar al-Sharia. Aquest grup, actiu des de 2012, va declarar lleialtat a l’Estat Islàmic el passar 2.014. L'octubre de 2014 van convertir Derna en un emirat lleial a l'Estat Islàmic El febrer van ocupar Nafariya i Sirte a més de controlar Bengasi. Aquest mes passat han començat a retrocedir a Derna arran d'un atac del Consell de Mujahideens de Derna, grup vinculat al Govern de Trípoli. 

Article publicat al Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya