639. Poema als i les combatents de Kobanê

La boca seca, amb la sorra als llavis,
sorra d'aquella terra que van prometre defensar,
quan defensar vol dir morir per ella.

Cansats els dits, amb el cos sense sentir,
de tant sentir dolor, i por, pels qui venen
onejant banderes negres.

Sense llàgrimes de tant haver-les vessat,
amb l'esguard fixe a l'horitzó,
per on ve la mort vestida de fanatisme.

Saber morir de tant estimar,
saber combatre de tant voler la pau.
Així són els homes i dones de Kobanê.
I així esdevenen eterns,
com eterna és la dignitat de la seva nació.

I així, al capdavall, els veiem.
Amb els ulls plens de ràbia per no poder fer més.

616. La bellesa i la lletjor

 

Un jorn, la Bellesa i la Lletjor es van trobar a la riba del mar. I van dir:

“Anem a banyar-nos”.

Es van despullar i van nadar per l’aigua. Poc després, la Lletjor va tornar a la riba i es va posar les vestidures de la Bellesa. Després va marxar.

La bellesa va sortir també del mar, però no va trobar la seva roba, i com era massa vergonyosa per anar nua, es va posar la roba de la Lletjor. Després va continuar el seu camí.

I fins ara homes i dones confonen l’una amb l’altra.

Malgrat això, hi ha alguns que, al veure el rostre de la Bellesa, descobreixen que no du les vestidures que li pertanyen. I d’altres reconeixen el rostre de la Lletjor, car les seves vestidures no ho pot amagar als seus ulls.

‘Les vestidures’. Khalil Gibran.

605. I malgrat tot, la bellesa

Ens perdem en un laberint de necessitats,

Mancats de sentit,

Caminem per carenes de cims que no ens calen,

Dormim la major part de l’existència,

Incapaços de somiar.

Tanquem els ulls a la llum,

I els obrim a la foscor de les cavernes,

Ens queixem, llavors, que no veiem.

Sanglotem, també, que tot plegat no té sentit:

La vida, el patir, l’enyor, la derrota.

Un dia, potser, descobrirem que cercar la bellesa,

Llepar-la amb els ulls, olorar-la a mitjanit,

Acaronar-li el perfil amb un sol dit furtiu,

Apropar-la als llavis, sense tocar-la,

Això li dóna sentit a tot.

Cerquem la bellesa abans de que sigui massa tard.

597. Ozymandies o la vana vanitat

Hi va haver homes que es van creure déus.

En la seva extrema fragilitat,

es van convèncer que tot allò amb lluentor era un sol,

en la seva vanitat van pensar que les reverències rebudes

eren adoracions merescudes, no simples genuflexions.

I així com Ramsès II, van alçar temples

Emulant-se com a creadors.

Tots duem dins aquell faraó ple de megalomania,

avui només una mòmia decrèpita amb el rostre embriac d’absurd;

però no tots tenim un Shelley a l’ànima que ens recordi,

amb un sonet suau, però precís,

que no som més que Ozymandies.

Al capdavall,

per ser déu cal donar a llum vida,

privilegi reservat a la feminitat

que no tenien aquells que es creien déus.

I vanitat deriva de vana.

No en va.