La mobilització en forma de cadena humana ha estat un encert
per molts motius i caldria felicitar-se als organitzadors, l’Assemblea Nacional
Catalana. Si ara la preocupació és que s’omplin els diferents trams, la
realitat és que el format ha aconseguit evitar problemes i afavorit
visualització.
Els problemes de representació habituals a les
manifestacions (lemes, pancartes, disposició dels blocs...) han quedat
anul·lats pel propi format. El protagonisme, i aquest sembla el major encert,
està essent dels i les voluntaris/es que recorreran el país per omplir els
trams. Això deixa a tothom al mateix nivell i serveix de vacuna contra les
patums que acostumen a barallar-se per sortir a la foto. Difícilment (res és
impossible) es repetiran les tristes imatges dels cops de colze per agafar les
pancartes i aparèixer a primera fila dels messies que pul·lulen per aquesta
terra. També ha quedat arraconat el debat sobre els manifestos als que ens
tenen acostumats els intel·lectualòides pels que l’independentisme és seure al
despatx a redactar textos i no trepitjar el carrer.
La visualització ja està essent un èxit. El nombre de
periodistes estrangers que s’han desplaçat a Catalunya les darreres setmanes ho
anuncia. La curiositat pel fenomen de la cadena és màxima. No tant per si
s’omplirà, ja que es dona per fet, sinó per com s’ha organitzat. I aconseguir
que els periodistes vinguin aquí és ja un èxit. El sol fet de veure les
estelades penjant als balcons els trenca el tòpic que aquest moviment és de
dalt a baix. Aquest és el gran repte, demostrar que és un gran moviment
popular, sense lideratges exclusius, de
base, un moviment que s’agafa de mà en mà.