573.On refugiar-se quan s'acabi el món el 21 de desembre?

Segons el calendari maia el món s'acaba el 21 de desembre d'enguany.

Doncs ha començat a còrrer que hi ha un lloc, al menys, on la vida es perpetuarà. És a Occitània i conegut en occità com Puèg Bugarag. De fet ara mateix les places de bunker a la muntanya sacra ja costen 35.000 € al mes. I no és broma. Bugarag (Bugarach en francès, al veí departament de l'Aude) ha rebut una onada de peticions i els 200 habitants fins i tot estan molestos. Les pedres de la muntanya es venen per internet a 1.500 € el kilo.

No manquen llegendes en aquest indret així com històries d'OVNIS. Per fer-ne només un tast, la muntanya rep visites sovint d'ufòlegs i a una vila dels voltants (Esperasan) fa anys que un centre ufològic recull dades de testimonis que han vist fenòmens extra terrestres al voltant del Puèg. En segon lloc, des de temps immemorial se sap que la muntanya és la porta cap a altres móns i dimensions; en concret permet accedir a un món soterrani que guardaria els arxius de l'Atlàntida. I anem a la tercera: la muntanya guarda, alhora!!, el Sant Grial i l'Arca de L'Aliança. Tot plegat ha fet que Bugarag aculli un fum de místics i esotèrics que fan que els habitants locals, més aviat prosaics, estiguin fins els nassos.

El Puèg Bugarag és geogràficament excepcional. Envoltat de valls que el fan encara més alt tot i no arribar a 1.230 metres, acaba les muntanyes de les Corbièras. La seva alçada provoca que sovint atragui bancs de núvols o broma que el fan més màgic. Geològicament és cert que és un massís ple de cavitats i galeries per on, al capvespre, mentre la broma engalana les roques, hi passa el vent. I quan el vent bufa als intestins del Puèg ressona un so que permet creure en OVNIS, el Graal i fins i tot en que la fi del món, allà, no arribarà.

572. Deu apunts sobre els resultats electorals

- Que ERC superi per primer cop al PSOE i quedi segona força és un missatge contundent al món. Primera i segona força del Parlament són majoria i són independentistes.

- CiU ha estat la clara guanyadora dels comicis. Treu més del doble a la segona força en vots (el PSOE). A més suma més escons que tot l’unionisme junt 50 per 48 de PSOE,PP i C’anos. CiU ha reculat exclusivament per les retallades o els casos de corrupció, no pel seu gir sobiranista.

- El creixement de vots d’ERC ha estat espectacular: 277.000 seguit de 168.000 de C’anos, els 128.000 d’ICV i 126.000 de la CUP.

- L’unionisme sumava 49 escons, ara en suma 48 molt més radicalitzats i aïllats del gruix de la societat. A més territorialment es concentren a Barcelona.

- La divisió de l’independentisme ha provocat que el total dels 46.000 vots de SI i gran part dels de CUP (a Girona, Lleida i Tarragona) no tinguin representació. Això suposa una bossa auxiliar de 80.000 vots independentistes que es poden activar en propers comicis i ara han quedat sense representació degut a la divisió. ERC en pot ser la més gran beneficiada si és capaç de fer ponts amb SI. - Un cas aberrant és Girona on CUP i SI sumen 20.500 vots que queden sense representació. Això suposa un 5,95 % i un escó que es queda ICV.

- Fins i tot l’unionisme a Catalunya és genuïnament català; que UPD quedi amb el 0,44 % i per sota del Partit Pirata o el PACMA demostra que l’espanyolisme a Catalunya ha de tenir un “posat” autòcton malgrat ser radicalment anti català.

- Existeix un gruix de prop de 800.000 persones a Catalunya que viuen com colons  en ghettos.  Volen fracturar la societat vivint com si fossin a Espanya. Aquesta gent no atenen a raons, són espanyols ètnicament i de cor. Són els quillos, audiència de Tele 5, gent que sempre parla castellà, sense ideologia política, molts del R. Madrid. A Irlanda del Nord  se’ls anomena lleialistes (branca radical de l’unionisme) per la seva lleialtat a la metròpoli. Van venir aquí enviats per fer el que fan. Ja hi eren a principi de segle XX atiats per Lerroux. Fins i tot van tenir la batllia de Barcelona. Amb aquesta gent no cal discutir, viuen en l’odi i la rancúnia de ser una minoria colonitzadora. Cal derrotar-los a les urnes. I el 25 de novembre van ser derrotats. Cal continuar.

- ICV-EuiA suposa una incògnita per molts analistes polítics. Partidària del referèndum, autodeterminista, no queda clar que votaria. El seu electoral es pot dividir entre independentistes i unionistes. Tornant a Irlanda del Nord s’assimilaria a l’Alliance Party. I possiblement tingui el seu mateix destí. Ara ha aprofitat la caiguda del PSOE i la crispació social però el seu recorregut està molt limitat. El seu objectiu és prioritzar el debat social. Cal recordar, però, que al seu capdavant hi ha persones com R. Romeva o R. Gomà amb clares aspiracions sobiranistes.

- SI ha desaparegut malgrat una molt bona gestió al Parlament. Al fet de la ruptura amb el seu líder i fundador, J. Laporta, cal afegir-hi una política d’aliances absolutament nefasta donada la seva pròpia feblesa. En tot cas la figura d’Alfons López Tena apunta a tenir un proper clau en el procés. Si és ERC o CiU qui el captin en sortiran reforçats.

- Aquests comicis han tingut una participació del 70 %. La representativitat del Parlament és ara inqüestionable. És la Catalunya real on el 65 % dels diputats/des volen un referèndum i un 54 %, com a mínim, votaran sí.

571. El tomb ideològic de CiU és l’element clau de les eleccions

Les eleccions autonòmiques de 2012 a Catalunya han suposat un manteniment de la correlació de forces entre catalanisme i espanyolisme respecte al 2010 però un canvi de fons profund, irreversible.

El 2010 foren escollits 14 diputats/des de 135 amb un programa independentista. CiU, amb un programa autonomista pel pacte fiscal amb Espanya en va obtenir 62. Ara el conjunt de partits que proposen la independència al seu programa (CiU, ERC, CUP) han sumat 74 escons. La transformació ideològica de CiU és l’element clau de les eleccions amb transcendència històrica. A més, internament es temia una sagnia de vots cap a forces amb una proposta moderada com el federalisme. No ha estat així. CiU ha conservat el 92 % del seu electoral tot i la òbvia radicalització ideològica. I la fuita no ha anat a parar als federalistes sinó a la també independentista ERC.

És obvi que CiU ha reculat en escons i això pot provocar que Mas perdi força dins la coalició, aquest és el gran perill. Però la majoria que conformava amb ERC i forces menors independentistes és intacta. De fet el retrocés de CiU és per la seva política anti social i no pel gir sobiranista.Encara més, la majoria a favor de fer una consulta, la majoria autodeterminista venç clarament als opositors a la consulta: 2.140.000 front 1.282.000 vots. I aquesta, de fet, era la pregunta de les eleccions: fem un referèndum?. Un 60 % és a favor, un 35 % en contra.

Dit tot plegat no hi ha una clara majoria independentista. L’independentisme venç amb 1.772.000 vots a l’unionisme que n’obté 1.283.000. En percentatge el resultat és 50 % a 35 %. Encara no és prou. L’independentisme ha crescut 207.000 vots però l’unionisme ha aconseguit mobilitzar 205.000 nous votants i aguantar l’estirada. El repartiment entre sigles és poc relevant ja que els blocs mantenen una estabilitat, ja fa molts anys, notable. És cert que el bloc catalanista ha donat un tomb ideològic cap a l’independentisme: l’any 1988 no hi havia un sol diputat escollit amb un programa independentista, ara en són 74. També l’unionisme s’ha radicalitzat i PP-C’anos sumen més que el PSOE. Això és bo, molt bo. Com més tensin el debat més possible serà la independència. Que els unionistes radicals creixin és clau per a que ho faci l’independentisme; són vasos comunicants. I la diferència de 490.000 vots a favor de l’independentisme deixa entreveure que, si hi ha consulta guanyarà el sí. Partint d’aquesta base cal que guanyi per una majoria major. I per això cal treballar dur amb arguments. Això serà apassionant.

570. Anàlisi de les 4 propostes electorals sobiranistes

La incertesa, però, prové sobretot de la saturació de llistes independentistes. De fet és difícil triar entre tanta oferta i es sospita que la demanda no estarà a l’alçada. Un gran nombre d’independentistes hores d’ara encara no té clar a qui votarà. Són unes eleccions on es fa difícil escollir. Fins i tot vost independentistes deriven cap a ICV que juga com mai a "la puta i la ramoneta" sobre la qüestió emulant a l'Alliance Party d'Irlanda del Nord.

L’opció majoritària sembla que és CiU. Al seu electoral tradicional, habituat a l’anomenat “joc de la puta i la ramoneta” s’hi afegeix ara un gruix encisat per la dialèctica de Mas. No només dialèctica, Artur Mas ha fet un gir notori amb uns discursos ben trabats i una proposta clara: celebrar un referèndum amb o sense permís de Madrid. A més ha fet una hàbil vinculació de crisi econòmica amb dèficit fiscal i una política internacional notable. Tot plegat suma un balanç més que atractiu pel votant independentista. Això ha fet que Reagrupament i Democràcia Catalana demanin el vot per CiU. En el cas de Dcat ho fa també per ERC. Malauradament l’historia de giragonses de CiU no complementen un escenari gaire galdós. Mas dona la sensació d’anar sol, sense partit o fins i tot amb l’oposició de l’UDC de Duran. Mas és el mateix que va dir que mai pactaria amb el PP amb qui ha comptat per governar i hi governa encara a la Diputació. A més els fets dels darrers dos anys han estat una brutal política de retallades socials que havien afeblit el govern ara miraculosament ressucitat amb la proposta sobiranista. Són clares les sospites que CiU ha escenificat un gest per recuperar-se eelctoralment. Encara més que qualsevol proposta de diàleg del PP serà acceptada, qualsevol. I això aturaria en sec el procés sobiranista. De fet la majoria de votants de CiU, segons les enquestes, creuen que Mas va de farol per aconseguir, simplement, més diners de Madrid.

ERC ha fet un gir poc clar. Ha aconseguit, això sí, recuperar la posició de partit hegemònic de l’independentisme. Ha aturat la sagnia i afronta les eleccions amb optimisme. Lluny queden, però, els 23 escons que va arribar a tenir. Les enquestes li donen entre 15 i 17. Això suposa poc més que recuperar els qui tenia SI i algun més provinent del desgavell en que ha entrat el PSOE. Els motius són obvis: ERC treu rendibilitat de l’anomenada “onada sobiranista” amb un discurs complementari al de CiU però des de l’esquerra. El gir cap a la moderació (acceptació del pacte fiscal, col·locació de pantalla gegant a St Vicenç dels Horts per veure la “roja”, distanciament de SI o CUP, castellà oficial a la Catalunya estat) suposa un creixement electoral. Però ERC no només no ha renunciat al segon tripartit, no només no l’ha criticat sinó que no ha reconegut que fou un greu error tàctic. De fet la majoria de la direcció que el va dur a terme ha estat a primera línia tota la legislatura i encara ara es manté en un pla important. En són exemples Oriol Amorós o Anna Simó. El “canvi” que havia de fer Junqueras no ha estat tal. De fet aquests dos anys de legislatura ERC no ha aportat gaire res a la política parlamentària.

L’aparició de SI a nivell parlamentàri ha estat una alenada d’aire fresc. Si hom vota pel que els partits han fet  i no pel que prometen que faran SI en surt clarament vencedora. Uns exemples:

- Presentació de la Llei de la independència

- Descobriment del cas de les motxilles de la Diputació guanyant el cas als tribunals i destapant la trama de corrupció del PSOE-ICV i ERC a aquesta institució.

- Proposta de reducció de sous de diputats/des autonòmics/ques

- Proposta de reducció de dietes absurdes com la de les diputats que viuen a Barcelona

- Renúncia a vehicles oficials i altres privilegis

- Suport incondicional a la lluita contra els peatges abusius arribant al punt de retornar els teletacs (gest al que es van negar el diputat de Dcat, els d’ERC i els de CiU que donaven suport a la campanya).

Aquesta encertada política institucional ha contrastat amb una pèssima gestió interna. Tres exemples. SI va obtenir 100.000 vots front 40.000 de Reagrupament. Immediatament després de les eleccions SI no només no va cercar la sinergia amb Rcat sinó que el va menysprear com aliat tàctic. De la suma de les dues formacions (ideològicament idèntiques) va passar-se a l’enfrontament. En segon lloc la ruptura amb Joan Laporta, per inflexibilitat mútua, ha deixat SI sense un necessari cap visible que garantia uns vots imprescindibles per entrar al Parlament. Finalment, com ja es va advertir des d’aquest blog la gestió de les locals fou nefasta. SI, sense cap trajectòria es va llençar a presentar llistes a les municipals de forma concurrent a CUP (que no s’havia presentat a les autonòmiques). Una part de SI optava llavors per no presentar-se i demanar el vot per la CUP. Aquests tres fets han tancat SI sobre ella mateixa enlloc d’activar el seu potencial innegable.

La CUP ha triat el pitjor moment per presentar-se. Les gairebé nul·les possibilitats d’entrar (a excepció de Girona) i la manca de solidesa del projecte a nivell de comunitat autònoma aconsellaven no fer-ho. De fet la CUP és un projecte netament municipalista i des de les seves files sempre s’havia dit que no es faria el salt a no ser que fos clarament consolidat. Els sectors més veterans de la CUP, per exemple al Barcelonès i a Osona, han estat bandejats en favor d’un sector molt ideologitzat i convençut d’un pes que no és real. De fet sembla com si la CUP volgués tornar a SI el cop que va rebre a les municipals més que entrar al Parlament, un Parlament sense competències on la majoria de propostes de la CUP no són viables. La bona gestió a nivell municipal no amaga que la candidatura ha estat incapaç de bastir sinergies amb sectors externs a l’extrema esquerra i que ha decidit presentar-se un mes just abans de les eleccions. La seva decisió només té una certesa: a Barcelona possiblement deixarà fora a SI.

569. Incapacitat de les opcions independentistes

L’independentisme català afronta les eleccions amb tanta esperança com incertesa. Esperança ja que per primera vegada la qüestió de la secessió és la pedra angular del debat polític. A més, els posicionaments d’Artur Mas fan creure que aquest ha endegat un procés cap a l’estat propi (associat o no al Regne d’Espanya). La incertesa prové més de l’estructura organiztativa que dels resultats. Ningú descarta hores d’ara una victòria sobiranista sobre l’unionisme. La qüestió rau en les proporcions. L’espectacular resultat a les eleccions basques deixa el sostre molt alt tot i que, certament, l’EAJ/PNV no ha presentat una proposta tant sobiranista com Mas.

La reunió per bastir una llista electoral única va fracassar ostensiblement. La CUP ni hi va anar. De la resta només SI van enviar delegats de primer nivell i la proposta d’ERC fou clarament dirigida a no arribar a cap pacte. La incapacitat d’aquestes formacions, cap d’elles amb més de 8.000 militants, per bastir acords és una prova de que l’independentisme polític partidista no està capacitat per generar sinergies a nivell social. El sectarisme s’ha fet fort a cada sigla. Això ha reforçat el paper de CiU capaç de sumar persones tant distants com ex diputades del PP o ex dirigents del PSOE  al projecte sobiranista.

Un mínim acord que se li podia exigir a ERC-SI i CUP era presentar llistes comunes a Lleida i Tarragona on la divisió provocava que els escons se’ls quedin PP o PSOE. Ni això. SI i CUP han optat per presentar-se tot i no tenir CAP possibilitat. A Barcelona la situació no és millor. En aquesta circumscripció s’entra amb un ridícul 3 %. Doncs segons les enquestes SI podria obtenir un 2,5 % i CUP un 2,4 % quedant ambdós fora del Parlament i llençant a la brossa prop d’un 5 % de vot independentista. En definitiva en aquestes eleccions és difícil elegir.

568. A Perpinyà, per l'ensenyament del català

El 10 de novembre unes 600 persones vam manifestar a Perpinyà (Rosselló) "Per l'ensenyament del català. Altres anys el nombre de manifestants havia superat les 2.000 persones, cert. També és cert, però que el moviment nord- català no havia pogut commemorar el Tractat dels Pirineus durant alguns anys per manca de suports. Ara la situació és ben inversa. La solidessa del moviment és notable. Catalunya Nord Decideix aplega una pluralitat d'activistes, a més hi ha diverses propostes polítiques (Unitat Catalana, CDC o ERC)  i col·lectius culturals (mestres, escoles...). Del sud cal destacar una notable representació de la CUP i Arran. Aquest darrer moviment ha unificat Maulets i la CAJEI.

La manifestació va acabar amb una marxa de torxes, molt emotiva, i un concert.

L'Indépendant

Vilaweb 

Avui

Album a facebook

567. Eleccions plebiscitàries, constituents o autonòmiques

Les eleccions autonòmiques anticipades tenien tres possibles escenaris:

1) Eleccions plebiscitàries. Una vegada fracassada la via autonomista representada per la ficció del “pacte fiscal” plantejar un referèndum per la via dels fets. En aquest cas, donat que el Regne d’Espanya prohibeix fer un referèndum, mostra clara del seu tarannà anti democràtic, el mateix govern podia convocar-lo per la via dels fets: unes eleccions plebiscitàries amb dos bàndols: el sí a la independència i el no.

2) Eleccions constituents. Arran de la manifestació de l’onze de setembre de 2012 endegar un procés cap a un nou estat. Aquest suposa que una cambra constituent inicii la constitució de l’estat propi. En aquest cas no es pregunta al poble si cal endengar el procés sinó que s’inicia directament.

3) Eleccions autonòmiques. El govern es sent feble o ha fracassat i, o bé renuncia a governar o bé fa un procés electoral per sortir reforçat.

En el primer cas les eleccions serien un referèndum encobert com ja va advertir el propi govern estatal. És obvi que no ha estat així doncs, no només no s’han presentat dos blocs sinó que tant l’unionisme com l’independentisme s’han dividit ad eternum.

En el segon cas cada partit aprofita les eleccions per presentar la seva llista i tenir més pes en el procés constituent. El nou parlament resultant acordaria els passos d’aquest procés que culminarien en unes eleccions plebiscitàries. Tal i com s’han presentat les eleccions es fa difícil veure si hi ha un procés constituent en marxa. Les propostes electorals no van en aquest sentit ni tant sols per part de la coalició que ha convocat les eleccions.

Tot i que els dies posteriors a la manifestació, i la convocatòria d’eleccions, semblava que aquestes tindrien un caràcter plebiscitari o, si més no constituent, els fets ens estan apropant a unes eleccions on el govern simplement cerca de sortir reforçat. Després de la pluja de decisions anti socials conegudes amb l’eufemisme de retallades el govern pot, no només, no retrocedir en suports parlamentaris sinó que ampliar-los. 

566. El Regne d’Espanya es gasta 300.000 € en mantenir 17 cavalls pel rei

L’estat espanyol acusa a l’autonomia de Catalunya, entre d’altres, de fer una despesa innecessària. La realitat és que el dèficit generat pel Regne d’Espanya es composa, en un 75 % per deute de l’estat mentre que el de les autonomies i ajuntaments només suposa un 25 %. La despesa sumptuosa de l’estat espanyol, és en realitat un forat negre que financien els europeus. I cada cop serà més així. El Regne d’Espanya és el segon estat del món (després de Xina) amb més kilòmetres de Tren d’Alta Velocitat, té tres vegades més aeroports que Alemanya i una despesa militar desorbitada. No és l’únic cas. Des de Help Catalonia ja hem denunciat que els fons europeus s’han destinat a museus de curanderos o estudis esotèrics entre d’altres.

Un exemple prou gràfic són els disset cavalls del Rei espanyol. En un moment en que es tanquen hospitals, s’anul·len ajudes o es fa pagar els malalts per les seves medicines el Regne d’Espanya dedica 8.900.000 € a la Casa Reial. És una xifra mínima ja que bona part de les despeses de la monarquia formen part d’altres partides pressupostàries. El Regne d’Espanya, en ple segle XXI es gasta 6.500.000 € en 140 servents del rei. No és la única despesa absurda en un estat en fallida. Recordem els fets recents del safari de Joan Carles I per matar elefants. Un altre exemple són els 305.000 € destinats als 17 cavalls del rei espanyol. A més d’aquesta xifra no formen part els dos carruatges que l’estat manté només per la cerimònia d’entrega de credencials a ambaixadors. Per mantenir els cavalls, a més, s’han construït recentment unes cavallerisses als baixos del Palau Reial també finançades per l’estat. De fet, totes aquestes despeses no les paga la Corona (no formen part dels prop de 9 milions d’€) sinó que els paga l’estat. I en la mesura que el Regne d’Espanya demana a Europa que li financii el deute ho paguen els europeus.

565. 'Amnesia' (poema de Dead Can Dance)

Saw the demonstration
On remembrance day
Lest we forget the lesson
Enshrined in funeral clay
History is never written
By those who've lost
The defeated must bear witness to
Our collective memory loss

With every generation comes
Another memory lapse
See the demonstrations of
Failing to learn from our past
We live in the dreamtime
Nothing seems to last
Can you really plan a future
When you no longer have a past

Memories fall from the trees
Amnesia
Memories like autumn leaves

If we are subject to
Empirical minds
I wonder what lies beyond
Our memory's confines
If memory is the true
Sum of who we are
May your children know the truth
And shine like the brightest star

Memory, help me see
Amnesia
Memory, set me free

All my love and all my kisses

Sweet Mnemosyne.

 

Mira la marxa en el dia del record,

Oblidem la lliçó enterrada en argila de funeral

La història mai és escrita per aquells qui han perdut,

Els derrotats han de ser testimonis

de la nostra pèrdua de memòria col·lectiva.

 

Amb cada generació arriba un altre lapsus de memòria,

Mira les marxes dels caiguts per aprendre del nostre passat,

Vivim el temps del somni, res sembla durar,

En realitat pots planificar un futur quan ja no tens passat?

Els records cauen dels arbres.

 

Amnesia,

Els records com la tardor, se’n van.

Si som subjectes de ments empíriques,

Em pregunto que resta més enllà dels confins de la nostra memòria.

Si el record és la veritat, la suma del que som,

Potser els teus fills saben la veritat

I brillen com l’estel més brillant.

El record, m’ajudarà a veure.

Amnesia.

La memòria m’alliberarà.

Tot el meu amor i tots els meus petons,

Dolça Mnemòsine.

564. El documental essencial sobre la nació arpitana el 19.10.2012 a Barcelona

'Harpitanya' serà presentada a Barcelona divendres 19.10.2012. És un document excepcional donada la manca de recursos que hi ha sobre la malaurada nació franco-provençal o Arpitània. De fet el nom 'Harpitanya' és avui un arcaïsme creat per Jose Henriet (que incomprensiblement no apareix al documental) inspirant-se en el moviment basc. Arpitania ve a significar la terra dels 'Arps' (Alps) i deriva també del nom de la veïna Occitània. EN aquest blog ja hem parlat varies vegades de la nació arpitana: 1, 2, 3  

Amics d'Arpitània és una entitat catalana que treballa colze a colze amb el CAOC fent una feinada excel·lent. D'aquelles iniciatives a canvi de res, pel sol plaer d'ajudar, tant allunyades del decrèpit món de la política. L'encapçala l'admirable activista Núria Bayó. Un dels seus encerts, per exemple, és utilitzar la grafia ORB de Dominique Stich. La generalització de l'ORB a les contrades arpitanes de Suïssa, Savoia o Piemont seria un pas de gegant per a aquesta nació sense estat europea.

Ens descriuen així l'acte :

'Harpitanya' és un documental on es parla dels orígens d’Arpitània, de la influència del model basc en el moviment arpità, de l’acció política i l’ideal independentista, es fa balanç dels trenta anys d’autonomia, i s’exposa la necessitat d’una llengua estàndard. En el curs del film, el conductor es troba amb diversos arpitanistes per conèixer el seu punt de vista, d’on vénen i fins on volen arribar, com veuen l’evolució de la nació arpitana i quines són les seves reivindicacions. S’han recuperat antics arxius de la Vall d’Aosta que s’han fet públics per primera vegada. Tot plegat un document excepcional.

Arpitània és la regió alpina que coincideix amb el domini lingüístic del francoprovençal o arpità.

Produït per Région Autonome Vallée d’Aoste - Assessorat de l’éducation et de la culture .

Dia:   divendres 19 d’octubre

Lloc: Providència, 42. 08024 Barcelona (Gràcia)

Metro: Fontana (L3) o Joanic (L4)

Hora: 19h00

Entrada: lliure

563. Perú també prohibeix les corrides de toros

Encara no és vigent però el parlament de Perú va aprovar el passat 18 de setembre la llei 1454/2012-IC. El text especifica clares sancions per la promoció d'actes de crueltat amb els animals, amb sancions de 120 dies a tot un any en el cas de mort de l'animal. La llei segueix la línia de l’abolició de les curses de braus a Catalunya o de l’acord de govern als Països Baixos. Segueix les abolicions de Panamà, Nicaragua, Bogotà o les campanyes de Mèxic i l'estat francès. També Donostia ha decretat fa poc la fi d'aquests tipus d'espectacle.  És un orgull que aquesta onada abolicionista tingui el seu orígen a Catalunya. I no deixa de ser curiós que la televisió dels espanyols hagi restituït aquest tipus d'espectacles en horari infantil fa ben poc.

Al PP i C’anos se’ls hi gira feina. Ho denunciaran al tribunal constitucional?. No, de fet han callat en totes i cadascuna de les abolicions que s'han fet...excepte la catalana.

562. La Diada de la horrible bellesa

La manifestació d’enguany de la Diada ha estat un somni col·lectiu. Especialment pels qui, des de fa més de 20 anys ens manifestem per Barcelona cada onze de setembre. Cal pensar que, a principis dels anys noranta les manifestacions aplegaven entre 3.000 i 5.000 persones. Les convocava la Crida (no explícitament independentista) i les faccions de l’MDT. Després s’hi van anar incorporant ERC, la gent que ara és EUiA i més recentment les plataformes com Sobirania i Progrés. No ha estat un camí de pujada; hi ha hagut daltabaixos. De fet quan et trobaves a algú per la Diada (en molts casos només el veies aquell dia) i el comentari habitual era “Som sempre els mateixos” o "no jo crec que som uns 2.000 més" i el clàssic "El Fossar està a petar"... quan tothom sap que el Fossar s'omple amb un miler de persones o menys. El dubte de si el moviment avançava o retrocedia sempre planejava a la Diada. Ahir el dubte va saltar pels aires.

Les manifestacions massives de 2006 (dret a decidir), 2007 (infraestructures) O 2010 (estatut) van tenir molta presència independentista però no eren independentistes. La de la diada ha estat la primera manifestació convocada per la independència d’aquesta magnitud. Dubte resolt, el moviment avança.

A part de l’element quantitatiu hi ha dades que destaquen d'altres:

- la transversalitat, la barreja de classes, aquell inter classisme bàsic que l'independentisme dels vuitanta i noranta no havia entès, també la d'edats emergint aquelles edats més avançades que mai es mobilitzaven per una causa que veien impossible. I també de llengües amb un nombre cada cop major de castellanoparlants en les concentracions independentistes.

- la fi de la por, causada per la derrota en sis guerres seguides, per una repressió ferotge de l'estat espanyol durant quatre dècades i el terrorisme espanyolista encara avui actiu i amagat pels mitjans convencionals. Quan una nació perd la por no té límits. I està passant això.

- el simplisme del missatge es vivia en els lemes. S'han acabat els absurds debats bizantins sobre com ha de ser la independència, com arribar-hi i el paper dels gurús. La independència és un estat propi i s'arriba exigint-la. Això és clar i s'entèn.

- el moviment social, a vegades Sobirania i Progrés, a vegades la PDD, ahir l'ANC, versàtil, àgil, sense hiper estructures és el que pot canalitzar el moviment independentista sense els ferratges dels moviments polítics.

- la moda exemplificada per l'esgotament de les estelades. La primera que vaig tenir fou cosida per la mare d'un amic explicant-li que era un símbol del Barça, quan ho descobrí la dona ens va amenaçar de denunciar a la policia per terrorisme. Ara les estelades es venen als quioscs, als llocs del voltant de la Sagrada Família i als comerços xinesos. Està de moda ser independentista.

- La presència d'ICV que es qui decanta la majoria social al Parlament junt amb els sindicats majoritaris (CCOO i UGT) que són peces claus per a aturar o promoure el neolerrouxisme al Principat. I també del sector del PSOE català que pot fer implosionar el partit.

- La posició del PSOE espanyol exemplificada en les posicions dels diaris 'Público', 'El País' (bàsic llegir la seva editorial) o 'El Periódico' era un dels reptes de la marxa. Aquest darrer cas amb "Golejada independentista" suposa un canvi de paradigma. Finalment han fet un gir aperturista que permetria aïllar definitivament al PP com a únic que s'oposa a una solució democràtica al conflicte.

- la repercussió internacional possiblement ha estat l'element més fonamental. Hem passat de rondinar perquè TV3 només deia un breu de la mani independentista de la Diada a portades a la BBC, la "Marea humana" que deia Le Monde o ser la notícia destacada del Wall Street Journal. Això té un preu difícil de calcular. I és clau. Com la tasca feta per Help Catalonia d'internacionalització.

Hi ha també elements negatius, tot i que necessaris. L'independentisme ha renunciat al marc nacional dels Països Catalans de forma definitiva. Potser el reprendrà quan passem de independentistes a independents però ahir, a Barcelona hi havia independentistes de València i Catalunya Nord. I això convé no oblidar-ho.

Finalment passa entre els nous i les noves independentistes com entre els seguidors del Barça més joves: sembla que sempre fem mobilitzacions multitudinàries i això és bufar i fer ampolles. No serà així. El procés passarà per fases, divisions, cruïlles i potser retrocesos. No tenim la majoria. I si la tenim en de pensar que no és així, cal guanyar cada vot, debatre amb tothom i convèncer a qui calgui que necessitem la independència. Un unionista pot passar a ser un abstencionista si té dubtes. En cap cas hem de perdre l'esperit de perseverància d'aquestes tres dècades. El 11.09.2012 molts vam presentir que la utopia no era impossible. Alguns vam plorar quan, per primer cop, vam tenir la sensació que la viurem. I serà un dia, com deia Yeats, d'una "horrible bellesa".

561. Les Dark Edges i Lady Grey

A Irlanda del Nord, a la localitat d'Armoy (Antrim), encara sota sobirania britànica, hi ha un paratge anomenat "The Dark Edges" a la carretera de Bregagh Road. Es tracta d'un camí de faigs que han anat recargolant-se des que el 1.750 la família Stuart els va plantar en el camí a la seva Gracehill House. Per les i els amants de l'estètica gòtica és una icona. El joc del verd, el marró blanquinós de la fusta de faig i sobretot les ombres el fan un espai màgic. 

Òbviament té la seva llegenda. Als països celtes un lloc no val res si no té la seva llegenda. En aquest cas és Lady Grey, la Dama Gris, que viu protegida per les ombres dels faigs i mai va més enllà d'aquestes ombres que l'acullen. Lady Grey, errant, ens l'imaginem amb cabells llargs, rossejats, voluptuosa, de pell blanca i fina, caminars suaus i veu encisadora. Sembla que prové d'un dels multiples cementiris d'Irlanda on la mort és viu amb naturalitat. A la veïna Escòcia, per exemple, a Edinburgh, just a sota el castell, hi ha un fantàstic cementiri amb tombes dels segles XVIII i XIX sovint envoltat de boira que converteix la mort en un element  més bell que tràgic. No surt a les guies però cal visitar-lo si es va a Edinburgh. I millor a primera hora del matí amb la boira baixa escocesa.
Lady Grey surt dels Dark Edges la nit de Halloween per visitar les tombes oblidades i es fa acompanyar per totes les ànimes maleïdes dels voltants per les Dark Edges. Precisament el Halloween prové d'una festivitat ancestral celta anomenada Samhain, una derivació que en gaèlic significa "fi de l'estiu".

560. Una nova victòria: Bogotà

La prohibició de les curses de braus a Catalunya fou una victòria dels animalistes i també dels adversaris de l’agressiu nacionalisme imperialista espanyol. Des de llavors la flama va encenent-se arreu del món. Són incomptables les iniciatives en el mateix sentit i les campanyes que s’han endegat. Algunes properament a l’estat espanyol. El mes de març era el parlament de Panamà qui prohibia les “corrides” tant en la seva variant sanguinària, l’espanyola, com en la suau, la portuguesa. Òbviament els mitjans de comunicació del règim han amagat la notícia. Els mateixos que deien que els qui volien prohibir els toros a Catalunya eren moguts per l’odi a tot allò espanyol van tractar d’amagar que Panamà seguís els passos de la nostra nació.

La cosa no ha acabat aquí, el passat 15 de juny la ciutat de Bogotà (Colòmbia) anunciava que també prohibia les curses de braus. La notícia és excepcionalment important per tractar-se d’una de les places fortes de la salvatjada torera. De fet Bogotà s’apunta a Quito que el 2010 va prohibir matar braus a les places deixant només les modalitats sense mort. El març era el parlament de Panamà qui prohibia les curses de braus tant en la seva modalitat espanyola com al moderada portuguesa. I encara no acaba tot aquí. A Méxic DF hi ha un encès debat sobre la prohibició. El passat abril l’assemblea de Mèxic DF aprovava endegar el procés per a la prohibició. Les pressions són fortes però la victòria seria de les sonades deixant el “toreo” ben acorralat.

559. Diversos grups armats irlandesos s’unifiquen en un nou IRA

Ja anunciàvem fa uns dies que l’atemptat de RAAD (Republican Action Against Drugs) contra la policia britànica a Irlanda del Nord podia tenir conseqüències importants. No ha calgut esperar gaire doncs el dijous 26 de juliol el diari ‘The Guardian’ rebia un comunicat anunciant la fundació d’un nou IRA. Per primera vegada en dècades això no significava l’aparició d’una nova sigla en una divisió infinita sinó una agregació. El text parla literalment d’una “estructura unificada, sota una sola direcció, subordinada a la constitució de l’IRA”. La direcció prèn el nom de Consell Militar de l’Exèrcit Republicà Irlandès. L’organitació adverteix que “la necessitat de la lluita armada vers la llibertat d’Irlanda pot evitar-se mitjançant l’eliminació de la presència militar britànica al nostre país”. Immediatament han aparegut pintades sobre tot a Doire/Derry amb el lema "IRA are back"(L'exèrcit republicà irlandès ha tornat).

En concret s’han unit en la nova formació el Real IRA, la facció més activa els darrers anys sobretot a Derry/Doire, diverses faccions locals actives a zones rurals, i la pròpia RAAD com parlàvem abans. L’evolució de RAAD ha estat sorprenent. De fet exemplifica la decepció de les bases militants independentistes front els acords de 1998 que ha culminat en la recent, i provocativa, visita de la monarca britànica a Irlanda del Nord. RAAD, procedent de l’IRA Provisional i, propera al Sinn Féin va donar suport a l’acord de 1998, se’n va allunyar lluitant “només” en el front anti droga, ha acabat oposant-se als acords de 1998, fent l’atemptat indicat i ara unificant-se al IRA. Cal afegir que el comunicat parla d’Óglaigh na hÉireann fet que ha provocat confusió. Aquest nom, literalment Voluntaris d’Irlanda, és la denominació històrica, i en gaèlic, de l’IRA. Diverses faccions armades l’han adoptat. La darrera coneguda amb aquest nom, ONH, ha destacat des de fa pocs anys per accions de capacitat operativa espectacular. La seva obsessió ha estat evitar l’àmplia infiltració d’agents britànics que sovinteja en altres grups. Fins fa poc era un grup responsable de poques accions, molt ben planificades, i molt enigmàtic però fa uns mesos va evidenciar la seva vinculació al moviment Republican Network for Unity, escindit del Sinn Féin. Precisament acaba de llençar diverses accions contra la policia britànica a la zona de Belfast amb l'objectiu de reivindicar-se com una milícia emergent.

Un quart element a tenir en compte és el misteriós IRA nou que va assassinar fa uns mesos el policia Ronan Kerr a Omagh i que, pel que sembla, s’ha integrat a la nova estructura. Pel que fa a l’INLA oficialment resta dissolt tot i que és obvi que continua implicat en accions de delinqüència comuna sobretot de droga a Dublín. Finalment hi ha les faccions de l’IRA de la Continuitat, el primer en escindir-se de l’IRA provisional. Aquest magma resta cada cop més aïllat de la societat i dedicat essencialment a enfrontar-se entre elles. El darrer exemple el delirant comunicat del primer d'agost del CIRA proper al Real Sinn Féin expulsant altre cop a militants ja expulsats. La seva ala política, el Republican Sinn Féin, ha viscut darrerament episodis lamentables de divisions internes.

Per tot plegat la unificació militar de dissidents de l’IRA pot apuntar a un gir, no sensible, de la situació a Irlanda del Nord. No sensible a nivell polític sinó militar. Tant RAAD com RIRA tenen un potencial que, si es confirma la inclusió d’ONH, pot capgirar l’equilibri de la guerra a Irlanda del Nord. En canvi políticament el Sinn Féin resta fermament situat com a força emergent (també al Sud) i les faccions dissidents (32CSM, RNU, RSF, IRSP...) no poden fer-li ombra excepte en casos puntuals amb independents de renom.

558. Dead Can Dance el 22 d’octubre a Barcelona

El duet Dead Can Dance, un dels grups més sorprenents de l’escena musical mundial serà a Barcelona el 22 d’octubre. Format pels australians Lisa Gerrard i Brendan Perry tota la seva història és rodejada per un alè de màgia i misteri. Gerrard és mundialment famosa, sense ser-ho, per la seva participació a diverses bandes sonores en especial al tema central de ‘Gladiator’ o a ‘Baraka’ amb el tema de Dead Can Dance ‘The host of Seraphim’. Perry viu mig ocult a una església irlandesa de la seva propietat convertida en un estudi espectacular. El nom del grup prové de les fustes mortes que, treballades, esdevenen instruments musicals. Aquests emeten sons que provoquen la dansa. Des de 1996 han dut carreres separades. Perry ha tret dos àlbums magnífics i Gerrard quatre en solitari i desenes de col·laboracions del més alt nivell. La seva preciosa veu li ha obert les portes de les esferes més altes de la música etèria.

Ara han decidit tornar als escenaris amb una gira mundial que visitarà Barcelona el 22 d’octubre. Malauradament s’ha escollit un espai ridícul per un esdeveniment majúscul: una sala menor de l’auditori. Resultat: les entrades s’han esgotat ipso facto. Esperem que les “autoritats competents” pensin en la possibilitat d’agafar una sala més gran car el format de Dead Can Dance ho permet. No fer-ho seria fer el ridícul tot i que el duet prefereixi els espais minimalistes.

557. El cas de racisme sobre el sioux Vern Traversie

Vern Traversie és un respectat ancià sioux de 69 anys cec. Fa uns mesos hagué de ser hospitalitzat i durant la seva estada a l’hospital algú li va gravar a l’abdomen les lletres KKK. Traversie ha denunciat l’atac racista i demana una reparació. El cap de la Rosebud Sioux Tribe li ha donat suport i mitjançant les xarxes socials, especialment amb vídeos a You Tube ha aconseguit popularitzar el seu cas. Tant que el maig es van convocar una marxa exigint una resposta. La Black Hills Vern Traversie Justice March va arribar a Rapid City aplegant indis de diverses nacions. Uns centenars de persones van desplegar les banderes iroqueses, les multicolors de l’American Indian Movement i el Native Youth Movement convocats per aquestes dues organitzacions. L’AIM i el NYM representen l’ala més conseqüent, algú diria radical, del moviment nacionalista indígena que basa la seva lluita en l’anàlisi colonial de la situació índia als EUA. Entre els marxants s’hi van tornar a veure banderes americanes a l’inrevés símbol de protesta indi contra l’imperialisme intern ianqui. A més van aparèixer samarretes de ‘Red Nations Rising’ un lema nou que recorda el ‘Red Power’ dels setanta. També es va reclamar la llibertat del pres polític Leonard Peltier. L’acte va rebre el suport del veterà dirigent Dennis Banks qui va desvetllar la militància índia a finals dels seixanta.

556. Un atemptat que obre un escenari diferent

Dissabte 2 de juny una patrulla de la policia britànica va ser atacada a Creggan, prop de Doire/Derry. Una granada va impactar contra un land rover policial deixant-lo inutilitzat. L’atac, sense ser habitual, no és nou. De fet el dia 8 del mateix juny la policia va rebre un avís d’incidents a Twinbrok, Belfast, i en arribar un escamot va llençar-li una granada similar. Aquest segon atac fou reivindicat pel grup Oglaigh Na Éireann (ONH). En els dos casos no hi va haver cap ferit.

L’atacdel dia 2, però, té una peculiaritat. És el primer atemptat de RAAD contra la policia. Republican Action Against Drugs (RAAD) és un grup armat fundat el 2008 emanat de l’IRA. La seva acció s’ha centrat en combatre el tràfic de drogues de forma expeditiva. Camells han estat apallissats, segrestats o atacats a trets (“punishments shootings) a les cames. Ha reconegut l’execució un d’ells i se l’acusa d’altres 5 homicidis. En varies zones republicanes de Derry i Donegal, els seus rocaforts, actua com a substitut de la policia. Tot i ser un grup clarament republicà fins ara els seus posicionaments polítics eren en un segon pla davant la prioritat de l’acció “social”.

L’atemptat del 2 de juny suposa un gir evident. Per primera vegada ha decidit atacar la policia autonòmica. Si les primeres hores s’apuntava a l’acció dels grups dissidents habitual (ONH, les dues branques del CIRA o el RIRA) dies després RAAD va emetre un comunicat on explicitava l’autoria. Problemes.

El comunicat de RAAD suposa un canvi per quatre factors. L’objectiu: el moviment armat assegura que és la resposta a “l’augment dels atacs brutals contra els republicans i les seves famílies”. L’armament: l’us d’un “dispositiu de nou desenvolupament” trenca amb l’utilització d’armes curtes de foc com fins ara. La lectura política: RAAD diu que la repressió amb detencions i redades contra republicanes han estat “instigades pel Sinn Féin” arribant a acusar a algun dels dirigents de “connivència” amb els britànics. I finalment pel futur: RAAD afirma que no ha estat una acció puntual sinó que les forces policials han passat a ser objectiu militar i rebran més atacs en el futur.

Que RAAD ha nascut i s’ha desenvolupat a l’ombra del Sinn Féin i l’IRA des dels seus inicis usant part de l’arsenal de l’Exèrcit Republicà Irlandès ha estat una obvietat. Fins ara el grup era considerat una mena de sometent però no un dels diversos grups “dissidents” de republicans oposats al procés de pau. El comunicat deixa en entredit aquesta visió. De fet tot del que diu RAAD podria ser subscrit pels grups dissidents. Si RAAD va néixer dins el moviment provisional per mantenir un cert control sobre la població ara s’ha desviat de l’objectiu inicial. De fet el propi IRA ha arribat a actuar nombroses vegades contra dissidents del Sinn Féin i es sospita que membres de RAAD eren implicats en alguna d’aquestes accions.

Significa tot plegat una amenaça real al procés?. No. El SF continua fermament controlant la base republicana i els beneficis que ha obtingut del procés han estat grans. El que si pot significar és que l’IRA haurà d’actuar directament o indirecta contra RAAD per minimitzar les seves accions. El panorama de grups armats republicans és un trenca closques amb una operativitat limitada i un seguit d’escissions. Només ONH ha demostrat tenir un operatiu militar efectiu. A tot plegat s’afegeix l’alta infiltració de l’MI5 (serveis secrets britànics) dins els grups armats. No són pocs els milicians republicans sospitosos de ser infiltrats i es deixa notar en moltes de les accions. Alguns grups combinen atemptats puerils amb accions per les que cal una sorprenent preparació. Aquest darrer element ha fet sospitar de la participació d’elements procedents dels serveis secrets. De fet ONH va néixer com a reacció a l’alta infiltració que detectava al RIRA o el CIRA.