Mariano Rajoy afirmava en una recent entrevista a The Wall Street Journal que la independència de Catalunya va "contra l'evolució natural del món". El president espanyol va néixer l'any 1955. En aquell moment l'Organització de Nacions Unides (ONU) comptava amb 76 Estats membres. Avui dia l'ONU alberga 193 Estats. L'evolució natural ha fet que el nombre d'Estats sobirans s'hagi més que duplicat.
A Catalunya el debat sobre si és necessari tenir un Estat propi,
o no, està gairebé tancat. Els partidaris i detractors de la
independència han debatut fins a la sacietat les dues opcions, en
campanyes electorals, debats televisius o radiofònics, al carrer o en
mitjans escrits. Ha estat un debat serè, cívic i gairebé sense
violència. El resultat s'observa diàriament en aquest plebiscit quotidià
a què es referia Ernest Renan. Ho està en massives manifestacions sense
un sol incident, ho està en els balcons plens de banderes que Rajoy
pretén sumir en el silenci. És un plebiscit sense arrogància però decidit a no cedir en la seva pretensió de democràcia.
Suetoni
atribueix a Juli Cèsar la frase 'Alea jacta est' en el sentit que els
daus estaven llançats i calia esperar la sort. A Catalunya els daus ja
estan llançats però el senyor Rajoy s'entossudeix a tapar quin ha estat
el resultat. El tapa amb fum, com Gibraltar, amenaces
dels seus adlàters o negant la major. Però els daus estan aquí. El gran
argument del govern espanyol enfront de la inapel·lable cadena humana
que va travessar Catalunya l'Onze de Setembre és que existeix una
majoria silenciosa desitjosa de continuar dins d'Espanya.
Si és així, per resoldre el dubte, només queda una opció: deixar votar,
mirar que surt als daus i assumir-ho. Se'n diu democràcia.
Article publicat a 'El Periódico'
dissabte, 25 de gener del 2014
dissabte, 18 de gener del 2014
608. Campanya contra l'escandalós nombre de dones assassinades a Turquia
Els darrers cinc anys han estat assassinades 802 dones a la República de Turquia. Aquestes són les dades oficials inferiors a les que es creuen reals. Només l'any 2013 s'han detectat 28.000 casos de violència contra dones. Les xifres són més escandaloses si observem que l'any 2009 les víctimes mortals foren de 171, el següent de 177, hi va haver 163 el 2011, 155 l'any següent i 136 els tres primers trimestres de l'any 2103.
Més de 50.000 dones viuen sota protecció donat el risc de que siguin agredides. La llei aprovada l'any 2012 de protecció de les dones no ha servit més que per reduir un 5 % la violència contra les dones. És en aquest marc que s'ha llençat la campanya We will Stop Murders of Women Platform (Plataforma Aturarem Els Assassinats de Dones). L'objectiu és recollir 25.000 signatures, a escala internacional, abans del dia 8 de març.
Segons el World Economic Forum Turquia és l'estat 126 de 134 en igualtat de gènere.
diumenge, 12 de gener del 2014
607. El cinisme dels periodistes catalans
El 6 de desembre el periodista Kawa Germyani era assassinat a trets al Kurdistan
iraquià. Germyani era un conegut periodista, editor de 'Rayal'
especialitzat en denunciar la corrupció i el nepotisme que afecten el
govern kurd de l'Iraq. Reporters Sense Fronteres va denunciar l'assassinat.
El que sobta més és la nul·la repercussió d'aquest assassinat entre la nostra casta, i la paraula no és casual, periodística. Ni un breu, ni una nota, res. Els periodistes catalans, amb algunes excepcions viuen a la seva talaia d'esmorzars al Ritz i dinars al Majestic. Difícil és que cap d'ells investigui cap cas de corrupció. Tots els que s'han descobert els darrers anys han estat a càrrec de periodistes espanyols. La connivència és perillosa quan la causa està en joc. Els periodistes catalans acostumen a ser ensinistrats en una mena de codi de casta. Es protegeixen entre ells i , el que és pitjor, tenen una manca absoluta de sensibilitat.
L'assassinat de Germyani ha escandalitzat la majoria de periodistes del món. Fins i tot la filial espanyola de RSF se n'ha fet ressò. A Catalunya el silenci és absolut tot i que s'han fet crides a Vilaweb, Avui o Ara a, com a mínim, recollir la notícia. Ja no cal parlar de La Vanguardia. Tot plegat et planteja el dubte de si realment quan toquen un periodista català els preocupa com a ésser humà i periodista; o només com a membre de la seva casta. Queda clar que quan un periodista és mort a trets per denunciar la corrupció, els periodistes catalans callen i miren a un altre lloc. Sovint a la seva butxaca.
El que sobta més és la nul·la repercussió d'aquest assassinat entre la nostra casta, i la paraula no és casual, periodística. Ni un breu, ni una nota, res. Els periodistes catalans, amb algunes excepcions viuen a la seva talaia d'esmorzars al Ritz i dinars al Majestic. Difícil és que cap d'ells investigui cap cas de corrupció. Tots els que s'han descobert els darrers anys han estat a càrrec de periodistes espanyols. La connivència és perillosa quan la causa està en joc. Els periodistes catalans acostumen a ser ensinistrats en una mena de codi de casta. Es protegeixen entre ells i , el que és pitjor, tenen una manca absoluta de sensibilitat.
L'assassinat de Germyani ha escandalitzat la majoria de periodistes del món. Fins i tot la filial espanyola de RSF se n'ha fet ressò. A Catalunya el silenci és absolut tot i que s'han fet crides a Vilaweb, Avui o Ara a, com a mínim, recollir la notícia. Ja no cal parlar de La Vanguardia. Tot plegat et planteja el dubte de si realment quan toquen un periodista català els preocupa com a ésser humà i periodista; o només com a membre de la seva casta. Queda clar que quan un periodista és mort a trets per denunciar la corrupció, els periodistes catalans callen i miren a un altre lloc. Sovint a la seva butxaca.
diumenge, 5 de gener del 2014
606. En caso de duda, dejen votar
L'article adjunt és la primera col·laboració amb el diari digital 'La Noticia Imparcial', fet a Espanya i en llengua castellana. També ha estat publicat a 'El Periódico'.
Afirmaba Mariano Rajoy en una reciente entrevista a The Wall Street Journal que la independencia de Cataluña va “contra la evolución natural del mundo”. El presidente español nació en el año 1955. En aquel momento la Organización de Naciones Unidas (ONU) contaba con 76 Estados miembros. A fecha de hoy la ONU alberga 193 Estados. La evolución natural ha hecho que el número de Estados soberanos se haya más que duplicado.
En Cataluña el debate sobre si es necesario tener un Estado propio, o no, está casi cerrado. Los partidarios y detractores de la independencia han debatido hasta la saciedad ambas opciones, en campañas electorales, debates televisivos o radiofónicos, en la calle o en medios escritos. Ha sido un debate sereno, cívico y casi sin violencia. El resultado se observa diariamente en ese plebiscito cotidiano a que se refería Ernest Renan. Lo está en masivas manifestaciones sin un solo incidente, lo está en los balcones atestados de banderas que Rajoy pretende sumir en el silencio. Es un plebiscito sin arrogancia pero decidido a no ceder en su pretensión de democracia.
Suetonio atribuyo a Julio César la frase Alea jacta est en el sentido de que los dados estaban echados y había que esperar la suerte. En Cataluña los dados ya están echados pero el señor Rajoy se empeña en tapar cual ha sido el resultado. Lo tapa con humo, como Gibraltar, amenazas de sus adláteres o negando la mayor. Pero los dados están ahí. El gran argumento del gobierno español frente a la inapelable cadena humana que cruzó Cataluña el once de septiembre es que existe una mayoría silenciosa deseosa de continuar dentro de España. Si es así, para despejar la duda, solo queda una opción: dejar votar, mirar que sale en los dados y asumirlo. Se llama democracia.
Afirmaba Mariano Rajoy en una reciente entrevista a The Wall Street Journal que la independencia de Cataluña va “contra la evolución natural del mundo”. El presidente español nació en el año 1955. En aquel momento la Organización de Naciones Unidas (ONU) contaba con 76 Estados miembros. A fecha de hoy la ONU alberga 193 Estados. La evolución natural ha hecho que el número de Estados soberanos se haya más que duplicado.
En Cataluña el debate sobre si es necesario tener un Estado propio, o no, está casi cerrado. Los partidarios y detractores de la independencia han debatido hasta la saciedad ambas opciones, en campañas electorales, debates televisivos o radiofónicos, en la calle o en medios escritos. Ha sido un debate sereno, cívico y casi sin violencia. El resultado se observa diariamente en ese plebiscito cotidiano a que se refería Ernest Renan. Lo está en masivas manifestaciones sin un solo incidente, lo está en los balcones atestados de banderas que Rajoy pretende sumir en el silencio. Es un plebiscito sin arrogancia pero decidido a no ceder en su pretensión de democracia.
Suetonio atribuyo a Julio César la frase Alea jacta est en el sentido de que los dados estaban echados y había que esperar la suerte. En Cataluña los dados ya están echados pero el señor Rajoy se empeña en tapar cual ha sido el resultado. Lo tapa con humo, como Gibraltar, amenazas de sus adláteres o negando la mayor. Pero los dados están ahí. El gran argumento del gobierno español frente a la inapelable cadena humana que cruzó Cataluña el once de septiembre es que existe una mayoría silenciosa deseosa de continuar dentro de España. Si es así, para despejar la duda, solo queda una opción: dejar votar, mirar que sale en los dados y asumirlo. Se llama democracia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)