dijous, 30 de juny del 2011

496. Acte sobre els pressupostos amb Solidaritat i Esquerra

Dimarts 28 de juny es va celebrar a la seu de la Fundació Catalunya Estat un acte sobre els pressupostos de la Generalitat de Catalunya. La Fundació ja va dir que la seva seu, a Plaça Catalunya, restava oberta a tots els independentistes per fer-hi actes una vegada Solidaritat (que hi tenia la seu nacional) va marxar arran de la crisi amb Democràcia Catalana.
L’acte d’ahir va omplir la sala central amb més de 120 persones. Les intervencions van aportar un fum d’arguments econòmics a favor de la independència com explica molt bé en Joan Forés. Jaume Vallcorba, de la Fundació, va dir que per resoldre un problema primer cal definir-lo. I el problema que tenim és no tenir estat. De fet anem enrera. Els estudis de 2009 deien que Catalunya seria el quart estat de la UE però segons les dades que acaba de publicar Eurostat ja ha caigut a la setena posició arran de la crisi.
La importància de l’acte no va recaure en el què sinó en el com. L’acte era organitzat per la secció local de L’Eixample de Solidaritat però va tenir el gran mèrit de convidar, com a ponent, Oriol Amorós diputat d’Esquerra. L’imatge dels dos logos, junts, al fons dels ponents era il•lussionadora. Amorós, possible successor de Portabella al capdavant d’ERC-Barcelona i sense gaire facilitat com orador, va dir que sumant tots els vots independentistes a les locals s’hauria tret un resultat espectacular. “Vam debatre estratègies diferents però ara això ja s’ha acabat”. I va afegir que “hem de posar-nos el màxim d’acord, el màxim dels qui estem a favor de la independència”. Un gir de 180 graus respecte als retrets de fa només mig any. Una línia diferent a la de l’inefable Ridao entestat en convertir ERC en una fotocòpia borrosa d’Iniciativa.
Uriel Bertran va incidir més en el debat de pressupostos però el sol fet de convidar a l’acte a ERC quan fa només tres mesos, la mateixa direcció de SI defensava en assemblea que era impossible cap pacte amb aquell partit ja demostra que s’estan començant a obrir els ulls. Els resultats de les autonòmiques reblats per les municipals són de cara fora motiu de certa satisfacció però gestos com el de dimarts (i n’hi ha més) demostren que hi ha un canvi d’estratègia. De fet el moderardor de l’acte, Cristian Guarro de la Fundació i de Som Ràdio, va afirmar que “actes com el d’avui demostren que la unitat és possible”: No hi va haver aplaudiments però tampoc cap xiulet. I aquesta mateixa frase davant d’aquest auditori dita el mes de març hauria provocat una escridassada.



dimecres, 29 de juny del 2011

495. Dulce Pontes, obrigado por fazer-nos chorar de sentimento

L'artista portuguesa no va decebre amb una actuació ajustada a un escenari incomparable on els nostres ancestres barcelonins ja experimentaven amb l'art. Fado, saudade (mena d'enyor português), nit d'estiu, feminitat, calor, desamor, tendresa i ràbia. La seva veu potent va inundar el Teatre Grec amb una escenografia impecable vestida de blanc i acompanyada de 6 instrumentistes vestits de negre: clarinet, percussió, tres guitarres i viola de fado. Pontes no va omplir el Grec mentre qualsevol pelacanyes d'O´T omple el Palau Sant Jordi. Això sol demostra el nivell en el que es mou la nostra societat.
Com a tribut el poema en versió original i catalana d'"Ao bem de amar" de Gastão Neves que Pontes va musicar. Neves és defensor de la poesia "falada" o parlada per apropar-la al poble enlloc de la literatura escrita sovint encorsetada.

Ao bem de amar
O coraçao tem três portas,
segredos do coraçao.
A primeira é dos amigos
A mais doce do meu filho

A outra, do meu amor
prémio do coraçao
que nao mereço,
essas portas
abertas á emoçao.

A porta dos amigos
é a alegria
assim a sinto pelo
que me dao,
ao ver o meu menino
entre os meninos
a ida corre em mim
em comunhao!

Meu coraçao tem tres portas,
minha casa as que convém
por ser portuguesa exorta,
amar a terra e o que vem
dessas histórias remotas
que só Portugal as tem…

A minha casa se chama
senhora serenidade
apaga ou acende a chama
tece o fio da saudade.

O coraçao nao se engana
ao toque fraternidade,
abre a porta
a quem nos chama.

O coraçao tem três portas
para se viver e sonhar
coraçao porta da vida
abre a porta ao bem de amar!.


El bé d'estimar
El cor té tres portes,
secrets del cor:

la primera és la dels amics;
la més dolça, de mon fill;
l'altre, del meu amor,
premi del cor
que no mereixo,
aquestes portes obertes
a l'emoció.

La porta dels amics
és l'alegria,
així la sento
pel que em donen.

Al veure al meu nen
entre els nens
La vida corre dins meu
en comunió!

El meu cor té tres portes,
la meva casa, les que convenen.
Per ser portuguesa, cridada
a estimar la terra i el que ve
d'aquelles històries remotes
que només Portugal té...

La meva casa s'anomena
senyora serenitat.
Apaga o encén la flama,
o fila el fil de la saudade.

El cor no s'enganya
al toc de la fraternitat,
obre la porta
qui ens truca.

El cor, té tres portes,
per viure's i somniar.
Cor, porta de la vida.
Obre la porta al bé d' estimar.



dimarts, 28 de juny del 2011

494. L’estat espanyol condemnat ara per vulnerar la presumpció d’innocència

La sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans feta pública el 28 de juny s’afegeix a la llarga llista de condemnes contra l’estat més repressor d’Europa Occidental. Aquest cop el tribunal, presidit pel jutge català d’Andorra Josep Casadevall, considera que els espanyols van ignorar la presumpció i van expressar “convicció” d’un delicte en una roda de premsa. Fou el juliol de 1994 quan els espanyols van detenir Francisco Lizaso Azconobieta i van dir que era militant de l’organització armada Euskadi Ta Askatasuna i autor de diverses accions. Hores després era alliberat sense càrrecs. El Regne d’Espanya haurà de pagar 12.000 € a Lizaso i les costes xifrades en més de 6.000 €. Novament la impunitat amb que actuaven les autoritats espanyoles és condemnada, a la més mínima, per instàncies internacionals i això hauria de fer obrir els ulls a aquelles persones que temen una acció violenta a la proclamació de la independència. Europa ha condemnat el darrer any als espanyols per violació de la llibertat d’expressió, tortures i violació de la presumpció d’innocència entre d’altres.




dilluns, 27 de juny del 2011

493. Referèndum sobre la llei Òmnibus

Jordi Gasulla ha endegat una campanya demanant un referèndum sobre la llei Òmnibus. Gasulla és un ex militant garrotxí del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) que té el notable valor de tenir criteri propi i no repetir consignes de partit. El SEPC ha quedat en mans de l’independentisme rupturista (CUP, Maulets, Endavant(OSAN)…). Malgrat això Gasulla va donar suport, arran de les autonòmiques a Solidaritat. El desembre, però, va ser un dels primers en denunciar el greu error que SI es presentés a les eleccions locals. Ara, des de l’independentisme, ha recolzat el moviment de les acampades. En concret la d’Olot. Un moviment atacat amb certa duresa verbal per sectors independentistes que l’acusen de ser espanyolista sense anar al rerefons del moviment: els privilegis abusius de molts/es polítics/ques i dels bancs.
Sobre la llei Òmnibus cal dir que reformarà, de cop, unes 80 lleis catalanes modificant-hi 631 articles. Una llei Òmnibus ja es va aprovar el desembre de 2009 pel PSOE a l’estat espanyol. Allà el PSOE hi va colar de tot amb el pretext de "combatre" la crisi. El resultat és conegut. La llei de CiU inclou el tancament d’ens públics, la reducció del CAC, al simplificació administrativa, la reactivació de certs esports de muntanya perseguits pel tripartit, una privatització de serveis notable (aigua, sanitat, …), les multes a prostitutes, la desregulació de l’habitatge públic o la limitació de l’actual Parc Natural del cap de Creus.
Possiblement algunes mesures són encertades. Potser d'altres no ho són. En tot cas és evident que posar en un mateix sac tot plegat és saltar-se la democràcia parlamentària. Democràcia no és delegar cada 4 anys i, el més important: el programa de CiU no recollia aquestes 631 mesures. Per tant que les tramitin una per una o facin un referèndum. Malgrat aquest argument de pes la campanya possiblement no reeixirà. Servirà, però, per mostrar una més de les llacunes de l'actual sistema que se'n riu de la democràcia. Als estats democràtics, com Suïssa, voten fins i tot el color de les faroles. Aquí no som un estat i cada cop som menys democràtics.

dissabte, 25 de juny del 2011

492. La Lega obté un resultat sorprenent al cantó suís de Ticino

El Ticino és el cantó suís més proper a l’estat italià. De fet la llengua italiana és la més habitual. S’hi parla un dialecte propi però s’hi escriu en italià referencial. A les darreres eleccions el cantó va despertar-se amb un terratrèmol polític. La Lega dei Ticinesi aconseguia el 30 % dels vots. Feia més de 100 anys que el Partit Liberal Radical guanyava les eleccions al Ticino.

La LEGA té un programa clar: limitació de la immigració, oposició a la Unió Europea, seguretat, desburocratització de l’administració. També critica al sistema en la línia de les recente protestes dels “indignats” demanant transparència i oposant-se a la partitocràcia. Amb 2 dels 5 consellers del govern electes es fa difícil governar sense la LEGA. Suïssa té una tradició de govern de consens on no funcionen els “cinturons de sanitat”. De fet al govern federal ja hi ha una forta presència de l’UDC/SVP partit similar a la LEGA però d’àmbit helvètic.

dimecres, 22 de juny del 2011

491. “Independència”, manifestació el 9 de juliol

El 9 de juliol a les sis de la tarda hi ha convocada una manifestació sota el lema “Pel nostre futur: independència”. La primera pregunta què es fa és: i qui la convoca?. Doncs l’han endegat persones a títol individual per facebook i, poc a poc, ha anat prenent cos. Una trentena d’entitats s’hi han adherit des del principi. Entitats petites però. A més hi han donat suport, sense implicar-se en l’organització, quatre partits amb representació institucional: Democràcia Catalana, Esquerra, Reagrupament Independentista i Solidaritat Catalana per la Independència.

La convocatòria defuig rememorar la gran manifestació autonomista del 10 de juliol. Aquella fou convocada en defensa de l’estatut tot i convertir-se en un clam sobiranista. Aquesta demana la independència. Possiblement convocarà una xifra petita de persones. Entre un miler o dos. És el que té no comptar amb recursos financers ni suport dels mitjans de comunicació. És el que té tenir el recel dels partits sempre porucs a les iniciactives que no controlen des del principi. I no és poca gent veient com aquest cap de setmana SI aplegava 200 persones a la seva escola d’estiu o Rcat a 350 en la seva 4ª assemblea general. Ambdues organitzacions ho van qualificar d'èxit. L’ANC, per exemple, en el seu acte massiu va aplegar prop de 2.000 persones moltes d’elles convidades. L’èxit o fracàs es pot mesurar en nombres però no només.

El mèrit, però, de la manifestació serà que l’independentisme tornarà al carrer en un moment on aquest sembla en mans d’un magma de persones fartes del present però sense clares propostes de futur. També serà meritori que sigui organitzada des de la base com a resposta a l’atzutzac que vam viure el 22 de maig causat per la divisió partidista. Un tercer factor, decisiu, és que va dirigida a tots els independentistes. No hi ha l’excusa de manipulació per part de cap partit. Això permetrà visualitzar, precisament, aquells qui només van als actes que organitzen ells mateixos. I tenir-ho en compte quan ens convoquin en nom de la unitat independentista. Tant important és qui convoca com aquells que no ho fan.


dimarts, 21 de juny del 2011

490. Dulce Pontes al Teatre Grec


Dimarts 28 de juny actua al marc incomparable del Teatre Grec la portuguesa Dulce Pontes. Un escenari idoni per una artista incommensurable. Pontes és qualificada com “la millor fadista però no només una fadista”. Ella, Madredeus i Teresa Salgueiro han fet del fado, música popular portuguesa plena d’enyorança, un cant universal. La seva “Cançao do mar” és un dels cim de la música portuguesa. A més, però, ha conreat estils diferents. Dins la world music ha experimentat amb diversos tocs ètnics com el celta. Dins la música espiritual ha expressat sentiments religiosos de forma potent. “Momentos” (2009) recull els tres estils amb retalls del concert a Constantinopla o, pel que fa al cant espiritual, a una esglèsia portuguesa. Tot plegat fa del còctel de dimarts una experiència de nit, màgia i feminitat elegant. El març de 2010 ja va ser a Barcelona i l'abril d'enguany a Reus.


* Amb el carnet de biblioteques de la Diputació hi ha un descompte del 20 % en el Festival Grec.

diumenge, 19 de juny del 2011

489. El que els turistes no veuen i el govern no ensenya...la veritat sobre Hawaii

Noho hewa’ és un documental sobre l’ocupació d’Hawaii per part dels Estats Units d’Amèrica de la cineasta Anne Keala Kelly. Ha rebut el premi a millor documental hawaià i el premi del jurat del festival internacional de documentals oceànics. La denuncia del colonialisme i els seus efectes letals sobre el poble nadiu hawaià (els Kanaka maoli) és la seva línia argumenta. Exposa el que “els turistes no veuen, el govern no ensenya...la veritat sobre Hawai’i”. Mentides, realitats ocultes, devastació ambiental, colonització cultural, indústria turística sobre explotada, cap respecte a llocs sacres o d’ancestres hi són retratats en el que és, de fet, una neteja ètnica. Només cal veure la bandera oficial de l’arxipèlag per entendre l’anorreament de la identitat autòctona en benefici de les metròpolis anglòfones.




dimecres, 15 de juny del 2011

488. ‘Black rainbows’ serà el quart àlbum de Brett Anderson


A finals de maig Brett Anderson anunciava la data de publicació del seu quart àlbum. ‘Black rainbows’ es publicarà el 26 de setembre. Malgrat això, el proper 15 d’agost es farà públic el primer tall de l’obra. S’anomenarà ‘Brittle heart’. L’octubre ha anunciat dues actuacions a terres britàniques.
Des que va dissoldre Suede, Anderson, ha dut una carrera erràtica. El primer disc fou una certa continuació de Suede. Després va rebre algunes crítiques negatives tant de ‘Wilderness’ (2008) on va apostar per un minimalisme extrem amb la seva veu i tocs de piano; com ‘Slow attack’ (2009) on afegeix el violoncel d’Amy Langley. Per exemple es van considerar desafortunats versos com:

“And I gave her a rose from my garden
And the petals blow away.
They look like confetti
On her beautiful face.”

Malgrat això la seva obra fora de Suede ha estat celebrada com un elegant intimisme diferent de la contundència andrògina de Suede. Com acostuma a passar allò menys comercial és més aplaudit per la crítica. Tot i compartit l’equip d’Slow attack, possiblement el pitjor disc d’Anderson, sembla que el nou àlbum tornarà a la vitalitat segons paraules del músic. “Inquiet, sorollós i dinàmic. Guitarres elèctriques, baix, bateria i veu. Sense flautistes, cordes o trucs. Només passió.” Si no pot emular Suede almenys pot apropar-se al primer disc en solitari o al més que brillant de l’experiment ‘The tears’ que és un dels millors de la seva carrera.

dilluns, 13 de juny del 2011

487. Enlloc de només queixar-nos difonem les nostres empreses

Hi ha una curiosa tendència a queixar-se, com a catalanoparlants, d’aquelles empreses que no ens atenen en la nostra llengua. Aquesta queixa és inversament proporcional a la poca capacitat per subratllar aquelles que, o bé ho fan o fins i tot donen mostres de recolzar clarament la identitat catalana. En aquest darrer apartat hi ha exemples com ara la cervesa Moritz que ha recolzat moltes iniciatives, per exemple, la diada de l’onze de setembre a Arc de Triomf (Festa de la llibertat), l’empresa de productes làctics La Fageda, amb un clar component social o els supermercats Bonpreu que, no s’hauria d’oblidar mai, van cedir els seus magatzems per la consulta del 10 d’abril. També han fet aportacions a les escoles en català que són a la Catalunya sota administració francesa. Precisament Bonpreu, per exemple, ven embotits d’Osona al costat d’altres procedents d’Extremadura. Al primer lloc l’independentisme treu uns resultats excepcionals a les eleccions. Al segon indret els seus presidents tenen la barroera costum d’insultar la nostra nació. També ho podem tenir en compte.

dissabte, 11 de juny del 2011

486. Continua la protesta a Glen Cove (Califòrnia)

La protesta índia a Glen Cove / Sogorea Te ja fa més de 50 dies que és dempeus. Els indis ohlone, miwok i Pit River mantenen els tipis rituals i han fet un fum d’activitats contra la profanació de Sogorea Te (Califòrnia). La zona sagrada és amenaçada de convertir-se en una “àrea d’esbarjo” de formigó. Els activistes han aconseguit que l’empresa promotora s’avingui a negociar i han rebut suport de l’International Indian Treaty Council, l’American Indian Movement, mig centenar d’activistes de Hawaii, la tribu Pit River o tribus d’altres contrades. Els tradicionalistes diné (navajo), per exemple, els han enviat llenya, els wintu han realitzat activitats emmarcades en la seva campanya de defensa del salmó i s’ha recordat la matança d’indis pomo de Bloody Island (1850). També s’han realitzat trobades espirituals i el 23 de juny clourà la marató espiritual d’indis de Califòrnia. Aquesta cursa fou creada l’any 1978 per Dennis Banks motor del renaixement militant dels indis americans.






dijous, 9 de juny del 2011

485. Espectacular acció bretona per la reunificació

Una de les principals reivindicacions del moviment nacional bretó és la reunificació. El règim col•laboracionista francès va amputar, l’any 1941, la regió de Nantes (Loire Atlantique) de la resta de Bretanya. Foragitats els nazis la França “democràtica” va optar per mantenir aquella decisió arbitrària.

El moviment 44=Breizh és un dels més actius en la reivindicació de la unitat nacional. 44 és el número de departament de Loire Atlantique i Breizh significa Bretanya en llengua bretona. A principis de juny 44=Breizh realitzava una acció espectacular fent que la “Tour de Bretagne”, l’edifici més alt de Nantes, aparegués amb les lletres BZH. Aquestes tres lletres són com el CAT a Catalunya i, per exemple, les duen moltísims conductors a la part de darrera dels seus vehicles per identificar-se com a bretons.BZH és l’acrònim de Breizh, és a dir de Bretanya.

L’acció anima a participar a la manifestació del 18 de juny a Nantes (Naoned en bretó) on nombroses organitzacions encapçalades per Bretagne Réunie han convocat per reclamar la reunificació tot aprofitant la reorganització territorial de l’estat francès que prepara el govern de l’UMP. Aquesta reorganització suposarà, probablement, la reunificació d’Alsàcia. El lema de la manifestació és “Bretanya resisteix, tots junts per la reunificació”.


dimecres, 8 de juny del 2011

484. ‘Mohalepte’, passeig als boscos verds maragda on el temps no existeix

The Moon and the night spirit és un duet hongarès. La seva música fosca ens transporta a les èpoques pre cristianes. De fet es dediquen a traduir el paganisme en música i les seves lletres parlen de xamanisme i tradicions ancestrals paganes. Utilitzen instruments arcaics de la seva terra sense, per això, practicar un so folk. Tot el contrari, el seu so és absolutament modern tant en les percussions com en les, moltes, tonalitats de cordes. Ágnes Tóth és una apassionada pel món pagà, místic o esotèric i té una veu molt fina que no deixa indiferent. Mihály Szabó és un multi instrumentista especialitzat en músiques medievals i folk.



‘Mohalepte’ acaba de ser publicat és el quart àlbum del grup. El primer fou ’Of dreams forgotten and fables untold’ (2005), l’únic en llengua anglesa i on van apostar per un dark pop eteri. El van seguir ‘Rego rejtem’ (2007) sobre l'estat de trànsit xamànic del taltos (xaman hongarès) i ‘Osforras’ (2008) on van fer un gir cap al so més asèptic de Dargaard que no va quallar. El nou disc recupera els elements del so medieval amb instruments de corda hongaresos i percussió moderna. I ens conviden a entrar als boscos verds maragda on el temps no existeix i hi ha una aura pagana de màgia.

dimarts, 7 de juny del 2011

483. Ràbia blava de Sea Shepherd per la tonyina a Líbia

Sea Shepherd ha endegat una nova campanya: Blue rage (Ràbia blava). Aquesta vegada la flota conservacionista ha salpat del port provençal de Toulon (Occitània) en direcció a Líbia. Tot i la guerra civil mig centenar de voluntaris/es intentaran evitar que els pescadors, bàsicament francesos, capturin tonyines a aigües on no poden fer-ho. Tant la comissió de pesca de l’UE com la Comissió Internacional per la Conservació de la Tonyina (ICCAT) han explicitat que no es poden pescar però desenes de vaixells francesos ignoren la prohibició. A més aprofiten el desgavell produït per l’atac occidental al règim de Gaddafi. Precisament la desaparició de la flota líbia afavorirà les activitats de Sea Sheperd que ja han indicat que informaran puntualment l’OTAN de la seva situació. L’any passat van tallar diverses xarxes de pesca essent atacats per les flotes franceses. Una vegada detectats els furtius i avisats, si no fan cas, submarinistes ecologistes tallen les xarxes i alliberen les tonyines.

dilluns, 6 de juny del 2011

482. Encara calen proves del genocidi als armenis

S’acaba de publicar, a l’estat francès, el CD Rom Hayots medz yeghern, Armenian Genocide 1915-1923. Conté 500 fotografies i és fruit d’anys de treball per mostrar proves irrefutables del genocidi que Turquia va cometre sobre els armenis. I encara calen proves car un segle després d’aquella atrocitat estats com el regne Unit o Israel es neguen a reconèixer que va passar. Els armenis, indoeuropeus i cristians va ser el primer poble en patir, de forma organitzada, un extermini i una deportació. Un milió i mig van morir i un milió foren deportats. El model d’extermini fou aplicat posteriorment  pel NSDAP alemany contra els jueus. És curiós com Turquia nega cap extermini quan és evident que ha anihilat no només els armenis sinó els grecs. Aquests darrers foren expulsats per la mateixa època que es produïa l’extermini armeni. Un milió i mig de persones.  

dissabte, 4 de juny del 2011

481. Sobre "JNC, escola de patriotes"

Dijous 26 de maig es presentava  el llibre 'Joventut Nacionalista de Catalunya. Escola de patriotes' de Josep Lluís Martin que n'és ex militant. Era a la Torre Agbsa en un acte organitzat per la pròpia JNC que aquest Sant Jordi va començar a vendre el llibre. Les referències que fa a mi són generalment inexactes. No vaig deixar l'Executiva Nacional per “motius personals” sinó per oposició frontal al segon pacte amb el PP. De fet ja vaig ser crític amb el primer intervenint al consell nacional però en aquells moments el PP jugava la carta centrista i va accedir a eliminar el servei militar que era una de les principals reivindicacions de la JNC i on va tenir un paper fonamental Carles Campuzano, ex secretari general. El segon pacte, com molts vam predir, suposaria un daltabaix per CiU. I no vam acceptar.
Tampoc vaig encapçalar cap sector social demòcrata sinó que una part, important, de l'organització crèiem que calia enfortir l'independentisme de la JNC més enllà de dur una estelada al logo. Per això, amb en Josep Rull vam llençar la campanya “Catalunya sobirana” molt abans de que es parlés de sobiranisme. I vam topar amb el sector autonomista liberal. Uns com, Rull, van saber fer equilibris entre els dos sectors però d'altres vam marxar. Avui continuen l'activisme des de moltes organitzacions. He retrobat companys i companyes d'aquella època encapçalant alguna CUP, a les JERC, a Reagrupament, a Solidaritat i a Democràcia Catalana. La majoria, però, han abandonat la política activa. Ni érem un grup menor ni érem social demòcrates, érem independentistes i no vam acceptar que una organització que volia ser la “Joventut Nacionalista” no respectés els qui no érem “liberals” sinó que volíem la unitat dels joves independentistes per forçar CDC a donar un pas decisiu per a la història del nostre país. No ens en vam sortir.
Un tercer motiu de xoc fou la traducció internacional d'aquests dos punts de vista. Mentre els liberals apostaven per aliar-se als alemanys de l'FPD o els Liberal Democrats la resta vam enfortir el Galeusca o Declaració de Barcelona amb nombroses trobades i declaracions amb el BNG o l'EAJ/PNV. I quan CiU va deixar tirats els nostres “aliats” al Galeusca pactant amb el segon govern (que ja tenia majoria absoluta!) del PP el projecte es va avortar. Per això fa riure ara que es critiqui a l'EAJ/PNV per no donar suport a la votació del fons de competitivitat: torna amb la mateixa moneda. Un altre vector que vam treballar molt fou l'Europa de les Nacions. I vam teixir llaços amb molts partits com l'UPC corsa, la Volks Unie flamenca (precedent de l'actual N-VA que acaba de guanyar les eleccions) o l'SNP escocès. Els liberals, menyspreaven aquestes formacions i deien que calia pactar amb els liberals flamencs enlloc de la VU o amb els Liberal Democrats britànics enlloc de amb els independentistes escocesos. El temps ha deixat tothom al seu lloc.
En resum, doncs:
- es va fer un segon pacte amb el PP que va provocar una sagnia electoral de més d’una dècada,
- es va perdre l’oportunitat de fer front comú amb el PNB i el BNG. Un front que hauria plantat cara al ribot del PP i PSOE evitant votacions com la del fons de competitivitat. La mort final d’aquesta idea fou la votació de CiU a favor de la llei de partits, el 2002. la marxa del malaguanyat Pere Esteve hi té molt a veure.
- Es va optar per potenciar la presència a les organitzacions internacionals liberals (IFLRY) enlloc de liderar els partits transversals per la sobirania menystenint-los i ara són al govern tant a Flandes com a Escòcia i cal anar a corre-cuita a veure si et reben.
- No es va fer de la JNC una organització transversal amb integració de sensibilitats sinó un club seguidista de la política convergent sense personalitat pròpia.
Moltes persones que es van quedar pensaven així però es fa difícil ser crític d’un partit quan treballes dins o a la seva òrbita. I és respectable. No és respectable mentir o manipular la història. Cal felicitar a l'autor del llibre per la iniciativa i lamentar les errades que hi ha normals en un resum de molts anys on no es pot parlar amb tots els actors. La història, diuen l’escriuen els vencedors. El millor en aquests casos, però, és que l'autor no hagi format part de l'organització però en tot cas la JNC es mereixia tenir un referent escrit del que ha suposat sovint més una escola de càrrecs, una agència de col•locació, que una escola de patriotes. Tot i que hi han passat molts i moltes patriotes. El problema és que quan arriben a CDC sovint obliden el que van aprendre a aquella escola. En tot cas van ser més valents que els qui vam marxar creient que no era possible de transformar la JNC en una eina d’alliberament nacional.

divendres, 3 de juny del 2011

480. CiU compleix i elimina Successions

La supressió total de l’impost de successions era un compromís electoral de CiU. La coalició va guanyar les eleccions i ha complert el que va prometre. Ho ha fet amb els vots del PP i de Democràcia Catalana. Que una formació política compleixi el seu programa electoral hauria de ser motiu de satisfacció. No ha estat CiU, com a ens abstracte, qui ha eliminat l’impost. Han estat els i les votants que han votat eliminar-lo. Per tant és una decisió legitimada democràticament.
La figura de l’impost és objecte de debat. N'hi ha arguments vàlids per eliminar-lo o per mantenir-lo. Tanmateix ha aixecat les critiques de l’antic tripartit. Curiós. Primer pel fet qui foren ells qui van eliminar el gruix del mateix impost. Segon perquè argumenten que ara no es podran justificar les retallades. Justament les retallades tenen 4 causes: la crisi, la mala gestió del govern espanyol, la mala gestió del tripartit i, sobretot, l’espoli fiscal. I precisament aquest tercer motiu és el que encurioseix en escoltar la gent del PSOE o ICV-EUiA criticant l’abolició de l’impost. El total que es deixarà de recaptar no arriba als 160 milions d’€. Per exemple el R. Madrid va fitxar Cristiano Ronaldo per 94 milions. L’espoli que pateix Catalunya és de 22.200 milions d’€. Criticar la supressió de l’impost però no l’espoli és indecent.
Cap persona que visqui a Catalunya hauria de pagar més impostos pel fet de ser súbdit del Regne d’Espanya. Ni “dels més rics” (que ja paguen més a l’escala progressiva de l’IRPF) ni dels “més pobres”. I això passava fins ara. Al País Valencià no existeix l’impost de successions des de 2007. Per què a Catalunya sí?. A Catalunya ja existeixen els peatges a les autopistes i el cèntim sanitari, l’IBI és més alt, el TGV també i el transport públic. Suprimir l’impost de successions ha estat, doncs, un acte de justícia. A Àustria no existeix aquest impost, ni a Eslovàquia, Suècia, Rússia o Portugal.
Finalment caldria felicitar les persones que des de 2009 han estat lluitant per aquesta fita al voltant del grup NoSuccessions. Com en el cas de l’abolició de les curses de braus demostren que persones anònimes, mínimament organitzades, poden fer canviar les coses i modificar les opinions dels partits polítics.

dijous, 2 de juny del 2011

479. 10 anys d’Identi’CAT

Com cada any, des de 2002, Aire Nou de Baó organitza l’Identi’CAT. És la festa de la catalanitat de la Catalunya Nord. Enguany és la desena edició. S’allarga de l`u al cinc de juny com una mostra de cultura catalana i aquest any un especial cultura basca. Per primera vegada es fan actes fora de Baó, concretament a Perpinyà amb una projecció de cinema al Casal Jaume I. Entre els actes hi ha gran part dirigida a infants, una franja d’edat on la catalanitat ha tornat a emergir. També hi ha actuacions de cultura popular (Falcons del Riberal, cercaviles, castellers, correfoc...),  concerts en especial el dedicat al desaparegut cantautor nord-català Jordi Barre o el grup Llamp te frigui que està tenint un èxit notable a les comarques del nord. Pel que fa a l’especial dedicat a Euskal Herria constarà d’un debat, un taller de txalaparta i jocs. Cal recordar que una part del País Basc també és sota administració francesa.