dilluns, 29 d’octubre del 2018

698. Els tres únics retrocessos del darrer any: repressió, autocrítica exagerada i divisió

L’independentisme ha fet un enorme ascens de forma irregular, amb ascensos i descensos durant la darrera dècada. Amb una perseverança envejable. El derrotisme clàssic del nacionalisme català, el de 1714, de 1869, el de Prats de Molló, de 1939, ja dona per descomptada la derrota. I això, paradoxalment, el converteix en invencible. Desanimar el catalanisme és impossible per què sap, des de l’inici, que l’estat té totes les eines per guanyar. La perspectiva dels darrers 20-30 anys ens permet veure clarament com s’ha avançat de forma innegable, potser per això els opinadors a sou han preferit fer una anàlisi del darrer any ignorant tot el que s'ha avançat des d'octubre de 2017 i centrant-se en el que hi ha hagut alguns retrocessos

Hi ha tres grans retrocessos. El primer és el patiment humà de les persones represaliades. A l’exili, a presó, confinades, multades, pegades o amenaçades per veïns. Un preu que s’està pagant, que genera ràbia i que ha provocat, humanament, que la solidaritat cap a les persones reprimides passi per davant de les reivindicacions polítiques. La repressió espanyola, per via policial, als tribunals, amb encaputxats impunes, agressions i insults constants dels polítics de Madrid, provoca un sentiment de desencís afegit.

El segon retrocés és intern. Durant un any hi ha una crítica ferotge “als polítics” per no haver complert. No és cert però és còmode. Es va fer el referèndum i es va complir. Es va arribar fins on es podia arribar sense perdre el crèdit internacional. Les victòries judicials a Europa haurien estat impossibles si, per exemple, s’hagués tret la bandera espanyola de la Generalitat. Ara cal agafar-ho on es va deixar però el referèndum es va prometre i es va fer, per part d’ERC, el PDeCAT i la CUP. I foren aquelles persones, que ara se les critica ja fa un any, les qui ho van fer. El següent pas era internacionalitzar la causa, com s’està fent. Però haver anat més enllà requeria un control territorial que no es tenia (es té ara?) i una clara voluntat de que “ni un pas enrere” no fos només un eslògan. No tant per les persones mortes sinó per tenir centenar de persones preses. Cal recordar que mentre les forces d'ocupació espanyoles registraven seus, a les protestes molts independentistes de forma naïf els hi duien flors... es podia defensar així una DUI? I un país que ha estat incapaç, fins ara, de dur a terme la insubmissió fiscal o de tirar endavant el “No vull pagar” dels peatges ha de madurar més per afrontar, sense alt risc de perdre, un embat repressiu de la magnitud que hi hauria hagut si, el 28 d’octubre, s’hagués fet efectiva la independència. Per guanyar cal ser conscient de les teves forces i aplicar-les quan l’altra és més feble. Ara Espanya és més feble que fa un any i en aquest sentit s’ha avançat, el problema, el tercer retrocés, és que les nostres forces no han guanyat musculatura.

El tercer retrocés ha estat la ruptura de la unitat d’acció independentista. La decisió d’ERC de trencar Junts pel Sí, unida a l’incompliment de restaurar Carles Puigdemont com a President, afegida a tàctiques divergents, declaracions i articles setmanals (Joan Tardà, Sergi Sol et al) contra una part de l’independentisme acusant-lo de purista o hiperventilat per seguir reclamant el que es reclamava el 2017, ha dut a un atzucac. El gir d’Òmnium s’uneix a aquesta divisió que és el més greu retrocés. L’u d’octubre ningú preguntava de quin partit eres, no hi havia etiquetes ni partidisme, que és, ara per ara, el risc més alt per deixar d’avançar. Una causa nacional no pot ser mai partidista i fora bo que la unitat, sinó orgànica, sí d’acció fos la prioritat absoluta abans de que grans ideòlegs ens proposin mobilitzacions massives. Les mobilitzacions sense un full de ruta no deixen de ser escenificacions buides per anar fent. I fins i tot aquí han d’amagar la realitat: s’ha continuat avançant.

dilluns, 22 d’octubre del 2018

697. El nacionalisme guanya les eleccions al Sud Tirol amb més del 53 %

El Partit Popular del Sud Tirol (SVP) va vèncer amb claredat les eleccions provincials del 21 d'octubre. Amb 119.108 vots la formació de dreta nacional tirolesa va arribar al 41,9 % i 15 dels 35 escons. Malgrat la clara victòria el partit encapçalat per Arno Kompatscher va perdre dos diputats i va mantenir-se o descendir com la resta de partits del Tirol amb dues excepcions.

La Lega va créixer de forma notable amb 31.510 vots i passant del 2,5 % (en coalició amb Forza Italia) a un 11,1 % en solitari. De fet multiplica de 1 a 4 escons la seva representació en un territori germanòfon normalment hostil a la Lega.

TK irromp al Parlament

L'altre vencedora de la nit és la llista Team Köllensperger. Creada tot just el juliol de 2018, la formació té un discurs regionalista allunyat del centralisme clàssic de l'esquerra italiana. El partit, de fet, és l'escissió tirolesa del Moviment 5 Estels i combina el discurs renovador, meritocràtic, oposat a la demagògia dels partits tradicionals amb un regionalisme tirolès que reclama una autonomia propera a la sobirania. TK acusava al Moviment 5 Estrelles de centralisme italià i ignorar la realitat nacional tirolesa. El Tirol del Sud és la regió amb més autonomia d'Europa. Gestiona l'ensenyament on el alemany té ús preferent i té el control del 90 % dels impostos del seu territori. Itàlia no té gairebé competències exclusives. La majoria són compartides com l'administració local, la seguretat, l'educació primària i secundària, el comerç, i la sanitat. O bé són exclusives del govern tirolès com la toponímia, l'urbanisme, el turisme, l'agricultura i l'educació infantil. Del no res TK ha irromput al parlament amb 43.515 vots i el 15,2 % amb 6 escons. En canvi el Moviment 5 Estels aconsegueix un sol escó amb un 2,4 %.

Retrocés de STF i DF

Els independentistes de Sud Tiroler Freiheit (1) perden el tercer escó que havien aconseguit el 2013 i retornen als dos que tenien amb 16.927 sufragis (el 2013 havien aconseguit 20.736 i un 7,2 %. El 6 % obtingut suposa un retrocés marcat per l'ascens de la Lega amb un discurs proper al de STF i l'aparició de Team Köllensperge. Qui més es veu afectat, però, és el partit de dreta Die Freiheitlichen que ha vist com els seus 6 escons es convertien en tres. El discurs per limitar la immigració de la Lega seduïa al seu electorat oposat a la immigració massiva (DF és proper al FPÖ austríac) i, alhora TK adoptava el seu discurs oposat a la casta política italiana. DF es queda amb 17.620 vots o el 6,2 % com a cinquena força. El 2013 va quedar segona força amb 51.504 vots i el 17,9 %

Debâcle dels partits italians

La resta de partits italians perden suport, com els Verds (6,8 % i 3 escons), l'esquerra italiana que frega el ridícul amb el 3,8 % i un escó o l'extrema dreta italiana de Fratelli d'Italia amb un 1,7 % i un sol escó. Aquests formació recull la bossa de vots de població italiana actualment vivint a la ciutat de Bozen i gens integrada a la nació tirolesa. Vots que també van a Forza Italia i Casa Pound que no entren al parlament al no superar el 1 %.




Trentino

La part italianòfona de la regió tirolesa, el Trentino, té també una identitat diferenciada de la esta d'Itàlia sense arribar al notable suport dels sobiranistes (55,4 % en aquestes eleccions) del Sud Tirol. En les eleccions provincial al Trentino la vencedora ha estat la Lega amb el 46,74 % dels vots en un bloc on hi donaven suport Lega (27 %, quan el 2013 obtingué un 6,2 %), autonomistes de dreta (Autonomisti Popolari, 3 %), Forza Italia (2,8 %), Fratelli d'Italia (1,44) i grups menors com els ladins (minoria nacional vinculada als friülans i els romanx suïssos) d'Associacione Fassa que obtenen 2.490 vots i l'escó reservat a la minoria ladina. L'altra força ladina, Moviment Ladin de Fascia, de Ferruccio Chenetti, obté 1.890 vots i queda fora del Parlament. Union Autonomista Ladina, aliada al centre esquerra el 2013, havia aconseguit l'escó ladí aleshores.

Els perdedors al Trentino són l'esquerra italiana del PD (14 %) que es queda amb el 25 %  del seu bloc malgrat l'aliança amb els autonomistes d'Unione per il Trentino. (4 % quen el 2013 havia aconseguit un 13 %). El PD, aliat al PATT i a UT, havia vençut les darreres eleccions amb el 58 % dels vots (dels que 22 % pel PD). També retrocedeix l'aliat de l'SVP a la regió veïna, el Partito Autonomista Trentino Tirolese, d'Ugo Rossi, ex president provincial, que obté 32.109 vots i el 12,6 % (tenia un 17,5 %) en solitari baixant de 6 a 3 escons.  La divisió, provocada pel PD, de les forces d'esquerra ha fet impossible re editar l'aliança vencedora de 2013. El PD, dirigit des de Roma, va bloquejar el setembre un acord proposat pel PATT. En canvi les forces de dreta dividides el 2013 han fet front comú al voltant de la Lega

(1) STF és una escissió radical d'Union Für Südtirol. L'ala moderada, que ha renunciat a la independència, Bürger Union für Sutirol, queda fora del parlament amb un 1,3 %.

divendres, 19 d’octubre del 2018

696. Creació d'un grup parlamentari regionalista/nacionalista al parlament francès

'Libertés et territoires' es va presentar el 18 d'octubre i aplega 16 escons de forma transversals. Hi formen part els tres diputats nacionalistes corsos, Jean-Félix Acquaviva, Michel Castellani, Paul-André Colombani, i un de bretó, Paul Molac, escollit amb el moviment de Macron (LREM, La República en Marxa).

Per part del centre dreta, el grup del nou grup, s'hi han integrat Bertrand Pancher et Philippe Vigier (procedents del grup UDI, Agir et Indépendants). Sylvia Pinel (Mouvement Radical), diputada per de Wallis-et-Futuna, serà la vice presidenta del grup parlamentari. A part de Molac Jean-Michel Clément també ha abandonat la majoria presidencial de LREM amb M’jid El Guerrab i François-Michel Lambert. D'UDI s'hi han integrat Charles de Courson o Yves Favennec. Per part de l'esquerra ho han fet François Pupponi (del Partit Socialista) o Olivier Falorni (Mouvement Radical). És la primera vegada que el parlament francès compta amb un grup d'aquestes característiques en defensa de les llengües regionals i la descentralització territorial. Serà el vuitè grup parlamentari de l'hemicicle.

diumenge, 14 d’octubre del 2018

695. El nacionalisme obté un 71 % al Quebec; l'independentisme manté el 33 % però els anti immigracionistes guanyen les eleccions

Les eleccions del 4 d'octubre al Quebec han donat la victòria a Coalition Avenir Québec (CAQ) amb el 37,5 % dels vots i 74 dels 125 escons. El líder anti immigracionista François Legault, governarà, doncs, amb majoria absoluta. El seu programa inclou eliminar el vel per a les funcionaries, un test de valors nacionals als immigrants incloent l'exigència de saber francès, reducció de la immigració en un 20 % (màxim de 40.000) i una aliança amb Trump.

CAQ es defineix com a "nacionalista quebequesa" i s'oposa a la independència però també a l'actual estatut del Quebec dins el Canadà exigint una reforma*. Entre el seu programa hi ha desenvolupar la Llei 101, possiblement la legislació més forta del món en defensa d'una llengua a tots nivells, en aquest cas el francès. El propi Legault va ser molt proper al PQ independentista fins fa relativament poc arribant a ser ministre del partit. Això li ha permès rebre vots procedents, alhora, dels unionistes i dels independentistes. A més ha comptat amb el suport indirecte de grups com La Meute que s'havien proposat evitar una victòria liberal. La Meute, fundada el 2015, és una organització civil molt crítica amb l'islam i oposada a la immigració sense control.

CAQ, creada el 2011, esclafa als liberals que governen al Canadà i passen de 69 a 32 escons sense arribar al 25 %. També ho fa amb el Parti Quebecoise (PQ), que passa de 30 a 10 electes amb el 17 %(tenia un 25,38). Jean-François Lisée, líder des de 2016, ha dimitit com a dirigent de la formació després de dirigir la seva campanya a atacar els independentistes d'esquerra. Québec Solidaire, de Manon Massé, però, no només ha resistit amb el 16,7 % dels vots (tenia un 7,63 %) sinó que passa de 3 a 10 escons amb un programa social: assegurança dental de franc, control dels bancs per part del govern autonòmic, nacionalització dels recursos naturals, cinc setmanes de vacances, reducció a la meitat dels preus del transport públic, transport escolar de franc, i nacional: redacció d'una constitució pel Québec. Option Nationale, formació radical independentista s'ha aliat a QS.

L'independentisme, doncs, manté un percentatge del 33,1 % front el 32,7 % de 2014 però perd un terç dels seus escons. L'inevitable ruptura de la CAQ, una vegada es comprovi que, sense competències no pot afrontar el repte de la immigració, decidirà si els seus vots deriven cap al PQ, després d'una inevitable renovació, o als liberals unionistes. De moment, però, el nacionalisme quebequès, després de dos referèndums d'autodeterminació, continua sumant un 71,2 % ja sigui en la seva variant sobiranista com la que reclama més autonomia, en especial sobre la immigració.

*Alternativa Democràtica del Québec, escindida el 1994 del PQ, es va integrar a la CAQ el 2012 reforçant la seva ala nacionalista.