dissabte, 24 de novembre del 2018

703. Neix un partit independentista transversal a Gal·les: Ein Gwlad



Ein Gwlad (el Nostre País), va presentar-se el 28 d'agost de 2018 a Llanelli liderat per Stephen Morris i Gwyn Wigley Evans. El seu objectiu és la independència de Gal·les trencant amb el monopoli del Plaid Cymru que vol aplegar tots els nacionalistes gal·lesos, independentistes, autodeterministes o autonomistes.

EG afirma que, fins ara, votar al Plaid Cymru era fer-ho pels laboristes (socialistes) i, per tant, només era possible defensar els drets nacionals gal·lesos vinculant aquests només a polítiques econòmiques d'esquerra. El nou partit, en canvi, proposa que les diferents línies polítiques puguin unir-se amb l'objectiu comú de la defensa de Gal·les, per això es defineix com a sincrètic, transversal. Per això defensa la renda bàsica, una idea d'esquerra, i la flat tax, impost pla, de dreta. Per tot plegat es presentaran a les eleccions gal·leses de 2021.

La consellera de Gwerin Gyntaf/People First va anunciar el 23 de novembre que s'incorporava al partit. Paral·lelament Ein Gwlad va comunicar que havia establert tres seccions locals Conwy Valley, Llanelli i West Glamorgan. En el primer cas el seu responsable és Rhydian Hughes, ex vice president de la plataforma cívica Yes Cymru. Ein Gwlad celebrarà la seva primera assemblea nacional Newtown el 9 de febrer.

dimecres, 21 de novembre del 2018

702. Onada d'atacs maputxe arran de l'assassinat d'un militant per part de l'exèrcit xilè

La successió de fets violents al territori maputxe de Xile és innegable. El 5 de maig fou atacada una instal·lació de l'extractora de fusta Louisiana Pacific que explota terres dels maputxe. Els atacants van cremar-hi dos camions, una excavadora i d'altra maquinaria. A més van deixar fulls volants per la llibertat dels presos polítics maputxe. A Temucuicui, una de les comunitats maputxe més actives, fou atacat el vehicle i el domicili d'un comuner maputxe el dia 9 de maig. Aquesta acció, sense reivindicar, seria acció de paramilitars finançats per les empreses extractores i els terratinents de la zona. El mateix dia, quinze encaputxats del moviment maputxe van dur a terme una altra acció a Quepe. Van envoltar un grup de camperols i els hi van cremar el tractor tot reclamant les terres pels seus propietaris legítims. Finalment, el mateix dia, dos agents de policia xilens van resultar ferits en un atac a trets que ningú ha reivindicat. L'emboscada fou a terres maputxe, concretament a Tirúa, al pont de Lleu-Lleu, una zona molt conflictiva. La matinada del 24 de maig a una carretera prop d'Ercilla, va resultar ferit de bala un camioner, tres camions cremats i dos més amb trets. La carretera va quedar tallada. Els atacants van deixar un llençol on s'hi llegia:
'“Mapuche Malleco Fabiola Antiqueo, Lorenza y Sayen, y Macarena Valdes.
No más represión y justicia contra nuestra lamngen, libertad a los presos políticos maputxe”
Tot i que el govern xilè ha retornat part de les terres a famílies maputxe, el moviment ho considera una forma de comprar silencis. En total s'han entregat 1.700 títols de propietats. Les darreres, aquest maig, han estat 535 famílies de Cautín i el Malleco. L'any 2006 el pressupost del Fondo de Tierras y Aguas era de 17.000 milions de pesos; el 2009 40.000 i el 2016 ha arribat a 83.400.

Des de llavors els atacs han sovintejat al Wallmapu (veure els informes mensuals a InterNacionalistes a la pestanya 'Maputxe'). L'assassinat de Camilo Catrillanca el 14 de novembre ha encès, encara més la situació socio-política; des de llavors el Wallmapu crema. 
15 de novembre: Cremat un habitatge turístic a Tirúa, Arauco. Xocs amb la policia xilena pels carrers de Temuco.
15 de novembre: Atacs a dues patrulles policials xilenes a Ercilla.
15 de novembre: Cremada una església cristiana a Ercilla.
15 de novembre: Incautat i cremat un vehicle de la televisió xilena per manipular les informacions sobre el moviment maputxe a Ercilla.
15 de novembre: Cremada la mansió de la família latifundista Guarnieri Ballocchia Quidico (fotografia)
15 de novembre: Cremada una capella catòlica a Temuco.
15 de novembre: Cremada una escola xilena a Temuco.
15 de novembre: Cremat un centre de l'estat xilè a Pidima.
15 de novembre: Cremades dues màquines d'empreses extractivistes forestals a Collipuli.
16 de novembre:  Cremades quatre màquines d'empreses extractivistes forestals a Bariloche, Argentina. L'acció l'assumeix Resistència Ancestral Maputxe.
17 de novembre: Cremat un habitatge turístic a Padre Las Casas
17 de novembre: Tres policies xilens ferits en un atac a Cañete.
18 de novembre: Cremada una escola xilena a Collipulli.
18 de novembre: Cremada la casa d'Aniceto Norín, dirigent maputxe que ha propiciat un acord amb l'estat xilè.
19 de novembre: Cremats dos habitatges turístics a Tirúa
20 de novembre: Cremades una escola i dos habitatges turístics a Quidico. La meitat de reserves turístiques cancel·lades arran dels atacs.
20 de novembre: Atac a una explotació rural a Hualpín.
20 de novembre: Sabotejada la carretera de Carahue tot desfent l'asfalt.
20 de novembre: Un home que atacava militants maputxe que volien cremar una església a Carahue és mort.

Arran d'aquests fets la policia xilena ha reconegut que no controla gran part del Wallmapu i el govern ha alertat que des de gener de 2011 fins ara hi ha hagut 2.895 actes de resistència amb 920 incendis i 509 atacs a Carabineros, i 20 morts. Entre el 14 i el 20 de novembre Xile ha reconegut 17 atacs incendiaris al Wallmapu.

diumenge, 18 de novembre del 2018

701. La cursa per la llengua bretona reparteix 124.000 € a projectes de socialització del bretó


Dissabte dia 10 a Gwengamp, va tenir lloc la presentació oficial del finançament a projectes en favor de la llengua bretona d'Ar Redadeg. Redadeg és la cursa de relleus a través de la Bretanya sota administració francesa per donar suport a la transmissió de la llengua bretona i participa en el muntatge de molts projectes al voltant de la llengua bretona. El 2018, s'han recollit 124.000 euros a través dels quilòmetres de relleus venuts a particulars i empreses.

Amb 10.000 € atorgats al centre de recreació  Ti ar Vro, des del 26 de setembre, a una vella escola, aquesta s'ha convertit en un espai de socialització en bretó per uns trenta nens de 4 a 11 anys. Es van recolzar altres set projectes, com ara Radio Kerne per al seu projecte de ràdio a Naoned; C'hwi a gano, la sèrie web en bretó de Bev.bzh i la seva xarxa social dedicada als britòfons.

Els altres beneficiaris són An Hentoù Treuz i la seva eina d'ensenyament bretó; Difenn, pel seu projecte contra la desigualtat; Adees, per a un espectacle per a nens i Mignoned ar Brezhoneg, durant els deu anys del projecte de difusió musical en bretó Taol-Lañs.

Sobre Ar Redadeg i el renaixement del bretó (article del 2010)

dissabte, 17 de novembre del 2018

700. Parlem de la violència del govern "efectiu"

La violència és l'ús de la força per dominar, coaccionar, malmetre, destruir o matar, implicant sofriment contra algú. Només es pot exercir de dues formes:
- amb armes,
- amb força física sense cap element exterior

El monopoli de les armes correspon a l'estat segons un concepte de Max Weber, però no és de franc. La violència la pot exercir l'estat en defensa del dret, de forma mesurada en tant que qualsevol altra part no l'exerceix. Si l'estat usa la violència com a eina política per a coaccionar aquesta deixa de ser legítima i passa a ser autoritari. El monopoli de la violència exigeix que qui l'exerceix estigui legitimat i, sempre, com a recurs últim. El TSJC, per exemple, va ordenar evitar el referèndum de l'u d'octubre però "sense afectar la normal convivència ciutadana" que era, clarament, un bé major. El govern de l'estat la va desobeir i va passar per sobre d'aquest bé superior imposant el seu interès de repressió política sobre la convivència. A partir d'aquell moment va perdre la legitimitat i tota violència exercida ha estat il·legítima i, per tant, simple repressió política. L'estat ha passat a ser autoritari i ha violat reiteradament els drets civils. L'article 7 del Tractat de la Unió Europea permet de suspendre els drets d'un estat membre si la Unió considera que amenaça els drets i els valors democràtics.

Òbviament el moviment català no ha usat la violència. No té armes, no les vol i no ha usat la força física contra ningú. Ben al contrari, ha actuat de forma estoica contra constant provocacions; insults, robatoris de símbols, pallisses, agressions, empresonament, us de les detencions arbitràries enlloc de les citacions judicials, càrregues policials o amenaces de mort. I malgrat això, el 15 de novembre, Quim Torra va referir-se a una pintada d'Arran a Sant Cugat, acció de protesta pacífica, com a "violència". La legió de tertulians/es sense feina coneguda i pagueta confirmada que omplen els mitjans de difusió autonòmics van seguir en molts casos aquesta posició. La realitat és que és el govern del propi Torra qui, des del 17 de maig, exerceix el monopoli de la violència a Catalunya.

Malgrat desenes d'accions amb ganivets, serres i d'altres estris a poblacions com Verges, Manresa, Palamós, o agressions a Lledoners el "govern efectiu" ha estat absolutament inefectiu en identificar els elements para policials que actuen de nit contra símbols catalans. Una incompetència absoluta envolta les investigacions que són inexistents i han derivat en la impunitat dels grups espanyolistes. En canvi el "govern efectiu" sí ha estat efectiu en usar la violència contra els independentistes. Tant efectiu que a l'estat ja no li cal exercir-la directament, des del 17 de maig, quan el govern de Vichy va pujar al poder a base de renunciar a tot el que havia promès a la campanya electoral (restitució del President i govern legítim, alliberament dels presos polítics, implementació de la República, assumir el mandant de l'U d'Octubre) Espanya no ha hagut de fer servir ni l'amenaça. El "govern efectiu" ha deixat de veure la violència com un últim recurs i l'ha fet servir com a primera opció de cara a esclafar tota protesta independentista. Per exemple:

1) 29/09/2018 - Càrrega violenta de la policia del govern "efectiu" contra els independentistes que protestaven per la marxa que homenatjava els policies espanyols que van atacar col·legis electorals l'u d'octubre de 2017. 6 detinguts i 24 ferits.


2) 01/10/2018 - Càrrega violenta de la policia del govern "efectiu" contra independentistes a Via Laietana; 43 persones ferides

3) 01/10/2018 - Càrrega violenta de la policia del govern "efectiu" contra independentistes al Parlament

4) 03/10/2018 - Càrrega violenta de la policia del govern "efectiu" a Sarrià contra una protesta per una marxa espanyolista, a una noia li van trencar el braç

5) 10/11/2018 - Càrrega violenta de la policia del govern "efectiu"  contra els independentistes que protestaven per la marxa que homenatjava els policies espanyols que van atacar col·legis electorals l'u d'octubre de 2017; 15 ferits.

6) 08/12/2018 - Càrregues brutals a Girona (18 ferits) i Terrassa (19 ferits) per a protegir actes del grup espanyolista d'extrema dreta Vox. Hi ha 37 persones ferides.

7) 21/12/2018 - Càrregues policials a Barcelona i assalt a un bar d'Amposta contra mobilitzacions pacífiques dels CDR. Hi ha 13 catalans detinguts i 77 ferits. Un d'ells per un testicle arran d'un projectil.

La violència, avui, a Catalunya només la posa un bàndol, el del govern efectiu, per a actuar com a lacai de l'espanyolisme.
Molts dels qui vam donar suport a aquest govern hem deixat passar set mesos per veure si la mentida era al cor del "govern efectiu". Ho ha estat i, malauradament, acompanyada del cinisme. I com deia Oscar Wilde, "un cínic és un que sap el preu de tot i no dóna valor a res". El govern de Vichy sap que el preu d'obeir als seus votants és la repressió però no dóna valor a la llibertat com a valor superior a la repressió. Tothom té dret a tenir por però ningú a mentir. Els qui creguin que no és possible que deixin d'usar la violència contra els qui ho estan fent.

dissabte, 3 de novembre del 2018

699. Per què hem avançat el darrer any ?

L’aniversari del referèndum i posterior declaració d’independència de Catalunya de 2017 ha provocat un allau de reportatges d’anàlisi sovint intencionada. El missatge més repetit ha estat que els independentistes no se’n van en sortir i va arribar el desastre. La realitat és ben diferent. En primer lloc per què no hi ha hagut cap desastre i la vida, continua, amb l’excepció de les víctimes de la repressió espanyola, igual. L’únic desastre és que Espanya reprimeix la diferència política i la única manera d’evitar-ho és mai dissentir de l’estat: assumir la dictadura.

                                                            'Quan les persones estan tristes no fan res. Només ploren sobre la seva condició. 
                                                            Però quan estan enfadades, provoquen el canvi'. Malcolm X

Perspectiva, paciència i perseverança
Quan el 28 d’octubre Carles Puigdemont va fer el seu darrer discurs a territori català va demanar “Perspectiva, paciència i perseverança”. La perspectiva ens permet veure la lluna i no el dit. L’espanyolisme i els seus comentaristes a sou han degradat com a derrota cada pas que ha fet l’independentisme català la darrera dècada. Des de les manifestacions, amb el mantra absurd de que cada any hi anava menys gent, a les victòries electorals, comptant sempre com un totum revolutum els qui no havien votat independentista, incloent-hi els abstencionistes (!) i fins i tot al format les urnes del referèndum. Sempre, tot, ha estat un fracàs.

D'on venim (la darrera dècada)
La perspectiva et fa veure d’on vens. L’ascens de l’independentisme i la seva hegemonia social provoquen urticària als opinadors a sou del poder. Però no només venim d’un independentisme marginal de finals del segle XX, venim també d’una profunda divisió dins el moviment nacional arran dels tripartits, d’un esgotador intent d’encabir Catalunya dins Espanya amb l’Estatut de 2006 avui bandejat de l’actualitat. Venim de les escissions d’ERC (Reagrupament i Solidaritat) pel seu gir abandonant l’independentisme de l’agenda i de la profunda crisi que va portar aquest partit a l’esfondrament electoral i a posar-se a les mans d’un historiador independent que feia un programa de televisió per manca de quadres dirigents no degradats. I efectivament Oriol Junqueras va refer un partit esquinçat per la divisió interna i els mals resultats.

Venim també d’una profunda crisi a l’altre gran formació política nacional, la coalició CiU que, durant dècades, va fer de dic de contenció de l’independentisme. La seva ruptura va provocar la fi d’UDC i la seva reconstitució com una formació independentista, Demòcrates de Catalunya. La part de CDC, esquitxada pels afers de corrupció vinculats a Jordi Pujol, hauria d’haver acabat encara pitjor però no només es va refer com a PDeCAT sinó que va fer un enorme gir ideològic, una vegada fracassats l’estatut i el pacte fiscal, i va adoptar l’independentisme. Finalment l’espai rupturista, marginal després de la ruptura de l’MDT, no només ha sobreviscut sinó que ha bastit una plataforma de base local, la CUP, que ha arribat fins i tot al Parlament, fet que part de la Candidatura considerava inviable només fa set anys (la decisió de fer-ho és de 2012) i avui és fora de qualsevol debat.

Pel que fa als moviments socials un espai com Òmnium ha passat del culturalisme resistent a l’independentisme desacomplexat i l’emergència de l’Assemblea Nacional Catalana, excel·lent eina transversal, ha derivat en mobilitzacions massives inimaginables fa només 15 anys. Tota aquesta pressió, provocada essencialment pel no d’Espanya a les seleccions catalanes, al concert econòmic i, sobretot, al nou estatut, ha derivat en un actor polític sense el qual, avui, no es pot fer cap acció política o social a Catalunya.


Perseverança
L’independentisme ha fet aquest ascens de forma irregular, amb ascensos i descensos. Però amb una perseverança envejable. El derrotisme clàssic del nacionalisme català, el de 1714, de 1869, el de Prats de Molló, de 1939, ja dona per descomptada la derrota. I això, paradoxalment, el converteix en invencible. Desanimar el catalanisme és impossible per què sap, des de l’inici, que l’estat té totes les eines per guanyar. La perspectiva dels darrers 20-30 anys ens permet veure clarament com s’ha avançat de forma innegable, potser per això els opinadors a sou han preferit fer una anàlisi del darrer any en el que hi ha hagut alguns retrocessos. I malgrat això s'ha avançat.

Avenços en la majoria de fronts


- Quan l’esperat referèndum de 2014 es va transformar en una consulta no vinculant fou molt gran la decepció de part del moviment nacional. La idea, llavors, era que fer un referèndum era inviable ja que Espanya no ho permetria. D’aquella ensulsiada va sorgir un moviment polític unitari, Junts pel Sí, que es va comprometre a fer possible aquell referèndum impossible. I a més a aplicar el seu resultat en 18 mesos. És aquesta la gènesi de la victòria de l’U d’Octubre i la derrota tout court d’Espanya a Catalunya.

- El referèndum de 2017 era la culminació d’un moviment que pretenia, essencialment, sacsejar la societat catalana. Sortir del paradigma de l’oasi i del hàmster donant voltes a la roda. El fet de posar plaços fou essencial per aconseguir-ho, en cas contrari s’hauria dilatat ad eternum la legislatura per no anar enlloc. L’altre gran què fou la unitat, interna a Junts pel Sí i de tàctica amb la CUP que va actuar amb extrema lleialtat.


- Fer veure que Catalunya és una nació sotmesa, per la força, i que la “coexistència” no és viable ha estat el gran èxit de tot el moviment. Ja res és igual. Evidentment que ha emergit el pus de l’espanyolisme, el mateix que va sortir a les darreries del franquisme i que, durant dècades, no es manifestava per què l’escenari ja li era còmode. Ara ja no s'hi sent i s'ha de moure. Que Catalunya no es sent espanyola ni cap a Espanya calia evidenciar-ho. I més internament que a nivell internacional. Des de l’octubre de 2017 fins avui ha quedat clar que Catalunya no és Espanya i que hi ha una massa social que ha desconnectat de l’estat. Fins i tot internacionalment la visió ha canviat i no només per la brutal agressió física de l’U d’octubre sinó pels empresonaments, exili, judicis a Alemanya/Bèlgica, protestes o la victòria del 21D. S’ha avançat en reconeixement.


- També s’ha avançat en organització. Amb l’emergència dels Comitès de Defensa de la República, de base local, defugint erms debats de ponències polítiques, passant a l’acció, malgrat la repressió, amb imaginació d’accions. Els CDR són una eina que no existia fa 2 anys i l’avenç que han suposat és indiscutible. Cert és que ANC i Òmnium s’ha allunyat de l’acció conjunta però la Diada de 2018 confirma que això no ha suposat cap afebliment.

- I s’ha avançat a nivell electoral. L’independentisme va obtenir, el 21 de desembre de 2017, més vots que mai i va derrotar l’espanyolisme més mobilitzat de la història. Guanyar amb un 79 % de participació no és el mateix que fer-ho amb un 58 % (eleccions de 2010). I va fer-ho sense renunciar ideològicament a res. El més gran perill que hi havia després dels fets d’octubre era la reculada; seguir el procés del Pla Ibarretxe i que els sectors liquidacionistes es fessin amb el lideratge del moviment, renunciessin als seus principis a canvi d’estabilitat. Tota societat prefereix la calma i l’estabilitat de la derrota que la tensió i la mobilització de la lluita. És humà. Però els intents liquidacionistes, com el de la direcció d’ERC de renunciar a la unilateralitat, del “no volem més màrtirs” o de vincular l’alliberament dels presos a la fi del conflicte han trobat una oposició frontal. Com afirma Toni Comín: "Si t’has de rendir a la primera batussa, no vagis a la guerra". 

- Aturada, de moment, la maniobra liquidacionista.* Especialment important fou la derrota liquidacionista de l'u de juliol de 2018 quan les bases d’ERC van forçar a no renunciar a la unilateralitat com apostava la direcció. També han aparegut nous lideratges (Elisenda Paluzie, Quim Torra), que no qüestionen que caldrà més sacrificis)i els propis presos (Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull), han tallat el debat de la seva llibertat a canvi de cessions. El primer va respondre als que no volen més màrtirs amb el clar “No vull sortir ràpid de la presó, sinó amb dignitat”. El segon als qui volen negociar pressupostos amb els carcellers amb afirmacions clares com “Em fa por que algú prioritzi acords bilaterals amb el PSOE amb l'excusa d'eixamplar la base";No vam fer el referèndum de l’1-O per a aprovar els pressupostos de l’Estat” o encara negant-se a "ser intercanviat per uns quants vots per als pressupostos generals de l’Estat” o la posició de Rull i Turull de negar-se a ser suspesos com a diputats com pretenia el President del Parlament. Cada mes que passa, amb mobilitzacions massives constants, fa menys viable el liquidacionisme i l’aparició d’un Urkullu que digui que cal donar passes enrere i desautoritzi un Ibarratxe.

- Possiblement a nivell internacional és on s’ha avançat més. Quan, fa ja 9 anys vam iniciar Help Catalonia per tal d’internacionalitzar la causa catalana ens vam trobar amb una incomprensió absoluta. L’independentisme català era un moviment egoista de rics que volia separar-se dels pobres per ser més rics, Espanya era un país democràtic que respectava l’autonomia i la cultura catalanes, i Catalunya era lliure de decidir el seu futur i volia seguir sent espanyola mentre els independentistes eren una nosa minoritària. Avui aquest triple discurs ja no el fa gairebé ningú. Catalunya majoritàriament vol votar, i no per raons econòmiques, i no li deixa, usant la violència, un estat corrupte i autoritari. El gir ha estat espectacular. Espanya va optar per judicialitzar el conflicte català, resoldre’l als tribunals per no fer-ho als parlaments. La tàctica del darrer any del grup d’exiliats ha estat dur aquesta judicialització a tribunals europeus. L’èxit ha estat innegable, sobretot a Alemanya i Bèlgica però també a Escòcia i Suïssa. No només això sinó que la premsa, ferotgement oposada fa una dècada, és avui clarament favorable a la causa catalana. No a la independència en si però sí a la defensa dels drets democràtics. I més que això, la imatge de la, fa només 10 anys, ufanosa “Marca España” ha caigut en picat amb un descrèdit que ha deixat l’estat espanyol a la cua d’Europa. Com em deia un periodista finès “Que et robin els diners no és el meu problema, que no et deixin votar sí”. I sí, la UE ha intervingut. Ni com a mitjancera ni, molt menys per donar suport a una independència, però sí ha intervingut per què, per primera vegada en 300 anys el conflicte Catalunya-Espanya no hagi acabat amb afusellaments, decapitacions. És la línia vermella que Espanya no ha pogut creuar, i d’aquí la seva derrota. Sempre han resolt les demandes catalanes matant i aquesta vegada fins i tot van haver de deixar de pegar el dia u d’octubre.



* 1/8 Liquidacionisme, en teoria marxista, és la liquidació ideològica del programa d'un moviment per part membres d'aquest propi moviment, normalment a canvi de la fi de la repressió o a canvi de ser comprats. Ho van iniciar els menxevics el 1907.

2/8 Gener 2018: Malgrat presentar-se el 21D amb el programa de restaurar el President de la Generalitat el 30 de gener Roger Torrent es nega a investir Carles Puigdemont si això li ha de suposar ser objecte de repressió espanyola a ell.

3/8 Gener 2018: Ernest Maragall impulsa el lema "no necessitem més màrtirs". El pres Jordi Cuixart respondrà mesos més tard: “No vull sortir ràpid de la presó, sinó amb dignitat”.

4/8 Juliol 2018: La direcció d'Esquerra convoca una conferència nacional per renunciar a la unilateralitat. Les bases es revolten i han de fer enrere en la maniobra liquidacionista.

5/8 Juliol 2018: Joan Tardà afirma que comparteixen el 80 % amb C'anos.  https://www.vilaweb.cat/noticies/joan-tarda-si-ets-innocent-que-coi-has-de-pactar/

6/8 Juliol 2018: Esquerra liquida la idea de la majoria independentista i llença el lema 'Cal eixamplar la base doncs no som prous' https://www.naciodigital.cat/noticia/158828/tarda/explica/cal/eixamplar/base/independentista

7/8 Setembre 2018: Joan Tardà afirma que optar per la unilateralitat és "ingenu i estúpid".  https://www.eldiario.es/politica/Joan-Tarda-independentista-independencia-equivocado_0_811219120.html

8/8 Octubre 2018: Esquerra proposa aprovar els pressupostos de l'estat a canvi d'un "gest" d'Espanya amb els presos. Jordi Sànchez respon: No vam fer el referèndum de l’1-O per a aprovar els pressupostos de l’Estat