581. Les patums i vedets de l'independentisme, la casta de paràsits

L’independentisme català ha entrat en una fase perillosa com qualsevol moviment social que triomfa. En l’aspecte anecdòtic podem parlar de les estelades, en un altre temps perseguides, ara venudes a quioscos i a establiments xinesos. La popularització és clau per l’èxit; però l’èxit no ha suposat triomfar. De fet el moviment corre el risc de morir d’èxit si, com sembla, té en els seus gens ser una moda.

L’unionisme espanyol s’ha caracteritzat per ser un moviment sentimental, gens racional. En canvi l’independentisme català va superar els eixos sentimentals just al tombant de segle per esdevenir un moviment essencialment racional. Les bases culturals han passat a ser essencialment econòmiques. Això ha estat positiu.

L’element negatiu, la fase perillosa, ha estat el creixement i l’efecte crida. Créixer és bo i ha atret persones que fins fa poc no formaven part de l’independentisme. L’aspecte negatiu, però ha estat l’aparició-consolidació d’una sèrie de “patums” i “vedets” amb la intenció d’apropiar-se del moviment primer, de figurar com a capdavanters després i finalment de tenir la seva parcel·la privada.

Aquestes persones han entrat en una etapa cada cop més delicada caracteritzada per un fet dramàtic: n'hi ha que han fet de l’independentisme el seu modus vivendi. Es tracta de gurús que sentencien sobre realitats que sovint desconeixen, politòlegs que mai han viscut la política per dins, directors generals i altres càrrecs nacionals i locals cobrant monstruoses xifres sense haver mai treballat a l’empresa privada; tots plegats que formen un cercle tancat. La popularització de les xarxes socials ha afavorit, a més, que molts d’aquests individus no només no creïn sinó que impunement copiïn i repeteixin fent-se de claca entre ells.

No manquen, a l’independentisme, els iniciatives de col·lectius mono personals, amb 3 o 4 membres a molt estirar. Tampoc oracles, fent impúdics sopars per debatre entre ells on, bàsicament, els uns es lloen als altres. I finalment auto promoció creant una casta dins de l’independentisme. Una casta guerrera pot fer avançar una causa. Una casta de paràsits el pot enfonsar.

El fet que moltes d’aquestes persones, visquin de diners públics o semi públics no és en si el problema. El veritable problema és que la gran majoria d’aquesta jet set de l’independentisme s’ha cregut el paper d’elit dirigent, i el pitjor de tot és que viuen a ghettos allunyats de gran part de la societat. I aquí hi ha el quid de la qüestió. Demana'ls-hi un text sense cobrar. Et responen que tenen feina. Convida'ls a un acte on no són protagonistes. Tenen l'agenda plena. Digue'ls-hi que cal anar a fer propaganda al Baix Llobregat que serà on es decidirà tot. Ells preferiran sopar entre ells a un restaurant del Passeig de Gràcia on són habituals. Allà teoritzaran sobre com aconseguir la independència entre copa i copa. 

O l’independentisme arrela i es fonamenta en els militants o trencarà amb la societat que diu defensar i només servirà com a modus vivendi d’uns pocs centenars de vividors.

580. Muse, amb nou àlbum, visita Barcelona

Muse visita Barcelona el proper 7 de juny. És la primera visita des del concert de l'any 2009. Presentarà el seu sisè àlbum ‘The 2nd law’. El grup ja va protagonitzar els Jocs Olímpics de Londres amb la cançó oficial ‘Survival’ que és inclosa al disc. Tot i tenir les ja clàssiques estridències del trio possiblement aquest disc és el més proper al que s’anomena rock simfònic amb tocs orquestrals. 

'Survival' és una peça centrada en l’esforç personal contrasta amb la protagonista de l’àlbum: ‘Supremacy’. En aquesta cançó sorgeixen altre cop les tesis apocalíptiques de Matt Bellamy. L’escenari és d’una humanitat perdent el control del planeta per l’elevació del nivell del mar i la manca d’energia. En general el disc tendeix a la música electrònica tot i que ‘Madness’, per exemple, s’aproxima en termes vocals al R & B. El grup, però continua lluny de cançons èpiques com ‘Song for absolution’ o ‘Microcuts’ tot i mantenir una atmosfera agradable. El propi Bellamy ha definit l'obra com "una odissea de jazz amb tocs cristians, amb un ambient rebel i barreja de psicodèlia de cowboys, flamenc i metal".