De forma absolutament democràtica SI ha realitzat, les darreres setmanes, un procés de reconversió. El que era una coalició feta sobre la base d’una crida a la unitat de tots els independentistes s’ha transformat amb un partit clàssic.
La idea inicial era aconseguir 68 escons per proclamar la independència des del parlament. No es volia, es deia, gestionar el “mentrestant”. La transversalitat era un dels altres eixos. D’aquí hem passat a crear una estructura de partit polític on les parts es confonen amb el tot i la coalició SI passa a ser el partit SI. També hem passat a la ferma voluntat de presentar-se a les eleccions municipals i, per tant, gestionar el “mentrestant”. De la crida a la unitat dels independentistes hem passat a la incapacitat de fer coalicions puntuals per a les municipals. Ni tant sols en llocs on és obvi que la divisió durà a la desaparició de les forces independentistes dels consistoris. Finalment el qui fou cap de cartell electoral, Joan Laporta, ha desaparegut dels òrgans executius.
Totes les decisions han estat presses de forma majoritària per tant ningú pot negar legitimitat a aquests canvis. De la mateixa manera que ningú pot negar que els canvis són fonamentals. El 23 de maig sabrem si aquests canvis són ben rebuts per la població o no. També hi tindrà molt a veure l’excel•lent tasca que està fent el grup parlamentari.
Per cert. ahir TV3 i el diari "Ara" no van dir la veritat: ahir SI no va decidir presentar-se "en solitari" a Barcelona. SI va decidir, simplement, presentar-se a Barcelona. Sola o en coalició.
dilluns, 28 de febrer del 2011
dissabte, 26 de febrer del 2011
419. Més suport de les institucions a l'occità
Si les regions franceses són similars a les autonomies els consells generals són similars a les diputacions. Ambdues institucions han aprovat els seus pressupostos per 2011 on han incrementat el suport a les llengües franceses que no són el francès.
El consell general de Pirineus Atlàntics ha aprovat, pel pressupost de 2011 una partida d'un milió d'euros per a la llengua occitana. L'augment és notable doncs el govern regional (socialista) havia destinat, l'any anterior, 760.000 € al mateix concepte. Cal recordar que aquesta regió inclou, també, una contrada de llengua basca, Iparralde o País Basc Nord. Per aquest motiu el govern ha aprovat un altre milió d'euros per recolzar l'euskara. Entre les accions concretes la formació de funcionaris en les dues llengües (ja n'hi ha 224 apuntats pel basc i 145 per l'occità) i un pla molt ambiciós per fer bilingüe el propi consell (web, acollida telefònica, panells,...). A més es creen unes beques de 400 € pels estudiants que vulguin ser mestres d'occità.
A més el consell general va signar, el 20 de desembre, una convenció amb el rectorat de Bordèu/Burdeus per un període de 6 anys on s'acorden diverses accions per desenvolupar l'ensenyament de l'occità i el basc.
La regió de Roine-Alps ha creat una nova figura, el comitè de seguiment de la política a favor de les llengües regionals. En aquest cas parlem de l'occità i l'arpità. L'amazigh Belkacem Lounès en serà el màxim responsable.
El consell general de Pirineus Atlàntics ha aprovat, pel pressupost de 2011 una partida d'un milió d'euros per a la llengua occitana. L'augment és notable doncs el govern regional (socialista) havia destinat, l'any anterior, 760.000 € al mateix concepte. Cal recordar que aquesta regió inclou, també, una contrada de llengua basca, Iparralde o País Basc Nord. Per aquest motiu el govern ha aprovat un altre milió d'euros per recolzar l'euskara. Entre les accions concretes la formació de funcionaris en les dues llengües (ja n'hi ha 224 apuntats pel basc i 145 per l'occità) i un pla molt ambiciós per fer bilingüe el propi consell (web, acollida telefònica, panells,...). A més es creen unes beques de 400 € pels estudiants que vulguin ser mestres d'occità.
A més el consell general va signar, el 20 de desembre, una convenció amb el rectorat de Bordèu/Burdeus per un període de 6 anys on s'acorden diverses accions per desenvolupar l'ensenyament de l'occità i el basc.
La regió de Roine-Alps ha creat una nova figura, el comitè de seguiment de la política a favor de les llengües regionals. En aquest cas parlem de l'occità i l'arpità. L'amazigh Belkacem Lounès en serà el màxim responsable.
divendres, 25 de febrer del 2011
418. La jugada dels nomenaments de gent propera al PP per part de CiU
Les darreres setmanes s’han anat coneixent els nomenaments a certs càrrecs autonòmics de persones vinculades al PP. La consellera de justícia n’és el cas més conegut. El delegat de la Generalitat davant la Unió Europea , Juan Prat, el més recent. Fou ambaixador a l’OTAN del govern estatal encapçalat per Aznar López.
Susana Bouis serà nova directora general de la funció pública, també fou subdelegada del govern espanyol a Catalunya sota el govern d’Aznar substituint la desapareguda, i no per això menys imperialista, Julia García Valdecasas, la germana de la qual s’ha relacionat sentimentalment amb Mas.
Curiosament el marit de Bouis, Josep Martí és un quart cas. Vinculat al PP, havia estat director de comunicació de la subdelegació del govern espanyol, també d’Aznar López, a mitjans dels anys noranta. Ara serà secretari de comunicació del govern dels “millors”.
Tots aquests nomenaments han rebut les habituals crítiques de l’esquerra i alguns sectors independentistes. Amb una curta mirada semblen certament reprovables però CiU no nomena gent del PP, propera a Aznar, al govern per gust. Tampoc ho fa per masoquisme ni baixada de pantalons com s’ha dit. CiU juga una carta a pactar amb el PP el 2012. Possiblement és “la” carta. Aquest pacte ha de servir per aturar la brutal ofensiva centralitzadora i anorreadora que PSOE i PP han posat en marxa. De fet un PP calmat suposaria immediatament que el PSOE rebaixés el seu nivell d’espanyolisme. Aquest és ara exacerbat per la pressió nacionalista del PP que branda l’estanquera com a única arma electoral. Per tant la jugada de CiU és possiblement repulsiva des d’un punt de vista estètic però té un component de intel·ligència notable. Aquests nomenaments no tenen, de fet, funcions executives.
Són als seus càrrecs, cobrant sous notables, per a jugar un paper de ponts amb qui, ja fa molt va volar tots els ponts.
Susana Bouis serà nova directora general de la funció pública, també fou subdelegada del govern espanyol a Catalunya sota el govern d’Aznar substituint la desapareguda, i no per això menys imperialista, Julia García Valdecasas, la germana de la qual s’ha relacionat sentimentalment amb Mas.
Curiosament el marit de Bouis, Josep Martí és un quart cas. Vinculat al PP, havia estat director de comunicació de la subdelegació del govern espanyol, també d’Aznar López, a mitjans dels anys noranta. Ara serà secretari de comunicació del govern dels “millors”.
Tots aquests nomenaments han rebut les habituals crítiques de l’esquerra i alguns sectors independentistes. Amb una curta mirada semblen certament reprovables però CiU no nomena gent del PP, propera a Aznar, al govern per gust. Tampoc ho fa per masoquisme ni baixada de pantalons com s’ha dit. CiU juga una carta a pactar amb el PP el 2012. Possiblement és “la” carta. Aquest pacte ha de servir per aturar la brutal ofensiva centralitzadora i anorreadora que PSOE i PP han posat en marxa. De fet un PP calmat suposaria immediatament que el PSOE rebaixés el seu nivell d’espanyolisme. Aquest és ara exacerbat per la pressió nacionalista del PP que branda l’estanquera com a única arma electoral. Per tant la jugada de CiU és possiblement repulsiva des d’un punt de vista estètic però té un component de intel·ligència notable. Aquests nomenaments no tenen, de fet, funcions executives.
Són als seus càrrecs, cobrant sous notables, per a jugar un paper de ponts amb qui, ja fa molt va volar tots els ponts.
dimecres, 23 de febrer del 2011
417. SI presenta la proposició de llei per anul·lar la subvenció a Endesa
Solidaritat ha presentat la proposició de llei per anul·lar la subvenció que Endesa va rebre de la Generalitat el 30 de novembre de 2010. Sí, el 30 de novembre!, just dos dies després de les eleccions. Per tant, quan el govern era en funcions i havia estat, democràticament, derrotat. La subvenció no és menor, parlem de 6 milions d’€ que PSOE, ERC i ICV-EUiA van regalar a l’empresa oligopolística madrilenya.
El cas, ja de per si repulsiu, adopta un tint tràgic quan se sap que el mateix govern autonòmic va multar Endesa pels fets de l’apagada de març de 2010 amb...6 milions d’€ !!!!.
La llei proposada per SI és d’una notable lògica:
1) La sanció que es va imposar a Endesa “descartava que l’apagada es produís per falta de manteniment del sistema”,
2) La subvenció atorgada és per finançar el manteniment del sistema
Ergo ...la subvenció no té motiu de ser doncs pretén finançar quelcom que no cal.
El cas, ja de per si repulsiu, adopta un tint tràgic quan se sap que el mateix govern autonòmic va multar Endesa pels fets de l’apagada de març de 2010 amb...6 milions d’€ !!!!.
La llei proposada per SI és d’una notable lògica:
1) La sanció que es va imposar a Endesa “descartava que l’apagada es produís per falta de manteniment del sistema”,
2) La subvenció atorgada és per finançar el manteniment del sistema
Ergo ...la subvenció no té motiu de ser doncs pretén finançar quelcom que no cal.
dimarts, 22 de febrer del 2011
416. El senat francès reforma la llei per a permetre rètols bilingües
El 17 de febrer el senat francès aprovava una proposició de llei relativa a la instal·lació de panells en altres llengües que el francès. La sentència que obligava a la batllia de Vilanova de Magalona (Llenguadoc) a retirar els panells en occità va provocar una certa commoció. Si creava jurisprudència podia desfer el treball de senyalització fet a favor del bretó, el basc (molt avançat), català, cors, … A Vilanova es va fer una manifestació amb centenars de persones i el batlle es va negar a retirar els rètols. Uns desconeguts els van destruir. I la batllia els ha tornat a posar.
Ara el senador Roland Courteau ha dut al senat un text per autoritzar els panells bilingües que ha estat aprovat al senat amb un sol vot en contra. El propi ministre de cultura ha recolzat la reforma de l’article 3 de la llei 94-665 de 1994 que ara afegirà : "els panells reglamentaris d’entrada i sortida d’aglomeracions en llengua francesa a la via pública poden ser completats del nom de l’aglomeració en llengua regional."
A casa nostra continua imposant-se el negativisme. La majoria de mitjans van optar, el desembre, per titulars alarmistes quan es va saber la sentència del tribunal: França matava l’occità, deien.
Ara, que la situació ha fet un tomb, el silenci ha estat generalitzat.
Hi ha que sempre veuen el got mig buit.
Ara el senador Roland Courteau ha dut al senat un text per autoritzar els panells bilingües que ha estat aprovat al senat amb un sol vot en contra. El propi ministre de cultura ha recolzat la reforma de l’article 3 de la llei 94-665 de 1994 que ara afegirà : "els panells reglamentaris d’entrada i sortida d’aglomeracions en llengua francesa a la via pública poden ser completats del nom de l’aglomeració en llengua regional."
A casa nostra continua imposant-se el negativisme. La majoria de mitjans van optar, el desembre, per titulars alarmistes quan es va saber la sentència del tribunal: França matava l’occità, deien.
Ara, que la situació ha fet un tomb, el silenci ha estat generalitzat.
Hi ha que sempre veuen el got mig buit.
dissabte, 19 de febrer del 2011
415. Brian Eno produirà el nou àlbum de Coldplay
Brian Eno és un dels productors més reputats de la música britànica. L'antic teclista de Roxy Music és tota una institució i se'l considera l'iniciador de la música ambiental. Ha col·laborat amb molts artistes produïnt alguns dels millors discos d'U2, Depeche Mode, Talking Heads o Coldplay. També ha col·laborat amb Genesis i David Bowie fent-se famós pel seu domini dels sintetitzadors.
Coldplay és, hores d'ara, el grup amb més potencial del món musical. Es considera que han agata el relleu dels U2 i el seu darrer àlbum "Viva la vida or death and all his friends" fou aclamat mundialment. Va vendre 9 milions de còpies. Com a curiositat part del disc fou gravat a esglèsies gòtiques de Barcelona on el grup anglès va trobar una sonoritat única al món. Entre els productors hi havia Brian Eno.
Recentment els Coldplay van anunciar que estan enllestint el nou àlbum. Encara no té títol però han fet públic que Brian Eno tornarà a repetir com a productor del disc. El grup apunta que Eno és darrera la majoria de detalls d'experimentació que van realitzar en el darrer disc. El nou, sembla, recollirà l'esperit dels àlbums conceptuals de moda a finals dels 70 i els 80. De fet Eno és també un reconegut teoritzador sobre l'art.
Coldplay és, hores d'ara, el grup amb més potencial del món musical. Es considera que han agata el relleu dels U2 i el seu darrer àlbum "Viva la vida or death and all his friends" fou aclamat mundialment. Va vendre 9 milions de còpies. Com a curiositat part del disc fou gravat a esglèsies gòtiques de Barcelona on el grup anglès va trobar una sonoritat única al món. Entre els productors hi havia Brian Eno.
Recentment els Coldplay van anunciar que estan enllestint el nou àlbum. Encara no té títol però han fet públic que Brian Eno tornarà a repetir com a productor del disc. El grup apunta que Eno és darrera la majoria de detalls d'experimentació que van realitzar en el darrer disc. El nou, sembla, recollirà l'esperit dels àlbums conceptuals de moda a finals dels 70 i els 80. De fet Eno és també un reconegut teoritzador sobre l'art.
divendres, 18 de febrer del 2011
dijous, 17 de febrer del 2011
414. Els occitans guanyen la batalla del Metro de Tolosa
Mesos i mesos de polèmica sobre l'ús de l'occità al metro de Tolosa han quedat resolts. Les protestes per l'us de l'occità venien de dos sectors. El primer, els de sempre. Aquells que creuen que la seva llengua és superior, “comuna” o moderna. Els qui pensen en el francès com la llengua del futur, els monolingües conspicus. Per ells l'occità és un patois bucòlic que fa lleig al metro. El segon sector era format per persones que rondinaven per la qualitat sonora dels anuncis. Una vegada detectat que hi havia dos sectors l'occitanisme va atraure's aquest segon segment i va demanar una nova gravació dels anuncis. Les peticions per retirar l'occità del metro no foren escoltades per l'ajuntament. De fet els anuncis han estat gravats altre cop amb la melòdica veu de la cantant Muriel Betbie-Castell a principis de desembre. Batbie-Castell és mestra d'occità i ha editat discos a capella i amb piano en català, occità, espanyol, bretó i yiddish.
A principi de gener el batlle de Tolosa va anunciar que l'occità es queda al metro de la ciutat, incrementaran la seva presència i Convergencia Occitana (grup que federa les entitats occitanistes de la ciutat) ja ha demanat que s'implanti també al tramvia. L'alcalde ha dit que ho estudiaran i ha creat una delegació municipal per a promoure la cultura occitana a la ciutat. L'alcalde, Pierre Cohen, ha anunciat que 2011 serà “una annada occitana” per Tolosa. Els supremacistes han perdut. La pluralitat ha guanyat.
A principi de gener el batlle de Tolosa va anunciar que l'occità es queda al metro de la ciutat, incrementaran la seva presència i Convergencia Occitana (grup que federa les entitats occitanistes de la ciutat) ja ha demanat que s'implanti també al tramvia. L'alcalde ha dit que ho estudiaran i ha creat una delegació municipal per a promoure la cultura occitana a la ciutat. L'alcalde, Pierre Cohen, ha anunciat que 2011 serà “una annada occitana” per Tolosa. Els supremacistes han perdut. La pluralitat ha guanyat.
dimarts, 15 de febrer del 2011
413. Cursos d'aranès a internet
El Conselh Generau d'Aran va crear a finals de 2010 un curs d'aranès per internet. L'aranès és un dialecte del gascó que, al mateix temps, és una variant de la llengua occitana. El curs permet, per exemple, escoltar en línia diàlegs o fer exercicis. Es pot seguir http://www.corsi.aranes.org.
diumenge, 13 de febrer del 2011
412. Convergència més forta a Catalunya Nord
La presència de Convergència a Catalunya Nord ha estat un encert des de la majoria de punts de vista. La gestió d’aquesta presència, però, ha rebut nombroses crítiques especialment per les decisions de la direcció. Aquesta ha estat marcada pel personalisme de Jordi Vera un militant tant històric com controvertit. Recentment però CDC a Catalunya Nord ha aconseguit una fita interessant. L’onze de febrer CDC anunciava la incorporació d’una vintena de militants del MODEM. Aquest partit és la formació centrista fundada per François Bayrou un dels polítics francesos més brillants dels darrers temps. Bayrou ha fet importants gestos cap a les llengües minoritzades de l’estat francès. Al capdavant dels nou vinguts hi ha la regidora de Perpinyà Clotilde Ripoull. Seria discutible si el seu pas a CDC és un cas de transfugisme. En tot cas és positiu que adherits a un partit francès optin per incorporar-se a un partit catalanista i no a una sucursal francesa.
divendres, 11 de febrer del 2011
411. 'Bretonne' número 1 a l'estat francès
Ens imaginem una cantant catalana que fos número 1 de vendes de CD a l'estat espanyol amb un àlbum titolat "Catalana". On, a més, el disc fos un repàs a la música tradicional catalana sovint reivindicativa. Això ha passat aquest gener a l'estat francès amb la cantant Nolwenn Leroy. El seu disc "Bretonne" va vendre 30.000 exemplars el primer dia de vendes i ja ha superat les 200.000 unitats. És una veritable sensació. Ella acaba de donar suport explícit a la campanmya 'Ya d'ar brezhoneg' (Sí al bretó). No és la primera vegada que un disc de música bretona té aquest èxit. Ja abans Alan Stivell o els Tri Yann, en bretó, havien suposat terratremols a les llistes. No oblidem que a l'estat francès cantants com el català Lluís Llach o els occitans Nadau poden omplir el mític Olympia. Tot plegat seria impossible a l'estat espanyol on el nacionalisme musical no veu més enllà de la visió hispano-castellana de la música.
"Bretonne" no és el primer àlbum de Nolwenn Leroy, ja és el quart d'aquesta artista sorgida d'Star Academy un concurs que al sud de les Alberes es va anomenar Operación Triunfo. De fet mentre Beth, coneguda també en aquell concurs, reconeix que a l'estat espanyol ignoren el seu nou disc, 'Segueix-me el fil' a l'estat francès Leroy arrasa. La música no té fronteres, excepte pels espanyols.
"Bretonne" no és el primer àlbum de Nolwenn Leroy, ja és el quart d'aquesta artista sorgida d'Star Academy un concurs que al sud de les Alberes es va anomenar Operación Triunfo. De fet mentre Beth, coneguda també en aquell concurs, reconeix que a l'estat espanyol ignoren el seu nou disc, 'Segueix-me el fil' a l'estat francès Leroy arrasa. La música no té fronteres, excepte pels espanyols.
dimecres, 9 de febrer del 2011
410. SoIidaritat i CiU duen el debat de la independència al parlament
Ahir la Mesa del parlament autònom va admetre a tràmit la proposició de llei de declaració de independència. Què diu aquest text?. No és la declaració de independència. És una llei que dotaria al parlament de l’atribut per a poder proclamar-la.
En primer lloc cal felicitar a SI per diversos motius:
1.- El primer és que només presenti proposicions de llei. Duem 3 dècades aprovant “propostes de resolució”, “declaracions formals” i altres textos sense cap valor jurídic. A un parlament cal aprovar lleis i no fer focs d’encenalls.
2.- En segon lloc SI ha complert un dels seus compromisos. I després de veure ERC incomplint sistemàticament els seus (immersió a secundària, eliminació peatges, equidistància, independència…) com ara ja comença a fer CiU (80 km/hora sí però no, concert econòmic,eliminació del càrrec de vice president que abans deien que era un “nyap jurídic”…) és un goig. Per primera vegada tenim un grup parlamentari que aplica el seu programa. I malauradament això és notícia.
3.- El tercer és que es va fer una campanya d’enviaments (fins a 5.000) de correus electrònics. És interessant com SI implica la seva militància i simpatitzants mantenint una relació simbiòtica entre grup parlamentari i entorn social. I ho fa en el marc 2.0 on la resta de formacions no acaben de quallar.
4.- El quart és escoltar Alfons López Tena en la roda de premsa posterior. Imprescindible de veure-la. La seva claredat i contundència són un bri d’aire fresc. Les seves respostes tenen el to just, perfectament educat i sense l’ambigüitat què hem hagut de patir.
Per tot plegat ahir milers de persones que han votat SI o que li donen suport d’alguna manera van sentir dins les pessigolles que provoca l’orgull.
També cal felicitar CiU. La seva majoria a la mesa ha estat decisiva. És cert que només es podia refusar l’admissió per motius formals. Però el seu paper contrasta amb el que Tena ha definit com “la facció espanyola”. I PSOE i PP van deixar clar que abans que la democràcia posen per davant el seu espanyolisme. Inclosa la pre candidata Tura. PSOE i PP volíen limitar el debat. I CiU els hi va impedir. CiU, ahir, va trencar amb el bloc autonomista i va escenificar que CiU no és exactament igual que el PP i el PSOE. Caldrà criticar les derives unionistes de CiU però també pensar que per aconseguir la independència ens cal sumar més del 10 % dels vots. I, com va dir Laporta diumenge, la independència també és a les mans de la militància de CiU. CiU comet molts errors però quan l’encerta cal reconèixer-ho. A més hi ha un sector de CiU que és independentista i no pot trobar, sempre, menyspreu de la resta de independentistes.
Ahir CiU la va encertar. Tindrem debat sobre la independència.
Ja no serà al bar o en un dinar de Nadal.
Serà al parlament on, un dia, es declararà.
En primer lloc cal felicitar a SI per diversos motius:
1.- El primer és que només presenti proposicions de llei. Duem 3 dècades aprovant “propostes de resolució”, “declaracions formals” i altres textos sense cap valor jurídic. A un parlament cal aprovar lleis i no fer focs d’encenalls.
2.- En segon lloc SI ha complert un dels seus compromisos. I després de veure ERC incomplint sistemàticament els seus (immersió a secundària, eliminació peatges, equidistància, independència…) com ara ja comença a fer CiU (80 km/hora sí però no, concert econòmic,eliminació del càrrec de vice president que abans deien que era un “nyap jurídic”…) és un goig. Per primera vegada tenim un grup parlamentari que aplica el seu programa. I malauradament això és notícia.
3.- El tercer és que es va fer una campanya d’enviaments (fins a 5.000) de correus electrònics. És interessant com SI implica la seva militància i simpatitzants mantenint una relació simbiòtica entre grup parlamentari i entorn social. I ho fa en el marc 2.0 on la resta de formacions no acaben de quallar.
4.- El quart és escoltar Alfons López Tena en la roda de premsa posterior. Imprescindible de veure-la. La seva claredat i contundència són un bri d’aire fresc. Les seves respostes tenen el to just, perfectament educat i sense l’ambigüitat què hem hagut de patir.
Per tot plegat ahir milers de persones que han votat SI o que li donen suport d’alguna manera van sentir dins les pessigolles que provoca l’orgull.
També cal felicitar CiU. La seva majoria a la mesa ha estat decisiva. És cert que només es podia refusar l’admissió per motius formals. Però el seu paper contrasta amb el que Tena ha definit com “la facció espanyola”. I PSOE i PP van deixar clar que abans que la democràcia posen per davant el seu espanyolisme. Inclosa la pre candidata Tura. PSOE i PP volíen limitar el debat. I CiU els hi va impedir. CiU, ahir, va trencar amb el bloc autonomista i va escenificar que CiU no és exactament igual que el PP i el PSOE. Caldrà criticar les derives unionistes de CiU però també pensar que per aconseguir la independència ens cal sumar més del 10 % dels vots. I, com va dir Laporta diumenge, la independència també és a les mans de la militància de CiU. CiU comet molts errors però quan l’encerta cal reconèixer-ho. A més hi ha un sector de CiU que és independentista i no pot trobar, sempre, menyspreu de la resta de independentistes.
Ahir CiU la va encertar. Tindrem debat sobre la independència.
Ja no serà al bar o en un dinar de Nadal.
Serà al parlament on, un dia, es declararà.
dimarts, 8 de febrer del 2011
409. Arpitània es presenta a Barcelona
Amics d'Arpitània manté un blog sobre la realitat arpitana d'allò més interessant i són presents, per exemple, a les paradetes de la Diada principatina a Barcelona. Ara, com a delegació de l'Aliance Culturèla Arpitanna presentaran la realitat arpitana amb una conferència / tertúlia a Barcelona. Arpitània és el país dels Alps (arrel d'”Arp”) on es parla la llengua arpitana o francoprovençal. Inclou contrades de l'estat italià (Aosta i part de Piemont), francès (Savoia, Lió...) i de Suïssa (Ginebra...). L'arpità és una llengua romànica que va ser identificada com a tal pel lingüista Ascoli l'any 1873, i no va ser fins el 1998 que va ser codificada per Dominique Stich.
L'acte du per títol “Història, llengua i realitat d’Arpitània (país francoprovençal)”. Serà el dijous 10 de febrer de 2011 a la sala d'actes del CAOC (Hotel d'Entitats.Providència, 42 – Gràcia).El programa serà el següent:
- Xerrada sobre la història del País francoprovençal i el naixement del concepte d’Arpitània. Amb F. Corradin entrevista J. Henriet (fundador del moviment arpità) ,
- La llengua dels Alps occidentals: escriure l’arpità. F. Corradin i Patrizia Lino (poetessa)
- Perspectives d’una llengua amenaçada. Amb Diego Lucianaz (mestre de l’école populaire de patois d'Aosta), Luca Tillier (autor de la primera tesi doctoral redactada en arpità) i Floran Corradin, escriptor i qui més coneix el fet arpità avui.
L'event començarà a les 7 de la tarda
L'acte du per títol “Història, llengua i realitat d’Arpitània (país francoprovençal)”. Serà el dijous 10 de febrer de 2011 a la sala d'actes del CAOC (Hotel d'Entitats.Providència, 42 – Gràcia).El programa serà el següent:
- Xerrada sobre la història del País francoprovençal i el naixement del concepte d’Arpitània. Amb F. Corradin entrevista J. Henriet (fundador del moviment arpità) ,
- La llengua dels Alps occidentals: escriure l’arpità. F. Corradin i Patrizia Lino (poetessa)
- Perspectives d’una llengua amenaçada. Amb Diego Lucianaz (mestre de l’école populaire de patois d'Aosta), Luca Tillier (autor de la primera tesi doctoral redactada en arpità) i Floran Corradin, escriptor i qui més coneix el fet arpità avui.
L'event començarà a les 7 de la tarda
diumenge, 6 de febrer del 2011
408. Cal tant entusiasme amb les revoltes de Tunísia i Egipte?
El següent és el primer article que em publica el Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya (CEEC), una entitat molt recomanable per fer un anàlisi de la geopolítica des dels Països Catalans que, massa sovint, ens mirem el melic.
Del “nostre amic” Ben Ali al “dictador” Ben Ali
Les revoltes populars de Tunísia i Egipte han rebut un suport entusiasta de la premsa occidental. El president tunisià era qualificat, l'any 2008. com el “nostre amic Ben Ali” pel president N. Sarkozy, Ara és definit com a “dictador” per la premsa que el lloava per defensar els interessos estratègics de l'estat francès . Hosni Mubarak, que fins ara era membre de la mateixa internacional que el PSOE o el PS francès, apareix en els llibres antics d'història. Si hom repassa, per exemple, els llibres “L'estat del món” de fa tres dècades la majoria de caps d'estat que apareixien són només història. Mubarak i Castro són dels pocs que encara hi són. Per tot plegat és normal que hi hagi simpatia cap a les revoltes contra Ali o Mubarak. Ambdós acumulen un llarg historial de corrupció i repressió sagnant.
Quin paper tenien Ben Ali i Mubarak?
La qüestió, però, és qui els succeirà. Alí i Mubarak significaven un mur de contenció contra l'islamisme als seus dos estats. No només del gihadisme extrem, bàsicament conegut perAl Qaida, que ha actuat puntualment a Tunísia i que ha estat derrotat a Egipte manu militari. En realitat Egipte és el veritable santuari ideològic de l'islamisme radical. I aquí parlem de varies corrents on, Al Qaida només seria una d'elles i no la més radical. De fet el cap organitzatiu d'Al Qaida, Ayman Al-Zawahiri, és egipci. Se'l considera el “veritable cervell” de l'organització . Fou el darrer emir de la Gihad Islàmica d'Egipte. Aquesta organització va protagonitzar un pols militar a Mubarak. I el va perdre. L'islamisme radical egipci va desaparèixer de la nit al dia...o va amagar-se esperant, algun dia, que Mubarak trontollés.
Tunísia, muralla contra l'islam
La fugida de Ben Ali, al poder des de 1987, ha provocat una notable satisfacció als mitjans occidentals. Ben Ali va edificar un regim de terror amb l'excusa que l'alternativa a aquest era l'accés al poder de l'islamisme. S'ha donat per suposat que seria succeït per un govern democràtic. El paradigma del món islàmic, però, és diferent. Qui ha estat acollit com un “profeta” el 29 de gener a Tunis ha estat Rached Ghannouchi . Cap del partit Ennahda i exiliat 22 anys és un dels aspirants a dirigir el país. Els seus seguidors ja han promès prohibir el vi i la cervesa i han assenyalat els imams moderats com a col•laboradors del règim caigut. L’Ennahda és dirigit per la branca local d’un moviment social conegut com a Germans Musulmans. Nascut a Egipte l’any 1928, aquest moviment ha estat el veritable revulsiu de l’islamisme fins als nostres dies. Amb un programa fonamentalista que preconitza la fi del laïcisme i l’adopció de constitucions similars a la saudita. Per aconseguir-ho combinen evangelització, acció social benèfica i activitats revolucionàries. Els seus líders han estat executats més d’una vegada pels règims dictatorials egipcis de Nàsser, Al Sadat i ...Hosni Mubarak.
Egipte, cor del món musulmà
Mubarak va pujar al poder, l’any 1981, perquè el grup islamista Al-Takfir va assassinar de forma espectacular el seu predecessor, Anwar El Sadat. De fet el primer gran repte de Mubarak fou esclafar la insurrecció fonamentalista d’Aysut, al sud. La revolta més important a la que s’ha enfrontat mai la va protagonitzar Al-Gamma al-Islamiya. Aquest grup neix els anys 70 basat en el pensament de Sayyid Qutb membre destacat dels Germans Musulmans. Durant dues dècades l’Al-Gamma es va dedicar a teixir una xarxa de complicitats amb milers de persones. Les universitats eren un dels seus feus. Finalment, entre 1992 i 1998 van protagonitzar un alçament armat amb desenes de turistes assassinats. Mubarak, amb ajuda dels Estats Units, va combatre la milícia rebel patint un intent d’assassinat el 1995. Va detenir milers de militants dels Germans Musulmans i va guanyar el pols. Els darrers rebels van marxar a Afganistan i allà van començar a contactar amb el que seria Al Qaida. La resta va patir presó i detencions constants de Germans Musulmans (declarada “associació il•legal”). Van tornar als campaments d’hivern. A les eleccions de novembre la única força que va plantar cara al partit del president foren...els Germans Musulmans. I Mubarak va recórrer al frau per derrotar-los.
Ara els Germans Musulmans lideren les protestes contra Mubarak. Egipte és el rocafort també del grup Al-Takfir, Excomunió i Èxode, un moviment que preconitza la lluita armada contra la societat, en global, per considerar-la impura. I aquest grup no té res a veure ni amb Al Qaida ni els Germans Musulmans. Finalment El Caire acull la Universitat Islàmica d’Al Azhar on hi ha els guies espirituals més respectats del sunnisme islàmic. Tot plegat dona un còctel poc atractiu per la moderació ni la democràcia. Si Egipte cau sota la influència d'aquests sectors tot el món musulmà es en rebrà l'impacte.
Twitter o Xaria
Ben Ali, refugiat ara a Aràbia Saudí, o Mubarak han estat dictadors sanguinaris. Ho eren també tots aquests anys quan la premsa, que ara els defineix així, parlaven del “president tunisià” o el “mandatari egipci”. La qüestió és si els qui els han derrocat són aquests simpàtics usuaris del twitter com se’ns fa creure o bé fanàtics islamistes que volen estendre la xaria pel Magreb. Possiblement ara mateix sigui una barreja dels dos sectors. Si és així queda ben clar quin dels dos s’imposarà. Els Germans Musulmans duen 80 anys teixint una xarxa social fonamentalista i ajudant a la població escanyada pels dictadors. Els sectors més pro-occidentals oposats als règims dictatorials, en canvi, no tenen cap estructura social o política al darrera.
La implantació de règims islàmics a Egipte i Tunísia provocarà, de ben segur, conseqüències a la torturada Algèria on, des de 1991, la revolta islamista ha provocat més de 160.000 morts. I només la repressió d’un dictador ha evitat que els islamistes governin. Què passarà llavors amb el gas que rebem?. I com ho viurà Marroc on ja han començat les primeres, tímides, protestes?.
Del “nostre amic” Ben Ali al “dictador” Ben Ali
Les revoltes populars de Tunísia i Egipte han rebut un suport entusiasta de la premsa occidental. El president tunisià era qualificat, l'any 2008. com el “nostre amic Ben Ali” pel president N. Sarkozy, Ara és definit com a “dictador” per la premsa que el lloava per defensar els interessos estratègics de l'estat francès . Hosni Mubarak, que fins ara era membre de la mateixa internacional que el PSOE o el PS francès, apareix en els llibres antics d'història. Si hom repassa, per exemple, els llibres “L'estat del món” de fa tres dècades la majoria de caps d'estat que apareixien són només història. Mubarak i Castro són dels pocs que encara hi són. Per tot plegat és normal que hi hagi simpatia cap a les revoltes contra Ali o Mubarak. Ambdós acumulen un llarg historial de corrupció i repressió sagnant.
Quin paper tenien Ben Ali i Mubarak?
La qüestió, però, és qui els succeirà. Alí i Mubarak significaven un mur de contenció contra l'islamisme als seus dos estats. No només del gihadisme extrem, bàsicament conegut perAl Qaida, que ha actuat puntualment a Tunísia i que ha estat derrotat a Egipte manu militari. En realitat Egipte és el veritable santuari ideològic de l'islamisme radical. I aquí parlem de varies corrents on, Al Qaida només seria una d'elles i no la més radical. De fet el cap organitzatiu d'Al Qaida, Ayman Al-Zawahiri, és egipci. Se'l considera el “veritable cervell” de l'organització . Fou el darrer emir de la Gihad Islàmica d'Egipte. Aquesta organització va protagonitzar un pols militar a Mubarak. I el va perdre. L'islamisme radical egipci va desaparèixer de la nit al dia...o va amagar-se esperant, algun dia, que Mubarak trontollés.
Tunísia, muralla contra l'islam
La fugida de Ben Ali, al poder des de 1987, ha provocat una notable satisfacció als mitjans occidentals. Ben Ali va edificar un regim de terror amb l'excusa que l'alternativa a aquest era l'accés al poder de l'islamisme. S'ha donat per suposat que seria succeït per un govern democràtic. El paradigma del món islàmic, però, és diferent. Qui ha estat acollit com un “profeta” el 29 de gener a Tunis ha estat Rached Ghannouchi . Cap del partit Ennahda i exiliat 22 anys és un dels aspirants a dirigir el país. Els seus seguidors ja han promès prohibir el vi i la cervesa i han assenyalat els imams moderats com a col•laboradors del règim caigut. L’Ennahda és dirigit per la branca local d’un moviment social conegut com a Germans Musulmans. Nascut a Egipte l’any 1928, aquest moviment ha estat el veritable revulsiu de l’islamisme fins als nostres dies. Amb un programa fonamentalista que preconitza la fi del laïcisme i l’adopció de constitucions similars a la saudita. Per aconseguir-ho combinen evangelització, acció social benèfica i activitats revolucionàries. Els seus líders han estat executats més d’una vegada pels règims dictatorials egipcis de Nàsser, Al Sadat i ...Hosni Mubarak.
Egipte, cor del món musulmà
Mubarak va pujar al poder, l’any 1981, perquè el grup islamista Al-Takfir va assassinar de forma espectacular el seu predecessor, Anwar El Sadat. De fet el primer gran repte de Mubarak fou esclafar la insurrecció fonamentalista d’Aysut, al sud. La revolta més important a la que s’ha enfrontat mai la va protagonitzar Al-Gamma al-Islamiya. Aquest grup neix els anys 70 basat en el pensament de Sayyid Qutb membre destacat dels Germans Musulmans. Durant dues dècades l’Al-Gamma es va dedicar a teixir una xarxa de complicitats amb milers de persones. Les universitats eren un dels seus feus. Finalment, entre 1992 i 1998 van protagonitzar un alçament armat amb desenes de turistes assassinats. Mubarak, amb ajuda dels Estats Units, va combatre la milícia rebel patint un intent d’assassinat el 1995. Va detenir milers de militants dels Germans Musulmans i va guanyar el pols. Els darrers rebels van marxar a Afganistan i allà van començar a contactar amb el que seria Al Qaida. La resta va patir presó i detencions constants de Germans Musulmans (declarada “associació il•legal”). Van tornar als campaments d’hivern. A les eleccions de novembre la única força que va plantar cara al partit del president foren...els Germans Musulmans. I Mubarak va recórrer al frau per derrotar-los.
Ara els Germans Musulmans lideren les protestes contra Mubarak. Egipte és el rocafort també del grup Al-Takfir, Excomunió i Èxode, un moviment que preconitza la lluita armada contra la societat, en global, per considerar-la impura. I aquest grup no té res a veure ni amb Al Qaida ni els Germans Musulmans. Finalment El Caire acull la Universitat Islàmica d’Al Azhar on hi ha els guies espirituals més respectats del sunnisme islàmic. Tot plegat dona un còctel poc atractiu per la moderació ni la democràcia. Si Egipte cau sota la influència d'aquests sectors tot el món musulmà es en rebrà l'impacte.
Twitter o Xaria
Ben Ali, refugiat ara a Aràbia Saudí, o Mubarak han estat dictadors sanguinaris. Ho eren també tots aquests anys quan la premsa, que ara els defineix així, parlaven del “president tunisià” o el “mandatari egipci”. La qüestió és si els qui els han derrocat són aquests simpàtics usuaris del twitter com se’ns fa creure o bé fanàtics islamistes que volen estendre la xaria pel Magreb. Possiblement ara mateix sigui una barreja dels dos sectors. Si és així queda ben clar quin dels dos s’imposarà. Els Germans Musulmans duen 80 anys teixint una xarxa social fonamentalista i ajudant a la població escanyada pels dictadors. Els sectors més pro-occidentals oposats als règims dictatorials, en canvi, no tenen cap estructura social o política al darrera.
La implantació de règims islàmics a Egipte i Tunísia provocarà, de ben segur, conseqüències a la torturada Algèria on, des de 1991, la revolta islamista ha provocat més de 160.000 morts. I només la repressió d’un dictador ha evitat que els islamistes governin. Què passarà llavors amb el gas que rebem?. I com ho viurà Marroc on ja han començat les primeres, tímides, protestes?.
divendres, 4 de febrer del 2011
407. Techno per la independència
Sorprenent iniciativa la de 'Techno per la independència'. Es tracta d'una manera de fer allioli entre la reivindicació político-cultural i l'entreteniment. Des d'un punt de vista lúdic, per 10 € es podrà gaudir de 7 hores de música amb l'equip de Som Ràdio i els seus DJs o punxa discos. Des d'un punt de vista polític cal felicitar de forma entusiasta l'acció dels organitzadors. Han aconseguit el suport de la JNC, de JERC, de la CUP, de SI, d'ERC i de Catalunya Acció. També hi donen suport entitats a polítiques com l'Institut Nova Història o la Fundació Catalunya Estat. Som Ràdio mostra així un caràcter obert, transversal i transgressor amb l'habitual endogàmia dels grups independentistes.
dimecres, 2 de febrer del 2011
406. Una altra victòria simbòlica
Diumenge 30 fou retirat de Barcelona un monument dels unionistes. L'estàtua de la victòria fou aixecada pels franquistes a un lloc emblemàtic de la ciutat comtal. Qualsevol barceloní o barcelonina l'ha vista. Per això era allà. Els darrers anys s'ha fet molt de treball per tal de retirar símbols franquistes a Barcelona. L'àliga espanyolista de Capitania o el monument franquista de l'entrada de la Diagonal (que ja fou mig destruit per Maulets). Poc a poc, doncs, l'ajuntament de Barcelona ha recuperat la dignitat d'una ciutat. Ha retirat els símbols que van deixar aquells, unionistes irredempts, que la van bombardejar. Cal felicitar l'ajuntament per aquestes iniciatives i preguntar-se com s'ha tardat tant en dur-les a terme. Mentre cauen els símbols dels franquistes espanyolistes comencen a alçar-se els monuments dels catalanistes com les columnes de Puig i Cadafalch.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)