dissabte, 16 de juny del 2012

556. Un atemptat que obre un escenari diferent

Dissabte 2 de juny una patrulla de la policia britànica va ser atacada a Creggan, prop de Doire/Derry. Una granada va impactar contra un land rover policial deixant-lo inutilitzat. L’atac, sense ser habitual, no és nou. De fet el dia 8 del mateix juny la policia va rebre un avís d’incidents a Twinbrok, Belfast, i en arribar un escamot va llençar-li una granada similar. Aquest segon atac fou reivindicat pel grup Oglaigh Na Éireann (ONH). En els dos casos no hi va haver cap ferit.
L’atacdel dia 2, però, té una peculiaritat. És el primer atemptat de RAAD contra la policia. Republican Action Against Drugs (RAAD) és un grup armat fundat el 2008 emanat de l’IRA. La seva acció s’ha centrat en combatre el tràfic de drogues de forma expeditiva. Camells han estat apallissats, segrestats o atacats a trets (“punishments shootings) a les cames. Ha reconegut l’execució un d’ells i se l’acusa d’altres 5 homicidis. En varies zones republicanes de Derry i Donegal, els seus rocaforts, actua com a substitut de la policia. Tot i ser un grup clarament republicà fins ara els seus posicionaments polítics eren en un segon pla davant la prioritat de l’acció “social”.
L’atemptat del 2 de juny suposa un gir evident. Per primera vegada ha decidit atacar la policia autonòmica. Si les primeres hores s’apuntava a l’acció dels grups dissidents habitual (ONH, les dues branques del CIRA o el RIRA) dies després RAAD va emetre un comunicat on explicitava l’autoria. Problemes.
El comunicat de RAAD suposa un canvi per quatre factors. L’objectiu: el moviment armat assegura que és la resposta a “l’augment dels atacs brutals contra els republicans i les seves famílies”. L’armament: l’us d’un “dispositiu de nou desenvolupament” trenca amb l’utilització d’armes curtes de foc com fins ara. La lectura política: RAAD diu que la repressió amb detencions i redades contra republicanes han estat “instigades pel Sinn Féin” arribant a acusar a algun dels dirigents de “connivència” amb els britànics. I finalment pel futur: RAAD afirma que no ha estat una acció puntual sinó que les forces policials han passat a ser objectiu militar i rebran més atacs en el futur.
Que RAAD ha nascut i s’ha desenvolupat a l’ombra del Sinn Féin i l’IRA des dels seus inicis usant part de l’arsenal de l’Exèrcit Republicà Irlandès ha estat una obvietat. Fins ara el grup era considerat una mena de sometent però no un dels diversos grups “dissidents” de republicans oposats al procés de pau. El comunicat deixa en entredit aquesta visió. De fet tot del que diu RAAD podria ser subscrit pels grups dissidents. Si RAAD va néixer dins el moviment provisional per mantenir un cert control sobre la població ara s’ha desviat de l’objectiu inicial. De fet el propi IRA ha arribat a actuar nombroses vegades contra dissidents del Sinn Féin i es sospita que membres de RAAD eren implicats en alguna d’aquestes accions.
Significa tot plegat una amenaça real al procés?. No. El SF continua fermament controlant la base republicana i els beneficis que ha obtingut del procés han estat grans. El que si pot significar és que l’IRA haurà d’actuar directament o indirecta contra RAAD per minimitzar les seves accions. El panorama de grups armats republicans és un trenca closques amb una operativitat limitada i un seguit d’escissions. Només ONH ha demostrat tenir un operatiu militar efectiu. A tot plegat s’afegeix l’alta infiltració de l’MI5 (serveis secrets britànics) dins els grups armats. No són pocs els milicians republicans sospitosos de ser infiltrats i es deixa notar en moltes de les accions. Alguns grups combinen atemptats puerils amb accions per les que cal una sorprenent preparació. Aquest darrer element ha fet sospitar de la participació d’elements procedents dels serveis secrets. De fet ONH va néixer com a reacció a l’alta infiltració que detectava al RIRA o el CIRA.

dimarts, 12 de juny del 2012

555. Amnistia Internacional denuncia el govern espanyolista basc

Una delegació d’alt nivell d’Amnistia Internacional ha visitat el País Basc i ha deixat al descobert la precària situació dels drets humans que s’hi viu. Nicola Duckworth, directora general d’investigació d’AI ha estat acompanyada pel director estatal d’AI, el coordinador basc de la entitat i la responsable de relacions institucionals. Entre d’altres s’han entrevistat amb l’Ararteko, síndic de greuges de la CAB (Comunitat Autònoma Basca), representants dels partits polítics i el lehendakari.
AI ha estat clara: no totes les víctimes tenen els mateixos drets en termes de veritat, justícia i reparació. Per això han presentat una agenda de drets humans per la CAB on afirmen: “la veritat ha de ser coneguda, els perpetradors han de ser duts davant la justícia i les víctimes han de tenir reparació”. Les víctimes d’ETA han tingut un reconeixement que AI considera adequat. Les víctimes de la violència estatal espanyolista no i els seus botxins ni han estat jutjats. El govern espanyolista basc, diu AI, no està complint les recomanacions contra la tortura. Aquesta ni tant sols s’investiga. Encara més: la policia auxiliar autonòmica continua practicant la incomunicació que és una vulneració en termes internacionals i comet excessos en l’ús del monopoli de la violència. Els assassins d’Iñigo Cabacas no han estat ni tant sols identificats i no existeix cap ens independent que investigui els excessos de la policia.  El decret que prepara el govern del PSOE no contempla més que les víctimes d’un bàndol ignorant de forma òbvia les tortures. Tot plegat en un context on la Coordinadora per la Prevenció de la Tortura (que aplega 48 associacions de l’estat) acaba de fer públic un informe preocupant aquest mes de juny. Les denúncies de tortura han passat de 540 persones a 853. Això significa que els casos s’han duplicat. A més les investigacions de les denúncies són insignificants apropant el Regne d’Espanya a nivells de tortura d’altres regnes no democràtics del món.


diumenge, 10 de juny del 2012

554. Reflexió sobre els esdeveniments del 28 de maig a Bunyola (Mallorca).

Des de Mallorca ens adrecen aquest text que val molt la pena llegir. Els autors són esl pares d'un dels detinguts a Bunyola el passat 28 de maig.

Reflexió sobre els esdeveniments del 28 de maig a Bunyola (Mallorca).

Podem entendre, encara que amb moltes matisacions, que una societat d’un estat necessita tenir organitzacions professionals per a garantir la defensa dels drets acordats i el compliment de les lleis. El que no podem entendre és com a l’Estat Espanyol, algunes d’aquestes organitzacions, entre d’altres objectius, en realitat estan dissenyades no per a garantir les lleis que emparen els drets del ciutadans sinó per estar a la disposició d’interessos ideològics d’individus, que, malgrat “legitimats” per processos pseudodemocràtics, els utilitzen per reprimir i coartar qualsevol expressió social que qüestioni les seves formes de fer.

Sens dubte, actuacions que justifiquen el que acabem de dir en podem trobar dintre de qualsevol cos de seguretat sigui de l’estat o de la pròpia organització autonòmica de l’Estat espanyol. Igualment també ompliríem fulls d’actuacions positives honroses i meritoses que fan que l’objecte de la seva existència i dignitat en aquests casos sigui indiscutible. Però, malauradament, també podem omplir moltíssim fulls d’actuacions negatives que defugen d’aquesta imatge ideal que qualsevol ciutadà espera i desitja d’aquest cossos de seguretat.

El que fa possible que els cossos anomenats de seguretat de l’Estat, comptin desgraciadament en el seu currículum d’un apartat d’actuacions fosques, negres, es deu sense cap dubte a diferents raons. Però per a nosaltres, que recentment estaiem involucrats de forma sobtada en un procés d’una negror intensa a mans de la Guardia Civil, el que trobem molt preocupant és el fet que avui la majoria d’individus de la nostra societat, no coneix, no sap, ignora fins quin punt està exposat a ser una víctima i passar a formar part del gruix d’actuacions negatives d’aquests cossos. Aquest desconeixement és molt habitual en persones grans i de mitjana edat (no tant en el col·lectiu de joves) a les quals ens han fet creure que vivim en un estat de dret i democràtic, i que els cossos de seguretat ens “protegeixen” i això de cada dia és més i més evident que no és així . Sabem que el que acabem de dir, durà a fer reflexions personals contraposades, entre els que pensaran que ells mai es veuran afectats per això i els que es creuen que la seva capacitat d’intel·ligència els permetrà mantenir-se al marge. Res més lluny de la realitat, el càncer, la sida, són històries que no van amb ningú, fins el dia que te toca, i crec que avui ja som molts el que les hem conegut de prop o, si més no, coneixem algú altre que les ha patit.

Una exemple de la punta de l’ iceberg que ens amenaça, el constitueixen les recents declaracions fetes pel delegat del govern a les Balears Sr. Rodríguez, on, pel que es veu, la seves decisions estan subjectes simplement a una qüestió de paciència i que vist el que va succeir el passat dia 28 a la localitat de Bunyola, està fermada amb una corda ben curta. Així doncs, la història del 28 de maig de 2012 a Bunyola, vora l’estació del tren, és un exemple més d’un fenomen maliciós per a la societat i que s’anirà estenent amb molta rapidesa i, sense cap mena de dubte, ningú, sigui d’una o altre ideologia, sigui o no independentista, sigui o no federalista, sigui o no violent, sigui o no pacifista, és igual el que sigui, estarà alliberat de les seves conseqüències. Cal dir, que els individus amb una ideologia més solidària, més justa amb la resta de la societat, han de tenir present que pertanyen a un grup d’alt risc a contreure la malaltia i sofrir detencions, blaus, vexacions orals i físiques, crueltat, impotència (no sexual), en definitiva tota la simptomàtica que mostra el procés de la nova pandèmia política que afecte les Balears.

Com a pares d’un dels detinguts, i assistents a l’acte de protesta, podria fer un relat dels fets ocorreguts a Bunyola, fil per randa, però seria una pèrdua de temps ja que hi ha moltíssima informació parcial que corre on line i també als mitjans de comunicació més tradicionals. Aquesta informació corre de manera que mostra la veritat de forma parcial, altre de forma sensacionalista, altre amb veritats a mitges que son pitjors que una falsedat, i d’altres que limitades per l’espai i el temps no acaben de mostrar, no poden transmetre, la crueltat i la impotència que es pot arribar a sentir quan un senyor dona l’ordre de partida a tot un esquadró de números ensinistrats especialment per la lluita antiterrorista i que estan afamats en demostrar que han ben après la lliçó tàctica a l’acadèmia.

Aquesta situació encara és més impactant quan el col·lectiu que és reprimit està format per una vintena de persones, la majoria infants, que no superaven els 16 anys i que segurament estaven convençuts que en una democràcia el poder manifestar el que creus o denunciar el que no te agrada és la base més solida d’aquesta forma política de gestionar la societat. És així que sempre els flamats polítics guanyadors els dies d’eleccions, amollen una de les frases més lapidaries que un pot arribar a sentir: “governaré per tots els ciutadans” el que mai diuen és com ho faran per uns o pels altres.

Deixant de part la valoració de si les detencions foren legals o no, el tema està en mans de la justícia (en aquests moments encara creiem que es farà justícia), per a nosaltres foren almenys molt injustes. Ara el que és més important és valorar perquè i com es varen produir quatre detencions en una acte que transcorria amb tota normalitat, on l’única intenció dels participants era manifestar el seu desacord amb la política del govern directament al seu president. Això si, fent us del que és gairebé la única forma efectiva i possible que te el ciutadà per poder fer arribar les seves queixes.

Dintre d’un ambient totalment pacífic, de festa reivindicativa, per part de tots els participants, entorn de les 20:00 h del dilluns i procedents de la carretera Vella de Bunyola es plantificaren davant de l’església una desena de tots terrenys de la Guardia Civil (nosaltres no els varem comptar però eren molts, una teringa molt llarga); el gruix del concentrats es desplaçaren cap ells pensant que el Sr. Bauza venia escoltat; en veure que no era així es varen anar formant grups de gent que anava d’un lloc a l’altre intentant endevinar per on arribaria el senyor president. Encara que no hagués succeït cap mena d’incident, de forma sobtada, davant ca s’ Espardenyer va tenir lloc un acte important de violència “ja” gratuïta. Sense cap raó justificada en Joan, que es trobava al llindar de la massa de gent igual que el seu pare i un bon amic, justament ell, fou exageradament empès per un GC que dirigia a aquella zona l’operació. Jo com a pare, que vaig presenciar el fet, me va sobtar molt l’acte, no tenia cap mena de sentit i era gratuït, però vaig reprimir la meva indignació pensant que fou l’estètica del meu fill amb rastes, oposada a la de la GC uniformada per generar més terror que respecte.

El que no vaig saber interpretar en aquell moment del fet de l’empenta és que la seva raó significava una altre cosa, entre el cos de GCs: l’elecció d’en Joan com a candidat a ser detingut. De fet així, s’expliquen altres esdeveniments que succeïren ja vora l’estació del tren on es varen produir els indignes i greus incidents: en Joan (que seguia un grup reduït de manifestants i que es pensava anaven a Can Penasso, es tura vora les vies del tren on els al·lots es trobaven tallant el pas al carril dret de la carretera en direcció a Palma) situat vora sa mare i dins el mateix ambient reivindicatiu però en tot moment pacífic i festiu, al crit de:“ahora” per part del tinent en cap de l’operació, (arribat al lloc feia molt pocs segons) es va trobar enlairat i reduït al terra de forma molt violenta per a ser fet pres; sense haver fet absolutament res més que el que havia fet la seva pròpia mare i la resta de participants. Ja en el trasllat d’en Joan, en unes circumstàncies indignes, ajagut al sallent posterior del vehicle policial, amb el coll tort, la cara empotrada al vidre i amb un GC assegut al seu damunt, sense que en Joan oferís en cap moment resistència, una vegada sortiren de Bunyola, un GC per radio comunicà amb al teniente en cap, que ells portaven pres el primer identificat. Sens dubte que fou la primera empenta que es va endur en Joan a la plaça, la que li va donar una de les quatre bolletes premiades de la rifa que, sense ningú saber-ho, es va realitzar entre els assistents aquell dia a l’acte de Bunyola.

La rifa, no era una rifa qualsevol, respon a una rifa institucional (res a veure amb apuestas del estado), el seu patrocinador és més proper a la societat Balear; l’organitza la Delegació del Govern, amb el seu mestre de cerimònies Sr. Rodríguez, al cap. Per realitzar-la, i com a servei de comoditat al ciutadans, ell ordena el desplaçament de tot l’equip de sorteig al lloc on el ciutadans han decidit celebrar tal honrós acte. Dota l’equip d’un full de ruta i objectius a complir, per garantir que la rifa es realitzarà i es repartiran tots i cada un dels premis. Ah! això si, els premis son sucosos. El premiats se’ls garanteix una estada en diferents i inhumanes cel·les de, almenys, cinc estrelles, tots els tranfers inclosos amb còmodes vehicles i animadors que no aturen de provocar-te, segons ells “con bromas” perquè no tinguis ocasió d’avorrir-te; entre d’altres distraccions et poden dir amb un to amenaçant: parlem ara en català fill de puta (expressat en valència). Però el millor del premi és que te garanteixen que en tot el temps de l’estada amb ells (els animadors repressors) seràs tractat injustament i de forma humiliant: tot el temps amb manilles ben ajustades a fi que et marquin el canell, també et faran passar emmanillat per un corredor format per la quarantena de GCs del terror, els mateixos que han fet les detencions amb expressions burletes i intencionades, rebràs tractes violents i vexats: posar-te en pilotes i mirar si dus droga dins el cul, (encara que la detenció fos perquè t’ha tocat el premi i no res relacionat amb droga), sentiràs ràbia i impotència contra l’abús de poder: et poden acusar d’una mossegada que no has realitzat; sentiràs frustració i indignació perquè deixaràs per un temps de ser una persona: aïllat sense tenir contacte ni amb els altres detinguts, no te garantiran la pressa de medicament que tens prescrit ( malgrat aquest sigui vital per a la teva salut), en definitiva una experiència única. Però el més important i perquè no se te oblidi l’experiència a final et donen un certificat de la teva assistència, on diuen que has participat en un presunto delito de desordenes públicos, resistencia i grave desobediencia a la autoridad, això si, desprès d’haver-te llegit els teus drets.

A més, si pertanys a una família ben unida i tens una bona colla d’amics, el premiats poden comptar amb un equip de sofriment, que paral·lelament entren a forma part d’un joc on poden tenir l’oportunitat de compartir part del premi; sobretot sentiments provocats per la injustícia, tals com: ràbia, impotència, indignació. Aquest joc, que és com una mena de conillons amagats, consisteix en tenir-te desinformat des del primer moment, només quan exerceixes una pressió considerable et poden arribar a donar alguna pista de a on es troben els detinguts (és a dir el teu fill o el teu amic). Però el més interessant i que posa emoció i incrementa la intensitat dels teus sentiments, és que alguna d’aquestes pistes és falsa, malgrat l’informador sigui el mateix Tinent que ha signat l’ordre d’executar-la, del qual un subordinat seu ens va fer saber que era un hombre que cumplia su palabra.

És evident que el que volem expressar en aquest escrit és una reflexió i anàlisi personal, que creiem compartit amb tots els afectats, el seus pares, i amb moltíssima gent que ens ha donat suport i que també ha viscut de prop el procés formant l’equip de sofriment.

També al possible lector volem demanar-li excuses per l’extensió del relat, però la Història, malgrat només duràs una vintena d’hores dona contingut per fer-ne una novel·la (lògicament del gènere de terror). Igualment que l’abús de metàfores i dosis d’ironia, vos assegurem que no lleva veracitat al contingut, però el nostre estat d’ànim al redactar-ho no ens ha permès fer-ho d’altre manera.

No volem acabar sense donar les gràcies a totes i cada una de les persones (que vos asseguro que no han sigut poques) que d’alguna manera arreu de les illes i a fora d’elles, ens han donat el seu suport, fent costat als quatre detinguts i als seus familiars. En aquests moment alhora de finalitzar l’escrit, puc ja agrair l’assistència a les més de dues-centes persones que dijous al capvespre acudiren a la plaça de Bunyola per denunciar la injustícia produïda el dilluns anterior. Ens agradaria que no fos així, però malauradament no ens queda altre remei que donar tot el suport que esta en les nostres mans i els ànims necessaris als detinguts per raons similars i que s’han produït en el transcurs d’aquesta setmana a altres llocs de Mallorca.

Finalment donar la menció especial, a la Guardia Civil i especialment als homes de negre del cos antiavalots i antiterrorista de València, ja que sense ells aquesta història no hagués sigut possible i seguiríem immersos en la ignorància del perill en que estem tots els ciutadans i ciutadanes de les Illes Balears.



Dr. Jaume Servera i Nicolau

Maria Jesus Bibiloni i Antich

dijous, 7 de juny del 2012

553. 3r Torneig de futbol sala per la independència

Al districte de Sant Martí de Barcelona tractem de vincular lluita i festa. De manera que les activitats lúdiques enforteixim els lligams humans entre els i les independentistes del districte. Així hem fet amb els sopars amb en Jaume López , sobre Euskadi, la celebració de la victòria de Montjuic; diverses tertúlies amb independentistes de diferents organitzacions debatent entre ells/es o el segon torneig de futbol sala. Aquesta darrera activitat té un abast nacional on hi participen entitats com Ara o Mai, Catalunya Acció o l'incansable Jordi Riba. Aquesta és la presentació de l'activitat pel 30 de juny.
En un moment de davallada econòmica, política, social i cultural que ens ha portat a una crisi de valors i d’identitat, on conceptes com el respecte i la tolerància s’han desvirtuat, fins al punt de perdre la noció de qui som, els catalans ens veiem obligats a continuar i difondre la nostra lluita des de tots els camps possibles.
Som conscients que cap jornada esportiva no ens donarà la independència, però ens aproxima, ens encoratja i ens uneix. L’esport ens allibera de cos i de ment, i aquesta és, precisament, la condició que necessita Catalunya: éssers lliures que reclamen llibertat.
Així doncs, a tots i totes els que sentiu, viviu i formeu part d’aquesta lluita, des de dins o des de fora, esteu convidats a participar en aquest acte de caire festiu i esportiu que s’organitza amb la il·lusió i l’esperança que algun dia, la independència no sigui un reclam, sinó una realitat.
Informació de l'acte
Aquest any, a part de trofeu per l'equip guanyador, també hi ha diversos premis i regals pels equips que es classifiquin i detalls per tots els participants que farem públics el dia del torneig.
Malgrat ser un torneig de futbol sala, els que no volgueu/pogueu participar, també esteu convidats a venir, ja que tenim preparats diversos actes de caire cultural i comptem amb convidats com Núria Inglès, cantant i intèrpret; i La Coronela de Barcelona, que retran homenatge a la creu de Sant Jordi.

Més informació i inscripcions (fins el dia 17 de juny)
torneiglaindependencia@hotmail.com

Si no teniu equip us podeu afegir a equips incomplerts.


diumenge, 3 de juny del 2012

552. Una negra nit, prenyada de lluna

El concert de The Cure va complir les expectatives aixecades. L’assistència de 40.000 persones deixa poc lloc als dubtes. Cert és que els fidels no eren majoria però des que la banda va abandonar els concerts en solitari pels festivals això ja és habitual. Potser per això les cançons més conegudes no aixecaven les passions del públic que en els clàssics. Entre el públic una barreja estranya de joves, gairebé adolescents i persones madures. Matrimonis preocupats de si la mainada ja dormia trucant a casa abans del concert. Fins i tot algunes persones que semblaven viure el darrer dels seus concerts. I la maduresa és un grau.
El grup va aparèixer quan  la lluna descansava, ben a dalt, a la part dreta de l’escenari. Una lluna immensa, bella, madura. El fum va començar a sorgir de l’escenari, s’elevava i s’abraçava a la lluna. Els jocs de llums van començar a dibuixar formes i entre les ombres aparegué la banda a pas lent, com si anessin a prendre una cervesa. La simpatia habitual dels integrants es va confirmar altre cop. Ni una paraula i ni una mirada al públic. Només Smith, ocasionalment dirigia un “Thank you”, alguna broma i poca cosa més. The Cure no ha de caure simpàtic, no és un element comercial, no vol vendre, se li exigiria a Leonardo Da Vinci que fos simpàtic en el moment de mostrar el seu art?. Rolling Stone, per exemple, ha definit The Cure com “la banda de pop més influent des dels Beatles”.  En una gran crònica de la revista es descriu el concert com “Sentir-te el rei del món quan escoltés Lullaby o Close o me i plorar d’alegria amb Boys don’t cry (…) i la sensació d’haver viscut un moment irrepetible".  Començava una cerimònia que s’anunciava de gairebé dues hores. Va superar les 3 sense descansos superiors als dos minuts.  Com diu l’Avui anaven “a pinyó fix”.

Els inicis van recordar la gira de 2008 immortalitzada a Bercy amb ‘Plainsong’ i ‘aquest fred, fred com si fos mort’. Smith mirava l’audiència somrient. Els comentaris absurds sobre el seu aspecte considerant-lo un gothic trist no han escoltat la seva obra amb peces d’una alegria i un amor desbordant. Els acudits sobre si s’ha engreixat són propis de ments buides que es burlen d’un dels artistes més importants que ha donat la humanitat i que té ara 53 anys. Els humans som així; ens agrada devorar els déus o matar per ells abans que escoltar el seu missatge. Van anar seguint les fotos de ‘Pictures of you’, l’immens ‘High’ que celebrava 20 anys i la més recent ‘The end of the world’. Aquesta va mostrar la diferència entre els més fidels i els passavolants indiferents a la peça. Entre cada cançó uns pocs segons com si la cerimònia no pogués aturar-se. Ni beure. O’Donnell reia, Cooper duia una concentració absoluta. ‘Lovesong’, la cançó dedicada a la seva dona, Mary, arran del casament va omplir de joia l’espai. Una cançó feliç i d’esperança. Lluny de les llegendes sobre Smith, aquest viu a un poblet de 10.000 habitants i comparteix la seva vida amb la mateixa companya de classe que va conèixer als 14 anys i li va jurar amor etern. I a ‘Lovesong’ li deia  “per molt lluny que siguem sempre t’estimaré” amb la veu trencada. A ‘This is a lie’, no inclosa al concert, Robert li explica a Mary un debat intern del grup sobre la monogàmia. Després de ‘Push’ i ‘Between days’ tocava el torn de ‘Just like heaven’ una de les preferides del cantant.  Gallup anava a munt i avall de l’escenari sense fer aquells salts de 2008 però amb una energia envejable als 52 anys. El grup anava tot vestit de negre, com mereixia l’ocasió, mànigues curtes davant la calor a excepció d’Smith i O’Donnell. El maquillatge ocular, suau, però present a l’excepció d’Smith ben generós. Entre el públic cap cabell crepat com altres anys i només algun ocasional despistat, com l’autor d’aquest text, amb un maquillatge tant absurd com màgic.

‘From the edge of the deep green sea’  és una de les composicions més potents del grup. Magnífica pel directe. Aquell “aixeca les mans cap el cel” que eleva els braços del públic, el martell del potent baix de Gallup ballant amb botes militars i la pell de gallina quan el cant s’eleva amb la frase “Voldria poder aturar-ho... se que en algun moment ella trencarà el meu cor”. Fou la primera cançó on Reeves Grebels va donar mostres del que podia aportar. Per primer cop va deixar l’execució perfecta de notes per deixar anar aportacions noves. Fins llavors el so havia estat gairebé exacte al de les cançons d’estudi amb una mecànica impecable. La duresa de la nova ‘The hungry ghost’ fou decebedorament inferior a la versió d’estudi. El fantasma afamat és un concepte del budisme que representa éssers que són posseïts per intenses passions i adopten formes animals. Cure adapta, però, l’expressió occidentalitzant en el sentit d’addictes i fa una crítica a la necessitat de possessió compulsiva que contraposa al gaudi real de les coses, sense posseir-les. ‘I tot això que sabem que mai hem necessitat, bé, és el preu que cal pagar per la felicitat. Sí.’ D’una de les darreres peçes el concert a va fer un salt al passat. I allà Gallup va brillar. ‘A play for today’, ‘Bananafishbones’ (no la tocaven en directe des dels anys 80) i ‘A forest’. Aquesta fa les delícies dels que viuen de tòpics. La lluna acariciava suaument el cel i nadava entre la boira que desprenia de l’escenari, cada cop més intensa, les llums eren blavoses i Cure ens va explicar la història del jove que es perdia en un bosc fantasmagòric on els arbres prenien vida enmig de la nit. I en aquest marc, una de les poques disgressions de la nit. La cançó finia i Smith s’ajupia mantenint uns acords que volaven, Gallup repatia dos acords. Cada cop més tensos, i l’escena s’allargava. I al final Smith va cantar un breu feliç aniversari a Gallup que just ahir complia 52 anys.

Llavors arribava el moment màgic de la majestuosa ‘Lullaby’ la nana de l’home que és menjat per una aranya enamorada d’ell... ‘“Come in to my parlour”, said the spider to the fly, “I have something...”. La cerimònia entrava en una fase suprema i O’Donnell substituïa el paper principal que duia fins llavors Gallup. Els teclats començaven a llepar les cançons amb més intensitat. Smith era còmode, cada cop més, i fins i tot començava a ballar. El ball es generalitzà amb ‘The walk’, ‘Mint Car’ i la celebradíssima ‘Friday I’m in love’ fent esclatar a salts una audiència que semblava formada per crispetes de color negra. Smith havia canviat la seva guitarra elèctrica per una d’acústica. L’elèctrica duia unes lletres grans amb el lema ‘2012: Citizens not subjects’. The Cure ha col·laborat, per exemple, amb Amnistia Internacional. Amb el parèntesi de ‘Doing the unstuck’ arribava el clímax. O’Donnell es convertia en l’eix central amb una superba interpretació de ‘Trust’. La boira dominava l’escenari mentre Smith explicava “no hi ha res en el món que pugui abraçar, de debò que no hi ha res més, només hi ets tu, i si m’abandones ara, abandones tot allò que encara no hem fet”. I després dels versos O’Donnell va realitzar el solo de teclat que és de les poques innovacions d’aquesta gira. Un solo corprenedor. A partir de llavors el so es va tornar més dur amb ‘Want’, ‘Wrong number’ i una versió duríssima de ‘Disintegration’ on va brillar l’ex guitarra de Bowie en una peça que s’allarga 8 tensos minuts que parlen de la traïció i la decadència, inevitable, de les persones. Tot amanit per uns teclats serens. ‘Quan tots dos sabem com el final sempre és, sempre és, sempre és, sempre és, sempre és, sempre és.’  

Un breu descans no va trencar l’ambient creat, electrificat i amb el públic saltant i repetint els versos de les cançons. ‘The kiss’ fou una de les versions més originals amb un xoc de guitarres descomunal; Gallup granxant-se sobre ell mateix esgarrapant el baix, d’esquena al públic, al centre; Smith mig ajupit concentrat en massegar a notes la guitarra i Greeves com si estigués cuinant una truita fent un so atronador. Aquesta versió fou una de les més potents i sorprenents de la nit. Marejava. Després la mística ‘If only tonight you could sleep’ allunyada de la tremenda versió amb Placebo (gràcies eternes Albert per fer-me’ls descobrir!) i les veus creuades de Robert Smith i Brian Molko. I un nou gir amb la potent ‘Fight’ que aixecava els crits de ‘Lluita, lluita, lluita’ del públic. Un homenatge als qui tenen idees i lluiten per elles enlloc de viure d’elles o amagar-se. Calia també visitar els clàssics i ballar-los com ‘Dressing up’, la divertida ‘Lovecats’, ‘The caterpillar’ i on Reeves Gabrels va tenir un paper important junt amb un Smith que feia veritables meravelles amb la guitarra. I es corejava les tonades de Lovecats i ‘Close to me’; entre mig Smith feia bromes amb Gabrels i reia. A ‘The blood’ Smith i Gabrels es van posar a tocar guitarres ibèriques d’una manera superba. Quedaven cinc cançons.

‘Just one kiss’ no havia estat mai tocada en directe. Gallup ja tocava d’esquena al públic i de genolls i Gabrels aprofitava per lluir-se. El so fou d’una contundència impossible després de tanta estona de concert i amb un Smith amb l’esquena xopa de suor. Seguiren la clàssica ‘Let’s go to bed’, una de les més recents cançons ‘Sleep when I’m dead’ amb un so majestuós: ‘Dorm quan sigui mort, àngel, però fins llavors...’.

El concert acabava amb els dos grans èxits, ‘Why can’t I be you’ i ‘Boys don’t cry’, títol curiós en un dels grups que haurà fet plorar més nois de la història i fou corejada a l’uníson per un personal que era conscient que havia tocat el cel. Smith va anunciar la peça a corre cuita dient que només tenien 3 minuts i els feien fora. Si per ells fos s’haurien quedat tota la nit. En marxar es desfeia el fum, la lluna, ja a sobre de l’escenari, brillava amb ràbia. I al fons del Parc Fòrum el mar i mil somnis per complir. Ara en quedava un menys. Com diu la crònica d’El Periódico Smith “va oficiar missa”. Els fidels fins i tot diran que déu va descendir dels cels. I sí, és humà i envelleix. Com el bon vi.
Cròniques en llengua catalana

http://www.tv3.cat/videos/4111376/The-Cure-brilla-al-Primavera
Cròniques en llengua espanyola







http://www.rtve.es/radio/20120602/the-cure-repasa-primavera-sound-mejor-su-repertorio-historico-concierto-mas-tres-horas/532860.shtml
Videos
http://vimeo.com/43282224 (Aquest és el video de més llargària i qualitat fins ara editat del concert)
http://youtu.be/u5xlKgwFUGY

divendres, 1 de juny del 2012

551. Comparativa entre els concerts de The Cure 2008 i 2012

 Si prenem com a base el primer concert de la gira de 2012, avui The Cure farà a Barcelona una actuació molt diferent de la que va realitzar l'any 2008.


- Duració: Aquesta vegada la duració aproximada seran dues hores ben lluny de la sobredosi de tres hores i tres quarts de 2008.

- Integrants: Repeteixen Smith, Gallup i O'Donnell però altre cop Porl Thompson abandona la nau; el seu lloc a la guitarra serà substituït per Reeves Gabrels. A més s'incorpora Roger O'Donnell.

- Precisament aquest canvi suposarà un canvi en la fractura de les cançons. La re incorporació de teclats al grup donarà una dimensió més excelsa a temes com Plainsong, Pictures of you, Lullaby o Trust.

- Trust. Aquesta cançó per si sola ha provocat molta sensació; O'Donnell ha fet una versió de 'Trust' que posa la pell de gallina.

Les noves cançons que van ser tocades en primícia el 2008 ara ja han estat editades a '4:13 Dream'. Quan va sonar, per exemple, 'The hungry ghost' el 2008 hi hagué una gran sensació de sorpresa, amb les imatges bél·liques de fons, ara pèrò ja serà un clàssic.