divendres, 21 de juny del 2013

595. Suede visita Barcelona


El grup britànic visita la capital catalana el proper divendres 5 de juliol en un concert que començarà a un quart de dotze. Serà en el marc del Festival Cruïlla que se celebrarà al Parc del Fòrum on l'any passat van actuar els The Cure en el Primavera Sound. La girà és el seu retorn després de la de la reunificació de 2010 i de les aventures en solitari d'Anderson com ara 'Black Rainbows' .
La banda encapçalada per Brett Anderson presetarà el seu nou àlbum 'Bloodsports' i els himnes que els van fer famosos com a icona del glamp pop britànic dels noranta. A Setlist es poden anar consultant les llistes de cançons que han realitzat en els darrers concerts. Fa només uns dies es sabia que Simon Gilbert, el bateria de Suede, no podrà ser present a Barcelona al haver contret tuberculosi i el grup està provant substituts. Al mateix temps que es publicava la notícia es presentava el segon vídeo de 'Bloodsports'.

divendres, 7 de juny del 2013

593. La quarta revolta tuareg, beneficiada de la intervenció francesa a Mali

001.jpg
Context del conflicte

A finals de l’any 2011 prop d’un miler de tuaregs que havien combatut a favor del règim de Gaddafi van tornar al seu país d’origen, Mali, des de Líbia. I ho van fer fortament armats amb material procedent de l’exèrcit de Gaddafi. La repressió que havien patit a Mali després de les revoltes dels anys 1963, 1990 i 2006 els havia forçat a integrar-se a l’exèrcit libi on havien estat rebuts amb els braços oberts donada la seva destresa militar. Com ja s’anunciava a un article publicat al CEEC per aquelles dates, la situació a Líbia podia provocar un efecte de terrabastall a diversos estats del voltant entre ells Mali.

El dia u de novembre de 2010 s’havia fundat, a Mali, el tuareg Mouvement national de l’Azawad (MNA) per a “defensar i valoritzar la política pacífica” tot condemnant “la violència i el terrorisme sota totes les formes”. Aquesta organització va patir la repressió dels serveis secrets. Arran de la revolució líbia l’MNA es va fusionar amb altres moviments menors per donar lloc al Mouvement National por la Libération de l’Azawad (MNLA). L’objectiu d’aquesta nova organització era la independència de l’Azawad. Com explica Pierre Boilley, del Centre d’Études des Mondes Africains (CEMAF): “era la primera vegada que els tuaregs associaven el mot independència a les seves reivindicacions. Fins ara reclamaven simplement una autonomia interna i la des militzarització del Nord.“  En aquest sentit s’expressa Moussa Ag Assarid: “Aquest cop és la independència o res”.  Assarid és un poeta i escriptor nascut en una família nòmada tuareg. Titular d’un màster d’Administració del desenvolupament i la Comunicació va adherir-se a l’MNLA tot i ser “partidari de la pau”. Diu ser un “revolucionari per la força de les coses (...) No puc assistir passiu a la destrucció del meu poble amb el pretext que sóc pacifista”. Si els tuaregs, com explica Boilley, “consideren la marginació de la seva regió i un fracàs les polítiques d’integració”, per a la majoria de la població de Mali la sensació és inversa.  L’investigador de la Universitat de París II, Traoré Bakary, afirma que “Els tuaregs han estat sempre privilegiats i rebut favors. El nord és beneficiat de gran inversions mentre que nosaltres tenim el sentiment que el govern ens ha abandonat.”

 

La revolta tuareg

L’MNLA va llençar una ofensiva militar el 17 de gener de 2012 al voltant de la vila de Ménaka, a la regió de Gao del nord de Mali; ocupant ràpidament a les altres dues regions tuaregs: Kidal i Timbuctu. Els xocs posteriors van provocar, segons les Nacions Unides, més de 126.000 refugiats, cap a Algèria, Níger, Mauritània i Burkina Fasso. Alts oficials tuaregs de l’exèrcit estatal van desertar amb armes cap a la guerrilla de l’MNLA que va controlar un terç del país ja el mes d’abril de 2012. En aquesta ofensiva fou clau la caiguda de la guarnició estratègica de Tessalit on hi ha l’únic aeroport de la zona. Tessalit va caure després de setmanes d’un setge intens a càrrec dels milicians tuaregs. El coronel Alhadju Gamou, de l’exèrcit de Mali, va haver de replegar-se a Gao davant l’ofensiva de l’MNLA. Aquest va aprofitar per atacar fins i tot el sud de Mali, a les regions de Ségou i Mopti, on la majoria és de raça negra. 


El “convidat” islamista

A principi de juny la situació va canviar: el grup salafista d’Iyad Ag Ghaly, Ansar Dine que actuava en aliança amb l’MNLA, era dirigit per aquest antic oficial de l’MNLA expulsat. La seva milícia fou bàsica per aturar l’ofensiva de les tropes de Mali sobre Tessalit el mes de març. L’exèrcit va arribar a pocs quilòmetres de la base rebel però fou refusat principalment per Ansar Dine. Després d’ajudar a l’MNLA, però, aquest grup va trencar amb els independentistes tuareg iniciant un conflicte armat pel control de Kidal. Ansar Dine va establir una aliança amb Al-Qaida al Magrib Islàmic (AQMI) qui va aprofitar els xocs armats per “convidar-se” al conflicte. De fet Algèria va aturar tota ajuda militar a Mali contra els islamistes doncs suposava que s’estava utilitzant en realitat contra els tuaregs. Les katibes (brigades) d’AQMI han fet diversos segrestos i les seves accions tenen molta més repercussió que el conflicte tuareg. Els islamistes són presents a la zona des de 2003 però no va ser fins quatre anys després que van fundar l’AQMI.

Aprofitant el conflicte entre els tuaregs de l’MNLA i els tuaregs d’Ansar Dine, a finals de juny de 2012, la milícia islamista àrab de la MUJAO va endegar una ofensiva contra els primers i en un mes es va fer amb el control de les principals viles de l’Azawad ferint a Bilal Ag Acherif, secretari general de l’MNLA.  El Mouvement Unicité et Jihad en Afrique de l’Ouest (MUJAO) és una escissió d’AQMI. Les tres faccions salafistes van imposar un règim islàmic amb amputacions, destrucció de tombes i prohibició de música durant l’estiu de 2012 i militarment van anar fent retrocedir l’exèrcit regular malià.

Operació Serval, la intervenció francesa

El gener de 2013 els islamistes avançaven ja cap al sud de Mali i la capital, Bamako, era amenaçada. Fou llavors quan la República Francesa va decidir intervenir en el conflicte i va llençar l’Operació Serval contra les organitzacions islamistes del nord de Mali. El ministre de defensa, l’ex president bretó Jean-Yves Le Drian, va definir  l’objectiu de l’operació “no simplement de fer segur el territori, sinó d’anar fins al nucli del problema,és a dir arrestar els darrers caps terroristes que són al nord de Mali”. L’ofensiva, sota mandat de l’ONU, va començar el 11 de gener aturant l’atac islamista sobre Konna; després va avançar sobre el nord a les ciutats de Gao, Timbuctu i Kidal.

La darrera fase fou detectar i destruir els santuaris de l’AQMI amb un nucli dur de mig miler de milicians. En aquest sentit va destacar el setge de l’anomenat Massís dels Ifoghas on els rebels islamistes tenien un nucli logístic. El massís és situat a la frontera amb Algèria entre les zones de Kidal i Tessalit. Resulta ser, a més el bressol dels tuareg. L’operació, endegada a finals de febrer de 2013, fou menada per l’exèrcit francès, el txadià i suport dels EUA. Va incloure atacs aeris sobre la base de muntanya el febrer de 2013. A la vall d‘Ametettai, al cor del Massís, les tropes franceses es van trobar amb un veritable exèrcit perfectament organitzat i adaptat al terreny. Es van trobar amb escoles, tallers, fàbriques d’explosius, equips de tot tipus, una xarxa de túnels defensius i fins i tot jardins. L’AQMI s’havia instal·lat a la zona cap a l’any 2003 fugint de la repressió patida a Algèria. El global de l’operació va deixar prop de dos centenars d’islamistes morts. Nuclis de resistents resten a la zona de Tighargar, a la frontera entre Mali i Algèria i a la zona de la frontera amb Mauritània. Tot i això, la creença és que una part important va refugiar-se al sud de Líbia amb petits combois que van eludir la vigilància aèria.

A Líbia, des de la revolució de 2011, els islamistes han teixit una xarxa que acull els veïns de Mali amb els braços oberts. Regions senceres de l’estat libi són fora de cap control i, a més, els mercats d’armes tenen més oferta que demanda. De fet les tropes de l’OTAN mai van arribar a aterrar al sud libi on la xarxa defensiva gaddafista resta gairebé intacta. A aquesta zona es van refugiar els cabdills islamistes algerians, Mokhtar Belmokhtar i Abu Zeid. El ja llegendari Belmokhtar, mil vegades declarat mort per tot tipus d’exèrcits, és casat amb varies dones tuareg i es mou còmodament pel Sahel. Els seus famosos segrestos d’occidentals li han reportat uns 60 milions d’€ que el fan ser conegut com “El lleó del desert”. Part d’aquests diners s’han invertit en comprar una porció de l’arsenal libi que va quedar sense amo al caure Gaddafi. Allà fundà el nou grup Signants per la Sang i el gener de 2013 atacà una posició algeriana propera a la frontera amb Líbia.

Els islamistes s’entrenen a la regió líbia d’Oubari a instal·lacions on Gaddafi havia acollit els rebels tuaregs procedents de les revoltes fracassades de Mali i Níger.  Durant més d’un any Belmokhtar va procedir a instal·lar una base a Líbia per fer-la servir en cas de que la de Mali fos atacada. Quan els islamistes van rebre l’ofensiva a territori malià la major part dels milicians van replegar-se a Líbia. Arran de l’atac de gener de 2013, l’exèrcit nord-americà va demanar a Níger d’instal·lar una nova base aèria a Niamey, complementària de la ja existent al territori tuareg d’Agadez, així com desplegar “assessors militars”. Cal recordar que per arribar a Líbia, des de Mali, els islamistes han de passar per Níger o Algèria.


Escenari posterior a la intervenció

Si Ansar Dine ha quedat delmat i AQMI s’ha replegat fora de Mali, encara resta activa la MUJAO. Els milicians de la MUJAO, ferotges adversaris de l’MNLA, han aconseguit mantenir una xarxa a la regió tuareg de Gao mercès a aliances locals. Els clans tuareg han deixat fer als atacants franco-txadians sobre AQMI i això ha provocat que els islamistes els hagin respost amb atacs suïcides contra l’MNLA. De fet l’exèrcit francès parla de l’MNLA com un grup amb el que està “coordinat” i “té els mateixos objectius” que França: eliminar els gihadistes. Activistes de la MUJAO van protagonitzar, per exemple, l’atemptat del 4 de març de 2013 a Tamanrasset on dos suïcides van estavellar-se contra una comissaria provocant 23 ferits. L’exèrcit francès va llençar a principi d’abril una ofensiva, l’Operació Gustav, sobre les bases rebels de Gao. Allà es van trobar que la milícia islamista, que havia combatut contra els independentistes tuaregs les setmanes anteriors, s’havia esvaït.

Per continuar amb el trencaclosques, una facció d’Ansar Dine va decidir escindir-se a principi de 2003 per crear el Mouvement Islamique de l’Azawad (MIA) dirigit pel tuareg Alghabass Ag Intallah amb feu a la regió de Kidal. El MIA ha decidit establir una mena d’aliança amb el laic MNLA. De fet ha arribat a proposar una fusió a aquest moviment amb la condició de que la suma resultant tingués un nou nom i una bandera diferent. L’MNLA va refusar aquesta proposta que, en el fons, era enverinada i ha aconseguit durant l’any 2013 la incorporació, a les seves files del 85 % dels combatents del MIA inclosos dos coronels. Sense contrapartides.
016.jpg

L’èxit tuareg

L’MNLA ha aixecat un estat al mig del desert del Sahel, emetent documents d’identitat imprescindibles per circular per l’Azawad i ha aprofitat l’ofensiva franco-txadiana sobre Kidal per recuperar aquesta ciutat d’on els islamistes l’havien expulsat. No sense problemes, però, doncs els gihadistes van respondre amb atemptats suïcides al propi Kidal contra edificis de l’MNLA. En aquest escenari l’MNLA ha declarat que podia renunciar a la independència a canvi de l’autonomia però no podria entregar les armes. El govern de Mali ha acceptat un futur de negociacions però l’MNLA ha constituït ja un Consell Transitori de l’Estat de l’Azawad. Han hagut de continuar els combats tan contra la MUJAO com amb l’exèrcit de Mali. Per exemple, el febrer de 2013 tres helicòpters de l’exèrcit de Mali van llençar una dura ofensiva contra la base tuareg a Tessalit (regió de Kidal) fent un centenar de morts i destruint 70 vehicles tuareg. La qüestió és que l’atac fou realitzat no per militars malians sinó per mercenaris ucraïnesos. L’MNLA va aconseguir abatre un dels helicòpters.

A part de l’MNLA existeix el Mouvement Arabe de l’Azawad (MAA) que defensa l’autonomia amb feu a In-Farah. Aquest moviment, amb milícia armada, s’ha especialitzat en accions defensives de la comunitat àrab de Mali. Ha denunciat que els francesos han fet aliança amb els tuaregs de l’MNLA.  Pel portaveu de l’MNLA, Hama Ag Sid Ahmed, l’MAA només es tracta de “traficants de droga sense cap objectiu militar o polític” tot i això afirma haver incorporat una petita part dels seus milicians. *

Amb aquest escenari els independentistes tuareg han resultat els més beneficiats de la intervenció francesa. Han recuperat els centres de població de l’Azawad i han aconseguit integrar part dels tuaregs que havien estat seduïts per les milícies islamistes. Això li ha costat durs atacs dels islamistes àrabs no tuaregs però la seva aliança amb França l’ha convertit en un interlocutor regional decisiu sobretot per afeblir l’Al Qaida del Magrib amb qui el govern de Mali l’havia volgut vincular. Aquest èxit ve acompanyat d’un renaixement tuareg innegable a d’altres zones.

Es pot comprovar amb la creació d’un Consell Superior dels Tuaregs de Líbia, el febrer de 2013, per a gestionar la seva relació oficial amb l’estat.  L’ens es va presentar just als dos anys de la revolta que va fer caure el règim de Gaddafi. El va presidir Molay Khadid amb els caps tribals i religiosos del sud de Líbia per poder tractar amb el govern i federar els diferents grups tribals tuareg. Tot seguit, el març, a Algèria els tuareg van crear el Consell de Tribus de l’Ahaggar on trenta caps tribals van aprovar una plataforma reivindicativa dirigida al president algerià on demanaven entre d’altres, una quota ministerial, formació i l’ensenyament de la seva llengua en el seu propi alfabet.
* Entrevista a Hama Ag Sid Ahmed, portaveu de l’MNLA, al diari algerià El Watan publicada el 17 de març de 2013.
Aquest article va ser publicat pel Centre d'Estudis Estratègics el 28 de Maig de 2013.

diumenge, 2 de juny del 2013

592. Adéu a Marita Viscarro


Ha mort Marita Viscarro. Tot i tenir una dilatada biografia no consta a internet. Era dels milers de persones anònimes que lluitava pels seus ideals des de l'anonimat. Al contrari que alguns que ens toca patir no volia figurar enlloc. I per això el seu traspàs ha passat inadvertit per l'independentisme acostumat a les patums que no fan res més que fer veure que fan. La Marita havia estat amb Xirinacs, amb Pàniker, al Memorial històric a altres entitats cíviques. Vivia al Poble Nou i, al compartir districte vam compartir militància, una campanya electoral meravllosa a Solidaritat definida per la fraternitat. Després del desencís alguns vam continuar, amb en Jordi Riba, veritable fill polític de la Marita, i d'altres persones vam crear els Sense Nom. Precisament no volíem més sigles ni egos i vam actuar com una colla de companys passant grans vetllades. Potser la culminació va ser ajudar a convocar la manifestació del 9 de juliol de 2011. Sense cap suport humà ni econòmic una quinzena de persones vam aplegar 50.000 manifestants per la independència. Fou el darrer homenatge en vida a Heribert Barrera i, al capdavall, és el gran homenatge a la Marita. Ella, que no volia figurar enlloc, es va trobar amb un grup de gent que tampoc ho volíem fer. I ella va presentar la roda de premsa de la manifestació. La foto d'aquest article és d'aquell moment. I l'escrit que acompanya també. A la Marita li agradava escriure i llegir-nos les seves idees plenes de bonhomia. Llegim-la, doncs, una darrera vegada amb idees tan d'actualitat com "La baralla per dir l’última paraula deixem-la, doncs, per als partits polítics. Ells, com el seu nom indica, estan partits…nosaltres, el poble, hem de ser sencers."
'Som aquí'
SOM AQUÍ perquè la convocatòria del 9 de juliol ha estat feta per la societat civil, sense ajudes oficials, amb el treball voluntari d’ aquest poble tossut que no fa tuf de connivència amb l’enemic, que no vol afavorir els interessos de l’estat que ens oprimeix i ens escura les butxaques a consciència.
SOM AQUÍ perquè estimem la nostra terra catalana i la volem lliure del regne d’Espanya que la menysprea, l’espolia i no la deixa ser com és. Tenim un mal present, cert, però el nostre futur irrenunciable és clar i porta per nom INDEPENDÈNCIA.
SOM AQUÍ perque el poble de Catalunya, homes i dones de totes les edats: infants, joves, adults i vells, no som gent anònima, tenim noms i cognoms, història compartida, llengua mil.lenària, cultura i arrels molt profundes que estimem. Ningú no ens pot obligar a renunciar-hi.
SOM AQUÍ amb un compromís radical. Com deia l’enyorat mestre Joan Solà: no col.laborarem ni un minut més amb els qui ens trepitgen com a poble, ens perjudiquen, ens ofeguen i ens volen extingir sigui per via ràpida o per via lenta.
SOM AQUÍ perquè la nostra aposta de futur és la INDEPENDÈNCIA, feta de renúncies i fidelitats al llarg dels anys. Ens sentim hereus dels qui, de cap a cap de la història, han mort per salvar la nostra identitat i som responsables de les generacions futures -que molts ja no coneixerem- i que mereixen una terra lliure. 
SOM AQUÍ perquè no volem, ni un minut més, nedar i guardar la roba. Fa anys que nedem vestits. La nostra roba és de marca, i es diu terra, llengua i cultura catalanes, treball constant, prosperitat generada pels catalans adés i ara. Ningú no ens prendrà la roba si abans no ens mata. Som conscients que podem morir per la nostra gent i per la nostra terra.
SOM AQUÍ perquè volem viure a Catalunya en català, acompanyats pels qui també ho volen. No volem fingir com uns hipòcrites, ni canviar de llengua quan ens interpel.lin, ni agenollar-nos mai més per pidolar els nostres drets i les escorrialles que sobren de la riquesa generada a casa nostra amb tant d’esforç. 
SOM AQUÍ perquè aquest poble, el nostre, sencer i agermanat malgrat les diferències, té un horitzó comú: la INDEPENDÈNCIA. Sabem, perquè portem acumulada la saviesa dels segles, que no n’hi ha prou amb desitjar-la, que ens hem d’unir i posar d’acord per aconseguir-la. Organitzats en xarxa, amb intel.ligència i sense treva, passarem del crit reivindicatiu a l’acció constant, rítmica, tenaç fins conquerir la llibertat que mereixem.
SOM AQUÍ perque compartim amb el nostre poble la certesa que a la independència s’hi arribarà quan superem les nostres divisions. Ja no s’hi val dir amb aquests sí i amb aquells no. Si volem el mateix, TOTS plegats hem de fer pinya. TOTS tenim un lloc reservat, dels pacífics als guerrers, dels funcionaris als estrategues, dels obrers als empresaris. El teixit humà de Catalunya és, sortosament, molt ric en la seva diversitat. La línia divisòria entre nosaltres només existeix entre els partidaris de la llibertat i els qui sense embuts ni vergonya ens volen sotmesos a Espanya o col.laboren amb l’enemic per por o per interessos de poder. Més clar aigua.
La baralla per dir l’última paraula deixem-la, doncs, per als partits polítics. Ells, com el seu nom indica, estan partits…nosaltres, el poble, hem de ser sencers.
SOM AQUÍ perquè ja no direm mai més sí quan el que volem és dir no, perquè no ens arronsarem esporuguits ni claudicarem. Ningú no ens aturarà en el dret inalienable a ser nosaltres. Potser callarem per fora, sí, estratègicament, però bullirem per dintre i esclatarem coordinats quan l’ocasió ho mereixi. Hem perdut la por i, ara, solquem el mar amb veles desplegades i vent de cara. El nostre és el vaixell de la llibertat que navega cap a la nostra particular Ítaca, port l’anhelat, port de la INDEPENDÈNCIA.
Visca Catalunya lliure!!
Marita Viscarro