29. L'exemple suís

Ahir Suïssa va aprovar en referèndum aturar la construcció de minarets. "Il pievel na vul betg minarets" (el poble no vol més minarets) titula l'únic diari en romanx, "La Quotidiana". El tema és conflictiu. Prohibir símbols religiosos avui sembla un retrocés però tampoc la proliferació pública d'aquests no sembla cap avenç. Amb tot, allò veritablement important són els referèndums suïssos.

Suïssa va instituir-los el 1848 per evitar una guerra. Són un exemple de democràcia directa magnífic. Sovint els defensors de l'status quo afirmen que no hi ha alternativa a la partitocràcia. La hi ha. Suïssa fa referèndums de per tot. Des de 1875 se n'han fet més de 500 a nivell federal i la meitat han suposat un canvi legislatiu. La constitució suïssa ha afrontat 250 referèndums. Sobre la vida a Suïssa vista per un català és molt recomanable el bloc De Suïssa estant.

Hi ha referèndums a nivell federal, cantonal i local. Per guanyar a nivell federal cal guanyar a la majoria de cantons (doble democràcia interna). A voltes se'n convoquen per canviar l'enllumenat d'un carrer. Una persona amb només 50.000 signatures pot convocar-ne un. Si guanya canvia la llei. Aquí es recullen 180.000 per abolir els braus i els partits ho torpedinen. Es recullen 500.000 per les seleccions catalanes i res.

Mentre Suïssa votava sobre un fet relativament menor a Catalunya 3.000 persones s'aplegaven per recolzar les consultes sobre la independència. Són "consultes" car els referèndums són il.legals a Espanya. Quina part de la definició de "democràcia" no entenen els espanyols?. Mai, enlloc, votar en un referèndum hauria de ser il.legal. Només ho és a les dictadures.

28. A la festa de la joguina de la Plataforma per la Llengua

Ahir era a la 6ª festa de la joguina en català. Com cada any fou un èxit de participació i d’organització. Cal felicitar els actuals membres de la Plataforma per la Llengua per la seva tasca. Vaig ajudar a coordinar nacionalment la Plataforma entre 1995 i 2000. Es va crear, com el nom diu, com una plataforma d’entitats: BEI, JERC, JNC, Associació per la Llengua i L’esbarzer. La primera acció nocturna fou la col·locació simultània a moltes localitats de centenars de cartells fluorescents, sense signar, amb el lema “En català” a anuncis que eren en espanyol. Això va crear una certa expectació per saber qui era l’autor de l’acció.

Van ser anys de campanyes vibrants com la de llençar ous de pintura als panells dels anuncis de Coca-cola, les concentracions als cinemes disfressats d’indi amb una Pocahontas que es preguntava “per què no puc parlar català”, els bloqueigs a les caixes dels supermercats xes demanant etiquetatge en la nostra llengua o una càrrega policial quan vam dur coixins a la ja difunta governadora Valdecasas que deia que el català “la incomodava”.
Hi va haver moltes més campanyes que van ajudar a fer el que es avui la entitat. Ja no és una plataforma i, pel meu gust, s’ha professionalitzat molt, perdent la vessant més activista. Però els qui van venir després de nosaltres (alguns encara hi són) han sabut mantenir la flama i consolidar una organització que, malauradament, continua essent imprescindible: Encara avui les joguines en català no arriben al 7 %. Això sembla que no preocupa als defensors aferrissats del bilingüisme. El seu bilingüisme en realitat és espanyol/castellà.

27. 110 anys de més que un club

Demà, fa 110 anys, es va fundar el Futbol Club Barcelona. Seria ociós justificar la importància d’aquest club. N’hi ha prou amb dir que és el segon club del món, després del Benfica, amb més socis, 176.000. És l’únic que ha disputat una competició europea sempre des de 1955, l’únic que ha aconseguit en una sol any els cinc títols a que optava i l’únic que té seccions en 14 esports diferents.
Però el que fa veritablement únic al Barça és que ha servit i està servint com a porta a la catalanitat a desenes de milers de persones que arriben a Catalunya sense saber on són. El Barça és el primer que els fa veure que alguna cosa hi passa. Després, amb el temps, vindrà la resta. I la resta és molt.

- Car és l’únic club que va ser clausurat (per xiular l’himne espanyol) el 1925 per Primo de Rivera qui va iniciar una persecució del fundador, H. Gamper, que acabaria 5 anys després amb el suïcidi de Gamper per aquest i altres motius,
- l’únic club de futbol del món que ha patit l’execució del seu president, Josep Sunyol,

- va haver de patir un canvi de nom per ordre del dictador espanyolista pel de Club de Futbol Barcelona (1940)
- junt amb l’U.E. Sant Andreu se li va obligar a introduir la bandera espanyola (substituint la catalana), odiada per l’afició, dins de l’escut entre 1940 i 1949,
- entre 1940 i 1953 la presidència del club fou designada pel govern espanyolista,
- el 1953 el govern espanyol va obligar a cedir un jugador decisiu que ja jugava al Barça, a un altre club sense cap més motiu que afavorir el club de la capital que, fins aleshores, tenia un palmarès inferior al català.
- el club que ha patit el més escandalós favoritisme arbitral a favor de l’equip del règim espanyolista.

Per tots aquests motius el Barça és més que un club. Com els italians cridaven Viva Verdi (Visca Emanuel Rei D’Itàlia) durant l’ocupació austríaca molts catalans cridaven i criden Barça sota l’ocupació franquista i l'actual espanyola. I malgrat l’espanyolització imposada el Barça no només ha resistit sinó que ha escrit algunes de les jornades en que els catalans han sentit més orgull de ser-ho. Ha tornat, amb escreix, tots els cops rebuts des d’Espanya, ha internacionalitzat Catalunya i ha retornat l’orgull d’un poble.

Ningú que conegui la història del club criticaria que el president del Barça es posicioni políticament. Quan Laporta ho fa només recull el testimoni dels qui el van precedir i van haver de patir la humiliació de clausures, afusellaments o imposicions d’escuts i presidents. A tots els qui havien de callar mentre se’ls humiliava per ser catalans, J. Laporta, els ha tornat la veu. I alguns fins i tot ho han pogut viure en persona com el seu equip, el més perseguit d’Europa, ho guanyava tot. I com la senyera, tant de temps perseguida, s’alçava en mans del capità davant d’aquells que la van voler exterminar. Ni van poder, ni podran.

26. El còrnic guanya la batalla de la senyalització

El govern de Cornualla aprovava el passat 11 de novembre, per unanimitat, programa lingüístic del comtat que inclou introduir el còrnic a la web del consell, a les publicacions o l’establiment de senyalització bilingüe a partir d’ara. No es tracta de retirar la senyalització actual sinó d’introduir el còrnic en la que s’hagi de reparar o de fer nova. La voluntat del consell de Cornualla és promoure una identitat pròpia que, en un món globalitzat, suposa un benefici indubtable. Allò que tens que és únic és allò que et fa ser més valorat.

Ara, Cornualla és més còrnica. Això demostra que costa molt matar una nació, encara que perdi la seva llengua. Demostra també que els temps de la uniformització, de les llengües comunes i de la imposició s’ha acabat. Comença la primavera de les nacions.

Per saber més sobre Cornualla es pot consultar l'article més extens sobre el tema que m'acaba de publicar Ràdio Catalunya, la veu independent dels Països Catalans.

La notícia no és pas menor doncs ha estat recollida per tots els mitjans britànics com el Telegraph, BBC, Daily News, This is Cornwall, Western Morning News o This is Devon.

25. PSOE i CiU: els aïllem o ens hi aliem? (i 2)

L’autonomisme és una forma moderada d’unionisme. Creu en la unitat de l’estat però s’enganya creient en la voluntat plurinacional d’aquest. L’estat espanyol va néixer per expansionar Castella, imposar la seva llengua i lleis. És el seu còdig genètic. Els autonomistes es posen una vena als ulls i ho amaguen. Els independentistes sols no ens en sortirem. Necessitem que els autonomistes visualitzin que el seu projecte és inviable. Quan només hi hagi dos bàndols, quan l’autonomisme s’atipi de fer pedagogia entre analfabets, del peix al cove i de pidolar, llavors l’espanyolisme haurà perdut la batalla.

Ara bé. Si deixem sols als autonomistes, ara, què hi treiem?. El debat sobre l’estatut és una batalla entre unionistes. Els més espanyolistes s’oposen a l’estatut, els més catalanistes el defensen. No és la nostra guerra però hi ha un bàndol que són dels nostres. I ho són perqué defensen el que el poble català, en referèndum, ha aprovat. Hauríem de ser al seu costat tot i no creure en el seu estatut. Fer-los veure que l’estat plural que somnien no és viable. Si la sentència del constitucional és favorable a l’independentisme trinxaran l’estatut i desenes de milers d’autonomistes tips poden passar-se a l’independentisme. Per això si hi ha Solidaritat Catalana l’independentisme hi hauria de ser, amb discurs propi, promovent en paral.lel les consultes; però hi hauria de ser. I hauria d’aprofitar per legitimar-se davant dels autonomistes que, possiblement, es trobaran sense referent polític.

Suposo també que hi haurà independentistes que optin per deixar en evidència l’autonomisme de PSOE, CiU i ICV. Intentin obrir una tercera via i denunciin, amb raó, que l’estatut actual és un nyap. Seria el més lògic quan l’autonomisme ha optat sempre per menysprear qualsevol sortida sobiranista. També serà el més cómode. Però no ens juguem només un estatut. El que és en joc, en realitat, és si allò que el poble català ha votat ho poden canviar déu persones amb els càrrec caducats i que, alguns, mai han trepitjat el nostre país. Això és la dignitat de Catalunya.

24. PSOE i CiU: els aïllem o ens hi aliem?

L’editorial conjunt dels 12 diaris més llegits, la majoria controlats pel PSOE català o CiU, escenifica fins a quin punt l’autonomisme es troba contra l’espasa i la paret.
El text és subscribible en molts punts. Hi ha un paràgraf interessant que comença amb: “Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana com el defecte …”. Els exemples que detalla després semblen un argumentari independentista.

El segon tripartit va nèixer amb la voluntat de desactivar el debat identitari. Ha fracassat. El PSOE català i CiU duen 3 dècades defensant un impossible estat plurinacional. Han fracassat. El PSOE català s’ha oposat a les consultes independentistes. El dia 13 se’n fan 160. L’autonomisme fracassa, l’independentisme avança.
El PSOE català va negar-se a assistir a les manifestacions de 2006 i 2007. Ara ens demana una Solidaritat Catalana per salvar un estatut que castra el del 30 de setembre. El que va aprovar el nostre parlament. El que Zapatero va comprometre’s amb l’ “Apoyaré el estatuto que apruebe el Parlament”. L’estatut que defensen és el que Mas va pactar a traïció, el que Guerra va pulir amb el seu ribot no deixant ni la meitat de l’articulat.

Els independentistes tenim una difícil disjuntiva:
- Aïllem els autonomistes i tornem a fer com el 2006 restant al costat del PP?
- o recolzem un autonomisme cada vegada més desacreditat?.

Continuarà.

23. Les matrícules a l’estat francès amb distintius territorials

Sovinteja la idea que l’estat francès és més centralista que l’espanyol. Almenys en un aspecte això no és cert. Des del mes d’abril les matrícules de l’estat francès duen un distintiu territorial.

.

A la Bretanya les plaques són superbes. Inclouen la bandera nacional i el nom en bretó, Breizh. Cal apuntar que la bandera, anomenada “gwen-ha-du” (blanc i negre) va ser creada per reivindicar la independència i fou prohibida durant dècades. Actualment és molt popular. Els temps canvien. A Còrsega també han optat per la bandera nacional enlloc del distintiu oficial. A Alsàcia han decidit posar-hi l’escut i el nom de la “regió” i a la Provença l’escut tradicional que inclou les quatre barres que compartim com a germans.

En altres casos han posat el distintiu del consell regional i gràcies. Ja és molt mirant-s’ho des del sud de les Alberes on els catalans no tenen dret ni a això. A Catalunya Nord, que forma part de la regió Llengadoc-Rosselló, han escollit el logotip modern que no té cap tradició. Per això CDC ha impulsat la campanya per reclamar una matrícula amb la senyera. Ja duen més de 7.600 signatures.

Els catalans del nord no tenen la senyera a la matrícula però tenen un distintiu territorial. Els del sud no tenim ni això. Tenim el menyspreu d’un ex-president amb les mans tacades de sang des de les Açores; la mentida, perpètua d’un “govern amic” i la complicitat vergonyosa del tripartit. Si els polítics actuals no han aconseguit ni això, que és tant senzill com els francesos ens han demostrat, qui creu que són capaços d'aprovar cap estatut. Si volem matrícules amb distintiu territorial: ens independitzem o ens annexem a França. Així almenys farem front comú amb els catalans del nord.

22. The Muse a Barcelona

Ahir van tocar a Barcelona el grup “The Muse". És un grup original, la seva música és fascinant i futurista amb cançons precioses com “Sing for absolution”, “Blackout” o “Micro cuts”. Barrejen una melangia decadent amb una energia trepidant.
Políticament la banda també és peculiar doncs defensen la existència de vida extraterrestre, la ideologia georgista (una mena de liberalisme d’esquerra) i el fet de que som dominats per una gran conspiració mundial que entre d’altres va perpetrar els atacs del 2001 a les torres bessones com una excusa per envair Iraq i es basa en el “1984” d’Orwell. Davant d’aquest fet el seu darrer àlbum l’han titolat “The resistance” on criden a lluitar contra “els qui ens controlen” i proposen uns Estats Units d’Euràsia.

21. Vilaweb es renova: petit homenatge a Vicent Partal

Vilaweb ha renovat la seva imatge i continguts aquest matí. La nova versió sembla, pels optimista, molt completa, i pels pessimistes massa atapeïda. En tot cas Vilaweb continua essent un puntal del periodisme a la nostra nació. Hi té uns elements peculiars: ésser la primera cronològicament, abastar amb nitidesa tots els Països Catalans, la seva independència, el rigor informatiu i, finalment, informar sobre el que molts callen.

Seria injust atribuir tot el mèrit a una sola persona, tant injust com negar que Vicent Partal ha estat l’element clau en Vilaweb. I no només en ella. Partal és una persona que ha sabut fer un allioli del professionalisme amb la militància. La seva tasca informativa és ingent. Ha estudiat com ningú els moviments de les nacions sense estat en especial a l’Europa Oriental i en primera persona. Fou el primer qui, als vuitanta, ens parlava de nacions que ni coneixiem. Només un tast són els seus brillants articles a “Lluita” o “El Temps” destacant el monogràfic que el 1993 va publicar el setmanari valencià (446) titulat “Un món de nacions” i que fou molt de temps un petit tresor de referència. Fou el primer, també, que va parlar de internet quan ningú sabia que volia dir i ha estat el pioner en noves tecnologies als Països Catalans. I a ell li devem ser avui una nació puntera en aquest camp.

Tot aquest èxit professional no ha convertit el periodista valencià en un acomodat. Mai ha deixat de militar pels seus ideals. Els seus articles imparcials enmig de la batussa entre ERC i CiU els darrers anys han estat un bàlsam, la seva visió d’estat va més enllà de les limitacions de les sigles. Fa només unes setmanes el veia pels carrers de Carcasssona amb la seva càmera filmant i prenent fotos com un més. Se li veia a la cara la felicitat davant l’èxit de la manifestació. La felicitat de l’idealista, de l’utòpic. Potser és aquest compromís ha provocat que no tingui encara la creu de Sant Jordi.

20. Vuit motius per no acatar la decisió del tribunal constitucional

1) Cap tribunal, cap, pot decidir sobre un text aprovat per 3 cambres de representants i un referèndum popular.
2) Si el text no fos constitucional allò lògic no seria canviar una llei aprovada per 3 cambres i el poble l’any 2006 sinó canviar una constitució caduca feta el 1978.
3) El tribunal constitucional viu el seu moment “més impresentable i desastrós” segons els propis juristes espanyols.
El conseller Saura té tota la raó el tribunal ha de dimitir en bloc. És totalment deslegitimat i és il·legal per 5 motius:
4) Dels seus 12 membres un ha mort (el que era falangista) i un ha estat recusat. En queden 10.
5) Dels 10 restants 4 tenen el mandat caducat. Per tant no poden decidir res. El nomenament pel TC es fa per 9 anys i en 4 casos aquest plaç ha passat sobradament (són de 1998). En queden 6.
6) El PP ha recusat un dels 12 i la presidenta, la Generalitat ha recusat altres 2 i el govern espanyol altres 2: no queda gairebé cap magistrat no recusat ni caducat.
7) La pròpia presidenta del TC, amb vot decisiu i favorable a l’estatut, té el càrrec caducat des de 2007 !. Que posin algú del PP i el tema
8) Com es nomena el TC?. Doncs com un escàndol antidemocràtic. El poder judicial, en teoria independent... és nomenat pel poder legislatiu. Montesquieu humilat.
8 membres són designats per parlament i senat (PP i PSOE), 2 més pel govern (PSOE) i 2 pel consell general del poder judicial (govern dels jutges escollit pels jutges, no!: l'escullen el PP i PSOE).

Voldria que tombessin un estatut que ja de per si és un nyap espanyolista. Deixarien en evidència els autonomistes i federalistes. Deixarien clar que no hi ha cap entesa amb Espanya. Però si l’han de tombar almenys que ho facin bé i que renovin el tribunal abans de fer-ho. Vaig votar que no a un estatut castrat però és l’estatut que va votar el meu poble. I una desena de persones, siguin qui siguin, no hi tenen res a dir.

19. El suprem esclafa els supremacistes castellans

Una notícia espectacular ha passat sense pena ni glòria: El tribunal suprem espanyol ha sentenciat que els pares no poden escollir la llengua en que escolaritzen la seva mainada. Ho decideixen les autonomies.

Un pare havia posat una demanda per exigir que el seu fill estudiés en castellà. És no. Pel demandant espanyolista el gallec és un dret però no pot ser obligació. Resultat: sentència contra ell, no admissió del recurs que ha imposat i a pagar 600,00 € de costes per babau. El tribunal afirma que permetre-ho duria a un absurd on es pogués reclamar l'ensenyament en qualsevol llengua a qualsevol territori.

S'acaba aquí la via legal pels qui pretenen crear dues xarxes escolars amb el PP català a primera fila. El PP gallec preparava un decret per anular el 124/2007 que establia el 50 % de classes en gallec (abans era el 33 %) i volia donar llibertat als pares. S'haurà de guardar la proposta. Felicitats als pocs mitjans nacionals que ho han recollit: Directe.cat i Radio Catalunya.ca. Altres prefereixen autoflagelar-se abans que reconèixer quan avancem.

Cal afegir que fa només uns dies un jutge espanyol negava el dret d'una mare a acollir els seus fills a Galícia per no patir amb el gallec. Tanmateix fa només dos mesos es presentava "Galicola" una beguda de cola destinada a obtenir recursos pels moviments de defensa de la llengua galego-portuguesa a Galícia. E pur se muove.

18. Ensenyar la llengua pel kurd

L'estat turc és plurinacional. Els turcs no ho veuen així. De moment.

Ignoren els kurds, la principal minoria, els armenis, arameus o txerkesos.

Per a facilitar que ho vegin s'acaba de crear la campanya "Ensenya ta llengua". Es tracta d'enviar una foto ensenyant la llengua. L'orígen de la campanya és que alguns professors turcs enganyaven els infants kurds i els feien ensenyar als la seva llengua per saber si havien parlat en kurd a casa.

La web és en varies llengües inclós el basc però no en català. Si algú s'anima podria fer la traducció. Si no hi ha tants ànims és una campanya fàcil i simpàtica. Fer-se la foto i enviar-la.

17. Les Veus del Pamano: franquisme, Highlands i català oriental

La sèrie de TV3 “Les veus del Pamano”, basada en la novel·la de Jaume Cabré, ha estat un èxit. El programa més vist a la comunitat autònoma de Catalunya. L’obra explica amb brillantor una etapa del nostre passat que ha condicionat de forma contundent el nostre present. Sense aquells moments no hi haurien aquests. Sense aquella repressió possiblement no hi hauria aquesta Catalunya agenollada. També cal dir, però, que aquella espanyolització imposada hauria destruït qualsevol poble. El nostre no.

La repressió espanyolista del franquisme és narrada amb cruesa. La col·laboració de moltes persones, per por o per venjança, també. I la venjança va venir causada per la brutalitat que molts van viure a la república. No és casualitat, tampoc, que la senyora del poble durant el franquisme ho sigui encara avui i financi la revista cultural del poble. És una bona metàfora de que, malgrat els excessos del franquisme, no hi va haver ruptura sinó reforma. Les tombes són pels vencedors. Als maquis, amb un homenatge sempre posposat, com el tinent Marcó, els hi queden només les fosses.

Un dels encerts de la novel·la i de la sèrie, és l’ambientació a una zona, el Pallars, acostumada a quedar arraconada. L’ambientació televisiva ha estat excel·lent i la tria ha permès conèixer unes contrades vers les que, la macrocefàlica Barcelona, acostuma a viure d’esquena o de visita de cap de setmana. Massa sovint oblidem que allà i a la Catalunya Nord, va ser el bressol de la nostra nació. Tothom sap que són les Highlands per Escòcia. Hol·lywood hi ha dedicat pel·lícules com “Rob Roy”, “Braveheart” o “Highlander”. Amb “Les veus del Pamano” Catalunya ha pogut veure un tast de les seves Highlands. A més ho ha fet amb metàfores precioses com l’escena del mestre escoltant el riu amb els infants. Un riu que diu “ara hi sóc, ara no hi sóc”. O la del fet que des del poble ningú escolti el riu, excepte els qui van a morir.

Cal felicitar TV3, malgrat la deriva espanyolista dels seus informatius, per aquesta iniciativa. Hauria estat, però, una excel·lent oportunitat per escoltar el català oriental que hi passa desapercebut. Els jueus polonesos parlen jiddish a la sèrie però la gent del Pallars parla un dialecte que gaire té a veure amb el d’aquella terra. Sempre ens quedarà Puyol per poder-lo escoltar. “Les veus del Pamano” amb la també excel·lent “Caçadors de paraules” o “Thalassa” fan que TV3 no sigui, de tant en tant, una televisió regional en català sinó una cadena nacional i de qualitat. Felicitats a qui correspongui.

16. Cal matar per sentir plaer ?

Quan obres el web del portaveu adjunt del PSOE al parlament, D. Pérez, entre música flamenca pots llegir que ell és polític per aconseguir que “els privilegis d’alguns siguin drets per a tothom”. Però si deixem les paraules i passem als fets el diputat del PSOE resulta que fa tot el contrari del que diu. Defensa els privilegis d’uns pocs contra la voluntat de la majoria. S’escuda en la llibertat per justificar la crueltat.
Pérez va assistir a una reunió taurina a les Açores on va atacar els qui pensen que assassinar lentament un animal indefens és una barbàrie. Després va acusar els abolicionistes de “inquisidors” i va dir-los que no tenen categoria moral. El mateix diputat ha definit l’ILP (iniciativa legislativa popular) per l’abolició dels toros com una “amenaça” i ha anunciat que treballa “cos a cos” amb els assassins de toros, i l’espanyolisme ultra del PP i C’anos..
Vaig ser un dels 800 fedataris que va recollir signatures per l’abolició. Calien 50.000. Es van reunir més de 180.000. No pot ser que els privilegis, sanguinaris, d’alguns prevalguin sobre els drets de tots. Si els companys del senyor Pérez volen veure morir braus amb dolor que recullin signatures com els qui no volem que es mati, amb acarnissament, un animal. A Portugal l’espectacle taurí no acaba amb mort sinó quan 8 persones immobilitzen el brau. No cal matar.Pensem que no és qüestió de llibertat. És clar que tenim la llibertat de no anar-hi. També tenim la llibertat de tancar els ulls quan una persona pega a la seva parella. Però no volem que això passi. I les curses de braus són violència i generen violència. Cap acte humà pot ser més covard i sanguinari. Els qui ho defensen no atenen a raons. No accepten el model portuguès. Volen la mort “amb pica, banderilles i estoc”. No hi ha debat possible.
Sí que cal preguntar-se per quin motiu els partits ens demanen als ciutadans que participem en política i tomben cada ILP que s’hi presenta. També per quin motiu CiU i PSOE ara, per primer cop a la legislatura, donen llibertat de vot. Si ho fan caldria que cada diputat argumentés el sentit del seu vot. I ja de pas que facin llistes obertes per deixar-nos triar, la propera vegada, els diputats que volen sang i els qui no.
Ens trobem en aquesta afer en una mostra més de la partitocràcia, la dictadura dels partits. Però, qui de nosaltres va votar els diputats pensant en l’abolició de la mort dels toros?. Si no tenen una postura clara, CiU i PSOE podrien consultar les seves bases abans de pronunciar-se i, escoltar, per una vegada, els militants. També podrien convocar un referèndum sobre el tema. No ho faran. Motiu?. Un 82 % de la població de la comunitat autònoma de Catalunya defensa l’abolició.

15. Premsa unionista: objectivitat o manipulació?

Reporters sense Fronteres (RSF) va fer públic l’octubre el seu informe anual sobre la llibertat de premsa. L'Estat espanyol i el francès continuen la seva caiguda lliure particular, i baixen fins a la 44 i 43 posició respectivament. L'Estat espanyol havia ocupat en anys anteriors el lloc 36 (2008) i 35 (2007), mentre que el francès havia assolit la posició 35 (2008) i 31 (2009). Ara mateix se'ls considera estats on hi ha menys llibertat de premsa que a Surinam, Namíbia, Polònia, Macedònia, Sudàfrica, Mali, Ghana, Xipre o Bòsnia.
A part d’això podem preguntar-nos sobre l’objectivitat d’aquesta premsa. Objectivitat hauria de ser reconèixer que els teus a vegades s’equivoquen i que els altres, adesiara, tenen raó. Repetir sense parar que els altres són molt dolents o que els teus són els millors no és objectivitat. La premsa espanyola és des d’aquest punt de vista un desastre. Els mitjans de la dreta espanyolista tergiversen de forma escandalosa. L’esquerra unionista es dedica a enfotre-se’n de la dreta i a amagar les vergonyes de l’esquerra.
La premsa unionista catalana va pel mateix camí. Veiem alguns exemples:
- “El Periódico” dedicava un gran titular al seu enemic nº 1, Laporta (per cert un 10 de convocar la Junta del Barça a Perpinyà). El titular deia que Laporta no entraria al Parlament quan la lletra petita de l’enquesta afirmava que podia superar el 11 %. Manipulació?.
- El periodista García-Soler va començar a comparar Carretero amb Bossi en un article a “El Plural”. Aquest periodista “independent” va ser cap de comunicació del PSOE català, membre del consell de la corporació pel PSOE i recentment li han regalat un programa a Catalunya Ràdio. Manipulació?. A més s’ha sabut que el mateix García Soler va cobrar 18.000 € de l’ajuntament barceloní a canvi d’un d’aquests informes prescindibles que surten com bolets.
- El cas de “neteja” a Catalunya Ràdio ha estat una mostra de depuració política increïble en el segle XXI. La majoria de programes s’han atorgat a dit a destacats membres o afins al PSOE. Resultat: Catalunya Ràdio ha passat de 600.000 oients el 2004 a 427.000 actualment. Fets i no paraules.
- Un altre cas el tenim amb “La Vanguardia” que criticava que al parlament s’utilitzi un traductor per tal de respectar el dret dels parlamentaris a utilitzar el català davant d’una visita de Nicaragua. Manipulació. Com bé deia V. Partal és molt curiós venint de l’únic diari monolingüe espanyol de Barcelona i que es nega en rodó a fer cap gest pel català. A Catalunya, com explica M. Cabré, no som bilingües, sabem altres idiomes a part del nostre que és molt diferent.
- Un darrer exemple: el mateix diari no ha dedicat ni una ratlla a la manifestació de milers de catalans a Perpinyà amb una mostra ignomiosa de subjectivitat. Importa més que fan a Cienpozuelos que no a la Catalunya de l’altra banda de la frontera.

Són petites mostres de manipulacions potser volgudes pels seus lectors. Deia Balzac que “el periòdic és una botiga on venen al públic les paraules del color que ell les vol”. I potser hi ha molta gent que vol escoltar les manipulacions d’aquesta premsa. O potser no? i internet està acabant amb aquesta manipulació unionista i deixant-la en evidència. La Vanguardia va perdre 12 milions d’€ l’any passat. Els dos diaris unionistes barcelonins han presentat expedients de regulació. Sense les subvencions de les institucions unionistes on serien aquests diaris?.

14. Una porta a les llistes obertes

Després de 30 anys sense avançar en la llei electoral sembla que els partits comencen a moure's. Queda un any per a les eleccions i fóra bó tapar els afers de corrupció amb una cortina de fum. Ahir Mas va deixar en evidència a Montilla qui va negar-se a debatre sobre les llistes obertes. El PSOE es va quedar sol. Fou un pas valent el fet de dir que calia obrir les llistes d'alguna manera. No hi ha un clam popular, és cert, però el sistema actual on els partits ho maneguen tot no s'aguanta. Montilla va quedar fora de joc i va proposar un sistema alemany que només genera un bipartidisme corregit i no obre pas les llistes. Per quin motiu són importants les llistes obertes?.
Primer observem les principals opcions al presentar llistes electorals:
- Llistes tancades: Llistes presentades pels partits als electors on no pot votar-se a candidats d'altres llistes. Hi ha dues opcions:
(a) Bloquejades: els electors no poden canviar res de la llista. Només a 3 estats de l'UE s'aplica aquest sistema a les eleccions locals: l'espanyol, el francès i el portuguès.
(b) No bloquejades: els electors poden modificar l'ordre de la llista. S'usa en la majoria d'eleccions locals europees i a les estatals de Brasil i Finlàndia, per exemple.
- Llistes nominals: A cada llista es tria el nom del candidat. És el sistema usat a Bolívia, Argentina o Colòmbia.
- Llistes obertes: l'elector tria els seus candidats que poden ser de partits diferents i fins i tot el seu ordre. S'usa a Luxemburg, Suïssa o el senat espanyol.
Sembla, doncs, que les llistes tancades i bloquejades suposen una limitació pels votants a l'hora de triar i una dependència dels partits. En canvi les llistes obertes són una proposta de candidats dels partits però és l'elector qui tria.
Les llistes obertes semblen el sistema més democràtic. Hi ha 2 exemples que poden ser vàlids. A Bèlgica, el parlament és escollit mitjançant llistes de candidats proposades pels partits però són els votants qui acaben dient quina "preferència" tenen per cada candidat. A Irlanda es combina un vot proporcional amb el preferencial per cada candidat.
Les llistes obertes poden suposar una certa limitació a la partitocràcia que vivim, una de les pitjors d'Europa, als estats espanyol i francès. Pensem que el votant no només pot decidir entre candidats de diferents llistes sinó fins i tot l'ordre d'una mateixa. Així, serien les persones amb més mérits i no les que designi el partit de forma obscura, les qui serien escollides. Amb aquest sistema, per posar un exemple, el PSOE podria presentar Montilla com a cap de llista i resultar que Castells fos el més votat. O podria ser que CiU presentés Durán i fos Campuzano qui obtingués més preferències. Així tindríem una informació suplementària sobre la voluntat dels votants.

13. Cinc victòries catalanes

Sempre m’ha sorprès el derrotisme dels catalans. Potser és per què tinc part dels meus orígens a Múrcia i no tinc aquest derrotisme genètic o potser és que he vist pobles que han patit desenes de derrotes i gairebé han perdut la seva llengua, com els irlandesos o escocesos, però tenen un optimisme que s’encomana. Els darrers dies la causa catalana ha obtingut una sèrie d’avanços què déu n’hi do. Per exemple:
- El diari esportiu de franc “Gol” ha deixat de fer-se en espanyol i ha començat a publicar-se en català i s’estendrà enllà de Barcelona,
- L’ajuntament de València (PP) ha cedit finalment després d’anys de polèmica; València torna a ser València oficialment,
- Cruyff és presentat com a nou seleccionador de Catalunya, la polèmica sobre la llengua que usi només podria donar-se aquí. Ningú va exigir a Hiddink que aprengués coreà. Li van demanar que eliminés a Espanya. I així ho va fer. Cruyff ajuda a internacionalitzar la causa catalana i això sí què importa. La BBC o L'Equipe ho demostren
- Milers de persones es manifesten a Perpinyà contra el tractat dels Pirineus i demostren que ni 350 anys d’anorreament han pogut amb aquest poble. Fa 20 anys aquesta manifestació ni es podia fer per manca de gent. A més la JNC s’implanta al nord fet impensable fa 10 anys.
- La Fundació Ramon Llull serà present a Expolangues 2010. Serà la primera vegada que en un fòrum internacional el català serà al més alt nivell possible. Per cert, a la reunió d’ahir a Andorra hi va ser el president del Consell General dels Pirineus Orientals, C. Bourquin. Tota una altra victòria.
Fins fa pocs anys els seguidors del Barça eren coneguts pel seu fatalisme. Des que va arribar Joan Laporta això es va trencar i de quina manera!. L’optimisme sovint genera èxits, el fatalisme fracassos. La cosa ha canviat tant que fins i tot quan Mas afirma que no guanyaríem un referèndum d’autodeterminació surten veus dins de la pròpia Convergència, com López-Tena, que el desautoritzen. Sabem que guanyarem i si no és així Mas ens ho ha de demostrar amb xifres. Si és president que convoqui un referèndum. Si el perdrem tindrà raó. Però no la té.

12. Trencavèl, totjorn viu! / Trencavel, sempre viu!

Lo 10 de novembre de 1209, se moriguèt dins la jaula de son castèl de Carcassona, lo vescomte Ramon-Rogièr Trencavèl. Èra empresonat dempuèi lo 15 d’agost, jorn quand se sosmetèt als crosats. Cossí explicar que lo jove vescomte se moriguèsse en mens de tres meses?. D’un mal de ventre, pretendèron. Lo trobador Guilhèm Augièr replica: “L’an tuat (…) l’an fait morir los crosats e Simon de Montfòrt”. Èra mòrt d’aver volgut defendre tot son pòble. E cantava Claudi Martí, lo Llach occitan, en 1968: “Ciutat de Carcassona, ciutat del comte Trencavèl, tornaràn tos aucèls que cantarán coma lo vent, que cantaràn dins la lenga del cèrç”.
E uèi los aucèls son de retorn, Carcassona farà son omenatge a lo vescomte, es pas de revenge d’una autra època, mas dire que Occitània continua dins la cèrca de la libertat contra los poders absoluts. E per aquò Trencavèl, uèi, es totjorn viu.
Uèi 10 de novembre: Omenatge al Vescomte Trencavèl a l’iniciativa dels Companhs de Paratge, l’Institut d’Estudis Occitans; amb lo sosten de Calandreta, Cercle Occitan del País de Carcassona, Grop ÒC…
El 10 de novembre de 1209 moria a la presó del seu castell de Carcassona, el vescomte Raimon-Roger Trencavel. Era empresonat des del 15 d’agost, dia en el que es va sotmetre als croats. Com explicar-se que el jove vescomte morís en menys de tres mesos?. Van pretendre que fou d’un mal de ventre. El trobador Guillem Augièr replica: “L’han mort (...) l’han fet morir els croats i Simó de Monfort”. Va morir per haver volgut defensar tot el seu poble. I cantava Claudi Martí, el Llach occità, l’any 1968: “Ciutat de Carcassona, ciutat del comte Trencavel, tornaran els teus ocells que cantaran com el vent, que cantaran dins la llengua del cerç”. I avui els ocells són de retorn, Carcassona farà el seu homenatge al vescomte, no és per revenja d’una altra època, però per dir que Occitània continua en la cerca de la llibertat contra els poders absoluts. I per això Trencavèl, avui, és encara viu.
Avui 10 de novembre: homenatge al vescomte Trencavel a l’iniciativa dels Companys de Paratge, l’IEO; amb el suport de Calandreta, Cercle Occitan del País de Carcassona, Grup ÒC...

11. Perpinyà marca el camí

Ahir milers de catalans i catalanes van manifestar-se per la vila de Perpinyà per demanar la derogació del tractat dels Pirineus. Foren, sota la pluja i el fred, 1.500 segons la policia francesa, 5.000 segons els organitzadors i uns 11.000 segons el principal diari de la zona "L'Independant". És curiós que aquest diari valori de forma optimista la marxa i dediqués un espai important a l'esdeveniment entrevistant-hi el director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà. Cal apuntar que entre alguns nord-catalans és conegut com "Le Dependant" i era poc sospitós de nacionalisme català. És curiós també que 1.500 persones colapsin una ciutat. Alguna cosa està canviant i el rècord d'ahir ho confirma. Ahir Josep de la Trinxeria es va sentir orgullós del seu poble. No hem perdut el nord.

Una segona reflexió sobre la marxa d'ahir és l'ambient unitari. Ahir hi era CDC "Per una regió catalana", hi era ERC amb les seves màximes figures, una nova JNC nord-catalana, Maulets i Endavant, les entitats culturals amb la CAL al capdavant, Catalunya Acció, 10.000.cat, Reagrupament-, Unitat Catalana... ahir marxava un poble que ha resistit 350 anys un esquarterament ignomiós. Era un poble unit. Si aquest poble s'unís al sud seria invencible.

http://www.youtube.com/user/navegand#p/u

http://www.nettv.cat/

10. Àliga Negra es reuneix amb les tribus

Àliga Negra és Barack Obama. El president dels Estats Units fou adoptat l’estiu del 2007 per una parella d’ancians de la tribu crow que el van batejar com a Àliga Negra. Ell mateix va dir fa que "Només a Amèrica podria, el fill adoptiu d’uns indis crow, arribar a president dels Estats Units d’Amèrica (USA)”.
Durant la campanya a president Obama es va comprometre a fer una trobada amb els caps de les nacions índies. Ha complert. La “Tribal Nations Conference & Interactive Discussion with Tribal Leaders” s’ha celebrat del 5 de novembre a Washington convertint-se en la reunió més gran de caps tribals de la història.

Les nacions índies tenen un estatut particular dins els USA. Són autònomes però “depenents” dels USA. Tenen un alt autogovern i reserves que a vegades són més grans que l’actual Bèlgica. Aquestes reserves, en alguns casos, tenen més autonomia que Catalunya. Per exemple tenen exempcions fiscals espectaculars pel que fa al tabac o el joc, poden prohibir l’alcohol o tenir matrícules de cotxe pròpies. El govern federal no només no interfereix l’ensenyament de les llengües índies sinó que el financia. El repte pel propi govern dels USA és que esdevinguin sobiranes i deixin de ser depenents del govern. Actualment hi ha 564 tribus reconegudes que mantenen una relació oficial de “nació-a-nació” amb el govern federal. Tenen la seva pròpia constitució (no, estatut d’autonomia no: constitució!), policia o govern. Cal aclarir que moltes d’aquestes “tribus” formen de fet parts d’una sola nació cultural. Per exemple hi hauria unes tribus oficials de lleidatans, una d’alacantins o una de formenterencs però tots plegats conformarien la nació catalana. I farien accions en comú.
Obama ha signat durant la trobada un extens memoràndum que obliga als diferents departaments del govern federal a fer un pla per millorar la relació amb les nacions índies. La conferència ha aplegat centenars de delegats indis. A la campanya Obama va prometre nomenar un indi com a conseller seu sobre afers indis. El juny va nomenar Kimberly Teehee, cherokee, pel càrrec.

Hi ha qui dubta si els USA reconeixerien l’autodeterminació de Catalunya. Foren els USA qui van imposar el concepte d’autodeterminació a Europa amb el pla Wilson. Els Estats Units reconeixen el dret d’autodeterminació de les nacions índies. Tot i això, avui la majoria d’indis prefereixen mantenir el concepte de “nacions domèstiques depenents” del govern federal. Un sector minoritari considera el govern com a colonial i s’hi oposa. Qui dubti sobre la postura dels USA sobre Catalunya coneix poc els Estats Units. Allà la diversitat és la normalitat.

Sèrbia també va pensar que els USA no reconeixerien un estat musulmà a Europa com Bòsnia. Sèrbia va acabar bombardejada pels USA.

9. Apunts sobre els casos de corrupció

En referència als casos de presumpta corrupció (presumpta ja que cap ha acabat amb condemna i coneixent la justícia espanyola possiblement cap n’acabarà), com el de F. Millet, M. Alavedra/B.Muñoz/L. Prenafeta/ Luigi o els dels informes de la Generalitat:

1) Cap partit actual queda fora de la sospita. Ni CiU (Millet, Prenafeta, Alavedra), ni PSOE (Millet, Muñoz, informes), ni PP (Millet era patró de la fundació del PP, FAES) ni el tripartit implicat en el tema dels informes. A nivell de Països Catalans el PP s’emporta la palma corrupta amb els casos Gürtel, Palma Arena, Calvià i Rodrigo de Santos.
2) Els acusats són innocents mentre no es demostri el contrari. Millet menja a part ja que ha confessat una part del que ha fet i és un personatge paranormal capaç de timar fins i tot als con-sogres al pagar el casament.
3) El jutge que du el cas M. Alavedra/B.Muñoz/L. Prenafeta/ Luigi no mereix gaire confiança, és el mateix que va clausurar l’ÚNIC diari en llengua basca i després no va poder provar cap vincle amb cap delicte, el que va assaltar les escoles de basc AEK amb el mateix resultat, el que va anunciar haver fet la més gran troballa de droga de la història en un vaixell que no duia droga, el qui va cursar l’ordre de detenció de Bin Laden quan tot el món l’està cercant, qui va imputar amb resultat zero a Pinochet o ha intentat, sense cap èxit obrir les fosses de la guerra del 1936. Va ser ministre del PSOE fet que posa en dubte la seva imparcialitat. Se’l coneix per fer grans operacions mediàtiques amb cap resultat penal.
4) La justícia espanyola no sembla precisament justa ni eficient. Per quin motiu Millet és al carrer després d’haver manllevat 25 milions d€ i en canvi Enric Duran, acusat de manllevar mig milió per denunciar el capitalisme, fou condemnat a presó sense fiança o en Franki de Terrassa fou empresonat preventivament per, se suposa, haver arrencat un drap amb els colors espanyols.
5) És poc probable que Millet hagi actuat sol. Aquest patró de la fundació del PP, que també va pagar a la fundació socialista Olof Palme, a la fundació de CDC, a Àngel Colom i la majoria de partits de L’Ametlla del Vallès, per exemple, comprava silencis i això escampa el dubte sobre tots.
6) CDC hauria de tornar els diners cobrats del Palau de la Música o bé organitzar una cadena de concerts. Com pot justificar la fundació convergent que els diners que recull una fundació musical acabin a un partit?.
7) Caixa Catalunya hauria d’aclarir en quin apartat de la seva obra social inclou fer pagaments al PSOE. Aquesta caixa fa obra social o obra social-ista?.
8) Esquerra va presentar-se sota els lemes “Aire fresc” i “Mans netes” i ara adjudica informes a 11.999 pel sol motiu que si fossin a un preu de 12.000 € caldria fer un concurs públic. Això és transparència?.
9) Mai cap partit descobreix internament els casos de corrupció. Perquè no fan “auditories de seguretat”?.
10) CDC i PSOE exclouen als imputats quan encara són innocents, mentre no es demostri el contrari, sense esperar a la sentència. CDC oblida que Alavedra era membre del consell consultiu del partit i Alavedra vicepresident de la fundació Catalunya Oberta que fa de lobby pensador del partit. El PSOE diu que va expulsar Lluís Garcia i al mateix temps els ajuntaments socialistes contractaven obres amb ell.
11) El nacionalisme espanyol ha fet un brut intent d'aprofitar uns casos concrets posant l'etiqueta "catalana" a tots aquests afers. Lleig. Com diu el pilot Jaume Alguersuari: "Quan perdo sóc el pilot català i quan guanyo sóc el pilot espanyol".
12) Fan vergonya aliena les declaracions de Jordi Pujol i Agustí Colomines dient que tiraran de la manta i podem acabar com a Itàlia. Recorden en Pasqual Maragall parlant del 3 %. Els qui no entenem res d'aquesta "alta política" només ens queda la sensació que uns es tapen als altres.

Tot l’espectre polític és en dubte i això és molt perillós. Als espanyols no els importa gaire; el seu país sempre ha estat corrupte. En el que duem d’any han detingut 17 alcaldes acusats de corrupció i no passa res. Han conviscut amb Roldán, el germà de Guerra, Julio Feo, la “bodeguilla”, Manuel Pardo y Colón de Carvajal, Marbella, el cas Gurtel, el cas Faisán, el cas Palma Nova, Rodrigo de Santos, els Albertos, la Unió Europea condemnant la corrupció urbanística al País Valencià, i ells van fent. Però Catalunya no és com Espanya i si aquí s’imposa el model de corrupció ja no tindrem res. No valdria la pena ni la independència si ha d’estar en mans de persones com aquestes. Diu Joan Ferran (PSOE) que la independència no arreglaria tot això. Potser no. El que és segur és que tot això ha passat mentre som dependents d'Espanya i els corruptes sempre voldran mantenir l'statu quo.

8. Petició (urgent) per mantenir l'occità al metro de Tolosa

El mes de setembre l'ajuntament de Tolosa de Lengadòc va començar a fer els anuncis acústics del metro també en occità. No cal incidir en la importància d'aquest fet que trenca amb la imatge folklòrica que alguns voldríen de la llengua de Mistral.

Des de fa uns dies els partidaris del monolingüisme francès han encetat una campanya per exterminar l'occità del metro. El proper 7 de de novembre la companyia decidirà que fa. Els genocides ja han reunit 8.000 suports de tot França. Els occitanistes només es tenen a si mateixos i els qui els volguem ajudar. De moment són 1.000.

Es pot signar a:

http://lapetition.be/sign_petition.php?petid=1306

i veure les darreres signatures a:

http://lapetition.be/en-ligne/petition-1306.html

7. La primera dama de Catalunya

Aquest estiu la secció de Bretanya del Parti Socialiste francès va decidir prohibír l'acumulació de càrrecs, aquest és un dels greus problemes de la partitocràcia que genera corrupció. D'aquesta manera els batlles o altres càrrecs del consell regional bretó no podran ser al mateix temps diputats o senadors. És una bona mesura i demostra que, si es vol, si hi ha mesures de correcció de l'abús de poder.

A Catalunya no tenim la mateixa sort. Un exemple ben clar és Anna Hernàndez, la primera dama de Catalunya i esposa del president J. Montilla. Aquí hi ha 16 càrrecs que ostenta actualment:
-Regidora d’Urbanisme de L’Ajuntament de Sant Just Desvern.
- 1ª Tinent d’Alcalde de L’Ajuntament de Sant Just Desvern.
- Presidenta de PROMUSA.
- Presidenta de PROECSA.
- Gerent del Consorci de la Colonia Güell.
- Consellera del Consorci del Parc Agrari del Baix Llobregat de la Diputació de Barcelona.- Consellera de Foment de Ciutat Vella de la Diputació de Barcelona.
- Consellera del Tunel del Cadí, Concessionaria S.A.
- Consellera de la Comissió Catalana de Trànsit i Segureta Viària.
- Consellera del Barri de la Mina.
- Delegada de L’Area d’Infraestructures, Urbanisme i Habitatge de la Diputació de Barcelona.
- Consellera de La Caixa.
- Consellera del Consell Comarcal del Baix Llobregat.
- Vocal del Consorci Sanitari Integral.
- Vocal de la Fundació Caviga.
- Consellera de L’Area de Salut de L’Area Metropolitana de Barcelona

Tenia entés que socialisme era repartir...suposo que repartir càrrecs no.

6. 7 de Novembre 2009: "350 anys de resistència" (2)

Com a continuació de l'apunt sobre la commemoració del tractat dels Pirineus s'han anat fent públics més actes:
- ERC celebrarà el seu consell nacional a Perpinyà el mateix dia 7 de novembre. És un encert molt gran aquesta convocatòria i servirà per enfortir el pes de la manifestació posterior. A més el partit repartirà de franc senyeres a la població de Perpinyà el dia 6 al local del partit (11, carrer de les fàbriques grans) de 10 a 18 hores. Tanmateix ERC ha convocat un acte a Vilafranca de Conflent el dia 8 de novembre per recordar la conjura de Vilafranca (1674) amb una xerrada amb l'historiador Enric Pujol i l'escriptor Joan-Daniel Beszonoff, la col.locació d'una placa i un concert musical.
- CDC també s'ha adherit als actes del dia 7 i també ha convocat un acte pel dia 8 on commemorarà el tractat. Es farà a Sant Llorenç de Cerdans i consistirà d'un acte, dinar i sardanes. CDC ha batejat l'acte com "Aplec dels Angelets" referint-se a la guerrilla que va mantenir la flama de la resistència francesa posteriorment a l'amputació del país. Finalment la JNC ha anunciat la presentació d'una secció nord-catalana el proper 7 de novembre. Seria una gran notícia si es confirmés doncs diversos intents en el mateix sentit no han estat reeixits.
- La Federació ha editat un llibret de 28 planes on s'explica que va passar el 1659 de forma divulgativa per grans i petits. Costa 2 € però hi ha descomptes per entitats que el comprin a partir de 20 unitats.
- El Casal Jaume I de Perpinyà organitza la 4ª nit del 7N on entregarà els premis Josep de Trinxeria (en record del resistent català) i Josep de Segarra (destacat anti-català). Es farà la nit del 6 a 23, Avinguda del Liceu..
- L'entitat Parlem Català de Sant Llorenç de la Salanca també ha convocat un acte a Torrelles per commemorar el tractat.
-Per primera vegada es realitzarà una fira d'entitats similar a la que es fa a Barcelona per l'11 de setembre. Hi exposaran un fum de moviments.

NettTV.cat en farà un seguiment especial dels diferents actes commemoratius.

5. La partitocràcia

1) Què és la partitocràcia?. La partitocràcia és la perversió de la democràcia per part d'alguns partits polítics. El filòsof Gustavo Bueno la descriu com la "deformació sistemàtica de la democràcia". Els partits, actuant com a corporacions, imposen una normativa compartida per la que es perpetuen en el poder amb prudents succesions. Es tracta d'una burocràcia paral.lela a la de l'estat i que deriva en un "estat de partits". La democràcia de partits és cada vegada més divergent de la democràcia representativa. En els règims socialistes reals i en els feixistes la partitocràcia té un partit únic.

2) Com es forma?. Per una casta de polítics professionals. Per quin motiu els polítics han de ser professionals?. Aquesta casta és formada en gran part per persones incompetents en la vida privada i que exclouen aquells que suposen que poden ser un entrebanc al seu projecte de viure de, i no per, la política . Hi ha un gran nombre de persones dedicades a la política que mai han aconseguit guanyar un cèntim en cap altra activitat professional que en aquesta.

3) Com actuen els partits en partitocràcia?. Els 2 eixos de la partitocràcia són:
(a) l’elecció dels candidats sovint feta a dit, obviant els mèrits convertint aquesta elecció en una llepocràcia (sistema on llepar és millor que tenir mèrits);
(b) el control ferri posterior sobre aquests electes.
- Eviten que hi hagi cap altre vehicle per accedir al poder democràtic,
- conformen un monopoli del poder amb lleis que els permet ésser l’única via de intervenció política,
-es prolonguen en el poder el màxim de temps encara que siguin conscients de que la seva gestió ha estat negativa, tanmateix acumulen el màxim de càrrecs en poques persones,
-prohibeixen cap autocrítica interna de forma que la direcció imposi els seus criteris evitant cap forma d’assemblearisme mitjançant un suposat vot delegat als congressos
- imposen una fèrria disciplina de vot aïllant els dissidents i obligant als diputats a votar en un sol sentit. El representant de la direcció dona senyals als diputats per a que votin tots en el mateix sentit encara que no sàpiguen que voten,
-desenvolupen una teòrica divergència amb la resta de partits de manera que sembli que hi ha una certa alternancia però no modifiquen en res el gruix del sistema,
-imposen condicions econòmiques impossibles per arribar a presentar-se de manera que ells mateixos esdevenen lacais de les corporacions financeres que els hi deixen els diners per a pagar milionàries campanyes que no atrauen ni la meitat dels vots del cens,
- imposen condicions absurdes com ara que calgui la signatura prèvia d’electes per a poder presentar-se com va succeir a l’estat espanyol a les darreres europees o les 500 signatures de regidors o diputats necessàries per a presentar una llista a les presidencials franceses.
- creen mitjans de comunicació afins per tal de reproduir el seu missatge i desacreditar la resta. Així tothom sap que quan va a un quiosc paga per llegir les idees que li són afins. Cap mitjà de comunicació, excepte a internet, és independent dels partits.
-utilitzen els vots rebuts “a posteriori” per establir pactes entre ells de manera que perverteixen el vot rebut conscientment: prevariquen amb el vot.
L'alternativa a la partitocràcia no seria un sistema sense partits sinó trencar el bloqueig legal dels partits i introduir reformes per evitar la degradació del sistema.

Per cert, qualsevol crítica a la partitocràcia rep la resposta de demagogia o populisme per part dels partitocràtes. Va amb el sou.

4. 7 de Novembre 2009: "350 anys de resistència"

Sota el lema "350 anys de resistència" el proper dissabte es commemorarà el tractat dels Pirineus signat entre les Espanyes i el regne de França. El tractat va amputar Catalunya de les seves comarques del nord: Capcir, una part de la Cerdanya, Conflent, Rosselló i Vallespir. Encara avui, malgrat una horrible repressió la majoria de la població d'aquestes comarques se sent catalana i una part important conserva la llengua i la tradicions. El sentiment és tant fort que una part dels jubilats arribats d'altres contrades de l'estat francès participen en la preservació de les tradicions catalanes.

Hi ha la tendència des de l'altra banda de la frontera de que Catalunya Nord ha perdut els signes d'identitat propis. Ben al contrari, la llengua ha reculat molt però s'hi han conservat moltes senyes autòctones i el catalanisme ha fet avenços notables els darrers 20 anys com el creixement de la Bressola i Arrels, la difusió de Ràdio Arrels, la senyalització en català a la pròpia Perpinyà o la celebració d'una manifestació anual pel 7 de novembre. El moviment catalanista era tant feble que va deixar-la de convocar els anys noranta. Actualment s'ha consolidat i crescut amb la marxa de torxes endegada l'any passat o els concerts nocturns. També podem citar altres fites recents com:

- la inauguració de la Porta dels Països Catalans a Salses (2003),

- la campanya del "burro emmascarat" del Bloc Català (actual CDC) que va evitar la redenominació de la regió Llenguadoc-Rosselló en "Septimanie",

- les implantacions de CDC, ERC i Maulets,

- l'extensió a tots els alumnes, per primera vegada, d'algun tipus d'ensenyament de català segons va informar l'APLEC (associació de mestres pel català) per l'exercici 2007-08.

- la web de la Universitat de Perpinyà per primera vegada en català (2007),

-la "Carta del Català" aprovada pel Consell General (similar a la diputació del sud) el desembre de 2007 i que oficialitza de facto la llengua,

-l'ús per primera vegada del terme "Catalogne Sud" per part de 'L'Independant' diari de referència a la regió, el 2008,

- l'utilització per primera vegada del català per part d'un regidor de Perpinyà (d'ERC) el 2008,

-la inauguració de l'espectacular col.legi de Bressola al Soler (2008) amb suport de la Generalitat del Sud,

-la reactivació del grup de joves "Agasalla" de Perpinyà especialment actius,

Les victòries de l'USAP, el club de rugbi de Perpinyà, han ajudat també a estendre un sentiment d'orgull nord-català.

La manifestació és unitària, tant de bó entenguéssim la importància d'això al sud, i la convoquen: Federació per la Defensa de la Llengua i Cultura Catalanes, Col.lectiu de Professors de Català per Adults, Centre Cultural Català /Casal Jaume I, Aire Nou de Baó, Assemblea Nord-Catalana i Maulets. Té el suport de partits i entitats com l'Agasalla. Els nord-catalans han obert una web especial consultable a 350 anys.cat.