El vocalista de Roxy Music visita els Països Catalans el proper mes d’agost. Serà el 10 d’agost a Sant Feliu de Guíxols en el marc del festival de Porta Ferrada de la localitat empordanesa. Les entrades valen entre 35 i 55 euros. Ferry, de 65 anys, va ser notícia el passat mes d’abril essent hospitalitzat després de caure al seu habitatge londinenc. L’elegant artista va ser objecte d’una profunda revisió i donat d’alta 24 hores després. Ara protagonitza el festival empodanès, l’anunci televisiu té com a teló de fons una de les seves peces. El darrer àlbum de l’anglès és “Olympia”.
diumenge, 31 de juliol del 2011
divendres, 29 de juliol del 2011
504. Brendan Lillis, un cas esgarrifós
Brendan Lillis fou detingut l’any 1972 acusat de tinença d’armes i explosius. Va ser condemnat a cadena perpetua per pertinença a l’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA). Va passar 17 anys als Blocs H on va viure, en primera persona, les protestes dels presos independentistes entre ells la de Bobby Sands. L’any 1994 fou posat en llibertat en el marc del procés que culminaria en l’acord de divendres sant (1998).
L’any 2009 la policia britànica el va tornar a detenir acusant-lo d’intent de segrest. El tribunal de Belfast va retirar els càrrecs i ni el va jutjar. Incomprensiblement el secretari d’estat va anul•lar l’acord de 1994 i va empresonar-lo per complir la resta de condemnes…de 1972!.
Lillis té una malaltia greu, una mena d’artritis que li retorça la columna vertebral deformant-li el cos. A finals de 2010 li van iniciar un tractament similar a la quimioteràpia que li anul•la el sistema de defenses. El seu cos va quedar molt afectat. Ja du 600 dies estirat a una llitotxa a la presó de Maghaberry on no hi ha hospital sinó infermeria.
El 21 de juliol, la muller de Lillis, Roisin Lynch, va iniciar una vaga de fam instal•lant un campament de protesta en el famós Free Derry Corner. No està sola i s’estan organitzant concentracions de protesta a Irlanda del Nord. Els grups republicans, tradicionalment dividits en moltes faccions, li han donat suport. Lillis ha unit per primer cop a Éirígí, RNU, l’IRSP, RSF, 32CSM i els propis Sinn Féin o SDLP.
Un sol gest evitaria que Lillis mori possiblement ben aviat. Ja hi ha una petició on line.
dimecres, 27 de juliol del 2011
503. Abstenció no, absentisme sí
La proposta de promoure l’abstenció des de l’independentisme feta per una 13 persones obre un debat que, soterradament, ja fa setmanes que dura. La meitat dels signants formen part de Solidaritat que és qui està cercant suports per promoure aquesta estratègia.
Sovint el govern espanyol deia que d’ETA només li interessava la declaració que anunciés l’abandonament de les armes. Doncs ara moltes persones residents a Catalunya l’únic que els interessa del Parlament de Madrid és una declaració reconeixent la independència. Res més. Des d’aquesta perspectiva les eleccions estatals són poc rellevants.
La proposta de l’abstenció activa és, però, poc pràctica. En primer lloc com es diferencia l’abstenció activa de la passiva?. I l’abstenció independentista o l’espanyolista?. En segon lloc quin benefici treu l’independentisme de no tenir representació institucional?. I en tercer lloc per quin motiu l’independentisme ha de perdre cap oportunitat per a visualitzar-se unit?. Ha costat molts anys sortir de les catacumbes. Fins el 1992 ni tant sols hi havia una alternativa electoral. Tornar a aquest escenari seria un retrocés.
En canvi, com diu S. Cot, “Fa anys que Heribert Barrera diu el mateix, i ningú no li fa cas. Cal replantejar l'estratègia del catalanisme a Madrid, deixar de donar suport sistemàtic a qualsevol govern que no tingui majoria, abandonar la tàctica del peix al cove i desestimar unes contrapartides conjunturals que, al capdavall, sempre acaben essent reversibles. El fil que relliga Francesc Cambó amb Josep Antoni Duran Lleida i Joan Ridao no dóna més de si.” Si l’independentisme es torna a presentar amb la voluntat de “fer pedagogia” o caure “simpàtic s’equivocarà.
El 9 de juliol Heribert Barrera va deixar clares les dues condicions que permetrien avançar al moviment nacional:
1.- La unitat dels partits independentistes
2.- El boicot a les institucions espanyoles
L’absentisme parlamentari d’una coalició indepedentista unitària relliga ambdues, permet posar a prova la unitat en unes eleccions menors (les espanyoles) i plantar cara a l’estat. Una hàbil tàctica fins i tot permetria, amb poca presència a l’hemicicle, obtenir recursos de l’estat per combatre’l. Visualitzaria un independentisme diferent que ja no vol pactes i va de cara.
Tot plegat en un escenari on el PP obtindrà una majoria absoluta inqüestionable. L’aparició d’una opció que unís els independentistes (ERC, SI, Rcat, Dcat i CUP) i que qüestionés la legitimitat de les institucions de l’estat des de dintre seria una doble victòria. Encara que només obtingués un escó per Barcelona. Un escó que callés i així fes un crit eixordador de llibertat. Però per fer-ho cal molta generositat, qualitat que no sobra en els partits independentistes.
dimarts, 26 de juliol del 2011
503. Dos festivals invisibles
El tercer cap de setmana de juliol van celebrar-se dos festivals de caire independentista. El ‘Rebrot’ organitzat per Maulets a Berga i l’Acampada Jove de les JERC a Montblanc. Sumant-hi els seus participants van aplegar 35.000 persones. Es dona la circumstància que una setmana abans l’independentisme reunia una xifra similar en una manifestació a Barcelona. Cap moviment social o polític té avui dia la capacitat de convocatòria demostrada per l’independentisme aquest mes de juliol. Cap. Imaginem que el moviment dels indignats, per exemple, fos capaç de realitzar aquestes tres convocatòries o que ho féssin els unionistes espanyolistes. Cal imaginar molt; car no tenen ni la capacitat organitzativa ni de convocatòria suficients. Només l’independentisme pot.
Demostracions de força com aquestes, en canvi, no es reflexen a la premsa. No parlem de la premsa hispano-espanyola que ens és realment indiferent. Parlem dels puntals de la premsa radicada a Catalunya. Els grups Godó, Zeta i la CCMA. Els dos primers han obviat literalment les iniciatives citades donant cobertura massiva a concentracions molt i molt menors. El tercer, que sí va cobrir la manifestació, ha ignorat els festivals. Això sí, si Rebrot o l’Acampada fossin festivals inocus, sense missatge el desplegament hagués estat radicalment diferent. No parlem de fer publicitat prèvia sinó de recollir, a posteriori, uns fets noticiables. I ocultar-ho, amagar 35.000 persones, és fer un boicot informatiu. Per aquestes raons, entre d’altres, els tres grups van coincidir en lloar la trajectòria periodística del feixista espanyolista Carlos Sentís. Beuen de la seva font.
diumenge, 24 de juliol del 2011
502. L’absentisme parlamentari origen, per exemple, de dues independències a Europa
L’any 1905 Arthur Griffith va escriure “The policy of Sinn Féin”. L’assaig plantejava una estratègia cap a la independència d’Irlanda. Setze anys després s’obtenia un estat propi. Griffith va inspirar la política de Sinn Féin (nosaltres sols) en la d’Hongria. Els diputats s’havien retirat del parlament, practicant l’absentisme i havien deslegitimat les institucions imperials. Així van aconseguir, com a representants populars, la independència. Griffith fins i tot va adoptar la política de monarquia dual defensada pels hongaresos.
Al contrari del que es pensa el Sinn Féin no fou l’ala política de l’IRA o, com es deien aleshores els Oglaigh na hÉireann (Voluntaris d’Irlanda). Aquests formaven una altra agrupació, l’Irish Republican Brotherhood, que refusava la monarquia dual proposada pel SF. Apostaven per la república i l’alçament armat. El 1916 ho van dur a terme i foren esclafats. Llavors el SF, que no havia participat en la revolta, va recollir el seu testimoni i va provar la via institucional.
Durant tres dècades l’Irish Home Rule Party arrasava a les eleccions. Era un partit moderat centrat en la demanda de certa autonomia per Irlanda. Els seus diputats anaven a Westminster, negociaven el suport al govern anglès de torn i tornaven a casa amb certs beneficis propis i pocs o cap pel país. Quan calia aixecaven la veu i sempre que podien pactaven. La població volia la independència però no volia problemes: ara no toca. I no tocava mai.
Els independentistes van fer un enorme esforç per alçar la veu. Van obrir clubs esportius, per la llengua gaèlica, van fer actes socials. Van crear una xarxa en poc menys d’una dècada. L’any 1917 van presentar candidats propis amb el programa de Griffith. La seva idea fonamental era que en ser escollits practicarien l’absentisme. No negociarien amb cap partit britànic ni li donarien suport com havien fet durant 30 anys els autonomistes. Del parlament britànic només volien una cosa: el reconeixement de la independència irlandesa. Londres no permetia un referèndum sobre la independència?. Enlloc de queixar-se van plantejar les eleccions com si fos un referèndum. Així, sota el SF, es van unir els diferents sectors independentistes. Els seus adversaris ferotges no van ser curiosament els unionistes radicals sinó els partidaris de l’”ara no toca” del Home Rule Party. El 1917 van obtenir el primer escó amb el comte George N. Plunkett. L’efecte va ser immediat. Aquell escó demostrava que eren una alternativa viable. Plunkett va retirar-se del parlament britànic argumentant que no tenia cap dret a legislar sobre Irlanda. L’efecte d’orgull i dignitat després de 30 anys d’erm pactisme va estendre’s per l’illa maragda.
El 1918 obtenien la majoria absoluta: 73 escons pel SF i 6 pels autonomistes. Els diputats electes es retiraven de Westminster evidenciant el suport popular a la independència. I proclamaven el Dáil Éireann, el parlament d’Irlanda. Si la majoria de diputats electes volien la independència és que el poble volia la independència. Els anglesos van fer un darrer intent violent; però el 1920 es veien forçats a reconèixer l’estat lliure d’Irlanda mitjançant la Government of Ireland Act. Quan els diputats electes a un parlament el deslegitimen neix una nova legitimitat.
diumenge, 17 de juliol del 2011
501. Propostes de futur després #9Juliol
Arran de les conseqüències de la manifestació del 9 de Juliol publiquem les aportacions d'un dels seus promotors, en Josep Maria Bellmunt d'Ara o Mai. Les 4 línies d'actuació que apunta van més enllà de tàctiques electorals o partidistes i són molt interessants; en especial el quart:
Quines conclusions en podem treure?
1/ Una manifestació per la independència no només no interessa sinó que incomoda (fa por potser?), als poders fàctics establerts, polítics, econòmics, culturals i mitjans de comunicació, que ara estan per entretenir-nos durant els propers quatre anys amb hipotètics pactes fiscals, o pla b o com li vulguem dir, però no ara, sinó fins d`aquí 4 anys, de moment el missatge es quedem-nos quiets.
2/ No interessa que la gent es mobilitzi, en general, però sobretot per aquest tema, i menys que es mobilitzi amb seny i ordre i amb arguments i solucions clares ( quantitat d`euros que marxen cada any, situació de retallades com a conseqüència d`això i una resposta, la independència), se`ls veu massa el llautó i no tenen resposta.
3/Com que el moviment per l`alliberament de Catalunya és ja massa important, numèricament i socialment, s`intenta que quedi en mans d`agents pretesament independentistes, que serveixen al poder autonomista establert, i que el poden manipular a discreció, afavorint la seva fragmentació actual, i presentant-lo con una cosa de quatre arrauxats sense cap poder d`organització, i que necessita sempre de les grans institucions, controlades per ells, si vol fer alguna cosa amb cara i ulls. Cal anar amb compte amb tot això, i amb els nous o vells gurus que poden sorgir.
4/ Finalment els poders, l`estatus quo establert actual, intenta barrejar-se amb l`independentisme, amb declaracions d`amor i de comprensió cap al moviment, fent veure que en forma part, però quan se li demana ajut i implicació, no només no dóna cap suport, sinó que lluita activament per destruir i reprimir qualsevol iniciativa.
Que pot fer l`independentisme per sortir d`aquest atzucac?. Cal actuar en quatre fronts.
El primer es la unitat de les forces polítiques independentistes actuals, sense excepcions. Sense poder polític no podem seguir endavant, es imprescindible. Cal afavorir doncs la gran coalició, que no només sumarà els vots sinó que n`atraurà de nous.
El segon es mantenir el poder de mobilització continuada. Hem d`estar presents continuadament al carrer, amb accions de més o menys envergadura, però on tothom s`hi senti representat i evitant la fatiga. Tota mobilització ha de ser un èxit que augmenti l’autoestima del moviment.
El tercer es que cal implicar-se i denunciar de forma conjunta totes aquelles situacions d`injustícia social. El moviment independentista ha de servir per ajudar a les persones, s`ha de percebre com útil. Es senzill actualment, moltes de les situacions de greuge social que es viuen al nostre país son conseqüència de l`espoli espanyol. El moviment independentista ha de ser-hi present i unit en la denúncia i el suport als afectats, i deixant al descobert el poder autonòmic que ho permet i no fa res per impedir-ho, i en altres ocasions ho realitza directament per iniciativa pròpia o per ordres del govern espanyol.
Finalment s`ha de potenciar que el moviment sigui obert a tothom, que tothom hi pugui dir la seva i senti que es escoltat, cal fugir de direccions massa col•legiades que no tenen en compte la base, i que actuen des d`un despatx i de forma teòrica.
El moviment ha de ser fresc, participatiu i àgil per moure`s ràpid en qualsevol direcció que calgui.
Des d’Ara o Mai seguirem treballant de ferm en aquesta direcció, potenciant el treball de forma conjunta per unir els esforços cap a un sol objectiu: La independència.
Josep Maria Bellmunt
dilluns, 11 de juliol del 2011
500. #9Juliol: la primera manifestació independentista unitària, de base i 2.0
Dissabte 9 de juliol unes 35.000 persones es van manifestar a Barcelona sota el lema “Pel nostre futur:independència”. Quan la marxa arribava a Pujades encara hi havia persones a Urquinaona. Les darreres setmanes m’he implicat personalment en l’organització d’aquesta manifestació i, entre altres coses, el blog se n’ha vist afectat. A canvi he conegut de nou, o aprofundit en el coneixement de persones de gran capacitat que et fan creure que això de la independència va de debò. Ara és moment de treure’n conclusions de la manifestació també personals i, per tant, subjectives:
1. Qui deia que aquesta manifestació no tenia una organització darrera tenia raó. Ha estat feta per persones anònimes representatives de si mateixes. Com diu, l’a2bcat el poble ha convocat al poble. En termes populars feta “amb una sabata i una espardenya” on en algunes reunions “plenàries” hi havia mitja dotzena de persones. Això li dona un gust de certa mítica.
2. Com poden una vintena de persones convocar desenes de milers?. Triant un bon motiu: la independència. Un bon moment: 1 any després d’una gran mobilització. Amb molt d’esforç i amb un element nou: internet.
3. La manifestació del #9Juliol és la primera manifestació independentista 2.0. Convocada gairebé de forma exclusiva per internet: twitter, facebook o blogs. I per això era un risc. No tenia predecents.
4. Els partits que hi han donat suport han demostrat generositat. Ho han fet amb recel. Amb la pregunta de “I qui està darrera?” sobrevolant però han donat suport. I el seu recel era normal per evitar manipulacions. ERC, SI, RCat i DCat han donat suport. Els tres darrers van, a més, complir l’acord de no dur pancarta pròpia. Els seus dirigents van marxar barrejats (com Agustí Benedito, per exemple) entre el poble. Quan un dirigent és incapaç de donar un pas en darrera alguna vegada no és un dirigent. És un egòlatra.
5. Ara o Mai ha estat l’entitat motor de la mobilització. Amb un esforç sobre humà dels seus integrants, amb una voluntat de ferro i una capacitat d’entesa amb parts diferents realment lloable. És una entitat què donarà que parlar. La voluntat de cercar el comú denominador és excel•lent per exemple encapçalant la marxa amb dues estelades, una amb estel blanc i una de vermell.
6. Fins el darrer moment s’ha negociat amb tothom però hi ha qui decididament ha optat, des de l’independentisme, per oposar-se a una manifestació independentista. No és Òmnium que no és independentista i pateix de subvencionitis. La Plataforma pel Dret a Decidir, Assemblea Nacional Catalana o CUP sí són exemples. Els dos primers perquè han optat per crear una capelleta macro cefàlica on la direcció actua sense base i els gurús ho són tot. A la CUP la situació és diferent. Algunes CUP locals (Tarragona, Collbató…) i Casals Independentistes (Sant Celoni…) han donat suport actiu. La direcció boicot actiu. I quan una organització no sap donar un pas en darrera amb l’excusa de que no controla no és una organització nacional sinó simplement partidista. No passa res però és bó que tothom hi reflexioni i en altres ocasions siguem més.
7. El paper de l’ajuntament ha estat delirant. L’orgull d’escoltar els doctors Barrera, Broggi o Domènec es va veure enterbolit per la ràbia de veure’ls pujar en un elevador a un camió diminut. L’ajuntament no va donar permís a fer un concert amb Brams, Catarsi i Lluís Oliva & Les Arbequines…on fos!. Tot emplaçament era acceptat. Després es va negar a deixar instal•lar un escenari on poguessin parlar tres personalitats que, com va dir Quim Masferrer, a qualsevol país se’ls escoltaria al Palau de la música o el liceu. I va negar-se a dir un lloc on aparcar els autocars. I va negar als Motards Independentistes d’anar amb les seves motos. Difícil legislatura es preveu a aquest ajuntament “a la valenciana”. Aquesta organització va anar de bona fe. Altres no ho faran. I autoritat no és autoritarisme.
8. La comparativa amb el 10J era inevitable. I el #9Juliol volia denunciar que el 10J fou un fracàs. Aquella marxa, liderada per Montilla, fou convocada en realitat per PSOE, CiU, ERC o ICV. El motiu era protestar contra la retallada de l’estatut pel TC. Doncs un any després el partit que va dur el text al TC és el qui decideix els pressupostos de la Generalitat. I això és un fracàs col•lectiu que calia denunciar. La comparativa més real és amb els “indignats” que han rebut desenes de portades els darrers dies. Doncs bé, ahir es van omplir varies Places de Catalunya i vam demostrar que som molts més i que, mal organitzats, no creem ni un sol incident. I sobre el 10J, ja va dir l’Anna Arqué “No cal que sempre hi siguem tots, cal que tots hi siguem en una o altra vegada”.
9. Hi ha qui diu ara que la manifestació no té cap més missatge enllà de la independència. Sense dubte va perdre’s l’emotiva intervenció d’Heribert Barrera on va dir dues coses Claus. U, els partits independentistes han d’anar units coordinats. Dos, cal fer boicot a les institucions espanyoles. I això, de cara a les estatals ja anuncia el posicionament que tindrem alguns dels organitzadors. I veure marxar junts els independentistes de diferents partits que fa uns mesos s’insultaven fou una enorme satisfacció pels organitzadors.
En definitiva hi havia desenes de milers d’independentistes que volien sortir al carrer sense sigles. I un grup de persones van crear les condicions. No es tracta ara que la Plataforma 9J visqui de l’èxit com ha fet la PDD amb les concentracions de 2006 i 2007, Òmnium amb la del 2010 o l’ANC vol fer amb el 10 d’abril. Crear una capelleta més i anar fent la viu viu amb comunicats i reunions se 25 persones amb 20 dirigents. Aquest cop, però, la cosa no és així. I en som molts i com va dir el doctor Broggi...”la llavor està llaurada”. I quan calgui es tornarà a demostrar al carrer.
diumenge, 10 de juliol del 2011
499. A Suïssa: Verds i de dreta
Grunliberale o Vert’Libérale és un partit polític suís fundat l’any 2007. En pocs anys ha passat de 0 a 32 electes principalment a Zurich. Al contrari que la majoria de partits verds es situa en el centre dreta. De fet és oposat a la línia d’esquerres de Les Verts que suposadament eren transversals però han actuat com a força d’esquerres a molts països. La fagocitació de part d’Els Verds per l’antic PSUC o EU són clars exemples. A Suïssa el Les Verts compten amb 2 consellers al parlament suís. Ara tenen la competència del nou partit de centre dreta amb qui col·laboren en aspectes ambientals. A Suïssa els darrers mesos hi ha un debat intens per abandonar l’energia nuclear arran dels fets de Fukushima i el Partit Socialista han apostat també per aquesta via. De moment el govern ha decidit no renovar cap reactor.
divendres, 8 de juliol del 2011
498. La sectarització, malaltia infantil de l'independentisme
Arran de les eleccions locals s'ha vist la cruesa de la divisió independentista. La comparació amb Bildu (on encara caldria incorporar Aralar) és terrible. A moltes ciutats l'independentisme ha quedat fora per haver-se presentat dividit en 2 opcions: Lleida, Granollers... o fins i tot 3: Tarragona, Sabadell, Terrassa, Blanes.. a d'altres s'ha imposat l'opció més potent, la CUP: Mataró, Sant Cugat, Girona (amb Rcat), Reus...o bé ERC: Granollers. La culpa no és només de les diferents opcions que han presentat legítimament candidatura. La responsabilitat serà ara persistir en les diferències enlloc de cercar complicitats. El problema és que la sectarització s'han enquistat dins les formacions independentistes.
- el vot independentista s'ha esberlat des de 2003 per un sol motiu: l'error tàctic d'ERC de sotmetre's al PSOE tot plegat no hagués passat i ara podríem estar parlant de 2.000 regidors independentistes.
- Molta de la gent que ha quedat a ERC s'ha tancat sobre si mateixa defensant els tripartits amb arguments varis: pluja fina, socialització, mà estesa als federalistes...i ara li costa fer un gir. Li costa però ho comença a fer. Trobar més retrets no ajuda.
- Molta gent de Reagrupament i Solidaritat són ara "càrrecs". En un exèrcit de cent soldats és fàcil ser oficial. Hi ha un estol d'executives fantasma repartits pel país. No és el mateix ser “militant de” que “membre de l'executiva de”, “coordinador de” o “responsable de comunicació de”. Per tot plegat algunes d'aquestes persones són primer del partit i després independentistes. A més tenen la tendència a afirmar que la resta no són “independentistes de debò”.
- A la CUP s'ha fet una gran feina a nivell local però té el repte d'obrir els casals i les seves activitats sobretot a ciutats grans. Moltes CUP locals a ciutats mitjanes són grups estancs amb un projecte propi molt ben definit però poc permeable. A nivell nacional, fins ara, han preferit no participar, o fer-ho a part, en les grans accions unitàries (manifestacions pel dret a decidir...)
- I finalment el pitjor de tot. Cada grup ha celebrat els seus guanys propis. ERC els 1390 regidors, CUP els 101, SI 48 i Rcat 41. I quan ho feien, sobretot a twitter o comentaris a digitals es feia amb insults a la resta, menyspreus o burles. Aquesta dinàmica és absolutament destructiva i pròpia de secta. Cap grup independentista ha felicitat a la resta.
A Catalunya hi ha 9.137 regidors. Si algú es pensa que cal celebrar tenir-ne 1.000, 100 o 50 i menysprear la resta s'equivoca.
dissabte, 2 de juliol del 2011
497. Racisme absolut a la zona "rebel" de Líbia
No queda clar qui són o què volen el Consell Nacional de Transició que s’oposa al govern de Gadafi a Líbia. Precisament el CNT és encapçalat per un ministre de Gadafi que, molt opositor no deu ser i una mica oportunista sí. En tot cas l’operatiu internacional que es va adoptar no era per recolzar-los sinó per evitar que Gadafi fes una massacre de població civil. Els “rebels” havien de pendre l’ofensiva en el suposat cas que tinguésin suport. Tres mesos després ja duem 15.000 morts i el front bloquejat en 200 quilòmetres.
Les poques notícies que arriben de la zona del CNT no són gaire bones. Ara s’ha sabut que s’hi practica un racisme absolut i es persegueix, empresona o tortura la població negra. Un exemple és la ciutat de Misrata. La majoria de la població líbia és àrab després de recloure els berbers en zones marginals. Ara els “rebels” acusen la població negra de ser al servei de Gadafi (ell mateix àrab i arabista en la línia del nasserisme). Les fonts que apunten a aquest racisme instituït són variades: Amnistia Internacional té personal sobre el terreny que parla d’empresonaments pel color de pell i d’execucions a poblacions on la majoria és negra. Premsa nord-americana com el Wall Street Journal o la Black Star News han recollit també els fets.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)