Nova Caledònia és una nació sota administració francesa de l’Oceà Pacífic. És situada just al costat d’Austràlia i ha viscut un llarg enfrontament amb la potència colonial. Aquest es va reduir arran de l’acord de Noumeá (1998) en que l’estat francès reconeixia el dret a l’autodeterminació del poble kanak. Aquest s’ha de concretar entre 2014 i 2018.
El parlament de Nova Caledònia, de moment, va decidir el passat 25 d’agost aprovar un himne oficial, una divisa i la grafia d'una moneda pròpia. Aquests signes seran oficials segons el propi acord. L’himne té per títol “Estant units, esdevindrem germans”. Queden per determinar dos símbols també reconeguts per l’acord: el nom del possible futur estat i la bandera.
dimarts, 31 d’agost del 2010
dilluns, 30 d’agost del 2010
268. Solidaritat Catalana estrena web i guanya adhesions
Solidaritat Catalana per la Independència ha estrenat fa uns dies una nova web. És fruit del treball voluntari d’alguns solidaris i suposa un salt endavant de la formació. Cada vegada més, Solidaritat s’està configurant com un partit o projecte electoral enlloc d’una coalició. Per això l’espai web propi els és fonamental. Inclou tots els apartats bàsics d’un partit amb l’apartat d’agenda on s’anuncien els actes i material en pdf.
Paral•lelament la nova formació independentista ha anat guanyant adhesions d’ampli espectre. Així s’hi ha adherit:
- l’escriptora i Creu de Sant Jordi Isabel Clara-Simó;
- membres de l’Entesa de Progrés Municipal com el seu president, Jordi Fàbrega o l’històric militant independentista Robert Ara;
- militants d’ERC de diverses contrades com ara dirigents locals de L’Eixample i Poble Nou, el propi diputat Uriel Bertrán,el catedràtic de dret constitucional Hèctor López Bofill o qui fou portaveu d’ERC a l’ajuntament de Girona, Santi Niell (després es passaria a Reagrupament),
- fins a 3 consellers nacionals de Convergència començant pel notari Alfons López Tena,aquest és un cas especialment curiós ja que és difícil marxar d’un partit que és a 2 mesos de guanyar unes eleccions,
- diversos ex militants de la JNC com Teresa Massegossa ex-regidora de Sant Feliu de Guíxols i portaveu de Guíxols Decideix
- gran part dels membres de Reagrupament que van marxar arran de la crisi de gener o es van quedar a l’oposició com Emili Valdero o Albert Pereira; així com membres de Reagrupament que van seguir a l’associació com el coordinador de Sants i nuclis del Berguedà, Alt Urgell, Baix Camp, Barcelonès Nord, Terres de l’Ebre. El darrer en incorporar-se Toni Strubell qui és una de les persones amb més prestigi pels seus esforços amb la Comissió de la Dignitat o en reivindicar el presidents Sunyol i Companys.
- persones procedents de la Coordinadora de Consultes per la Independència començant per la que fou cara visible, Anna Arqué.
I fins a 16.000 adhesions com la de l'ex secretari general d'Estat Català, I. Dot o el fundador dels Grups de Defensa de la Llengua, el sociolingüista J. Solé i Camardons. Tot plegat mentre aquest agost s’han fet presentacions del projecte a moltes comarques catalanes tot i existir llacunes evidents a la circumscripció de Lleida . A Taradell, per exemple, sense més publicitat que correus electrònics la presentació va aplegar 400 persones...en una població de 6.000 habitants. Els propers actes, entre el 30 d’agost i l’u de setembre són a Manresa (amb Laporta confirmat malgrat el que diu el cartell), Figueres, Reus i Vic.
Al vespre d'ahir es va fer públic un comunicat de SCI i Rcat on es deixa entreveure que actuaran de forma "paral·lela confluent". És un missatge una mica críptic car ja se sap que les paral·leles mai conflueixen. La premsa ha entès que significa que es presentaran per separat. Si fos així cal destacar que han explicitat que "La voluntat de les dues formacions és la de sumar, lleialment, el màxim de voluntats". El més curiós és que cap dels dos són formalment partits (Rcat una associació i SCI una coalició) i, sobretot, que no han explicitat els motius pels que és impossible la unitat. CiU i ERC ahir van anar a dormir amb un somriure als llavis. Molts independentistes, en canvi, van veure frustrades les seves il·lusions. Encara, però, ni s'han convocat eleccions. I potser queda temps. No ens hauríen de fer triar, però si ens n'obliguen ho farem.
Paral•lelament la nova formació independentista ha anat guanyant adhesions d’ampli espectre. Així s’hi ha adherit:
- l’escriptora i Creu de Sant Jordi Isabel Clara-Simó;
- membres de l’Entesa de Progrés Municipal com el seu president, Jordi Fàbrega o l’històric militant independentista Robert Ara;
- militants d’ERC de diverses contrades com ara dirigents locals de L’Eixample i Poble Nou, el propi diputat Uriel Bertrán,el catedràtic de dret constitucional Hèctor López Bofill o qui fou portaveu d’ERC a l’ajuntament de Girona, Santi Niell (després es passaria a Reagrupament),
- fins a 3 consellers nacionals de Convergència començant pel notari Alfons López Tena,aquest és un cas especialment curiós ja que és difícil marxar d’un partit que és a 2 mesos de guanyar unes eleccions,
- diversos ex militants de la JNC com Teresa Massegossa ex-regidora de Sant Feliu de Guíxols i portaveu de Guíxols Decideix
- gran part dels membres de Reagrupament que van marxar arran de la crisi de gener o es van quedar a l’oposició com Emili Valdero o Albert Pereira; així com membres de Reagrupament que van seguir a l’associació com el coordinador de Sants i nuclis del Berguedà, Alt Urgell, Baix Camp, Barcelonès Nord, Terres de l’Ebre. El darrer en incorporar-se Toni Strubell qui és una de les persones amb més prestigi pels seus esforços amb la Comissió de la Dignitat o en reivindicar el presidents Sunyol i Companys.
- persones procedents de la Coordinadora de Consultes per la Independència començant per la que fou cara visible, Anna Arqué.
I fins a 16.000 adhesions com la de l'ex secretari general d'Estat Català, I. Dot o el fundador dels Grups de Defensa de la Llengua, el sociolingüista J. Solé i Camardons. Tot plegat mentre aquest agost s’han fet presentacions del projecte a moltes comarques catalanes tot i existir llacunes evidents a la circumscripció de Lleida . A Taradell, per exemple, sense més publicitat que correus electrònics la presentació va aplegar 400 persones...en una població de 6.000 habitants. Els propers actes, entre el 30 d’agost i l’u de setembre són a Manresa (amb Laporta confirmat malgrat el que diu el cartell), Figueres, Reus i Vic.
Al vespre d'ahir es va fer públic un comunicat de SCI i Rcat on es deixa entreveure que actuaran de forma "paral·lela confluent". És un missatge una mica críptic car ja se sap que les paral·leles mai conflueixen. La premsa ha entès que significa que es presentaran per separat. Si fos així cal destacar que han explicitat que "La voluntat de les dues formacions és la de sumar, lleialment, el màxim de voluntats". El més curiós és que cap dels dos són formalment partits (Rcat una associació i SCI una coalició) i, sobretot, que no han explicitat els motius pels que és impossible la unitat. CiU i ERC ahir van anar a dormir amb un somriure als llavis. Molts independentistes, en canvi, van veure frustrades les seves il·lusions. Encara, però, ni s'han convocat eleccions. I potser queda temps. No ens hauríen de fer triar, però si ens n'obliguen ho farem.
diumenge, 29 d’agost del 2010
267. Un català detingut pels incidents a Irlanda del Nord
Cada estiu els unionistes a Irlanda del Nord celebren amb marxes la derrota dels irlandesos el segle XVII. Ho fan a la vora de barris de majoria republicana. Els protegeix la policia. Les marxes provoquen l’ira de la població. Ens imaginem els unionistes espanyols marxant amb estanqueres per celebrar l’onze de setembre?.
Cada estiu, també, una part de la població nord irlandesa es manifesta contra aquestes marxes. En algunes concentracions hi ha enfrontaments amb la policia que protegeix els unionistes. Aquest 12 de juliol hi va haver forts enfrontaments a Ardyone, un feu republicà. En global hi va haver 82 ferits en incidents als 6 comtats en 3 nits. A Ardyone va quedar mal ferida una policia per un cop al cap. Les imatges demostren que foren les mànegues policials que van fer caure un bloc de formigó a sobre seu. Malgrat això la policia ha detingut Roger Jorro Costa, de 28 anys i de Barcelona acusant-lo de participació en els incidents. Ha estat empresonat a Maghaberry (on són els presos de l’IRA) i el 20 de setembre haurà de comparèixer davant els jutges britànics.
Cada estiu, també, una part de la població nord irlandesa es manifesta contra aquestes marxes. En algunes concentracions hi ha enfrontaments amb la policia que protegeix els unionistes. Aquest 12 de juliol hi va haver forts enfrontaments a Ardyone, un feu republicà. En global hi va haver 82 ferits en incidents als 6 comtats en 3 nits. A Ardyone va quedar mal ferida una policia per un cop al cap. Les imatges demostren que foren les mànegues policials que van fer caure un bloc de formigó a sobre seu. Malgrat això la policia ha detingut Roger Jorro Costa, de 28 anys i de Barcelona acusant-lo de participació en els incidents. Ha estat empresonat a Maghaberry (on són els presos de l’IRA) i el 20 de setembre haurà de comparèixer davant els jutges britànics.
dissabte, 28 d’agost del 2010
266. Racó blaugrana: oportú i encertat
A finals de juliol es posava en marxa el web Racó Blaugrana. És un nou mitjà d’informació sobre la realitat del Barça. Té una imatge prou encertada i una actualització minuciosa. A més inclou articles genèrics molt interessants com explicar d’on prové la forma “hat-trick”. També inclou vídeos. Alguns d’ells curiositats com ara com era un entrenament del Barça els anys 70 amb Rinus Michel i Joan Cruyff. En poques setmanes s’ha guanyat un bon nombre de lectors. El web recull l’esperit que el Barça no hauria d’haver perdut.
És una manera de saber la realitat del Barça, tant en futbol com en bàsquet, sense haver de recórrer als mitjans habituals. Molts d’ells, en especial els del Grup Godó, han destil•lat els darrers anys un subjectivisme aliè a la professió periodística. Sovint han justificat allò injustificable i han ignorat allò que era imprescindible de saber. Un darrer exemple fou amagar la resposta de Xavier Sala i Martín a les acusacions de la nova directiva sobre l’estat de les finances. Una directiva que ha agafat com a lema per Barça TV l’explícit “Torna la gent normal”: la gent que parla en castellà a Catalunya per respecte i per què en castellà tots ens entenem. És de suposar que fins ara la directiva del Barça era formada per gent anormal.
És una manera de saber la realitat del Barça, tant en futbol com en bàsquet, sense haver de recórrer als mitjans habituals. Molts d’ells, en especial els del Grup Godó, han destil•lat els darrers anys un subjectivisme aliè a la professió periodística. Sovint han justificat allò injustificable i han ignorat allò que era imprescindible de saber. Un darrer exemple fou amagar la resposta de Xavier Sala i Martín a les acusacions de la nova directiva sobre l’estat de les finances. Una directiva que ha agafat com a lema per Barça TV l’explícit “Torna la gent normal”: la gent que parla en castellà a Catalunya per respecte i per què en castellà tots ens entenem. És de suposar que fins ara la directiva del Barça era formada per gent anormal.
divendres, 27 d’agost del 2010
265. La solució corsa al dilema Reagrupament/Solidaritat
El Partit de la Nació Corsa (PNC) era el principal partit autonomista i, malgrat això, no aconseguia entrar al parlament cors. Era un partit amb forta presència territorial i militants.
A les locals de 2008 va emergir la figura de Gilles Simeoni. Jove advocat conegut per defensar a Yvan Colonna, pres a perpetuitat malgrat fortes irregularitats judicials. Gilles era també fill d'Edmond Simeoni un mite vivent del nacionalisme cors. Contràriament al lider del PNC Gilles tenia un gran atractiu mediàtic amb un verb fàcil i una imatge impecable. Simeoni va conseguir un impressionant 25 % a Bastia on l'autonomisme cors sovint no treia el cap.
La coincidència d'idees feia que el PNC es fregués les mans: podria utilitzar Simeoni com a cap de cartell per entrar al parlament a les eleccions de 2010. Gilles Simeoni va deixar viure el PNC amb aquest equívoc però finalment va crear el seu propi partit "Junts per Còrsega". El PNC acusava al nou partit de ser fum i no tenir presència territorial ni militants. Simeoni va respondre que, si volien anar junts seria també amb les seves condicions i no sols per posar la cara.
Durant mesos les relacions foren tenses. Molts militants estaven desencisats. La premsa seguia les desavinences amb interès. Les negociacions foren una gran campanya electoral. En canvi, quan era clar que anirien junts, els havia ignorat. Simeoni va arribar a pactar amb grups menors com I Verdi Corsi i Chjama per fer un front comú contra el PNC. Amb aquest escenari es van convocar les eleccions regionals pel 14 de març de 2010.
I quan tot semblava perdut el 4 de febrer es presentava a Bastia, feu de Simeoni, la coalició "Femu a Corsica" entre el PNC i Insieme pè a Corsica. Els militants desencisats van convertir-se en activistes sense fre que van fer una campanya intentísima en un temps record: 1 mes i 10 dies. La coalició no només va aconseguir entrar al parlament sinó que va obtenir el millor resultat que mai ha obtingut l'autonomisme cors fregant el 26 % i 11 diputats de 51.
Diumenge hi ha reunió.
A les locals de 2008 va emergir la figura de Gilles Simeoni. Jove advocat conegut per defensar a Yvan Colonna, pres a perpetuitat malgrat fortes irregularitats judicials. Gilles era també fill d'Edmond Simeoni un mite vivent del nacionalisme cors. Contràriament al lider del PNC Gilles tenia un gran atractiu mediàtic amb un verb fàcil i una imatge impecable. Simeoni va conseguir un impressionant 25 % a Bastia on l'autonomisme cors sovint no treia el cap.
La coincidència d'idees feia que el PNC es fregués les mans: podria utilitzar Simeoni com a cap de cartell per entrar al parlament a les eleccions de 2010. Gilles Simeoni va deixar viure el PNC amb aquest equívoc però finalment va crear el seu propi partit "Junts per Còrsega". El PNC acusava al nou partit de ser fum i no tenir presència territorial ni militants. Simeoni va respondre que, si volien anar junts seria també amb les seves condicions i no sols per posar la cara.
Durant mesos les relacions foren tenses. Molts militants estaven desencisats. La premsa seguia les desavinences amb interès. Les negociacions foren una gran campanya electoral. En canvi, quan era clar que anirien junts, els havia ignorat. Simeoni va arribar a pactar amb grups menors com I Verdi Corsi i Chjama per fer un front comú contra el PNC. Amb aquest escenari es van convocar les eleccions regionals pel 14 de març de 2010.
I quan tot semblava perdut el 4 de febrer es presentava a Bastia, feu de Simeoni, la coalició "Femu a Corsica" entre el PNC i Insieme pè a Corsica. Els militants desencisats van convertir-se en activistes sense fre que van fer una campanya intentísima en un temps record: 1 mes i 10 dies. La coalició no només va aconseguir entrar al parlament sinó que va obtenir el millor resultat que mai ha obtingut l'autonomisme cors fregant el 26 % i 11 diputats de 51.
Diumenge hi ha reunió.
dijous, 26 d’agost del 2010
264. L'estat espanyol no negocia amb els violents...o sí?
L'estat espanyol no negocia amb els violents; aquesta és una de les màximes dels diferents governs estatals. L’actual, ho expressa per boca del ministre de l’interior. Curiosament la mateixa persona que era portaveu del govern que va crear els GAL, un cas únic a Europa de terrorisme d’estat.
Darrerament, però, aquest estat tant determinat a no negociar amb violents s’ha agenollat davant d’ells. L’any 2009 fou davant un escamot somalí que segrestà el tonyinaire “Alakfrana”. Els espanyols van negociar i van pagar 2,68 milions d’€ després de mentir, com gairebé sempre, i dir que no pagarien cap rescat. El cas contrastava amb l’actitud del govern espanyol en el cas del segrest de Miguel A. Blanco.
Posteriorment fou amb el segrest d’una de les cooperants de Barcelona Acció Solidària alliberada en circumstàncies poc clares. Tothom que conegui els segrestadors encapçalats per Mokhtada Belmokhtar sabrà que cap segrestat en el seu poder torna a ser lliure sense rescat. I ara han estat els dos segrestats que restaven; alliberats després de que Espanya negociï amb violents (o Al Qaeda no són violents?) i se’ls hi pagui entre 5 i 12 milions d’€. Així Espanya té el dubtós mèrit d’estar finançant Al Qaeda. L’estat francès, per exemple, ha criticat aquesta actitud. Actitud que els fatxendes espanyols combinen amb la mentida de dir que ells no negocien amb terroristes. La pregunta és clara: si Vilalta i Pasqual haguessin estat segrestats per ETA; s’haguéssin pagat 5 milions d’€ per la seva llibertat?.
Tot plegat per una irresponsable actitud del PSOE. És qui hi havia darrera de la caravana definida com “l’agència de viatges del PSC” en un bon article que dona suficient informació com per entendre qui formava la caravana :
“En tan nodrida representació hi havia -a més de la dona de l'alcalde de Barcelona- l'esposa del delegat de Presidència, Ignasi Cardelús; el coordinador de l'àrea d'esports de l'ajuntament, Toni Camps; el president de Barcelona Solidària i de l'àrea de medi ambient també de l'ajuntament, Josep Carbonell; i dos treballadors de Transports Metropolitans de Barcelona, Susana Vega i Ignasi Llorente, a més de personal sanitari dels bombers de Barcelona. El màxim responsable de tot plegat, Francesc Osán, que és també membre del comitè de Pau, Solidaritat i Cooperació, el PSC (!!!!!!!) i un històric militant del partit. Suposo que tots ells es devien reservar les vacances d'estiu per anar a Àfrica a ple hivern.”
Darrerament, però, aquest estat tant determinat a no negociar amb violents s’ha agenollat davant d’ells. L’any 2009 fou davant un escamot somalí que segrestà el tonyinaire “Alakfrana”. Els espanyols van negociar i van pagar 2,68 milions d’€ després de mentir, com gairebé sempre, i dir que no pagarien cap rescat. El cas contrastava amb l’actitud del govern espanyol en el cas del segrest de Miguel A. Blanco.
Posteriorment fou amb el segrest d’una de les cooperants de Barcelona Acció Solidària alliberada en circumstàncies poc clares. Tothom que conegui els segrestadors encapçalats per Mokhtada Belmokhtar sabrà que cap segrestat en el seu poder torna a ser lliure sense rescat. I ara han estat els dos segrestats que restaven; alliberats després de que Espanya negociï amb violents (o Al Qaeda no són violents?) i se’ls hi pagui entre 5 i 12 milions d’€. Així Espanya té el dubtós mèrit d’estar finançant Al Qaeda. L’estat francès, per exemple, ha criticat aquesta actitud. Actitud que els fatxendes espanyols combinen amb la mentida de dir que ells no negocien amb terroristes. La pregunta és clara: si Vilalta i Pasqual haguessin estat segrestats per ETA; s’haguéssin pagat 5 milions d’€ per la seva llibertat?.
Tot plegat per una irresponsable actitud del PSOE. És qui hi havia darrera de la caravana definida com “l’agència de viatges del PSC” en un bon article que dona suficient informació com per entendre qui formava la caravana :
“En tan nodrida representació hi havia -a més de la dona de l'alcalde de Barcelona- l'esposa del delegat de Presidència, Ignasi Cardelús; el coordinador de l'àrea d'esports de l'ajuntament, Toni Camps; el president de Barcelona Solidària i de l'àrea de medi ambient també de l'ajuntament, Josep Carbonell; i dos treballadors de Transports Metropolitans de Barcelona, Susana Vega i Ignasi Llorente, a més de personal sanitari dels bombers de Barcelona. El màxim responsable de tot plegat, Francesc Osán, que és també membre del comitè de Pau, Solidaritat i Cooperació, el PSC (!!!!!!!) i un històric militant del partit. Suposo que tots ells es devien reservar les vacances d'estiu per anar a Àfrica a ple hivern.”
dimecres, 25 d’agost del 2010
263. La gènesi del nou independentisme
L’origen de la situació actual, marcada pel desencís en la manca d’acord entre diferents candidatures independentistes, és doble:
1) Per una part la manca de credibilitat d’ERC arran del seu suport de franc al govern tripartit. Un govern submís al govern central, justet en polítiques socials, poc cohesionat i que ha centrat els seus 7 anys en un estatut que ha estat un fracàs.
2) De l’altra l’ofensiva espanyolista que pretén re-centralitzar l’estat. Ho fa amb una ofensiva judicial (repressió als antimonàrquics, el cas Franki o Jaume de Terrassa), legislativa (llei de la dependència, sentència de l’estatut)o simbòlica (aparició de grups ultra espanyolistes com C’anos o UPD, seleccions esportives, paper de l’exèrcit). Sobretot ignorant les demandes que es fan des de Catalunya. Recordem que els primers conflictes, el 2006 eren sobre infraestructures (aeroport internacional, TGV). Madrid va ignorar demandes on s’hi incloïa el gruix de la societat civil. L’acte en favor de l’aeroport, per exemple, va aplegar 130 entitats la majoria d’elles no tenien res que veure amb l’independentisme.
Amb aquests dos factors apareix un nou segment polític. El formen 2 grups:
- Independentistes crítics amb la submissió d’ERC que creuen que el partit de Carod ja no pot ser pal de paller doncs ha instrumentalitzat l’independentisme en favor del PSOE.
- Un segon segment són autonomistes de centre o dreta que veuen inviable la via que fins ara defensaven.
Ambdós coincideixen en que la independència ha passat a ser una prioritat “urgent” i que les diferències ideològiques han de quedar en un segon pla. L’exemple d’ERC, avantpossant l’esquerra per pactar amb l’espanyolisme ha deixat marcada molta gent. I de tot plegat sorgeixen un fum de plataformes sobiranistes (PDD, Sobirania i progrés, Sobirania i Justícia, Catalunya Acció...). De fet es comença a usar el propi terme sobiranista. A més sorgeixen algunes entitats amb intencionalitats polítiques a l’ombra de les reivindicacions de les plataformes com el PRC o Reagrupament. El més important és que es va gestant un moviment de base al voltant de les manifestacions de la PDD, grups varis sense filiació política o, en especial, els voluntaris de les consultes independentistes. Tot esclata a la manifestació del 10 de juliol.
El problema sorgeix en el moment de traduir políticament tot plegat. Aquest nou sector de militants de base són sovint orfes de referent polític i electoral i, per tant, notablement decebuts. Hi ha un gran desencís. Només a les locals de 2007 la CUP va captar part dels seus vots obtenint un resultat més que meritori. Però la pròpia CUP, amb raó o no, va renunciar a convertir-s’hi en referent. Així sorgeixen iniciatives com la crida a la unitat sobiranista que van fer el PRC o UNC, la captació de Catalunya Acció o la fundació de Reagrupament per promoure una candidatura a les autonòmiques. Aquest darrer intent és el que obté més ressò i suports. Posteriorment hi sortiran altres iniciatives menys exitoses com Suma Independència, Crida per la Terra o Conferència nacional del sobiranisme. L’objectiu sempre és el mateix: aplegar els desenganyats d’ERC més els decebuts per l’autonomisme i construir un referent que aposti indiscutiblement per la independència. El darrer intent, Solidaritat, té el mateix objectiu i el tret peculiar d’estar promogut per persones molt conegudes i de llarga trajectòria que provenen, precisament, dels sectors on l’independentisme pot créixer. Les preguntés són:
- la gent que el 2006 estava decebuda per l’actitud d’ERC i no trobava cap alternativa la té ara?.
- Els qui han anat veient que la via autonomista estava tancada però no volien que el seu vot servís per regalar el govern al PSOE no tenien alguna alternativa el 2006. La tenen ara?.
1) Per una part la manca de credibilitat d’ERC arran del seu suport de franc al govern tripartit. Un govern submís al govern central, justet en polítiques socials, poc cohesionat i que ha centrat els seus 7 anys en un estatut que ha estat un fracàs.
2) De l’altra l’ofensiva espanyolista que pretén re-centralitzar l’estat. Ho fa amb una ofensiva judicial (repressió als antimonàrquics, el cas Franki o Jaume de Terrassa), legislativa (llei de la dependència, sentència de l’estatut)o simbòlica (aparició de grups ultra espanyolistes com C’anos o UPD, seleccions esportives, paper de l’exèrcit). Sobretot ignorant les demandes que es fan des de Catalunya. Recordem que els primers conflictes, el 2006 eren sobre infraestructures (aeroport internacional, TGV). Madrid va ignorar demandes on s’hi incloïa el gruix de la societat civil. L’acte en favor de l’aeroport, per exemple, va aplegar 130 entitats la majoria d’elles no tenien res que veure amb l’independentisme.
Amb aquests dos factors apareix un nou segment polític. El formen 2 grups:
- Independentistes crítics amb la submissió d’ERC que creuen que el partit de Carod ja no pot ser pal de paller doncs ha instrumentalitzat l’independentisme en favor del PSOE.
- Un segon segment són autonomistes de centre o dreta que veuen inviable la via que fins ara defensaven.
Ambdós coincideixen en que la independència ha passat a ser una prioritat “urgent” i que les diferències ideològiques han de quedar en un segon pla. L’exemple d’ERC, avantpossant l’esquerra per pactar amb l’espanyolisme ha deixat marcada molta gent. I de tot plegat sorgeixen un fum de plataformes sobiranistes (PDD, Sobirania i progrés, Sobirania i Justícia, Catalunya Acció...). De fet es comença a usar el propi terme sobiranista. A més sorgeixen algunes entitats amb intencionalitats polítiques a l’ombra de les reivindicacions de les plataformes com el PRC o Reagrupament. El més important és que es va gestant un moviment de base al voltant de les manifestacions de la PDD, grups varis sense filiació política o, en especial, els voluntaris de les consultes independentistes. Tot esclata a la manifestació del 10 de juliol.
El problema sorgeix en el moment de traduir políticament tot plegat. Aquest nou sector de militants de base són sovint orfes de referent polític i electoral i, per tant, notablement decebuts. Hi ha un gran desencís. Només a les locals de 2007 la CUP va captar part dels seus vots obtenint un resultat més que meritori. Però la pròpia CUP, amb raó o no, va renunciar a convertir-s’hi en referent. Així sorgeixen iniciatives com la crida a la unitat sobiranista que van fer el PRC o UNC, la captació de Catalunya Acció o la fundació de Reagrupament per promoure una candidatura a les autonòmiques. Aquest darrer intent és el que obté més ressò i suports. Posteriorment hi sortiran altres iniciatives menys exitoses com Suma Independència, Crida per la Terra o Conferència nacional del sobiranisme. L’objectiu sempre és el mateix: aplegar els desenganyats d’ERC més els decebuts per l’autonomisme i construir un referent que aposti indiscutiblement per la independència. El darrer intent, Solidaritat, té el mateix objectiu i el tret peculiar d’estar promogut per persones molt conegudes i de llarga trajectòria que provenen, precisament, dels sectors on l’independentisme pot créixer. Les preguntés són:
- la gent que el 2006 estava decebuda per l’actitud d’ERC i no trobava cap alternativa la té ara?.
- Els qui han anat veient que la via autonomista estava tancada però no volien que el seu vot servís per regalar el govern al PSOE no tenien alguna alternativa el 2006. La tenen ara?.
dimarts, 24 d’agost del 2010
262. Una comissió del govern determina que Gal•les està sub-finançada
En el primer acte de Reagrupament que vaig anar, el professor d’economia Emili Valdero, ara a Solidaritat, va preveure que Catalunya hauria de tornar diners a Espanya. Em va semblar, llavors, una exageració pròpia d’un míting. Ara s’ha sabut que Catalunya haurà de tornar 690 milions d’€ a Espanya aquest any. Per l’exercici que ve la xifra ascendeix a 5.000 milions d’€. El pressupost de la Generalitat ascendeix a 35 milions d’€. Les Illes han de “tornar” 162 i el País Valencià 635 milions. Els Països Catalans existeixen i han de “tornar” però Madrid encara cobrarà un extra, pel mateix concepte de 15 milions d’€.
Això passa després que Esquerra ens intentés convèncer que el nou model de finançament era un gran avanç. Encara hi ha qui creu que el tripartit no ha estat dolent. Ha estat nefast. I poca alternativa hi ha quan el model anterior, el pactat entre CiU i PP, encara era pitjor doncs Catalunya encara era sub-finançada. Aquest darrer concepte, no és gaire usat per aquí però és comú a les Illes Britàniques.
A Gal•les, per exemple, una comissió, la Holtham, ha estudiat si la nació celta era sub-finançada. Va començar els treballs el 2008 i el 2010 ha determinat que a Gal•les li manquen 300 milions de lliures l’any per atendre els serveis públics. Uns 363 milions d’€. Amb aquestes dades el govern gal•lès negociarà amb Londres per un finançament just. Cornualla acaba de votar, fa 10 dies, l’inici d’un estudi similar. Per unanimitat.
Es considera que 363 milions d’€ és una xifra exagerada. Catalunya n’ha de tornar 5.700 enmig del silenci dels polítics de casa nostra. No se’ls pot ocórrer fer una comissió i saber com de sub-finançat està el nostre país. I la seva actitud provoca que la L9 i la L10 siguin aturades, que dilluns els trens fins a Girona no funcionessin ja que les vies són les més antigues de l’estat, que els catalans haguem de pagar un cèntim sanitari i que la Generalitat no pagui els proveïdors sanitaris 400 milions d'€, que les obres del TGV no compleixin cap termini...això sí, les obres del TGV de La Sagrera són coronades per l’estanquera. La bandera dels lladres.
Això passa després que Esquerra ens intentés convèncer que el nou model de finançament era un gran avanç. Encara hi ha qui creu que el tripartit no ha estat dolent. Ha estat nefast. I poca alternativa hi ha quan el model anterior, el pactat entre CiU i PP, encara era pitjor doncs Catalunya encara era sub-finançada. Aquest darrer concepte, no és gaire usat per aquí però és comú a les Illes Britàniques.
A Gal•les, per exemple, una comissió, la Holtham, ha estudiat si la nació celta era sub-finançada. Va començar els treballs el 2008 i el 2010 ha determinat que a Gal•les li manquen 300 milions de lliures l’any per atendre els serveis públics. Uns 363 milions d’€. Amb aquestes dades el govern gal•lès negociarà amb Londres per un finançament just. Cornualla acaba de votar, fa 10 dies, l’inici d’un estudi similar. Per unanimitat.
Es considera que 363 milions d’€ és una xifra exagerada. Catalunya n’ha de tornar 5.700 enmig del silenci dels polítics de casa nostra. No se’ls pot ocórrer fer una comissió i saber com de sub-finançat està el nostre país. I la seva actitud provoca que la L9 i la L10 siguin aturades, que dilluns els trens fins a Girona no funcionessin ja que les vies són les més antigues de l’estat, que els catalans haguem de pagar un cèntim sanitari i que la Generalitat no pagui els proveïdors sanitaris 400 milions d'€, que les obres del TGV no compleixin cap termini...això sí, les obres del TGV de La Sagrera són coronades per l’estanquera. La bandera dels lladres.
dilluns, 23 d’agost del 2010
261. Carta de RCAT L'Eixample a la direcció
La següent és la carta que va adreçar Reagrupament de L'Eixample, la secció més nombrosa i activa de l'associació, a la direcció. Es va enviar hores abans de la suposada trobada del 19 d'agost en que Laporta va convidar Carretero. Aquest no va anar-hi amb l'argument de que passava consulta. No va proposar cap hora o dia alternatius. Entre mig Patrícia Gabancho va dir a l'UCE que: “Ens estem barallant per qui es presenta a on i això és indigne” i el nº 2 per Barcelona de Reagrupament, Carles Móra, va afirmar que: “Si no som capaços de muntar una llista unitària no tindrem perdó”.
CARTA OBERTA A EN JOAN CARRETERO, PRESIDENT DE REAGRUPAMENT.CAT
Benvolgut Sr. President de Reagrupament.cat;
Ilustre Dr. Carretero;
Benvolgut Joan:
Som gent associada a Reagrupament.cat Independentista (RC) i t’escrivim aquesta carta oberta manats per les circumstàncies polítiques concurrents a Catalunya amb data 18.08.10.
Som d’aquells que vàrem escoltar la teva veu ja fa temps quan, per primera vegada al país, vares proposar una nova via per accedir a la independència de la nostra Pàtria, que mai fins aleshores ningú havia plantejat: La Declaració Unilateral d’Independència (DUI) per a la qual era necessari obtenir una majoria d’escons al Parlament que així la proclamés.
Molts i moltes de nosaltres ens vàrem identificar amb aquesta idea i amb les varies altres idees indiscutiblement lògiques que vares expressar quan indicaves que la independència és l’únic instrument que ens permetria dur a terme la regeneració democràtica de les nostres institucions, per tal de poder fer de Catalunya un país d’excel·lència; excel·lència impossible mentre imperi el tarannà al que ens tenen acostumats els polítics actuals i que tenen a tothom cansat de paraules buides, de promeses incomplides, d’indefinicions, de submissió mesella al colonialisme espanyol i de camins sense sortida en la vida real.
Això va fer que molts/moltes de nosaltres, la majoria dels quals mai havíem estat en política ni com a militants ni com a simpatitzants, ens poséssim en marxa amb il·lusió, ens apuntéssim a Reagrupament i ens poséssim a treballar amb tanta força, empenta i dedicació que et va portar a pronunciar repetidament en públic que el capital més important de RC és el capital humà; que aquí tenim homes i dones honestos, justos i “normals” que treballen abnegadament per tal d’assolir el millor benestar pel nostre poble que, sens dubte, seria la creació d’un nou Estat català dins del marc europeu.
I de manera natural ens hi vàrem anar adherint un munt de gent de diverses procedències, d’opinions ben diferents respecte a moltes coses menys en una que és la fonamental i que ens uneix a tots: la idea/objectiu transversal de la Independència del nostre país.
Posteriorment, com a tots els grups humans, es varen produir decepcions importants, que alguns fins i tot poden considerar errors com és el trencament de la primera Junta Nacional escollida democràticament, per raons que a molts ens ha costat d’entendre, si no pensem en personalismes.
Més tard, un cop presa la decisió que tan es va fer esperar de si el Sr. Laporta entrava o no en política, malgrat que havia dit que se sentia “moralment reagrupat” i malgrat que tu vares dir, secundat per l’esperança de molts, que “si ell no venia amb nosaltres, nosaltres aniríem amb ell”, de nou possibles personalismes (al menys així es percep majoritàriament des del carrer) varen impossibilitar el que hagués estat molt possiblement una força arrasadora, un equip humà, un treball i una organització com la que té Reagrupament amb un cap de cartell autènticament mediàtic que, si bé no gaudeix de simpaties universals, arrossegaria sens dubte una important quantitat de vots per a obtenir el que tots desitgem: una força parlamentària capaç d’anar inclinant la balança cap al pronunciament de la DUI. Això ha constituït, en opinió de molts reagrupats, un nou possible error.
Finalment, en les darreres setmanes, desprès del fracàs al que estaven condemnades des de l’inici les IP i ILP sobre els “Referèndums”, presentades per Alfons López Tena i per Uriel Bertran, decideixen constituir Solidaritat Catalana per la Independència (SCI) amb el Sr. Laporta i amb el mateix ideari calcat de la proposta original de RC (la de la “fotocòpia”). Les raons de l’aparició d’aquest nova formació són molt discutibles per a molts, de la mateixa manera que ho són moltes altres coses en el món polític. Tothom hi té opinió però ningú té la certesa de res. Vegeu els rius de tinta que s’han escrit en un i altre sentit en tan pocs dies.
I ara, la realitat és que RC està “obert” a tothom… sempre i quan...; que SCI “no es tanca a ningú”... sempre i quan... però, la que molts considerem necessària o, com a mínim, convenient unitat per anar a les eleccions amb una candidatura forta que aconsegueixi la màxima presència independentista al Parlament, no s’està produint.
Les explicacions “oficials” que es donen és que no hi ha acord en el sistema d’elecció de les llistes de candidats o altres arguments diversos i sonen tant buits com els usats pels partits polítics tradicionals i que els que ens vàrem apuntar a RC de bona fe no valorem pas positivament.
De nou, entenem nosaltres d’acord amb una gran majoria del món independentista, que determinats personalismes estan a punt de produir nous errors, aquest cop més grans i més transcendents, pel moment històric que vivim.
Sembla que s’hagi perdut el Nord. Es a dir que l’objectiu principal i prioritari és aconseguir la Independència del nostre país i que, per fer això, cal una majoria parlamentària independentista. Dividits en varies candidatures és possible que només s’aconsegueixi una minsa representació parlamentària i que alguna d’elles ni tant sols aconsegueixi representació. El resultat ridiculitzaria davant els ciutadans el nostre treball i la nostra lluita i la de generacions d’independentistes que ens han precedit i això seria un retrocés de l’independentisme difícilment redreçable en molts anys.
Som conscients que estàs rebent tota mena de pressions internes i externes per tal d’arribar a una candidatura única, forta, assenyada i capaç de tirar endavant el projecte nacional i volem que sàpigues que ens tens al teu costat, però que nosaltres també t’exigim el mateix.
En el coneixement que en pocs dies has de tenir una trobada amb en Joan Laporta, et demanem que tractis per tots els mitjans possibles d’arribar a un acord.
Ens consta, és molt probable, que caldrà renunciar a alguna de les idees o posicions que per a tu i per a la Junta Nacional són importants, però segur que cap d’elles és tan important com arribar al nostre objectiu final. Com es sol dir, no es pot fer una truita sense trencar ous.
Nosaltres estem convençuts que interpretem la voluntat de gran part de reagrupats quan et diem que volem seguir formant part de RC i aprofitar tot allò que hem viscut i treballat junts, però que no renunciarem a aconseguir la independència de Catalunya de la mà de qui sigui que ens hi porti.
El poble de Catalunya, desprès del 10J, està exigint una resposta unitària dels actuals partits polítics que ja sabem que no els hi arribarà. Paral·lelament, els reagrupats que creiem que el projecte que compartim és vàlid, no ens volem trobar sense aquesta resposta unitària dels nostres líders i si aquesta resposta unitària no ens arriba de la Junta Nacional de RC farem el que calgui i seguirem treballant amb qui sigui, per tal d’acostar-nos a l’objectiu. Reagrupament ens importa molt, moltíssim, però ens importa molt més el nostre país i no podem ni volem estar sotmesos a personalismes que impedeixin la nostra finalitat última.
En aquest moment creiem que cal pensar més en l’eficàcia de les decisions que en la puresa de les idees. Si no es pot aconseguir tot, hem de fer per aconseguir allò que més ens importa i si els que esteu al capdavant no ens hi porteu, haurem de ser les bases qui ens unim amb aquells altres que persegueixen el mateix objectiu que nosaltres i col·laborar i treballar conjuntament amb ells en tot allò que sigui factible i que vagi en la mateixa i única direcció obligada: La independència de Catalunya.
Benvolgut President, pots estar segur de que ens tens al teu costat per a tirar endavant el projecte iniciat per tu mateix, però ara cal evolucionar per a poder arribar a la meta proposada. Ja no hi ha temps per perdre.
Rep una forta i sincera abraçada d’aquells que hem confiat en tu i que volem seguir fent-ho amb tot el coratge del que disposem. Ajuda’ns a fer-ho possible.
Junta Reagrupament Eixample
CARTA OBERTA A EN JOAN CARRETERO, PRESIDENT DE REAGRUPAMENT.CAT
Benvolgut Sr. President de Reagrupament.cat;
Ilustre Dr. Carretero;
Benvolgut Joan:
Som gent associada a Reagrupament.cat Independentista (RC) i t’escrivim aquesta carta oberta manats per les circumstàncies polítiques concurrents a Catalunya amb data 18.08.10.
Som d’aquells que vàrem escoltar la teva veu ja fa temps quan, per primera vegada al país, vares proposar una nova via per accedir a la independència de la nostra Pàtria, que mai fins aleshores ningú havia plantejat: La Declaració Unilateral d’Independència (DUI) per a la qual era necessari obtenir una majoria d’escons al Parlament que així la proclamés.
Molts i moltes de nosaltres ens vàrem identificar amb aquesta idea i amb les varies altres idees indiscutiblement lògiques que vares expressar quan indicaves que la independència és l’únic instrument que ens permetria dur a terme la regeneració democràtica de les nostres institucions, per tal de poder fer de Catalunya un país d’excel·lència; excel·lència impossible mentre imperi el tarannà al que ens tenen acostumats els polítics actuals i que tenen a tothom cansat de paraules buides, de promeses incomplides, d’indefinicions, de submissió mesella al colonialisme espanyol i de camins sense sortida en la vida real.
Això va fer que molts/moltes de nosaltres, la majoria dels quals mai havíem estat en política ni com a militants ni com a simpatitzants, ens poséssim en marxa amb il·lusió, ens apuntéssim a Reagrupament i ens poséssim a treballar amb tanta força, empenta i dedicació que et va portar a pronunciar repetidament en públic que el capital més important de RC és el capital humà; que aquí tenim homes i dones honestos, justos i “normals” que treballen abnegadament per tal d’assolir el millor benestar pel nostre poble que, sens dubte, seria la creació d’un nou Estat català dins del marc europeu.
I de manera natural ens hi vàrem anar adherint un munt de gent de diverses procedències, d’opinions ben diferents respecte a moltes coses menys en una que és la fonamental i que ens uneix a tots: la idea/objectiu transversal de la Independència del nostre país.
Posteriorment, com a tots els grups humans, es varen produir decepcions importants, que alguns fins i tot poden considerar errors com és el trencament de la primera Junta Nacional escollida democràticament, per raons que a molts ens ha costat d’entendre, si no pensem en personalismes.
Més tard, un cop presa la decisió que tan es va fer esperar de si el Sr. Laporta entrava o no en política, malgrat que havia dit que se sentia “moralment reagrupat” i malgrat que tu vares dir, secundat per l’esperança de molts, que “si ell no venia amb nosaltres, nosaltres aniríem amb ell”, de nou possibles personalismes (al menys així es percep majoritàriament des del carrer) varen impossibilitar el que hagués estat molt possiblement una força arrasadora, un equip humà, un treball i una organització com la que té Reagrupament amb un cap de cartell autènticament mediàtic que, si bé no gaudeix de simpaties universals, arrossegaria sens dubte una important quantitat de vots per a obtenir el que tots desitgem: una força parlamentària capaç d’anar inclinant la balança cap al pronunciament de la DUI. Això ha constituït, en opinió de molts reagrupats, un nou possible error.
Finalment, en les darreres setmanes, desprès del fracàs al que estaven condemnades des de l’inici les IP i ILP sobre els “Referèndums”, presentades per Alfons López Tena i per Uriel Bertran, decideixen constituir Solidaritat Catalana per la Independència (SCI) amb el Sr. Laporta i amb el mateix ideari calcat de la proposta original de RC (la de la “fotocòpia”). Les raons de l’aparició d’aquest nova formació són molt discutibles per a molts, de la mateixa manera que ho són moltes altres coses en el món polític. Tothom hi té opinió però ningú té la certesa de res. Vegeu els rius de tinta que s’han escrit en un i altre sentit en tan pocs dies.
I ara, la realitat és que RC està “obert” a tothom… sempre i quan...; que SCI “no es tanca a ningú”... sempre i quan... però, la que molts considerem necessària o, com a mínim, convenient unitat per anar a les eleccions amb una candidatura forta que aconsegueixi la màxima presència independentista al Parlament, no s’està produint.
Les explicacions “oficials” que es donen és que no hi ha acord en el sistema d’elecció de les llistes de candidats o altres arguments diversos i sonen tant buits com els usats pels partits polítics tradicionals i que els que ens vàrem apuntar a RC de bona fe no valorem pas positivament.
De nou, entenem nosaltres d’acord amb una gran majoria del món independentista, que determinats personalismes estan a punt de produir nous errors, aquest cop més grans i més transcendents, pel moment històric que vivim.
Sembla que s’hagi perdut el Nord. Es a dir que l’objectiu principal i prioritari és aconseguir la Independència del nostre país i que, per fer això, cal una majoria parlamentària independentista. Dividits en varies candidatures és possible que només s’aconsegueixi una minsa representació parlamentària i que alguna d’elles ni tant sols aconsegueixi representació. El resultat ridiculitzaria davant els ciutadans el nostre treball i la nostra lluita i la de generacions d’independentistes que ens han precedit i això seria un retrocés de l’independentisme difícilment redreçable en molts anys.
Som conscients que estàs rebent tota mena de pressions internes i externes per tal d’arribar a una candidatura única, forta, assenyada i capaç de tirar endavant el projecte nacional i volem que sàpigues que ens tens al teu costat, però que nosaltres també t’exigim el mateix.
En el coneixement que en pocs dies has de tenir una trobada amb en Joan Laporta, et demanem que tractis per tots els mitjans possibles d’arribar a un acord.
Ens consta, és molt probable, que caldrà renunciar a alguna de les idees o posicions que per a tu i per a la Junta Nacional són importants, però segur que cap d’elles és tan important com arribar al nostre objectiu final. Com es sol dir, no es pot fer una truita sense trencar ous.
Nosaltres estem convençuts que interpretem la voluntat de gran part de reagrupats quan et diem que volem seguir formant part de RC i aprofitar tot allò que hem viscut i treballat junts, però que no renunciarem a aconseguir la independència de Catalunya de la mà de qui sigui que ens hi porti.
El poble de Catalunya, desprès del 10J, està exigint una resposta unitària dels actuals partits polítics que ja sabem que no els hi arribarà. Paral·lelament, els reagrupats que creiem que el projecte que compartim és vàlid, no ens volem trobar sense aquesta resposta unitària dels nostres líders i si aquesta resposta unitària no ens arriba de la Junta Nacional de RC farem el que calgui i seguirem treballant amb qui sigui, per tal d’acostar-nos a l’objectiu. Reagrupament ens importa molt, moltíssim, però ens importa molt més el nostre país i no podem ni volem estar sotmesos a personalismes que impedeixin la nostra finalitat última.
En aquest moment creiem que cal pensar més en l’eficàcia de les decisions que en la puresa de les idees. Si no es pot aconseguir tot, hem de fer per aconseguir allò que més ens importa i si els que esteu al capdavant no ens hi porteu, haurem de ser les bases qui ens unim amb aquells altres que persegueixen el mateix objectiu que nosaltres i col·laborar i treballar conjuntament amb ells en tot allò que sigui factible i que vagi en la mateixa i única direcció obligada: La independència de Catalunya.
Benvolgut President, pots estar segur de que ens tens al teu costat per a tirar endavant el projecte iniciat per tu mateix, però ara cal evolucionar per a poder arribar a la meta proposada. Ja no hi ha temps per perdre.
Rep una forta i sincera abraçada d’aquells que hem confiat en tu i que volem seguir fent-ho amb tot el coratge del que disposem. Ajuda’ns a fer-ho possible.
Junta Reagrupament Eixample
diumenge, 15 d’agost del 2010
260. Futbol i política: Laporta no és cap excepció
El fet que Joan Laporta hagi decidit intentar iniciar una carrera política ha suposat una allau de crítiques des de fa mesos. Són crítiques des dels estaments del poder, com el grup Godó, que argumenten que és un cas sense precedent que un president d’un club de futbol es dediqui a la política. Com és habitual menteixen. Hi ha nombrosos precedents de casos similars. Per quin motiu un bon gestor d’un club, amb idees sobre la seva societat, no ha d’aportar-hi res?. Els polítics han de ser només professionals del ram incapaços, com Montilla, Mas o Puigcercós, d’haver treballat mai en res més?. Fins i tot cal dir, en favor de Laporta que aquest ha separat en el temps ambdues activitats de forma molt curosa. En molts altres casos es compagina, i sense cap problema, el càrrec polític amb l’esportiu. Podem veure alguns exemples, de dreta i esquerra, la majoria han continuat els seus èxits esportius a la política:
* El president de Boca Juniors va ser escollit, l’any 2007, alcalde de Buenos Aires. La seva brillant gestió al capdavant del club argentí el va dur a derrotar el candidat proposat pel partit governamental. Mauricio Macri continua la seva brillant gestió com polític i podria presentar-se el 2011 a president del govern.
* El president d’Itàlia, Silvio Berlusconi, ho va ser després de presidir l’A.C. Milan de 1986 a 2005. Actualment n’és el màxim accionista.
* Un cas similar al de l’actual president de Xile, Sebastián Piñera, que és el màxim accionista, i per tant, propietari del Colo Colo.
* El president del Shaktar Donetz, Rinat Akhmetov, va tenir un paper decisiu a les eleccions ucraïneses de 2004 on va recolzar de forma activa l’actual president del país Víktor Ianukóvitx.
* Augusto C. Lendoiro, perpetu president del Deportivo d’A Corunha va tenir prèviament una carrera política intensa. Regidor de la ciutat,pel PP, des de 1987, senador pel partit neofranquista, president de la diputació entre 1995 i 1999 o candidat a alcalde els anys 1991 i 1995. És el cas més aberrant, per proximiat, de com els mitjans que han atacat Laporta han callat de forma obscena.
* El president de Boca Juniors va ser escollit, l’any 2007, alcalde de Buenos Aires. La seva brillant gestió al capdavant del club argentí el va dur a derrotar el candidat proposat pel partit governamental. Mauricio Macri continua la seva brillant gestió com polític i podria presentar-se el 2011 a president del govern.
* El president d’Itàlia, Silvio Berlusconi, ho va ser després de presidir l’A.C. Milan de 1986 a 2005. Actualment n’és el màxim accionista.
* Un cas similar al de l’actual president de Xile, Sebastián Piñera, que és el màxim accionista, i per tant, propietari del Colo Colo.
* El president del Shaktar Donetz, Rinat Akhmetov, va tenir un paper decisiu a les eleccions ucraïneses de 2004 on va recolzar de forma activa l’actual president del país Víktor Ianukóvitx.
* Augusto C. Lendoiro, perpetu president del Deportivo d’A Corunha va tenir prèviament una carrera política intensa. Regidor de la ciutat,pel PP, des de 1987, senador pel partit neofranquista, president de la diputació entre 1995 i 1999 o candidat a alcalde els anys 1991 i 1995. És el cas més aberrant, per proximiat, de com els mitjans que han atacat Laporta han callat de forma obscena.
* L’actual president de l’Olimpique de Marselha, Jean-Claude Dassier, va aprofitar la seva popularitat com a gestor del club per a presentar-se a les eleccions locals de 2008. El seu fill fou un dels responsables de la campanya de l’actual president Sarkozy. Un dels seus predecessors,
* Bernard Tapie, també va compaginar la carrera política amb la de president de l’OM (de 1986 a 1994) . Fou diputat des de 1989, escollit altre cop el 1993. En els dos casos va er president del club i polític al mateix temps. A partir de 1994 fou escollit diputat europeu en una llista d’esquerra i també regional on va arribar a obtenir un escandalós 68 %.
* Reinhart Rauball fou president del Borussia Dortmund i, tanmateix diputat de l’esquerrà SPD alemany. Va arribar a ser ministre i va arribar a presidir la Bundesliga.
* El president de l’Steaua de Bucarest, Gigi Becali, compagina el seu càrrec amb el de diputat al parlament europeu.
* El del Galatasaray, Adnan Polat, es va presentar com a candidat a alcalde d’Istambul el 1999.
* El del Galatasaray, Adnan Polat, es va presentar com a candidat a alcalde d’Istambul el 1999.
Ara la pregunta és: els qui criticaven Laporta no coneixien aquests casos o els ocultaven?.
El problema és que Laporta és volgués dedicar a la política?.
O el problema és que va optar pel camí difícil, el de lluitar per la independència del nostre país?.
No criticaven, doncs, els fets, atacaven les idees de Laporta, les independentistes. Les nostres.
dissabte, 14 d’agost del 2010
259. Recòrrer Europa per defensar les llengües minoritzades
Un bretó, Emmanuel Le Merlus, va iniciar el passat 12 de maig un viatge per l’Europa de les llengües sense estat. El seu lema és ‘Unanet e lieseurted ar yezhoù’. Travessarà 18.000 km i 24 estats per retrobar fins a 67 cultures diferents. Totes elles tenen en comú que són minoritzades pels seus estats. Com a bon celta va començar recorrent els seus països veïns: Cornualla, Gal•les, Irlanda i Escòcia. Actualment travessa Escandinàvia amb la seva bicicleta. Entre els suports que ha rebut hi ha el del campió de ciclisme Bernard Hinault i ha recollit fins a 15.000 € per l’operació. Bona part són del banc Crédit Mutuel de Bretagne que va ser el primer en utilitzar el bretó. Es pot seguir el seu trajecte a http://europa-tour.over-blog.com.
dijous, 12 d’agost del 2010
258. El no-problema entre Reagrupament i Solidaritat
Què diu la ponència de Reagrupament?
El 3 d’octubre de 2009 els associats a Reagrupament van votar una ponència que afirmava:
"4.2.a. El suport a la candidatura electoral
L’associació Reagrupament Independentista donarà suport a una candidatura electoral que es presenti a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2010 ja sigui com a partit polític o com a coalició de partits polítics, que compleixi les dos condicions següents:
1) Que assumeixi íntegrament el document polític aprovat per l’Assemblea General celebrada a Barcelona el 3 d’octubre de 2009 i que presenti els punts de regeneració democràtica i declaració unilateral d’independència com a punts principals del seu programa electoral.
2) Que els seus candidats en cada circumscripció electoral siguin escollits en un procés de primàries amb llistes obertes per tots els associats de Reagrupament Independentista de la circumscripció electoral corresponent."
Reagrupament va decidir que només en darrera instància promouria una candidatura
Durant molts mesos des de Reagrupament s’ha insistit que no és un partit sinó una associació creada per a recolzar qualsevol candidatura independentista. En cas de que no n’hi hagués cap s’impulsaria una de nova. Fins fa poc un destacat membre de Reagrupament com Jordi Comas (ex alcalde de Matadepera) escrivia que tant de bo Reagrupament no s’hagués de presentar. I ho deia ben clar: “no generar cap llista que sorgeixi del sí mateix de Reagrupament. Perquè no aplegarà ni totes les adhesions per dalt, ni totes les adhesions per baix que voldríem.” Ara ens trobem que n’hi ha una candidatura a la que recolzar. I, enlloc de recolzar-la es promou una de pròpia. No importa quina és la primera. És un argument pueril. Importa que es va dir que sumarien i cal un argument molt fort per no fer-ho.
No hi ha cap diferència ideològica
La candidatura impulsada per Laporta és transversal. Ha obtingut suports de persones destacades de Convergència, Esquerra, Entesa de Progrés Municipal i el PSAN. És evident també que assumeix el plantejament polític de Reagrupament. Compleix tots els requisits del que van aprovar el conjunt dels associats de Reagrupament. En un primer moment Rcat va recolzar Solidaritat. Si ideologicament no hi ha problema; serà a la configuració de la candidatura?.
Totes les persones possibles candidats són independentistes
Solidaritat ha donat signes clars de cercar una entesa: ha recolzat els caps de llista decidits per Reagrupament a Girona i Lleida. Reagrupament també ha fet un gest i el cap de llista de Tarragona s’ha mostrat disposat a cedir el seu lloc en favor de la unitat. Llavors el problema rau en la llista Barcelona. Des de Reagrupament es deia que “Laporta multiplica”. Per tant ell no deu ser el problema. Tampoc el número 2 de Reagrupament, l’alcalde Carles Móra que ja ha dit que la unitat és necessària. La resta de persones López Tena, Bertrán o Carandell tenen una trajectòria independentista de llarga durada. Ningú que realment vulgui la unitat independentista pot vetar-los. Seria un acte injust. Però fins i tot així podria no votar-los en assemblea ja que ningú els imposa enlloc.
El mateix mètode d’elecció: llistes obertes i en assemblea
Si les persones no són qüestionables el mètode encara ho és menys. Precisament per què Solidaritat proposa el mateix mètode que sempre ha defensat Reagrupament. Votació oberta en assemblea. Res de pactes obscurs ni quotes. Democràcia. I per fer-ho ha proposat assemblees conjuntes de Reagrupament i Solidaritat el dia 4 de setembre. “Laporta vol confluir amb Carretero en una assemblea unificada”. Literalment una assemblea on "tots els adherits, militants i simpatitzants de partits i organitzacions independentistes puguem convocar de forma unitària les assemblees del dia 4 de setembre i escollir democràticament les llistes de la candidatura independentista unitària i transversal".
On és el problema, doncs?.
El 3 d’octubre de 2009 els associats a Reagrupament van votar una ponència que afirmava:
"4.2.a. El suport a la candidatura electoral
L’associació Reagrupament Independentista donarà suport a una candidatura electoral que es presenti a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2010 ja sigui com a partit polític o com a coalició de partits polítics, que compleixi les dos condicions següents:
1) Que assumeixi íntegrament el document polític aprovat per l’Assemblea General celebrada a Barcelona el 3 d’octubre de 2009 i que presenti els punts de regeneració democràtica i declaració unilateral d’independència com a punts principals del seu programa electoral.
2) Que els seus candidats en cada circumscripció electoral siguin escollits en un procés de primàries amb llistes obertes per tots els associats de Reagrupament Independentista de la circumscripció electoral corresponent."
Reagrupament va decidir que només en darrera instància promouria una candidatura
Durant molts mesos des de Reagrupament s’ha insistit que no és un partit sinó una associació creada per a recolzar qualsevol candidatura independentista. En cas de que no n’hi hagués cap s’impulsaria una de nova. Fins fa poc un destacat membre de Reagrupament com Jordi Comas (ex alcalde de Matadepera) escrivia que tant de bo Reagrupament no s’hagués de presentar. I ho deia ben clar: “no generar cap llista que sorgeixi del sí mateix de Reagrupament. Perquè no aplegarà ni totes les adhesions per dalt, ni totes les adhesions per baix que voldríem.” Ara ens trobem que n’hi ha una candidatura a la que recolzar. I, enlloc de recolzar-la es promou una de pròpia. No importa quina és la primera. És un argument pueril. Importa que es va dir que sumarien i cal un argument molt fort per no fer-ho.
No hi ha cap diferència ideològica
La candidatura impulsada per Laporta és transversal. Ha obtingut suports de persones destacades de Convergència, Esquerra, Entesa de Progrés Municipal i el PSAN. És evident també que assumeix el plantejament polític de Reagrupament. Compleix tots els requisits del que van aprovar el conjunt dels associats de Reagrupament. En un primer moment Rcat va recolzar Solidaritat. Si ideologicament no hi ha problema; serà a la configuració de la candidatura?.
Totes les persones possibles candidats són independentistes
Solidaritat ha donat signes clars de cercar una entesa: ha recolzat els caps de llista decidits per Reagrupament a Girona i Lleida. Reagrupament també ha fet un gest i el cap de llista de Tarragona s’ha mostrat disposat a cedir el seu lloc en favor de la unitat. Llavors el problema rau en la llista Barcelona. Des de Reagrupament es deia que “Laporta multiplica”. Per tant ell no deu ser el problema. Tampoc el número 2 de Reagrupament, l’alcalde Carles Móra que ja ha dit que la unitat és necessària. La resta de persones López Tena, Bertrán o Carandell tenen una trajectòria independentista de llarga durada. Ningú que realment vulgui la unitat independentista pot vetar-los. Seria un acte injust. Però fins i tot així podria no votar-los en assemblea ja que ningú els imposa enlloc.
El mateix mètode d’elecció: llistes obertes i en assemblea
Si les persones no són qüestionables el mètode encara ho és menys. Precisament per què Solidaritat proposa el mateix mètode que sempre ha defensat Reagrupament. Votació oberta en assemblea. Res de pactes obscurs ni quotes. Democràcia. I per fer-ho ha proposat assemblees conjuntes de Reagrupament i Solidaritat el dia 4 de setembre. “Laporta vol confluir amb Carretero en una assemblea unificada”. Literalment una assemblea on "tots els adherits, militants i simpatitzants de partits i organitzacions independentistes puguem convocar de forma unitària les assemblees del dia 4 de setembre i escollir democràticament les llistes de la candidatura independentista unitària i transversal".
On és el problema, doncs?.
dimecres, 11 d’agost del 2010
257. Sea Shepherd visita Barcelona i ens convida
“Steve Irwin” és un dels 2 vaixells del moviment Sea Shepherd. Aquesta organització es dedica a protegir els animals marins de la pesca salvatge. Legalment aquesta pesca no és permesa però els estats no mouen ni un dit per a perseguir-la. Sea Sheperd va ser fundada el 1977 i els seus membres són voluntaris. Sobreviu mercès a ajudes privades. És un heroic exemple d’idealisme altruista.
Si sou a Barcelona fins el 25 d’agost podeu visitar el seu vaixell al Maremàgum, al moll dels cinemes. La visita és de franc i dura uns 20 minuts inclòs un vídeo explicatiu. La darrera acció del vaixell ha estat prop de Malta. Van localitzar una flota (no persegueixen pas els petits pescadors) que havia acorralat 800 tonyines. Eren massa joves per ser pescades i d’una espècie protegida. Van avisar per ràdio als pescadors varies vegades. Ni cas. Finalment van enviar uns submarinistes que van tallar les xarxes. La resposta dels pescadors fou esclafar-se contra l’”Steve Irwin”. A la visita podeu veure els danys. Les tonyines van fugir.
Actualment l’organització, que opta per l’acció directa amb assalts i llançament de bombes fètides (us les ensenyaran) enlloc de les accions més “suaus” de Greenpeace. Un vaixell actua a les Galàpagos i l’Irwin a l’Antàrtic. Allà fan front a les flotes japoneses que capturen balenes. Aquest darrer cas és curiós: internacionalment no es poden caçar balenes. Japó, però, té bula sota l’excusa que les captures són per a “recerca”. Cada any capturaven un miler. I el temps verbal és en passat car Sea Shepherd evita unes 400 captures anualment. Per fer-ho s’han d’enfrontar a les flotes nipones que a voltes van armades i han arribat a envestir un vaixell de SS enfonsant-lo.
Horaris de les visites: Dilluns a dijous de 15:00 a 18:00. Divendres a diumenge: 15:30 a 19:30.
dimarts, 10 d’agost del 2010
256. Jornades de Corti (2): la veu de les delegacions internacionals
Les diverses delegacions a les jornades de Corti van aportar la seva visió de la realitat nacional basca, kanak, catalana, irlandesa o sarda. Corsica Libera n'ha publicat uns videos.
La delegació basca, amb Maite Goientxe de Batasuna (partit legal a l’estat francès) ha destacat que “aquestes trobades són una riquesa car permeten conèixer i fer conèixer els conflictes que patim”. En un to optimista creu que “hi ha condicions reals per guanyar el dret a l’autodeterminació”. Precisament la delegació kanak ha explicat que en un màxim de 3 anys la nació del Pacífic podrà convocar “un referèndum local per l’autodeterminació” seguint els acords entre el moviment independentista i el govern francès (acords de Noumea).
També optimisme a la delegació catalana on Uriel Bertrán ha explicat que “el moviment popular per la independència viu una força sense precedent al nostre país” on es prepara una “gran coalició” per accedir a la independència. I a la sarda, amb dos partits, el minoritari Sardigna Natzione que ha destacat que, per primera vegada, totes les sensibilitats polítiques del fraccionat moviment sard s’han unit per fer front a un nou projecte de central nuclear. iRS era representada per Gavino Sale recentment escollit diputat provincial. El seu moviment està inspirat per Gandhi i oposat a tota forma de violència. El seu creixement ha estat constant els darrers mesos amb una feina molt encertada. Per Sale “l’acceptació de la hipòtesi de la independència ha esdevingut una realitat”. I això ja és una victòria. “hom pren l’exemple de Catalunya, o el cas de reconeixement de Kosovo pel tribunal de La Haia.”. Sale fou un dels observadors internacionals a les consultes sobre la independència celebrades a Catalunya.
La delegació més “mediàtica” fou la irlandesa. L’ha encapçalada Paul Fleming, batlle de Derry i pres de 1974 fins l’any 1990. “Avui, diu, el Sinn Féin ha assimilat la idea de la discussió i l’abandonament de la solució armada”. La via política és la que privilegia el seu partit que continua creixent en vots a cada elecció i té en l’horitzó aconseguir la unificació amb la resta d’Irlanda. Per Fleming la llengua és “un vector important”. El govern nord-irlandès acaba d’anunciar que obrirà 4 escoles gaèliques a Irlanda del Nord (on el gaèlic va arribar a desaparèixer) el proper mes de setembre. Pels unionistes, també al govern, és llençar els diners. Però les escoles s’obriran i a Belfast hi ha zones on el gaèlic torna a ser llengua d’ús.
Discours d'Uriel BERTRAN (ERC) Ghjurnate 2010
Cargado por Corsica_Libera. - Mira las noticias más recientes en video.
La delegació basca, amb Maite Goientxe de Batasuna (partit legal a l’estat francès) ha destacat que “aquestes trobades són una riquesa car permeten conèixer i fer conèixer els conflictes que patim”. En un to optimista creu que “hi ha condicions reals per guanyar el dret a l’autodeterminació”. Precisament la delegació kanak ha explicat que en un màxim de 3 anys la nació del Pacífic podrà convocar “un referèndum local per l’autodeterminació” seguint els acords entre el moviment independentista i el govern francès (acords de Noumea).
També optimisme a la delegació catalana on Uriel Bertrán ha explicat que “el moviment popular per la independència viu una força sense precedent al nostre país” on es prepara una “gran coalició” per accedir a la independència. I a la sarda, amb dos partits, el minoritari Sardigna Natzione que ha destacat que, per primera vegada, totes les sensibilitats polítiques del fraccionat moviment sard s’han unit per fer front a un nou projecte de central nuclear. iRS era representada per Gavino Sale recentment escollit diputat provincial. El seu moviment està inspirat per Gandhi i oposat a tota forma de violència. El seu creixement ha estat constant els darrers mesos amb una feina molt encertada. Per Sale “l’acceptació de la hipòtesi de la independència ha esdevingut una realitat”. I això ja és una victòria. “hom pren l’exemple de Catalunya, o el cas de reconeixement de Kosovo pel tribunal de La Haia.”. Sale fou un dels observadors internacionals a les consultes sobre la independència celebrades a Catalunya.
La delegació més “mediàtica” fou la irlandesa. L’ha encapçalada Paul Fleming, batlle de Derry i pres de 1974 fins l’any 1990. “Avui, diu, el Sinn Féin ha assimilat la idea de la discussió i l’abandonament de la solució armada”. La via política és la que privilegia el seu partit que continua creixent en vots a cada elecció i té en l’horitzó aconseguir la unificació amb la resta d’Irlanda. Per Fleming la llengua és “un vector important”. El govern nord-irlandès acaba d’anunciar que obrirà 4 escoles gaèliques a Irlanda del Nord (on el gaèlic va arribar a desaparèixer) el proper mes de setembre. Pels unionistes, també al govern, és llençar els diners. Però les escoles s’obriran i a Belfast hi ha zones on el gaèlic torna a ser llengua d’ús.
Discours d'Uriel BERTRAN (ERC) Ghjurnate 2010
Cargado por Corsica_Libera. - Mira las noticias más recientes en video.
dilluns, 9 d’agost del 2010
255. Jornades de Corti: esperança enlloc de ressentiment
Què són les jornades de Corti?
Les ghjurnate di Corti són una trobada de moviments nacionals de tot el món. Aquest cap de setmana celebraven la 28ª edició. És el punt de trobada i contactes més important pels moviments d’alliberament nacional.
Aquest any hi havia delegacions d’Irlanda (Sinn Féin), Països Catalans (no està clar si era ERC o Solidaritat Catalana per la Independència doncs Uriel Bertrán n'era el representant, Comitè Català de Solidaritat Internacionalista), Euskal Herria (Autonomia Eraiki, Askatasuna, Segi, Batasuna), Sardenya (Sardigna Natzione, Independentzia Repùbrica di Sardigna), Kanàkia o Nova Caledònia (FLNKS, USTKE, UNPK i Parti Travaillistes Kanak). Altres anys hi ha anat occitans, gal•lesos, bretons, alsacians o escocesos. Per Còrsega els organitzadors de Corsica Libera que tenen diputats al parlament cors. Corsica Libera és el resultat de la fusió dels diferents partits independentistes corsos en un de sol.
Un programa complet
El programa ha inclòs un fum d’activitats: un taller de joves, la primera assemblea de regidors i electes independentistes, la projecció del film “Bloody Sunday” i un debat sobre la “terra”. Còrsega viu una pressió immobiliària molt dura car els especuladors intenten edificar arreu amb permís de París. Un permís sempre fàcil d’obtenir. El moviment nacional s’oposa a omplir de ciment l’illa. A més hi hagué concerts entre ells de la banda L’Arcusgi que és molt coneguda a l’illa i té un clar compromís independentista. Finalment es va dedicar un espai als presos polítics corsos que, precisament divendres, iniciaven una protesta a la presó de Fresnes.
Fa anys aquestes jornades es vivien en un clima de ressentiment. Fins i tot hi havia hagut trets de metralleta. Es vehiculava la ràbia. Ara el moviment nacional cors acaba d’obtenir els millors resultats de la seva història. Dintre d’aquests els independentistes han superat la barrera del 10 %. Són al parlament. I a la resta d’Europa, els convidats, també venen amb avenços sota el braç. Ho veurem demà.
Les ghjurnate di Corti són una trobada de moviments nacionals de tot el món. Aquest cap de setmana celebraven la 28ª edició. És el punt de trobada i contactes més important pels moviments d’alliberament nacional.
Aquest any hi havia delegacions d’Irlanda (Sinn Féin), Països Catalans (no està clar si era ERC o Solidaritat Catalana per la Independència doncs Uriel Bertrán n'era el representant, Comitè Català de Solidaritat Internacionalista), Euskal Herria (Autonomia Eraiki, Askatasuna, Segi, Batasuna), Sardenya (Sardigna Natzione, Independentzia Repùbrica di Sardigna), Kanàkia o Nova Caledònia (FLNKS, USTKE, UNPK i Parti Travaillistes Kanak). Altres anys hi ha anat occitans, gal•lesos, bretons, alsacians o escocesos. Per Còrsega els organitzadors de Corsica Libera que tenen diputats al parlament cors. Corsica Libera és el resultat de la fusió dels diferents partits independentistes corsos en un de sol.
Un programa complet
El programa ha inclòs un fum d’activitats: un taller de joves, la primera assemblea de regidors i electes independentistes, la projecció del film “Bloody Sunday” i un debat sobre la “terra”. Còrsega viu una pressió immobiliària molt dura car els especuladors intenten edificar arreu amb permís de París. Un permís sempre fàcil d’obtenir. El moviment nacional s’oposa a omplir de ciment l’illa. A més hi hagué concerts entre ells de la banda L’Arcusgi que és molt coneguda a l’illa i té un clar compromís independentista. Finalment es va dedicar un espai als presos polítics corsos que, precisament divendres, iniciaven una protesta a la presó de Fresnes.
Un clima d'il·lussió
Fa anys aquestes jornades es vivien en un clima de ressentiment. Fins i tot hi havia hagut trets de metralleta. Es vehiculava la ràbia. Ara el moviment nacional cors acaba d’obtenir els millors resultats de la seva història. Dintre d’aquests els independentistes han superat la barrera del 10 %. Són al parlament. I a la resta d’Europa, els convidats, també venen amb avenços sota el braç. Ho veurem demà.
diumenge, 8 d’agost del 2010
254. Sense por
"Si Laporta no va amb Reagrupament, Reagrupament anirà amb Laporta"...
"Laporta em tindrà al seu costat"
"Nosaltres volem sumar, i Laporta és un factor que multiplica"...
"Els candidats en cada circumscripció electoral seran escollits en un procés de primàries amb llistes obertes"...En resum fets i no paraules.
No veig quin problema hi hauria d’haver per sotmetre els candidats de la llista electoral de Reagrupament Independentista novament a votació en un acte conjunt amb Solidaritat Catalana per a la constitució de les llistes electorals de la candidatura independentista que es presentaria a les properes eleccions del Parlament de Catalunya.
Entenc que hi poden haver moltes reticències al respecte, sobretot per aquells que encapçalen les llistes. També entenc que l’emergència sobtada de Solidaritat Catalana, amb un discurs idèntic al de Reagrupament, sembla una provocació gairebé intolerable sobretot davant l’arrogància mostrats envers la nostre associació. Però crec que ara cal ser generosos i conseqüents amb el nostre objectiu, la independència de Catalunya, i fer els passos necessaris per arribar-hi; que tal com ja han dit alguns, ens haurem d’empassar molts gripaus durant el camí!
Si Reagrupament té realment la força que diu tenir (en nombre d’afiliats i simpatitzants), no hauria de tenir por a posar les seves llistes a votació, ja que apel.lant al volt d’aquells que creuen en aquesta organització, seria del tot raonable pensar que molts dels actuals membres de les llistes sortissin escollits i per tant formessin part, també, de les noves llistes del partit independentista que es presenti a les eleccions.
No podem oblidar que la votació de candidats individuals per a formar part de les llistes electorals era la idea inicial de Reagrupament, la qual per raons que desconec no s’arribà a materialitzar mai, ans es va reformular, i que ara ha estat rescatada, diuen (perquè encara no sabem com), per Solidaritat Catalana. Si Reagrupament accepta el joc demostrarà una fortalesa davant els seus seguidors i la resta de l’electorat i alhora un retorn a la seva lluita per la regeneració democràtica que ara sembla que encarni el grup Solidaritat Catalana, però que recordem, fou impulsada per Reagrupament ara fa més d’un any.Voldria, des de la meva posició de membre de Reagrupament animar a la reflexió, la congruència i la valentia per sintonitzar dos projectes que, tot i tenir tarannàs diferents, en essència lluiten pel mateix, exactament el mateix: independència i regeneració democràtica. La feina de Reagrupament no haurà estat en va, malgrat pugui ser fagocitada (com alguns diuen), i cal que les negociacions s’enfoquin més a defensar la Constitució i el programa electoral que entre tots hem escrit, i definir comportaments sincrònics al sí del Parlament.
dissabte, 7 d’agost del 2010
253. Nova York, un viver de llengües en estudi
El projecte Endangered Language Alliance s’ha posat en marxa a Nova York.
L’objectiu és identificar i registrar les moltes llengües amenaçades que es parlen a Nova York.
S’ha calculat que es parlen fins a 800 de les 6.700 llengües que hi ha al món.
Algunes d’aquestes es dona la circumstància que algunes d’aquestes llengües han mort al seu lloc d’orígen però es continuen parlant a la metròpoli nord-americana. El treball de recerca i preservació el du a terme la pròpia Alliance.
L’objectiu és identificar i registrar les moltes llengües amenaçades que es parlen a Nova York.
S’ha calculat que es parlen fins a 800 de les 6.700 llengües que hi ha al món.
Algunes d’aquestes es dona la circumstància que algunes d’aquestes llengües han mort al seu lloc d’orígen però es continuen parlant a la metròpoli nord-americana. El treball de recerca i preservació el du a terme la pròpia Alliance.
divendres, 6 d’agost del 2010
252. Solidaritat Catalana es va presentar a Sant Martí
Més de 40 persones van assistir ahir a la presentació de Solidaritat Catalana per la Independència al districte de Sant Martí (Barcelona). Sobre els assistents dues coses: nombre notable, malgrat les dates estivals, i una presència alta de membres o ex-membres de Reagrupament. Això darrer no és d’estranyar: els mateixos que van presentar l’acte havien presentat ja fa mesos a Reagrupament.
El discurs d’E. Valdero fou clar, a voltes brillant, i sense vehemència. Ideològicament admeté que el programa és el mateix que Reagrupament. No va estendre’s en els motius per defensar la independència. Sorprenentment va incidir molt en la regeneració democràtica. Va admetre que la paternitat de les idees de SCI és en bona part de Reagrupament. Ho va fer amb un to conciliador.
Sobre la forma d’escollir les llistes va aportar noves dades. Ho farà una assemblea (4 de fet) que ni tant sols ha de ser de SCI, tindrà el nom que es vulgui dir car tindrà vocació d’escollir els candidats del moviment independentista. El procés ben senzill i sense quotes entre partits. Quatre assemblees provincials pel 4 de setembre i un acte polític a Barcelona per la diada. Elecció, possiblement, del cap de llista a part per donar-li més valor. Reserva dels darrers llocs de cada llista a personalitats que no seran votades.
Va dibuixar l’escenari, òptim, per la irrupció d’una força independentista, frontalment oposada al tripartit, i que no entrarà a cap govern que no promogui la independència. Mentrestant què?. A l’oposició els adherits decidiran que voten els diputats. Ho faran per internet. Aquest tema continua sense quedar clar. La independència i la crítica a les despeses inútils, els tractes de favor o la corrupció seran els eixos de l’acció parlamentària. Finalment va destacar que l’objectiu, en tant poc temps com queda, és entrar al parlament. La legislatura servirà per veure les febleses, si les té, de la gestió autonomista de CiU. En un exemple clar: Madrid no cedirà ni l’aeroport del Prat i en canvi exprimirà la sentència del TC retirant competències. L’escenari pot ser asfixiant si el PP, com sembla, derrota el PSOE a les estatals.
D'una part CiU incapaç de plantar cara, intentant negociar amb qui no vol, actuant "per responsabilitat" i proposant un peix al cove inviable. De l'altre el PP intentant recentralitzar l’estat. I llavors serà el 2014 que hi haurà eleccions. Llavors, possiblement, seria el moment de fer de la utopia quelcom possible.
El mateix dia es feien presentacions a St Andreu, Sarrià i Girona. Durant aquesta setmana se n’han fet a Banyoles, Igualada, Balaguer, Calafell, Figueres i Reus (amb 180 persones). Les següents són St Feliu de Guíxols, Torredembarra i Gràcia. Aquesta darrera a l'Orfeó Gracienc a les 20 hores el dia 11 d'agost.
És difícil dir si SCI és “la” proposta però tot plegat sona molt bé.
El discurs d’E. Valdero fou clar, a voltes brillant, i sense vehemència. Ideològicament admeté que el programa és el mateix que Reagrupament. No va estendre’s en els motius per defensar la independència. Sorprenentment va incidir molt en la regeneració democràtica. Va admetre que la paternitat de les idees de SCI és en bona part de Reagrupament. Ho va fer amb un to conciliador.
Sobre la forma d’escollir les llistes va aportar noves dades. Ho farà una assemblea (4 de fet) que ni tant sols ha de ser de SCI, tindrà el nom que es vulgui dir car tindrà vocació d’escollir els candidats del moviment independentista. El procés ben senzill i sense quotes entre partits. Quatre assemblees provincials pel 4 de setembre i un acte polític a Barcelona per la diada. Elecció, possiblement, del cap de llista a part per donar-li més valor. Reserva dels darrers llocs de cada llista a personalitats que no seran votades.
Va dibuixar l’escenari, òptim, per la irrupció d’una força independentista, frontalment oposada al tripartit, i que no entrarà a cap govern que no promogui la independència. Mentrestant què?. A l’oposició els adherits decidiran que voten els diputats. Ho faran per internet. Aquest tema continua sense quedar clar. La independència i la crítica a les despeses inútils, els tractes de favor o la corrupció seran els eixos de l’acció parlamentària. Finalment va destacar que l’objectiu, en tant poc temps com queda, és entrar al parlament. La legislatura servirà per veure les febleses, si les té, de la gestió autonomista de CiU. En un exemple clar: Madrid no cedirà ni l’aeroport del Prat i en canvi exprimirà la sentència del TC retirant competències. L’escenari pot ser asfixiant si el PP, com sembla, derrota el PSOE a les estatals.
D'una part CiU incapaç de plantar cara, intentant negociar amb qui no vol, actuant "per responsabilitat" i proposant un peix al cove inviable. De l'altre el PP intentant recentralitzar l’estat. I llavors serà el 2014 que hi haurà eleccions. Llavors, possiblement, seria el moment de fer de la utopia quelcom possible.
El mateix dia es feien presentacions a St Andreu, Sarrià i Girona. Durant aquesta setmana se n’han fet a Banyoles, Igualada, Balaguer, Calafell, Figueres i Reus (amb 180 persones). Les següents són St Feliu de Guíxols, Torredembarra i Gràcia. Aquesta darrera a l'Orfeó Gracienc a les 20 hores el dia 11 d'agost.
És difícil dir si SCI és “la” proposta però tot plegat sona molt bé.
dijous, 5 d’agost del 2010
251. Carretero i Bertrán sumaven tant com Puigcercós
El 25è congrés d’ERC fou el darrer on s’hi van enfrontar, democràticament, les diverses ànimes del partit independentista. Els resultats foren: 37 % pels oficialistes de Puigcercós, 26 % pels de Carod, 27 % pels crítics de Carretero i 8 % pels de Bertrán. A la secretaria les proporcions foren 37, 23, 19 i 18. Sumant el tàndem Carretero-Bertrán, que va arribar a negociar un pacte, va obtenir el mateix resultat que Puigcercós.
Avui dia Carod ha estat bandejat de la direcció. No se sap quin destí l’espera. Tampoc als seus seguidors. Puigcercós afronta un fort reves electoral. De fet és admirable que la direcció d’ERC s’hagi mantingut sense crítica interna. En qualsevol altre partit uns resultats com els de les estatals (passar de 639.000 a 291.000) o les europees (passant de 250.000 a 180.000 vots) hagués suposat un canvi de la direcció.
I la trajectòria dels llavors crítics?. Carretero ha aixecat un partit del no res. No és fàcil. Un moviment que ha arribat a tenir tants membres com, per exemple, té Unió Mallorquina, partit decisiu a les Illes. Avui és un actor important de la política catalana havent superat un notable ostracisme.
Bertrán ha jugat un paper clau. Primer a les JERC, després ha tingut el mèrit de representar el partit allà on no es llueix gens. Un treball a l'ombra. Era qui es preocupava d’anar a la trobada estival del partit independentista sard Independentzia Repùbrica di Sardigna, a la 1ª Conferència Mediterrània de Nacions sense Estat el 2005 (on va col•laborar amb el llavors conseller Carretero) i també a la segona el 2008 (on va participar amb López Tena) o qui va anar l’estiu de 2009 a les jornades internacionals de Corti (Còrsega) o a presentar el gener d'enguany les consultes a Sardenya amb E. Paluzié. De fet ha publicat, amb els màxims dirigents de l’independentisme cors (J.G. Talamoni) i sard (G. Sale), el llibre “De l’autonomia a la independència”. També a Còrsega va signar, el 2006, la declaració de Corti junt amb independentistes bascos, bretons, polinesis i occitans. Part d’aquest bagatge d’internacionalització ha servit, després, per aconseguir les reeixides delegacions internacionals que han supervisat les consultes sobre la independència on, l’ex diputat ha tingut també un paper destacat. Acusar-lo d'arribista és poc seriós.
Aquestes dues persones són, doncs, antitètics o complementaris?.
Bertran i Carretero significaven un 37 % de la militància d’ERC l’any 2008. Des de llavors, molts dels votants del partit han desertat precisament per allò que criticaven ells dos. És lògic creure que la seva aliança pugui recollir una part dels decebuts que han decidit no votar més a ERC. Per tot plegat és incomprensible els atacs anònims a internet entre suposats partidaris d’ambdós. Separats ja van perdre una vegada. Ara tenen una segona oportunitat, junts, i amb nous reforços impensables fa 2 anys.
Avui dia Carod ha estat bandejat de la direcció. No se sap quin destí l’espera. Tampoc als seus seguidors. Puigcercós afronta un fort reves electoral. De fet és admirable que la direcció d’ERC s’hagi mantingut sense crítica interna. En qualsevol altre partit uns resultats com els de les estatals (passar de 639.000 a 291.000) o les europees (passant de 250.000 a 180.000 vots) hagués suposat un canvi de la direcció.
I la trajectòria dels llavors crítics?. Carretero ha aixecat un partit del no res. No és fàcil. Un moviment que ha arribat a tenir tants membres com, per exemple, té Unió Mallorquina, partit decisiu a les Illes. Avui és un actor important de la política catalana havent superat un notable ostracisme.
Bertrán ha jugat un paper clau. Primer a les JERC, després ha tingut el mèrit de representar el partit allà on no es llueix gens. Un treball a l'ombra. Era qui es preocupava d’anar a la trobada estival del partit independentista sard Independentzia Repùbrica di Sardigna, a la 1ª Conferència Mediterrània de Nacions sense Estat el 2005 (on va col•laborar amb el llavors conseller Carretero) i també a la segona el 2008 (on va participar amb López Tena) o qui va anar l’estiu de 2009 a les jornades internacionals de Corti (Còrsega) o a presentar el gener d'enguany les consultes a Sardenya amb E. Paluzié. De fet ha publicat, amb els màxims dirigents de l’independentisme cors (J.G. Talamoni) i sard (G. Sale), el llibre “De l’autonomia a la independència”. També a Còrsega va signar, el 2006, la declaració de Corti junt amb independentistes bascos, bretons, polinesis i occitans. Part d’aquest bagatge d’internacionalització ha servit, després, per aconseguir les reeixides delegacions internacionals que han supervisat les consultes sobre la independència on, l’ex diputat ha tingut també un paper destacat. Acusar-lo d'arribista és poc seriós.
Aquestes dues persones són, doncs, antitètics o complementaris?.
Bertran i Carretero significaven un 37 % de la militància d’ERC l’any 2008. Des de llavors, molts dels votants del partit han desertat precisament per allò que criticaven ells dos. És lògic creure que la seva aliança pugui recollir una part dels decebuts que han decidit no votar més a ERC. Per tot plegat és incomprensible els atacs anònims a internet entre suposats partidaris d’ambdós. Separats ja van perdre una vegada. Ara tenen una segona oportunitat, junts, i amb nous reforços impensables fa 2 anys.
dimecres, 4 d’agost del 2010
250. 40 anys del Festival Intercèltic de Lorient
Dissabte 6 d’agost es posa en marxa el 40è Festival Inter Cèltic de Lorient, An Oriant en bretó. Bretanya és la única nació celta sota administració francesa. Les nacions celtes tenen en comú un tronc lingüístic molt anterior al romànic. Els celtes van poblar mitja Europa però foren arraconats per germànics i llatins. Les seves restes es van aixoplugar a les muntanyes d’Escòcia, els penyasegats d’Irlanda, Cornualla, Gal•les, l’illa de Man i Bretanya.
La seva cultura és tant brillant que encara avui resisteixen l’escomesa de la globalització. Les seves llengües són vives o han estat reviscudes després de morir com el manx o el còrnic. Un dels trets peculiars de la identitat cèltica és la música. Des de fa unes dècades aquesta va revifar des de les llars tradicionals on s’havia amagat front la invasió d’altres músiques. I el festival de Lorient hi va tenir molt a veure des de 1960. El bretó Alan Stivell, els escocesos Runrig o els irlandesos Chieftains, Dubliners o Clannad van revitalitzar la música celta.
Anar a Lorient és absolutament recomanable. El festival no és un cúmul de concerts sinó una sacsejada intensa. Veus celtes de parla anglòfona amb d’altres francòfons seguts com germans. S’hi fa un poblat al mig de la vila com el d’Astèrix i on no és estrany trobar individus amb el kilt escocès o tocant la cornamusa. Arreu es respira un ambient modern i tradicional al mateix temps. Cert que té un element comercial molt alt però...i perquè no?. Per cert els autonomistes i els independentistes bretons aprofiten per posar estands així com també ho fan llibreries especialitzades i productes de la terra com la sidra autèntica o pastissos com els famosos crepes, el farz (pastís similar a un flam), el Kouign amañ (pastís de mantega) o el kig ha farz (carn i farina).
La plana web del festival es pot consultar en francès i bretó, un fet poc usual a l'estat francès.
La seva cultura és tant brillant que encara avui resisteixen l’escomesa de la globalització. Les seves llengües són vives o han estat reviscudes després de morir com el manx o el còrnic. Un dels trets peculiars de la identitat cèltica és la música. Des de fa unes dècades aquesta va revifar des de les llars tradicionals on s’havia amagat front la invasió d’altres músiques. I el festival de Lorient hi va tenir molt a veure des de 1960. El bretó Alan Stivell, els escocesos Runrig o els irlandesos Chieftains, Dubliners o Clannad van revitalitzar la música celta.
Anar a Lorient és absolutament recomanable. El festival no és un cúmul de concerts sinó una sacsejada intensa. Veus celtes de parla anglòfona amb d’altres francòfons seguts com germans. S’hi fa un poblat al mig de la vila com el d’Astèrix i on no és estrany trobar individus amb el kilt escocès o tocant la cornamusa. Arreu es respira un ambient modern i tradicional al mateix temps. Cert que té un element comercial molt alt però...i perquè no?. Per cert els autonomistes i els independentistes bretons aprofiten per posar estands així com també ho fan llibreries especialitzades i productes de la terra com la sidra autèntica o pastissos com els famosos crepes, el farz (pastís similar a un flam), el Kouign amañ (pastís de mantega) o el kig ha farz (carn i farina).
La plana web del festival es pot consultar en francès i bretó, un fet poc usual a l'estat francès.
dimarts, 3 d’agost del 2010
249. La unitat potser no, però la unicitat és imprescindible
Salvador Cardús apuntava ahir motius pels que la unitat independentista no seria una bona. Considera “obsessiva” i “equivocada” la demanda de les bases per la unitat. D’algunes bases. A ERC no n’hi ha més pla que esperar un clatellot electoral i no observen unir-se a cap altra força. Des de l’independentisme rupturista no es vol la unitat amb qui defensi l’UE i no coincideixi amb el seu programa social. Fins i tot hi ha sectors de Reagrupament que creuen que, sense regeneració democràtica, no hi pot haver unitat. En canvi un altre sector ha encetat una campanya per demanar la unitat.
L’article de Cardús és força encertat i apunta que hores d’ara s’ha fet tard oposant-se a la tesi d’Enric Canela que creu que la millor campanya serà la unitat i que no s’ha fet tard. Canela és un dels exemples de com s’està duent aquest procés. Dirigent del grup Déumil.cat, promotor també de Suma Independència, de la coalició SI i de la Conferència Nacional del Sobiranisme. Fins a 4 sigles que quants militants tenen al darrera?. Un dels signats de Suma precisament apuntava ahir la incongruència de tot plegat: “Suma, una iniciativa que en tot moment va desmentir que volgués ser un partit, però que ara veiem com a tal en una de les propostes”. Sí, Suma és un dels set partits que ha signat a la coalició SI que ahir un blocaire titllava, de forma poc constructiva, com la “conferència de la vida de Brian”. En tot cas és cert que al “partit” Suma només se li coneix haver organitzat un sopar. Bagatge pobre front, per exemple, els 400 actes de Reagrupament.
La unitat independentista és un element clau de força i una idea relativament recent. Fins fa poc era normal vincular independentisme amb esquerra. Els beneficis de la unitat són poc discutibles (electoral, discurs obert a més sectors). El cas d’Escòcia és paradigmàtic. Per tot plegat no coincideixo amb Cardús en creure equivocada la unitat però cal reconèixer l’encert d’alguns dels seus arguments. N’hi ha un en especial. Si es presenta una candidatura forjada de presa i sense solidesa possiblement es trencarà. En tenim un exemple amb C’anos. Tres diputats i com han acabat?. Treure 3 diputats és molt difícil. Però el més difícil és mantenir-los. C’anos tenien tot a favor per fer-ho (militància semianalfabeta que no creava problemes, suport dels mitjans, un enemic exterior que els enfortia de cara enfora) i malgrat tot han acabat esberlats. Un altre exemple: la coalició Compromís pel País Valencià entre IU i el Bloc que va durar pocs mesos després d'obtenir representació. Si l’objectiu és treure algun diputat potser no s’ha fet tard però si la idea és construir un moviment polític independentista arrelat i cohesionat i que ara tregui el cap al parlament per créixer a la següent legislatura, llavors possiblement ja fem tard. Com a mínim n’hi ha dubtes. Només un moviment audaç podria evitar-ho.
Potser la unitat no és imprescindible. La unicitat, és a dir que només hi hagi una llista, sí que ho és. Si això és una partida de pòquer ja seria hora que algú es retirés. O perdrem tots.
L’article de Cardús és força encertat i apunta que hores d’ara s’ha fet tard oposant-se a la tesi d’Enric Canela que creu que la millor campanya serà la unitat i que no s’ha fet tard. Canela és un dels exemples de com s’està duent aquest procés. Dirigent del grup Déumil.cat, promotor també de Suma Independència, de la coalició SI i de la Conferència Nacional del Sobiranisme. Fins a 4 sigles que quants militants tenen al darrera?. Un dels signats de Suma precisament apuntava ahir la incongruència de tot plegat: “Suma, una iniciativa que en tot moment va desmentir que volgués ser un partit, però que ara veiem com a tal en una de les propostes”. Sí, Suma és un dels set partits que ha signat a la coalició SI que ahir un blocaire titllava, de forma poc constructiva, com la “conferència de la vida de Brian”. En tot cas és cert que al “partit” Suma només se li coneix haver organitzat un sopar. Bagatge pobre front, per exemple, els 400 actes de Reagrupament.
La unitat independentista és un element clau de força i una idea relativament recent. Fins fa poc era normal vincular independentisme amb esquerra. Els beneficis de la unitat són poc discutibles (electoral, discurs obert a més sectors). El cas d’Escòcia és paradigmàtic. Per tot plegat no coincideixo amb Cardús en creure equivocada la unitat però cal reconèixer l’encert d’alguns dels seus arguments. N’hi ha un en especial. Si es presenta una candidatura forjada de presa i sense solidesa possiblement es trencarà. En tenim un exemple amb C’anos. Tres diputats i com han acabat?. Treure 3 diputats és molt difícil. Però el més difícil és mantenir-los. C’anos tenien tot a favor per fer-ho (militància semianalfabeta que no creava problemes, suport dels mitjans, un enemic exterior que els enfortia de cara enfora) i malgrat tot han acabat esberlats. Un altre exemple: la coalició Compromís pel País Valencià entre IU i el Bloc que va durar pocs mesos després d'obtenir representació. Si l’objectiu és treure algun diputat potser no s’ha fet tard però si la idea és construir un moviment polític independentista arrelat i cohesionat i que ara tregui el cap al parlament per créixer a la següent legislatura, llavors possiblement ja fem tard. Com a mínim n’hi ha dubtes. Només un moviment audaç podria evitar-ho.
Potser la unitat no és imprescindible. La unicitat, és a dir que només hi hagi una llista, sí que ho és. Si això és una partida de pòquer ja seria hora que algú es retirés. O perdrem tots.
dilluns, 2 d’agost del 2010
248. Québec sí tria la immigració
Québec té competències en immigració. La nació nord-americana ha decidit exercir-les per preservar la seva identitat. El conseller d’afers internacionals del ministeri d’immigració ha presentat una campanya per promoure l’arribada d’immigrants llatinoamericans. El procés és fàcil. En primer lloc s’avalua el perfil amb una entrevista al candidat, el govern selecciona les persones que tot seguit fan una demanda de residència i obtenen un visat d’immigració. Posteriorment aquest es transforma en un visat de residència permanent amb els mateixos dret i deures que els autòctons. Un valor essencial en tot aquest procés és conèixer la llengua francesa. Tot plegat a anys llum de la política d’immigració al nostre país on Espanya trasllada des de Canàries milers d’immigrants sense que la Generalitat pugui dir ni piu.
diumenge, 1 d’agost del 2010
247. Suïssa, en llengües, a les antípodes de l’estat espanyol
Donat que l’administració federal suïssa compta amb un nombre alt de membres germanofòns el govern ha decidit compensar-ho. Segons una recent ordenança del consell federal suís s’hauran de respectar uns percentatges entre el funcionariat. Així hi haurà un 70 % de parlants d’alemany, 22 % de francòfons, 7 % que parli italià i un 1 % de parlants de reto-romanx. Una segona mesura serà exigir als caps de gabinet que parlin, com a mínim, dues llengües oficials a part d’incentivar-los a entendre una tercera.
Ens imaginem aquestes mesures als estats espanyol o francès?. Que un 20 % dels funcionaris de l’estat fossin catalanoparlants?. I que els alts funcionaris haguessin de ser bilingües?. Seria la manera d’evitar la discriminació lingüística per part de l’estat. La manera de viure la pluralitat lingüística com una riquesa i no com una nosa. Sabem, però, que no és possible. Suïssa està construïda en base a l’adhesió. L’estat espanyol es fonamenta en la imposició. Per això Suïssa té el futur garantit i no viu tensions internes. Espanya, en canvi, té els dies comptats i viu constantment en debats erms.
Ens imaginem aquestes mesures als estats espanyol o francès?. Que un 20 % dels funcionaris de l’estat fossin catalanoparlants?. I que els alts funcionaris haguessin de ser bilingües?. Seria la manera d’evitar la discriminació lingüística per part de l’estat. La manera de viure la pluralitat lingüística com una riquesa i no com una nosa. Sabem, però, que no és possible. Suïssa està construïda en base a l’adhesió. L’estat espanyol es fonamenta en la imposició. Per això Suïssa té el futur garantit i no viu tensions internes. Espanya, en canvi, té els dies comptats i viu constantment en debats erms.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)