532. Les subvencions de la Generalitat 2010. A qui, quant i per què

Aquestes són algunes de les subvencions que ha publicat el DOGC i que la Generalitat de Catalunya ha atorgat l`any 2010, i que s`han pagat el darrer any i també aquest 2011. El llistat es impublicable, per ser molt extens, hem triat aquelles que per la quantitat d`euros o per la finalitat ens han cridat més l`atenció i ens hem centrat en dos tipus de subvencions, les de les unitats directives adscrites al Departament de Vicepresidència, i a les concedides per la Conselleria de Cultura.

Des D`Ara o Mai no estem sistemàticament en contra de les subvencions, però si creiem que caldria valorar molt la necessitat o no de cadascuna de les subvencions que es donen i fer-ne el seguiment. La utilització de diners públics sempre ha de ser un recurs molt estudiat, més en moments de retallades socials com els actuals. També opinem que moltes empreses privades no haurien de dependre continuadament de les subvencions per sobreviure, ni tampoc associacions que en principi s`haurien de nodrir dels seus associats.

ENTITATS SOCIALS:

Fundació Revista Catalunya. Revista d’assaig literari. 205.000 euros (No confondre amb la Revista Catalunya que és l’òrgan d’expressió de la CGT).

CGLU: Ciutats i Governs Locals. 240.500 euros. Organització de ciutat i governs locals d’abast mundial amb seu a Barcelona. Motiu: despeses de finançament

Fundació Ibei. 205.000 euros. Fundació Privada promoguda per la Fundació CIDOB.,, Actua com un institut interuniversitari. Té com a President a l’ex-alcalde i ex- vicepresident del govern espanyol Narcís Serra. Motiu: activitats de fundació i recerca,

L’Opinió Catalana. 54.200 euros. Associació per promoure la normalització nacional. President des de l’abril del 2010 Miquel Sellarès, vicepresident Salvador Cardús. Abans de Miquel Sellarès tenia per presidenta a Muriel Casals. L’últim butlletí que es pot veure a la seva web és del 2007.

Òmnium Cultural. 750.000,00 euros. Subvenció pluriennal mitjançant conveni. Aquest any 2010, 250.000 euros per activitats de foment i projecció de la cultura catalana.
També a Òmnium: 114.000,00 euros d`una altra partida
Fundació Privada Òmnium. 4.380,00 euros per la publicació Escola Catalana.
També 20.000 euros per la despesa del programa Voluntariat per la Llengua
Òmnium Cultural Catalunya Nord: 27.000,00 euros per la promoció de la llengua i de la cultura catalanes.

Associació d`Amics de la Bressola. 594.510,00 euros per organització de les activitats relacionades amb els projectes educatius de la Bressola per l`any 2010.

Fundació Sambori al País Valencià. 37.000 euros.

Fundació Privada Reexida. 19.000 euros.

Acció Cultural del País Valencià. 295.000 euros.

Fundació Escola Valenciana. 297.000 euros.

Fundació Cultura-Cultura Catalana en Moviment. 48.000,00 euros Finalitat: Càpsules Audiovisuals. Anècdotes de la Història i funcionament ordinari de l`entitat.

CIEMEN. 51.000,00 euros per la promoció d`activitats a favor del coneixement i reconeixement dels pobles sense estat.

Centre PEN Català. 13.200 euros

Centre Cultural de Solidaritat Internacional. 16.000 euros. No té ni web pròpia, al 012 et remeten a la web de voluntariat (www. voluntariat.org).

Plataforma Sobirania i Progrés. 40.000 euros. Finalitat de la subvenció- Sobirania contra la crisi.

Fundació Josep Irla de Sant Feliu de Guixols. Dues subvencions, 1/ Cap al democràcia elèctrica 4000 euros. 2/ Projecció Internacional 5.400 euros. President fins febrer 2011 Joan Ridao.

Associació Cultural Tram. 36.000 euros. Formada per músics i persones interessades en la promoció de la música i la cultura tradicional catalana .Tradicionàrius.

Ones Associació Enginyeria Tècnica de Telecomunicacions de Catalunya. 72.805,20 euros. finançament de diverses activitats durant el 2010.


MITJANS D`INFORMACIÓ ESCRITS

A la Corporació Catalana de Comunicació, SL una societat formada pels grups Godó i Planeta. 1.500.000,00 euros per la convergència dels sistemes de redacció, comercials i locals.

Diari Ara. 990.000,00 euros. El beneficiari és Edició de Premsa Periòdica Ara, SL, per l`edició del nou diari generalista en català Ara.

El Punt. 407.018,32 atorgades a Hermes Comunicacions, SA per la publicació d`aquest diari.

El Periódico de Catalunya. 667.423,02 euros Beneficiari: Ediciones Primera Plana, S.A. Finalitat: la publicació El Periódico de Catalunya.

El Mundo Deportivo, S.A. 290.000,00 euros per l`edició dels suplements en català del Mundo Deportivo.

Sàpiens, SCCL. 203.247. 40 per tres subvencions: 140.000,00 euros per accions de difusió i comercialització de les publicacions de Sàpiens + 32.926,44 euros per la publicació Sàpiens + 30.282,96 euros per la publicació Descobrir cuina

Diari ADN. 120.000,00 euros a Editorial Página Cero, S.A. per la conversió progressiva del diari ADN al català i digitalització del fons editorial.

Pel Setmanari Segle-Zero. 130.000,00 euros a PROMICSA (l`empresa que edita el Diari de Tarragona) per l`edició d`aquest nou setmanari de formació, entreteniment i serveis.

Setmanari El Triangle. 120.000,00 euros a Editorial de Periodistes SL. Per redisseny i ampliació de la difusió del setmanari.

Publicació Berguedà actual. Iniciatives Berguedanes de Comunicació, SL. 20.000,00 euros per la millora en la gestió i l`estratègia comercial.

Fundació Privada Catmon. Import. 30.000,00 euros pel finançament de l`edició de la revista Catalan International View.

Grup Enderrock Edicions, SL. Total 28.710 euros en dues subvencions: 22.860,00 euros per la publicació Enderrock i 5.850,00 euros per la publicació l`Espectacle. Sembla que aquesta revista pertany a l`associació professional de promotors, mànagers i representants de Catalunya.

El Temps. 46.632,40 euros. Beneficiari: Edicions del País
Valencià, SA. Finalitat: la publicació El Temps.

ADN Lleida. 36.225,00 euros A Editorial Pàgina Cero Lleida

Setmanari de l`Alt Empordà. 51.800,00 euros per la millora de la presència territorial i sectorial del Setmanari de l`Alt Empordà. + 14.445,60 euros a Editorial l`Empordà, SLU

Publicacions relacionades amb l`Abadia de Montserrat.
Beneficiari: Revista per a nois i noies Cavall Fort, SL Un total de 73.568.78 euros en dues subvencions: 24.261,84 euros per la publicació El Tatano, i 49.306,95 euros per la publicació Cavall Fort.

Publicacions de l`Abadia de Montserrat, SA. Total 52.658, 7 euros per 4 subvencions: 23.112,00 euros, per la publicació Documents d`Església, 13.031,94 euros, per la publicació Serra d`Or, 13.351,26 euros per la publicació Tretzevents, 3.163,50 euros per la publicació Qüestions de Vida Cristiana.

També a Abadia de Montserrat-Biblioteca, 12.000,00 euros per treballs de logística, trasllat i retorn dels fons de la Biblioteca de Montserrat en el marc del projecte Google Books.

I moltes més subvencions a revistes i publicacions de tot tipus.

MITJANS DE COMUNICACIÓ DIGITALS

El web www.elperiodico.cat. 129.185,09 euros
. Beneficiari Ediciones Primera Plana, S.A.129.185,09 euros
.
El web www.avui.cat 116.204,52 euros. Beneficiari: Corporació Catalana de Comunicació, SL.

El web www.wilaweb.cat: 113.211,24 euros. Beneficiari: Partal, Maresma i Associats, SL.

El web www.racocatala.cat. 28.413,38 Beneficiari: Tirabol Produccions, SL. 28.413,38 euros.

El web www.elpunt.cat. 59.514,56 euros. Beneficiari: Hermes Comunicacions, Editora Singular Digital 2GR, SL.

El web www.elsingulardigital.cat 22.208,56 euros. Beneficiari: Editora Singular Digital 2GR, SL.

El web www.directe.cat: 12.224,79 euros Beneficiari Col•lectiu 2014 de reflexió nacionalista.

El web www.naciodigital.cat 11.061,31 euros Beneficiari: Serveis de Comunicació Global Aquitania, SL.

El web www.diaridegirona.cat 37.778,79 euros a Diari de Girona Media, SLU.

El web www.segre.com 17.469,40 euros a Diari Segre.

El web www.eldebat.cat 23.674,97 euros a Red Digital XXI, SL.
I segueixen desenes de diaris digitals i revistes escrites amb subvencions entre 1.500 i 15.000 euros

TELEVISIONS

Televisions locals com Televisió de Roses, SL: 30.454,38 euros. Empordà Televisió 30.454.38 euros ETV- Llobregat TV, SL. 44.294,00 euros. UTE Canal Català Maresme 48.194,24 euros, Cadena Pirenaica de Ràdio i Televisió, SL. 41.508,08 euros per `emissora Pirineus TV, Televisió de Roses, SL. 30.454,38 euros. Dracvisió, SL. 36.608,24 euros per l`emissora CCGironaPla, Mola TV, SL. 34.791,20 euros, Televisió del Ripollès, SL. 39.720,80 euros.Tortosa Televisió,SL 26.990,48 euros. Mitjans Audiovisuals d`Osona, SL. 34.184,00 euros, TV Costa Brava a Canal TE, D-9 Comunicació, SL, 31.640,00 euros, Televisió de Manresa, 37.280,00 euros, Canal Taronja Bages 21.944,00 euros, i una llarga llista de més de 50 canals i emisores per imports similars.

Tele Taxi Televisió Digital, SL. 75.000,00 euros per l`adaptació de la sala de realització i continuïtat comuna a les demarcacions del Baix Llobregat, Vallès Occidental i Camp de Tarragona

RÀDIOS

Radio CAT XXI SL. 28.710,00 euros, per l`emissora RAC 105 77.616,00 euros, i per l`emissora RAC 1.

Ràdio Ripoll, SL. 33.067,33 euros, Ràdio Terraferma de Lleida, SA 29.731,46 euros per l`emissora Segre Ràdio. Ràdio Olot, SA. 40.414,85 euros.

Ràdio Vic 36.153,26 Ràdio Marina, SA. 22.727,43 euros. A la Sociedad Española de Radiodifusión, SL. 50.862,68 euros per l`emissora Ona FM, Ràdio Flaixbac, SA.40.029,00 euros. Flaix FM, SL.35.816,00 euros.

A Pirenaica de Ràdio i Televisió, SL 27.060,00 euros per l`emissora Pròxima FM., i 26.493,44 euros per l`emissora Gum FM Pirineus, Imagina Ràdio, SL 22.806,63 euros. Ràdio Estel. 29.108,75 euros.

AJUNTAMENTS: Gairebé tots tenen subvencions per múltiples motius
Destaquem sis exemples:

L’ Ajuntament de Salt: Subvenció pluriennal de 836.000,00 euros. Any 2010: 376.000,00 euros.
També una altra subvenció de 294.000 euros per despeses de funcionament del Centre d`Arts Escèniques Salt, Girona.

L’Ajuntament de Rubí: 690.000 euros per les 4 subvencions pluriennals que té atorgades ( 155.000,00 + 227.242 + 145.000 + 162.758). El 2010 va rebre d’aquestes subvencions un total de 210.000 euros (35.000,00 + 107.242 + 25.000 + 42.758), totes elles per l`adequació de les infraestructures i el funcionament del Centre de Dansa Tradicional Catalana.

L’Ajuntament de Vic: 400.000,00 euros de subvenció pluriennal per activitats 2010 de l`ACVIC Centre d`Arts Contemporànies.

L’Ajuntament d`Olot: 374.185,62 euros pel conveni per al finançament de les obres corresponents al projecte modificat per a la construcció de l`Arxiu Comarcal de la Garrotxa.

L’Ajuntament d`Arbúcies: Té una subvenció pluriennal mitjançant conveni de 400.000,00 euros. Al 2010 ha rebut 50.000,00 euros. La finalitat és la remodelació museogràfica del Museu Etnològic del Montseny.

L’Ajuntament de Llívia: 212.960 euros en una subvenció pluriennal mitjançant conveni per a la remodelació museogràfica del museu de Llívia. Al 2010: 65.000,00 euros.

L’Ajuntament dels Hostalets de Pierola: 970.000,00 euros. Subvenció pluriennal mitjançant conveni pel Projecte d`interpretació paleontòleg dedicat al miocè. Any 2010: 200.000,00 euros

MUSEUS: Gairebé tots reben alguna subvenció entre 4.000 euros i 50.000 la majoria a part de les que es paguen al ajuntaments per museus en alguns casos.

ASSOCIACIONS: Un gran nombre d’orfeons collles sardanistes, geganters, grallers, esbarts i agrupacions de tota mena (centenars) reben subvencions entre 3.000 i 290.000 euros, com per exemple la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya que va rebre 291.871,72 euros per les assegurances dels castelleres i Tots som una colla 2010, FECAC ( Federación de Entidades Andaluzas de Catalunya): 49.000 euros, o el Cercle de Cultura Tradicional i Popular Marboleny, de la Garrotxa, que va rebre 20.900,00 euros pel projecte Comte Arnau, o La Passió d`Olesa de Montserrat subvencionada amb 24.300,00 euros o la Federació Catalana dels Tres Tombs que rep 32.000,00 euros per la seva XIII Trobada, la Federació Catalana de Cine Clubs. 25.000,00 euros, la Federació Catalana d`Entitats Corals que rep 85.000,00 euros, Federació de Cors de Clavé, 58.000,00 euros. Associació Cultural Acampada Jove 10.000,00 euros, etc…

Algunes de singulars com:
Amigos da Gaita Toxos e Xestas de Barcelona. 10.000,00 euros pel XXVI Festival Toxos e Xestas de música galega en Barcelona.

Centro Aragones de Barcelona, Casa de Aragón. 8.100,00 euros per la diada de Sant Jordi, acte de clausura del Centenari i Pilar 2010.

Airiños da Nosa Galicia. 3.800,00 euros per la Festa XXVII Aniversari.

Centro Cultural Andaluz Brumas del Rocío. 3.400,00 euros per: el Encuentro multicultural de Danzas, Gastronomías i manifestacions populars de Catalunya.

ESPORTS, Posem quatre exemples.

Associació de Fistball. 47.000 euros. Una variant del voleibol. Té dues subvencions per promoció de l’esport una de 43.000 i una de 4.000.

Federació Catalana de bitlles & Bowling. Total 230.000 euros dividit en 3 subvencions: 110.000 per despeses funcionament i secretariat. 80.000 per projectes. 40.000 per Organització de reunions internacionals.

Associació Catalana de Rugby Lliga. 41.000,00 euros pel desenvolupament de la projecció internacional del Rugbi Lliga català durant l`any 2010.

Federació Catalana de Pitch and Putt. 25.000,00 euros per donar impuls i suport al Secretariat de la FIPPA establert a Catalunya.

ENTITATS RELIGIOSES

La majoria de bisbats (Vic, Solsona, Girona, Terrassa....) i múltiples col.lectius de caire religiós també reben subvencions (associacions de teologia, revistes religioses, grups de cristians i algun islàmic o jueu, parròquies, etc..), posem dos exemples:

Secretariat Interdiocesà de Pastoral de Joventut de Catalunya i Balears. 50.000,00 euros. per l`Aplec de l`Esperit.

Comunitat de Sant Egidi. 54.000,00 euros per la contribució a la participació a la Trobada Internacional per la Pau.

ALTRES

La Diputació de Barcelona rep dues subvencions de la Generalitat per un total de 5.739.116 euros.
Una de 3.000.000,00 euros de subvenció pluriennal, al 2010 va rebre 200.000,00 euros d’aquesta. La finalitat era la restauració, condicionament i remodelació del Museu Maricel de Mar, Can Rocamora i Museu Cau Ferrat de Sitges (Partida pressupostària: D/760000100/4430/0000-CU1005.)
La segona de 2.739.116,00 euros per l’adquisició de fons bibliogràfics per a les biblioteques públiques .

Societat de Beneficiència de Naturals i descendents de Catalunya. 120.380 euros

Vertigo Film SL. 70.630 euros.

The Walt Disney Company.246 984 euros: 143.324 + 103 660 pel doblatge al català de Toy Story 3 i Tron ( The Legacy).

Paramount Spain SL. 153.279,95 euros pel doblatge al catala de Com entrenar el teu drac ( 70.943,95 euros) i Srek Forever After (82.336).

UGT de Catalunya. 30.000,00 euros per augmentar l`audiència i l`explotació publicitària del portal El Pou Digital.

Comissió Obrera Nacional de Catalunya.30.000,00 euros per a la creació de La Teranyina, canal de comunicació digital, de difusió semestral.

Article orginal a Ara o Mai.

531. Mylo xyloto

L'esperat cinquè àlbum de Coldplay, 'Mylo xyloto' no ha aconseguit superar el magnífic 'Viva la vida or death and all his friends' (2008). Aquest, ja de per si, superava el més que notable 'X & Y' (2005). De tota manera ha tingut una rebuda considerable que confirma la banda londinenca com dignes successors d'U2: cançons a mena d'himnes i seguiment massiu.

El disc és una explosió de sons però li manca el preciosisme de melodies d'altres àlbums. La seva execució és magnífica i està concebut possiblement per ser tocat en directe. No costa gaire imaginar-se les masses agitant-se quan sonin les primeres notes d'Every teardrop is a waterfall'. A canvi hi sobra fredor, no aconsegueix tocar l'ànima com en altres casos havien fet potser a excepció de 'Paradise'. Amb tot Brian Eno (ja citat varies vegades en aquest blog) aporta l'anomenada 'Enoficació' amb un estudi artístic basat en els sintetitzadors. L'ex membre de Roxy Music i productor de grups tant reconeguts com U2 ha polit el disc de manera que el seu colorisme alleugeri la manca de sentiment. Diuen que quan no hi ha gaire sentiment creatiu és que ets feliç.

530. Ucraïna mata cruelment gossos de carrer per l'Eurocopa

L'any 2012 és prevista a Ucraïna la celebració de l'Eurocopa a Ucraïna. Un d'aquells països que quen alguns estudiàvem no apareixia als mapes com Catalunya. Ara sí ho fa. Catalunya no. Les autoritats ucraïneses han ordenat una matança indiscriminada de gossos mitjançant verí per a evitar la seva presència durant l'event esportiu. El verí suposa als animals la seva mort agònica i lenta amb convulsions.

Human Society International va iniciar fa unes setmanes una campanya amb el lema 'Aturem l'assassinat cruel de gossos de carrer a Ucraïna'. dirigida al president Ianukòvitx.   

529. Claus per a entendre el futur del vesper libi

Tot seguit l'article sobre Líbia que ha publicat el Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya i que és una continuació del que va publicar el mes de febrer.

El president de Níger va descriure, el mes de juliol, la caiguda de Gaddafi com a "catastròfica". Va anunciar que Líbia es podia convertir en una "Somàlia mediterrània". M. Issoufou parlava amb coneixement de causa. Níger és un estat inestable emplaçat en una zona de molt risc. Curiosament Níger és un gran aliat de França, estat que ha encapçalat l'ofensiva militar de l'OTAN contra Líbia. Una ofensiva sense la que Gaddafi hauria esclafat els "rebels". Intervenció, cal dir-ho, amb l'amagada negativa de Turquia a participar-hi. Turquia ha argumentat que el govern que sigui resultat d'una ajuda militar occidental estarà des legitimat, a ulls de la població, immediatament i que eren els propis libis qui havien de fer caure, o no, el règim. Les celebracions de la mort de Gaddafi són, sovint, fetes sense conèixer en res la realitat líbia i la del seu entorn. El dictador havia teixit un règim que donava estabilitat al seu entorn a canvi d'una absoluta limitació de llibertats. Níger, Argèlia i Mali s'han oposat als rebels libis no per afinitat a Gaddafi sinó per les implicacions que la seva caiguda pot tenir per ells.

Estats veïns espantats: el cas de Níger

Níger és força amenaçat. L'estat fa poc que ha passat d'una dictadura militar a un règim democràtic. Moltes armes ja han passat de territori libi a Níger. Fins a 210.000 immigrants que treballaven a Líbia han retornat al seu país. Un país paupèrrim amb les regions del sud en plena epidèmia de fam. A més es deixen de percebre els diners que enviaven des de Líbia. l'immens arsenal libi és ara disponible, per exemple, per grups com Al Qaida del Magreb Islàmic (AQIM), els tuaregs o els propis militars de Níger que volen tornar al poder.

El govern de Níger, ha advertit que Líbia pot ser la propera Somàlia: "La crisi líbia amplifica les amenaces a les que ja ens enfrontàvem els estats de la regió. Ja érem exposats a l'amenaça fonamentalista, la d'organitzacions criminals, traficants de droga, traficants d'armament... Avui, tots aquests problemes, s'han incrementat(...) Temo que hi haurà un col•lapse de l'estat libi, com en el cas de Somàlia i acabaran en el poder els extremistes religiosos." (1)

L'islamisme, clau, entre els "rebels"

Una de les faccions rebels és la branca líbia dels Germans Musulmans coneguda com a Grup Combatent Islàmic de Líbia (LIFG). Aquest moviment fou un dels més destacats de l'oposició al règim essent el més reprimit. Per exemple, a la matança de la presó d'Abu Salim que va durar 2 dies i va acabar amb 1.257 captius morts hi havia nombrosos islamistes d'aquesta facció. LIFG va protagonitzar una revolta armada des de 1980 esclafada amb mitjans repressius per Gaddafi. Va reaparèixer a Bengasi (el feu de l'actual revolta) el 1995 i l'any següent va fer diverses temptatives de matar el dictador. Essent derrotats, els seus caps van refugiar-se a Afganistan. Des de llavors la resistència a l'interior era empresonada. Gaddafi es va negar a negociar-hi fins que el seu fill, Saif, va arribar a un acord pel que els islamistes van renunciar a tota violència. El març de 2010 molts foren alliberats.

Alguns dels Germans Musulmans des del seu feu a Egipte, com Iusuf Al-Qaradawi han animat els rebels libis a "posar una bala al cap de Gaddafi" (1). En una línia similar s'ha expressat Abu Yahya al-Libi, un dels ideòlegs d'Al Qaida. Fou capturat el 2002 per l'OTAN a Afganistan però va aconseguir escapar de la presó tres anys més tard. Des de llavors és un dels portaveus del grup degut a la seva gran formació. Un dels seus germans, precisament, fou un dels 110 milicians del LIFG alliberats el 16 de febrer de 2011. Això no va evitar que fes un missatge als seus compatriotes demanant que no es rendissin i acceptessin el retorn a l'opressió de Gaddafi. Aquest missatge fou anterior a l'ofensiva de l'OTAN quan Gaddafi assaltava Bengasi. De fet el coronel ha afirmat diverses vegades que la revolta era encapçalada per membres d'Al Qaida.

Un altre exemple de la implicació islamista entre els rebels Abd al-Hakim Belhadj, un veterà membre del LIFG que va marxar a combatre a Afganistan. De retorn a Líbia fou empresonat fins el 2010 quan va renunciar a usar la violència. Ha creat el moviment armat Al-Haraka al-Islamija al-Libiya Lit-Tahghir (Moviment Islàmic Libi pel Canvi) hereu del LIFG (2) . Ha protagonitzat accions de guerra com l'assalt final a Bab al-Aziziyah essent escollit cap militar de Bengasi i de Tripoli .(3)

A banda dels islamistes hi ha els nacionalistes del National Front for the Salvation of Libya (NFSL). Aquest grup ha estat actiu des de l'exili i vol, ara, que es reconegui els seus anys d'oposició però es desconeix si te cap pes a l'interior. Cal tenir en compte l'enorme agraïment a l'OTAN per molts dels combatents que, tot i el seu islamisme, veuen ara amb bons ulls l'aproximació a Occident. Com a contrapès molts recorden que han estat els islamistes qui més han fet front, sovint, sols al règim.

Exemples de la radicalitat islamista

Un exemple de la deriva islamista són els atacs salafistes a santuaris sufís. Els salafistes són una facció rigorista de l'islam que inclou Al Qaida mentre els sufís són una facció moderada, de tendències místiques. Unitats salafistes han protagonitzat, aquest mes d'octubre, diversos atacs a santuaris sufís. A Trípoli i Janzour han estat els més greus desenterrant i cremant restes de sants sufís. Els salafistes han condemnat el culte a les tombes de persones destacades com el practiquen els sufís. A Somàlia, Egipte o a Aràbia Saudí s'han fet actes similars. En el primer país fins i tot s'ha creat una milícia sufí per defensar els seus santuaris. Gaddafi va perseguir els sufís al principi però més tard va aliar-se a ells contra els islamistes radicals salafistes. El cim d'aquesta aliança amb els sufís fou la celebració a Líbia, el passat febrer, de la Segona Conferència Mundial Sufí. Aquest fet va provocar força ràbia entre cercles islamistes radicals contra Gaddafi. Es dona el fet que el govern de transició va oposar-se als atacs contra els centres sufís. Encomanà una fatwa o directriu religiosa a un respectat líder sunnita. Aquest, S. Al-Gheriani, va fer un text on no advocava per la destrucció de santuaris...fins que no hi hagi un comandament revolucionari unificat. A més apostava per prohibir la construcció de cap més a sòl libi.

Faccions diverses i enfrontades

Entre mig hi ha els conflictes interns entre els rebels. Un exemple l'assassinat del general Abd al-Fatah Yunis el 28 de juliol. Yunis era el màxim responsable militar de Bengasi i antic ministre de l'interior de Gaddafi. La seva mort és encara un misteri car la suposició que havien estat gaddafistes els autors perd pes i en canvi és més plausible les diferències tribals o el creixent pes d'islamistes que haurien venjat antics companys assassinats per Yunis. Les tortures patides pel general abans de morir apunten això darrer. Dies després hi hagué enfrontaments entre faccions rebels com la Yusuf Shakir Brigade(anomenada així per seguir un dissident ara famós per sortir a la televisió) o la milícia Obeida ibn al-Jarah, anomenada així per un company del profeta Mahoma.

Els tuareg de Mali i Níger, un polvorí

Bona part dels tuareg que han intervingut a la guerra no són libis. Són de Mali i Níger on ja havien lluitat contra els seus governs. El conflicte amb els tuareg va acabar-se el 2009 (1). Gaddafi va intervenir de mitjancer entre Níger i els 4.000 guerrillers tuareg que es van desarmar a canvi de feina. Molts d'ells encara continuen a l'atur. Uns 1.500 guerrers tuareg van defensar el règim libi. Una vegada caiguda Trípoli molts d'ells s'han refugiat a Mali i a Níger travessant la sempre esponjosa frontera del Sahel. Uns pocs centenars van seguir Gaddafi fins la tomba de Sirte amb una fidelitat que va permetre al coronel allargar varies setmanes la seva agonia. Els qui han fugit no ho han fet sols. Duen amb ells molt armament i diner manllevat enmig de la crisi. Segons la premsa de Mali es tracta de "combatents per l'alliberament de l'Azawad". Azawad seria el sempre somniat estat tuareg del Sahel.

De fet desenes de milers de civils han retornat a Níger, Mali o Txad arran de la guerra. Aquests treballadors fugen de la persecució que el govern de transició ha llençat contra ells. Segons els rebels una persona negra és un mercenari de Gaddafi. Això ha propagat un xovinisme àrab i la persecució de població negra denunciada per Amnistia Internacional. Els refugiats arriben a les seves zones d'origen que són absolutament pobres i ja de per si inestables. Una bomba de rellotgeria.

A principi de setembre va arribar a Agadez (Níger)una caravana amb 200 vehicles tuareg. Agadez va ser la capital dels rebels tuareg a la guerra secessionista dels anys 90 on van constituir un sultanat. Des d'ella es controlen la majoria de rutes del desert. Diferents testimonis van afirmar que Rhisa Ag Boula, cap independentista, era a la caravana. Així ho va recollir ‘Le Monde' (6.9.2011). Boula, condemnat a mort, es creia que era pres a Níger. Hi ha especulacions que les reserves d'or de Gaddafi foren traslladades a l'Oasi de Saba primer i part d'elles són ara a Agadez. A la mateixa caravana s'ha confirmat que hi era l'ex cap d'intel•ligència de Gaddafi i encarregat d'afers tuareg així com Agali Alambo. Aquest darrer és un conegut cap tribal que ha viscut a Líbia des de 2009 i ha enrolat la majoria de combatents tuaregs en defensa de Gaddafi. Altres refugiats eren el cap militar de Murzuq i el cap de la força aèria líbia.(4)

Qui cregui que es tracta de nostàlgics del règim s'equivoca. Molts dels anomenats "mercenaris" eren combatents tuareg que ara es mostren decebuts amb el projecte libi. De fet molts d'ells critiquen que Gaddafi no els va permetre combatre en unitats íntegrament formades per tuareg. Els tuareg són molt superiors militarment a la majoria d'unitats, ja no dels rebels sinó de l'exèrcit regular. Així ho han demostrat resistint setmanes sense cap ajuda i bombardejats per l'OTAN. Gaddafi, però, tenia la costum de col•locar en tota unitat militar un mínim de dos membres de la seva tribu, els Qadadfa. El fet que antics dirigents del règim se'ls hagin afegit és perquè no tenien altra sortida una vegada tancades les fronteres amb Txad, Argèlia i Egipte.

Ara, els caps tuareg de Mali i Níger estan intentant que els combatents es quedin a Líbia i evitar un gruixut problema als seus propis estats. De fet han cridat els que són repartits entre tropes regulars a quedar-se i no retornar. Per això negocien amb el govern transitori condicions per evitar una guerra que s'estengui a Mali com a mínim. Els més identificats amb el règim però, ja han optat per replegar-se al sud. La misericòrdia dels rebels no ha donat gaire senyals i és millor fugir que esperar un acord difícil. No és casualitat que el més conegut dels caps independentistes tuareg, Ibrahim Ag Bahanga, morís en estranyes circumstàncies el passat 26 d'agost. Bahanga estava tornant a armar-se amb suport de Líbia per reactivar la guerrilla tuareg contra Mali. Era perseguit per França, Argèlia i el propi Mali. De fet hi ha testimonis que va arribar a combatre a Misurata al costat dels homes de Gaddafi. La seva mort suposa un alleugeriment per Mali. No tant el fet que va aprofitar l'enrenou de la guerra líbia per enviar ingents quantitats d'armament al Sahel. Pocs dies abans de morir Bahanga ja apuntava un clar distanciament amb Gaddafi i deia que els tuareg havien de començar la seva lluita pròpia. Així ho apunta el seu successor, Ana Ag Ateyoub, considerat millor estrateg i més radical.(5)

Paral•lament hi ha uns 100.000 tuareg libis tot i que el règim mai els havia reconegut com a tals. Alguns d'ells formen part de l'exèrcit regular i ara s'identifica tuareg amb gaddafista. Per això alguns d'ells ja han fugit, amb les seves famílies, cap a Argèlia per refugiar-se. Una vegada assentats han tornat a Líbia per protegir les seves terres dels "rebels".

Per si tot plegat no fos poc el setembre van entrar a territori libi un centenar de guerrillers del Justice and Equality Movement. Aquest moviment combat contra el govern sudanès i els seus excessos al Darfur. De fet el propi líder del JEM s'ha refugiat a Líbia aprofitant el buit de poder després que un acord entre Txad i Sudan li fes perdre les bases txadianes.(6)

La minoria amazic i la circassiana

També existeixen nuclis com els circassians al voltant de Misurata (7) . Són descendents de tribus que procedien del Caucas i van arribar a Líbia el segle XIX. Sumen prop de 15.000 persones i n'hi ha més comunitats a Trípoli i Bengasi. Tenen força poder comercial però no polític ni militar. La raó és que circassians van ser implicats en un intent de cop d'estat contra el dictador l'any 1975. El seu màxim dirigent va haver de fugir però fou entregat anys més tard per Marroc i assassinat a cops de peu en una habitació contigua on era Gaddafi.

Un altre factor són els amazics(berbers). El règim ha negat la seva existència i els ha aïllat. És curiós ja que la tribu del propi dictador és berber en origen però fou arabitzada com moltes altres del Magrib. Gaddafi va oprimir en extrem els berbers. A moltes de les seves ciutats l'atur és del 80 %. Arran del conflicte uns 50.000 amazics van escapar cap a Tunísia tement una matança de qualsevol dels dos bàndols. Allà van trobar els seus connacionals que els van acollir amb els braços oberts. Evidentment la seva cultura fou prohibida i qualsevol activista executat. De fet la Jamahiriya considerava el berber (que no és semita) un dialecte de l'àrab (semita). Gaddafi negava l'existència dels amazics i afirmar el contrari era "propaganda colonial". Una vegada caigut el règim el seu futur és complicat. Han començat a posar rètols en la seva llengua però tenen un altre element en compte. La majoria són sunnites ibadites, una facció islàmica diferent dels sunnites malikites que són majoria a Líbia.

Un trencaclosques tribal

També hi ha les nombroses diferències tribals (8). Líbia és un trencaclosques de 140 tribus i clans. Unes trenta d'elles són políticament importants. Gaddafi ha basat el seu poder en quatre tribus. La principal la seva pròpia. La més gran del país, els Warfalla han estat generalment lleials però el 1993 alguns dels seus membres van participar en el cop contra el coronel. Quatre anys més tard aquells oficials foren executats per la pròpia tribu warfalla. D'aquesta manera Gaddafi pretenia evitar l'aplicació d'un codi tribal àrab pel que si una tribu matava membres d'una altre, aquesta darrera tenia dret a venjar-se. Si els propis warfalla mataven els oficials rebels no hi havia dret a venjança. Les tribus que han encapçalat la revolta han estat Maghrebi, Zwaiye, Zawawi, Faqri, i Gebayli. Els warfalla, i els hasawna, van canviar de bàndol el 20 de febrer quan el seu cap va afirmar "Li diem al Germà que ja no és un germà, li diem que abandoni el país".

Amb tot aquest trencaclosques Gaddafi va fer un joc d'equilibris pactant amb algunes tribus, reprimint-ne d'altres, afavorint els tuareg estrangers, amagant els propis, pactant amb els circassians esborrant els berbers i perseguint els islamistes. El joc s'ha trencat. Els islamistes, que no destaquen pel seu tacte ni capacitat de pacte, han aconseguit gran part del poder. La demostració és que han proclamat la fi de la guerra i el nou estat libi a Bengasi, el seu feu. I han aprofitat per anunciar que el nou estat tindrà com a "font de dret" la xaria incloent-hi, per exemple, la poligàmia.

Jordi Vàzquez i Mir, autor de "El moviment nacional escocès" i del blog Utopia Possible i col•laborador dels blogs Help Catalonia i Ara o Mai.

1- http://www.terradaily.com/reports Niger_seeks_help_over_Libya_arms_fallout_999.html

2- http://iphone.france24.com/en/20110805-libya-uprising-islamists-rebels-ntc-gaddafi-fighters-transition-council-shifting-allies

3- http://libyanfreepress.wordpress.com/2011/08/27/al-qaida-fighter-and-salafist-abdul-hakim-belhadj-is-now-military-commander-of-tripoli/ i també http://tarpley.net/2011/08/27/al-qaeda-commander-of-natos-bloody-reign-of-terror-in-tripoli-is-the-monster-abdel-hakim-belhadj/

4- Veure Jamestown Institute. Terrorism Monitor Volume: 9 Issue: 35

5- http://www.essor.ml/regions/article/kidal-ibrahim-ag-bahanga-rend

6- http://www.sudantribune.com/JEM-calls-for-save-release-of-its,39935

7- http://www.radioadiga.com/ClosedIndex/artikkk.php?ind=3672

8- http://www.stratfor.com/analysis/20110225-libyas-tribal-dynamics

528. Catalunya, el hàmster que dona voltes

E

Gran notícia: l’avenç del PP a Catalunya ha estat menor del que es preveia malgrat tenir un escenari idoni. El PSOE partia del seu màxim històric i ha perdut 770.000 vots. A priori el PP, en unes eleccions estatals, era el millor posicionat per captar-los però només ha crescut 100.000 vots i ha quedat lluny del seu sostre electoral. Fou l’any 2000 quan Josep Piqué va obtenir 768.000 vots. Ara Fernández Diaz s’ha quedat en 715.000. Si no l’ha superat ara difícilment ho farà mai. Tot i això el PP ha rebut un de cada cinc vots vàlids catalans.
L’enfonsament del PSOE és brutal. I això suposa que l’espanyolisme obté el seu pitjor resultat. ICV simplement recupera els 100.000 votants que a les darreres estatals van fer vot útil al PSOE però ni arriba al resultat que va obtenir el 1996 quan fregava els 300.000 vots.
CiU simplement recupera el resultat de l’etapa Pujol. Precisament repeteix els 1.014.000 vots de l’any 1986 tot i que no arriba als 18 escons que va tenir la década dels vuitanta. CiU recupera però no creix. És evident que CiU va perdre una massa votant arran del seu pacte amb el PP que va passar a votar PSOE i ERC. Ara CiU ha recuperat aquet vot.
Esquerra continua el seu viatge enlloc. Perd 50.000 vots més partint de la base que a les darreres estatals ja va perdre’n 350.000. La formació no és creïble ni en el fons (independentisme transversal) ni en la forma (renovació fictícia) i la seva negativa a reconéixer l’error del segon tripartit sumada a la por a un nou pacte amb espanyolistes continua erosionant la formació de Junqueras que, a sobre, ven perdre 50.000 vots com un èxit..
El més interessant és fer la comparativa de vot espanyolista (PSOE,PP,UPD) amb el catalanista (CiU, ERC) a les estatals. Aquestes són unes eleccions en clau espanyola on el vot espanyol(ista) és clarament majoritari.
Els resultats d’aquestes eleccions s’inscriuen dins la lògica dels darrers 20 anys. De fet són molt similars als que es van donar el 1989. L’espanyolisme va obtenir un 46 % (ara un 47 %) i la suma de CiU i ERC va ser del 36 % exactament igual que ara. És cert que la suma de PSOE, PP i UPD és el pitjor resultat espanyolista des de llavors i amb 1.675.000 vots en perden 660.000 respecte 2008. També és cert, però, que el catalanisme creix 190.000 sufragis vers el 2008...però cal recordar que llavors el catalanisme va retrocedir 400.000 vots!. I encara ara ha quedat ben lluny del seu màxim històricde 2003 amb un milió i mig de vots.
Som en un bucle. Catalunya sembla el hàmster que dona voltes i voltes a la rodeta. Com es pot veure amb les dades següents en els resultats de l’espanyolisme (PSOE,PP, PSA, CDS, C’anos, UPD) i el catalanisme (CiU, ERC, PRC).
Any Espanyolisme Catalanisme
1982 61 % 26 %
1986 46 % 35 %
1989 46 % 36 %
1993 52 % 37 %
1996 57 % 34 %
2000 57 % 34 %
2003 55 % 37 %
2008 62 % 29 %
2011 47 % 36 %
Una altra dada curiosa. L’enquesta del CEO encertà els resultats. La mateixa donava una clara majoria al sí a la independència en un referèndum d’un 45 % dels enquestats (un 60 % de la participació). Doncs bé, ERC i Rcat han aconseguit un 7 % dels vots. És evident que l’independentisme va més enllà d’ERC. A CiU, a l’abstenció que preconitzava la CUP i ha passat del 29,3 al 33,2 %; al vot nul que demanave SI i el moviment 15M i s’ha triplicat del 0,5 al 1,6. I al vot en blanc que era del 1,5 % i ha passat al 1,85. A més Escons en Blanc ha pujat a un 1,5 %.
S’obre un escenari interessant marcat per 4 claus:
- Com gestionarà CiU el fracàs del “pacte fiscal en la línia del concert” que l’ha dut a guanyar les eleccions per primera vegada.
- Si ERC serà capaç de revertir la seva sagnia electoral. Cal tenir en compte que fins i tot molts dels seus 250.000 vots són amb una pinça al nas i com un mal menor. La via és deixar d’estar “orgullosa” del tripartit i retornar a l’equidistància fent foc nou de TOTS els dirigents que l’han gestionat els darrers anys. Possiblement arraconar unes sigles desprestigiades per unes noves com apunten Compromís o Amaiur.
- Veure si l’independentisme pren nota d’Amaiur (Eusko Alkartasuna, Alternatiba, Aralar i ezker Abertzaea TOTS JUNTS) o continua les seves querelles intestines que l’han dut a passar de 640.000 a 240.000 vots en 8 anys.
- El previsible empitjorament de l’economia durà votants espanyolistes decebuts a cercar alternatives. Alguns han passat del PSOE a PP o l’abstenció. La seva decepció els pot dur a cercar una “via catalana” per primer cop en 30 anys. El vot a CiU així ho apunta. I cal recordar que, fins i tot ara, el vot espanyolista ha guanyat clarament amb 1.675.000 vots front 1.260.000.
- I sobretot la situació a Euskadi on els resultats deixen en evidència una majoria basca en unes eleccions hispano-espanyoles. És inèdit. Com ja van apuntar les eleccions locals de maig l’independentisme serà clara majoria absolutíssima al parlament basc. Un PSOE desacreditat i un PP incapaç de gestionar la crisi poden aguditzar el mapa. I així és com es proclama una independència.

527. Arcs de Sant Martí negres

El vocalista de Suede, Brett Anderson, va publicar a finals d'octubre el seu quart àlbum en solitari. Suede ha mort i, a part del disc que va editar com a 'The Tears' no tornarà. Però costa acostumar-s'hi i a cada nova obra d'Anderson hom espera un retorn d'aquell sabor gratificant de Suede. A més aquesta vegada Anderson havia anunciat un retorn més dinàmic, amb més guitarra que els ds àlbums anteriors. 'Wilderness' (2008) on els instruments eren gairebé absents a excepció del cello i el piano o sobretot 'Slow attack' (2009) que ha estat, fins ara, el seu pitjor disc.

'Black rainbows' (2011) intenta reviure el so més dinàmic de la fi de Suede i, sobretot del primer àlbum en solitari. Se'n surt a mitges. Hi continua sobrant refinament, no hi manca elegància però hi manca sentiment. És un disc per seguidors fidels a Anderson i pot captar-ne alguns de nous mercès a cançons com 'Unsung' o bé 'Actors'. Com la majoria de música d'Anderson és ideal per escoltar aquests dies de pluja, vora la finestra, llençant l'alè i escrivint aquell nom que encara fa sentir una fiblada a l'estomac. Fa venir ganes d'hivern. De tota manera és lluny dels quatre primers àlbums de Suede o de 'Sci-fi lullabies' (1997). Aquest darrer fou un recull de cares B que no figura a la discografia oficial del grup però va arribar a número 9 al Regne Unit i conté algunes de les millor cançons de Brett Anderson com les sublims 'My dark star', 'Modern boys', 'Europe is our playground', 'The sound of the streets', 'This time' o 'These are the sad songs'. Aquells moments, però, sembla que no tornaran.

526. Enric Garriga Trullols, se'n va un dels grans

Amb l'Enric Garriga i la colla del CAOC-IPECC al Castell dels Reis de Mallorca a Perpinyà

Vaig conéixer el Senyor (amb majúscula) Garriga a principi dels anys 90 i des de llavors hem coincidit en moltes ocasions a Occitània i la Catalunya Nord. Era tot un gentleman, un erudit i un incansable promotor cultural. Gairebé tohom dins el món occitanista català i dins de l'independentisme ha participat en alguna de les sortides del CAOC que ell organitzava. Optimista de mena, va poder veure com els darrers anys la cultura occitana ha reviscolat. Els seus comentaris de satisfacció a la darrera manifestació de Carcassona plena de jovent occità (nista) eren la mostra de l'orgull per la feina feta. Tenia una memòria prodigiosa, fa dos anys encara em relatava amb pèls i senyals els entrebancs que va tenir per venir a un acte que vam fer sobre Occitània amb la JNC de Terrassa...feia 14 anys!. No se li pot dir descansi en pau car ell no descansava mai. Millor dir-li mercès!.

El president de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC) i del Cercle d’Agermanament Occitano-Català (CAOC), Enric Garriga Trullols, ha mort a Barcelona als 85 anys. L’enterrament serà demà dissabte, dia 19 de novembre, a les 16.00 h., al Tanatori de la Ronda de Dalt de Barcelona (Scala Dei, 17-37). La capella ardent s’obrirà aquesta tarda a les 16.00 h .

Enric Garriga Trullols, enginyer químic de professió, va consagrar la seva vida a treballar per la independència de Catalunya, i ho va fer de múltiples maneres. Des de la seva col·laboració continuada amb dirigents de tots els partits nacionalistes i sobiranistes fins a la participació activa en fòrums i plataformes, sempre amb l’objectiu de conciliar voluntats, unir esforços i aconseguir la unitat d’acció de l’independentisme.

En paral·lel a la seva activitat política, i en la mateixa direcció quant als objectius, Enric Garriga Trullols va participà al Congrés de Cultura Catalana (1975-77). Poc després de finalitzat aquest Congrés, en el qual treballà en l’àmbit de projecció exterior, fundà juntament amb altres persones, l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC), des d’on ha desenvolupat una tasca ingent de promoció internacional de la cultura catalana a través d’accions molt diverses, com ara la creació i l’impuls de les XXIII edicions dels premis Josep Maria Batista i Roca celebrades fins ara, la construcció de monuments a personalitats catalanes a l’Argentina, Alemanya o Bèlgica, la promoció de viatges per conèixer l’expansió catalana a la Mediterrània , i les petjades catalanes, a Centreuropa i a Amèrica o la promoció de la descoberta de les gestes històriques catalanes.

El 1977 participà activament en la fundació del Cercle d'Agermanament Occitano-Català (CAOC), entitat consagrada al foment de les relacions entre les cultures i els pobles occità i català. Durant els darrers 34 anys ha dut a terme un treball constant d’apropament entre Catalunya i Occitània, pel qual ha estat reconegut àmpliament a Occitània. Entre moltes altres iniciatives, i amb dedicació constant, ha estat el creador i impulsor de les XXXIII edicions de l’Aplec dels Focs de Sant Joan a Montsegur, celebrades fins ara; les XXIV edicions de la Pujada al Port de Salau per la llengua i l'amistat occitano-catalana; o les XIV edicions de la Dictada Occitana a Barcelona. Va participar activament en els darrers trenta-set anys a l’Escola Occitana d’Estiu, a Vilanova d'Olt. Durant els darrers cinc anys ha impulsat la Missa Occitana a Prats de Rei; va impulsar les classes d’ensenyament de l’occità a Barcelona, i va participar activament en la tramitació de la Llei de l’occità. Era membre de l’Institut d’Estudis Occitans.

525. Aquestes eleccions no mesuraran l'independentisme

Duem tres campanyes electorals en un any i la present ha mostrat l'esgotament de totes les forces polítiques. El PP ha gaudit d'un any magnífic d'on surt hiper representat mercès a que recull el refús a la nefasta gestió de la recessió feta pel PSOE. Aquesta hiper representació suposarà que a partit d'ara serà l'ase dels cops si continua la recessió. I els exemples de Grècia i Portugal són clars. Vctòries electorals seguides de caigudes. El futur del PP sembla el del cant del cigne. D'altra banda l'unionisme espanyolista perdrà pes a Catalunya, previsiblement, car el PSOE va obtenir el seu màxim històric fa 4 anys amb 25 escons. El PP en recollirà molts. Això demostra que el vot al PSOE no és en clau d'esquerra sinó en clau ètnica i etnicista espanyola. CiU, amb Duran, l'unionisme catalanista, opta a recollir-ne algun. I poca cosa més.

A nivell independentista un fastigueig generalitzat. La CUP, concentrant-se en una sola campanya on té més possibilitats ha estat qui millor ha gestionat els seus actius. SI ha entrat en una decadència evident després de l'error de les municipals i ha optat per una campanya a la contra després de no arribar a un acord amb ERC.

Esquerra i Reagrupament han fet un esforç notable en aquesta campanya. Aquesta però es basa en una sèrie d'equívocs:

- En primer lloc la prioritat d'aquestes eleccions era “de país” segons diuen la majoria de partits. Entenem país per Catalunya les prioritats eren 3:

(1) fer front comú a la previsible ofensiva re centralitzadora del PP,

(2) defensar la immersió 

(3) aconseguir un millor sistema de finançament com diu CiU en la “línia del concert”.

Ha resultat, però que el partit passa per davant del país. Queda clar que tant CiU i ERC (amb el mateix programa en els tres casos citats) han estat incapaços de bastir una candidatura conjunta si, com diuen, som en moments d'emergència. CiU ha arribat a tenir la barra de demanar un govern de concentració al PP (que previsiblement tindrà majoria absoluta) quan aquí governa en solitari...i en minoria!. Tant ERC com CiU han posat el partit davant el país.

- Lloable l'actitud de Reagrupament de col·laborar amb ERC. La formació de Carretero ha demostrat dues coses. Realment s'ha dissolt com sucre la “marea grana” de principi de 2010 però els qui han quedat han optat per obrir-se a la força majoritària enlloc de tancar-se sobre si mateixos. Trista en canvi la plataforma “Catalunya sí”: En primer lloc per l'anècdota de crear l'equívoc amb les sigles de Solidaritat (SI) que, per cert la pròpia Solidaritat va fer amb Suma Independència i les consultes. En segon lloc per l'utilització com a “independents” de persones majoritàriament vinculades a ERC o Reagrupament.

- Alfred Bosch és un escriptor brillant, un patriota i sembla una bona persona. En canvi cal preguntar-se fins a quin punt utilitza el fet de ser únic portaveu de la consulta del 10 d'abril; que ja en el seu moment va crear molts problemes per la voluntat de varis partits de manipular la consulta. Bosch ha fet servir la consulta durant la campanya. Una persona que va ser càrrec eventual (nomenat a dit sense cap concurs) del govern Montilla durant més de 2 anys i ha demanat el vot sempre per ERC és un independent com es pretén. Clarobscurs.

- Ideològicament hi ha un equívoc clar. Lluís Llach, promotor de la suposadament independent Assemblea Nacional de Catalunya, ha afirmat que “és el moment que tots els independentistes votem opcions independentistes”. Aquest és el nucli de la campanya d'ERC: si ets independentista vota independentista. ERC és independentista però el seu programa no parla en cap moment de independència sinó de “pacte fiscal”. En segon lloc ERC ha fet una aposta clara la darrera dècada com a força rotundament d'esquerres. Per quin motiu els independentistes de centre o dreta haurien de votar una força inequívocament d'esquerres?. I en tercer lloc ERC ha criticat durament la transversalitat defensant que calia independentistes a tots els partits. Això topa frontalment en voler aplegar el vot independentista sota les seves sigles. Bosch fins i tot ha arribat a afirmar que l'independentisme es mesurarà segons el resultat que ell rebi el 20 de novembre. Això és un cert menyspreu per la consulta on, com es va demostrar, la majoria d'independentistes no voten ERC.

- En plena campanya el número 2 d'ERC, el sovint brillant Joan Tardà, ha afirmat que se sent “orgullós” del tripartit. Cap rectificació a la nefasta etapa amb Montilla que ha suposat un daltabaix en termes nacionals i socials. Cap. El mateix Tardà va dir que havien fet un gir de 360 graus. Mentretant 8 dels 9 membres de la permanent ja ho eren abans del congrés. Renovació?.

Tot plegat decebedor. És cert que ERC és l'únic vot independentista a aquestes eleccions. Fins i tot és un luxe el candidat al Senat, el Doctor Moisès Broggi i que Bosch és millor candidat, des d'un punt de vista independentista que Duran. Però ERC actua només en clau partidista, no de país, utilitza les consultes i ha estat incapaç d'arribar a un acord amb SI (qui ha respost amb una campanya de desacreditació de poc gust). N'hi ha que estan farts de votar amb una pinça al nas. ERC ha perdut desenes de milers de votants i, l'actual no és la manera de recuperar-los. És coherent per qualsevol independentista votar ERC amb entusiasme, com un mal menor com deia l'Albert, votar nul amb una estelada com proposa SI, abstenir-se com diu la CUP o fins i tot votar CiU com faran independentistes de centre i dreta alguns amb la pinça també al nas o el PSOE com votaran també molts independentistes com a única manera d'aturar la marea del PP.

Si vols ser el pal de paller de l'independentisme no ho seràs per repetir-ho com un lloro durant 15 dies de campanya. Ho faràs treballant acords, basant-te en la transversalitat i canviant tàctiques errònies. Heribert Barrera ja ens va dir el 9 de juliol què calia fer aquestes eleccions. Ningú el va escoltar. Possiblement ell votaria al Senat al Dr. Broggi però va demanar una llista unitària que fes boicot a les institucions espanyoles. No hi ha unitat i enlloc de boicot es va a demanar un pacte fiscal...a un PP amb majoria absoluta. Què cadascú faci el què cregui i haurà fet bé però acostumem-nos a votar no en base al que ens prometen que faran sinó en base al què han fet els darrers 4 anys. Amaiur n'és l'exemple.

524. Loreena McKennitt, la gran dama celta, torna a Barcelona

La cultura celta ens ofereix grans dones. Dames en el sentit més pur, medieval, del mot. Hi ha les irlandeses Enya i la seva germana Máire Brennan, les bretones Cécile Corbeil, Nolwenn Korbell; recentment ha aconseguit una notorietat a l'estat francès l'ex concursant de l'OT francesa Nolwenn Leroy, l'escocesa Karen Matheson... Una d'elles és Loreena McKennitt. Després d'una vida terriblement complexa que l'ha fet superar proves doloroses manté una carrera impecable amb un so refinat, gairebé arrogant. Escoltar les seves composicions trasllada a un cosmos paral·lel. Inoblidable l''All souls night' perfecte per escoltar la nit de Tots Sants, el Samhain celta que els anglosaxons van convertir en Halloween. Preciós l'àlbum 'An ancient muse' (2006) on la base celta de la seva música fa l'amor amb tota la cromàtica de l'Àsia Central duent a un orgasme d'instruments i sons meravellós. Cert és, però, que els seus dos darrers àlbums han perdut sonoritat. 'A midwinter's night dream' (2008) és un introspectiu viatge en el temps que et du a la melangia de les vesprades britàniques i la seva pluja intermitent. 'The wind that shakes the barley' (2010), el vent que agita la civada, títol amb referència als revolucionaris indepedentistes irlandesos i que suposa un retorn al so inicial. De tota manera s'ha compensat per àlbums en directe amb concerts a Constantinopla/Istambul o Granada.

L'any 2008 fou la darrera vegada que vam escoltar a Barcelona la seva veu, i sobre tot l'immens grup de músics que l'acompanya. Fou una nit d'estiu al Poble Espanyol, una nit màgica en un entorn peculiar que va quedar gravada en la memòria de tots els presents. Ara s'ha anunciat que el proper 'Festival del Mil·leni' torna a la ciutat comtal. Serà el 24 d'abril a un altre escenari molt encertat: el Palau de la Música Catalana. Les entrades ja són disponibles. Aconsellable. Molt.

523. El gir de 360 graus que ens deixa on érem

Esquerra i Solidaritat no només no han arribat a un acord per una llista comuna sinó que han entrat en una espiral de retrets i s’han acusat del fracàs. És obvi que és un fracàs en tant que ambdues formacions havien dit que presentar una llista comuna era un èxit.

1. No es tracta d’unir l’independentisme sinó ERC. No és la unitat independentista sinó d’ERC. Una llista unitària d’ERC, SI i RCat no significa, com es vol fer veure, unir tots els independentistes:

- En primer lloc hi ha CUP o DCat que s’hi han desmarcat des d’un primer moment.

- En segon lloc, afortunadament ja hi ha independentistes a la majoria de partits: Tremosa i la JNC a CDC, Abadal o El Matí a UDC, Romeva o Gomà a ICV o regidors del PSOE.

Què significava, doncs?. Simplement començar a reunificat ERC. De fet Reagrupament i SI en són escissions. L’enganyifa que “la majoria de militants de RCat (o SI) no havien estat mai militant enlloc” queda al descobert veient les direccions dels dos partits formades majoritàriament per ex membres d’ERC. Això no treu que hagin atret simpatitzants d’ERC que abans no havien militat. És evident, però, que només han atret bàsicament ex votants d’Esquerra. Cal veure les xifres: a les autonòmiques de 2006 ERC sola obté 414.000 vots; el 2010 la suma ERC-SI-RCat totalitza 360.000.

2.La llista unitària tampoc significava reunificar ERC strictu sensu. Així ho ha entès RCat que ha accedit a totes les peticions d’ERC i ha fet una aposta per la unitat que es mou entre la seriositat per enfortir l’independentisme i la desesperació per no desaparèixer com a sigla. La llista unitària només suposava unitat d’acció al parlament espanyol. SI s’ha consolidat al parlament i és poc probable que renunciï a la personalitat pròpia: transversal, DUI i un discurs notablement més dur que la “pluja fina”.

3. Girar 360 graus és no moure's. Les negociacions han demostrat que “la ferida”, el tripartit, continua oberta. Apostar per un pacte amb ICV-EUiA i PSOE a canvi de gairebé res he provocat tot plegat. Fer un rentat de cara canviant el cap visible i prou no sembla suficient. El 26è congrés ha mantingut a al direcció el gruix dels qui van apostar, fins el final, pel PSOE. Anna Simó, consellera del tripartit, és ara no només portaveu parlamentària sinó del partit. Junqueras sembla utilitzat per fer una obertura que s’ha limitat a si mateix. Joan Tardà (nº 2 a les estatals) ha estat clar: “un gir de 360 graus”. Que ERC hagi passat de 544.000 a 210.000 vots en 7 anys difícilment es canvia simplement canviant una cara.

4. Era lògic que SI no pactés. No en tenia cap motiu. No té res a perdre. Ja ha demostrat que la seva voluntat de sumar és nul•la (a les autonòmiques amb RCat o les locals amb CUP). Malgrat això cal reconèixer que SI podria haver presentat una llista concurrent a la de Bosch i provocar, fins i tot, que ERC quedi fora del parlament. Així ho va fer a molts ajuntaments el maig. I ara no ho ha fet. SI només ha tornat a fer el de sempre: fer veure que volia la unitat. Fer-ho veure no és voler-la. A diferencia de les locals ara no corre el risc de patir una davallada electoral ni ha d’invertir diners. SI només perd credibilitat en el seu discurs de la unitat ja de per si poc creïble.

5. Possiblement qui perd més ERC. Afronta una campanya on li calia donar un cop d’efecte. Es posa a prova la “nova ERC”, inverteix diners i esforços per repetir, com a molt, el resultat de 2007 (on va caure de 8 a 3 escons). El partit republicà necessitava mostrar un punt d’inflexió que avalés el congrés de suposada renovació i capgirar la corba descendent. ERC no ha fet el mínim esforç per captar un sector important que no entén que cal anar a fer a Madrid. No s’ha molestat en explicar la seva visió, ni què han fet tots aquests anys en Ridao i companyia. Cada cop hi ha més persones que veuen Espanya més lluny i, per tant, el parlament espanyol. Calia un debat sobre altres opcions com l’abstenció, l’absentisme o el pactisme. En canvi ERC ha optat per ignorar el llegat que va deixar H.Barrera en el seu discurs el 9 de juliol tot demanant el “boicot” a aquestes eleccions.

6. Davant la manca de pacte el panorama és desolador. El vot independentista esberlat coincidint amb una marea del PP pot provocar que el PP obtingui 800.000 vots a Catalunya mentre l’independentisme no arribi ni als 200.000. Se n’escolten de tots els colors. Hi ha qui, profundament decebut/da, anuncia el vot al PP per a “petar-ho tot”. La CUP demana l’abstenció, un sector opta pel vot útil a la CiU…de Duran i fins i tot hi ha qui organitza el vot nul amb paperetes amb la paraula basca “Bildu” que significa “reunir-se”.

522. Sopar sobre Euskadi amb el màxim expert que hi ha a Catalunya

Els fets recents a Euskal Herria anuncien una etapa que canvia de paradigma. Els resultats electorals de les locals a la CAV així ho anuncien. Només una dada l'EAJ/PNV va sumar més vots que el PSOE i el PP junts. A part els resultats de Bildu i els d'Aralar. La declaració de l'organització armada ETA del passat 20 d'octubre se suma a un seguit de fets que anunciaven el canvi d'escenari. És una situació apassionant que, sense cap mena de dubte afactarà, epr bé o per mal, la nostra nació.

Al barri del clot (Districte de Sant Martí) de Barcelona el 8 de novembre un grup de veïns i veïnes independentistes hem organitzat un sopar amb Antoni Batista per parlar-hi. No es podia fer en millor moment. No es podia fer amb millor ponent. Referent, per exemple de Vilaweb en temes bascos, Batista és el millor expert en el tema dels Països Catalans. Si algú està interessat que es posi en contacte amb mi o deixi un comentari. 

521. Les 4 ofensives espanyolistes fracassades per imposar el castellà a l’escola (i 4): De Babel a CCC

Amb la següent entrada acaba la sèrie de quatre sobre els intents recents de l'espanyolisme per imposar la seva llengua a l'escola. la resta de la sèrie són les entrades 516, 517 i 518.
4) Fòrum Babel, C’anos i CCC. En realitat, però, alguns dirigents d’aquest moviment eren destacats membres del PSOE i van reagrupar-se en el Fòrum Babel, creat el 1996, Quadras en canvi creava Convivència Cívica Catalana el 1998. Mentre el PP pactava amb CiU aquests grups van tenir un perfil baix d’influència dins el PSOE que ja havia dut als tribunals la llei de normalització. Quan la situació va canviar es van reactivar. El 2003 el PSOE derrotava CiU i formava govern amb ERC. Això era més del que els espanyolistes radicals que militaven al PSOE català podien suportar i van llençar un tercer manifest que donava lloc a Ciutadans (C’anos). Aquesta era una gran derrota del que el moviment en defensa del castellà havia vingut fent des de la transició: enlloc de voler influir dins el PSUC-ICV o el PSOE (i aconseguir-ho) es van veure obligats a marxar. La consecució de 90.000 vots el 2006 i 3 escons no compensava perdre la influència dins el PSOE que obtenia 46...i tornava a pactar amb ERC. I més encara quan la vella guàrdia, els més durs de C’anos, han acabat marxant a UPD com Villacorta o Robles. Si exceptuem els 3 escons i 105.000 vots de C’anos a tota la resta d’eleccions tant aquest partit com UPD han patit unes derrotes clares front el PSOE a qui critiquen amb duresa. En canvi el PSOE a Catalunya ha mantingut una línia que l’allunya molt de les temptacions lerrouxistes dels vuitanta i mitjans dels noranta. Resultat: s’acabava el discurs de que el PSOE català havia de presentar un candidat no-català i optar pel bilingüisme. Amb tots els seus defectes Montilla fou inflexible en la llengua (només cal recordar la tercera hora del castellà el 2008) i no va obtenir uns resultats millors que Maragall. Convertir el PSOE en un partit etnicista ja no era possible. Influenciar-hi tampoc.

Per la seva banda Quadras va denunciar la política lingüística al parlament europeu (1999) sense cap èxit. El seu grup, CCC, ha estat el màxim promotor de les demandes que han aprofitat el canvi de jutges propiciat pel PP i ha dut a les sentències recents contra el català. La seva línia de pensament s’ha tornat a imposar amb l’actual direcció però els resultats no han estat millors. El 1995 el PP va obtenir 420.000 vots a les autonòmiques. El 2010 obtenia 387.000 en un escenari òptim on el PSOE s’ensorrava perdent més d’un quart dels seus vots.

En definitiva som més o menys on érem. El 1980 el PSA obtenia 72.000 vots no gaire lluny dels actuals 105.000 de C’anos. Ara, però, aquests ja no poden influenciar des de dins al PSOE sinó que apareixen clarament com una força extremista. El 1995 el PP més violent contra el català obtenia aproximadament el mateix que l’actual. Ara, però no hi ha pintades al carrer a favor del castellà, ni accions mediàtiques. De fet cada campanya dels unionistes radicals contra el català ha acabat amb un reforçament d’aquest o del moviment que li dona suport.

520. Sis atemptats en un mes: l’espanyolisme continua les seves accions violentes

El 9 de setembre es produïa l’atac a la placa del professor Sanchis Guarner a la Universitat de València. Ell mateix va patir un atemptat amb bomba fa 3 dècades. L’estat espanyol que es vanta que tots els terroristes acaben a presó no ha esclarit els autors de l’atemptat. De fet el 99 % dels atemptats amb bomba de l’espanyolisme als Països Catalans han quedat sense aclarir. Això pot tenir dos motius: l’absoluta incompetència espanyola o la seva connivència amb els autors. Ambdós són plausibles.

El 22 de setembre comerços que tenien rètols que no eren en espanyol eren també atacats a la capital valenciana. El local “Terra” era sabotejat per terroristes espanyolistes. Per les mateixes dates, curiosament, el fiscal retirava l’acusació contra un grup d’espanyolistes que van boicotejar un acte de Solidaritat Catalana per la Independència.

El 6 d’octubre ho era la seu de la coalició Compromís a València. Fou atacada amb pedres i pintura. És el quart atac contra el mateix local. Tots ells no han estat investigats i han gaudit de la mateixa impunitat.

El 12 d’octubre un grup d’espanyolistes manllevava el bust del president màrtir Lluís Companys a Lleida. El president que els espanyolistes van executar de manera covarda a trenc d’alba del 15 d’octubre. Aquest cop (miracle!) han estat detinguts però el més probable és que si no es presenta acusació particular el fiscal no presenti cap càrrec. A la mateixa hora un ex membre del PP col•locava una estanquera a l’ajuntament de Masquefa. Quan dos joves del poble procedien a retirar-la el presumpte terrorista aprofitava per atropellar-los. Una vegada a terra els agredia am un bat. Són a l’hospital i un d'ells ha estat operat d'urgència.

Totes aquestes accions, 6 en un mes, són atemptats terroristes de caire espanyolista. I quan la violència és espanyolista gaudeix d’impunitat...mentre no actuem, judicialment, els qui la patim. A tot això s'ha sabut que algú va disparar una taula de la consulta del 10A. Alfred Bosch, cap visible de la campanya del 10A, diu que ho van amagar. Ho va fer per no aigualir la festa. Amagar coses no és bona manera de fer en política. I ocultant aquest fet, altre cop, es va legitimar la impunitat dels terroristes espanyolistes. Denunciar-ho és començar a guanyar.

519. A Andalusia i Extremadura molta gent no treballa...però cobra

A les zones rurals d’Andalusia i Extremadura molta gent no treballa. Una part de la població viu de l’anomenat PER (Pla d’Ocupació Rural). Solidaritat entre “regions”?. No, espoliació d’una nació per a que una altra visqui sense treballar.

El sistema funciona a la perfecció. Cada “jornalero” ha de fer veure que ha treballat només 35 jorns al camp. Aquestes “peonadas” amb el segell agrari són suficients per cobrar cada mes 420 €. Durant mig any si ets menor de 45. Si ets major l’ajuda és per tot l’any. Com 35 jorns eren molts el govern del PSOE les ha reduït a 20 l’any 2010. Treballant 20 dies cobren 6 mesos!. Es dona la circumstància que a Huelva o Almeria hi ha un excés de feina al camp. A ningú, però, se li acut que els beneficiaris del PER vagin a fer-la. Cobren per no treballar i es contracta treballadors immigrants per fer la feina que els andalusos no volen fer.

Com va denunciar un reportatge de TVE, poc sospitosa de independentisme, el 80 % d’alguns pobles cobra el PER, no trepitja mai el camp i, a més, treballa en negre. No aporten res a la seguretat social ni a la hisenda estatal, però sí tenen serveis mèdics i pensions. Cobren i no paguen. El frau és totalment organitzat: l’empresari agrari cobra 11 € per cada dia que certifica falsament que un individu ha treballat al camp. Segons CCOO hi ha 200.000 persones implicades en aquest immens frau anomenat PER.

El govern espanyol enlloc de combatre el frau l’ha ampliat. Ha creat el PROFEA un pla que substitueix els 35 jorns de treball al camp per 35 dies fent, o simulant fer, obres públiques pels ajuntaments. Això sí, els seus vots decideixen els membres del tribunal constitucional i del suprem. I és aquesta gent que decideix que Catalunya no és una nació, que el català no pot tenir cap preferència, que les seleccions nacionals catalanes són inviables o que la immersió no és legal. I que el concert econòmic és impossible.

518. Les 4 ofensives espanyolistes fracassades per imposar el castellà a l’escola(3): 1993-96

3) CADECA, Vidal-Quadras i els “Ñ”. L’any 1992 l’independentisme entrava al parlament amb 6 escons i, com és normal en processos seccesionistes, l’unionisme es radicalitzava. Va sorgir llavors la campanya més gran de l’espanyolisme contra la immersió. Primer es van crear grups d’agitació: Associació Tolerància liderada pel signant del manifest dels 2.300 Antonio Robles, “afectats” per la immersió com CADECA que es va arribar a inventar atemptats de suposats independentistes, APB de mestres, FADICE i es reactiva la Miguel de Cervantes. A part d’un manifest molt mediatitzat van endegar una campanya de carrer amb lemes com “Defensa la teva llengua” (en castellà)o “En castellano también, por favor” i milers de lletres Ñ encerclades, van realitzar desenes d’actes, a zones de Tarragona van ocupar escoles, van tancar-se al parlament, van realitzar una caravana per la tolerància lingüística a nivell estatal, sabotejar actes i van tenir altaveus com l’ABC i la seva portada de “Com Franco però a l’inrevès” (1993). Un exemple prou gràfic fou la situació viscuda a Salou on van forçar la castellanització parcial de les aules. I és prou gràfic perquè els mateixos pares hi van renunciar un any després. Paral·lelament Vidal-Quadras imposa una línia dura al PP oposada a la immersió i amb aquesta postura aconsegueix passar de 158.000 vots a 420.000. Fou la campanya més potent mai feta contra la immersió però va acabar com les altres dues: el 1994 el TC va declarar constitucional la llei de normalització després d’un procés d’onze anys, però sobretot, el 1996 el PP pactava amb CiU i desactivava tot el seu suport als lerrouxistes. Vidal Quadras era decapitat i CADECA o FADICE es dissolien. Robles era molt clar: “En quan hem deixat de ser-los útils políticament, ens han abandonat de forma vergonyant”. Resultat: el 1998 s’aprovava una nova llei de normalització més dura que l’anterior.

517. Les 4 ofensives espanyolistes fracassades per imposar el castellà a l’escola (2): el recurs de 1984

2) El recurs del PSOE a la llei de normalització. Davant la victòria de CiU de 1984 aquests sectors es van aixoplugar a l’òrbita del PSOE. Aquest partit va optar sovint per un discurs etnicista contra el nacionalisme amb personatges sinistres com Josep M. Sala. Fou el govern del PSOE qui va recórrer la Llei de Normalització Lingüística de 1983 per evitar que la Generalitat fos autoritat en els casos de denúncia de discriminació i per evitar que conèixer el català fos requisit per ser funcionari. Van perdre i el 1987 el TC va donar la raó a Catalunya.

516. Les 4 ofensives espanyolistes fracassades per imposar el castellà a l’escola(1): els 2.300

Deia un company, en Jordi Abril, que aquest país té memòria de peix. Sobta com ens poden sorprendre fets que hem viscut fa relativament poc. La terrible ofensiva dels espanyolistes contra el català a l’escola ni és nova ni surt del no res. Sembla, però, com si ara el model d’immersió estigués sota un setge temible d’un creixent nombre de castellanistes. I no és així ni molt menys.

1) Els 2.300 que no eren tants. Si prenem com a referència el franquisme és evident que la població no va estar, durant 40 anys gaire a favor de la immersió. Tampoc era recomanable estar-hi. Arribada la transició, els primers intents per l’escola en català van comptar amb l’oposició dels “18 regidors del no” a l’ajuntament de Barcelona. Imaginem ara que 18 regidors s’oposessin, no ja a la immersió, sinó a l’ensenyament en català?. El 1981 trobem la campanya endegada pel manifest dels 2.300 i l’Associació Cultural Miguel de Cervantes. Van aixecar molta polseguera mediàtica però el seu fracàs va ser que van aconseguir l’efecte contrari: va néixer la Crida a la Solidaritat com a resposta, Terra Lliure va passar de grupuscle a moviment mercès a l’atemptat contra un dels dirigents del manifest i el PSA, partit anti-català que tenia 2 escons i 72.000 vots el 1980 es va dissoldre.

515. Com ho tenen de pelut els supremacistes que volen espanyolitzar l'escola

Acabava l'entrada anterior preguntant què passaria si no només es deixés escollir (com ja es fa) als pares sinó que s'instaurés de forma generalitzada un sistema de línies. En tenim dos exemples.

El primer és el valencià on existeixen línies en cada llengua. Els pares trien estudis en valencià...i el govern fa cas omís i no hi ha més que classes en castellà. 125.000 alumnes en aquest curs s'han quedat sense estuidar en la llengua que van triar. El cas més interessant, però seria com ha gestionat la qüestió l'administració absca els darrers 30 anys.

Podem veure que va passar a Euskadi on hi ha quatre models que han evolucionat molt des de la seva creació. Molt. L’opció de castellà vehicular (amb una assignatura en basc) va passar de ser un 64 % de les matriculacions el 1983 a un 13 % a l’actualitat. A infantil ja és per sota del 5 % i cada cop més escoles l’estan eliminant quedant com un model residual. Com residual és el model X de tot en castellà amb un 0,7 %. En canvi el model d’immersió ja arriba al 62 %. El 1982 era del 11 %. El 24 % fan el model d’educació bilingüe. Les xifres de creixement del model d’immersió mostren un creixement espectacular. Els grups espanyolistes, residuals, denuncien que l’oferta existeix sobre el paper però les escoles estan eliminant el model A (castellà) i el fan inviable per certa gent que prefereix estudiar en basc a desplaçar-se. Allò dels reglaments...