dimarts, 18 de gener del 2011

399. Nacionalisme sentimental vers nacionalisme racional

Hem viscut una dicotomia de banderes als balcons. Hi ha qui penja l’estanquera ofegat per la sensació que els independentistes catalans estan avançant de forma abrupta. És el qui està fart de les consultes independentistes i els seu mig milió de votants, dels 7 anys victoriosos del Laporta, de què Rossell es faci soci d’Òmnium i de que una gernació es manifesti sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”. És el qui està fart que el 90 % del parlament ( 90 % !) aprovés un estatut que va molt més enllà de l’autonomia actual.

Cal entendre’ls. Ser espanyolista a Catalunya no és fàcil. Una de les poques vegades que poden expressar-se sense ser arraconats és quan juga la selecció estatal. I treuen l’estanquera. Allò important però són els seus motius. No tenen cap racionalitat. Són espanyols per sentiment, els hi importa un rave l’espoli fiscal, la preservació de la llengua pròpia del país o la defensa de la seva ecologia. Són espanyols. S’hi senten. És l’únic argument. Defensen els toros per un difús sentiment no és que siguin sàdics per natura. De fet ni van als toros com demostra que només quedi operativa una plaça en tot el país. L’espanyolisme a Catalunya és d’un simplisme que fa feredor.
Enfront tenim els que hi penjen una senyera o una estelada. És una mostra cívica de racionalitat. Hi ha darrera una reflexió profunda de millora del país. Front la bandera espanyola penjada per un motiu tan poc racional com el futbol hi ha la senyera que representa un canvi legal profund. L’estatut mutilat era una obra racional. La defensa de la catalanitat és fa fruit d’un procés reflexiu en base a una història que no oblida el 1714, la voluntat d’un món plural on hi visquin el màxim de llengües, la idea que l’espoli fiscal ens ofega, que les infrastructures estan envellides per deixadesa del govern estatal i que tindríem molt menys atur en un estat independent.
El nacionalisme català es basa actualment en raons objectives i racionals. L’unionisme espanyolista està cada cop més arraconat per motius afectius i poca cosa més.
I la història ens ha demostrat que la raó sempre s’acaba imposant a la fe.

4 comentaris:

  1. Penso exactament el mateix. Ara mateix l'espanyolisme a Catalunya no té cap argumentació lògica i es refugia en els tòpics casposos de sempre: futbol, toros i Telecinco. Amb una mica d'unitat i organització per part nostra, la cosa aniria millor.

    ResponElimina
  2. Bé, també hi ha un independentisme per sentiment. Però, el recolzament que dona a aquest els motius objectius fa que sigui un objectiu viable.

    No tots els espanyols són així. També n'hi ha els que veuen les raon per a que Catalunya sigui independent. Se n'assabenten que viuran millor en un estat independent tot i que mantinguin la seva nacionalitat sentimental.

    ResponElimina
  3. http://www.radiocatalunya.ca/editorial/el-nacionaliasme-racional-catala-versus-el-nacionalisme-sentimental-espanyolista/

    ResponElimina
  4. Ricard: Sí, la unitat ens fa molta falta !.
    Jordi: Sí, hi ha un independentisme sentimental però l'actual és essencialment racional. La campanya de Solidaritat, per exemple, ha estat exemplar en aquest sentit.

    ResponElimina