183. Mercès Laporta. Algú així no s'hauria de desaprofitar.

Dos títols més (la copa d’Europa de bàsquet i la lliga estatal de futbol) que confirmen Joan Laporta com el millor president de la història del Barça. El seu palmarès és un escàndol. L’entrenador i els jugadors li ho van voler agrair. La premsa no. No és estrany que la caverna mesetaria amagui la figura del president. L’odien per tot el que representa d’èxit i catalanisme. L’han blasmat o insultat fins extrems anormals fins i tot per ells. El que va sorprendre més d’ahir és el silenci de la premsa catalana.

Posem per exemple els mitjans del grup Godó que sempre parlen de Laporta deixant un tel de dubte sobre la seva gestió i s’agafen a algunes frases o al seu autoritarisme. Quin president de club, avui, no és presidencialista?. A RAC 1 duen molts anys atacant cada gest del president però ahir ni el van citar. No ataquen la presidència de Laporta, el que no suporta aquesta premsa, controlada per l’unionisme, són les idees de Laporta. Per ells un president del Barça no pot ser independentista. Quan Puyol deia “ens han atacat per tots els costats” la premsa barcelonina va entendre que es referia a l’espanyola. S’equivoquen. Molts atacs contra el Barça han vingut des de la premsa catalana que sospitosament s’expressa en castellà de forma escrita. La mateixa premsa que ha lloat a Samarach. Afortunadament hi ha excepcions que el tripartit s'ha ocupat d'enviar a l'exili.

Cal recordar com estava el Barça el 2003. La situació de degradació social i esportiva era terrible. Amb figures com Enric Reyna o el dèficit monumental que havien deixat les directives anteriors. Laporta va proposar el “cercle virtuós” que semblava, llavors, una utopia. Ara és una realitat. Cal recordar que la majoria dels que anaven amb Laporta l’han deixat sol. I ell ha continuat. Ara, aquests mateixos, que acusaven Laporta d’egoisme resulta que volen ser presidents.
La figura de Laporta agafarà la dimensió real amb el temps. La història el posarà al seu lloc. En només 7 anys (alguns mesquins han fet passar uns mesos per un any) ha aconseguit un palmarès brutal. En futbol Laporta ha guanyat 4 lligues, una copa i 3 supercopes estatals, 2 Copes d’Europa (de les 3 que té el club), 1 supercopa d’Europa i 1 copa intercontinental (la única que té el Barça). En bàsquet ha guanyat la segona copa d’Europa, en handbol també ha guanyat una i en hoquei 4 més. La premsa volia fer creure que el mèrit és de Guardiola (que té el seu mèrit com Tito Vilanova) però els èxits de les seccions demostren el contrari. Laporta va escollir Guardiola, no a l’inrevés. Laporta va escollir Xavi Pascual. Laporta ha guanyat una copa d’Europa amb Guardiola i una altra sense ell. I no només han estat èxits esportius: l’erradicació de la violència, l’UNICEF a la samarreta, els 12 projectes d’ajuda a Àfrica, la catalanitat sense complexes, la defensa de la llengua, el “Visca els Països Catalans lliures!” cridat per Joel Joan al cloure el Correllengua, la consideració de Catalunya Nord com una part més del país, el seient lliure o els balanços econòmics avalen una gestió admirable.
Vivim en un país que rendeix culte a la mediocritat. Capaç de fer nyaps com la consulta de la Diagonal. On els seus dirigents, escollits democràticament, són individus com Montilla, Mas, Trias o Hereu. En aquest context, una figura com Laporta agafa encara més dimensió. Mercès per haver fet feliç a tanta gent. Una persona així no s’hauria desaprofitar.