Amb desastres naturals com el d’Haití es veu la fragilitat de la societat. Com és de fàcil trobar-nos en una situació com la de les pel•lícules de “Mad Max”. Amb tot, el món es mou per ajudar un estat desfet on res, ja abans, funcionava.
El sentit comú demana una intervenció contundent. L’ONU es mou amb la seva lentitud habitual. En canvi els Estats Units d’Amèrica han impulsat una reacció brillant. Les crítiques de l’estat francès i el veneçolà et deixen garratibat. Veneçuela és al costat i enlloc de volcar-se en ajudar, inicia una croada contra els EUA on aventura que el terratrèmol l’han provocat els ianquis fent una prova submarina.
El govern nord-americà ha desplegat l’exèrcit de forma eficaç, ha desbloquejat l’aeroport permetent que arribessin avions amb ajuda i comença a organitzar la distribució amb un cert ordre. Sorgeix el dubte si un president republicà ho hagués fet. El cas de Nova Orleans ens diu que no. Però les administracions demòcrates sempre han mostrat una responsabilitat que va més enllà de les seves fronteres. Hi ha casos recents durant l’administració de Clinton en els processos a Irlanda o Palestina. O la intervenció sobre Belgrad, per aturar l’agressió a Bòsnia, quan Sèrbia es negava a reconèixer-li la independència. L’UE va debatre durant mesos què fer. Els EUA van intervenir de forma decidida. La guerra es va acabar i Bòsnia és avui un estat independent. Criticar els qui fan quelcom mentre tu no fas res, sempre és més fàcil que fer alguna cosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada