dimarts, 24 de maig del 2022
718. 500 persones concentren el 16 % de la riquesa de l'estat francès
500 persones concentren el 16 % del Producte Interior Brut
de l'Estat francès. Evidentment són les persones amb més influència
dins la societat francesa i, indirectament o directa governen l'Estat.
D'altra banda l'Estat francès és regit per una casta funcionarial
formada a l'ENA. De fet els 500 més rics han vist com creixia el seu
patrimoni durant l'actual crisi econòmica i s'ha arribat a quadriplicar.
Quans els rics manen la resta pateix. S'anomena plutocràcia, ho
emmascaren com una democràcia.
dijous, 19 de novembre del 2020
717. Brendan Perry llença Songs of Disenchantment – Music from the Greek Underground
Brendan Perry posa a la venda demà el seu nou àlbumen solitari amb el nombre de Songs of Disenchantment - Music from the Greek Underground. Aquesta producció arriba després dels 10 anys que han passat d’Ark, el seu segon àlbum d’estudi, així com les col·laboracions que han fet al llarg d’aquest temps amb projectes com Deleyaman, Piano Magic i Olivier Mellano.
dimecres, 29 d’abril del 2020
716. Mor l'autor de la primera novel·la en llengua esquimal (inuktitut)
La primera novel·la escrita en llengua inuktitut, 'Sanaaq', de Mitiarjuk Nappaaluk, va ser escrita el 1973 però publicada el 1984 en sil·làbic. La primer novel·la inuit en ser publicada en inuktitut (llengua dels inuit o esquimals) va ser 'L'arpó del caçador' (1969) de Markoosie Patsauq, de la comunitat d'Inukjuak (Québec). De jove va viure seguint la tradició nòmada i això el va enriquir amb la cultura del seu poble. L'obra va ser traduïda a l'anglès (1970), ucraïnès (1974) i francès (2010) i hindú i marathi (2014). El periòdic 'Inuttituut' la va publicar en alfabet sil·làbic, prèviament a convertir-se en llibre, com una sèrie. L'escriptor, el primer pilot d'avió esquimal del Canadà, va ser víctima de la re localització del seu poble el 1953, essent traslladat a la força a Resolute Bay, a 2.000 quilòmetres de la seva Inukjuak natal i després internat en una escola-hospici. Patsauq, nascut el 1941, va morir el 8 de març de 2020 a Inukjuak on havia tornat a viure i caçar a la forma tradicional.
dissabte, 18 d’abril del 2020
715. 'El Renaixement Cosac' ja disponible a Academia.edu
Sovint es considera els cosacs com una cosa del passat. Un joc de rol o una foto folklòrica del tsarisme. I així va ser durant dècades després de que la URSS els perseguís sense pietat. Malgrat tot els cosacs són avui una realitat tangible, puixant, dins de la Rússia actual. Una comunitat viva, plural que batega i, fins a cert punt, condiciona la societat russa en aspectes militars, ètics i socials. El seu renaixement, iniciat el 1990, ha passat per diverses etapes i crisis però en trenta anys han passat de ser un element de museu a una vital comunitat. L'estudi El Renaixement Cosac. Història recent dels cosacs prova d'analitzar, per primera vegada en català, aquest procés.
dilluns, 16 de març del 2020
714. Mesures econòmiques del govern italià per la crisi
A Itàlia el primer cas encomanat fou detectat el 30 de gener. A l'estat espanyol l'u de febrer. El confinament fou decretat el 9 de març a l'estat italià i el 15 del mateix mes a l'espanyol. La diferència és que el primer afectava tots els sectors menys els essencials i el segon ha deixat obert a la majoria d'empreses treballar o no. També es diferent la legislació a Itàlia. El decret salva-economia que ha estat aprovat avui inclou les segúents mesures:
- Suspensió total del pagament d'impostos per a les pimes i els autònoms. Es consideren aquestes les que facturen menys de 2 milions d'€. Aquesta suspensió afecta a l'IVA, IRPF, pagaments a compte de l'Impost de Societat i l'INPS (Seguretat Social italiana), és a dir, assegurances socials.
- Suspensió del pagament d'autònoms.
- Ajudes de 600 € a les persones que estan confinades amb fills de menys de 12 anys i per a tots els autònoms i treballadors que hagin perdut la feina
- Moratòria dels deutes i de fins a 18 mesos per a les hipoteques (que augmenten el plaç)
- 85 milions destinats a escoles per a equips tecnològics per donar suport a la formació a distància.
- Bonificació de 100 euros per a empleats, públics i privats, amb ingressos totals que no superin els 40.000 euros, que durant el període d’emergència sanitària Covid continuen treballant
- Crèdit fiscal del 60% de la quota de lloguer de març per als botiguers per limitar els efectes negatius derivats de les mesures de lluita contra Covid-19.
- Prestació de 1.000 € pel personal que està lluitant contra el virus a nivell sanitari
dimecres, 12 de febrer del 2020
713. 'El gaèlic irlandès, la resurrecció d'una llengua celta' publicat a Academia.edu
L'estudi, de 2012, és una anàlisi de la situació del gaèlic irlandès després de la reculada del
seu ús, amb les mesures polítiques i socials de recuperació de la
llengua celta. També inclou una panoràmica històrica del procés de substitució del gaèlic
per l'anglès.
Enllaç
Enllaç
diumenge, 24 de febrer del 2019
712. Jersey declara el normand com a llengua oficial
La llengua normanda, una de les llengües d'oïl, viu un moment dolç. Poc després de que Normandia hagi anunciat que posa en marxa un pla per a recuperar la llengua incloent la seva introducció a l'escola, ara és l'illa de Jersey la que l'ha declarada oficial. Situada al Canal de la Mànega, Jersey és una dependència del Regne Unit però manté un autogovern ple, amb moneda pròpia, encapçalat per l'assemblée des Etats de Jerse. Ha estat aquest parlament autònom el qui, el 19 de febrer, ha declarat el normand oficial per 36 vots a 9. El jèrriais (o jersiais en francès) és un dels dialectes del normand.
A partir d'ara tota la senyalització de l'illa així com els documents oficials seran redactats en jèrriais. Un 18 % de la població el sap parlar i un 3 % ho fa de forma habitual. La seva introducció a l'escola, l'acció de la Societé Jersiaise o Assembliée d'Jèrriais, creada el 1951, i el treball de la institucional Office du Jèrriais han estat claus en la seva recuperació. La darrera, fundada el 1998 i inspirada en l'Oficina de la Llengua Bretona, organitza classes, festivals i esdeveniments per tornar a normalitzar la llengua a l'illa.
A partir d'ara tota la senyalització de l'illa així com els documents oficials seran redactats en jèrriais. Un 18 % de la població el sap parlar i un 3 % ho fa de forma habitual. La seva introducció a l'escola, l'acció de la Societé Jersiaise o Assembliée d'Jèrriais, creada el 1951, i el treball de la institucional Office du Jèrriais han estat claus en la seva recuperació. La darrera, fundada el 1998 i inspirada en l'Oficina de la Llengua Bretona, organitza classes, festivals i esdeveniments per tornar a normalitzar la llengua a l'illa.
diumenge, 10 de febrer del 2019
711. Revolta dels pastors sards
L'illa de Sardenya compta amb tres milions de caps d'ovelles als qui cal sumar 330.000 de cabres. En global produeixen 350 milions de litres de llet. Directament o indirecta emplea a 100.000 persones. El sector de pastors sards és dels més importants que subsisteixen a Europa. El nacionalista Moviment Pastori Sardo (MPS), fundat i dirigit per Felipe Floris, defensa els seus drets sindicals. La facturació global del sector de la llet sarda és de 400 milions d'€ però això depèn del preu. I aquí és on comença el problema. Les darreres setmanes el preu de la llet està baixant de forma pronunciada a l'estat italià per sota dels 60 cèntims d'€. Produir un litre de llet costa entre 80 cèntims i un € a Sardenya, a Catalunya el cost és de 1,20 € de mitjana.
Les 17.000 finques de pastors i productors s'estan arruïnant i el ministre d'agricultura ha anul·lat la seva visita a l'illa. Aquesta està quedant tenyida de blanc dons els pastors realitzen protestes llençant llet davant les institucions italianes i bloquejant carreteres. El Cagliari ha quedat bloquejat aquest cap de setmana en el partit contra el Milà. Els pastors han elevat el to de les protestes aquesta setmana i ja han anunciat que "hi haurà ferits sinó se'ns escolta". Els pastors acusen als industrials "parasitaris" d'endur-se tot el benefici en especial el del formatge amb denominació d'origen (Pecorino Romano DOP, Fiore Sardo DOP, Pecorino sardo DOP) mentre paguen uns preus ridículs aprofitant la forta oferta i demanen quedar-se amb una part dels beneficis d'aquestes denominacions que només enriqueixen als qui les distribueixen.
Les 17.000 finques de pastors i productors s'estan arruïnant i el ministre d'agricultura ha anul·lat la seva visita a l'illa. Aquesta està quedant tenyida de blanc dons els pastors realitzen protestes llençant llet davant les institucions italianes i bloquejant carreteres. El Cagliari ha quedat bloquejat aquest cap de setmana en el partit contra el Milà. Els pastors han elevat el to de les protestes aquesta setmana i ja han anunciat que "hi haurà ferits sinó se'ns escolta". Els pastors acusen als industrials "parasitaris" d'endur-se tot el benefici en especial el del formatge amb denominació d'origen (Pecorino Romano DOP, Fiore Sardo DOP, Pecorino sardo DOP) mentre paguen uns preus ridículs aprofitant la forta oferta i demanen quedar-se amb una part dels beneficis d'aquestes denominacions que només enriqueixen als qui les distribueixen.
dimecres, 30 de gener del 2019
710. Els militants corsos comencen a derrotar als tribunals el fitxer de dades personals només per la dissidència política
El militant nacional cors Félix Benedetti va ser citat el 28 de gener a un tribunal francès. París l'inculpa de no facilitar la seva adreça fixa. Benedetti és una de les víctimes de l'acarnissament jacobí contra militants corsos que ha arribat al punt de crear, l'any 2015, el Fichier judiciaire national automatisé des auteurs d'infractions terroriste (FIJAIT). Originalment aquest fitxer, amb dades d'ADN, es va crear per controlar possibles islamistes però París l'ha derivat a un fitxer de persecució de la dissidència política corsa. Les persones incloses no poden sortir de l'estat sense avisar ni canviar de domicili encara que no tinguin cap condemna.
Alguns militants, però, es neguen a donar les seves dades personals a l'estat de forma tan arbitrària. Actualment 36 persones a l'illa estan incorporades al FIJAIT. Benedetti, proper al partit independentista Core in Fronte, ha declarat que "L'acarnissament dels tribunals reforça la meva voluntat de no acceptar l'inacceptable". En aquest sentit l'associació d'ex presos polítics
Patriotti ha convocat pel 5 de març una concentració de suport a Jean-Marc Dominici et Félix Benedetti.
I ara, per primera vegada, un jutge ha donat la raó als militants corsos. El 26 de gener va decretar que l'activista Marcu Clément, condemnat per accions armades del front d'alliberament nacional cors, no era susceptible de ser inclòs al FIJAIT. Si el cas de Benedetti, encara per determinar, té una sentència similar el moviment nacional haurà derrotat "allò inacceptable" tot creant jurisprudència: un fitxer de dades personals només per la dissidència política.
diumenge, 27 de gener del 2019
709. Els alcaldes del Friül reclamen TV en la llengua friülana
Els alcaldes de l'Assemblea de la comunitat lingüística friülana van demanar al govern italià i la RAI:
- el llançament immediat de les emissions de televisió en llengua friülana a la Rai regional a través d'una disposició específica de la propera convenció relativa a la regió de Friuli-Venezia Giulia (signada entre la Secretaria del Primer Ministre i la RAI, per signar, com a llei, per Abril de 2019),
- l'assignació de fons necessaris per garantir les emissions televisives, durant el període 2019-2022, amb un nombre d'hores i recursos no inferiors als previstos per la llengua eslovena
Els alcaldes es van reunir el ahir a la seu de la Regió d'Udin. «En absència d'accions, els interessos legítims dels ciutadans de la llengua friülana seran afirmats a les oficines apropiades, fins i tot amb l'autoritat judicial», va dir el president de la comunitat friülana de la comunitat friülana, Diego Navarria, que defensava els legítims els interessos dels ciutadans de parla friülana previstos per la llei vigent (inclòs el contracte de servei de RAI actualment vigent), que es veu clarament violat pel que fa a les emissions televisives i és inferior al que fa referència a la radiodifusió ».
L'incompliment del servei públic de ràdio i televisió ja havia estat denunciat en una carta dirigida als líders de la RAI, signada el dia 23 d'octubre de 2018 per 76 alcaldes pertanyents a la comunitat lingüística friülana, que es va adherir a la moció aprovada per unanimitat per la Regional Del Consell, el 26 de juliol de 2018, sobre la necessitat d'un important compromís per enfortir i millorar la informació i les estructures per protegir les minories lingüístiques regionals. La moció va comprometre el Consell Regional a aplicar les disposicions normatives relacionades amb la promoció de les cultures i la protecció de les minories lingüístiques a la regió i millorar i potenciar l'oficina editorial d'Udin i el lloc de correspondència de Pordenone per assegurar l'emissió de ràdio i la televisió en llengua friülana per a un calendari d'almenys igual a aquell reconegut en la llengua eslovena.
A l'inici de la programació de ràdio i televisió de tardor, hi va haver una manca de continguts inalterada en la llengua friülana i en alemany i un debilitament dels serveis de notícies regionals dedicats a les notícies sobre els territoris d'Udine, Gorizia i Pordenone. Navarria va recordar, durant la roda de premsa, com el contracte de servei Rai en vigor (2018-2022) ja preveu l'obligació de "garantir la producció i distribució d'emissions de ràdio i televisió en llengua friülana", una disposició incompleta.
En l'actualitat, només es preveuen 90 hores de transmissió de ràdio en llengua friülana per any i cap emissió televisiva (en comparació amb 4.517 programes de ràdio i 208 televisions en eslovè, que també poden comptar amb un lloc dedicat). Hi havia 21 alcaldes o els seus delegats, així com els regidors Diego Bernardis i Massimo Moretuzzo.
diumenge, 20 de gener del 2019
708. Normandia anuncia un pla per promoure la llengua normanda, crear una Acadèmia i introduir-la a l'escola i senyalització
L'abadia aux Dames de Caen va acollir ahir la "primera trobada regional sobre el parlar normand, una expressió del patrimoni cultural de Normandia". El president regional, el centrista Hervé Morin, va lloar la llengua normanda i va anunciar, per sorpresa un Pla Regional per la Salvaguarda i la Valorització de la Llengua Normanda. Morin, davant de 200 persones la majoria activistes del normand, va arribar a anunciar la creació d'una Acadèmia de la Llengua Normanda. Segons l'UNESCO el normand és una llengua en perill i el govern regional va anunciar un pla d'acció per salvar-la.
El pla anunciat per Morin inclou la realització d'una enquesta sociolingüística sobre la pràctica de Normandia, un cens de totes les obres sobre el "parlar normand", la creació d'un atles lingüístic sòlid, instal·lar senyalització en normad a l'entrada i sortida de les poblacions, la citada creació d'una acadèmia de la llengua normanda per unificar els dialectes (cotentinais, brayon, le cauchois ,nord-cauchois, roumois i l’augeron de la famosa regió de Calvados) o l'entrada de la llengua a l'escola. "M'agradaria que el normand es tornessin a introduir a les escoles primàries, hi ha una opció normanda a les universitats, escoles secundàries i proposaré al rectorat, d'introduir-lo a les escoles" va dir Hervé Morin, president de la Regió, ahir. Un dels arguments del govern regional és que la visibilitat d'una llengua pròpia afavoreix el turisme i, de retruc, l'economia, com passa a la veïna Bretanya.
La llengua normanda forma part de les llengües d'oïl, la més important és la francesa però també hi formen part el franc-comtès, el galo de la Bretanya, el poitevin-saintongeais o el picard. Actualment té 30.000 parlants i és llengua oficial a l'illa de Jersey on la parlen 2.600; prop d'un 3 %. La seva grafia estàndard s'anomena Système Lechanteurs però hi ha grafies pròpies per la pròpia Jersey o a Guernsey. Diversos moviments populars: Magène, Parlers et Traditions Populaires de Normandie, el Moucement Normand o, des de l'any 2016, la Federació d'Associacions per la Llengua Normanda integrada per diverses organitzacions.
dimecres, 19 de desembre del 2018
707. Paolo Maninchedda guanya les "primeres primàries nacionals sardes"
El
Partito dei Sardi va convocar les "primeres primàries nacionals
sardes". Com s'esperava el líder del partit, Paolo Maninchedda, ha
guanyat el procés. Les votacions s'han fet del 6 al 16 de
desembre. Hi participaven 5 aspirants a
liderar la llista nacionalista d'esquerra a President/a de Sardenya. Els resultats, on hi han participat 20.455 inscrits, han estat clars:
Paolo Maninchedda: 15.452
Matteo Murgia : 1.024
Antonio Sardu : 1.011.
Gian Paolo Casula : 335
Giovanni Panunzio: 343
Blancs: 440
En ser proclamat guanyador Maninchedda ha afirmat: "Els sards hem començat a dir "nosaltres". La clandestinitat de la nació sarda ha acabat avui. Totes les inhibicions i falsificacions s'han vist aclaparades per un vot terriblement complicat, però amb la presència de desenes de milers de persones. Són números que han d'excitar a tothom, no només nosaltres. No hem fet tot això per manar, sinó per deixar de rebre ordres, ser lliures i responsables; no ens dirigeix l'ambició, sinó per conviccions . Ara el següent pas és parlar de poders i no només de problemes; estar emancipats de l'intercanvi desigual que ens ha convertit en consumidors assistits i inhibits com a bilingües; estem aprenent a defensar els nostres interessos pacíficament però col·lectivament, en lloc de confiar en herois o salvadors. Hem de fer un gran pas, hem d'ensenyar als partits italians que mai no ens separarem".
El partit ha anunciat que podrà participar a qualsevol aliança però un referèndum d'autodeterminació n'és la condició: "Primer la nació, després els candidats. El referèndum sobre la nació és el terreny de les aliances". El partit ProgReS (Projecte República de Sardenya), que el 28 d'octubre va celebrar la seva assemblea nacional, s'ha desmarcat del procés de primàries i aposta per una convergència nacional amb Unidos, escissió de Forza Italia, creant Sardi Liberi on s'hi han unit membres crítics del Partit Sard d'Acció (PSd'Az), el més veterà dels partits nacionals de l'illa. El PSd'Az ha tancat un acord amb la Lega i dirigirà la coalició de centre-dreta. Finalment la coalició Autodeterminatzione, formada per independentistes i autodeterministes presenta a Andrea Murgia com a candidat a president de Sardenya després de patir l'escissió d'una de les seves set components que, finament, donarà suport a la llista del Partit Democràtic italià.
Maninchedda és un veterà polític sard que va formar part del govern de centre esquerra de Progetto Sardegna el 2003. Aquest moviment va acabar integrant-se al Partit Democràtic italià quatre anys més tard i Maninchedda va fundar Saregna è Libertà integrant-se al PSd'Az. l'any 2013 va escindir-se d'aquest partit per fundar el Partito dei Sardi amb un sector del moviment independentista ProgReS que, dos anys abans, s'havia escindit d'indepèndentza Repùbrica de Sardigna (avui dins Autodeterminatzione).
Per tant, a les properes eleccions nacionals sardes, com a mínim hi participaran quatre llistes nacionals:
- PSd'Az liderant la coalició de centre dreta on també hi ha Fortza Paris
- Partito dei Sardi-Primarias, sobiranistes de centre esquerra
- Autodeterminatzione (coalició de Sardegna Possibile, iRS, Sardigna Natzione Indipendentzia, Liberu, Rosso Mori), independentistes
- Sardi Liberi (ProgReS i Unidos) autonomistes i sobiranistes de centre-dreta
Paolo Maninchedda: 15.452
Matteo Murgia : 1.024
Antonio Sardu : 1.011.
Gian Paolo Casula : 335
Giovanni Panunzio: 343
Blancs: 440
En ser proclamat guanyador Maninchedda ha afirmat: "Els sards hem començat a dir "nosaltres". La clandestinitat de la nació sarda ha acabat avui. Totes les inhibicions i falsificacions s'han vist aclaparades per un vot terriblement complicat, però amb la presència de desenes de milers de persones. Són números que han d'excitar a tothom, no només nosaltres. No hem fet tot això per manar, sinó per deixar de rebre ordres, ser lliures i responsables; no ens dirigeix l'ambició, sinó per conviccions . Ara el següent pas és parlar de poders i no només de problemes; estar emancipats de l'intercanvi desigual que ens ha convertit en consumidors assistits i inhibits com a bilingües; estem aprenent a defensar els nostres interessos pacíficament però col·lectivament, en lloc de confiar en herois o salvadors. Hem de fer un gran pas, hem d'ensenyar als partits italians que mai no ens separarem".
El partit ha anunciat que podrà participar a qualsevol aliança però un referèndum d'autodeterminació n'és la condició: "Primer la nació, després els candidats. El referèndum sobre la nació és el terreny de les aliances". El partit ProgReS (Projecte República de Sardenya), que el 28 d'octubre va celebrar la seva assemblea nacional, s'ha desmarcat del procés de primàries i aposta per una convergència nacional amb Unidos, escissió de Forza Italia, creant Sardi Liberi on s'hi han unit membres crítics del Partit Sard d'Acció (PSd'Az), el més veterà dels partits nacionals de l'illa. El PSd'Az ha tancat un acord amb la Lega i dirigirà la coalició de centre-dreta. Finalment la coalició Autodeterminatzione, formada per independentistes i autodeterministes presenta a Andrea Murgia com a candidat a president de Sardenya després de patir l'escissió d'una de les seves set components que, finament, donarà suport a la llista del Partit Democràtic italià.
Maninchedda és un veterà polític sard que va formar part del govern de centre esquerra de Progetto Sardegna el 2003. Aquest moviment va acabar integrant-se al Partit Democràtic italià quatre anys més tard i Maninchedda va fundar Saregna è Libertà integrant-se al PSd'Az. l'any 2013 va escindir-se d'aquest partit per fundar el Partito dei Sardi amb un sector del moviment independentista ProgReS que, dos anys abans, s'havia escindit d'indepèndentza Repùbrica de Sardigna (avui dins Autodeterminatzione).
Per tant, a les properes eleccions nacionals sardes, com a mínim hi participaran quatre llistes nacionals:
- PSd'Az liderant la coalició de centre dreta on també hi ha Fortza Paris
- Partito dei Sardi-Primarias, sobiranistes de centre esquerra
- Autodeterminatzione (coalició de Sardegna Possibile, iRS, Sardigna Natzione Indipendentzia, Liberu, Rosso Mori), independentistes
- Sardi Liberi (ProgReS i Unidos) autonomistes i sobiranistes de centre-dreta
dilluns, 17 de desembre del 2018
706. La regió del Loire-Atlantique aprova un referèndum per unificar-se amb la Bretanya
El Consell Regional de la Bretanya Sud (Loire-Atlantique) ha aprovat avui la celebració d'un referèndum per reunificar-se amb la resta de la
Bretanya. El mateix hemicicle ha refusat la reunificació immediata
(droit d'option) per 30 vots en contra front 13 a favor. Hi ha hagut 15
abstencions. Posteriorment la celebració d'un referèndum ha rebut un
suport unànime: 55 sí, 3 no i 3 abstencions. El president del
Loire-Atlantique, Philippe Grosvalet (Partit Socialista), ha afirmat que
demanarà ara al govern francès la celebració del referèndum.
La votació d'avui la va convocar el propi Grosvalet després que Bretagne Réunie presentés 100.000 signatures, el 27 de novembre, demanant la reunificació nacional bretona en una sola regió. Quan els nazis van envair l’estat francès, el seu règim titella va aprofitar per separar una part de Bretanya de la resta de la nació. Va néixer així la regió artificial de Loire-Atlantique pel decret número 2727 del règim col·laboracionista de Vichy. Era el 30 de juny de 1941. Expulsats els nazis i caigut Vichy el nou estat francès va derogar tota la legislació col·laboracionista ...excepte el decret que amputava Bretanya. Des de llavors els bretons amb defensat la reunificació nacional.
La votació d'avui la va convocar el propi Grosvalet després que Bretagne Réunie presentés 100.000 signatures, el 27 de novembre, demanant la reunificació nacional bretona en una sola regió. Quan els nazis van envair l’estat francès, el seu règim titella va aprofitar per separar una part de Bretanya de la resta de la nació. Va néixer així la regió artificial de Loire-Atlantique pel decret número 2727 del règim col·laboracionista de Vichy. Era el 30 de juny de 1941. Expulsats els nazis i caigut Vichy el nou estat francès va derogar tota la legislació col·laboracionista ...excepte el decret que amputava Bretanya. Des de llavors els bretons amb defensat la reunificació nacional.
dilluns, 10 de desembre del 2018
705. El duet de Mallorca Janski guanya el festival de cançó de llengües minoritzades
El Suns Europe es va celebrar al Friül del 29 de novembre al 2 de desembre a Udin. Yr Ods, de Gal·les, va quedar en segona posició i la ladina de Fassa Martina Iori en tercer lloc. Artistes en llengua basca, gallega, de Baixa Saxònia, sueca de Finlàndia, romanx o friülana van competir. L'esdeveniment està organitzat per Cooperativa Informazione Friulana, ARLeF -
Agjenzie Regjonâl pe Lenghe Furlane,la Regione Autonoma Friuli
Venezia Giulia, Udine e i la Fondazione Friul.
diumenge, 9 de desembre del 2018
704. El sector independentista passa a dirigir el partit nacional de Gal·les
Els estatuts del partit permeten que la direcció sigui re elegida de forma directa si ningú s'hi oposa. A principi d'estiu Price i Rhun ap Iorwerth van presentar la seva candidatura i, per tant, es van convocar eleccions internes. Aquestes es van celebrar del 7 d'agost al 27 de setembre i hi van participar 5.762 militants. Si Wood presentava l'ala autonomista d'esquerra Rhun ap Iorwerth va aconseguir el suport dels militants històrics com Dafydd Wigley o Ieuan Wyn Jones. Defensava un gir cap al centre que Wood va definir com una dretanització afirmant que, si guanyava ap Iorwerth el partit s'obriria a pactes amb els liberaldemòcrates i fins i tot als conservadors que dirigeixen el govern britànic. Ap Iorwerth ho va negar però el seu discurs es va apropar al nacionalisme tradicional i fins i tot a una entesa amb el sector independentista.
Els independentistes van presentar Adam Price com a candidat a líder del partit (no existeix la figura de secretari general) amb un programa nacionalista transversal. El Plaid Cymru ha estat, des de la seva fundació el 1925 un partit de centre esquerra obert a diverses tendències sobre la base de la defensa de la nació gal·lesa, per això és l'únic partit nacional gal·lès a imatge de l'Scottish National Party, fundat nou anys més tard, i rep vots de tots els segments ideològics.
Els resultats van ser clars. Price va obtenir el 49,7 %, ap Iorwerth el 28 i Wood el 22 %. En la segona volta el candidat independentista va aconseguir el 63 % front el 36 % d'ap Iorwerth. Des de llavors Adam Price ha començat a desenvolupar el seu programa. En primer lloc ha reconegut l'esforç de l'antiga dirigent per mantenir i fer créixer el partit. En segon lloc a defensat que la independència és la sortida més viable per a Gal·les. El seu discurs europeista afirma que el Regne Unit ha quedat fora d'Europa amb el Brexit que defineix com "l'ocàs de l'imperi britànic moribund".
Price lluita ara per encapçalar el discurs europeista a Gal·les; però d'una nova Europa reformada: "Això donaria sentit a la solidaritat compartida que s'expressa a través del principi de la cohesió econòmica i social de Delors que es troba al cor del projecte de la Unió Europea. Després de la Segona Guerra Mundial, els blocs de construcció de la UE eren els Estats nacionals. Avui hem de tenir més en compte les nacions europees més petites -Catalunya, Bretanya, Flandes, Sardenya, Escòcia, Gal·les i moltes més (...) L'Europa reformada que estic propugnant haurà de donar molt més èmfasi a aquesta base democràtica. Si no es veurà cada vegada més com l'eina de l'elit política. Al cap i a la fi, va ser el gran nacionalista bretó Yann Fouéré qui, en els anys 60, va encunyar el terme L'Europe aux cent drapeaux (Europa d'un centenar de banderes). Tot i això, encara ens envolta el significat total de l'eslògan de la Unió Europea, la nostra unitat en la diversitat ".
Finalment, el primer dirigent homosexual del partit nacional gal·lès ha posat la independència al centre del programa polític de la formació. "No hi haurà viatgers de segona classe en el nostre viatge cap a un país pròsper, segur i independent de Gal·les. Hem de convertir-nos en l'esperança d'aquells sense esperança".
dissabte, 24 de novembre del 2018
703. Neix un partit independentista transversal a Gal·les: Ein Gwlad
EG afirma que, fins ara, votar al Plaid Cymru era fer-ho pels laboristes (socialistes) i, per tant, només era possible defensar els drets nacionals gal·lesos vinculant aquests només a polítiques econòmiques d'esquerra. El nou partit, en canvi, proposa que les diferents línies polítiques puguin unir-se amb l'objectiu comú de la defensa de Gal·les, per això es defineix com a sincrètic, transversal. Per això defensa la renda bàsica, una idea d'esquerra, i la flat tax, impost pla, de dreta. Per tot plegat es presentaran a les eleccions gal·leses de 2021.
La consellera de Gwerin Gyntaf/People First va anunciar el 23 de novembre que s'incorporava al partit. Paral·lelament Ein Gwlad va comunicar que havia establert tres seccions locals Conwy Valley, Llanelli i West Glamorgan. En el primer cas el seu responsable és Rhydian Hughes, ex vice president de la plataforma cívica Yes Cymru. Ein Gwlad celebrarà la seva primera assemblea nacional Newtown el 9 de febrer.
dimecres, 21 de novembre del 2018
702. Onada d'atacs maputxe arran de l'assassinat d'un militant per part de l'exèrcit xilè
La successió de fets violents al territori maputxe de Xile és innegable. El 5 de maig
fou atacada una instal·lació de l'extractora de fusta Louisiana Pacific
que explota terres dels maputxe. Els atacants van cremar-hi dos
camions, una excavadora i d'altra maquinaria. A més van deixar fulls
volants per la llibertat dels presos polítics maputxe. A Temucuicui, una
de les comunitats maputxe més actives, fou atacat el vehicle i el
domicili d'un comuner maputxe el dia 9 de maig.
Aquesta acció, sense reivindicar, seria acció de paramilitars finançats
per les empreses extractores i els terratinents de la zona. El mateix dia,
quinze encaputxats del moviment maputxe van dur a terme una altra acció
a Quepe. Van envoltar un grup de camperols i els hi van cremar el
tractor tot reclamant les terres pels seus propietaris legítims.
Finalment, el mateix dia, dos agents de policia xilens van resultar
ferits en un atac a trets que ningú ha reivindicat. L'emboscada fou a
terres maputxe, concretament a Tirúa, al pont de Lleu-Lleu, una zona
molt conflictiva. La matinada del 24 de maig
a una carretera prop d'Ercilla, va resultar ferit de bala un camioner,
tres camions cremats i dos més amb trets. La carretera va quedar
tallada. Els atacants van deixar un llençol on s'hi llegia:
'“Mapuche Malleco Fabiola Antiqueo, Lorenza y Sayen, y Macarena Valdes.
No más represión y justicia contra nuestra lamngen, libertad a los presos políticos maputxe”
Tot i que el govern xilè ha retornat part de les terres a famílies maputxe, el moviment ho considera una forma de comprar silencis. En total s'han entregat 1.700 títols de propietats. Les darreres, aquest maig, han estat 535 famílies de Cautín i el Malleco. L'any 2006 el pressupost del Fondo de Tierras y Aguas era de 17.000 milions de pesos; el 2009 40.000 i el 2016 ha arribat a 83.400.
Des de llavors els atacs han sovintejat al Wallmapu (veure els informes mensuals a InterNacionalistes a la pestanya 'Maputxe'). L'assassinat de Camilo Catrillanca el 14 de novembre ha encès, encara més la situació socio-política; des de llavors el Wallmapu crema.
15 de novembre: Cremat un habitatge turístic a Tirúa, Arauco. Xocs amb la policia xilena pels carrers de Temuco.
15 de novembre: Atacs a dues patrulles policials xilenes a Ercilla.
15 de novembre: Cremada una església cristiana a Ercilla.
15 de novembre: Incautat i cremat un vehicle de la televisió xilena per manipular les informacions sobre el moviment maputxe a Ercilla.
15 de novembre: Cremada la mansió de la família latifundista Guarnieri Ballocchia Quidico (fotografia)
15 de novembre: Cremada una capella catòlica a Temuco.
15 de novembre: Cremada una escola xilena a Temuco.
15 de novembre: Cremat un centre de l'estat xilè a Pidima.
15 de novembre: Cremades dues màquines d'empreses extractivistes forestals a Collipuli.
16 de novembre: Cremades quatre màquines d'empreses extractivistes forestals a Bariloche, Argentina. L'acció l'assumeix Resistència Ancestral Maputxe.
17 de novembre: Cremat un habitatge turístic a Padre Las Casas
17 de novembre: Tres policies xilens ferits en un atac a Cañete.
18 de novembre: Cremada una escola xilena a Collipulli.
18 de novembre: Cremada la casa d'Aniceto Norín, dirigent maputxe que ha propiciat un acord amb l'estat xilè.
19 de novembre: Cremats dos habitatges turístics a Tirúa
20 de novembre: Cremades una escola i dos habitatges turístics a Quidico. La meitat de reserves turístiques cancel·lades arran dels atacs.
20 de novembre: Atac a una explotació rural a Hualpín.
20 de novembre: Sabotejada la carretera de Carahue tot desfent l'asfalt.
20 de novembre: Un home que atacava militants maputxe que volien cremar una església a Carahue és mort.
Arran d'aquests fets la policia xilena ha reconegut que no controla gran part del Wallmapu i el govern ha alertat que des de gener de 2011 fins ara hi ha hagut 2.895 actes de resistència amb 920 incendis i 509 atacs a Carabineros, i 20 morts. Entre el 14 i el 20 de novembre Xile ha reconegut 17 atacs incendiaris al Wallmapu.
'“Mapuche Malleco Fabiola Antiqueo, Lorenza y Sayen, y Macarena Valdes.
No más represión y justicia contra nuestra lamngen, libertad a los presos políticos maputxe”
Tot i que el govern xilè ha retornat part de les terres a famílies maputxe, el moviment ho considera una forma de comprar silencis. En total s'han entregat 1.700 títols de propietats. Les darreres, aquest maig, han estat 535 famílies de Cautín i el Malleco. L'any 2006 el pressupost del Fondo de Tierras y Aguas era de 17.000 milions de pesos; el 2009 40.000 i el 2016 ha arribat a 83.400.
15 de novembre: Cremat un habitatge turístic a Tirúa, Arauco. Xocs amb la policia xilena pels carrers de Temuco.
15 de novembre: Atacs a dues patrulles policials xilenes a Ercilla.
15 de novembre: Cremada una església cristiana a Ercilla.
15 de novembre: Incautat i cremat un vehicle de la televisió xilena per manipular les informacions sobre el moviment maputxe a Ercilla.
15 de novembre: Cremada la mansió de la família latifundista Guarnieri Ballocchia Quidico (fotografia)
15 de novembre: Cremada una capella catòlica a Temuco.
15 de novembre: Cremada una escola xilena a Temuco.
15 de novembre: Cremat un centre de l'estat xilè a Pidima.
15 de novembre: Cremades dues màquines d'empreses extractivistes forestals a Collipuli.
16 de novembre: Cremades quatre màquines d'empreses extractivistes forestals a Bariloche, Argentina. L'acció l'assumeix Resistència Ancestral Maputxe.
17 de novembre: Cremat un habitatge turístic a Padre Las Casas
17 de novembre: Tres policies xilens ferits en un atac a Cañete.
18 de novembre: Cremada una escola xilena a Collipulli.
18 de novembre: Cremada la casa d'Aniceto Norín, dirigent maputxe que ha propiciat un acord amb l'estat xilè.
19 de novembre: Cremats dos habitatges turístics a Tirúa
20 de novembre: Cremades una escola i dos habitatges turístics a Quidico. La meitat de reserves turístiques cancel·lades arran dels atacs.
20 de novembre: Atac a una explotació rural a Hualpín.
20 de novembre: Sabotejada la carretera de Carahue tot desfent l'asfalt.
20 de novembre: Un home que atacava militants maputxe que volien cremar una església a Carahue és mort.
Arran d'aquests fets la policia xilena ha reconegut que no controla gran part del Wallmapu i el govern ha alertat que des de gener de 2011 fins ara hi ha hagut 2.895 actes de resistència amb 920 incendis i 509 atacs a Carabineros, i 20 morts. Entre el 14 i el 20 de novembre Xile ha reconegut 17 atacs incendiaris al Wallmapu.
diumenge, 18 de novembre del 2018
701. La cursa per la llengua bretona reparteix 124.000 € a projectes de socialització del bretó
Dissabte dia 10 a Gwengamp, va tenir lloc la presentació oficial del finançament a projectes en favor de la llengua bretona d'Ar Redadeg. Redadeg és la cursa de relleus a través de la Bretanya sota administració francesa per donar suport a la transmissió de la llengua bretona i participa en el muntatge de molts projectes al voltant de la llengua bretona. El 2018, s'han recollit 124.000 euros a través dels quilòmetres de relleus venuts a particulars i empreses.
Amb 10.000 € atorgats al centre de recreació Ti ar Vro, des del 26 de setembre, a una vella escola, aquesta s'ha convertit en un espai de socialització en bretó per uns trenta nens de 4 a 11 anys. Es van recolzar altres set projectes, com ara Radio Kerne per al seu projecte de ràdio a Naoned; C'hwi a gano, la sèrie web en bretó de Bev.bzh i la seva xarxa social dedicada als britòfons.
Els altres beneficiaris són An Hentoù Treuz i la seva eina d'ensenyament bretó; Difenn, pel seu projecte contra la desigualtat; Adees, per a un espectacle per a nens i Mignoned ar Brezhoneg, durant els deu anys del projecte de difusió musical en bretó Taol-Lañs.
Sobre Ar Redadeg i el renaixement del bretó (article del 2010)
dissabte, 17 de novembre del 2018
700. Parlem de la violència del govern "efectiu"
La violència és l'ús de la força per dominar, coaccionar, malmetre, destruir o matar, implicant sofriment contra algú. Només es pot exercir de dues formes:
- amb armes,
- amb força física sense cap element exterior
El monopoli de les armes correspon a l'estat segons un concepte de Max Weber, però no és de franc. La violència la pot exercir l'estat en defensa del dret, de forma mesurada en tant que qualsevol altra part no l'exerceix. Si l'estat usa la violència com a eina política per a coaccionar aquesta deixa de ser legítima i passa a ser autoritari. El monopoli de la violència exigeix que qui l'exerceix estigui legitimat i, sempre, com a recurs últim. El TSJC, per exemple, va ordenar evitar el referèndum de l'u d'octubre però "sense afectar la normal convivència ciutadana" que era, clarament, un bé major. El govern de l'estat la va desobeir i va passar per sobre d'aquest bé superior imposant el seu interès de repressió política sobre la convivència. A partir d'aquell moment va perdre la legitimitat i tota violència exercida ha estat il·legítima i, per tant, simple repressió política. L'estat ha passat a ser autoritari i ha violat reiteradament els drets civils. L'article 7 del Tractat de la Unió Europea permet de suspendre els drets d'un estat membre si la Unió considera que amenaça els drets i els valors democràtics.
Òbviament el moviment català no ha usat la violència. No té armes, no les vol i no ha usat la força física contra ningú. Ben al contrari, ha actuat de forma estoica contra constant provocacions; insults, robatoris de símbols, pallisses, agressions, empresonament, us de les detencions arbitràries enlloc de les citacions judicials, càrregues policials o amenaces de mort. I malgrat això, el 15 de novembre, Quim Torra va referir-se a una pintada d'Arran a Sant Cugat, acció de protesta pacífica, com a "violència". La legió de tertulians/es sense feina coneguda i pagueta confirmada que omplen els mitjans de difusió autonòmics van seguir en molts casos aquesta posició. La realitat és que és el govern del propi Torra qui, des del 17 de maig, exerceix el monopoli de la violència a Catalunya.
Malgrat desenes d'accions amb ganivets, serres i d'altres estris a poblacions com Verges, Manresa, Palamós, o agressions a Lledoners el "govern efectiu" ha estat absolutament inefectiu en identificar els elements para policials que actuen de nit contra símbols catalans. Una incompetència absoluta envolta les investigacions que són inexistents i han derivat en la impunitat dels grups espanyolistes. En canvi el "govern efectiu" sí ha estat efectiu en usar la violència contra els independentistes. Tant efectiu que a l'estat ja no li cal exercir-la directament, des del 17 de maig, quan el govern de Vichy va pujar al poder a base de renunciar a tot el que havia promès a la campanya electoral (restitució del President i govern legítim, alliberament dels presos polítics, implementació de la República, assumir el mandant de l'U d'Octubre) Espanya no ha hagut de fer servir ni l'amenaça. El "govern efectiu" ha deixat de veure la violència com un últim recurs i l'ha fet servir com a primera opció de cara a esclafar tota protesta independentista. Per exemple:
1) 29/09/2018 - Càrrega violenta de la policia del govern "efectiu" contra els independentistes que protestaven per la marxa que homenatjava els policies espanyols que van atacar col·legis electorals l'u d'octubre de 2017. 6 detinguts i 24 ferits.
2) 01/10/2018 - Càrrega violenta de la policia del govern "efectiu" contra independentistes a Via Laietana; 43 persones ferides
3) 01/10/2018 - Càrrega violenta de la policia del govern "efectiu" contra independentistes al Parlament
4) 03/10/2018 - Càrrega violenta de la policia del govern "efectiu" a Sarrià contra una protesta per una marxa espanyolista, a una noia li van trencar el braç
5) 10/11/2018 - Càrrega violenta de la policia del govern "efectiu" contra els independentistes que protestaven per la marxa que homenatjava els policies espanyols que van atacar col·legis electorals l'u d'octubre de 2017; 15 ferits.
6) 08/12/2018 - Càrregues brutals a Girona (18 ferits) i Terrassa (19 ferits) per a protegir actes del grup espanyolista d'extrema dreta Vox. Hi ha 37 persones ferides.
7) 21/12/2018 - Càrregues policials a Barcelona i assalt a un bar d'Amposta contra mobilitzacions pacífiques dels CDR. Hi ha 13 catalans detinguts i 77 ferits. Un d'ells per un testicle arran d'un projectil.
La violència, avui, a Catalunya només la posa un bàndol, el del govern efectiu, per a actuar com a lacai de l'espanyolisme. Molts dels qui vam donar suport a aquest govern hem deixat passar set mesos per veure si la mentida era al cor del "govern efectiu". Ho ha estat i, malauradament, acompanyada del cinisme. I com deia Oscar Wilde, "un cínic és un que sap el preu de tot i no dóna valor a res". El govern de Vichy sap que el preu d'obeir als seus votants és la repressió però no dóna valor a la llibertat com a valor superior a la repressió. Tothom té dret a tenir por però ningú a mentir. Els qui creguin que no és possible que deixin d'usar la violència contra els qui ho estan fent.
- amb armes,
- amb força física sense cap element exterior
El monopoli de les armes correspon a l'estat segons un concepte de Max Weber, però no és de franc. La violència la pot exercir l'estat en defensa del dret, de forma mesurada en tant que qualsevol altra part no l'exerceix. Si l'estat usa la violència com a eina política per a coaccionar aquesta deixa de ser legítima i passa a ser autoritari. El monopoli de la violència exigeix que qui l'exerceix estigui legitimat i, sempre, com a recurs últim. El TSJC, per exemple, va ordenar evitar el referèndum de l'u d'octubre però "sense afectar la normal convivència ciutadana" que era, clarament, un bé major. El govern de l'estat la va desobeir i va passar per sobre d'aquest bé superior imposant el seu interès de repressió política sobre la convivència. A partir d'aquell moment va perdre la legitimitat i tota violència exercida ha estat il·legítima i, per tant, simple repressió política. L'estat ha passat a ser autoritari i ha violat reiteradament els drets civils. L'article 7 del Tractat de la Unió Europea permet de suspendre els drets d'un estat membre si la Unió considera que amenaça els drets i els valors democràtics.
Òbviament el moviment català no ha usat la violència. No té armes, no les vol i no ha usat la força física contra ningú. Ben al contrari, ha actuat de forma estoica contra constant provocacions; insults, robatoris de símbols, pallisses, agressions, empresonament, us de les detencions arbitràries enlloc de les citacions judicials, càrregues policials o amenaces de mort. I malgrat això, el 15 de novembre, Quim Torra va referir-se a una pintada d'Arran a Sant Cugat, acció de protesta pacífica, com a "violència". La legió de tertulians/es sense feina coneguda i pagueta confirmada que omplen els mitjans de difusió autonòmics van seguir en molts casos aquesta posició. La realitat és que és el govern del propi Torra qui, des del 17 de maig, exerceix el monopoli de la violència a Catalunya.
Malgrat desenes d'accions amb ganivets, serres i d'altres estris a poblacions com Verges, Manresa, Palamós, o agressions a Lledoners el "govern efectiu" ha estat absolutament inefectiu en identificar els elements para policials que actuen de nit contra símbols catalans. Una incompetència absoluta envolta les investigacions que són inexistents i han derivat en la impunitat dels grups espanyolistes. En canvi el "govern efectiu" sí ha estat efectiu en usar la violència contra els independentistes. Tant efectiu que a l'estat ja no li cal exercir-la directament, des del 17 de maig, quan el govern de Vichy va pujar al poder a base de renunciar a tot el que havia promès a la campanya electoral (restitució del President i govern legítim, alliberament dels presos polítics, implementació de la República, assumir el mandant de l'U d'Octubre) Espanya no ha hagut de fer servir ni l'amenaça. El "govern efectiu" ha deixat de veure la violència com un últim recurs i l'ha fet servir com a primera opció de cara a esclafar tota protesta independentista. Per exemple:
1) 29/09/2018 - Càrrega violenta de la policia del govern "efectiu" contra els independentistes que protestaven per la marxa que homenatjava els policies espanyols que van atacar col·legis electorals l'u d'octubre de 2017. 6 detinguts i 24 ferits.
2) 01/10/2018 - Càrrega violenta de la policia del govern "efectiu" contra independentistes a Via Laietana; 43 persones ferides
3) 01/10/2018 - Càrrega violenta de la policia del govern "efectiu" contra independentistes al Parlament
4) 03/10/2018 - Càrrega violenta de la policia del govern "efectiu" a Sarrià contra una protesta per una marxa espanyolista, a una noia li van trencar el braç
5) 10/11/2018 - Càrrega violenta de la policia del govern "efectiu" contra els independentistes que protestaven per la marxa que homenatjava els policies espanyols que van atacar col·legis electorals l'u d'octubre de 2017; 15 ferits.
6) 08/12/2018 - Càrregues brutals a Girona (18 ferits) i Terrassa (19 ferits) per a protegir actes del grup espanyolista d'extrema dreta Vox. Hi ha 37 persones ferides.
7) 21/12/2018 - Càrregues policials a Barcelona i assalt a un bar d'Amposta contra mobilitzacions pacífiques dels CDR. Hi ha 13 catalans detinguts i 77 ferits. Un d'ells per un testicle arran d'un projectil.
La violència, avui, a Catalunya només la posa un bàndol, el del govern efectiu, per a actuar com a lacai de l'espanyolisme. Molts dels qui vam donar suport a aquest govern hem deixat passar set mesos per veure si la mentida era al cor del "govern efectiu". Ho ha estat i, malauradament, acompanyada del cinisme. I com deia Oscar Wilde, "un cínic és un que sap el preu de tot i no dóna valor a res". El govern de Vichy sap que el preu d'obeir als seus votants és la repressió però no dóna valor a la llibertat com a valor superior a la repressió. Tothom té dret a tenir por però ningú a mentir. Els qui creguin que no és possible que deixin d'usar la violència contra els qui ho estan fent.
dissabte, 3 de novembre del 2018
699. Per què hem avançat el darrer any ?
L’aniversari del referèndum i posterior declaració d’independència de Catalunya de 2017 ha provocat un allau de reportatges d’anàlisi sovint intencionada. El missatge més repetit ha estat que els independentistes no se’n van en sortir i va arribar el desastre. La realitat és ben diferent. En primer lloc per què no hi ha hagut cap desastre i la vida, continua, amb l’excepció de les víctimes de la repressió espanyola, igual. L’únic desastre és que Espanya reprimeix la diferència política i la única manera d’evitar-ho és mai dissentir de l’estat: assumir la dictadura.
'Quan les persones estan tristes no fan res. Només ploren sobre la seva condició.
Però quan estan enfadades, provoquen el canvi'. Malcolm X
Venim també d’una profunda crisi a l’altre gran formació política nacional, la coalició CiU que, durant dècades, va fer de dic de contenció de l’independentisme. La seva ruptura va provocar la fi d’UDC i la seva reconstitució com una formació independentista, Demòcrates de Catalunya. La part de CDC, esquitxada pels afers de corrupció vinculats a Jordi Pujol, hauria d’haver acabat encara pitjor però no només es va refer com a PDeCAT sinó que va fer un enorme gir ideològic, una vegada fracassats l’estatut i el pacte fiscal, i va adoptar l’independentisme. Finalment l’espai rupturista, marginal després de la ruptura de l’MDT, no només ha sobreviscut sinó que ha bastit una plataforma de base local, la CUP, que ha arribat fins i tot al Parlament, fet que part de la Candidatura considerava inviable només fa set anys (la decisió de fer-ho és de 2012) i avui és fora de qualsevol debat.
Pel que fa als moviments socials un espai com Òmnium ha passat del culturalisme resistent a l’independentisme desacomplexat i l’emergència de l’Assemblea Nacional Catalana, excel·lent eina transversal, ha derivat en mobilitzacions massives inimaginables fa només 15 anys. Tota aquesta pressió, provocada essencialment pel no d’Espanya a les seleccions catalanes, al concert econòmic i, sobretot, al nou estatut, ha derivat en un actor polític sense el qual, avui, no es pot fer cap acció política o social a Catalunya.
Avenços en la majoria de fronts
- Quan l’esperat referèndum de 2014 es va transformar en una consulta no vinculant fou molt gran la decepció de part del moviment nacional. La idea, llavors, era que fer un referèndum era inviable ja que Espanya no ho permetria. D’aquella ensulsiada va sorgir un moviment polític unitari, Junts pel Sí, que es va comprometre a fer possible aquell referèndum impossible. I a més a aplicar el seu resultat en 18 mesos. És aquesta la gènesi de la victòria de l’U d’Octubre i la derrota tout court d’Espanya a Catalunya.
- El referèndum de 2017 era la culminació d’un moviment que pretenia, essencialment, sacsejar la societat catalana. Sortir del paradigma de l’oasi i del hàmster donant voltes a la roda. El fet de posar plaços fou essencial per aconseguir-ho, en cas contrari s’hauria dilatat ad eternum la legislatura per no anar enlloc. L’altre gran què fou la unitat, interna a Junts pel Sí i de tàctica amb la CUP que va actuar amb extrema lleialtat.
- Fer veure que Catalunya és una nació sotmesa, per la força, i que la “coexistència” no és viable ha estat el gran èxit de tot el moviment. Ja res és igual. Evidentment que ha emergit el pus de l’espanyolisme, el mateix que va sortir a les darreries del franquisme i que, durant dècades, no es manifestava per què l’escenari ja li era còmode. Ara ja no s'hi sent i s'ha de moure. Que Catalunya no es sent espanyola ni cap a Espanya calia evidenciar-ho. I més internament que a nivell internacional. Des de l’octubre de 2017 fins avui ha quedat clar que Catalunya no és Espanya i que hi ha una massa social que ha desconnectat de l’estat. Fins i tot internacionalment la visió ha canviat i no només per la brutal agressió física de l’U d’octubre sinó pels empresonaments, exili, judicis a Alemanya/Bèlgica, protestes o la victòria del 21D. S’ha avançat en reconeixement.
- També s’ha avançat en organització. Amb l’emergència dels Comitès de Defensa de la República, de base local, defugint erms debats de ponències polítiques, passant a l’acció, malgrat la repressió, amb imaginació d’accions. Els CDR són una eina que no existia fa 2 anys i l’avenç que han suposat és indiscutible. Cert és que ANC i Òmnium s’ha allunyat de l’acció conjunta però la Diada de 2018 confirma que això no ha suposat cap afebliment.
- I s’ha avançat a nivell electoral. L’independentisme va obtenir, el 21 de desembre de 2017, més vots que mai i va derrotar l’espanyolisme més mobilitzat de la història. Guanyar amb un 79 % de participació no és el mateix que fer-ho amb un 58 % (eleccions de 2010). I va fer-ho sense renunciar ideològicament a res. El més gran perill que hi havia després dels fets d’octubre era la reculada; seguir el procés del Pla Ibarretxe i que els sectors liquidacionistes es fessin amb el lideratge del moviment, renunciessin als seus principis a canvi d’estabilitat. Tota societat prefereix la calma i l’estabilitat de la derrota que la tensió i la mobilització de la lluita. És humà. Però els intents liquidacionistes, com el de la direcció d’ERC de renunciar a la unilateralitat, del “no volem més màrtirs” o de vincular l’alliberament dels presos a la fi del conflicte han trobat una oposició frontal. Com afirma Toni Comín: "Si t’has de rendir a la primera batussa, no vagis a la guerra".
- Aturada, de moment, la maniobra liquidacionista.* Especialment important fou la derrota liquidacionista de l'u de juliol de 2018 quan les bases d’ERC van forçar a no renunciar a la unilateralitat com apostava la direcció. També han aparegut nous lideratges (Elisenda Paluzie, Quim Torra), que no qüestionen que caldrà més sacrificis)i els propis presos (Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull), han tallat el debat de la seva llibertat a canvi de cessions. El primer va respondre als que no volen més màrtirs amb el clar “No vull sortir ràpid de la presó, sinó amb dignitat”. El segon als qui volen negociar pressupostos amb els carcellers amb afirmacions clares com “Em fa por que algú prioritzi acords bilaterals amb el PSOE amb l'excusa d'eixamplar la base";“No vam fer el referèndum de l’1-O per a aprovar els pressupostos de l’Estat” o encara negant-se a "ser intercanviat per uns quants vots per als pressupostos generals de l’Estat” o la posició de Rull i Turull de negar-se a ser suspesos com a diputats com pretenia el President del Parlament. Cada mes que passa, amb mobilitzacions massives constants, fa menys viable el liquidacionisme i l’aparició d’un Urkullu que digui que cal donar passes enrere i desautoritzi un Ibarratxe.
- Possiblement a nivell internacional és on s’ha avançat més. Quan, fa ja 9 anys vam iniciar Help Catalonia per tal d’internacionalitzar la causa catalana ens vam trobar amb una incomprensió absoluta. L’independentisme català era un moviment egoista de rics que volia separar-se dels pobres per ser més rics, Espanya era un país democràtic que respectava l’autonomia i la cultura catalanes, i Catalunya era lliure de decidir el seu futur i volia seguir sent espanyola mentre els independentistes eren una nosa minoritària. Avui aquest triple discurs ja no el fa gairebé ningú. Catalunya majoritàriament vol votar, i no per raons econòmiques, i no li deixa, usant la violència, un estat corrupte i autoritari. El gir ha estat espectacular. Espanya va optar per judicialitzar el conflicte català, resoldre’l als tribunals per no fer-ho als parlaments. La tàctica del darrer any del grup d’exiliats ha estat dur aquesta judicialització a tribunals europeus. L’èxit ha estat innegable, sobretot a Alemanya i Bèlgica però també a Escòcia i Suïssa. No només això sinó que la premsa, ferotgement oposada fa una dècada, és avui clarament favorable a la causa catalana. No a la independència en si però sí a la defensa dels drets democràtics. I més que això, la imatge de la, fa només 10 anys, ufanosa “Marca España” ha caigut en picat amb un descrèdit que ha deixat l’estat espanyol a la cua d’Europa. Com em deia un periodista finès “Que et robin els diners no és el meu problema, que no et deixin votar sí”. I sí, la UE ha intervingut. Ni com a mitjancera ni, molt menys per donar suport a una independència, però sí ha intervingut per què, per primera vegada en 300 anys el conflicte Catalunya-Espanya no hagi acabat amb afusellaments, decapitacions. És la línia vermella que Espanya no ha pogut creuar, i d’aquí la seva derrota. Sempre han resolt les demandes catalanes matant i aquesta vegada fins i tot van haver de deixar de pegar el dia u d’octubre.
* 1/8 Liquidacionisme, en teoria marxista, és la liquidació ideològica del programa d'un moviment per part membres d'aquest propi moviment, normalment a canvi de la fi de la repressió o a canvi de ser comprats. Ho van iniciar els menxevics el 1907.
2/8 Gener 2018: Malgrat presentar-se el 21D amb el programa de restaurar el President de la Generalitat el 30 de gener Roger Torrent es nega a investir Carles Puigdemont si això li ha de suposar ser objecte de repressió espanyola a ell.
3/8 Gener 2018: Ernest Maragall impulsa el lema "no necessitem més màrtirs". El pres Jordi Cuixart respondrà mesos més tard: “No vull sortir ràpid de la presó, sinó amb dignitat”.
4/8 Juliol 2018: La direcció d'Esquerra convoca una conferència nacional per renunciar a la unilateralitat. Les bases es revolten i han de fer enrere en la maniobra liquidacionista.
5/8 Juliol 2018: Joan Tardà afirma que comparteixen el 80 % amb C'anos. https://www.vilaweb.cat/noticies/joan-tarda-si-ets-innocent-que-coi-has-de-pactar/
6/8 Juliol 2018: Esquerra liquida la idea de la majoria independentista i llença el lema 'Cal eixamplar la base doncs no som prous' https://www.naciodigital.cat/noticia/158828/tarda/explica/cal/eixamplar/base/independentista
7/8 Setembre 2018: Joan Tardà afirma que optar per la unilateralitat és "ingenu i estúpid". https://www.eldiario.es/politica/Joan-Tarda-independentista-independencia-equivocado_0_811219120.html
8/8 Octubre 2018: Esquerra proposa aprovar els pressupostos de l'estat a canvi d'un "gest" d'Espanya amb els presos. Jordi Sànchez respon: “No vam fer el referèndum de l’1-O per a aprovar els pressupostos de l’Estat”
'Quan les persones estan tristes no fan res. Només ploren sobre la seva condició.
Però quan estan enfadades, provoquen el canvi'. Malcolm X
Perspectiva, paciència i perseverança
Quan el 28 d’octubre Carles Puigdemont va fer el seu darrer discurs a territori català va demanar “Perspectiva, paciència i perseverança”. La perspectiva ens permet veure la lluna i no el dit. L’espanyolisme i els seus comentaristes a sou han degradat com a derrota cada pas que ha fet l’independentisme català la darrera dècada. Des de les manifestacions, amb el mantra absurd de que cada any hi anava menys gent, a les victòries electorals, comptant sempre com un totum revolutum els qui no havien votat independentista, incloent-hi els abstencionistes (!) i fins i tot al format les urnes del referèndum. Sempre, tot, ha estat un fracàs.
D'on venim (la darrera dècada)
La perspectiva et fa veure d’on vens. L’ascens de l’independentisme i la seva hegemonia social provoquen urticària als opinadors a sou del poder. Però no només venim d’un independentisme marginal de finals del segle XX, venim també d’una profunda divisió dins el moviment nacional arran dels tripartits, d’un esgotador intent d’encabir Catalunya dins Espanya amb l’Estatut de 2006 avui bandejat de l’actualitat. Venim de les escissions d’ERC (Reagrupament i Solidaritat) pel seu gir abandonant l’independentisme de l’agenda i de la profunda crisi que va portar aquest partit a l’esfondrament electoral i a posar-se a les mans d’un historiador independent que feia un programa de televisió per manca de quadres dirigents no degradats. I efectivament Oriol Junqueras va refer un partit esquinçat per la divisió interna i els mals resultats. Venim també d’una profunda crisi a l’altre gran formació política nacional, la coalició CiU que, durant dècades, va fer de dic de contenció de l’independentisme. La seva ruptura va provocar la fi d’UDC i la seva reconstitució com una formació independentista, Demòcrates de Catalunya. La part de CDC, esquitxada pels afers de corrupció vinculats a Jordi Pujol, hauria d’haver acabat encara pitjor però no només es va refer com a PDeCAT sinó que va fer un enorme gir ideològic, una vegada fracassats l’estatut i el pacte fiscal, i va adoptar l’independentisme. Finalment l’espai rupturista, marginal després de la ruptura de l’MDT, no només ha sobreviscut sinó que ha bastit una plataforma de base local, la CUP, que ha arribat fins i tot al Parlament, fet que part de la Candidatura considerava inviable només fa set anys (la decisió de fer-ho és de 2012) i avui és fora de qualsevol debat.
Pel que fa als moviments socials un espai com Òmnium ha passat del culturalisme resistent a l’independentisme desacomplexat i l’emergència de l’Assemblea Nacional Catalana, excel·lent eina transversal, ha derivat en mobilitzacions massives inimaginables fa només 15 anys. Tota aquesta pressió, provocada essencialment pel no d’Espanya a les seleccions catalanes, al concert econòmic i, sobretot, al nou estatut, ha derivat en un actor polític sense el qual, avui, no es pot fer cap acció política o social a Catalunya.
Perseverança
L’independentisme ha fet aquest ascens de forma irregular, amb ascensos i descensos. Però amb una perseverança envejable. El derrotisme clàssic del nacionalisme català, el de 1714, de 1869, el de Prats de Molló, de 1939, ja dona per descomptada la derrota. I això, paradoxalment, el converteix en invencible. Desanimar el catalanisme és impossible per què sap, des de l’inici, que l’estat té totes les eines per guanyar. La perspectiva dels darrers 20-30 anys ens permet veure clarament com s’ha avançat de forma innegable, potser per això els opinadors a sou han preferit fer una anàlisi del darrer any en el que hi ha hagut alguns retrocessos. I malgrat això s'ha avançat.Avenços en la majoria de fronts
- Quan l’esperat referèndum de 2014 es va transformar en una consulta no vinculant fou molt gran la decepció de part del moviment nacional. La idea, llavors, era que fer un referèndum era inviable ja que Espanya no ho permetria. D’aquella ensulsiada va sorgir un moviment polític unitari, Junts pel Sí, que es va comprometre a fer possible aquell referèndum impossible. I a més a aplicar el seu resultat en 18 mesos. És aquesta la gènesi de la victòria de l’U d’Octubre i la derrota tout court d’Espanya a Catalunya.
- El referèndum de 2017 era la culminació d’un moviment que pretenia, essencialment, sacsejar la societat catalana. Sortir del paradigma de l’oasi i del hàmster donant voltes a la roda. El fet de posar plaços fou essencial per aconseguir-ho, en cas contrari s’hauria dilatat ad eternum la legislatura per no anar enlloc. L’altre gran què fou la unitat, interna a Junts pel Sí i de tàctica amb la CUP que va actuar amb extrema lleialtat.
- Fer veure que Catalunya és una nació sotmesa, per la força, i que la “coexistència” no és viable ha estat el gran èxit de tot el moviment. Ja res és igual. Evidentment que ha emergit el pus de l’espanyolisme, el mateix que va sortir a les darreries del franquisme i que, durant dècades, no es manifestava per què l’escenari ja li era còmode. Ara ja no s'hi sent i s'ha de moure. Que Catalunya no es sent espanyola ni cap a Espanya calia evidenciar-ho. I més internament que a nivell internacional. Des de l’octubre de 2017 fins avui ha quedat clar que Catalunya no és Espanya i que hi ha una massa social que ha desconnectat de l’estat. Fins i tot internacionalment la visió ha canviat i no només per la brutal agressió física de l’U d’octubre sinó pels empresonaments, exili, judicis a Alemanya/Bèlgica, protestes o la victòria del 21D. S’ha avançat en reconeixement.
- També s’ha avançat en organització. Amb l’emergència dels Comitès de Defensa de la República, de base local, defugint erms debats de ponències polítiques, passant a l’acció, malgrat la repressió, amb imaginació d’accions. Els CDR són una eina que no existia fa 2 anys i l’avenç que han suposat és indiscutible. Cert és que ANC i Òmnium s’ha allunyat de l’acció conjunta però la Diada de 2018 confirma que això no ha suposat cap afebliment.
- I s’ha avançat a nivell electoral. L’independentisme va obtenir, el 21 de desembre de 2017, més vots que mai i va derrotar l’espanyolisme més mobilitzat de la història. Guanyar amb un 79 % de participació no és el mateix que fer-ho amb un 58 % (eleccions de 2010). I va fer-ho sense renunciar ideològicament a res. El més gran perill que hi havia després dels fets d’octubre era la reculada; seguir el procés del Pla Ibarretxe i que els sectors liquidacionistes es fessin amb el lideratge del moviment, renunciessin als seus principis a canvi d’estabilitat. Tota societat prefereix la calma i l’estabilitat de la derrota que la tensió i la mobilització de la lluita. És humà. Però els intents liquidacionistes, com el de la direcció d’ERC de renunciar a la unilateralitat, del “no volem més màrtirs” o de vincular l’alliberament dels presos a la fi del conflicte han trobat una oposició frontal. Com afirma Toni Comín: "Si t’has de rendir a la primera batussa, no vagis a la guerra".
- Aturada, de moment, la maniobra liquidacionista.* Especialment important fou la derrota liquidacionista de l'u de juliol de 2018 quan les bases d’ERC van forçar a no renunciar a la unilateralitat com apostava la direcció. També han aparegut nous lideratges (Elisenda Paluzie, Quim Torra), que no qüestionen que caldrà més sacrificis)i els propis presos (Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull), han tallat el debat de la seva llibertat a canvi de cessions. El primer va respondre als que no volen més màrtirs amb el clar “No vull sortir ràpid de la presó, sinó amb dignitat”. El segon als qui volen negociar pressupostos amb els carcellers amb afirmacions clares com “Em fa por que algú prioritzi acords bilaterals amb el PSOE amb l'excusa d'eixamplar la base";“No vam fer el referèndum de l’1-O per a aprovar els pressupostos de l’Estat” o encara negant-se a "ser intercanviat per uns quants vots per als pressupostos generals de l’Estat” o la posició de Rull i Turull de negar-se a ser suspesos com a diputats com pretenia el President del Parlament. Cada mes que passa, amb mobilitzacions massives constants, fa menys viable el liquidacionisme i l’aparició d’un Urkullu que digui que cal donar passes enrere i desautoritzi un Ibarratxe.
- Possiblement a nivell internacional és on s’ha avançat més. Quan, fa ja 9 anys vam iniciar Help Catalonia per tal d’internacionalitzar la causa catalana ens vam trobar amb una incomprensió absoluta. L’independentisme català era un moviment egoista de rics que volia separar-se dels pobres per ser més rics, Espanya era un país democràtic que respectava l’autonomia i la cultura catalanes, i Catalunya era lliure de decidir el seu futur i volia seguir sent espanyola mentre els independentistes eren una nosa minoritària. Avui aquest triple discurs ja no el fa gairebé ningú. Catalunya majoritàriament vol votar, i no per raons econòmiques, i no li deixa, usant la violència, un estat corrupte i autoritari. El gir ha estat espectacular. Espanya va optar per judicialitzar el conflicte català, resoldre’l als tribunals per no fer-ho als parlaments. La tàctica del darrer any del grup d’exiliats ha estat dur aquesta judicialització a tribunals europeus. L’èxit ha estat innegable, sobretot a Alemanya i Bèlgica però també a Escòcia i Suïssa. No només això sinó que la premsa, ferotgement oposada fa una dècada, és avui clarament favorable a la causa catalana. No a la independència en si però sí a la defensa dels drets democràtics. I més que això, la imatge de la, fa només 10 anys, ufanosa “Marca España” ha caigut en picat amb un descrèdit que ha deixat l’estat espanyol a la cua d’Europa. Com em deia un periodista finès “Que et robin els diners no és el meu problema, que no et deixin votar sí”. I sí, la UE ha intervingut. Ni com a mitjancera ni, molt menys per donar suport a una independència, però sí ha intervingut per què, per primera vegada en 300 anys el conflicte Catalunya-Espanya no hagi acabat amb afusellaments, decapitacions. És la línia vermella que Espanya no ha pogut creuar, i d’aquí la seva derrota. Sempre han resolt les demandes catalanes matant i aquesta vegada fins i tot van haver de deixar de pegar el dia u d’octubre.
* 1/8 Liquidacionisme, en teoria marxista, és la liquidació ideològica del programa d'un moviment per part membres d'aquest propi moviment, normalment a canvi de la fi de la repressió o a canvi de ser comprats. Ho van iniciar els menxevics el 1907.
2/8 Gener 2018: Malgrat presentar-se el 21D amb el programa de restaurar el President de la Generalitat el 30 de gener Roger Torrent es nega a investir Carles Puigdemont si això li ha de suposar ser objecte de repressió espanyola a ell.
3/8 Gener 2018: Ernest Maragall impulsa el lema "no necessitem més màrtirs". El pres Jordi Cuixart respondrà mesos més tard: “No vull sortir ràpid de la presó, sinó amb dignitat”.
4/8 Juliol 2018: La direcció d'Esquerra convoca una conferència nacional per renunciar a la unilateralitat. Les bases es revolten i han de fer enrere en la maniobra liquidacionista.
5/8 Juliol 2018: Joan Tardà afirma que comparteixen el 80 % amb C'anos. https://www.vilaweb.cat/noticies/joan-tarda-si-ets-innocent-que-coi-has-de-pactar/
6/8 Juliol 2018: Esquerra liquida la idea de la majoria independentista i llença el lema 'Cal eixamplar la base doncs no som prous' https://www.naciodigital.cat/noticia/158828/tarda/explica/cal/eixamplar/base/independentista
7/8 Setembre 2018: Joan Tardà afirma que optar per la unilateralitat és "ingenu i estúpid". https://www.eldiario.es/politica/Joan-Tarda-independentista-independencia-equivocado_0_811219120.html
8/8 Octubre 2018: Esquerra proposa aprovar els pressupostos de l'estat a canvi d'un "gest" d'Espanya amb els presos. Jordi Sànchez respon: “No vam fer el referèndum de l’1-O per a aprovar els pressupostos de l’Estat”
Subscriure's a:
Missatges (Atom)