324. Salt endavant de Solidaritat al Clot

Decepció profunda per a qui, la nit abans, s’havia dedicat meticulosament a arrencar tots els cartells que anunciaven l’acte de SI al Clot. La sala de l’Orfeó Martinenc va omplir-se amb 120 persones.

No callaran Emili Valdero qui va explicar que per aconseguir la independència calen 68 diputats catalans. En canvi per aconseguir el concert econòmic calen 234 diputats espanyols, la dissolució del seu parlament, eleccions i un referèndum a tot l’estat. Tot plegat una “pel•lícula de ciència ficció tipus màtrix”. El camí de la sobirania en canvi passa per 68 diputats que la proclamin. En el conflicte d’interessos que s’origini Catalunya no estarà sola. El món sap que hi és: el Barça és un dels clubs del món més coneguts, 25 milions de turistes passen per la nostra terra cada any i les noves tecnologies relaten en directe les notícies. Europa occidental no pot permetre’s cap conflicte armat després de més de 50 anys de pau. La resolució del conflicte només podrà ser per la via democràtica: un referèndum.

Tampoc van poder callar Hèctor López Bofill qui va definir SI com a moviment de base sorgit arran de la manifestació del 10 de juliol que, 3 dies després fou menystinguda per tots, tots, els partits parlamentaris. Va definir Espanya com un “tigre de paper” que fa perillar el nostre benestar. La pregunta, va dir, no és si cobraré la pensió amb la independència. És si la cobraré seguint a l’estat espanyol. Un estat, va dir, que en 190 anys només ha canviat la constitució democràticament una vegada, el 1992, per canviar només dos mots.

Ni van callar a Uriel Bertran un dels portaveus de les consultes sobre la independència. Tot, va dir, va canviar el 13 de setembre a Arenys. Fins llavors la independència perdia a totes les enquestes. Un any i escaig després venç a totes. Què ha passat?. Que ara el nostre poble hi creu i SI és d’aquest poble. Un poble que, en global, es beneficiaria de la independència. En canvi l’autonomia beneficia uns pocs. Dos exemples. A una Catalunya independent hi hauria peatges?. No. A qui beneficien els peatges?. A Abertis, és a dir, a uns pocs, a La Caixa. A qui beneficien els bons de la Generalitat?. Als bancs que han posat unes comissions del 3 %. Tot plegat no ens surt de franc: fa 30 anys Catalunya era el primer territori en renda per càpita de l’estat. Ara és el dotzè. Ho continuem permetent?. Ahir unes desenes de persones, en acabar, l’acte van decidir que no. I es van adherir a Solidaritat Catalana. Altres marxaven xiuxiuejant “jo els votaré”. Un poble s’està aixecant.