La unitat de l’independentisme ha quedat com una quimera. Molts independentistes de CiU, a punt d’aconseguir el govern autònom, seguiran a la coalició. A ERC encara s’entesten a defensar l’estratègia pactista amb el PSOE i es burlen de els nous projectes transversals. Ridao ha estat clar: són 'personalistes, improvisats i messiànics' i ha assegurat que la gent 'és prou intel•ligent com per discernir'. L’independentisme rupturista té una tàctica pròpia de lent creixement i ja té prou problemes per coordinar el seu món de sigles: Maulets, CAJEI, Endavant (OSAN), CUP, MDT…
Al menys es podia demanar que el nou independentisme, partidari de la declaració unilateral i la transversalitat fos capaç d’unir-se. No ha estat així. Hi ha Força Catalunya, Reagrupament, Solidaritat i fins i tot el que va restar de la CNS. Al menys els darrers dies els principals pols, Rcat i SCI, han atret alguns actors menors com el PRC, Alternativa Verda, o el BSC. Arribats en aquest punt ens podem preguntar si la unitat era beneficiosa. La resposta és que sí i que podia afavorir un bon resultat electoral. La no-unitat ha provocat una gran desmobilització, desencís i que molta gent hagi abandonat.
Ara bé, plantejem-nos 2 coses:
1.- La unitat no s'ha aconseguit per diferències ideològiques o personals?. Dos mai es poden ajuntar si un no vol.
2.- Suposem que hi ha un pacte. Surt escollit un grup parlamentari independentista de Rcat/SCI amb 6 diputats. Un mes després 3 van per un costat i 3 per l'altre. Es perd el grup i es dona una imatge pitjor que no presentar-se junts. Això no seria un ridícul històric?.
Fins ara era raonable defensar la unitat. Però si no es poden posar d'acord és millor que no fem el ridícul dins el parlament. Potser que el projecte en global surt perdent però si es fa un acord fictici i en fals encara es perdrà més. Així ens ho van demostrar el Bloc i EUPV al País Valencià. Una vegada al parlament es van barallar i van dilapidar el projecte. Si no poden anar junts triem el que ens assembli millor. Però no abandonem.
Aquí l'has clavada.
ResponEliminaSalutacions,
Sempre he opinat que qui té el tema més ben lligat és CiU. Una coalició de dos partits amb tarannàs, històries i líders ben diferents. Penso que és la solució més encertada en el cas que tractes tot i que la voluntat d'una coalició depèn els líders dels partits que ho han de proposar als associats. Potser amb el temps i considerant els resultats de les eleccions el tema quedi una mica més clar.
ResponEliminaCert, la solidesa de l'estructura de CiU és molt bona. És significatiu que cap dels 2 s'hagi presentat en solitari ni tant sols a les europees on s'adscriuren a grups diferents.
ResponEliminaEn aquest cas possiblement és més mèrit de CDC que renuncia a molt i és el soci gran.
A hores d'ara, ja sembla clar que només un dels dos entrarà. I la pena és que el que es quedi fora haurà pres uns vots que podrien donar algun escó més.
ResponElimina