Gairebé tothom ha escoltat, sense saber-ho, alguna cançó d’Orchestral Manoeuvres in the Dark (OMD). Un grup anglès a vegades duet, a vegades quartet o fins a sextet que va revolucionar amb les seves melodies trepidants o dolces. El seu pop, basat en el sintetitzador es va fer famós amb “Enola Gay” dedicada a l’avió que va bombardejar Hiroshima, “Joan of Arc (Maid of Orleans)”, “Souvenir”, “Messages” o l’excelsa “(Forever) live and die”.
Després de set àlbums amb melodies pop la majoria del grup va abandonar el projecte criticant el gir comercial. Andy MacCluskey va seguir tot sol. El més normal és que hagués fracassat però encara 3 discos amb cançons més que notables com “Sailing on the seven seas”, “Pandora’s box”, “Universal”, “The Black Sea” o “Victory waltz”. L’any 1996, però, les guitarres eren de moda en el pop britànic i les bandes basades en el sintetitzador semblaven obsoletes. Va tancar la paradeta.
Fa 3 anys que OMD va retornar als escenaris amb el format de major èxit: quartet de veu, baix, sintetitzador, percussió i el saxo del pintor Martin Cooper. Des de llavors han fet varies gires sols, amb el grup de new wave China Crisis i amb Simple Minds. Finalment, a finals de setembre, van publicar el seu onzè àlbum i el primer junts des de 1986. El seu títol és “History of the modern”. La crítica l’ha rebut com un “pobre retorn” doncs no té aquelles tonades màgiques dels vuitanta però és un disc interessant. Suposa una revisió actualitzada de la música d’OMD un pop fresc sense ser estúpid, uns ritmes cadents sense ser repetitius i un cert gust de passat sense semblar antic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada