471. Impressions a l’acampada de Barcelona

Aquesta entrada pretén explicar, a qui no ha pogut ser-hi, com és l’acampada de protesta de la ciutat de Barcelona. Té un punt de vista subjectiu.

- L’origen de la protesta és la crisi econòmica i en culpabilitza a l’extrema corrupció de la casta política espanyola, inclosa la monarquia, i els bancs. La corrupció ha caracteritzat la política de l’estat les darreres dècades però fins ara no és problema. L’origen és clarament la crisi. Sense crisi, per molta corrupció que hi hagués la gent anava vivint amb “panem et circemses”. No és broma: un factor clau de la protesta ha estat que ha esclatat quan la lliga i la copa estaven decidides. Hagués estat impossible aquesta protesta enmig dels 4 clàssics i, de fet, si el Barça guanya la Copa d’Europa els acampats patiran una veritable invasió.

- A partir d’aquesta premissa els atacs “als polítics” en les diverses assemblees han estat constants. El primer punt del text aprovat divendres al vespre era contra els privilegis dels polítics que són absolutament abusius. El segon contra els dels bancs. L’exemple d’Islàndia (independitzada de Finlàndia fa menys d’un segle) és repetit. Un argument molt utilitzat, sobretot a comissions, és que s’ha de responsabilitzar els polítics i els bancs: si foten la pota ho han de pagar ells. Molts diuen: si m’equivoco a la feina en rebo les conseqüències i vull el mateix pels polítics i els banquers. Una altra idea generalitzada, també raonable, és que si et poses en política t’has de corrompre necessàriament. En cas contrari marxes desesperat de qualsevol partit on les direccions basen el seu poder en un sistema podrit. Hi ha un fum de propostes molt interessants com la representativitat el vot en blanc, el control del patrimoni dels polítics, prohibir, com és el cas que 55 persones imputades es presentin a les eleccions, eliminació dels “càrrecs de confiança” com a Finlàndia.

-I aquests són els punts en comú dels indignats. A partir d’aquí tot és molt difús. Un primer dubte és si l’acampada és una sucursal de la de Madrid. I ho sembla però s'ha desmarcat de 'Democracia real' i de la circumscripció única; cosa que molts dels acampats de Barcelona, en canvi, recolzen. Sobre l’ús de la llengua catalana té un paper alt excepte en les comissions petites on no arriba ni al 20 %. S’escolta més català a l’acampada que en el dia a dia de Barcelona. Negar que la gent que hi ha són catalans és absurd. Fins i tot hi ha un mapa de les mobilitzacions a la resta dels Països Catalans. Un tercer aspecte és la meravella de la participació. Es gaudeix molt anant a les comissions o assemblees que emulen l’àgora grega on cada persona podia parlar i, sobretot, moltes escoltaven. Un veritable plaer.

- El problema rau en què la majoria de persones creu que l’estat espanyol és putrefacte però pensen que el poden reformar. I gran part de la direcció del moviment (i n’hi ha direcció, que ningú ho dubti) té propostes clares: república espanyola, pujada d’impostos i democratització de la societat amb més participació. Aquí és on l’acampada patina i molt. Diverses persones hem proposat que s’inclogui el dret a l’autodeterminació en els referèndums que es demanen. Si tot es pot votar és TOT. Doncs la resposta és no. I no per què no és una proposta consensuada i ara hem d’anar junts “en lo que nos une”. En canvi hi ha pancartes a favor de l’autodeterminació de Colòmbia. Quan un suposat demòcrata no accepta un dret democràtic cal dubtar-hi. Si a sobre t'acusa de poca vergonya per manipular la "seva" protesta o de "no entendre" per què estan indignats(com si els altres no ho estiguéssim) la cosa comença a fer un tuf desagradable. 

- La protesta va començar amb un hashtag #spanishrevolution a twitter. Durant uns dies van aconseguir el seu objectiu però llavors va aparèixer #catalanrevolution i molts “indignats” es van indignar amb la “manipulació nacionalista” de la protesta. Quan era "spanish" no era nacionalista en ser "catalan" sí. #spanishrevolution i #catalanrevolution  no eren antitètiques però ells van fer que sí. I llavors van crear #sinbanderas. És una bona iniciativa i seria una errada anar amb banderes a la Plaça Catalunya ja que seria un factor de divisió en una protesta eminentment social. Llavors la proposta fou: sense banderes però amb democràcia: dret a l’autodeterminació. I fins ara la direcció de la protesta, en mans de nuclis d’extrema esquerra i sobretot anarquistes o del Partit Pirata ha estat que no. I cap demòcrata pot recolzar un moviment que nega el més elemental dels drets democràtics.

En resum la protesta és com un metge que fa un bon diagnòstic de la malaltia però s’equivoca amb la recepta. Una gran part del que es demana (representació del vot en blanc, fi dels privilegis dels bancs, referèndums consultius, model republicà...) és molt encertat però l’obsessió per mantenir el marc espanyol i haver de sacrificar l’autodeterminació és una errada. Els avis van haver de renunciar a l’autodeterminació per salvar la república. Els pares per salvar la transició. Nosaltres no ho farem. I la protesta, a Barcelona, no triomfarà. De moment hi ha més gent a El Corte Inglés que a les assemblees més massives que se n’han fet. El 10 de juliol vam omplir 200 places de Catalunya.