154. L’Espanya que sí és admirable

Ahir milers de persones van manifestar-se a Madrid sota el lema “La tortura no es cultura”. Segons l’organització eren uns 20.000 i estava convocada per prop de mig centenar d’associacions. Calia que, des d’Espanya, les veus que s’oposen a aquest espectacle denigrant comencessin a aparèixer. Els d’ahir són els espanyols que l’unionisme espanyol amaga. Aquells que, davant de l’obsessió unionista posen els raonaments. Aquells que no tenen por d’una premsa monolítica a favor de la “fiesta nacional”. La manifestació ha tingut repercussió internacional i posa en dubte la imatge monolítica que es vol donar per part dels unionistes. Segons aquest discurs demagog, el de Montilla i el seu diputat D. Pérez o el del PP, a Catalunya una colla de radicals voldria prohibir les curses de braus per motius nacionalistes. En front tindria una Espanya unida, no nacionalista sinó universal. Ahir, una part d’Espanya, va donar un pas endavant i va demostrat que l’Espanya castellana és més plural del que PP i PSOE voldrien.

Fins i tot a Espanya hi ha opinions diverses sobre els toros. Davant d’aquest fet sobta que, a Catalunya, les bases del PP i PSOE acceptin la decisió d’ambdós de votar en bloc contra l’ILP de l’abolició. Una decisió que mostra que les dos partits posen per davant el seu unionisme a qualsevol cosa. I les bases com han reaccionat?. Amb un silenci atroç només adornat per una recollida testimonial de signatures o bé opinions personals que semblen més per quedar bé amb els electors que per convicció. Cap, cap diputat del PSOE ni del PP s’ha atrevit a dir que votarà a favor de l’abolició. Aquesta gent no representen ni als seus electors: és impossible que entre els 1.100.000 persones que van votar PP o PSOE el 2006 cap, cap, estigui a favor de l’abolició. A la partitocràcia, això, li rellisca.