Ens perdem en un laberint
de necessitats,
Mancats de sentit,
Caminem per carenes de
cims que no ens calen,
Dormim la major part de l’existència,
Incapaços de somiar.
Tanquem els ulls a la
llum,
I els obrim a la foscor
de les cavernes,
Ens queixem, llavors, que
no veiem.
Sanglotem, també, que tot
plegat no té sentit:
La vida, el patir, l’enyor,
la derrota.
Un dia, potser,
descobrirem que cercar la bellesa,
Llepar-la amb els ulls,
olorar-la a mitjanit,
Acaronar-li el perfil amb
un sol dit furtiu,
Apropar-la als llavis,
sense tocar-la,
Això li dóna sentit a
tot.
Cerquem la bellesa abans
de que sigui massa tard.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada