L’any 1905 Arthur Griffith va escriure “The policy of Sinn Féin”. L’assaig plantejava una estratègia cap a la independència d’Irlanda. Setze anys després s’obtenia un estat propi. Griffith va inspirar la política de Sinn Féin (nosaltres sols) en la d’Hongria. Els diputats s’havien retirat del parlament, practicant l’absentisme i havien deslegitimat les institucions imperials. Així van aconseguir, com a representants populars, la independència. Griffith fins i tot va adoptar la política de monarquia dual defensada pels hongaresos.
Al contrari del que es pensa el Sinn Féin no fou l’ala política de l’IRA o, com es deien aleshores els Oglaigh na hÉireann (Voluntaris d’Irlanda). Aquests formaven una altra agrupació, l’Irish Republican Brotherhood, que refusava la monarquia dual proposada pel SF. Apostaven per la república i l’alçament armat. El 1916 ho van dur a terme i foren esclafats. Llavors el SF, que no havia participat en la revolta, va recollir el seu testimoni i va provar la via institucional.
Durant tres dècades l’Irish Home Rule Party arrasava a les eleccions. Era un partit moderat centrat en la demanda de certa autonomia per Irlanda. Els seus diputats anaven a Westminster, negociaven el suport al govern anglès de torn i tornaven a casa amb certs beneficis propis i pocs o cap pel país. Quan calia aixecaven la veu i sempre que podien pactaven. La població volia la independència però no volia problemes: ara no toca. I no tocava mai.
Els independentistes van fer un enorme esforç per alçar la veu. Van obrir clubs esportius, per la llengua gaèlica, van fer actes socials. Van crear una xarxa en poc menys d’una dècada. L’any 1917 van presentar candidats propis amb el programa de Griffith. La seva idea fonamental era que en ser escollits practicarien l’absentisme. No negociarien amb cap partit britànic ni li donarien suport com havien fet durant 30 anys els autonomistes. Del parlament britànic només volien una cosa: el reconeixement de la independència irlandesa. Londres no permetia un referèndum sobre la independència?. Enlloc de queixar-se van plantejar les eleccions com si fos un referèndum. Així, sota el SF, es van unir els diferents sectors independentistes. Els seus adversaris ferotges no van ser curiosament els unionistes radicals sinó els partidaris de l’”ara no toca” del Home Rule Party. El 1917 van obtenir el primer escó amb el comte George N. Plunkett. L’efecte va ser immediat. Aquell escó demostrava que eren una alternativa viable. Plunkett va retirar-se del parlament britànic argumentant que no tenia cap dret a legislar sobre Irlanda. L’efecte d’orgull i dignitat després de 30 anys d’erm pactisme va estendre’s per l’illa maragda.
El 1918 obtenien la majoria absoluta: 73 escons pel SF i 6 pels autonomistes. Els diputats electes es retiraven de Westminster evidenciant el suport popular a la independència. I proclamaven el Dáil Éireann, el parlament d’Irlanda. Si la majoria de diputats electes volien la independència és que el poble volia la independència. Els anglesos van fer un darrer intent violent; però el 1920 es veien forçats a reconèixer l’estat lliure d’Irlanda mitjançant la Government of Ireland Act. Quan els diputats electes a un parlament el deslegitimen neix una nova legitimitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada