Tot plegat ha fet inviable presentar una alternativa creïble ni a nivell electoral ni de mobilització popular. És evident que, en aquest darrer cas les mobilitzacions partidistes mai superen les 5.000 persones i, tot sovint, no reuneixen més de 200. En canvi s’ha demostrat que l’independentisme és una força emergent i amb seguiment quan les sigles resten en un segon pla. Els exemples són clars:
-les consultes independentistes amb un alt nombre de votants i participació de voluntariat,
- els ‘Actes d’estat’ de Sabadell i Mollerussa
- les manifestacions unitàries dels dies 17.02.2006, 1.12.2007 i 10.07.2010
El destí de la Plataforma pel Dret a Decidir, promotora de les dues primeres manifestacions (contra la retallada de l’estatut del 30 de setembre i pel dret a decidir sobre infraestructures) és prou clar. La plataforma es va trencar per l’intervencionisme dels partits, especialment ERC i les dues faccions van acabar als tribunals espanyols. El mateix va passar amb les consultes on Esquerra, altre cop, i Reagrupament van intentar controlar la direcció i hi va haver enfrontaments amb la consulta d’Osona dirigida pel persones de CDC. Curiosament part dels enfrontats van acabar unint-se en un quart partit, Solidaritat, des d’on han continuat els seus enfrontaments primer amb Reagrupament (eleccions autonòmiques) i després amb Democràcia Catalana i ERC.
Amb l’escenari de les manifestacions i les consultes va fer-se la Crida a la Solidaritat Catalana per la Independència el juliol de 2010. Tractava d’unir tots els independentistes en un sol moviment electoral per a proclamar la independència al parlament. L’eix de la crida era la unitat independentista: “Ho hem de fer entre tots. El repte de constituir-nos en Estat demana la màxima unitat i la fermesa de tot el poble, de la societat civil, i dels partits polítics i moviments socials catalanistes. L’exemple que tot és possible quan estem units és la gran manifestació del propassat 10 de juliol on més d’un milió de ciutadans van demanar la independència (...)És per tot això, que en aquests moments tant excepcionals de la nostra història fem una proposta a totes les persones que viuen i treballen a Catalunya, a la societat civil del nostre país, i a les organitzacions polítiques catalanistes i especialment als seus militants. Ens estem referint a: Convergència Democràtica de Catalunya CDC, Esquerra Republicana de Catalunya ERC, Esquerra Unida i Alternativa EUiA, Iniciativa per Catalunya Verds ICV, Unió Democràtica de Catalunya UDC, Candidatura d’Unitat Popular CUP, Entesa pel Progrés Municipal EPM, Reagrupament Rcat i Democràcia Catalana DCat així com a d’altres partits i a tots els moviments socials que pensen que Catalunya ha de ser un Estat. A tots ells, els proposem unir-se en una gran coalició (...)organitzin assemblees locals als seus municipis, el màxim d’unitàries possible”.
La Crida s’unia a 3 sectors: partits, societat civil i ciutadania i va tenir un èxit electoral notable: 100.000 vots i 4 escons en només 4 mesos de vida. Èxit notable però limitat; el motiu principal fou la seva incapacitat per atraure cap partit polític de pes i només grups menors. Incapacitat, en especial d’arribar a cap acord amb Reagrupament malgrat demandes de les bases de les dues formacions. Posteriorment la “coalició” ha derivat en el partit SI. La crida inicial a la unitat s’ha transformat en un partidisme com s’ha demostrat en la nul·la voluntat d’arribar a acords puntuals amb altres forces independentistes. Un cas paradigmàtic és a Girona on es presenta una llista alternativa ja no a ERC sinó a la coalició CUP-RCat. A Barcelona aquesta línia ha suposat la ruptura amb DCat qui ha sortit de la coalició amb l’argument que a la capital calia una llista unitària si es volia, ja no tenir un pes important, sinó simplement representació. I per sumar DCat ha dividit SI.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada