La sentència emesa per l’autoanomenat tribunal constitucional d’ahir és una de les humiliacions més grans patides per Catalunya des de l’afusellament Companys. I s’inscriu en la mateixa línia. Fa uns mesos l’autonomisme ens regalava l’editorial “La dignitat de Catalunya” on feia una crida desesperada a Espanya per salvar el seu model. Han fracassat.
Des d’ara l’autonomisme queda molt tocat, el federalisme directament ha mort. S’han acabat els discursos convergents del “màxim poder per a Catalunya” i la sobirana estupidessa de que Espanya és un “estat plurinacional”. Espanya ha posat el límit al que pot aspirar Catalunya si vol continuar formant part de l’estat. I és un límit humiliant fins i tot per a sinistres personatges de l’autonomisme com Duran i Lleida o Iceta.
Bèlgica és un estat plurinacional. Suïssa és un estat plurilingüe. Espanya és un estat mononacional (la sentència repeteix fins a 8 vegades el concepte absurd de “indisoluble unidad”) i vol ser monolingüe.
Els nostres avis van salvar la flama d’aquesta nació davant la tempesta del franquisme, els nostres pares han intentat encabir aquesta nació en un estat al que tenen por. Nosaltres no els hi tenim por. La nostra responsabilitat és deixar que els nostres fills no siguin humilats per gent estrangera i visquin en un país lliure. I un país lliure és aquell que decideix que és una nació i això se li respecta. La única manera de fer-ho és que l’independentisme tingui una presència parlamentària prou clara.
La resta són focs d’encenalls que diverteixen aquells espanyols que atien l’odi cap a la nostra nació.
Ells són una nació?. Són ocupants. I que mirin a Filipines, Bolívia o Cuba què va acabar passant amb els ocupants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada