222. Republi.cat

El 3 de juliol se celebra a Barcelona “Republi.cat/”. Es tracta d’un festival organitzat per la secció barcelonina d’Esquerra Republicana de Catalunya, abans ERC ara Esquerra. N’hi ha un fum d’activitats: titelles, tirolina, inflables, taller de pintura per la mainada, castellers, diables, dansa, criquet, la xerrada “Autodeterminació és democràcia” i un míting on hi intenvindran Jordi Portabella i Joan Puigcercós. El preu del dinar és de 5 euros.
Una bona iniciativa. Pot ser útil per a que expliquin quins motius han provocat que Esquerra utilitzés els vots independentistes per regalar el govern de Catalunya, dues vegades, a un partit que diu que el seu objectiu és "combatre l'independentisme".

221. La humiliació de Catalunya

La sentència emesa per l’autoanomenat tribunal constitucional d’ahir és una de les humiliacions més grans patides per Catalunya des de l’afusellament Companys. I s’inscriu en la mateixa línia. Fa uns mesos l’autonomisme ens regalava l’editorial “La dignitat de Catalunya” on feia una crida desesperada a Espanya per salvar el seu model. Han fracassat.
Des d’ara l’autonomisme queda molt tocat, el federalisme directament ha mort. S’han acabat els discursos convergents del “màxim poder per a Catalunya” i la sobirana estupidessa de que Espanya és un “estat plurinacional”. Espanya ha posat el límit al que pot aspirar Catalunya si vol continuar formant part de l’estat. I és un límit humiliant fins i tot per a sinistres personatges de l’autonomisme com Duran i Lleida o Iceta.
Bèlgica és un estat plurinacional. Suïssa és un estat plurilingüe. Espanya és un estat mononacional (la sentència repeteix fins a 8 vegades el concepte absurd de “indisoluble unidad”) i vol ser monolingüe.
Els nostres avis van salvar la flama d’aquesta nació davant la tempesta del franquisme, els nostres pares han intentat encabir aquesta nació en un estat al que tenen por. Nosaltres no els hi tenim por. La nostra responsabilitat és deixar que els nostres fills no siguin humilats per gent estrangera i visquin en un país lliure. I un país lliure és aquell que decideix que és una nació i això se li respecta. La única manera de fer-ho és que l’independentisme tingui una presència parlamentària prou clara.
La resta són focs d’encenalls que diverteixen aquells espanyols que atien l’odi cap a la nostra nació.
Ells són una nació?. Són ocupants. I que mirin a Filipines, Bolívia o Cuba què va acabar passant amb els ocupants.

220. De Jaume absolució a Jaume absolt

El cas d’en Jaume, acusat de la crema de la pantalla gegant que Tele 5 va instal•lar per a retransmetre la selecció estatal a Terrassa, ha suposat una important onada de solidaritat. Part d’aquesta mobilització va provocar que Tele 5, cadena que va signar el manifest supremacista del castellà, retirés l’acusació ja fa temps. El maig la fiscalia va demanar l’arxiu del cas. Només l’ajuntament, del PSOE, mantenia l’acusació contra el militant de la CUP i Endavant (OSAN).

Finalment el jutge ha considerat que no hi ha cap prova de que en Jaume ni tant sols fos a Terrassa aquell dia i ha decidit arxivar definitivament el cas.  Per celebrar-ho es va fer un brindis per la victòria davant l'ajuntament. Tot plegat ha demostrat l’acarnissament del PSOE envers l’independentisme. Cal pensar que durant 9 mesos en Jaume ha hagut d’anar a signar cada 15 dies als jutjats, fou detingut davant els seus fills i dut a la comissaria (la policia autonòmica no sap que vol dir una citació?) i ha estat víctima d’una intensa investigació sobre els seus moviments per aquelles dates. Tot plegat contrasta amb el tracte exquisit que reben els prohoms de la nostra màfia socioconvergent, els senyor Millet, Montull, Alavedrea, Prenafeta, García o l’alcalde del PSOE de Santa Coloma B. Muñoz. Curiosament, en tots aquests casos, les institucions governades pel PSOE no es personen com acusació particular.

219. El parlament bretó aprova un text a favor de la reunificació

El 25 de juny el Consell Regional de Bretanya, parlament regional, va votar una proposta feta per l’Unió Democràtica Bretona i Europa Ecologia. L’aliança entre autonomistes i verds és actualment a l’oposició. El text defensava la necessitat de la reunificació de Bretanya en una sola regió. Actualment Bretanya és esquarterada doncs 4 de les seves regions històriques formen la regió bretona mentre la cinquena, Loire-Atlantique, resta fora en una regió artificial. Es dona la circumstància que aquesta darrera regió inclou la capital històrica de Bretanya, Nantes.

La votació no va donar lloc a dubtes i fou aprovada per unanimitat. La proposta no és banal doncs l’estat francès és immers en un procés de debat sobre la reorganització de les estructures de descentralització. Just uns dies abans es va celebrar una marxa a Rennes a favor de 6 militants processats per fer accions a favor de la reunificació. Ens imaginem el parlament de Catalunya votant a favor de la reunificació amb les Illes Balears o el d’Euskadi amb Navarra?.

218. ILP contra els toros també a Madrid

La impecable feina que realitza l’entitat de Madrid ‘El Refugio’ continua. Primer la seva denuncia de l’assassinat amb acarnissament contra una vedella a Alhaurín que ha provocat l’obertura d’una investigació. Segon la presentació, fa uns dies, de 60.200 signatures per encetar el procés de prohibició de l’espectacle taurí a l’autonomia de Madrid.

Calen 50.000 signatures per a poder presentar una Iniciativa Legislativa Popular. A Catalunya se’n van recollir 180.000. L’entitat considera que “Madrid és cada vegada més antitaurina”. Actualment més de 13.000 braus són assassinats amb acarnissament cada any. L’estat espanyol destina 550 milions d’€ al seu manteniment. El govern del PP ha denegat la demanda d’El Refugio d’una prorroga i ha torpedinat tot el procés. No se n’ha sortit. L’ILP ja és a l’oficina del cens electoral.

217. Balenes en perill

El nou govern de Xile de S. Piñera estudia finir amb la prohibició de caçar balenes. El comissionat per la qüestió, i president de la Comissió Balenera Internacional, Cristián Maquieira, ha proposat eliminar la moratòria de caça. Fa 25 anys que aquesta moratòria és vigent i ha servit per millorar notablement la situació de les balenes al Pacífic. La comissió balenera va proposar, l’abril, finir amb les moratòries però s’ha topat amb l’oposició de Mèxic, Alemanya, Estats Units i el propi Xile.



Es dona la circumstància que la CBI ha condemnat fins a 30 vegades la cacera que practica Japó amb tota impunitat. Japó argumenta que la cacera és amb fins científics però és evident que això és mentida. Sembla que la CBI vol usar el pretext de finir amb la moratòria per ajudar a modernitzar la flota nipona. De moment gran part de la societat xilena s’ha mobilitzat per aturar els plans de Maquieira que, de ben segur, no estan motivats per qüestions econòmiques...

216. Un bon dia per morir

Si algú encarna el desvetllament dels indis als Estats Units d’América els darrers anys és Dennis Banks. Els anys 60 una nova generació de nadius va trencar amb els segles de prostació i va optar per militar pels seus drets. Naixia així l’anomenat “Red power” en clara referència al “Black power” de la minoria negra.

Banks, un indi ojibwa, va fundar l’American Indian Movement (AIM) avui encara el principal moviment de defensa dels indis. La seva ala més dura ha demanat la independència dels EUA. Els moderats han acabat pactant millores amb el govern. Tots han ajudat a millorar notablement la situació dels indis nord-americans. I han recuperat quelcom que els nadius dels EUA mai haurien d’haver perdut: l’orgull i la dignitat.
El festival de cinema d’Oklahoma acaba d’estrenar la pel•lícula “A good day to die”. Es tracta d’un documental sobre la figura del líder indi on intervé el seu company de lluites Clyde Bellecourt. Un homenatge merescut pel ja ancià militant. Només veure el trailer ja emociona.

215. Casos recents de “finançament irregular”: fins al coll

Quan diem que a Catalunya cal una regeneració democràtica ens referim, per exemple, a que no és ètica la forma que tenen els partits de finançar-se. Els casos de corrupció que la premsa ens presenta amb l’eufemisme de “finançament irregular” han esquitxat el gruix dels partits polítics. Els casos més recents han estat veritablement repulsius:

- Convergència rebent sucoses aportacions del Palau de la Música. Fins a 632.000 € per un sol concert que va organitzar la fundació de CDC.
- Colom, també militant convergent, rebent a fons perdut 75.000 € de Millet. Al menys ha tingut el mèrit de retornar-los una vegada descoberta l’empastifada. CDC ho ha anunciat però no ho ha fet.
- Unió rebent una donació anònima il•legal que triplicava el màxim permès. El partit unionista acaba de ser multat amb 270.000 pel tribunal de comptes.
- La fundació del PSOE català rebent 50.000 € de Caixa Catalunya per fer un arxiu.
- La fundació del PSOE català que obté un 83 % del seus ingressos de les administracions públiques; és a dir la financem entre tots!!. Només el 2008 el ministeri espanyol de cultura li va donar prop de 500.000 €.
- Joan Saura finançant les fundacions d’Iniciativa des del govern autonòmic
A aquests caldria afegir casos com els Casinos, Pallerols o el més recent que ha implicat dirigents del PSOE català, la Fundació Catalunya Oberta o de CDC com el cas “Pretoria”. A nivell estatal els casos són encara pitjors com per exemple la teranyina del cas Gürtel. Afegir, en darrer lloc, les subvencions estatals que reben els partits. Només el 2006 van significar 3,3 milions d’€ pel PSOE i una xifra una mica inferior pel PP.

214. Un referèndum sobre el concert econòmic, una escletxa

CiU ha descartat convocar una referèndum sobre la independència a la propera legislatura. Això no hauria de sobtar ningú però ha despertat les crítiques de nombrosos blocaires i dels sectors independentistes. La raó argumentada pel candidat és que el país no està madur. No cal insistir en que Mas no és cap mag per saber si el país està madur o no. Aquest argument que utilitza és absurd. Es pot estar en contra de l’autodeterminació o no. El que no es pot és dir que no vols exercir-la per por. I el que argumenta CiU és que té por a perdre. Sigui com sigui Mas ha convidat els independentistes a no votar CiU i qui es consideri independentista ho hauria de tenir en compte.

En general la premsa ha ressaltat que CiU no convocarà el referèndum. En canvi hi ha un aspecte interessant del discurs ciuenc i és el dret a decidir. En la ja habitual indefinició de la coalició autonomista no ha aclarit com s’exercirà aquest dret. En canvi, en general s’utilitza aquesta fórmula com un eufemisme per parlar d’un referèndum. Mas ha parlat del dret a decidir sobre el concert econòmic. Fora d’agrair que concretés com vol exercir aquest dret a decidir. Una proposta interessant seria convocar un referèndum sobre aquesta qüestió. Es podria bastir un front prou ampli entre independentistes i autonomistes. Enlloc de lamentar-nos que CiU no vulgui convocar un referèndum sobre la independència pot ser millor demanar-los-hi que concretin un referèndum sobre el concert econòmic. El govern autonòmic pot fer-ho. Legislativament és possible i CiU vol fer-ho. Podem fer-ho junts, els qui no creuen en la independència i els que sí. Mentre els independentistes no siguin majoria al parlament s’hauria d’aprofitar qualsevol escletxa que deixi l’autonomisme i aquesta ho seria.

213. Més lliçons de Turquia: 6 mesos de presó saludar en kurd

Un tribunal turc acaba de condemnar a 3 membres del Partit de la Societat Democràtica a 6 mesos de presó. Motiu?. Haver fer propaganda en llengua kurda. Es dona la circumstància que el propi partit ja fou il•legalitzat pels tribunals kurds el passat mes de desembre.

La sentència els condemna per “cometre una ofensa criminal tot violant les lleis relacionades amb la propaganda electoral escrita i oral que ha de ser feta només en turc”. Els acusats van recordar que només havien rebut els assistents a l’acte en kurd però tots els discursos havien estat fets en turc.
Davant d’aquests fets cal recordar dues coses. Turquia s’acaba de fer la víctima d’Israel dient que no defensa els drets humans. En segon lloc Turquia té en curs la sol•licitud de ser membre de la Unió Europea amb el suport de no pocs partits polítics. Entre ells, com no, el del PSOE i els seus socis.

212. Ark, nou àlbum de Brendan Perry

Brendan Perry va formar, amb Lisa Gerrard, el sorprenent grup Dead Can Dance. Van vendre més de 2 milions de discos amb àlbums preciosistes com ‘Spleen and ideal’, ‘Within the realm of a dying sun’ i els aclamats ‘The serpent’s egg’ o ‘Into the labyrinth’. Algunes de les seves composicions foren popularitzades al fil ‘Baraka’. La seva música és original, tant que han recuperat instruments perduts en llibres i museus. Hi barregen conceptes musicals com la música gòtica, l’ethereal wave o els ritmes ètnics. Especial és la seva sonoritat que fa un allioli entre instruments acústics i electrònics; sintetitzadors amb llaüts. Gerrard va tenir un paper fonamental en la banda sonora de ‘Gladiator’ i va visitar Barcelona fa uns anys.

Una vegada separats han seguit la seva pròpia carrera més prolífica en el cas de Gerrard que de Perry. Aquest havia publicat fins ara un sol àlbum ‘Eye of the hunter’. Ara ha presentat el seu segon, ‘Ark’ en un concert a Praga a finals de març però el disc s'ha publicat el 7 de juny. El músic viu des de fa anys a una església, a la frontera entre l’Irlanda lliure i l’ocupada pels britànics, que va adquirir i ha transformat en el seu habitatge alhora que en un espai de composició i gravació. El darrer disc conjunt data de 1996 i Perry ha aventurat un possible nou disc plegats després de la gira conjunta que van fer el 2005. De moment, però, hi ha l’opció de navegar en aquesta nova arca.

211. El PSOE continua dilapidant per Espanya: Aena, Adif, Renfe, la selección, el Cervantes, Afganistan…

Les retallades en despesa pública que ha començat a fer el govern del PSOE només afecten alguns sectors. El nacionalisme espanyol que impregna el PSOE no ha tocat els sectors estratègics que són el nervi central de l’actual identitat espanyola.
La única xarxa de trànsit aeri d’Europa, a part de la romanesa, que continua centralitzada és Aena. Els sous no es toquen. El mateix per l’empresa que gestiona pèssimament la xarxa ferroviària, Adif i la pròpia Renfe. No és baixen els sous car el PSOE sap que són un sector puntal de la identitat estatal.
Hi ha més exemples la selecció estatal de futbol serà la més ben pagada del món si guanya el mundial. Coneguda erròniament com “la roja” que és el nom amb que es coneixia i es coneix la selecció xilena. Roja de vergonya en ser la més ben pagada de tot el món en un país on es baixen les pensions i es prohibeix finançar-se els ajuntaments.
A més, hem de continuar mantenint la casa reial, pagant els dispendis d’aquests com un obscè parc mòbil o els disset cavalls del Borbó.
A part hi ha una missió militar absurda a Afganistan. Què hi pinta l’estat espanyol a l’Afganistan amb soldats que en la seva majoria són hispanoamericans?.
I per fi els professors de l’Institut Cervantes que cobren 5.000 € al mes per ensenyar el castellà (i no les altres llengües de l’estat espanyol) a l’exterior o la immensa oficina que aquest institut ha obert a Varsòvia de 700 m2. És de suposar que era imprescindible.
Mentre defensis Espanya el PSOE no et tocarà el sou. A la resta que s’espavilin.
I una gran part de tots aquests costos absurds els paguem els catalans.
Amb tot plegat es fa difícil argumentar que Catalunya ha de continuar essent Espanya.

210. Països Baixos: El Partit pels Animals es manté en el parlament

El Partij voor de Dieren, o Partit pels Animals, ha conservat els 2 escons que tenia al parlament dels Països Baixos. La formació liderada per Marianne Thieme ha tornat a donar la sorpresa amb el 1,3 %. A les democràcies avançades no hi ha un % mínim per obtenir representació com passa, per exemple, al País Valencià on PP i PSOE bloquegen l’accés a les llistes que obtenen menys del 5 %.

El Partit pels Animals, fundat el 2002, és una formació temàtica que no vol tenir poder sinó influir en les decisions polítiques. Amb aquest programa ha recollit 120.000 vots tot perdent-ne 60.000. Allò meritori, però, és que un partit així, en el context de crisi econòmica hagi mantingut presència parlamentària. Mentre als Països Baixos tenen un partit pels animals als Països Catalans hem de patir els exabruptes dels partists contra els animals: PP, PSOE i Unió que tenen la intenció de votar contra la ILP que aboliria la tortura contra els braus.

209. Reagrupament inaugura local electoral i estrena web

Reagrupament Independentista, l’associació que pretén bastir una llista transversal amb el màxim d’independentistes, inaugura avui una oficina electoral. Serà a les 17:00 al Passeig de Gràcia, 55 novè pis. Es dona la casualitat que, al mateix edifici hi ha la seu d'un partit ultra unionista.
Paral•lelament a la inauguració del local, Reagrupament ha renovat totalment la seva web aquesta matinada amb una imatge moderna i més visual. En aquesta web es pot apreciar la feina de l’entitat doncs s’hi anuncien, només pels propers 3 dies, actes a Barcelona, Matadepera, Mont-roig del Camp, Nou de Gaià, Sarrià, Sarral, Igualada, Termes, Almacelles, Fornells de la Selva i Vic. A més aquest cap de setmana organitza una megarrossada a Manresa.
Com diu el lema de Cerdanyola del Vallès: “Factoa non verba”. Fets i no paraules.

208. Qui és l’N-VA de Flandes?

Dank u !: Mercès! en flamenc

Volks Unie, origen de tot
La Volks Unie (VU) va néixer per unir les diferents sensibilitats del moviment nacional. La convivència es va cloure el 1978 quan va entrar al govern estatal belga. L’ala independentista i dretana va escindir-se en el Vlaams Blok (VB) que, des de llavors, no ha parat de radicalitzar les seves postures nacionals i socials: independència total i conservadurisme oposat a la immigració sense control.
Passada l’escissió la VU va optar pel centrisme i la indefinició respecte a la qüestió nacional. De tal manera que un 35 % dels seus membres eren d’esquerres, un 36 % de centre i un 29 % de dreta. La seva participació, a canvi d’engrunes, en diversos governs, va anar afeblint-la. Tot plegat va erosionar el seu vot que va passar als rivals del Vlaams Blok.


Ruptura de la Volks Unie
I així arribem als anys noranta quan opta pel federalisme i l’esquerra liberal com a programa en oposició a l’independentisme i la extrema dreta del Blok. El paper a jugar amb les aliances provoca la ruptura de la Volks Unie en dos sectors. Els partidaris de pactar a tot preu i els de negociar cada acord amb duresa.

Bourgeois, veritable artífex de l'èxit

- El primer sector, de Bert Anciaux, és clarament d’esquerra i partidari de col•laborar amb els partits unionistes. Funda “Spirit”. El que al principi és col•laboració amb els unionistes acaba essent submissió i Spirit es converteix en un satèl•lit del partit socialista.
- El segon, de Geert Bourgeois, opta per un centre dreta i la independència. Funda la Nieuw Vlaams Alliantie (N-VA). En solitari obté un escó estatal el 2003. Entra al govern flamenc amb la democràcia cristiana a canvi d’un gir nacional clar com la conferència flamenca, convocada pel govern, que determina que la sobirania constitucional resideix en el poble flamenc (2006).
En el moment de la ruptura el Vlaams Blok, cada vegada més obsessionat amb la immigració i menys preocupat per la independència, era majoritari dins el nacionalisme flamenc seguit per Spirit i l’N-VA era el sector minoritari. A Catalunya ERC va optar per mantenir l'aliança amb Spirit i no tenir-ne amb N-VA. CiU opta per tenir com aliats els liberals flamencs que defensen la unitat de Bélgica.


Nova aliança flamenca
Al contrari que els seus antics companys,  l’N-VA ven car cada acord. Tot i ser minoria condiciona el govern autònom flamenc fins al punt que el president Yves Leterme declara que amb Bélgica “tot el que tenim en comú és el rei, la selecció i cert tipus de cervesa”. Ens imaginem Montilla fent aquestes declaracions condicionat per ERC?.
La contundència de la coalició entre democrata-cristians i la N-VA en la defensa de Flandes provoca que guanyin les eleccions estatals de 2007. Tot i diversos intents no poden formar govern. L’N-VA no es conforma amb un acord de mínims ni de col•laborar a canvi de res. Malgrat l'acord de reformar el sistema federal el partit de Bourgeois ho troba insuficient i trenca el govern federal i el flamenc el setembre de 2008. Els càrrecs al servei de les idees i no a l'inrevès. Després de diversos intents els unionistes no pdoer fer un govern fort.  El 13 de juny de 2010 Bèlgica torna a celebrar eleccions generals. Qui les guanya?. Precisament l’N-VA amb un programa independentista i on els acords de govern es negocien a canvi de contrapartides. No es regalen.

207. El conte d'en José Luís i el seu amic, el senyor Duran

Un home tenia dues filles. Com les coses anaven bé, l’home vivia per sobre de les seves possibilitats. Les filles no. L’home fruïa de la vida emborratxant-se i anant-se de creuer tot sovint. Fins i tot anava fent regals a tort i dret sense que ningú li ho demanés. Les coses es van tòrcer i l’home va decidir que prohibia la seva filla petita de gastar diners. A la gran la va deixar continuar com fins llavors amb petits retocs. Ell va posar-se uns texans bruts, va fer veure que s’apretava el cinturó però va continuar anant al club de luxe que feia anys que visitava.
Era un irresponsable respecte a les filles, un mentider que va jurar que no els retallaria la setmanada i era injust retallant les despeses només d’una. Aquest home es deia José Luís i els seu veí, el senyor Durán, encara el va avalar quan va demanar un darrer crèdit.
El que no sabia el senyor Duran era que l’amic José s’havia gastat també els diners del propi Duran. Era el conte de la llagosta i la formiga però a sobre la llagosta es va endrapar el que la formiga havia guardat. I la formiga encara va dir que li ho permetia per “responsabilitat”.

Aquesta situació no és irreal. El govern espanyol ha prohibit l’endeutament dels ajuntaments però no de comunitats autònomes o del propi govern central. Ho fa de cop i volta. El dia anterior a publicar-ho al BOE el propi José Luís, que tant simpàtic cau al senyor Ridao, afirmava a Elx que no hi hauria retallades socials. Sentia el plaer de mentir a les masses i que aquestes l’aclamessin. De forma més que brillant Jordi Pujol va qualificar Zapatero com un “nou ric ignorant”.
Encara va cometre el nyap de prohibir l’endeutament des del 25 de maig tal com va publicar el BOE. Ho va rectificar al dia 1 de gener en una mostra més del que vol dir incompetència espanyola. Aquest senyor ha dilapidat els diners i ara, per arreglar-ho prohibeix als altres, els ajuntaments, d’endeutar-se. A sobre quan Vic demana no empadronar més gent car no dona l’abast li ho prohibeix. Una darrera dada és prou contundent: del deute públic espanyol un 70 % correspon al del govern central, un 25 % a les autonomies i només un 5 % als ajuntaments. A qui se li prohibeix endeutar-se més?. Als ajuntaments. Aberrant.
Davant de tot això el més normal seria convocar eleccions i demanar responsabilitats penals a aquesta persona. En Duran i Lleida ho va poder fer. Però es va abstenir i va salvar aquest incompetent. Diu que ho va fer per responsabilitat. Ara se’n diu així. Cal suposar que quan Judes va delatar Jesús creia que ho feia per responsabilitat.

206. Països Baixos: els opositors a la immigració únics vencedors

Les eleccions han suposat un retrocés generalitzat de tots els partits del sistema amb l’excepció del nacional conservador Partij voor de Vrijheid, Partit de la Llibertat, que passa de 9 a 24 diputats. El seu programa és essencialment liberal i oposat a la immigració en general. De fet es pot dir que és obsessionat amb l’islam.

Actualment el percentatge d’immigració no europea als Països Baixos és del 18,0 %. A Catalunya, per exemple, és del 16 %.  Des de 2006 els partits holandesos han aprovat lleis restrictives sobre la immigració conegudes com Wet inburgering que inclouen dos examens per comprovar si la voluntat dels immigrants és integrar-se a la societat. Per exemple a partir dels 3 anys els immigrants han de passar un examen de llengua neerlandesa. I malgrat això l'electorat no té prou i ha votat una opció que presenta un programa molt dur sobre aquesta qüestió. Un programa que sorprèn per la seva radicalitat anti islàmica. El seu líder, Geert Wilders, es va fer famós per la pel·lícula "Fitna" on criticava obertament els valors musulmans i ha proposat la prohibició de l'Alcorà.




Es dona la circumstància que també l’extrema esquerra als Països Baixos s’oposa a la immigració descontrolada. El Socialist Partij argumenta que el capitalisme internacional utilitza la immigració com a nova forma d’explotació. El liberalisme tracta, així, les persones com fa amb el lliure comerç de les mercaderies. L’SP ha obtingut 15 escons.

205. Belmokhtar: ja ho havia dit 6 mesos abans

El dia després del segrest de cooperants de Mauritània aquest blog va publicar una entrada sota el títol “Qui hi ha darrera el segrest? El rei del desert“ on s’apuntava a la identitat del segrestador.
En canvi, durant setmanes no es va saber, oficialment, qui hi havia darrera el segrest. Després es va parlar en termes genèrics d’Al Qaida del Magrib Islàmic. Finalment TV3 ha fet públic un vídeo on parla concretament de Mokthar Belmokhtar conegut com ‘Laaouar’ literalment significa un ull i que TV3 ha traduït també com “El Borni”.  Diu que és "un dels segrestadors" però més aviat és "el segrestador".
Ja era hora, sis mesos més tard, que es fes públic que l'anomenat “rei del desert” era darrera del segrest. Això suposarà dues coses: els periodistes descobriran una personalitat que els hi donarà molt de joc i el segrest només es resoldrà, després de llargues negociacions, i pagant un gran rescat.

204. Primera tertulia de Reagrupament de St. Martí

Ahir, 10 de juny, es va celebrar la primera tertúlia de Reagrupament del districte de Sant Martí, a Barcelona. Es va tractat d’una trobada informal, celebrada al centre de La Farinera. En un ambient distès s’hi va debatre al voltant de diversos temes d’actualitat social, cultural i política. Des de la situació de la llengua, el paper dels nous catalans a la societat actual fins a les possibilitats de l’independentisme català i el seu evident creixement. Tots els participants, fins a una dotzena, van dir-hi la seva. Cal destacar que hi va prendre part persones que no eren membres de l’associació i fins i tot ho eren d’altres moviments independentistes. Un exemple d’obertura i pluralitat.

L’èxit de la iniciativa va suposar que les tertúlies tinguin continuïtat. Així es faran cada segons dijous de mes. La propera serà el 8 de juliol al mateix lloc, La Farinera, Gran Via de les Corts Catalanes, 837 de Barcelona.

203. Mor Jacme Ressaire, un idealista feliç

El 8 de juny va morir a Provença Jacme Ressaire. Era un d’aquells militants tant desconeguts com incansables. Fou president del Partit de la Nacion Occitana, en aquella època conegut com Partit Nacionalista Occitan, de 1974 a 2008. El PNO és un petit partit que aposta per la independència occitana sense fixar-se en les diferències ideològiques i basant-se en la teoria etnista de F. Fontan.

Ressaire, llibreter i apicultor, fou un batallador sempre darrera de la publicació del PNO, “Lo Lugarn”. L’estat francès el va perseguir per defensar la independència d’ Algèria. El vaig conèixer ja fa molts anys i em va impressionar la convicció de les seves idees. No importava l’èxit d’aquestes. Llavors Occitània era més idea que realitat. La darrera vegada que el vaig trobar fins i tot ell, idealista nat, era sorprès de l’embranzida del moviment cultural occità. I encara ha vist l’èxit de l’occitanisme polític amb l’elecció recent de 5 diputats del Partit Occitan.
Durant una visita a Barcelona Ressaire ens va explicar a un grup de joves la diferència entre Occitània i França. Occitània representava la puresa, sense corrupcions, on es prioritzava l’amor i els ideals trobadors. França representava l’església corcada vaticana, la violència i el materialisme. Molts catalans, fins i tot el rei, van morir a Muret defensant la primera opció. Els càtars occirtans éren coneguts com a "bons homes" i és la millor descripció per aquest militant occità.
Ressaire era un polític que ho donava tot per les seves idees. Quan lluites pel que creus, encara que sigui minoritari, possiblement no vius de la política ni ets conegut però ets feliç. Ressaire fou feliç i la seva lluita la continuen molts occitans.
Molts polítics, en canvi, són famosos i es fan rics amb la política, però no es poden mirar al mirall.

202. Fer un cafè amb Reagrupament

Aquest és el nom d’una iniciativa que han endegat diverses agrupacions de Reagrupament com la de Sant Martí, a Barcelona. El seu objectiu és fer més propera l’associació a tothom i explicar, en primera persona, el projecte. És, també, un moment ideal per a recollir i intercanviar idees, rebre propostes i respondre totes aquelles preguntes que es puguin tenir.



La idea és que, qui així ho vulgui, agrupi un grup d’entre 5 i 15 persones, proposi un lloc i llavors dos members de Reagrupament els hi venen a explicar què és Reagrupament, els seus i les preguntes que calguin.
Una bona iniciativa en aquests moments on la casta de politics viu en la seva torre de vori i només s’apropa al poble en mítings pre cuinats on només van a ser aclamats. Cal felicitar, doncs, la gent de Reagrupament per baixar al carrer a argumentar les seves idees. És una altra manera de fer política.

201. Hi haurà un equip català més a Segona A

El sorteig de la fase final d’ascens a la segona divisió A de futbol ha suposat un enfrontament entre dos equips del Principat: la Unió Esportiva Sant Andreu, del barri de Sant Andreu del Palomar i el F.C. Barcelona Atlètic. El primer és presidit per Joan Gaspart i el segon per Joan Laporta que acumulen èxits amb els respectius clubs. Els quadribarrats van guanyar recentment la seva primera Copa Catalunya i el segon ha transformat l’equip blaugrana d’un equip enfonsat al millor club del món en diverses modalitats esportives. El basc Nacho González i l'asturià Luís Enrique entrenen ambdues plantilles.
El primer enfrontament serà al Mini aquest diumenge a les 20:00, el dia de les eleccions a president del Barça, i la tornada al Narcís Sala. Qui guanyi acompanyarà a Nàstic i Girona a la segona divisió estatal. A l’altra eliminatòria l’Ontinyent s’enfronta a l’Alcorcón. Els de la Vall d’Albaida han guanyat tots els partits de la primera fase i seria de celebrar l’ascens de dos equips dels Països Catalans. Una part de l’afició de l’Ontinyent exhibeix al seu camp estelades independentistes com també fan els andreuencs des de fa uns pocs anys.

200. Lo viatge del Retrobament a L’Alguer

Una iniciativa realment fantàstica es realitzarà del 23 al 26 de juny.
Se l’ha batejada “Lo viatge del Retrobament” i és un viatge a L’Alguer, la vila de Sardenya on es parla català. Rememora una expedició, l’any 1960, de veritables herois que, en ple franquisme, van decidir retrobar els seus germans de mar enllà. Com diuen els organitzadors:

"Quan és arribada la notícia que a l’altra part de la marina hi havia una ciutat on també se parlava català, un grup d’intel·lectuals de diversos territoris de parla catalana van voler venir amb un vaixell per recuperar los vincles perduts. Per a los expedicionaris catalans, veure que eren acollits per una multitud al port de l’Alguer, amb joia, exhibint amb entusiasme la senyera catalana, que en aquella època era prohibida per la dictadura, és estat un moment de gran emoció i felicitat."

Com expliquen els organitzadors els lligams havíen quedat trencats durant dècades i aquest viatge va servir per refer-los. Un programa completíssim per commemorar una efemèride romàntica: la d’un poble que va retrobar-se. Inclou cafès, exposicions, xerrades, un mercat de productes, teatre, concerts...

Felicitats molt sinceres als organitzadors, la ciutat de l’Alguer (governada pel partit de S. Berlusconi), la Generalitat governada pel tripartit i el Club Català de Viatges.
A vegades se'ns oblida que aquest país és molt gran, i que les generacions que ens han precedit ens han deixat un llegat immens. Podem estar orgullosos.

199.La impunitat de l’abstentisme dels diputats, una excepció espanyola

L’abstentisme és una lacra que pateix la suposada democràcia als Països Catalans. Als Parlaments dels Països Catalans és ben visible en la majoria de sessions però on agafa l’aspecte d’un drama és a la cambra espanyola. És habitual que hi hagi 40 dels 350 diputats.
Entre les mesures que ha impulsat el govern estatal del PSOE, seguit de forma lacaia pel tripartit català, hi ha com estalviar, escanyant els més pobres, però també com recaptar més, escanyant a tort i a dret. Si mirem al nord podem trobar mesures per recaptar més i, al mateix temps millorar la gestió.
Fa un any que el parlament francès va impulsar la mesura de multar els diputats absents sense motiu. No són multes gaire altes, de 300,00 € però milloren la imatge dels polítics. Al parlament europeu es practica una mesura similar. A principis de maig la regió de Provença adoptava la mateixa mesura que ja practiquen altres regions occitanes com Aquitània o Miègjorn-Pirenèus. Els diputats regionals, assimilables als autonòmics, perdran un 15 % del sou si falten mitja jornada i un 30 % si és a jornada completa.
Mentrestant, als parlaments autonòmics catalans continua la impunitat, l’absentisme no té cap càstig i es castiga als que sí treballen. Un altra avantatge de seguir l’exemple espanyol.

198. Allò que Turquia vol amagar amb la flota de Gaza

L'estat turc vol aparèixer com una víctima d’Israel. De fet el seu govern és aclamat per molts manifestants islàmics els darrers dies com a paladí de la llibertat. Dels seus ports i amb el seu ajut han sortit els operatius de la flota humanitària de Free Gaza. L’objectiu trencar l’injust bloqueig sobre Gaza i denunciar l’opressió israeliana sobre els palestins. Turquia, però, no hauria de donar lliçons a ningú.

El que ha fet el govern turc és una cortina de fum per amagar un nou pas en el seu genocidi contra els kurds. Des de mitjans de maig l’exèrcit turc ha aïllat una desena de muntanyes kurdes deportant-ne la població i llençant bombardeigs sobre Xekurke i Xirere. Es dona la circumstància que Iran bombardeja aquesta mateixa zona al mateix temps. Desenes de kurds han estat expulsats de les seves cases. Iran i Turquia, tant crítics amb Israel, fan exactament el mateix que critiquen. A més Iran ha executat a la forca 4 kurds una d’elles mestre d’escola.

No satisfet amb això soldats kurds han segrestat i assassinats nens kurds. Un grup de la guerrilla kurda ha respost assassinant a dos dels soldats implicats en aquestos segrestos. A més Turquia ha prohibit el principal partit kurd i el 17 de maig va condemnar a 1.666 anys de presó un periodista per suposada apologia dels kurds. Turquia critica, amb raó, el vergonyós mur en que Israel tanca els palestins. Però al mateix temps està construint un de similar entre les regions kurdes de Hakkari i Van. També critica el bloqueig sobre Gaza però l’extrem de l’estat kurd es sota un bloqueig similar. Finalment demana respecte pels manifestants pacifistes a Paletina però el 2004 i 2005 va tractar de manera similar a com ho fa Israel als pacifistes que s’oposaven a la seva ofensiva contra la guerrilla kurda. Aquelles campanyes d’escuts humans van acabar amb centenars de detinguts. Per cert, la tercera campanya d’escuts humans està preparada a Amed/Diyarbakir per fer front a l’ofensiva que l’exèrcit turc ha anunciat a finals de maig. Sovint, aquestes ofensives acaben amb incursions turques a territori d’Iraq. Molt de l’armament que acostuma a utilitzar l’exèrcit turc per atacar els kurds prové ...d’Israel. Tot plegat ha fet que la guerrilla kurda de les HPG anunciés la ruptura de la treva que mantenia des de feia 13 mesos. Una curiosa coincidència ha fet que la notícia coincidís amb el temps amb l’assalt a la flota de Gaza.

En resum, Turquia té força raó de queixar-se del tracte que rep d’Israel. Però es queixa amargament del que ella mateixa fa. Només cal veure les fotos de soldats turcs vantant-se d'haver decapitat guerrilers kurds.

197. De tot cat, una fira necessària

Del 4 al 6 de juny Girona acull la fira “De tot cat”. És una molt bona iniciativa que queda resumida en la frase promocional: “On tot el que es ven parla català.”. Hi haurà un fum de productes i promocions de la nostra terra. En aquests temps de penetració intensa de productes xinesos és una iniciativa necessària. L’han portada a terme, i caldria felicitar-los per fer-ho, l’ajuntament de Girona i la Generalitat de Catalunya. Ambdues institucions són governades per PSOE, ICV-EUiA i ERC.

196. Cal felicitar TV3

TV3 ha rebut moltes crítiques d’ençà que el tripartit va endegar el procés d’espanyolització. El treball del periodista Víctor Alexandre n’és un exemple. Aquestes crítiques semblen justificades en especial pel que fa als informatius on el mot “Espanya” es repeteix a modus de cacofonia. La visió informativa és castellano - cèntrica i només cal parlar amb compatriotes nord-catalans per comprovar-ho. Moltes de les notícies que dona TV3 només interessen des de l’òptica madrilenya.

Malgrat tot plegat cal destacar esforços en el sentit contrari per part dels professionals de TV3 que no s’han doblegat a les imposicions de l’ex activista armat Joan Ferran. Un exemple fou l’excel•lent programa “Caçadors de paraules” que va abraçar, potser per primera vegada, la realitat lingüística de la comunitat catalanoparlant. Dijous 2 de juny a tres quarts de déu del vespre TV3 emetrà el documental “Adéu Espanya?”. No es tracta, sembla, de propaganda independentista. Tampoc ho hauria de ser. És una anàlisi sobre les opcions reals, polítiques i jurídiques, d’accés a la sobirania nacional. Un encert en sí mateix però encara més l’aproximació a realitats similars de l’àmbit internacional com Quebec, Escòcia i Grenlàndia. Aquest darrer possiblement sigui el proper estat europeu tot i que la premsa unionista acostumi a amagar la seva realitat. Per tot plegat, caldria felicitar a TV3. Es pot fer al següent enllaç.

195. Cinisme sionista, victimisme islamista

Qui més qui menys ha participat en una conversa, a voltes pujada de to, sobre el conflicte entre Israel i Palestina. Sovint han aparegut abrandats defensors de les dues parts. Al nostre país, com no tenim problemes, ens permetem el luxe de tenir una corrent de pensament de les més pro sionistes d’Europa i, al mateix temps, una línia política d’un furibund suport a la causa palestina.

Fa pocs dies un blocaire es confessava “consternat” per la lectura d’una entrevista al periodista de TV3 Joan Roura que es declarava pro palestí. Els mateixos que es consternen per paraules miren a un altre costat quan les bales israelianes maten.

Podem partir de la base que cap de les dues parts té tota la raó, però hi ha un factor de desequilibri. Israel té un pes militar, justificat pel suport dels Estats Units més que per propis mèrits, immensament superior als palestins. Quan ets el més fort és molt fàcil cometre salvatjades.

La justícia s’assembla a l’ús de la força mesurada de les majories sobre les minories i a l’ús, sense abús, d’aquesta força per part dels més forts. Israel utilitza la força de forma repugnant sobre els més febles davant la més mínima protesta. Ho demostra l'assassinat del xeic Iassin, un ancià invàlid o el recent assassinat d'un membre de Hamàs a Dubai per 11 (!) agents sionistes que es van fer passar per britànics. Les lleis internacionals per Israel, no existeixen. Tancs contra pedres, soldats blindats contra nens, murs altíssims que encerclen llogarets i els deixen sense aigua...i els fets d’ahir.

Assaltar una flota civil desarmada és un error. Fer-ho en aigües internacionals encara més. Disparar contra gent “armada” amb pals de ferro un altre. Els qui ara callen, perden la raó que tenen en defensar Israel. Fets com els d'ahir justifiquen un boicot internacional a un estat que sistemàticament ignora la legislació internacional i es comporta com un delinqüent.

Davant d’aquests catalans que recolzen Israel hi ha molt jueus que s’oposen a l’imperialisme sionista de l’estat d’Israel. Per exemple els 700 presos jueus que l’estat hebreu té confinats per no voler alçar les armes contra els palestins o el miler de jueus valents, herois, que ahir es manifestaven a Tel Aviv contra l'acció terrorista del govern sionista.També molts pacifistes palestins que s’oposen a les pràctiques fanatitzadores de l’islamisme wahabita. Un fanatisme que, també cal dir-ho, utilitza els cooperants internacionals i es fa la víctima mentre continua fent amenaces inacceptables contra l’estat d’Israel. Hamàs no és, avui, exemple de respecte a res...i és qui governa Gaza.

I molts dels que criden contra els assassinats, que ha comés Israel han callat quan Iran, fa només uns dies, ha executat quatre kurds i un persa. Ho ha fet a la forca, amb la impunitat que els crims dels estats islamistes reben per una part de la nostra societat massa acostumada a jugar a bons i dolents. La pròpia Turquia, un règim assedegat de sang de militants d’esquerra, kurds o armenis, no hauria de posar-se les mans al cap. Adjunta hi ha una foto de la seva policia de patrulla per Kurdistan, semblen pacífics oi?. De ben segur Turquia hauria fet el mateix que ha fet Israel. Els 40.000 morts que ha provocat la seva ocupació de Kurdistan en deixen testimoni. Entre el blanc i el negre hi ha massa tonalitats de gris.