633. Marxa contra la diabetis de Dennis Banks arriba el dia 10 a Washington

El líder del moviment indi dels Estats Units, amb 77 anys, continua la seva lluita per millorar el món. Dennis Banks, indi ojibwa, ha estat ja referenciat en aquest blog i ha destacat com a activista fundador de l'American Indian Movement (AIM), activista social, actor i l'any 2012 va protagonitzar el millor àlbum de música New Age de l'Any: Let Mother Earth Speak. Cal reconèixer que no ho va fer sol sinó amb el japonès Kitaro, icona de la música New Age.

Banks anunciava ara una campanya contra la diabetis que afecta de forma desproporcionada als indígenes nord-americans. S'ha tractat d'una marxa amb moto que començà el dia 11 d'agost a quatre poblacions nord-americanes (Seattle, San Francisco, Los Angeles i San Diego) i clourà el 10 de setembre a Washington. D'aquesta manera pretèn cridar l'atenció davant d'un problema creixent a les comunitats indígenes que ell defineix com a epidemia. Ja l'any 2011 Banks va liderar la Longest Walk 3 contra la diabetis.

632. Mor després de 72 dies de vaga de fam el jove marroquí que demanava estudiar

Mustafà Meziani fou detingut a Fes (Marroc) el mes d'abril després de participar en enfrontaments a la universitat entre estudiants d'esquerra i estudiants islamistes. Fou empresonat i expulsat de la universitat.
Va iniciar una vaga de fam contra aquesta mesura que l'excloïa de la facultat de ciències de Fes. Meziani era sindicalista universitari.
El 3 de juny va iniciar una protesta mitjançant una vaga de fam per ser readmès, demanant el dret a l'educació però el règim autocràtic marroquí no va moure ni un dit, no va negociar absolutament res, el va ignorar.
Meziani moria el 14 d'agost enmig de la indiferència general. Cap mitjà de comunicació en llengua catalana va recollir la seva protesta que va allargar-se dos mesos i mig. Una protesta demanant educació i arriscant la vida. Els mateixos mitjans que sovint ens omplen el cap amb declaracions absurdes, buides de contingut, sense cap risc. Meziani va morir després de 72 dies de vaga de fam. Silenciar la seva acció el mata per segona vegada sobretot quan s'amplifiquen notícies com la ruptura entre Chabelita i Alberto Isla, es posa en prime time 'Cazamariposas' o es dóna tot el temps del món a la demagògia televisiva a Eduardo Inda. És obvi que vivim en un món on els valors estan invertits. On el Màtrix ens fa un documental sobre Kiko Rivera i ni un mot sobre Meziani, on el lumpen és la intel·lectualitat i on tenir un ideal, lluitar per un dret fins a morir no és res.

631. Brasil: Amenaces al líder i xaman dels Yanomami: "no arribaràs a final d'any"

A Brasil hi viuen 200 milions de persones però només prop de 900.000 són indígenes. D'ells 22.000 són yanomami. Viuen a la zona nord de la República brasilera i el sud de Veneçuela. Són de les nacions sense estat més combatives de Brasil. Fins ela anys 1950 no hi va haver un contacte estable amb els yanomami.

El xaman de 60 anys David Kopenawa és actualment el màxim dirigent dels yanomami encapçalant la lluita dels yanomami contra els terratinents que ocupen les seves terres i els miners (garimpeiros) que les destrueixen. Kopenawa dirigeix la Hutukara, associació de defensa dels yanomami. Reclama un territori protegit però a Brasil no existeix ni una llei a favor dels indígenes ni per la seva protecció.

Kopenawa ha denunciat que els miners l'han avisat de que "no arribarà a final d'any". No es pot ignorar l'amenaça, tot el contrari. Cada any moren a Brasil la meitat dels activistes medio ambientals assassinats al món. En dos anys han estat assassinades 443 persones. Segons el Consell Indigenista Missioner (CIMI) 53 indígenes foren assassinats i 29 més van patir un intent d'homicidi.

630. Avui fa 39 anys la policia espanyola va assassinar Moncho Reboiras

Avui fa 39 anys que la policia espanyola matava Moncho Reboiras (1950-1975). Uns 300 agents policials van acordonar l'edifici on es trobava a El Ferrol amb dos militants més. Reboiras era l'únic armar i la seva acció de defensa durant més de dues hores va permetre la fugida dels seus dos company. Finalment els policies espanyols els van acorralar crivellant-lo a tirs, un d'ells de gràcie en el clatell.

Reboiras era un sindicalista i polític d'Imo que va entrar a militar a la Unión do Povo Galego (UPG) l'any 1969. Fou membre del comitè central i del comitè executiu de l'UPG que seria organització nuclear de l'actual Bloque Nacionalista Galego. La seva gran capacitat intel·lectual i organitzativa va permetre que organitzés el front cultural de l'UPG coordinant totes les organitzacions culturals galleges entre 1973 i 1974, també va ser una persona clau en la fundació del Sindicato Obreiro Galego que conformaria l'actual Confederación Intersindical Galega (CIG).

Avui se li fan diversos homenatges:

- Nós-Unidade Popular a Ferrol (al lloc on el van assassinar)

- MGS al cementiri de Dodro (on està enterrat)

- UPG també a El Ferrol

629. Los últimos mandeos, un pueblo que se extingue

Los mandeos son los seguidores de la doctrina religiosa de San Juan Bautista a quien consideran el Mesías. Sus creencias son gnósticas, los seguidores de la gnosis no se salvan, como los cristianos, por la fe, sino por el conocimiento divino (manda significa conocimiento). Esto permite al hombre salvarse por sí mismo mediante la mística, la ética y ritos; no depende todo de la divinidad. Su libro sacro es el 'Ginza Rba'. La poligamia es aceptada y, como el resto de los gnósticos, consideran que el alma es presa del cuerpo.

La religión Mandea es milenaria aunque muy minoritaria. Los mandeos huyeron del actual Israel hacia Mesopotamia los dos siglos posteriores a la muerte de Cristo. Allí han sobrevivido conservando creencias y su lengua, el mandeo, que es un dialecto del arameo. Siempre han vivido cerca de los ríos para favorecer el acto místico más importante de su doctrina: el bautismo purificador.
Después de veinte siglos se han encontrado inmersos en el escenario de guerras modernas sufriendo una persecución doble. La persecución en Irak fue especialmente cruel ya que la intervención de los EEUU acabó con la tolerancia religiosa del gobierno baaista de S. Hussein. Los Mandeos fueron objeto de un genocidio que los obligó a convertirse, morir o huir. Los 60.000 mandeos que había en Irak marcharon hacia Occidente y a Siria. Actualmente quedan menos del 10% de la cifra anterior a 2003. Se les considera los últimos gnósticos y los últimos esenios.

Muchos fugitivos fueron hacia Siria donde también gobernaba el partido Baas marcado por la tolerancia religiosa. Allí pudieron vivir unos años hasta que las milicias rebeldes, otra vez armadas por los EEUU, se rebelaron contra Asad imponiendo el Islam a golpe de fusil. Por eso los mandeos piden el regreso al statu quo en Siria. Posiblemente, sin embargo, ya es demasiado tarde y las comunidades de mandeos más importantes empiezan a ser las de la diáspora en Irán pero también en Canadá, EEUU y Australia. Allí, a buen seguro, su cultura milenaria es amenazada de muerte. Curiosamente también los cristianos de Siria y la minoría kurda se han posicionado como los mandeos, en contra de los rebeldes que están decapitando y ejecutando las minorías étnicas y religiosas rompiendo el frágil equilibrio que el gobierno del Baas mantenía.

Article publicat a "El Periódico"

628. Obama visita la reserva sioux d'Standing Rock

El president Barack Obama va visitar dissabte 14 de juny la reserva sioux d'Standing Rock. És la tercera vegada en 76 anys que un president dels Estats Units visita territori indi. Obama, com ja parlàvem l'any 2.009, és conegut com Àliga Negra. El president dels Estats Units fou adoptat l’estiu del 2007 per una parella d’ancians de la tribu crow que el van batejar com a Àliga Negra. Ell mateix va dir fa que "Només a Amèrica podria, el fill adoptiu d’uns indis crow, arribar a president dels Estats Units d’Amèrica (USA)”.
Durant la campanya a president Obama es va comprometre a fer una trobada amb els caps de les nacions índies i va complir. La “Tribal Nations Conference & Interactive Discussion with Tribal Leaders” s’ha celebrat del 5 de novembre de 2009 a Washington convertint-se en la reunió més gran de caps tribals de la història.

En el seu discurs Obama va ser contundent afirmant: "No heu d'abandonar la vostra cultura per formar part de la família americana". I va lloar als pow wow (festivals de cultura índia) com a quelcom més que un esdeveniment cultural

la reserva d'Standing Rock és entre Dakota del Nord i Dakota del Sud, és la sisena més gran dels EEUU i l'habiten les tribus sioux, lakota, dakota. Actualment té uns 8.000 habitants i hi va viure-hi el gran teòric indi Vine Deloria Jr.

627. Bryan Ferry ahir a Barcelona, la maduresa amb estil

 El músic britànic va visitar la Ciutat Comtal als 68 anys. Ferry passa per una etapa de crisi creativa que ha suplert versionant cançons de Dylan o adaptant-ne d'altres al jazz. A Barcelona no va optar per imposar aquestes noves peces, de gust dubtós, sinó en repassar de forma pletòrica el seu llegat. I no només en solitari sinó amb Roxy Music. De fet va demostrar que, en part, ell era Roxy Music doncs amb una banda molt jove va recuperar l'essència de la mítica banda. Escoltar 'Virginia Plain' com si davant hi foren Eno o Manzanera només ho pot fer Ferry. Una banda on va destacar la saxofonista Jorja Chalmers amb una força impulsiva i la bateria Cherisse Osei d'una potència gairebé que gairebé no es podia assimilar. Punt i a part les dues ballaristes-coristes negres, ballant de forma mimètica i amb un colorisme indiscutible.

El concert fou clarament massa breu, no va tenir ni bisos, no fou un torrent (a excepció d'Osei i els tocs de Chalmers) però fou una cascada mil·limètricament preparada, sense gairebé descansos entre cada tall i per a plaer del públic, sense concessions al present. Fou un viatge al passat i l'edat del públic no era pas jove però va acabar dempeus i ballant. De fet el recinte, l'Auditori del Forum, aconsellava estar-se a la butaca però a partir de 'Love is the drug' gran part dels i les assistents van anar cap a l'escenari com si foren adolescents, d'altres ballaven com si fos una discoteca i fins i tot algunes parelles ballaven a braçades mentre Ferry cantava el mític 'Jealous guy'.

La veu del cantant en plena forma. Adesiara seia al teclat i al final fins i tot va tocar l'harmònica en dues peces. Encarnava la maduresa en el sentit més estricta; com diu l’escriptora nord-americana Susan Sontag: "La por a envellir neix de reconèixer que no s’està vivint la vida que es voldria. Equival, en un sentit, a insultar al present". Hi va haver moments fantàstics com el 'Kiss and tell' o la famosa 'Slave to love' de Nou setmanes i mitja, versions pobres com la de 'More than this' o 'Oh yeah (There's a band playing on the radio)', en especial la de 'Take a chance with me', força decebedora a nivell de guitarres. Hi va haver també màgia en estat pur. En aquest darrer apartat cal citar el break amb la instrumental 'Tara' on va brillar Chalmers,'Reason or Rhyme' d'un dels darrers àlbums, 'Olympia', majestuosa amb Ferry als teclats, i les excepcionals 'Avalon', glam es estat pur, d'una elegància arrogant; i el 'Jealous guy' per cloure una vetllada que, acabat el concert, convidava a acabar la nit a la vora del Mar, amb un fanalet.

La majoria de cròniques destaquen el glamour i l'elegància de Ferry, amb la seva clàssica americana de Louis Vuitton, en aquesta gira; però possiblement el fet més sorprenent és com ha sabut combinar musicalment el seu llegat amb un grup de músics joves sense renunciar gens a la seva estètica (que sovint apassiona més que el fons). Ferry és sobretot un músic excepcional, que sigui guapo, i ho és, elegant, i ho és, i un dandy, no hauria d'amagar que sap dur la música allà on l'ànima pot volar.

Vídeos del concert:
Slave to love
Oh yeah (There's a band playing on the radio)
Reason or Rhyme (amb Ferry als teclats)
Take a chance with me
Casanova (tall breu davant l'escenari)
Avalon

Crònica de BTV
Crònica a Nació Digital

626. Gran manifestació per la reunificació de Bretanya

Una de les principals reivindicacions del moviment nacional bretó és la reunificació. El règim col·laboracionista francès va amputar, l’any 1941, la regió de Nantes (Loire Atlantique) de la resta de Bretanya. Foragitats els nazis la França “democràtica” va optar per mantenir aquella decisió arbitrària.

Ahir dissabte 28 de juny unes 15.000 persones van manifestar-se a Nantes demanant el dret a decidir sobre la reunificació de Bretanya. La marxa, sota la pluja fou transversal i coincidia amb un moment àlgid de la reivindicació bretona personificada en el moviment de protesta social Bonnets Rouges. En el transcurs de la marxa fou cremada alguna bandera de l'artificial Pays de Loire inventat pel centralisme jacobí francès. El lema de la concentració fou 'Reunificació de Bretanya. Tenim el dret a decidir'.

El moviment 44=Breizh és un dels més actius en la reivindicació de la unitat nacional. 44 és el número de departament de Loire Atlantique i Breizh significa Bretanya en llengua bretona. A principis de juny de 2.011, per exemple 44=Breizh realitzava una acció espectacular fent que la “Tour de Bretagne”, l’edifici més alt de Nantes, aparegués amb les lletres BZH. Aquestes tres lletres són com el CAT a Catalunya i, per exemple, les duen moltísims conductors a la part de darrera dels seus vehicles per identificar-se com a bretons.BZH és l’acrònim de Breizh, és a dir de Bretanya. Ja el 2010 s'havia realitzat un mural humà amb el mateix lema. La reivindicació no només és als carrers. El parlament bretó ha reivindicat diverses vegades que Bretanya decideixi la seva unificació al Loire Atlantique.

Veure.

126. Bretanya reivindica la reunificació des de l'aire (2010)

219. El parlament bretó aprova un text a favor de la reunificació  (2010)

486. Espectacular acció bretona per la reunificació (2011)

Breu recull de premsa:

Nantes Ma Ville

Télégramme

Le Point

Agence France-Press

625. Simple Minds a Barcelona

La veterana banda escocesa serà a la capital catalana el proper 25 de juny. Les entrades varien dels 15 als 157 euros. El grup de Jim Kerr actuarà en el marc del Festival Jardins de Pedralbes. Simple Minds va visitar terres catalanes per darrera vegada l'any 2012 al Festival estival de Cap Roig. El concert domença a les 10 del vespre.

Simple Minds va editar una retrospectiva el 2013 'Celebrate. Greatest hits' amb dues peces noves. Tot i que els seus darrers discos no han obtingut un ressò especial continuen essent venerats per la seva obra "anthemica" (cançons himne) amb els àlbums “Sparkle In The Rain” (1984), “Once Upon A Time” (1985) i “Street Fighting Years” (1989); i cançons-himne com “Promised You A Miracle”, “Waterfront”, “Sanctify Yourself”, “Mandela Day”, “Don’t You (Forget About Me)” i “Alive & Kicking”.

624. Paul Maskey, diputat del Sinn Féin, a Barcelona

Ahir Paul Maskey va participar en la presentació, a Barcelona, del llibre ‘La causa obrera es la causa de Irlanda. La causa de Irlanda es la causa obrera’ selecció de textos de James Connolly. Al finalitzar l'acte Maskey es va solidaritzar amb el mestre mallorquín Jaume Sastre que du des del 8 de maig en vaga de fam. El moviment Help Catalonia ha impulsat la campanya internacional #HungerStrikeForCatalan que ha aconseguit cridar l'atenció sobre la protesta a la premsa italiana, kurda, bretona i corsa amb persones i personalitats fotografiant-se amb un cartell a favor de Sastre.

La traducció de textos de Connolly pretén presentar l'obra del revolucionari irlandès, així como mostrar la seva vigència. De fet Maskey va mostrar amb exemples l'actualitat del pensament de Connolly. L'editorial Txalaparta ha publicat aquest volum. 

En l'acte també hi va prendre part el diputat autonòmic de la Candidatura d’Unitat Popular-Alternativa d’Esquerres (CUP-AE), David Fernàndez. Maskey és diputat a Westminster però no actua al parlament britànica car no hi reconeix la seva legitimitat.

Maskey va expusas la vida de Connolly, al que va definir como el seu "heroi". A preguntes dels assistentes el diputado va afirmar, per exemple, que el Sinn Féin defensava els matrimonis del mateix sexe presentant mocions en ajuntamients cada sis mesos (el mínim legal permès). També va afirmar que el SF era actiu en la defensa dels avortaments pel que l'Església catòlica, molt influent a l'illa, havia cridat a no votar la seva formació. 

Maskey va afimar que la seva prioritat en l'acció política era que totes les persones a Irlanda fossin el màxim d'iguals possibles en especial pel que fa a drets socials i econòmica.